No ho sents? Hi ha algú que està trucant!

Sí? Realment hi ha algú que està trucant? Se n'adonen els joves? I els infants? I no hi ha molta gent que ha deixat de sentir que truquen? Com és que no se n'adonen?

Al llarg de la història sagrada Déu ha trucat a la nostra porta i ens ha parlat, i ho ha fet perquè ens ha escoltat com nosaltres trucàvem a la seva porta, i a cops fins i tot ho ha fet abans que nosaltres, i nosaltres l’hem contestat i així hem dialogat, i dialoguem amb Ell. Quina gran sort que tenim. Joan ja ens ho diu: “Al principi existia el qui és la Paraula” (Jn1,1) Déu sempre ens ha parlat, sempre constantment pica a la nostra porta, fins i tot ens va enviar al seu fill per què escoltéssim el seu truc i ell ens va donar lliçons d'escolta de trucades (el clam de tants i tants desfavorits en la seva època que Ell va escoltar: cecs, coixos, infants, ...)  i avui encara continua parlant-nos a traves de l’Església, a través de les Escriptures, a través del clam dels desfavorits d'avui (Haití, El Congo, ...) i els oprimits (els innocents d'Afganistan, les víctimes del terrorisme, ...), ... però encara hem d'aprendre a escoltar-lo.

A Mt 11,16-17 com fent un presagi del què passa avui llegim: "Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: "Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!". Simone Weil ja fa quasi un segle deia: "Els joves vegeten en el món sense espai en el món dels adults". 

No serà que els nostres joves no ho són pas de sords? No serà que el problema rau en què hi ha tant de soroll que els arriba el so?

Avui, i especialment en el nostre país, hi ha una visió molt esbiaixada del fet religiós. Vivim en un país on (sembla que sigui una tradició) sovint els primers que reben són l'Església. Però aquesta visió esbiaixada no neix de la seva experiència, és una visió que li ve donada, En el fons hi ha molta desconeixença del fet religiós, del que fa avui l'Església. Si no coneixem com sona el timbre de la porta, si no coneixem com sona la nostra picaporta, no serem conscients de que algú està trucant, no podrem reconèixer el truc. Abans que hi hagués electricitat, en els convents els germans sabien reconèixer que volia dir el repic de campanes: si anar a pregària, a dinar, si cridaven un germà o un altre... Coneixien el truc. semblantment succeïa amb el repic de campanes de l'església: el repic de morts, el d'un casament, l'alarma de foc... i la gent, els germans del convent, tots reaccionaven d'una manera o una altra segons el toc que sentien. Avui, el nostre jovent no reconeix com truca Déu, i per això no contesta. I això no vol dir que no vulgui contestar. Amb els apòstols també va passar, van estar una llarga estona caminant i parlant amb Ell i no el van reconèixer! (mireu Lc 24,13-35).

Però, qui truca? Moltes vegades som nosaltres mateixos els que truquem, amb tota la bona intenció del món, amb ganes de fer d'amplificadors de Déu, i pot ser és per això que no en fan cas. Perquè a qui estan escoltant és a nosaltres i no a Déu.

Quan un és jove les coses van passant i força ràpid, i ells són els protagonistes. Volen tenir un diàleg amb la seva pròpia vida i se n'adonen de què hi ha moments que no saben el que passa. Es fan moltes preguntes, i sovint no tenim respostes per totes. Els joves tenen la necessitat de ser escoltats, i també tenen la necessitat d'escoltar. I Déu truca.

No tenim els mateixos interessos uns i altres. Fixem-nos en els signes dels temps. Vivim en un món plural, amb diversitat cultural, diversitat religiosa (però molta més diversitat que quan nosaltres érem joves). Cada cop hi ha més demanda d'interioritat, com a resposta a la gran superficialitat que impera en el nostre món. Avui els joves potser no són religiosos, però si que són solidaris. Serà això l'era digital?

Per acabar:

"Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi." (Ap 3,20)

"Jo dormia, però el meu cor vetllava.

Una veu! El meu estimat que truca:

«Obre'm, germana meva, estimada meva,

coloma meva, el meu tot;

el meu cap és ple de rosada,

els meus rulls, de la serena de la nit.»

M'havia tret la túnica:

com posar-me-la de nou?

M'havia rentat els peus:

com me'ls tornaria a embrutar?

L'estimat passa la mà pel forat de la porta,

i les meves entranyes es commouen per ell.

M'alço per obrir al meu estimat:

les meves mans destil·laven mirra,

regalimaven mirra els meus dits

sobre l'agafador del forrellat.

