dissabte, 31 de desembre del 2011

2011 ..... 2012



Adéu 2011!

Quan els apòstols venien d’enterrar Joan, decapitat, venien de passar una experiència molt dura. Molt forta. Jesús no els hi diu res, no els consola, sols els hi diu: “veniu en un lloc despoblat, sol i reposeu un xic”. (Mc 6,31) Jesús els convida a reposar, els convida a fer pregària.

Jesús en un dia com avui, després d’un any com el que hem passat també ens convida a aturar-nos, descansar, meditar, fer pregària.

Però “nosaltres no sabem com hem de pregar” (Rm 8,26). Per començar no hem de pregar només avui, hem de ser “constants en l'oració”. (Rm 12,12) I “sobretot vetlla el fons del cor, que d'allí surt la vida” (Pr 4,23). Sí, és des del cor que ens sortirà la pregària, i és en el cor on escoltarem a Déu que ens convida, malgrat tot, a seguir avançant un any més. El salm 103,8 ens diu que “Déu és compassiu i benigne, lent pel càstig i ric en l’amor”. L’amor de Déu és de sempre i dura per sempre´. El salm 104, 24 ens diu “que en són de variades les nostres obres totes les has feta amb saviesa.” Nosaltres som obra seva, feta amb amor i saviesa, i ens ha donat la llibertat, llibertat que hem de saber usar, i més encara en aquests moments que, parafrasejant al president dela Generalitat, fa mala mar i bufa vent molt fort, som lliures de deixar la barca o de decidir quedar-nos-hi i seguir remant, però no remant només per a què nosaltres ens salvem, sinó per posar el nostre gra de sorrat per a què aquell món nou que Jesús ens parla, ens proposa de viure-hi, es comenci a fer realitat.

I com podem començar a fer realitat aquest nou món? Poder, podríem fer moltes coses. Heus aquí tres idees.
  • Potser el primer que hauríem de fer és rejuvenir l’Església, i això passa per participar més activament en la vida de les nostres parròquies fent-hi també participar els nostres fills, nebots, ... que es torni a sentir soroll de nois i joves a les celebracions, als local parroquials, .. fem que els infants i els joves també diguin la seva en l’Església
  • Aprendre a escoltar de veritat que és el que ens demana el món i construir-lo tots junts. Jesús en cap moment va demanar que treballéssim sols.
  • No hem de tenir por de dir que som cristians. Tot el món està ara en les celebracions del naixement de Jesús. Qui no fa cagar el tió, rep al Para Noël, o espera amb il·lusió els tres mags d’Orient, ... i tot plegat per celebrar que vas decidir fer-te home per després morir per nosaltres. No hem de tenir por de dir-ho ben alt. Jo sóc cristià i formo part de l’Església.
En aquest any 2011 ens hem vist, ens hem sentit, ens hem llegit, ens hem tocat, fins i tot ens hem olorat, però ... ens hem escoltat? Ens hem fet escoltar? Cal seguir aprenent a escoltar, cal seguir ensenyant a escoltar , però sobretot cal tenir ganes d’escoltar i fer-ho. Quan realment escoltem, actuarem, i quan actuem, fent-ho amb responsabilitat, ganes, il·lusió, donant-nos al màxim, intentant fer-ho el millor possible i cadascú des del seu nivell, ens en sortirem.  Deixem el 2011 a un costat del pont, i creuem cap el 2012.

Bon 2012!

diumenge, 11 de desembre del 2011

Em dónes força

Sergio Dalma i Escolania de MontserratMarató TV3 2011


Quan estic trist i els ànims tinc per terra,
quan no he previst que el cor em tracti així,
jo vull sentir la força que tu em dónes
i que estem junts fins que arribi la nit. 

Em dónes força per superar els obstacles,
em dónes força per creuar l’oceà.
Sóc tan fort quan dintre meu et sento.
Em dónes força per sempre et vull amb mi. 

Em dónes força per superar els obstacles,
em dónes força per creuar l’oceà.
Vull sentir la força que tu em dónes
i que estem junts tota l’eternitat

El senyor és la meva força
La força que ens dóna Déu és la força de l’amor. L’amor hi és sempre present. No fa soroll, sempre hi és tot silenciós fent camí amb nosaltres. Però tot hi que és silenciós hem d’aprendre a escoltar-lo. Perquè escoltant-lo entendrem que el treball, el servei, la puntualitat, l’hospitalitat no tenen sentit si no hi ha darrere l’amor. L’amor el trobem en la família, entre els germans, i nosaltres, tots els cristians com a fills del mateix pare, celebrem aquest amor en comunitat, fent de la nostra vida una festa d’amor. Però per poder viure junts l’amor ens cal confiar en l’altre i en Déu, ens cal un esforç i un sacrifici, no sempre hi estem disposats, ens cal perdonar-nos, ens cal ser tolerants i ens cal ser fidels per poder establir diàleg amb tots els germans. I una manera d’establir aquest diàleg d’amor és mitjançant la pregària, que ens demana un compromís, ens demana que visquem sempre l’amor, i això és una gran responsabilitat i ens ha de fer respecte. Déu que ho va fer tot, fins i tot morir per nosaltres, també ens va crear a nosaltres i ens va donar el seu amor per a què actuéssim amb justícia, fóssim coherents amb la nostra fe, i que caminéssim amb fe, esperança i pau vers la veritat, veritat que en paraules seves ens farà lliures. Hem de fer el camí de l’amor. Camí que tots triem lliurement. Camí que ens porta cap a la Pasqua, cap a Déu, cap a l’Amor.

El Senyor és la meva força.
El Senyor, el meu cant.
Ell ha estat la salvació.
En ell confio i no tinc por,
En ell confio i no tinc por

Text complementari

La força de qui es sap estimat. (1a Jn 4,7-13)

Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. L'amor de Déu s'ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic perquè visquem gràcies a ell. L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats.
Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud. Coneixem que estem en ell i que ell està en nosaltres perquè ens ha donat el seu Esperit.

(publicat a pregaria.cat)

dimecres, 7 de desembre del 2011

La Immaculada

Orígen del dogma de la Immaculada
Després de molts preparatius i d'una consulta a tots els bisbes catòlics del món, el 8 de desembre de 1854 Pio IX va proclamar solemnement com a veritat revelada la Concepció Immaculada de Maria amb la Bul.la Ineffabilis Deus. Les paraules essencials són:
"Per a honor de la santa i indivídua Trinitat, per a glòria i esplendor de la Verge Mare de Déu, per a exaltació de la fe catòlica i augment de la religió cristiana, amb l'autoritat de Nostre Senyor Jesucrist, la dels sants apòstols Pere i Pau i la nostra, declaram, pronunciam i definim que la doctrina que sosté que la benaventurada Verge Maria va ser preservada immune de tota taca de pecat original en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en consideració als mèrits de Jesucrist Salvador del gènere humà, ha estat revelada per Déu; i per tant, ha de ser creguda fermament i constantment per tots els fidels".

Les idees principals del dogma de la Immaculada.
En la concepció de Maria, el dogma es refereix a una concepció passiva, ensenyant que des del primer instant en què es constituïda com persona, ho és sense taca alguna de pecat.
És dogma de fe que el pecat original es transmet a tots els homes per generació natural, de manera que tots som concebuts en pecat. Ara bé, com que Maria va ser immune de la culpa, al ser concebuda sense pecat, no va tenir aquesta culpa i, per això, tampoc tenia les conseqüències d’aquesta falta. Això suposa tres cosses:
  1. L’absència de tota taca de pecat. Ella va ser immune a les penes del pecat original en virtut de que mai va tenir aquest pecat.
  2. Plena de gràcia santificant. Al no tenir pecat, l’ànima de Maria estava plena de la gràcia santificant, des del primer instant del seu ser, i tenia les virtuts infuses i els dons que acompanyes aquest estat de santedat,
  3. L’absència de la inclinació cap el mal. El pecat que consisteix en l’aversió a Déu i en l’amor desordenat a les criatures provoca la inclinació al mal. En Maria això no es va donar ja que mai va tenir pecat algun.
I tot plegat per singular privilegi i gràcia de Déu.
El fet de estar preservada de la culpa original, és el nucli del dogma que indica la forma en què Déu va tenir a bé a aplicar a Maria la redempció. Sabem que el pecat afecta a tot el gènera humà, i també que la redempció amb la mort de Jesús, era universal, per tant en el cas de Maria també tenia necessitat de ser rescatada del pecat. Però en ella això es va fer no mitjançant un redempció alliberadora, sinó mitjançant una redempció perseverant, és a dir, la primera s’aplica a tots els homes que amb el bateig són netejats del pecat, la segona l’apliquem a Maria, perquè al ser descendent d’Adam també tenia la marca hereditària, i de fet l’hagués tingut, si no fos que Déu l’havia preservat de la culpa original.
Però aquesta impecabilitat de Maria, cal veure-la com una impecabilitat moral (no física, com en Crist, que prové de la seva mateixa constitució ontològica). Aquesta impecabilitat moral de Maria cal entendre-la en el sentit que Maria ha rebut, en virtut de la seva missió, gràcies tan poderoses que estava assegurada com a moralment certa la seva constant perseverança en la consecució del bé.


diumenge, 20 de novembre del 2011

Indignat per moltes coses i amb ganes de millorar el món, haig d'anar avotar?

