dilluns, 27 de maig del 2013

La terra ens ho ensenya...


Avui he tingut la sort de poder creuar en autocar el nostre país, des de Barcelona fins al Pallars Sobirà. Ha estat un bon viatge, ha plogut alguna estona, i alguna estona hem tingut sol. És un viatge que ja he fet vàries vegades i que me'l conec prou bé. Però la nostra terra no hi ha dia que no et sorprengui. Gràcies a aquestes pluges, per alguns empipadores i pesades, el nostre país té, ara per ara molta aigua, i la terra ens ho retorna amb uns paisatges verds, amb uns camps de conrreu que es veun com creixen els cereals cap a amunt ben verds, suposo que serà un bon any de collites. Els embassaments i pantans que hem passat plens a vessar, fins i tot algun buidant-se en previsió de noves aigües. 
Res que Catalunya fa goig. Després d'uns anys amb poca aigua, amb incendis, la terra gràcies a l'aigua torna a reviure i torna a enriquir-nos. Un veient tanta verdor no pot fer res més que omplir-se d'optimisme i donar gràcies a Déu.
Que intel·ligent que és la mare terra. Quina lliçó que ens dóna. Nosaltres estem passant una crisi severa, igual que ella, sequera, però l'aigua la tornat verda, maca, esplendorosa.
No hauríem de fer nosaltres mateixos el mateix per superar la crisi? No hauríem de cercar aquesta aigua que fes que tots al nostre voltant tornés a florir?
I on és aquesta aigua? És una aigua que tots tenim a dins però hem de voler que brolli dels nostres cors per regar i saciar la set d'aquells que ho necessiten.
Ens hi posem?