Obro al meu estimat,

però el meu estimat ja no hi era:

mentre ell em parlava, jo m'havia esvanit.

El cercava, però no l'he trobat,

el cridava, però no m'ha respost." (Ct 5,2-6)

(Article confeccionat a partir de la conferència:No ho sents? Hi ha algú que està trucant! de Josep Otón de les 6s Jornades de Pastoral educativa 2013 de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya)

Les paraules de Jesús segons l'Evangeli de Joan

En l'Evangeli de Joan, trobem una paradoxa amb les paraules de Jesús. Per una banda no podem assegurar que totes les paraules que estan en boca de Jesús siguin literals, produïdes per Ell, i per un altre costat els estudis ens mostren que tot el que ens diu l'Evangeli que Jesús ha fet i tot el que ens diu que ha dit són fets i paraules de Jesús.

Si llegim el pròleg (Jn 1,1-18) podem veure una part que fa referència al transcendent (Déu) i una part immanent (la història) però que totes dues interaccionen. El pròleg ens diu també com hem de llegir la resta de l'evangeli.

Irineu cap al 180 ja diu que va ser Joan qui el va publica, i en diu el deixeble estimat. 

De sempre que se l'ha anomenat l'evangeli espiritual, ja que es s'ha considerat que els històrics ja estaven fets (els sinòptics).

Segons Papies de Hiràpolis (esmentat per Irineu) ve a dir-nos que l'Evangeli de Joan creava certa tensió.

Tots els documents trobats al llarg de la història apunten cap a la peculiaritat de l'evangeli.

Qui el va escriure? Si seguim tota l'obra en el context sembla que és el deixeble estimat l'autor, però els estudis apunten que ha estat escrit per dues persones diferents. Potser el deixeble estimat que ens parla l'Evangeli sigui un paradigma, un contrast al costat de Pere. Els exegetes però tenen clar que l'autor és un veritable deixeble, però no un testimoni directe. Sembla que va ser fet en diverses etapes.

1. Formació del material tradicional, independent dels sinòptics, amb transmissió oral, a partir de les explicacions d'un testimoni presencial: Joan.
2. La comunitat Joànica medita, selecciona i dóna forma al material tradicional i a l'adapta a la seva comunitat. És el que s'anomena estil joànic.
3. Una primera redacció per part d'un deixeble del testimoni, segurament un predicador i teòleg, que fa una selecció. La tradició adquireix noves variants en funció de l'estat de la comunitat i les seves dificultats.
4. Es fa una revisió del primer escrit ampliant-lo amb material reflexionat de nou i predicat.
5. Es confecciona l'escrit final per una altra persona. El redactor definitiu incorpora material  en diferents moments de l'evangeli, així com el pròleg i el capítol 21.

Llegint l'evangeli trobarem que hi ha forces interrupcions, tallades en sec, que fan pensar en els diferents moments de la seva confecció.

Quin objectiu té? Bàsicament només té un sol objectiu: suscitar la fe del lector.

L'obra té dos temps, un primer amb la vida de Jesús, el Jesús històric, el Jesús de l'etapa prepasqual, i un segon temps amb la resurrecció i vida, l'etapa pasqual. Tota l'obra esta seguida per l'esperit que va omplint les paraules de Jesús donant així a veure una més gran comprensió.
L'Evangeli comença em en el seu pròleg dient-nos que al principi era la paraula, afirmació que anirà repetint-se al llarg de tot l'evangeli, especialment en el "jo sóc" (que en alguns moments aquesta expressió arribarà a ser el nom de Déu) de la samaritana, la llum del món, a la porta de les ovelles, el jo sóc del pastor, el camí i la vida. Jesús parla com el Déu de l'Antic Testament i s'identifica. És la relació fill-pare. "Jo i el pare som un" que ens diu el capítol 10, i ho diu Jesús l'home, el temporal, l'humil, el contradictori, el que morirà, el jueu, el galileu, el fill de Josep el fuster, el que plora, el que té set... el Jesús HOME. Tota la teologia és fa d'aquest home. Hi ha però coincidències i diferències entre el fill i l'home. L'escrit en el seu llenguatge original usa unes preposicions difícils a cop de traduir. Ens fan veure el Pare, no només veure'l, ens el fa conèixer i sobretot ens el fa estimar.
Tot el text ens remarca que el que creu, creu per do. La voluntat de Déu no és aliena. Però, tenim tots aquest do? Hem de creure que sí, quin Déu creador seria si no donés aquest do a totes les seves criatures. Però aleshores, com és que no tots sentim el do? Com és que no tots hi creiem, no escoltem a Déu?
Com a conclusió, el veritable autor de l'obra és l'Esperit!
(Article confeccionat a partir de la conferència:Les paraules de Jesús segons l'Evangeli de Joan, de Concepció Huerta)