Una manera de participar, de treballar per mirar de millorar el món, és, encara que no ens agradi gaire, mitjançant el vot.

Però no ho puc fer de qualsevol manera. De fet els cristians no podem anar a votar de qualsevol manera. Hem de tenir en conte molts aspectes.

Per començar hem de recordar que l’Església catòlica no té cap partit. Com institució, acull tots els batejats, i no recolza cap partit polític, accepta que una mateixa fe pot inspirar opcions polítiques diferents. Per tant, els cristians podem afiliar-nos a un partit o un altre, i votar lliurement per un candidat, sempre i quan no contradigui les nostres conviccions morals i religioses i millor respongui al bé comú del poble. Això no implica però, que l’Església proposi principis morals que puguin regir l’ordre social.

Cal que els cristians siguem coherents amb la nostra fe, tant en públic con en privat, i mirar de no trair-nos a nostres mateixos, votant per un candidat contrari a les nostres conviccions religioses i exigències morals. Per tant, caldria tenir en conte de no votar per un candidat que no estigui totalment d’acord en el respecte de la vida humana, des de la seva concepció fins al seu final; que no respecti la dignitat de la persona i no treballi realment contra la droga, la venta indiscriminada d’alcohol, els masclisme, la discriminació, ... ; que no respecti el dret primari de tot home de practicar les seves creences religioses, siguin les que siguin, així com el dret d’educar als seus fills en aquestes creences; ...

Sabem que democràcia no és només el fet d’anar a votar. És molt més. Però si renunciem a aquesta opció, estem anant en contra de la nostra ètica. La nostra fe ens compromet a col·laborar pel bé social, pel bé nostre país, i una manera de col·laborar és emetent un vot lliure, secret, personal, informat i responsable. Abstenir-nos per desinterès, potser no estaria d’acord amb la nostra manera de fer i actuar. Però per ser un vot responsable, hauríem de conèixer els principis morals i la doctrina dels partits i dels candidats, cosa que a cops és molt difícil, i no deixar-nos manipular ni enganyar. I a l’hora de triar el vot, cal també pensar en el bé comú, més que en interessos personals. Anar a votar, hauria de ser un fet molt pensat i meditat. No pot ser una reflexió d’uns quants minuts.

I si no en trobem cap? Doncs potser haurem de fer allò de votar, segons el nostre judici, al menys dolent de tots, però tenint sempre present el bé comú, o fins i tot abstenir-nos, però amb una abstenció pensada i meditada, i no: “com que cap m’agrada, no voto.”

Si, hem d’anar a votar. És el mínim que podem fer per a què el vaixell segueixi navegant endavant. Perquè és anant a votar que aportarem una llavor més a construir un món on hi regni la pau, l'amor, la solidaritat i la  justícia.

“El fruit de la justícia neix de la llavor que han sembrat en esperit de pau els qui treballen per la pau. “ (Jm 3,18)

divendres, 11 de novembre del 2011

Testimonis i enviats per anunciar l’Evangeli (2)

"Que el Senyor confirmi cada dia
l'amor que em té.
I cada nit li adreçaré el meu cant,
faré una pregària al Déu que m'és vida." (Sl 42,9)

Cada dia ens demostres que ens estimes, però no sempre sabem escoltar el teu amor. Hauríem de donar gràcies cada dia per què malgrat tot ens estimes. Hauríem d'estar més atents.

Caldria dedicar cada dia una estona, uns minuts, a valorar com ha anat el dia i veure com ens has demostrat que ens estimes. Així, seguirem fent camí en la fe.  Recordem que la fe no té fi, és un constant camí, uns constant créixer. Però la llavor per créixer necessita d'aigua, necessita ser regada, igual que tu ens regues cada dia encara que no ho notem.

Per a ser testimonis només ens cal ser com Ell. Sant Pau ens ho explica molt bé en la carta als filipencs (Fl 2,1-11) Hem de ser com Ell.

I a més a més de ser com Ell, cal que el coneguem, cal que el trobem i que tinguem una relació personal amb Ell. Jesús ha d'ocupar un espai i un lloc en el nostre cor. No podem començar a ensenyar a  pregar, no podem començar a parlar d'Ell als altres sinó fem que estiguin el Ell. Fixem-nos en els apòstols, abans de ser testimonis. Ells el coneixien: on vivia, que pensava, que deia, però no és fins que creuen en Ell, no és fins que el reconeixen, l'estimen que no passen a ser testimonis. Nosaltres també l'hem de reconèixer. "... fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: -Mireu l'anyell de Déu!" (Jn 1,35)

"Tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries." (Ac 2,42). És així, escoltant-lo, vivint en comunitat, pregant, com anirem apropant-nos-hi i cada cop sent més testimonis.

Per a ser testimonis senzillament hem d'estimar. El bon samarità és una clar exemple d'estimació i de testimoni. (Lc 110,25-37). Amb conèixer-lo no hi ha prou. Cal estimar com Ell ens va dir i ensenyar. I no sols estimar, sinó VIURE i ESTIMAR. Així, donant la vida i el nostre amor gratuïtament serem testimonis. Vivint i estimant l'escoltem, els coneixem i el portem al cor.

Ell sempre ens envia. Tots hauríem de ser apòstols, tots hauríem de ser enviats. Enviats a proclamar, a escampar, a cridar la Bona Nova:  "Estimeu-vos". I no sols dir, també fer-ho, i fer-ho sense por.

Jesús ens ensenya que Déu és el nostre pare, és Abba, per tant tots som germans, fills del mateix pare, i actuar en conseqüència, no com el germà bo, sinó amb l'actitud del pare sent germans (Lc 15)

També ens ensenya que no cal esperar que se'ns acosti. Hem de posar-nos a caminar i anunciar-lo a tots els que ens trobem. Hem de ser aigua pels qui tenen set. Hem de viure una espiritualitat d'exode (entenent-lo com a camí cap al Pare)

Evangelitzar és dir que estimem, que ens estimem, es pensar, creure, dir que ens estima, és Estimar com ens estima Ell.


"Una veu diu:
«Fes una crida!»
I una altra respon:
«Quina crida he de fer?»
«Proclama
que els homes són tots herba
i que la seva bondat
és com la flor dels prats:
l'herba s'asseca i la flor es marceix
així que bufa l'alè del Senyor.
Ben cert: els pobles són herba!
L'herba s'asseca i la flor es marceix,
però la paraula del nostre Déu
dura per sempre.»" (Is 40, 6-8)

(reflexions fetes a Haro (La Rioja), durant la jornada d'espiritualitat que duia com a títol "Testimonis i enviats per anunciar l’Evangeli" que ha organitzat la Companyia de Maria els passats 28 i 29 d'octubre)

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Testimonis i enviats per anunciar l’Evangeli (1)

L’amor no s’esgota mai.
Avui en dia n’hi ha que es fan un fart d’estudiar i de voler quantes més coses saber millor de Déu. I no és qüestió de saber moltes coses de Déu, és qüestió d’aprofundir en Ell. Només ens farem especialistes en Déu, només ens farem Doctors en Déu, al final. És aleshores quan realment el coneixerem. Però per conèixer-lo va bé de tant en quan fer una aturada. Una aturada per dedicar-te a escoltar-lo amb deteniment. Ell sempre ens parla, però no sempre l’escoltem prou bé. És bo aturar-se, però no per fer una pausa en la nostra vida, sinó per fer un pas més en la història de la nostra fe.

Qui pot anunciar avui l’Evangeli? Aquells que són testimonis de l’experiència de Déu. Aquells que senten, escolten, parlen, VIUEN Déu. Per ser un bon testimoni també cal ser deixeble, i el deixeble és el que sap escoltar.

Per ser testimonis ens cal creure, ens cal esperar, ens cal estimar. Fe, esperança i amor, els fonament de la vida teologal. Però cal també tornar a la font. I la font és la Paraula. Noméshi ha una cosa necessària, escoltar la paraula de Déu.. La paraula la podem escoltar de moltes maneres, i hem d’anar amb compte. L’excés de feina, encara que sigui una feina de servei, la rapidesa del dia a dia, la velocitat amb la que es mouen les busques del rellotge, el munt de persones que ens preocupen, el voler estimar, ajudar, servir ...pot fer que acabem no escoltant-lo (ser com Marta cf. Lc 10,28-42). De tant en quan és bo aturar-se i escoltarla Paraula amb deteniment per tal de què segueixi ressonant en el nostre camí de cada dia i no s’acabi diluint en el soroll de la vida, ans al contrari, puguem sentir entre el soroll comla Paraula va repetint-se una i una altra vegada. Així, escoltant-la, sentirem que Déu parla en boca de tots i ens demana que fem una cosa ben senzilla: “estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.” (Jn 13,34).

Nicodem (Jn 3,1-21) és un exemple d’algu que reconeix a Jesús, que l’escolta, que el va a trobar i troba Déu en Jesús però ... no l’acaba d’entendre. Ell sap moltes coses de Déu, però necessita tenir més experiència de Déu, necessita més viure Déu que no pas conèixer-lo. I Jesús li parla del que viu, li parla de la vida i Nicodem només hi veu el coneixement, no sent la vida. Per poder ser testimonis cal fe en les seves paraules, i llum per a què ens vegin, i si amb la llum es veuen les nostres maleses, no hem de tenir por. Som humans, no som perfectes, i estem en camí, intentant millorar i créixer, i igual que es veuen les coses dolentes més es veuran les bones. Tinguem present que Déu no vol el mal. Som nosaltres que des de la nostra llibertat fem el mal. Per ser testimonis cal usar bé la nostra llibertat i tenir set de Déu (Sl 41) una set que encara que beguem no se’ns acaba de passar, una set d’un Déu viu, un Déu que ens fa lliures, un Déu que ens estima, i que amb aquest gran amor que ens té ens diu que en siguem testimonis i ens envia. Un Déu que ha vingut per a tots, ens estima a tots per igual, a tots, als set mil milions de persones que som, i nosaltres som la seva eina per estimar als que no el senten. Som la seva wi-fi (la seva wi-fe).

dissabte, 22 d’octubre del 2011

La vida monacal, té sentit?

Avui em deien que fa temps que no escrivia res. És veritat. Però escriure demana temps, i demana també tenir alguna cosa a compartir. En dos mesos he tingut molts pensament a compartir, però llastimosament, no he tingut temps.

Avui he viscut una bonica experiència. M’ha fet pensar i reflexionar. Vull compartir amb vosaltres aquesta reflexió.

La vida monacal, té sentit?

La vida monacal és com un viatge en tren. Però és un tren al que hi volem accedir voluntàriament. No és com el tren de la vida. On hi som encara que no vam demanar entrar-hi, ni ens van preguntar ni ens preguntaran quan hem de baixar. És un tren que passa, el sents arribar i tu, lliurement, perquè l’has sentit arribar des del fons del teu cor, has decidit agafar. I mentre ets en aquest tren tens la gran oportunitat d’estimar als altres encara molt més, tens la possibilitat de somriure a cada instant i donar gràcies a Déu per cada segon, per cada detall de la vida i ser feliç, molt feliç amb tot allò que Déu ha creat i tenir la sort de poder compartir cada dia la pregària amb tota l’Església. Aquest tren dóna sentit a la vida ara i aquí des del primer moment en que hi puges. Però cada moment és important per a donar-li sentit. Pujar-hi és una clara aposta per l'autenticitat. Com ha fet avui la María Jesús de San José. Un veritable testimoni de fe. Una persona que ha decidit viure d'acord amb el que creu, pensa i sent. Estimant des d’avui i per sempre a Jesús.

És un bonic exemple d’una persona que viu autènticament, ja que ha fet de la seva vida un projecte personal juntament amb la seva nova comunitat i amb Ell.

Algú pensarà que ha entrat en una vida rutinària que l’ajuda a cobrir les necessitats primàries, (cosa que hem de fer tots), però no, la María Jesús des d’avui intenta fer de la seva vida una obra d'art, que cada dia que passi serà més agradable a Déu i als qui l'acompanyen. I no admet que la seva vida tingui un guió escrit. Mica a mica l'anirà escrivint i omplint d'amor. I per a fer de la nostra vida una obra d’art Jesús ens pot ajudar.

Potser molts no ho entendran, però la vida monacal, pujar al tren de la vida en comunitat, té sentit, i molt. Només cal saber escoltar a Déu en el cor i seguir-lo.

dimecres, 31 d’agost del 2011

Fi de vacances!

Ja som al final de les vacances. Ja s'han acabat els dies de llevar-se un xic més tard, de tardes cercant la brisa per poder llegir, de passejades per la muntanya, bany a la platja ... I temps per carregar "les piles".  Heus aquí una primera reflexió per encarar aquest nou curs:

Fem-nos propers!

Ja han passat molts dies en els que hem festejat (amb el sentit de fer festa, de celebrar) de moltes maneres. Aquest  festeig hauria de ser, com el seu nom indica, festa, i com tota festa hauria de tenir un final feliç.

Durant el festeig de les vacances hem fet un camí juntament amb d’altres que ens haurà portat a que, mica a mica, anés creixent l’amor, l’estimació, la confiança, el diàleg, ... i la comunicació en tots els sentits.

Ara bé, per a que la festa acabi amb alegria i goig, cal que el festeig hagi anat superant els obstacles que s’han trobat pel camí, i si, pel que sigui, els obstacles no s’han superat, posar final al festeig, a les vacances, potser és el millor que ens pot passar (cosa que espero que a ningú li hagiu passat i que tothom desitgi seguir tenint vacances).

Segurament durant les vacances haurem gaudit de moltes coses. I segurament ens hem fet propers a d’altres persones. I e fer-se proper vol dir estimar i actualment potser és més fàcil estimar el llunyà que no el que viu al nostre costat perquè estimar al del costat ens demana un compromís. I el valor del compromís avui no és un valor molt “de moda”. Recordem la paràbola del bon samarità, els que no atengueren el malferit de la paràbola tenien mil excuses i sinó se les fabricaven. En canvi el qui realment estimava al pròxim el va atendre sense miraments, sense pensar amb el que passaria, jugant-se la per ell.

Actualment són moltes les excuses que tenim per a rebutjar el que ens es pròxim, el que ens recorda el missatge de Jesús de què tots som germans: des del pobre abandonat fins a l’immigrant que arriba a les nostres terres i jutgem que ens pren el lloc de treball i volem que torni a casa seva. Ser proper vol dir sobretot estimar, i si ens diem cristians ens cal entendre de veritat i amb claredat el missatge de Jesús:  “El que feu a un dels més petits m’ho feu a mi."

El ser proper vol dir jugar-se-la, ser generós, comprometre’s per l’altre, conèixer-lo i no oblidar-lo i pensar que algú altre ja l’ajudarà. Això costa i l’excusa la podem tenir quan vulguem: ens agafem a les lleis, al treball, a les obligacions, la família, el “jo també necessito ajuda”, …

Ser proper i pròxim és una de les tasques més difícils de l’home d’ara i de tots els temps. És difícil quedar malament, perdre,entendre, comprendre, jugar-se-la. Podríem dir que ser proper vol dir estimar però de veritat seguint el missatge de Jesús de: ”Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”

dijous, 21 de juliol del 2011

Vacances

Segons  el DIEC, les vacances són el temps de repòs concedit a un funcionari o a un treballador. Jo no sóc funcionari, però sí que sóc un treballador, per tant a partir d'avui tinc un temps de repòs.

Tinc un temps per descansar físicament però també tinc un temps per retrobar-me a mi mateix, per retrobar els altres i per retrobar Déu. Un temps per pensar en els que han estat amb mi durant l'any i el seu caminar al meu costat.

És un bon temps també per a viatjar. Viatjar t'ajuda a conéixer nous paratges, noves persones, et fa anar amb el cor obert i la ment preparada a nous descobriments. T'ajuda a trencar amb la rutina del dia a dia de la feina i redescobrir a Déu en totes les coses.

També és un bon temps per llegir aquell llibre que durant tot l'any has volgut llegir però que has anat deixant en un racó, perquè consideraves que és un llibre massa bo o interessant per no donar-li prou temps i valor a la seva lectura.

I també és un bon temps pel silenci i l'escolta. Durant l'any el soroll del dia a dia no ha permés que poguem escoltar-nos a nosaltres mateixos. Que sentim, que vivim que notem ...

De fet, és un bon temps per fer allò que necessitem fer i que el dia a dia de la feina no ens ha permés fer.

Així doncs, bones vacances a tots i a totes que seguiu aquest blog!

I que tingueu temps per ... viure!

dimecres, 22 de juny del 2011

Als meus alumnes d'enguany: Gràcies!

Ara fa uns 10 mesos em vaig trobar amb 26 nens i nenes que escoltaven amb uns ulls i unes orelles ben obertes. Recordo unes quantes coses que vaig dir: "treballarem del primer a l'últim dia", cosa que hem fet; "cosa explicada, cosa estudiada", cosa que no sempre han fet; "escolta'l, té alguna cosa per dir-te", no sempre ens hem escoltat, "mantingueu l'amistat entre vosaltres", el temps dirà si ho heu fet, i moltes més coses que es diuen el primer dia d'escola, i que algunes arriben com la llavor en terra bona, i floreixen i donen fruit a la llarga i d'altres que cauen en terra erma.

Ara ja ham passat deu messos. Tots en teníem ganes de què arribessin les vacances d'estiu, el curs ha estat llarg i hem treballat molt i hem fet moltes coses plegats. Hi ha hagut temps per a tot.

Tot ha tingut el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha hagut un temps de fer noves amistats, i un temps de perdre'n, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de perdre el temps i un temps d'aprofitar-lo,un temps d'enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n. Un temps de cercar i un temps de trobar, un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha hagut sobretot un temps d'estimar. Perquè com deiem a la darrera pregària del curs, "estimar és la plenitud de la llei" .

Ha estat un bon any, però en vindrà un altre, i un altre, ... la vida segueix i cal seguir caminant per poder seguint sent cada cop més bones persones i cal ser bona persona per poder seguir caminant.

Bon estiu a tots i a totes i moltes gràcies per l'anys que hem viscut plegats, i gràcies també pel vídeo i el regal.

Un petó ben gran a tots i a totes!

dimarts, 14 de juny del 2011

La nostra realitat?

Estem vivint una situació de canvi: globalització, postmodernitat, societat post-industrial, post-religiosa, indignats, ... Ens trobem en la tercera revolució industrial: la microelectrònica, la informàtica i la xarxa. Tot plegat implica un canvi, és el fi d’una època i el naixement d’una nova? Implica que hi hagi crisis de valors? I també hi ha crisis de religió o de Déu? Cada cop hi ha més no creients, indiferents (entès com estadi d’allunyament de la fe). Hi ha una radicalització de la indiferència: què més dóna això o allò, que més dóna una religió o no. Ens trobem amb la tercera mort de Déu? (la primera Jesús, la segona Nietzsche). Com podem pensar en Déu després de la segona gran guerra, després de Uganda i Ruanda, després d’Irak, les Torres bessones, Madrid, ...?

Darrere de la gran crisi econòmica hi ha hagut una gran empenta governamental en diners cap a aquests grans monstres econòmics que han provocat la crisis per tal de què no s’enfonsin i ens enfonsin encara més, creant unes dinàmiques econòmiques que provoquen una tendència de fer desaparèixer o si més no de fer minvar l’estat del benestar, i per tant provocant un malestar general en la societat on, a part de veure perillar tot allò que s’havia aconseguit, cada cop més van creixent i prenent més força els valors individuals per sobre dels valors socials.

Ens trobem que també hi ha crisi de valors (entenent per crisi com un canvi brusc –caldria analitzar si favorable o advers- del valors que imperaven) on emergeixen amb força l’individualisme (jo sóc el primer, el més important, no necessito dels altres per ser feliç, per obtenir plaer ...), l’hedonisme (la recerca immediata i ràpida de plaer, de satisfaccions, encara que siguin de curta durada i a poder ser sense ja i ràpid, amb la consegüent pèrdua de valors com ara el sacrifici, la constància, l’esforç,...), la immediatesa (les coses han de ser ara i ja, amb al pèrdua de valors com ara el valor temps, la generositat, la paciència,...). Usant un símil, avui els nostres alumnes viuen sota la cultura del zàping, passen d’una cosa a una altra en la seva vida en un obrir i tancar d’ulls, fent que les vivències siguin superficials, la reflexió desaparegui, perdent la interiorització dels moments viscuts, transformant les nostres vides en un soroll constant on no hi ha mai silenci.

En la nostra escola constatem aquests canvis de valors i també veiem com està sorgint un nou concepte de família (la família ja no es entesa només com pare i mare i germans, sorgeixen nous personatges, padrastre, madrastres, germanastres, monoparental, ...) Evidentment això provoca que hi hagi un canvi en la prioritat dels valors i un canvi en la pròpia escala de valors. L’alumne volent o sense voler amb aquestes noves situacions acaba posant per davant els valors personals i individuals per sobre dels comunitaris. Els nostres alumnes arriba un moment que viuen com en dues escales de valors. Saben perfectament que dir i com comportar-se a l’escola, i quines altres coses i dir i quines altres actituds tenir amb la família. Semblantment succeeix amb els pares i mares, que amb el ritme actual de vida, juntament amb la crisi provoca que entre les hores de feina, les hores que vull dedicar-me a mi mateix, i una llarga llista de més coses quedi poca estona de dedicar als fills, i en aquesta poca estona l’educació en valors que nosaltres considerem importants per a ells passen a ser secundaris ja que en prioritzen d’altres. Això ens fa plantejar que caldria revisar com fem arribar els valors als nostres alumnes. En la societat actual, possiblement l’escola hauria d’agafar el relleu en la transmissió de valors que abans venia molt més de casa. Potser l’escola hauria d’escoltar més quines necessitats té l’alumne per tal de poder-li donar allò que demana, sense oblidar allò que també nosaltres volem transmetre.

Aquest seria un dels grans reptes de l’escola avui, escoltar, afrontar la realitat i reflexionar, però cal fer-ho ràpid, hem d’anar al mateix ritme que la societat. I dins d’aquesta escolta caldria analitzar amb profunditat perquè cada cop més costa el treball en equip, el treball cooperatiu, el fer grup. La nostra Església està fonamentada en diferents valors, i un d’ells és el valor de la comunitat. Com podem viure l’Església si els nostres alumnes no acaben de ser capaços de viure en comunitat? I no només els alumnes, nosaltres mateixos, l’equip docent, també ens costa, hem de ser autocrítics, i intentar anar tots amb una mateixa línia, caldria que fóssim conscients dels valors que com a escola de la Companyia de Maria volem viure i transmetre. Valors que si no són viscuts en comunitat no tenen cap sentit. I per fer viure la comunitat cal fer viure també als alumnes els fet de sentir-se comunitat, i no només membres d’una classe o nivell. Som membres de tota una escola que forma part de la gran família de la Companyia de Maria. Som ciutadans que la majoria vivim en un barri (Eixample) que té una vida i uns dinamismes diferents d’altres barris. Som cristians pertanyents a la gran comunitat que és l’Església.

L’anàlisi de la situació actual pot donar la sensació de què no hi ha esperança, però Ell ens diu que tot és possible (Lc 18,27).  Ens pot confondre, però cal pensar que Ell ens ensenyarà el camí (Pr 3, 5-6). Ens pot fer sentir cansats, de no poder més, però ens hi veiem capaços perquè Ells ens enforteix (Fl 4,13).

Per fins i tot, quan hi ha poca esperança, els cristians hi podem veure moltes llums, i una d’elles es veu si hom comença a mirar amb més detall la societat, on es troba amb una gran quantitat de joves anònims i silenciosos que com la viuda pobra (cf. Mc 12,41-44) han donat el que han pogut (el seu temps lliure) sense esperar-ne res a canvi, sense fer soroll, però que quan convé es capaç de mobilitzar-se i fer soroll per temes socials, demostrant que tenen ben arrelats el valor de la solidaritat.