dilluns, 20 de maig del 2013

El meu viatge a Albània

Dimecres, quatre de la tarda. Ens trobem tots puntualment, i cap a l'aeroport. Estem contents, crec som conscients de què tenim per endavant quatre dies diferents, especials. Marxem a Albània. Recordo quan era petit i vaig estudiar la geografia d'Europa, sempre m'havia cridat l'atenció aquell petit país que tenia per capital una ciutat anomenada Tirana. No en sabia gran cosa més, a part de que la bandera era vermella amb una àguila amb dos caps negra, i que em suposava que en aquell país deuria ser molt abundant el color blanc (alba en llatí és blanc). Ara ja més gran, en sé més coses, però no gaires més, sé que van patir una dictadura comunista, que es va acabar quan el dictador va traspassar. Que estan en una democràcia (sí més no hi ha eleccions i la gent va a votar). Que van intentar entrar a l'Unió Europea però els van dir que no (mala senyal, l'economia no deu ser gaire forta). I que, pel fer d'haver estat tancada al món durant molts anys té molts paratges naturals verges i molt bonics. Ja veurem que ens hi trobarem... Ep, ja hem arribat a l'aeroport, realment la terminal 1 és espectacular. I quin munt de gent i de vols que hi ha al nostre aeroport. Agafem el primer avió cap a Roma. Durant el vol aprofito per llegir un llibre d'una noia que ha estat al Camerun i mitjançant els mails que ha escrit durant tot un any va narrant la seva experiència com a voluntària en un hospital. És un llibre interessant, us el recomano (Cartes des del Camerun, Anna Escur, Editorial Baula).
Ja hem arribat. Ja puc dir que he estat a Itàlia i a Roma. Tenim una hora per recórrer quasi de punta a punta l'aeroport de Roma i fer un entrepà. L'aeroport potser és més gran que el nostre, però se'l veu més vell. Hem tingut el temps just. Agafem un nou avió i cap a Tirana. El viatge de Barcelona a Roma paisagísticament és avorrit, volem sobre el mar. El de Roma a Tirana és més bonic. Al ser de nit veiem una Itàlia totalment il·luminada, viva. De cop s'apaga els llums, sobrevolem el mar, i al tornar a volar sobre la terra, si que es veuen llums, però déu ni do de la diferència. No es veu la vida d'Itàlia. És la primera impressió real d'Albània. Si hi ha menys llum, per alguna raó serà, potser perquè tenen menys energia, potser perquè els carrers no estan tan il·luminats, ...  Durant el viatge una senyora ens ha posat la por al cos. Compte amb el canvi de moneda, amb la bossa, amb els taxis, en sortir de nit... Glups! Ja veurem si és així... Aterrem. És un aeroport petit, només té 7 o 8 portes d'embarcament i una sola porta d'entrada des de les pistes. Hem de passar "el control de fronteres". Tot i que es veu un aeroport nou, la diligència i velocitat dels funcionaris ens recorden que estem en un país diferent. També recorden una mica els "funcionaris" que teniem al nostre país abans de la transició. Al cap d'una bona estona, tots hem passat el control, ens han segellat el passaport, i tenim les maletes. La Josefina i el Simon ens han vingut a rebre i ens acompanyen a l'hotel on dormiren aquests dies. Triguem una mitja hora en arribar però en aquest recorregut ja veiem moltes coses sobretot pel que fa a la conducció. No cal cinturó de seguretat (no és obligatori), la línia continua és per fer fer bonic, el clàxon sona un cop cada minut, com per fer saber als altres que ets aquí, els passos de vianants només són unes ratlles pintades al terra... Un veritable caos. També veiem que hi ha moltes benzineres (ens expliquen que n'hi ha moltes perquè serveixen per blanquejar diners...). Arribem a l'hotel. És mitjanit. Cadascú a la seva habitació i a dormir. Demà hem de matinar. Les habitacions són força netes, tot és molt correcte, però és com si estiguéssim uns quants anys enrere, tot es veu antic. Abans de dormir penso en tot el dia, feia unes hores estava a l'escola celebrant la festa de santa Joana, i ara sóc en un lloc desconegut, amb una llengua desconeguda... a veure si demà podem conèixer una mica aquest país i la seva gent i la seva realitat, i tot pensant m'acabo dormint. Bona nit!
Dijoous, ja és de dia. No sé si he somiat o ha estat real, però he sentit campanes a les cinc i a les vuit del mati. Després me n'assabento que no, eren reals. A les cinc tocaven per cridar a la pregària a la mesquita, i a les vuit, des de la parròquia del Sagrat Cor tocaven el Kumbaya Déu meu. Esmorzem i ens venen a recollir. Anem a fer turisme. Visitarem l'antiga capital d'Albània, on hi ha un museu que ens explicarà una mica la història del país i una mena del que aquí diem ecomuseu. El viatge de dia ens permet veure moltes més coses. El tràfic a la ciutat, i fora de la ciutat també, és bastant caòtic. L'asfaltat de les carreteres no és que sigui molt bo, sovint hi ha sots. Podem veure els edificis, molts d'ells semblen inacabats, totes les construccions es veuen velles, de l'època de la dictadura, però no se'ls hi ha fet cap reforma. Potser a la ciutat li cal una campanya com la de Barcelona, renta't la cara. Però no és un problema de la capital. Pels poblets que passem la situació es repeteix. Passem per un riu, mirem, i recorda en riu Llobregat en els seus pitjors moments, com quan era amarronat. Però davant de tanta misèria (segurament no és la paraula més adequada) veiem que molts pisos tenen aire acondicionat o antena parabòlica. Sobte. Sabeu quin és el cotxe que més veiem: mercedes. Sí, mercedes, i sorprèn, ja que el sou mig són uns 300 € al mes i un cotxe d'aquests deu costar pel cap baix, i tirant curt uns 9.000 €. Albània és una terra de contrasts.
Arribem a la fortalesa de Krujë i visitem el museu. S'explica l'alliberació del país de la invasió turca gràcies a l'heroi nacional Skënderbeu. Un museu d'exaltació nacional semblant al que hi ha amb Don Pelayo i els asturs. Si més no, veiem que és un país que vol estar unit, que el seu nom real Shqipëria vol dir terra d'àguiles, i que hi ha moltes pintures, escultures, literatura i música al voltant del seu heroi per tot Europa. Les vistes des de la fortalesa són espectaculars. Sortint del museu visitem l'ecomuseu, una antiga casa rural dels rics del poble del segle XVIII, de religió musulmana. Deixem-ho en interessant. Anem a dinar, crec que no ens arrisquem, tots dinem pizza, tret d'uns agosarats que demanen un plat de xai rostit. Tot força bo. Inclús el vi albanès. El preu sobte. Menys de 8 € per cap.