La tradició de Jesús segons els sinòptics: els miracles

Els miracles són una part important en la vida de Jesús, però si un té la sort de llegir els Evangelis en la llengua original, hom podrà observar que en cap moment reben el nom de prodigis, de miracles com ho volem entendre avui (fet sobrenatural). És realment històric que Jesús curava malalts i endimoniats (epilèptics). Està comprovat amb d'altres fonts. Jesús fa aquestes obres prodigioses, aquestes obres de poder. No es pot explicar perquè ho fa. No és un mag, no fa tot el que vol, no és un superman. Només ho fa quan hi ha un "ingredient" present i visible: la fe. Si no hi ha fe, ell no actua. És la fe la que fa el miracle. I si en algun moment sembla que el text ens parla d'un fet màgic, el text mateix s'encarrega de desmentir-ho (per exemple Mc 5,34: "la teva fe t'ha salvat").

Certament no hi ha testimonis de primera mà. Només els Evangelis (i el primer és de l'any 70...) Tenim coneixement que els miracles arriben primer per tradició oral. A l'expandir-se els primers, a l'anar a proclamar la bona nova pel món, comencen a fer ells les primeres tradicions orals. Amb el temps hi haurà qui recollira aquestes paraules, ja que els primers també acaben desapareixent. Marc cap els anys 70 se'n dóna conte i agafa tot el que li ha arribat de la tradició oral, tot el que li ha arribat de reculls de paraules, i per evitar el que estava començant a passar (la manipulació de les paraules de Jesús i dels seus fets) confecciona la vida de Jesús. Ho treu del context en què es troba per a posar-ho en el seu context, per a situar-ho en la vida de Jesús.

Quasi tots els miracles dels evangelis estan trets del de Marc. Globalment tenen unes característiques:

1. Tots tenen una estructura semblant per tal que el lector se n'adoni que s'està explicant un miracle, per que reconegui el tipus de text i pugui "llegir-lo" com cal.
2. Tots subratllen la importància de la fe, sense fe no hi ha miracle.
3. El lloc on es va crear el miracle és la missió.
4. Testimonien que Jesús va fer-los.
5. Ens mostra que són ambigus. Poden o no estar fets per Déu.

Vegem algunes d'aquestes característiques en detall:

1. L'estructura del text:

a. Presentació del malalt o de la necessitat.

b. Petició a Jesús de la guarició o del fet (el que ho demana confia en Ell, té fe)

c. Guarició del malalt, ja per contacte ja per paraula (en totes es vol ressaltar la cristologia dels miracles)

d. Demostració de la guarició, del miracle.

Normalment no hi ha gaires detalls narratius, el text no té una intenció bibliogràfica, té una intenció clarament teològica. El que interessa a Marc és que tothom es pregunti qui és Ell. Sempre els fa després de Pasqua.

(les narracions jueves i hel·lenistes també segueixen aquest esquema a l'hora d'explicar miracles d'altres personatges)
2. La fe. És el més important. Jesús no manipula. Aprofita totes les forces i la fe de la persona per posar-les en mans del sanament.
3. La missió és el lloc on es van encunyar els miracles. Els miracles havien de començar bé, han de provocar interès i sobretot al final el preguntar-se qui és Jesús. Els miracles són l'epifania del poder de Jesús. Els miracles també coneixen l'Antic Testament (els evangelistes també usen la font de l'Antic Testament per a escriure la seva obra) n'hi ha que són també força semblants (Jonàs a la barca i Jesús a la barca per citar un exemple)
Els relats dels miracles són clarament catequètics, no són historietes per passar l'estona, sinó per a ser llegits i interpretats. Hi ha miracles que poden ser clarament històrics, és a dir que van succeir, i n'hi ha que no, que estan explicats només i sols per ajudar-nos a entendre millor el missatge de Jesús (per exemple Jesús a la barca -.l'església- i la tempesta i les onades -els que intenten atacar-la- que ell calma.)
El primer evangeli, el més antic, és el de Marc. Marc és un teòleg paulí. És molt radical. Posa tot l'evangeli i tota la seva estructura en funció de la creu. Ell creu veritablement que els miracles són fets històrics, per això els explica, però vigilant molt que no quedin com a fets màgics. Hi afegeix però, després dels miracles el silenci (no ho expliquis a ningú,,,). Afegeix el silenci perquè només es podrà dir, es podrà explicar quan ell hagi ressuscitat. Ell no és un mag, és el fill de Déu. Marc està escrivint una Bona Nova, per tant, els miracles estan en funció d'aquesta nova i no de la història. Marc ens explica els miracles perquè coneguem millor a Jesús i perquè hi creiem, així al situar-los en la seva vida, els historioritza. Els explica com a ensenyament. Explica molts exorcismes, Jesús representa el bé i ha vingut a lluitar contra el mal. El bé a la llarga sempre triomfa.
Mateu i Lluc llegeixen Marc i el copien, afegint però les seves tradicions, els seus accents i el seu context.
Quins accents posa Mateu? Mateu per a presentar Jesús fa tres moments, un inicial amb ensenyaments de Jesús (el sermó de la muntanya), a continuació deu miracles, i un tercer moment altre cop d'ensenyaments (el sermó de la missió). Tot el contingut dels ensenyaments gira al voltant del regne de Déu. Els miracles els agrupa de 3 en 3 incorporant-ne un desè (numerologia, el 10 és la perfecció ,,,) Els agrupa al seu aire, no tenen per que haver succeït en aquest ordre. Vol que els sapiguem llegir. L'important és que els historifica.

