dimecres, 10 d’abril del 2019

Cristus vivit

Exhortació apostòlica del Papa Francesc per parlar dels joves. Aquest és el meu resum, el que a mi m’ha cridat més l’atenció. 

Ja en la introducció fa una crida als joves: Ell viu i et vol viu, però entre línies és una crida a tots els cristians, els joves i els no tan joves. Ens demana que recordem que Ell sempre hi és i especialment per a tornar-nos la força i l’esperança en els mals i els bons moments. 

En el primer capítol ens recorda que diuen les Escriptures sobre els joves, com ara Josep, el més petit de la família (Gn 37,2-3) però amb el qui Déu parlava en somnis (Gn 37-47); Samuel que gràcies al consell d’un adult obre el cor a Déu (!S 3,9-10); Saul també era jove quan Déu el crida (1 S 9,2); el rei David cridat a regnar sent un jove (perquè Déu mira el cor (! S 16,6-13); Jeremies que es veu massa jove però Déu li recorda que estarà sempre al seu costat (Jr 1.6-8). Al Nou Testament trobem la paràbola del fill “més jove” que marxa de casa (Lc 15,11-32) però que decideix tornar, es propi del cor del jove disposar-se al canvi, ser capaç d’aixecar-se i deixar-se ensenyar per la vioda, però com no acompanyar al jove en un nou intent?; Jesús eternament jove vol regalar-nos un cor jove: “eliminem el llevat vell per a ser massa jove” (1Co 5,7), “despullem-nos de l’home vell i revestim-nos de l’home jove” (Col3,9-10); la veritable joventut és tenir un cor capaç d’estimar i “per sobre de tot, revestiu-vos d’amor, que és el vincle de la perfecció” (Col 3,14); Jesús ens deia que l’home savi és capaç de treure del calaix tant allò nou com allò vell (Mt 13,52); un jove savi s’obre al futur però sempre és capaç de rescatar alguna cosa de l’experiència dels altres; també ens recorda que l’home pot acabar renunciant a la seva joventut (Mt 19,20-22). I sobretot recordem que diu Jesús al fill mort de la vídua: “Jove, aixeca’t!” (Lc 7,14). 

Ja en el segon capítol ens parla de Jesús sempre jove, i comença amb una frase de sant Irineu ben clarificadora: “Jesús és jove entre els joves per a ser exemple dels joves i consagrar-los al Senyor.” No hem d’oblidar que Jesús va ser un jove. I les escriptures ens parlen d’aquesta joventut. Quan tornen de la peregrinació de Jerusalem, Josep i Maria estan tranquils de no veure’ls, confien en ell, confien que es mou lliurement i aprèn a caminar amb els altre. Fa comunitat tot fent camí. Avui necessitem de projectes que enforteixin els joves, els acompanyin i els llancin a la trobada amb els altres, al servei generós i a la missió. I per això necessitem una església que es deixi renovar. L’Església és jove quan és ella mateixa, quan rep la força sempre nova de la paraula de Déu, de l’Eucaristia, de la presència de Crist i de la forà de l’Esperit de cada dia, i sobretot quan es capaç de tornar una vegada i una altra a la seva font. A l’Església li cal no estar tant pendent de si mateixa i ser més el reflex de Jesús. Una Església que deixi d’escoltar, que no permeti la qüestionin, perd la seva joventut i es transforma en un museu. I comptem amb una gran “influencer”, la “influencer” de Déu, Maria. Una dona en la que les ganes de servir eren més fortes que els dubtes i les dificultats. 

El capítol tercer ens presenta com són, des del punt de vista de l’Església els joves, que no són el futur del món, són el present, present que enriqueixen amb les seves aportacions. Però no existeix una joventut, existeixen joves amb les seves vides concretes. I davant d’aquestes vides el que no podem fer és amagar la realitat que no es pot amagar, no hem d’anestesiar els joves. Potser és que la vida ens ha dut, els que vivim si fa o no fa sense gaires necessitats a no saber plorar. Ens cal tornar a plorar, la misericòrdia i la compassió també s’expressen plorant. Hem de lluitar contra les fakes news, i posar fi a tot tipus d’abusos. Hem de viure creient que en tota situació fosca o dolorosa tenim el regal de la resurrecció. I no oblidem que si Jesús va fer servir totes les tècniques comunicatives que tenia al seu abast per escampar la Bona Nova, nosaltres també podem comunicar els valors i la bellesa de l’Evangeli en qualsevol mitjà. Hem d’intentar que tots, nosaltres adults, i joves, visquem la vida com a originals, i mirar de no convertir-nos en fotocòpies. Recordem que amb Ell no falta l’esperança. 