Després de dinar visitem el carrer de les botigues de souvenirs, hem recorda altres ciutats que he visitat que tenen carrers semblants, per citar-ne una Lourdes, Cangas de Onís, i moltes altres que coneixereu. En totes les botigues et conviden a entrar. Totes tenen el mateix. Entro en una, demano si tenen pins, em diuen que un moment, i veig com se'n va a la botiga del costat i torna amb un pin. Me'l quedo. Només sortir la noia de la botiga em convida a entrar a la seva botiga. Que espera, que compri el mateix pin una altra vegada? Deuen vendre molt poc, tot i que veiem passar molta gent. M'aturo una estona a observar. Sí, passa molta gent, però molt poca compra. De què deuen viure? Hora de tornar. Pugem a l'autocar i tornem a Tirana, on anem a celebrar la nostra fe a l'església del Sagrat Cor que té unes pintures molt maques. Sembla ser que el pintor és de religió musulmana, i va fer servir la seva dona com a model de Maria, i a ell mateix com a model de Josep. Són realment molt maques. De la celebració no entenem gran cosa, és en albanès, però això no ens impedeix de viure i celebrar la nostra fe. El llenguatge de Déu no en sap d'idiomes, el llenguatge de l'amor parla als cors, i els cors saben escoltar-lo. Acabem la jornada sopant amb la comunitat. Un sopar senzill, però molt bo, perquè res és més bo que el pa compartit. És un sopar alegre. Abans d'anar a dormir, fem un darrer got tots plegats comentant les anècdotes del dia. Albània és una terra de contrasts. A per cert, la por de l'avió, no n'hi havia per tant. No sabem que passa amb els taxis, però no ens han intentat prendre res, i de nit no hem passat pas por. L'única por la passes quan has de creuar un carrer transitat. Demà serà un nou dia.
Aquest matí de divendres, a les vuit les campanes han tocat un ave maria. Després d'esmorzar hem anat a l'escola d'infantil. La veritat, dins de les aules quasi cap diferència amb les nostres. Nens i nenes alegres que gaudeixen amb l'escola. Pugem a la furgoneta i cap l'escola. Ja arribem. Si aquesta escola la fessin ara a Barcelona, no crec que tingues alumnes. Només es pot arribar en cotxe. Just al davant hi ha una deixalleria. Les vistes cap a un altre costat són una autopista ... Però l'edifici és preciós. De nova construcció, aules grans, espaioses i molt il·luminades. Les pissarres una mica petites. Una aula d'idiomes que més d'una escola voldria tenir (de fet ens expliquen que acaben l'escola havent estudiat fins a quatre idiomes: albanès, italià, anglès i castellà). Una gran sala multifuncional. Però no tenen capella. L'escola és laica. Es demana a les famílies que malgrat sigui laica respectin el tarannà pedagògic humanista cristià de la Companyia. S'ofereix catequesis en horari extraescolar  (van a classes de 8 a 1 si fa o no fa, les tardes lliures!). I camp de futbol, bàsquet, volei, esplanada per fer jocs, terreny per fer hort escolar ... vaja una meravella. En tota l'escola només he vist una imatge de la Mare de Déu, de la nena maria, feta a Montserat, però no ho diu qui és. Després de la visita comencem amb una missa. Només hi assisteixen els alumnes de 6è fins a 9è. És optativa. No obliguen a assistir-hi, però a mi em dóna la sensació que hi són tots. Hi ha uns 10 alumnes que fan d'escolanets, i una quinzena que canten les cançons. La celebració és en albanès, però el mossèn, jesuïta francès que porta uns 20 anys a Albània, és molt expressiu, i acabem entenent alguna cosa del sermó, que per cert és força llarg. Després de la celebració es donen els premis Santa Joana als alumnes del darrer curs que per la seva excel·lència ja sigui en els estudis o en el seu fer com a persona hagin destacat al llarg de la seva escolarització. És un moment molt emotiu. Les quatre noies que reben el premi se'ls nota la il·lusió que els fa rebre el premi. 
I arriba el moment d'inaugurar l'escultura de Santa Joana. L'escultura ha fet tot un viatge des de Barcelona, fins i tot va arribar abans d'hora, com si volgués anar a l'escola de Tirana per ser-hi present ja. És un moment molt maco. Hi ha parlaments de la directora d'allà, del director d'aquí, de la Provincial, dels alumnes, es beneeix l'estàtua i als presents, intercanvi de clauers, pins, regals, una cançó, una dansa ...  Un moment històric. De fet és un primer pas del que possiblement haurà de ser un llarg camí que podem fer plegats l'escola d'Albània amb la de Barcelona. Amb l'escultura de Santa Joana hi hem posat la primera pedra. Fins hi tot vam cantar l'himne de Santa Joana, ells en Albanès nosaltres en català.
Després ja us ho podeu imaginar, un aperitiu, intentar parlar amb un, amb un altre, l'idioma és una mica un problema, però entre el castellà, l'italià i una mica d'anglès, un s'acaba entenent. Un darrer regal, una petita imatge de Santa Joana per tenir-la a la sala de professors. És molt ben rebuda i acollida.
I tot seguit, cap a la comunitat per fer un festiu i alegre dinar. Ja amb la panxa plena ens queda tota la tarda. Primer de tot, la Marisa (monja de la Companyia d'origen albanès) amb el suport de power points i la Laura ens expliquen una mica més com és Albània i quina ha estat la missió i el paper que han dut a terme les monges des de què són aquí. Tot i que és molt interessant, més d'un de nosaltres, jo inclòs, no ens hem pogut estar de pesar figues una estona.
Acabem la tarda visitant la mesquita i la catedral ortodoxa i veient la ciutat. Sopem en un restaurant de carns a la brasa, només tenen això carns i amanides. Sopem per uns cinc euros. Anem a fer un gelat i a dormir. Demà al matí cal tornar cap a casa. Ha estat un dia molt llarg i molt intens. Moltes emocions, alguna que altra llàgrima d'emoció ha caigut. Conèixer la feina que ha fet la Companyia de Maria aquí et fa pensar molt. Han fet i fan una gran obra. I nosaltres ens queixem de la crisi (que ho hem de fer, no confonguem les coses), però potser hem de relativitzar una mica les coses i donar gràcies del que tenim, que n'hi ha que no tenen tant. Ara que hi penso, quasi bé no he vist nens pel carrer a la tarda. El que si he vist són moltes paradetes pel carrer. Ens diuen que són els mateixos pagesos, cullen i venen. També hi ha moltes paradetes de venedors de tabac, que per cert és la meitat de barat que aquí. Guàrdia Urbana, policia, quasi bé no n'hem vist. Ambulàncies, quasi bé no hem sentit cap sirena. Tirana que és la capital d'un país de tres milions d'habitants té una població d'un milió d'habitants i sols té quatre esglésies cristianes. Algú pot pensar que això és normal en un país musulmà o ortodox, però la qüestió és que aquest país fins fa 20 anys era laic. El dictador fins i tot va derruir la catedral per en el seu lloc fer-se un mausoleu. No sé si és un poble molt religiós, però els temples de les tres confessions són oberts o tothora. M'acabo adormint sense saber qui ha guanyat la copa del rei.
Dissabte, el darrer dia a Albània. Les campanes avui han tocar el Regina coeli. Abans de l'hora dels adéus tenim temps de visitar la catedral de Sant Pau, de nova construcció. Hora dels adéus. Viatge a l'aeroport. Visita a les botigues de l'aeroport. Agafem de nou l'avió.