• El 1r grup ens mostra a Jesús solidari amb els que pateixen, és misericordiós.
• El 2n grup va encaminat a mostrar-nos la vocació del seguiment. Cal seguir-lo i bé.
• El 3r grup ens mostra que Ell ha vingut a portar el Regne de Déu.

L'important de tot plegat és la solidaritat que Jesús demostra. Mateu subratlla molt la cristologia dels miracles. No és ell que va a fer-los, sinó que és l'home qui va cap al crist perquè faci el miracle.

A Mateu no li interessen gaire els detalls dels miracles, el que li preocupa de veritat i on s'hi esforça més és en els diàlegs. Subratlla encara molt més que Marc la fe, el fet que sense fe no hi ha miracle, i els explica perquè vol donar lliçons a la seva comunitat.

Lluc subratlla que Jesús és el salvador i que ha vingut a salvar tota la humanitat. Per això explica molts miracles (24) en comparació als altres evangelis. Subratlla molt la força de la paraula, que és la que allibera. Lluc és més bon escriptor, té un millor estil literari i cuida més els detalls, això fa que "més macos" els seus miracles. Coneix bé l'Antic Testament i l'utilitza per a donar més relleu als miracles de Jesús.

Com a conclusió, podríem dir certament que els miracles de guarició i els exorcismes són històrics. Avui en dia ja no és qüestiona si ho són o no. Els historiadors seriosos ho constaten. Però també hem de tenir present que els relats han estat escrits per entendre millor el missatge de Jesús, i no pas per explicar una història al costat de la llar de foc. Per això hi ha miracles que són purament simbòlics per a poder explicar i fer més entenedor el missatge de Jesús, passant a ser més important, no el miracle, sinó el que ens diu i ens ensenya.
(Article confeccionat a partir de la conferència:La tradició de Jesús segons els sinòptics: els miracles, de Xavier Alegre, Jesuïta)

La tradició de Jesús segons els sinòptics: les paraules

Com ens han arribat fins avui els evangelis?

Quan Jesús va crear el seu grup, quan va buscar els apòstols, no va agafar els primers que va trobar, volia crear un grup carismàtic, un grup que proclamés la paraula de Déu. I aquests no podien ser els primers ni els darrers. En el seu recorregut itinerant, però amb centre a Cafarnaüm, Jesús té molts seguidors. Uns quants seguidors, molt fidels, seran els enviats a proclamar el Regne de Déu. Uns altres seguidors són, diguem-ne els simpatitzants, els que el segueixen i l'acullen i l'escolten i intenten seguir els seus ensenyaments.

De fet Jesús és mestre i profeta. És mestre, rabí, entès en el seu sentit més genèric i no pas en l'actual sentit de rabí, com un veritable mestre i com a tal respectat. Els profetes anteriors a Jesús feien quelcom de semblant el que Ell va fer, parlar de la tradició, transmetre paraules de Déu,... Però les paraules de Jesús són intencionades, i la tradició que transmet és una veritable tradició cultivada.

