Avui he tingut la sort de poder creuar en autocar el nostre país, des de Barcelona fins al Pallars Sobirà. Ha estat un bon viatge, ha plogut alguna estona, i alguna estona hem tingut sol. És un viatge que ja he fet vàries vegades i que me'l conec prou bé. Però la nostra terra no hi ha dia que no et sorprengui. Gràcies a aquestes pluges, per alguns empipadores i pesades, el nostre país té, ara per ara molta aigua, i la terra ens ho retorna amb uns paisatges verds, amb uns camps de conrreu que es veun com creixen els cereals cap a amunt ben verds, suposo que serà un bon any de collites. Els embassaments i pantans que hem passat plens a vessar, fins i tot algun buidant-se en previsió de noves aigües.
Res que Catalunya fa goig. Després d'uns anys amb poca aigua, amb incendis, la terra gràcies a l'aigua torna a reviure i torna a enriquir-nos. Un veient tanta verdor no pot fer res més que omplir-se d'optimisme i donar gràcies a Déu.
Que intel·ligent que és la mare terra. Quina lliçó que ens dóna. Nosaltres estem passant una crisi severa, igual que ella, sequera, però l'aigua la tornat verda, maca, esplendorosa.
No hauríem de fer nosaltres mateixos el mateix per superar la crisi? No hauríem de cercar aquesta aigua que fes que tots al nostre voltant tornés a florir?
I on és aquesta aigua? És una aigua que tots tenim a dins però hem de voler que brolli dels nostres cors per regar i saciar la set d'aquells que ho necessiten.
Ens hi posem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada