dimarts, 30 de juliol del 2013

Una reflexió d'estiu...

Ja som a finals de juliol. Ja ha passat Sant Jaume, malgrat que per les circumstàncies que tots coneixem enguany no s'ha celebrat gaire, ahir era Santa Marta, i avui ja som a 30 de juliol. 
I algú dirà: "Visca, demà comença les vacances!" I algú altre dirà, "M..... demà se m'acaben les vacances..."
Però hi ha una gran quantitat de persones (tota la població infantil de Catalunya fins als 16 anys com a mínim) que senzillament deuen pensar: "Som al bell mig de les vacances".
Tot plegat passa una mica com la pluja, mai plou al gust de tothom.
Però la reflexió que em ronda pel cap no fa referència a les vacances. Fa referència a aquesta costum que tenim de partir el temps.  De dir que portem la meitat de les vacances, que m'ha costat mitja vida pagar la casa... Els poetes diuen que el temps no passa si hi ha amor, pels científics el temps és allò que va marcant un aparell anomenat rellotge, pels que s'ho passen bé el temps passa volant, pels que s'avorreixen el temps sembla que s'hagi aturat, quan som a l'estació de metro i el rellotge marca un minut per què arribi, uf que llarg que és el minut!... I malgrat tot, que el temps pot ser (de fet moltes vegades ho és) quelcom molt subjectiu, continuem partint-lo. No em costa gens imaginar-me mig pastís, ara mitja hora? mig dia? mitja vida?
Bé, no sé si és la calor, o que no he fet "mig"diada. Són reflexions d'estiu....

dijous, 18 de juliol del 2013

El Senyor és l’esperança

El Senyor és l’esperança de la vida i de la mort,
i l’amor és la paraula que il·lumina el nostre cor. 

diumenge, 14 de juliol del 2013

Procés constituent a la Salle Bonanova

 
Aquest matí he assistit a l'inici del procés constituent. Tal com ha dit la Teresa, ha estat un acte fet una mica precipitadament, tot i això sembla que ha tingut una bona resposta: érem com un miler de persones.
Havíem estat convocats a les 10 del matí per tal de fer l'acollida. L'acollida consistia passar per una taula i dir qui ets i et marcaven amb una creueta. I fins a un quart de dotze (hagués estat un quart d'hora abans si no hagués fallat la tècnica) no s'ha començat. Ha iniciat el procés la Teresa explicant el que veníem a fer i puntualitzant quatre punts que ella troba que són bàsics. Després l'Arcadi a dit un parell de coses més i ha acabat donant la seva opinió personal d'un tema en concret. Personalment crec que s'ha equivocat, ha fet un abús del "micròfon". Aleshores un parell de tècnics professionals (que participen totalment voluntàriament) ens han explicat la dinàmica a seguir. Una dinàmica molt a prop del treball cooperatiu. M'ha agradat  la idea. Però aleshores han vingut les normes a seguir. Els punts de reunió són punts de diàleg, on dius el que penses, escoltes el que pensen els altres, i si hi ha un moment que no t'interessa t'aixeques i te'n vas a una altra banda. No cal treure conclusions. Només dir i escoltar. I que voleu que us digui, potser sí que direm moltes coses, però per fer això, ho podríem fer via un xat, un blog... Ja està bé trobar-se i veure que som mil (1 de cada 40 persones que recolza el procés) això dóna força i empenta, però dialogar sense que arribar a  algun lloc, encara que sigui que no ens posem d'acord, sigui un objectiu... prefereixo les xerrades de cafè de després de dinar, que no deixen de ser el mateix, un diu el que vol, escolta als altres i quan no li interessa, adéu molt bones. 
Però el que m'ha colpit més ha estat una escena que he vist tres cops, en els jardins de la Salle (no ho havia dit, l'acte és feia a la Salle Bonanova), hi ha unes senyals ben boniques recordant que estem en un recinte escolar i que segons la llei és absolutament prohibit fumar, i no només hi havia el text, sinó que hi havia el senyal de prohibit fumar ben gran. Doncs bé, he vist aquest senyal en tres llocs diferents, i que hi havia sota el senyal? Felicitats, ho has encertat, persones fumant. Aleshores m'he preguntat: estem intentant crear un nou model de societat amb persones que directament no respecten normes que de primeres no semblen "dolentes"? Aquestes persones després em parlaran de respectar els immigrants, si comencen per no respectar una norma? 
Una altra cosa que no he vist ha estat il·lusió. Els voluntaris potser si que la transmetien, però entre la gent no hi veia il·lusió. No hi veia alegria.
Així que he decidit marxar. Sé que el proper dimecres al barri hi ha una assemblea. Hi assistiré, cal donar un vot de confiança al procés i a les persones.