La cultura jueva de l'època de Jesús és una cultura molt memorística (segurament gràcies a això a perviscut fins als nostres dies Israel), molt fonamentada en la tradició. Això implica que ja aleshores tenien unes tècniques memorístiques molt sofisticades que res envejarien a les que apliquem avui en dia. Hi ha passatges de la Bíblia, hi ha personatges a la Bíblia que semblen fets expressament per a ser recordats i memoritzats.
El llenguatge que usa Jesús per predicar als seus seguidors deuria ser un llenguatge que enganxava, un llenguatge alhora que poètic fàcilment recordable. Jesús interpreta la realitat il·luminat per Déu, i ho fa d'una forma poètica. 
Si els evangelis fossin escrits en arameu trobaríem moltes frases de Jesús que estan dites de tal manera amb la intenció de ser memoritzades i recordades. Trobaríem molts aspectes fet expressament per ajudar a memoritzar.
On està l'originalitat en Jesús respecte d'altres? Per començar és ell el que es tria els seus seguidors (normalment en aquella època és al revés, és l'alumne el que tria el mestre). Alguns li demanen de poder seguir-lo, de poder anar amb ell, però no, no tots els que li ho demanen estan disposats a fer el que ell els demana, ni tampoc sembla probable que ell volgués desconeguts com a seguidors. Però els que el seguien, el seguien de veritat, tenien una "fe prepasqual" en Ell, hi confiaven, hi creien. Els que acullin la seva paraula seran deixebles (cf Mc 4) Les paràboles no només servien per fer-se entendre, també servien per a causar disputa, per causar diàleg, per a forçar la pregunta, el dubte, per fer selecció. La manera com ens parla de com s'havia d'anar a predicar ens parla d'una historicitat certa. I què feien? Doncs senzillament no repetien allò que havien escoltat, sinó allò que havien interpretat, car veien que l'important no era tant repetir exactament les seves paraules com si repetir el missatge de fons, el que ens volia dir, que allò és el veritablement important.
En el moment de les escriptures dels evangelis els testimonis oculars hi són, potser un pel envellits, o potser testimonis de segona generació, o els que des d'un bon principi s'ajuntaran als apòstols. No era aleshores com avui en dia, la cultura del directe, que passa una cosa i en el mateix moment que està passant l'estàs vivint i no hi ha quasi temps per interpretar (com passa avui amb el Papa que deixa el pontificat). En aquell temps era la cultura del diferit, era una cultura del reflexionat. I com interpreten els fets de Jesús? Doncs a partir de les escriptures jueves. Ells són grans coneixedors de l'Antic Testament, i comencen a llegir-lo des dels fets de Jesús, i es donen conte que tot ja estava escrit (per exemple el Salm 22 o el llibre d'Isaïes) Això donarà peu a una reinterpretació de les escriptures, a una reinterpretació de l'Antic Testament des de Jesús. 
Les primeres comunitats ja donen molta importància a la paraula, no només a la recollida en l'Antic Testament, sinó a la tradició oral.
Un altre exemple seria el final de l'evangeli de Mateu, on posa en boca paraules que Jesús segur que no va dir, però ho fa dir pels seus llavis perquè el que ho llegeixi hi cregui, per a transmetre realment el missatge de fons. No volia transmetre les paraules exactes (raó històrica) sinó el veritable missatge religiós (fe) que ells havien fet seu. No és que vulgui dir mentides, no és pas la seva intenció, sinó el que vol és transmetre la seva experiència i l'experiència de les primeres comunitats. 
El famós sermó de la muntanya (Mt 5 i 6) segurament no va ser tal i com el llegim, que és una gran catequesi. Són totes les paraules de Jesús interpretades, organitzades i posades en un sermó.
Als jueus els hi agradava, de fet encara els hi agrada, molt discutir, i aquestes discussions es reflecteixen en els evangelis.
Al principi del cristianisme tota la transmissió eren paraules a nivell oral. Mica a mica, les van anar agrupant i anaven fent col·leccions de paraules que també els hi anaven donant un ordre. Començaven a escriure (literatura popular pròxima al llenguatge oral).
En els texts podem trobar paraules del Senyor, fets narratius i apotegmes (paraules del Senyor en un text narratiu). Seria una classificació, però trobaríem subdivisions en les paraules: dites sapiencials, dites profètiques, fets viscuts. També hi hauria les paràboles amb diferents classificacions. Però es fa molt difícil classificar tot plegat perquè sempre es troben texts mitges tintes.
Sempre se'ns ha dit, i de fet ho podem constatar llegint els evangelis, que Jesús parlava molt en paràboles, però la seva intenció primera no era ser didàctic, sinó provocador. Volia crear judici i reacció a aquells que l'escoltaven
Totes les paraules transmeses, els reculls de paraules, la tradició fan que els evangelistes comencin a fer la seva redacció: tenia paraules, miracles, relats de passió que potser coneixien de molt bona mà, ho va ajuntar, i dins del seu context i tenint en conte la seva comunitat va escriure l'evangeli. Però no fa un crònica, no és cronista, ho escriu perquè vol que creguem. Lluc al principi de l'evangeli també ens parla de la investigació que ja seguit per a escriure'l. Fa síntesi del de Mateu i amb el que ell té, ho adapta a la seva comunitat (Lluc insisteix molt en la pobresa mentre que Mateu en el diàleg, segurament  pel conflicte de la seva comunitat amb els jueus).
Van fer una obra que és expressió de la seva fe, que volen portar-te el cor cap a Jesús. Ho fan amb un estil narratiu per convèncer i agradar al públic; la narració ens fa entrar en la història i viure-la.
Es consideren tots texts inspirats per l'Esperit.
Els evangelis són les paraules de Jesús, què respons tu?