En el quart capítol Francesc ens parla de quin és el gran anunci per a tots el joves. L’anunci és senzill: Déu és amor. En qualsevol circumstància, ets infinitament estimat. En la seva Paraula trobem expressions d’amor. Ens parla com el pare afectuós (Os 11,4), com la mare que és incapaç d’abandonar o oblidar els seus fills (Is 49,15), fins i tot com un enamorat (Is 49,16). D’altres vegades destaca la fermesa del seu amor (Is 54,10), o ens mostra com Ell sap veure la nostra bellesa (Is 43,4), o ens porta a descobrir que el seu amor és alegria (So 3,17). L’amor del Senyor és un amor de tots els dies, discret, respectuós, amor de llibertat i per a la llibertat, amor que cura i que aixeca, que sap més d’aixecades que de caigudes, de reconciliació que de prohibició, de donar noves oportunitats que de condemnar, de futur que de passat. És un amor tan real, tant verdader, tant concret, que ens ofereix una relació plena de diàleg sincer i fecund. I per amor, Jesús ens salva. Ens permet aixecar el cap i tornar a començar amb una tendresa que no ens desil·lusiona i ens retorna l’alegria. I ho hem de tenir clar, ell ens va estimar primer (1Jn 4,19). Cal recordar a tothom que som lliures, i que ens hem d’enamorar d’aquesta llibertat, que és la que ens ofereix Jesús. Un Jesús que és viu, i amb la seva vida, amb la seva presència invisible ho omple tot i sempre hi és, esperant-te. Si com a jove, com a ésser humà, arribes a valorar amb el cor la bellesa d’aquest anunci d’amor, et deixes estimar per Ell, si comences a fer-ne amistat, a dialogar amb Ell, aquesta serà la gran experiència que sostindrà la teva vida cristiana. 

En el cinquè capítol ens parla dels camins de la joventut. Camins en els que si t‘equivoques, sempre podràs aixecar el cap i tornar a començar, perquè ningú té dret a robar-nos l’esperança. Hem de viure, hem d’entregar-nos a la vida, hem d’obrir les portes de la gàbia i sortir a volar. No cal que ens jubilem abans d’hora. Cal que visquem el moment present omplint-lo d’amor. Hem d’aprofitar tots els moments del dia a dia per fer accions ordinàries d’una manera extraordinària. I no oblidem que l’amistat no és una relació passatgera, sinó estable, ferma, fidel, que madura amb el pas del temps. És una relació d’amor que ens fa sentir-nos units, d’amor generós. Amb l’amic parlem, compartim les coses més secretes. Amb Jesús també conversem. La pregària és un desafiament i una aventura. El cristianisme és una Persona que em va estimar tant que reclama el meu amor i les meves paraules. El cristianisme és Crist. Si et preocupa perdre la connexió a Internet, també t’ha de preocupar perdre la connexió amb Ell, no tallis amb ell, parla-li, escolta’l, explica-li coses, i quan no ho tinguis clar, pregunta-li: “Què faries tu en el meu lloc?”. L’adult ha d’anar madurant però sense perdre mai els valors de la joventut. I deixa’t estimar per Déu, que t’estima com ets, et valora i respecta. I i no vulguis copiar la forma de ser i de viure dels sants, has de descobrir qui ets i desenvolupar la teva pròpia manera de ser sant, més enllà del que diguin o pensin els altres. Arribar a ser sant és arribar a ser plenament tu mateix, a ser aquell que Déu va somniar i crear, no siguis una fotocòpia. Davant de les maleses de l’altre, reconciliat i continua estimant-lo perquè reconeixes la seva debilitat i hi veus la imatge de Déu en ell. I recorda, si vols caminar ràpid, ves sol; si vols arribar lluny, camina amb els altres. Que no ens robin la fraternitat. I el que ens farà créixer en la vida són la misericòrdia, la creativitat i l’esperança. Ser apòstol no és portar una llàntia a la mà per fer llum, és ser la llum. L’Evangeli és l’exemple. El missatge convertit en vida vivent. 