Al 1492 ja va haver-hi un canvi important. La impremta marca una època. Es treu la informació a l’Església i es posa en mans del poble. Avui està passant quelcom semblant. Vivim en un món on cal pensar universalment sense oblidar la nostra terra. En el grans moments de les xarxes socials, la informació ja no està en mans de les universitats, les biblioteques, dels savis i erudits, està a l’abast de tothom. Això provoca un canvi en la manera de llegir la informació, de tenir-la, ara s’interpreta, es rellegeix, es reescriu ... i l’escola també cal que hi entri en aquesta dinàmica. No són les eines del futur, són les eines del present, de l’ara, i no ens ha de passar com acostuma a passar, que ens quedem endarrerits.


 (text confeccionat a partir de les reflexions de l'Equip de Pastoral del Col·legi Lestonnac)

dimecres, 25 de maig del 2011

Transmetre la fe – IV

Transmetre la fe és acompanyar en la recerca

Ens toca viure en una època de profunds canvis. Entre ells, el pas d'una societat on tot semblava cooperar a la transmissió de la fe, a una altra on s'experimenta una crisi generalitzada en la seva transmissió. En aquesta nova situació, és necessari valorar tot el que constitueix una atenció directa i personalitzada als qui sent inquietuds, planteja qüestions i s'esforça en la recerca de la fe. Avui no són pocs els que s'interessen per retrobar una fe que han descuidat o perdut, o mai no han arribat a conèixer. Les nostres comunitats es troben encara bastant escasses d'experiències i espais d'acollida per oferir-los.

Per poder oferir aquest servei d'acollida i acompanyament, és fonamental desenvolupar l'empatia, saber posar-se a la pell de l'altre, situar-se al seu lloc per comprendre des de dins les dificultats que li impedeixen accedir a la fe i ajudar-lo a descobrir-les, precisament per neutralitzar-les o debilitar-les.

Rememorar i compartir, amb senzillesa, com hem viscut a la nostra pròpia carn les proves de la fe, pot constituir una valuosa ajuda en l'itinerari dels altres. En bastants casos l'important, més que saber dir, és saber escoltar. Acollir els seus problemes i inquietuds moltes vegades requereix una pacient escolta compassada de llargs silencis.

Hi ha preguntes que no tenen resposta, buscar-la és perdre el temps. És necessari fer atenció a les qüestions importants sense perdre's en les inútil. “Acolliu els qui són febles en la fe i no critiqueu els seus escrúpols.” (Rm 14,1). Hi ha preguntes que només es responen amb altres preguntes. En l'experiència de fe això pot passar freqüentment perquè les preguntes que es plantegen són sobre la nostra pròpia vida, i ningú des de fora d’ella no pot donar-nos la resposta.

Tot creient conscient de les seves limitacions, quan veu que no pot respondre per si mateix a les expectatives que sorgeixen en altres persones a la recerca de la fe, té la responsabilitat d'orientar-les cap a qui pugui oferir l'ajuda adequada. Alhora, ha de procurar potenciar la seva capacitació com a comunicador de la fe..

Aixì doncs, el que creu, transmet la fe, i en el que transmet la fe, expressa la seva fe.

dimarts, 24 de maig del 2011

Transmetre la fe - III

Transmetre la fe és presentar-la com a camí de salvació.

La fe cristiana és fe en Crist i fe també en el Déu que va ressuscitar Jesucrist. La fe estableix una comunió de vida del creient amb Crist i amb el Déu de la resurrecció i la vida.  Transmetre la fe és convidar a esperar i acceptar la salvació que ve de Déu per mitjà de la fe tot “esperant d'arribar a la resurrecció d’entre els morts.”(Flp 3,11). La fe en Crist ens fa ser amb Ell veritables fills de Déu, i per ser fills assolim la possibilitat d'heretar i rebre les seves promeses de vida i de salvació. La fe en el Déu de Jesucrist obre les portes de la salvació eterna.

Transmetre la fe és ajudar a dialogar

En tota relació de trobada és imprescindible la comunicació, el diàleg, també en la trobada amb Déu. En ocasions, fins i tot abans de produir-se una trobada, hi ha una crida que ho provoca i la prepara. Però no sempre la comunicació es redueix a paraules, també es desenvolupa per signes o s'expressa amb símbols. En la comunicació amb Déu, el diàleg s'estableix a través de l'escolta de la Paraula i de l'oració des de la vida. Déu ens parla a través dels esdeveniments de la vida i per mitjà dels qui són al nostre voltant. En les seves necessitats, en les seves demandes, en les seves preguntes, en la seva força o la seva debilitat, hem d'identificar la crida que Déu ens fa. La Paraula, especialment a través les escriptures, ens ajuda a il·luminar la vida per descobrir en aquesta les crides i projectes de Déu. És una Paraula que vol reflexió, no pot ser interpretada de forma superficial. Tota ella té unitat sense contradiccions. La tradició de l'Església ens pot ajudar a comprendre el seu sentit més profund. Però cada un de nosaltres hem d'examinar-la amb la vida per buscar en ella el que Déu ens vol dir a nosaltres. Acompanyar en l'escolta atenta de la Paraula de Déu, que il·lumina els esdeveniments de la nostra història personal, social i comunitària, és una forma de preparar la trobada personal amb Ell, una manera de transmetre la fe. La nostra pregària pot ser una crida, una queixa, una petició, un reconeixement, una lloança, una acollida, una escolta, una contemplació... en qualsevol cas, una forma de trobada i diàleg amb Déu. Ajudar a pregar és acompanyar al camí d'iniciació en l'experiència de Déu, de preparació al diàleg amb Ell. El que comença a pregar i ho fa fins i tot des de la foscor o el dubte, ja ofereix una aposta inicial de confiança en aquell a qui busca i a qui desitja trobar.

Transmetre la fe és proposar la fe de l'Església

Sent la fe una opció lliure i personal, tanmateix ningú no la rep, la comunica ni la viu de forma individual i aïllat dels altres creients. La fe que rebem, comuniquem i vivim és la fe de l'Església, la que hem rebut de nostres pares transmesa ininterrompudament des ja fa més de 2000 anys. Aquesta fe la fem pròpia i personal cada un de nosaltres amb ajuda de l'Església. És la comunitat creient, dipositària de la fe, que ens garanteix la seva autenticitat cristiana. L'experiència personal de fe de tots els creients enriqueix la fe de l'Església, donant-li vida, adaptant-la a les diverses situacions. El credo de l'Església és una expressió de l'espiritualitat cristiana al llarg dels segles. Les idees en canvien la seva forma d'expressió i la seva finalitat d'una època una altra, per adequar-se als problemes i les cultures de cada temps o lloc, sí; però la seva essència persisteix; hi ha un Déu creador i Pare, origen i destí última de la humanitat; Jesucrist és el Fill de Déu, mort i ressuscitat per amor a nosaltres i per la nostra salvació; l'Esperit Sant viu en cada un de nosaltres i anima l'Església. La qüestió és si, aquest contingut del credo, té o no té sentit per a nosaltres aquí i ara. Hem de fer-ho una mica nostre, una mica viu i actual. Transmetre la fe és proposar el missatge cristià, el credo de l'Església, no com una fórmula, sinó com a un missatge carregat de referències i motius per viure d'una altra manera, des d'una nova perspectiva: la del mateix Déu. Viure amb l'esperança que un món nou és possible.

dijous, 19 de maig del 2011

Transmetre la fe – II

Transmetre la fe és donar a conèixer el verdader rostre de Déu

Si volem ajudar a algú a tenir una trobada personal amb Déu hem de presentar-lo, donar-lo a conèixer, ajudant a descobrir el seu verdader rostre. No necessitem buscar complicats retrats de Déu, amb el fruit de la imaginació o la creativitat, en tenim prou amb donar a conèixer Jesús com a revelació del Pare. Ell mateix ens assegura: “Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.” (Jn 14,9).