(Article confeccionat a partir de la conferència:La tradició de Jesús segons els sinòptics: les paraules, de Xavier Matosses, salesià)

Els Evangelis de la infància

Potser es bo començar recordant que només l'evangeli de Mateu i el de Lluc ens parlen de la infància de Jesús.

Si aquests passatges els llegim com a peces, parts de l'evangeli no són una excepció.

A cops se'ls ha llegit com agadá (texts edificants, no legalistes, que en generals són escrits que incorporen el folklore, anècdotes històriques, exhortacions morals, consells pràctics...), on s'han barrejat amb horitzons històrics amb la intenció d'explicar quelcom.

Però, per què no ho són?

Perquè no estan destinats a actualitzar un personatge, i perquè més aviat és una biografia helenística centrada en el naixement del personatge. Si hi cerquem alguna virtut en el naixement en trobem alguna?

Però, què és veritat i que no és veritat d'aquests textos?

Neix d'una dona. L'acció de Déu a través de la història humana.

N'hi ha que defensen que podrien ser una continuació de l'Antic Testament, ja que Jesús no parla, només parla Déu i els àngels. Hi ha acció de Déu, somnis, senyals còsmics, persones inspirades per l'Esperit. Quan Jesús parla, Déu no ho fa. De fet és el subjecte passiu, l'acció la fan altres. Déu parla constantment.

Tots dos evangelis tenen la intenció d'explicar l'orígen de Jesús i qui és.

Mateu 1 ens diu que és Jesús el Messies (1,1), Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres» (1,23) Ja sabem qui és: és el Salvador d'Israel i de nosaltres.

A Lluc 2,11 ens diu a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.

En tots dos evangelis no hi ha prodigis, només hi ha revelacions. Gaudí ho va interpretar molt bé, si ens fixem tots els àngels de la façana del naixement de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona no tenen ales, perquè la importància no està en què els àngels volin, sinó en el que diuen, en les seves paraules.

I els mags? potser no els hem d'anomenar així, ja que de màgia, ben poc en feien. Eren més aviat "magoi" (membres d'una antiga casta persa d'homes savis) Mateu 2,2 (Hem vist sortir la seva estrella) respon més a una revelació més que a un prodigi.