Joves amb arrels és el títol del sisè capítol, perquè és de les arrels d’on ve la força que els farà créixer, florir i donar fruit. Les arrels són el punt de partida que ens permetrà desenvolupar-nos i respondre a nous desafiaments. L’Església hauria de ser com un vaixell on els vells ajuden a mantenir la direcció interpretant la posició dels estels i els joves remant amb força imaginant el que els espera més enllà. 

Així arribem al setè capítol. El capítol de la pastoral dels joves. Una pastoral que ha de tenir dues grans línies d’acció: la recerca i el creixement. En la recerca cal confiar en la capacitat dels mateixos joves que sabran trobar els camins atractius per convocar. Un recerca que ha de privilegiar l’idioma de la proximitat, el llenguatge de l’amor desinteressat, relacional i existencial. El creixement ha d’incloure certa formació doctrinal i mortal, centrat en dos gran eixos: l’aprofundiment del kerygma, l’experiència fundant de la trobada amb Déu mitjançant Jesús mort i ressuscitat; i el creixement en l’amor fratern, en la vida comunitària i en el servei. I per això cal un ambient adequat. Cal crear “llar”, família. Les institucions educatives tenen una gran tasca, respondre als clams paralitzants del consumisme cultural amb opcions dinàmiques i fortes, amb la investigació, el coneixement i el compartir. Hi ha diferents àmbits per desenvolupar la pastoral. Recordem a Sant Agustí: “Canta, però camina, alleuja amb el cant el teu treball, no estimis la mandra: canta i camina [...] Tu, si avances, camines; però avança en el bé, en la recta fe, en les bones obres: canta i camina”. I amb les xarxes socials, cal convocar als joves per a què les omplin de Déu, de fraternitat i de compromís. Però s’han de sentir acompanyats. I aquest acompanyant ha de tenir unes característiques: “Les qualitats d'aquest acompanyant inclouen: que sigui un autèntic cristià compromès amb l'Església i amb el món; que busqui constantment la santedat; que comprengui sense jutjar; que sàpiga escoltar activament les necessitats dels joves i pugui respondre'ls amb gentilesa; que sigui molt bondadós, i conscient de si mateix; que reconegui els seus límits i que conegui l'alegria i el sofriment que tot camí espiritual comporta. Una característica especialment important en un acompanyant, és el reconeixement de la seva pròpia humanitat. Que són éssers humans que cometen errors: persones imperfectes, que es reconeixen pecadors perdonats. Algunes vegades, els acompanyants són posats sobre un pedestal, i per això quan cauen provoquen un impacte devastador en la capacitat dels joves per involucrar-se en l'Església. Els acompanyants no haurien de portar els joves a ser seguidors passius, sinó més aviat a caminar al seu costat, deixant-los ser els protagonistes del seu propi camí. Han respectar la llibertat que el jove té en el seu procés de discerniment i oferir-los eines perquè ho facin bé. Un acompanyant ha de confiar sincerament en la capacitat que té cada jove de poder participar en la vida de l'Església. Per això, un acompanyant ha de simplement plantar la llavor de la fe en els joves, sense voler veure immediatament els fruits del treball de l'Esperit Sant. Aquest paper no hauria de ser exclusiu dels sacerdots i de la vida consagrada, sinó que els laics haurien de poder igualment exercir-lo. Finalment, tots aquests acompanyants haurien de beneficiar-se d'una bona formació permanent”. 

En el vuitè capítol Francesc parla de la vocació en els joves. Una vocació que neix en Jesús que ens regala una història d’amor, però no ens l’hem de prendre com un “tutorial” amb el que aprenem les darreres novetats, sinó com una invitació. I per a complir la pròpia vocació es tracta de descobrir-se a un mateix a la llum de Déu i fer florir el propi ser. 

El darrer capítol, el novè, ens parla del discerniment. Un discerniment que demana  dues sensibilitats, una primera és l'escolta, i una escolta a la persona i també pensant quan temps dedico a escoltar a l’altre; la segona sensibilitat és discernidora; i la tercera s’inclina a escoltar els impulsos que l’altre experimenta cap endavant. 

Acaba Francesc amb una petició al joves, que avancin, i que quan arribin on nosaltres encara no hem arribat, que tinguin paciència per esperar-nos.