En no pocs casos, és necessari desfer falses imatges de Déu que nosaltres mateixos tenim i que no fan justícia al verdader rostre de Déu. Alguns rebutgen apropar-se a un Déu que només coneixen de lluny, de sentides, però que no els ofereix cap interès i, en alguns casos, els repel·leix. Cal netejar l'autèntic rostre de Déu de maquillatges deformadores si estem de veritat convençuts de l'atractiu de la seva veritat i bellesa. És molt important no fer mal als altres evitant oferir-los imatges falses, parcials o interessades, de Déu.

Nosaltres coneixem i volem transmetre el Déu que se'ns ha mostrat en Jesucrist ressuscitat. En Jesús coneixem el rostre de Déu que ens atreu i omple les nostres vides, un Déu que només busca la salvació de l'ésser humà,  un Déu amic de la vida, proper a les necessitats més profundes de l'home, respectuós de la llibertat humana, un Déu Pare de tots els homes, un Déu dels pobres, un Déu que vol justícia, fraternitat i pau; un Déu crucificat per la nostra salvació, un Déu en qui podem posar la nostra última esperança.

Transmetre la fe és respectar la llibertat

L'home que s'obre a Déu ha de ser lliure. La fe és una acceptació personal de la Paraula oferta i escoltada, sense imposicions. Només un home dotat de llibertat pot acollir la Paraula lliure de Déu que es confia. Hi pot haver una fe condicionada sociològicament, per la qual acceptem el que se'ns diu que cal creure. Però la fe pròpiament es dóna en el fons de les consciències lliures capaces d'acceptar o rebutjar la Paraula escoltada.

És el mateix Déu que busca l'home i vol ser trobat i acollit lliurement per Ell. És el mateix Déu que ofereix, com a do i com a gràcia, la llum necessària per descobrir en la nostra vida la seva presència propera. És el mateix Déu “que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5,45) qui ofereix a tots aquest do. Cada un des de la seva pròpia llibertat personal pot acollir-lo o rebutjar-lo, acceptar-ho o negar-ho; l'important és estar bé disposat per reconèixer-ho i “obrir la porta tan bon punt arribi i truqui”. (Lc 12,36).

El nostre servei a la fe només té valor en el respecte a llibertat, la llibertat dels altres i la llibertat de Déu.

dilluns, 16 de maig del 2011

Transmetre la fe - I

Però, què és transmetre la fe?
La nostra tasca en la transmissió o comunicació de la fe als altres consisteix fonamentalment a disposar favorablement als altres a acollir, des de la seva pròpia llibertat, el do gratuït que Déu els ofereix.


Transmetre la fe és oferir un testimoni proper de vida creient

La comunicació de la fe es dóna en distàncies curtes, requereix presència i proximitat. La proximitat consisteix a compartir les situacions de la vida. Estar afectat per les mateixes condicions o circumstàncies en les quals transcorre l'existència quotidiana. En aquesta proximitat es descobreix la força del testimoni que ofereix qui actua motivat per la fe.

El principal atractiu d'un testimoni de vida creient és percebre de manera espontània la felicitat i la pau que omple qui fa de la fe en el Déu de Jesús el centre de la seva vida i es compromet amb senzillesa en el servei desinteressat als altres. Aquesta manera de viure manifesta de forma molt eloqüent que és inseparable l'amor a Déu a qui no es veu de l'amor als germans a qui es veu.

Transmetre la fe és provocar preguntes

Per orientar a la fe és necessari ajudar-ne cada un a viure la seva existència amb profunditat. Ajudar-lo a superar els límits d'una vida d'horitzons retallats al més immediat. Convidar-lo a prendre consciència de les grans incògnites de l'ésser humà. Inquietar-lo per les qüestions transcendents. Qui viu instal·lat i satisfet a la superfície de la vida mai arribarà a plantejar-se ni a descobrir el veritable valor i sentit de la fe.

Qui no es fa preguntes no necessita ni acull respostes. Només té sentit la resposta de la fe per a qui la cerca amb les seves preguntes, encara que no aconsegueixi fer-les adequadament.

Compartir amb els altres les preguntes que nosaltres mateixos ens fem en la recerca de la fe pot motivar en ells l'interès per les mateixes qüestions.

Transmetre la fe és narrar la pròpia experiència personal

El nostre millor servei a la transmissió de la fe no consisteix a oferir complexes reflexions sobre els misteris de la religió, ni a oferir una exposició racional dels continguts de la fe. Hem de comunicar la nostra experiència personal, com els deixebles d'Emaús, que van explicar “el que els havia succeït pel camí” (Lc 24,35). El més valuós consisteix precisament a explicar amb senzillesa les situacions i experiències de la nostra vida personal en les quals hem descobert Déu com a algú especialment proper. I aquest relat de la nostra experiència l'oferim amb el llenguatge humil, com a qui tracta de compartir el que ha viscut.

Narrar la nostra experiència de Déu és mostrar com vivim la seva presència en les nostres alegries o en les penes, com recorrem a Ell en les nostres necessitats, com confiem i esperem a Ell en la dificultat, com busquem la seva llum en la foscor, com trobem la seva pau... En la vida quotidiana és on millor puc experimentar i compartir amb els altres que hi ha “Algú”, més enllà de nosaltres i més gran que nosaltres, que ens crida una trobada amb Ell.

No podem ni hem d'ocultar les nostres limitacions, dubtes o vacil·lacions i incoherències, si volem oferir als altres un servei sincer al seu camí de fe.  La fe no ens fa perfectes, ni impecables, però sí ens exigeix ser humils i sincers.

dimecres, 11 de maig del 2011

Creure, transmetre, expressar la fe - VI

Creure és compartir

La trobada personal del creient amb Déu és l'experiència fonamental de la vida de fe. Aquesta trobada requereix certament moments de proximitat i intimitat amb Déu, però no fa del creient un ésser aïllat dels altres. La fe no es pot viure en solitari.

Una fe autèntica afecta a totes les dimensions de la persona humana. Qui experimenta Déu com Pare reconeix, alhora, tots els homes i dones com germans i fills del mateix Déu. ”Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots” (Ef 4,5-6).
La fe es rep, s'alimenta, es purifica, es prova, s'enforteix, se celebra i es comunica compartint-la. En la família, en la comunitat, a l'Església, al’escola, la meva fe és, alhora, la nostra fe. Això no significa que tots siguem iguals, ni tinguem les mateixes experiències o vivències de la fe. Però tots ens necessitem per viure la fe i ens ajudem a créixer en ella. La fe, com l'amor, és un d'aquests béns que augmenten quan es comparteixen.

Ser creient implica formar part d'una comunitat, compartir la fe amb els altres creients a l'Església i assumir el compromís de comunicar-la a d'altres, convidant-los a participar del regal més valuós que hem rebut del mateix Déu: l'amor.

Creure és comprometre's

La fe és, sobretot, vida, i no un simple coneixement, per la qual cosa només podrem comprovar la veritat de la fe tractant de viure-la. Per això, és precís comprometre's. Dir “crec en Déu” significa que em comprometo a fer de Déu una presència que ocupi el centre del meu cor en la vida de cada.

Per a un creient l'essencial no és el que pot dir de la seva fe, sinó el que viu i experimenta interiorment, encara que tingui dificultats en expressar-ho amb paraules. Creure és experimentar personalment una realitat que em supera i que a més m'omple plenament perquè em supera i em transforma. El compromís lliure ajuda a aclarir des de l'experiència viscuda la veritat de la pròpia fe.

Des de la fe percebo que mentre no em comprometi amb el Déu en qui crec, no comprendré cap altra cosa sobre la meva pròpia vida. La prova definitiva de la fe no és de caràcter racional, sinó existencial. La millor manera de provar que crec en Déu, que l'acullo com centre de la meva vida, és deixar-me guiar per Ell.


 Creure és estimar, servir


Qui coneix de veritat a Déu ha conegut l'amor ”perquè Déu és Amor” (1 Jn 4,8). Qui arriba a conèixer l'amor de Déu respon amb amor, però no solament a Déu, sinó també als germans. De manera que la veritat de Déu es prova per l'amor als germans, no de paraula ni de boca, sinó amb obres i segons la veritat.

Un creient no pot viure la seva relació amb Déu de forma individual, intimista o solitària. Fer de Déu el centre de la nostra vida ens exigeix viure oberts als altres. Creure és relacionar-se amb els altres en actitud de servei: solidaris en les seves necessitats, propers als seus sofriments, units en les seves alegries, disculpant les debilitats i perdonant les ofenses. Aquest amor de servei no coneix límits de proximitat, afinitat o reciprocitat, perquè ”si estimeu només els que us estimen, quin mèrit teniu?” (Lc 6,32).