Pel que fa a la data cens, és evident que no coincideixen en el calendari, que està desfasat. Alguna cosa ha passat amb les dates? De tots és conegut l'error (el sistema que s'utilitza actualment per contar els anys va ser inventat pel monjo Dionís l'Exigu (Dionisio Exiguus) al segle VI, a petició del Papa. Llavors, Dionís va decidir utilitzar el naixement de Crist com a punt de refencia en comptes del sistema que s'utilitzava. Va calcular erròniament que Jesús va néixer el 25 de desembre de l'any 753 AUC ("ab urbs condita", des de la fundació de Roma), prenent llavors l'any que tot just començava, 754 AUC, com l'any 1 DC- Aquest sistema no va ser acceptat en aquella època, encara que segles després va ser adoptat per diverses poblacions fins esdevenir el sistema predeterminat per defecte. La data del 25 de desembre va ser adoptada com la data del Nadal, encara que no se sap com Dionis la va calcular. Molt temps després, es va descobrir que el sistema de Dionís era inexacte, ja que havia calculat erròniament la data del naixement de Jesús. Dionís va establir l'any inicial de l'era DC entre 4 i 6 anys després del que hauria d'haver estat. El sistema no va poder ser alterat ja que la majoria del món ho havia adoptat, i fer un canvi tan radical era una bogeria.)
Però que passa amb els cens, que ens ajuden a posar la data? És un cens decretat per Herodes sota la inspiració del cens d'August (a l'any 8 aC promulgat per a tots els ciutadans romans de l'Imperi).
I per què Herodes fa un cens? Perquè vol que els seus súbdits demostrin la seva fidelitat a ell i a August. És un cens a l'estil hebreu. Pels jueus censar-se no era un sinònim de declaració de béns, només una declaració de persones, ja que per a ells la terra és de Déu, no cal censar-la (els romans no creuen això i el seu cens implica patrimoni). Per censar-se és podia fer en dos llocs, en el lloc de residència o d'on eren originaris (com que Josep era de la casa de David, per això marxen a Betlem (possiblement perquè allà hi haurà menys mala maror que a Natzaret, amb Maria embarassada i el matrimoni no consumat segurament les coses no eren flors i violes i romaní...Sí, encara no s'havien casat casat, estaven units en compromís matrimonial, igual que fa nou mesos, és per això que no és acollit a l'hostal, li fan el buit, i només els queda la solució dels gitanos: la menjadora).
No és gens inversemblant que Lluc plantegi el naixement a 5 km de Jerusalem, així com la rebuda que tenen al temple (era costum jueu presentar el nado 40 dies després del naixement.
L'Herodes que ens presenta Mateu també és molt real. Era un manipulador, tot i que la seva actuació amb els savis és força inversemblant. Mateu és molt irònic, Herodes no era així de beneit. L'estrella però es força creïble, se'n té coneixement de diferents fenòmens en aquest moment històric (astròlegs xinesos van detectar una supernova, també hi ha força conjuncions astrals, la constel·lació del peix -símbol dels jueus-, júpiter i saturn, molts indicis de què quelcom important estava a punt de passar. I els savis preguntaven per una cosa que tothom sabia que havia de passar, els naixement d'un nou David, on? a Betlem.
El veritable Herodes se'ns presenta a Mateu 2,16: "Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis." Aquest és el veritable, tinguem present que ja havia matat dos fills seus per por a perdre la corona. Els va fer matar a tots? segurament només els de l'estirp de David.
Com a conclusió d'aquests passatges, que podríem seguir analitzant i comentant és que només sabrem qui és Jesús si se'ns és revelat, i aquests passatges són reveladors.

(Article confeccionat a partir de la conferència: Els evangelis de la infància de l'Armand Puig, prevere i degà de la facultat de teologia)

Santa Joana de Lestonnac

Avui fa 373 anys que va morir Santa Joana, coneguem-la una mica:

Santa Joana de Lestonnac, va néixer el 27 de desembre 1556 en Bordeus (França) i va morir el 2 de febrer de 1640, és quelcom més que una monja francesa del segle XVII. Va ser mare d'una família nombrosa que va enviudar aviat i després d'una profunda experiència, es va dedicar a l'educació de les nenes i les dones va fundar una congregació religiosa d'espiritualitat ignasiana, la Companyia de Maria Nostra Senyora.
Va ser beatificada el 1900 pel Papa Lleó XIII i canonitzada 15 maig 1949 pel Papa Pius XII
Primers anys

(Imatge de Santa Joana 

de l'Església de Santa Eulàlia, Bordeus)

Joana de Lestonnac, neboda del filòsof Michel de Montaigne, nascuda un 27 de desembre de 15556 a Bordeus, va créixer en una època en què a França assoten  les guerres de religió entre els partidaris de la Reforma protestant i els defensors de la tradició catòlica. Mentre la seva mare Juana de Montaigne (filla de Pere i Antonieta Louppes Eyquem i germana del filòsof Montaigne) és un devota calvinista, el seu pare Richard Lestonnac continua compromès amb la seva fe catòlica. Finalment fou educada en la fe catòlica. Des de la seva infància experimenta una profunda experiència espiritual i una inclinació per la vida religiosa: "tingues cura, filla meva, de no deixar apagar aquesta flama que he encès en el teu cor i que et mena a seguir-me amb un desig tan ardent".
Es va casar el 1572 el baró Gaston de-Montferrand Landiràs (fill de John i Jacquette Montferrand du Rayet) qui va tenir set fills. Només quatre dels set fills sobreviuen. Aviat va esdevenir una vídua, només contava amb 41 anys..
Després d'haver criat als fills, Joana de Lestonnac somnia de dur a terme un desig ja de jove: lliurar-se totalment a Déu en la vida religiosa. Va escollir una de les comunitats més austeres: la cistercenca monges Feuillantines Tolosa. Al cap de poc temps de ser-hi el seu estat de salut no ho va poder resistir. Després d'uns mesos ella ha de renunciar a aquest tipus de vida. Aquest fracàs i lamentable la va sumir en la foscor espiritual.
 En un somni, anomenat en les seves obres la nit del Císter, quan era encara al monestir, entreveu una gran quantitat de noies joves desorientades per manca d'ajuda. Després de deixar la vida monàstica, es retira al castell de La Mothe per decidir el seu futur.
 