dilluns, 1 de juliol del 2013

Què hi ha l'horitzó?

Fa més d'un any deia que no sabia si Déu existia o no, perquè la meva racionalitat no em demostra la seva existència, però la Fe em diu que sí, I em diu que sí perquè ja fa temps que constato que l'amor existeix.
Només cal observar amb deteniment al nostre contorn més immediat. Els ulls plens d'amor a l'explicar una situació dolorosa, trista, que no té remei, però dins del ulls d'aquesta persona hi veia amor. 
I per què hi veia amor? Doncs ben simple, és evident que un fill o una filla si han rebut amor tota la seva vida dels seus pares, ara també ells s'estimen als pares i malgrat que ens fem grans i tots sabem que és llei de vida, la llei de l'amor no ens impedeix que malgrat tot, malgrat que els moments siguin difícils, que seguim estimant, perquè l'amor és i serà per sempre.
Un home savi, Pau de Tars, va dir que estimar era l'única llei, que només estimant que ja ho teníem tot fet. Jo sóc dels que crec que Déu és amor, i avui he tornar a veure amor, i he tornat a veure a Déu.
Sovint es compara la vida com si anéssim en un tren, en el que puguem i en una estació ens toca baixar. I quan veiem que arriba l'estació d'una persona estimada ens venen totes les penes i dolors. Però jo prefereixo comparar la vida amb el mar. La vida és immensa com el mar. I en aquesta vida tots hi som. Cadascú navega amb el seu vaixell seguint un rumb. Sovint el rumb que seguim també el segueixen altres vaixells, i ens engresquem a navegar plegats. Ens ajudem quan hi ha mala mar, gaudim de les estones de calma, compartim les nits estelades, o fins i tot ens sorprenem quan veiem un home caminant damunt de l'aigua... De vegades però, el nostre vaixell, o el vaixell d'aquella persona estimada i navega molt a prop nostre (perquè és ell qui ens ha ensenyat a navegar, i que malgrat que ja som grans per navegar sols, segueix amatent als nostres progressos i li agrada d'estar prop nostre per si mai el tornem a necessitar, o senzillament per gaudir veient-nos) sense saber perquè, se'n va ràpid cap a l'horitzó, de fet de vegades no és tanta la sorpresa i sabem que el vaixell cada dia que passi estarà més lluny, i cada cop el veurem més i més petit, fins que al final desapareixerà i el deixarem de veure. És aleshores quan serem conscients de què mai més tornarem a veure aquell vaixell, mai més tornarem a veure aquell que estimem. Però, tots sabem que quan una cosa es perd en l'horitzó, no és que hagi deixat d'existir, senzillament és que ja no el veiem, però que ser-hi, hi és (i si no que li diguin això a un mariner quan deixa port). Quelcom de semblant és el que succeeix amb les nostres vides i la mort. La mort ens separarà dels que estimem, però sabem, Ell ens ho va dir, que el seu cos no hi serà mai més entre nosaltres, però el seu amor perdurà per sempre. Quan els que estimem se'n van, només és que han arribat a l'horitzó, continuen vivint al nostre costat, el seu amor segueix i seguirà ocupant el nostres cors.