Una vida transformada per la fe i l'amor de Déu es manifesta en compartir amb els altres tots els béns, en especial el més valuós, la clau de la pròpia felicitat: la mateixa fe. La comunicació dels altres béns serà signe i camí per a la transmissió de la pròpia fe.

Creure és, doncs, transmetre la fe.

dilluns, 9 de maig del 2011

Creure, transmetre, expressar la fe – V

Creure és acollir

El que busca obertament a Déu pot arribar a descobrir que, al seu torn, fins i tot anteriorment, és buscat pel mateix Déu. Ell ha posat en la nostra vida diversos signes de la seva proximitat, ha sembrat la nostra existència de senyals de la seva presència. Déu no envaeix ordinàriament amb terrabastalls en la nostra història personal, és present discretament en els esdeveniments quotidians i ens surt al pas a través de les nostres relacions amb altres persones. Déu ens crida fins i tot des del nostre propi interior, des del més íntim de la consciència.

L'experiència de la fe és experiència de la gràcia. L'acte de creure és fruit d'una experiència religiosa enterament original. Es tracta d'acollir un do gratuït, un regal ofert per Déu, un do que s'accepta amb tota llibertat.

Un do no és gratuït perquè sigui ofert només a uns quants. Un do no és menys gratuït perquè sigui ofert a tots. Però són molts els factors derivats de la història i situació personals, influïts per la família i l'ambient social, que poden ajudar o impedir acollir el do de Déu. L'oferiment de Déu es dirigeix a la nostra llibertat i se situa en la nostra història personal. El do gratuït de la fe no és selectiu per part de Déu, és ofert a tots, si bé no tots, des de la seva llibertat personal i les condicions socials, decideixen creure.

El coneixement de Déu, la trobada personal amb Ell, és, sobretot, fruit de l'Esperit Sant. L'Esperit de Déu fa present en el nostre esperit per il·luminar-nos, no coarta ni suprimeix la nostra llibertat. La influència de l'Esperit és una il·luminació que posa en marxa en nosaltres motivacions o desperta mecanismes psicològics pels quals percebem d'una manera nova el que ja teníem davant dels nostres ulls sense adonar-nos.

La trobada de la fe necessita de la pregària; hem de demanar el do de la fe. Com millor s'arriba a conèixer Déu és situant-nos confiadament davant d'Ell i dialogant amb Ell. En el contacte amb la Paraula de Déu podem descobrir el sentit de la nostra vida i motivar la nostra voluntat per viure segons Déu. Fins i tot als primers passos de la recerca és possible pregar. Qui està obert a la trobada amb Déu i desitja arribar a creure, pot fer seva la pregària de Charles de Foucauld, en la seva etapa de recerca: “Déu meu, si existeixes, fes que et conegui.”

divendres, 6 de maig del 2011

Creure, transmetre, expressar la fe – IV

Creure és confiar (fins i tot arriscar)

La fe religiosa és la confiança total de l'home en un Déu amb qui s'ha trobat personalment. La verdadera qüestió de la fe no consisteix només a creure que Déu existeix, sinó a descobrir que la nostra vida està íntimament unida a la vida de Déu. És arribar a descobrir una forma diferent i nova de viure, des de la trobada i la relació amb Ell. Déu és qui dóna solidesa i consistència a l'home.

En la fe, com en altres formes de relació interpersonal, hi ha una confiança en l'altre que va més allà del purament racional, que és intuïtiva i constitueix una convicció raonable. Creure en Déu és, sobretot, confiar en Ell. Confiar significa creure en la seva fidelitat. Per això, la fe fa referència a la fidelitat d'un Déu que sempre compleix les seves promeses i mereix la nostra confiança. “Jo sé de qui m'he fiat” (2 Tm 1,12).

Creure significa confiar lliurement i no inclinar-se sense més ni més davant d'uns arguments contundents. La confiança que atorguem en creure no és cega, sinó il·luminada pel suport d'unes raons per creure. Per això, la comunicació de la fe que proposem als altres té la forma d'un testimoni que convida als altres a una actitud de confiança.

La confiança de la fe és finalment confiança en Déu; però al camí d'accés de la fe, la confiança troba suport en el testimoni dels qui ens transmeten la Paraula: Jesucrist, els apòstols, els creients i la comunitat cristiana, l'Església. Al costat de les debilitats i limitacions de molts creients i de la pròpia Església, existeix un colossal núvol de testimonis de la fe que han portat la seva fidelitat a la fe fins a les últimes conseqüències i són una invitació viva a confiar en Aquell en qui ells han posat tota la seva confiança.

Assumir la responsabilitat de comunicar a d'altres la pròpia fe ens exigeix una coherència de vida amb el que diem creure. Això no significa que només els “perfectes” estan cridats a assumir aquesta tasca, sinó només que el que s'esforça a progressar de manera conseqüent en la seva pròpia fe resulta un testimoni convincent.

dijous, 5 de maig del 2011

Creure, transmetre, expressar la fe – III

Creure és trobar, o millor «trobar-se»

Creure és trobar-se personalment amb Déu. Una trobada només és possible com a autèntica relació entre persones. Déu no és una cosa abstracta, confusa o indeterminada, del que només es pot tenir una idea més o menys precisa. Déu és un Ésser personal, per molt gran que sigui, amb qui podem relacionar-nos en una veritable trobada. Aquest és el Déu que ens ha revelat Jesucrist, el centre de la fe de l'Església i el fonament de la nostra vida creient.

La trobada amb Déu, com tota veritable trobada entre persones, no consisteix en un contacte ocasional o superficial, no és una relació distant o freda. Es tracta d'una presència propera i profunda que m'afecta en el més íntim i de forma permanent, que requereix tota la meva atenció. En aquesta trobada podem arribar a situar-nos ambdós en una relació tan propera i especial que puc dir-li: “Déu meu". Això no significa afany de possessió o domini, perquè descobreixo que Déu em transcendeix com a persona i em respecta com a persona. En el Déu que trobo en el més profund de la meva vida i la plena de sentit, alhora que transcendir-la, descobreixo el Déu «que transcendir-lo tot, el penetra tot i l'envaeix tot» (Ef 4,6).

No és una veritable trobada de fe aquella relació interessada en la qual només es busca Déu per posar-lo simplement al servei de les nostres necessitats o interessos. Això seria utilitzar-lo més que arribar a trobar-se personalment amb Ell. En l'autèntica trobada de fe descobreixo el respecte de Déu a la meva llibertat i em comprometo a no instrumentalitzar-lo, a deixar-lo ser Déu, a deixar-lo ser el meu Pare.

Experiment que en descobrir-ho i acollir-lo a Ell, estic descobrint el sentit de la meva pròpia vida. Per això desperta en mi un gran interès, veig que afecta l'essencial de la meva vida i em disposo a obrir-li la meva existència. No es tracta d'una relació d'intercanvi, comerç o compensació, és un compartir més íntim i estable, es tracta d'una verdadera relació de comunió.

Les experiències especialment intenses de trobada amb Déu, no tenen per què ser inicialment experiències de pregària. Puc viure-les en les meves relacions de servei als altres, en experiències de reconciliació o de perdó, en gestos d'acollida o de solidaritat que ofereixo o rebo, en la trobada joiosa amb d'altres. Qualsevol experiència d'aquest tipus ens convida a portar-la al silenci del nostre cor, o a la comunicació amb altres creients, per fer-la pregària, per aprofundir i descobrir en ella la crida a noves experiències, a noves trobades.

dimarts, 3 de maig del 2011

Creure, transmetre, expressar la fe - II

Creure és buscar

Creure és obrir-se al misteri profund i íntim que habita en cada un de nosaltres. És buscar el sentit radical i últim de la nostra existència, tractar d'assolir el que val per si mateix i dóna valor a tot el que som i tenim. És preguntar-se per la realitat definitiva o absoluta davant la qual totes les coses són relatives. No és evadir-se de la realitat que vivim, sinó aprofundir en ella. Les qüestions últimes, i entre elles el problema de Déu, s'insereixen en el més quotidià de la nostra vida, encara que només sigui en forma de frustració o de buit. L'experiència humana, la de tots i cada un de nosaltres, és el punt de partida del creure, de la recerca de la fe, perquè Déu “no es troba lluny de cada un de nosaltres, ja que en ell vivim, ens movem i existim” (Ac 17,27-28).