Imatge de la Mare de Déu de la 1a escola

El 1605 la pesta fa estralls a Bordeus. Joana es dedica incansablement a l'atenció dels malalts i al seu voltant comencen a ajuntar-se un grup de noies joves amb semblant inquietud. La relació aleshores amb els jesuïtes esdevé fonamental, donat que ells també viuen la preocupació pels joves. Aconsellada pels jesuïtes F. Raymond i Jean de Bordes, i prenent com a model la Companyia de Jesús, projectà de fundar un institut religiós dedicat a l'educació de les noies.
Va fundar en 1607, als 51 anys, una nova congregació religiosa: la Companyia de Maria Nostra Senyora, la tasca principal és l'educació de les nenes. L'ordre serà aprovat i autoritzat per l'arquebisbe de Bordeus François d'Escoubleau de Sourdis el 25 de març de 1606, i a Roma l'aprovarà el papa Pau V el 7 d'abril de 1607. S'obre a Bordeus la primera escola per a nenes el projecte educatiu inspirat per les influències rebudes: les idees de Montaigne, la Reforma Protestant i l'espiritualitat ignasiana.

Entre 1625 i 1628, l'arquitecte Enrique Roche dirigeix al carrer de l'Hâ (ara rue du Commandant Arnould), l'obra de la capella del convent de les Germanes de Notre-Dame d'estil barroc, Abandonat durant la Revolució, la capella va ser assignat el 1805 a la religió reformada i es converteix en el temple de Hâ.
A la mort de Joana de Lestonnac el 1640 la congregació compta amb 30 cases sols a França.

Tomba de Santa Joana 

Joana de Lestonnac va ser beatificada el 1900 pel Papa Lleó XIII i canonitzada el 15 maig 1949 pel Papa Pius XII.

Memòria i fe en la formació dels evangelis

Quan un rep un escrit que pretén explicar una vivència, rep el testimoni d'algú, d'algú que recorda amb la seva memòria història però que també vol transmetre el que va viure perquè creu que és bo i que val la pena transmetre-ho per a que altres també ho puguin "viure". El evangelis possiblement van ser escrits així, van escriure el que recordaven a la llum de la fe.

Els primers cristians van ser els veritables apòstols, els que de veritat van emprendre l'aventura de proclamar la Bona Nova. Alguns l'havien sentit directament de Jesús, d'altres són de segona o tercera generació, són encara molt propers, no tenen necessitat d'escriptures, anuncien i viuen l'Evangeli, fins que en un moment donat, es veu al necessitat de plasmar-ho per escrit. Això els portarà a traduir a Jesús (de l'arameu al grec i al llatí) però mantenint la fidelitat a les seves paraules però perdent literalitat.

Els Evangelis respecte a l'Antic Testament tenen una novetat pel que fa al gènere literari. Estan centrats en una persona en concret més que centrar-se en esdeveniments històrics. Jesús és el centre de la història. Però qui és Jesús? Ens ho diu l'Evangeli de Joan Ell és la paraula (Jn 1,1) i l'Evangeli de Marc Ell és l'evangeli (Mc 1,1). És per això que podem dir que té característiques de biografia. 

Les biografies grecoromanes tenen característiques semblants. Usen la literatura hel·lenista popular adreçant-se a un públic ampli. També els influeix el seu origen, el fet de ser jueus fa que tinguin dins seu l'Antic Testament. Els evangelis beuen dels grecs i dels jueus.

Els evangelis podríem dir que són la història de la vida de Jesús (si més no una part de la seva vida) rellegida des de la fe. Són ambigus, oberts a diferents interpretacions.

El que van fer els evangelistes és contemplar al Jesús històric en la llum de la fe i la força de l'esperança. La qüestió no és si ho va fer o no ho va fer, sinó com interpretar el que va fer.

(algunes idees de la conferència Memòria i fe en la formació dels evangelis de l'Agustí Borrell, carmelita)