diumenge, 24 de juliol del 2016

Amoris Laetitia

L'alegria de l'amor (Amoris Laetitia)  és la darrera exhortació apostòlica del Papa Francesc. En podríem dir moltes coses i no pretenc fer-ne un resum, jo només vull destacar aquelles frases que més m'han cridat l'atenció:

  • El temps és superior a l'espai (3)
  • A cada país és poden buscar solucions inculturades (3)
  • El bé de la família és decisiu per al futur del món i de l'Església. (31)
  • Creure que l'amor, com el les xarxes socials, es pot connectar o desconnectar a gust del consumidor fins i tot bloquejar ràpidament. (39)
  • Tot és descartable, cadascú usa i llença, gasta i trenca, aprofita i esprem mentre serveixi. Després, adéu-siau! (39)
  • La decisió de casar-se i de crear una família ha de ser fruit d'un discerniment vocacional. (72)
  • L'Església mira amb amor els qui participen en la seva vida de manera imperfecta: demana per a ells la gràcia de la conversió; els infon valor per a fer el bé, per a fer-se càrrec amb amor l'un de l'altre i per estar al servei de la comunitat en què viuen i treballen. (78)
  • "Els pastor, per amor a la veritat, estan obligats a discernir bé les situacions (Familiaris consortio, 84) (79)
  • L'escola no substitueix als pares sinó que els complementa. Aquest és un principi bàsic: "Qualsevol altre col·laborador en el procés educatiu ha d'actuar en nom dels pares, amb el seu consentiment i, en certa manera, àdhuc per encàrrec seu". (84)
  • L'amor té sempre un sentit de profunda compassió que mena a acceptar l'altre com a part d'aquest món, també quan actua d'una manera diferent del que jo desitjaria. (92)
  • L'amor no és sols un sentiment, sinó que s'ha d'entendre en el sentit que té el verb "estimar" en hebreu: és "fer el bé". Com deia Sant Ignasi de Loiola, "l'amor s'ha de posar més en les obres que en les paraules". Així ... ens permet d'experimentar la felicitat de donar, la noblesa i la grandesa de donar-se sobreabundantment, sense mesura, sense reclamar pagaments, pel sol gust de donar i de servir. (94)
  • L'amor ens fa sortir de nosaltres mateixos, l'enveja ens porta a centrar-nos en el propi jo. El veritable amor valora els èxits de l'altre, no els sent com una amenaça, i s'allibera del sabor amarg de l'enveja... Procura descobrir (l'amor) el seu propi camí per a ser feliç, deixant que els altres trobin el seu. (95)
  • L'amor conviu amb la imperfecció, la disculpa, i sap guardar silenci davant els límits de l'ésser estimat. (113)
  • Tres paraules: permís (o si us plau), gràcies i perdó. Tres paraules clau. Quan en una família un no és entremetedor i demana permís (o diu "si us plau"), quan en una família un no és egoista i aprèn a dir "gràcies, i quan en una família un s'adona que ha fet alguna cosa mal feta i sap demanar "perdó", en aquesta família hi ha pau i hi ha alegria. (133)
  • És més sa acceptar amb realisme els límits, els desafiament o la imperfecció, i escoltar la crida a créixer junts, a madurar l'amor i a conrear la solidesa de la unió, passi el que passi. )136)
  • Donar-se temps, temps de qualitat, que consisteix a escoltar amb paciència i atenció, fins que l'altre hagi expressat tot el que necessitava. Això requereix l'ascesi de no començar a parlar abans del moment adequat. En lloc de començar a donar opinions o consells, cal assegurar-se d'haver escoltat tot el que l'altre necessitava dir. Això implica fer un silenci interior per escoltar sense sorolls en el cor o en la ment: despullar-se de tota pressa, deixar de banda les pròpies necessitats i urgències , fer espai. (137)
  • Quan es pot estimar algú, o quan ens sentim estimats per ell, aconseguim entendre més bé el que vol expressar i fer-nos entendre. (140)
  • És important que aquest infant sigui esperat. Ell no és un complement o una solució per a una inquietud personal. És un ésser humà, amb un valor immens, i no pot ser usat per al propi benefici. (170)
  • Cada un té les seves creus secretes. Per què no explicar a Déu el que pertorba el cor, o demanar-li la força per a guarir les pròpies ferides, i implorar les llums que es necessiten per a poder mantenir el propi compromís? (227)
  • En una crisi no assumida, el que més es perjudica és la comunicació. D'aquesta manera, a poc a poc, algú que era "la persona que estimo" passa a ser "el qui m'acompanya sempre en la vida", acabar només "el pare o la mare dels meus fills" i, al final "un estrany". (233)
  • Ha esdevingut freqüent que, quan un sent que no rep el que desitja, o que no es compleix el que somiava, això sembla ser suficient per a posar fi a un matrimoni. Aixó no hi haurà matrimoni que duri. (237)
  • Tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant d'evitar "tot signe de discriminació injusta", i particularment qualsevol forma d'agressió i violència. (250)
  • L'amor té una intuïció que li permet d'escoltar sense sons i veure en l'invisible. Això no és pas imaginar l'ésser estimat tal com era, sinó poder acceptar-lo transformat, tal com és ara. (255)
  • Però l'obsessió no és educativa, i mp es poc tenir un control de totes les situacions per les quals podria arribar a passar un fill... El que interessa sobretot és generar en el fill, amb molt amor, processos de maduració de la seva llibertat, de capacitació, de creixement integral, de conreu de l'autèntica autonomia... Intentem comprendre "on" són els fills realment en el seu camí? On és realment la seva ànima? I, sobretot, colem saber-ho? (261)
  • Avui sol ser ineficaç demanar alguna cosa que exigeixi esforç i renúncies, sense mostrar clarament el bé que amb això es pot assolir. (265)
  • El visi del "vull i tinc" ... no afavoreix la llibertat, sinó que l'emmalalteix. (275)
  • La informació ha d'arribar en el moment apropiat i d'una manera adequada a l'etapa que viuen. No s'hi val a saturar-los de dades sense el desenvolupament d'un sentit crític davant una invasió de propostes. (281)
  • La transmissió de la fe suposa que els pares visquin l'experiència real de confiar en Déu, de buscar-lo, de necessitar-lo. (287)
  • Cal afrontar totes aquestes situacions de manera constructiva, mirant de transformar-les en oportunitats de camí cap a la plenitud del matrimoni i de la família a la llum de l'Evangeli. Es tracta d'acollir-les amb paciència i delicadesa. (294)
  • Estimar un ésser és esperar d'ell quelcom indefinible i imprevisible; i és, al mateix temps, proporcionar-li d'alguna manera el mitjà de respondre a aquesta espera. (322)