De nou a Roma, dinem, alguns compren pasta, avió de nou, arribem a Barcelona. Foto final. Cap a casa que ara toca descansar.  Descansar i pair.

I toca compartir. Això és el que hem fet a Tirana. Hem conegut una realitat. Segurament una petita realitat d'un gran país. Però és la que hem viscut. Sembla mentida que en tan poca distància uns estiguin tan bé i d'altres estiguin com estan. Si no tens pressa, mira't aquest vídeo. Són les imatges que he captat. Treu tu mateix les teves conclusions. Jo, n'he tret unes quantes, una d'elles, és un país de contrasts.




dilluns, 13 de maig del 2013

Montserrat a peu ...

Aquest cap de setmana la Caminampa del col·legi Lestonnac ha organitzat de nou una pujada a Montserrat. La segona, no són moltes, però tot apunta que acabarà sent una tradició de l'escola. S'havia de fer fa quinze dies, però el temps no va convidar i l'organització amb bon criteri va canviar les dates. Això ha provocat que molts que volien no la poguessin fer i de què alguns que aleshores no podien aquest cap de setmana han pogut.
La novetat d'enguany ha estat que alguns l'han fet en bicicleta. 
Tots, els que han començat a Barcelona, o a Terrassa o a Monistrol i els ciclistes, els organitzadors,  els col·laboradors, tots crec que estem contents que com ha anat i de segur que tot el viscut ha estat fenomenal i amb ganes de repetir, perquè segur que qualsevol us dirà que fer tota aquesta excursió per posar una peça d'un puzle val la pena. Segur que sí, perquè com ja he dit d'altres vegades, en aquesta vida ja és prou important arribar, però el que de veritat val la pena és el camí, perquè és en el camí on riem i plorem, on parlem i escoltem el silenci, on ... vivim i estimem.
El meu petit homenatge a la 2a pujada a Montserrat aquest vídeo: Montserrat a peu en 15 minuts.


Fins l'any que ve!