Dir “crea” és obrir la meva existència al misteri que habita dins de mi, dir sí el misteri de la vida.

“Creure en Déu” significa mantenir la inquietud per la veritat última sense acontentar-se amb l'aparença materialista de les coses, buscar la salvació total sense quedar-se satisfet amb una vida fragmentada, estimar la vida fins al final unint-la amb el Transcendent.

La fe fa de la vida una recerca permanent. La fe impedeix que ens instal·lem tranquils o satisfets en la nostra situació renunciant a l'esforç de buscar. Aquesta recerca exigeix descobrir el centre de mi mateix: Déu. Aquest descobriment em transforma completament, perquè no consisteix a trobar Déu lluny, fora de mi, ni en fer-li un buit en la meva vida, sinó a descobrir tota la meva vida com referida a Ell, centrada en Ell, i unida Ell. Des d'aquesta experiència comprenem que les inquietuds i les preguntes en la recerca de Déu no poden ser tant especulatives i racionals com existencials.

divendres, 29 d’abril del 2011

Creure, transmetre, expressar la fe

Els creients que vivim amb goig la nostra fe tenim consciència que altres, en la família, a l’escola i a l'Església, i per diversos mitjans ens han ajudat a buscar-la i a créixer en ella.

Però en el més profund de la nostra experiència creient hem arribat a descobrir que la fe és per a nosaltres un do, una gràcia de Déu, un regal. Sabem que des de la nostra llibertat, en ocasions amb esforç i dificultat, i amb l'ajuda dels altres, hem arribat a reconèixer i acollir el do de la fe. Però estem convençuts, sobretot, d'haver arribat a conèixer qui, a través d'altres creients i des del més íntim del nostre ésser, ens estava anomenant a una trobada personal amb ell: el mateix Déu.

Per això, reconeixem que transmetre o comunicar o expressar la fe consisteix fonamentalment a oferir a d'altres la nostra ajuda, la nostra experiència com a creients i com a membres de l'Església, perquè ells, per si mateixos i des de la seva pròpia llibertat, accedeixin a la fe moguts per la gràcia de Déu. Transmetre la fe és, doncs, preparar o ajudar a d’altres a creure, a trobar-se amb Déu.

El nostre servei d'ajudar els altres a trobar-se amb Déu, per la fe, no té com a efecte directe i immediat i ni tan sols necessari una resposta creient en l'altre. En la tasca de comunicar la fe no ens trobem sols i abandonats a les nostres pròpies forces. Hem de ser conscients de què, abans i per damunt de tot, actua la gràcia de Déu, que ofereix a tots el do de la fe. Però ni el mateix Déu amb aquest do no priva ningú de la llibertat personal de creure o no creure, ni ens treu a nosaltres la responsabilitat de comunicar activament la fe que hem rebut.

Però, què és creure en Déu?
Durant uns quants dies, intentaré fer veure alguns aspectes que ens poden preparar a descobrir com podem transmetre a d'altres la fe, com podem preparar-los o ajudar-los a creure.

Comencem amb:

Creure no és saber, però... també

La fe no consisteix en un saber intel·lectual, ni tan sols en un saber sobre Déu. El contingut fonamental de la fe no és un conjunt d'idees o coneixements sobre el misteri de Déu o sobre el sentit de la nostra pròpia existència. Per això, no n'hi ha prou amb transmetre a un altre el nostre coneixement per comunicar-li la fe. Precisament perquè la fe no consisteix en un saber, pot ser accessible a tots, tant als humils com als més savis. En la fe dels més senzills, la dimensió intel·lectual és limitada, però no per això la seva fe és més feble o menys autèntica.
Comunicar idees o coneixements no és suficient per transmetre a un altre la fe, encara que tampoc no és possible fer-ho sense la seva ajuda. És necessari tenir algunes idees fonamentals i clares que serveixin de vehicle a la nostra comunicació, però sobretot és necessari que estiguem convençuts d'elles en el més profund de la nostra ànima. La vida ens ensenya, de vegades sorprenentment i no només en qüestions religioses, que el que és evident per a l'ànima humana no requereix verificació científica. Creure alguna cosa és saber que és veritat, no en les nostres ments, sinó en el més íntim del nostre ésser, en el centre de les nostres ànimes. Per això diem que la fe supera la raó; no és contrària als fets, però va més enllà d'ells, transcendir-los i els situa en una nova perspectiva.

No arribem a creure com a resultat d'un esforç intel·lectual. Ni per mitjà de l'estudi, ni només pel raonament o el debat no s'arriba a assolir la fe, encara que poden disposar a ella. Creure i saber són dues experiències diferents, però no necessàriament oposades, que es combinen en una relació molt original. Tot creure requereix un mínim saber i es recolza en ell.

Com a creients estem cridats “a donar raó de la nostra esperança a tot el que ens la demani” (1 Pe 3,15), i només podrem fer-ho si a preguntes raonables, oferim respostes raonables i no simples opcions «voluntaristes».
Creure no és tampoc no deixar-se portar de la fantasia o obrir les portes a la irracionalitat. El mateix acte de fe es recolza en les raons que tenim per creure, però sense reduir-se a una simple conformitat mental. Perquè l'acte de fe supera a les raons que es tenen per creure, i als indicis o senyals que ens mouen a creure. Amb tot, la fe ha de ser raonable per ser autènticament humana; la fe ha de tenir unes raons per acollir i afermar el que transcendeix els límits de la mateixa raó. “Una fe sobre la qual no es reflexiona, deixa de ser fe” (San Agustí).



(aquesta i les següents reflexions han estat realitzades a partir de la il·luminació de la Carta pastoral dels Bisbes de Pamplona i Tudela, Bilbao, San Sebastià i Vitòria. Quaresma-Pascua 2001)

dilluns, 25 d’abril del 2011

Quin sentit té aquesta vida ?

Fa temps que vaig llegir el llibre “El sentit de la vida” del Francesc Torralba, que dóna moltes pistes per poder respondre aquesta pregunta, però sense acabar de donar-li la resposta perquè, i usant paraules seves:  “El sentit de la vida es construeix.

Jo, per començar diria això mateix, que el sentit de la vida és construeix, no es troba. I que en la construcció podem aixecar un primer envà que potser hem de tirar a terra i tornar a començar.

Afeigiria que Jesús, el ressuscitat,  ens pot ajudar a aconseguir que la nostra vida sigui més bella i dotada de sentit.

Però cal que visquem la vida amb sentit, perquè aquest sentit serà el que el que ens donarà la força per anar cercant el sentit d’aquesta vida. Per ajudar-nos a entendre-ho deixeun-me que usi la comparació que usa en Francesc al seu llibre, comparant la vida amb quan viatgem en un tren, però no sabem cap on. Jo sóc al tren, i no vaig demanar entrar-hi, ni sé ni m’han preguntat ni em preguntaran quan haig de baixar. I mentre sigui al tren puc empipar els altres o estimar-los, fastiguejar-me o somriure i ser feliç, robar o compartir, i també puc contemplar el paisatge, establir vincles... I intentant donar sentit a la vida ara i aquí. Cada moment és important per a donar-li sentit. També , però, cal ser sincer, i hem de ser conscients de què la vida per se no és bella: a la vida hi ha bellesa, però també hi ha molta lletjor; hi ha bondat i maldat, i molts cops hi trobem la buidor. I l'antídot de la buidor no és evadir-se, ni sortir desenfrenadament a la nit, ni la beguda ni la droga, sinó l'aposta per l'autenticitat. O sigui, viure d'acord amb el jo. Una persona viu autènticament quan intenta fer de la seva vida un projecte personal. No simplement una rutina per cobrir les necessitats primàries, cosa que hem de fer tots, sinó que intenta fer de la seva vida una obra d'art. No admet que la seva vida tingui un guió escrit. I per a fer de la nostra vida una obra d’art Jesús ens pot ajudar.

Ah! I com a derrer afegitó, l’important no és el que cobraràs a final de mes, això no donarà sentit a la teva vida, sinó fer una bona feina i fer-la a gust, com em van dir una vegada quan vaig optar per ser mestre, amb ”aquesta feina que has triat no et pensis que t’ompliràs la butxaca, però et faràs ric en esperit”.