Adéu 2012, hola 2013

Ja està. Un altre cop. Cap d'any.  Una volta més al sol. Unes dates en les que tothom fa balanç, mira enrere, pensa en allò que volia fer, allò que s'havia proposat, aquella il·lusió... suspesa si tot plegat ha estat assolit o no, i noves il·lusions, noves idees, noves promeses...

Malgrat tot, crec que ha estat un bon any. Sí, ja sé que hem de ser més globals, pensar més en els altres, i que més d'un i més d'una em diran que no ha estat un bon any, però jo crec que sí.

Per què?

El 2012 ha estat un any parell, els parells són uns números simpàtics, sí tens tota la raó, el dos serveix per dividir les coses per la meitat, com ha passat amb el sou de molts treballadors, com ha passat amb els llocs de treball, com ha passat amb els estalvis "protegits", com ha passat amb un munt de coses, que s'han vist molts reduïdes, molt dividides, quasi a la meitat. Però l'amor és cosa de dos, la solidaritat és cosa de dos, la fe és cosa de dos. I aquest any hem tingut moltes mostres d'amor (això ja és una cosa de cadascú però si hi pensem fermament trobarem molts moments de l'any  que hem estimat i hem estat i som estimats), de solidaritat (per posar un exemple ben mediàtic, TV3 a fet dues maratons, o la gran recapte d'aliments), de fe (1.500.000 persones vam demostrar tenir fe en una idea: Catalunya un nou estat d'Europa, per no parlar dels que tenim fe en un món millor, que som molts més).

Ha estat un any olímpic, la lliga se l'ha endut el Madrid, però aquí seguim recollint títols i rècords i demostrant que les persones són importants, però la manera de fer i de treballar també ho són i molt (com a mostra el Tito). Esperem que el 2013 ens donin més d'una alegria (ara que també no estaria malament aplicar-los una reducció de sou als jugadors i donar-ho a la Generalitat, que amb el que guanyen  es podrien pagar moltes nòmines i moltes euroreceptes de jubilats i pensionistes)

En Mas president de nou, no ha tingut una feina fàcil, ser elegit capità del vaixell quan aquest està fet malbé i cal reparar-lo mentre se seguix navegant no és feina gens fàcil i menys si des del port no t'ajuden. Ha hagut de prendre decisions que no han agradat gaire, però és aleshores quan nosaltres com a ciutadans hem de saber fer-ne lectura i quan tornem a les urnes demostrar el que pensem, i aquest final d'any ha quedat clar. Els desitjo sort als polítics en aquest 2013, no ho tenen fàcil.

Veus, marejant la perdiu he caigut en el tòpic de fer un resum de l'any... de fet els mestres acostumem a fer-ho a l'estiu, quan acaba el curs escolar. Ens costa fer resum i propostes de millorar pel proper any, ens és més fàcil al juliol, quan tanquem el curs, perquè ara si mirem enrere tenim els alumnes d'aquest curs que fa un trimestre que ha començat, però encara tenim el record d'aquells alumnes que vam deixar al juny (per cert, tots ells fenomenals, espero que tant per a ells com per les seves famílies el 2013 sigui un any immillorable).

Sóc de mena optimista, però també dels que pensa que les coses sempre poden anar millor. Ha esta un bon any, particularment crec que sí. Poso balança i penso ... m'han reduït el sou molt, han augmentat la ràtio, tot puja de preu... tinc salut, tinc una família que m'estima, dedico part del meu temps als altres... sembla mentida que Déu permeti les guerres, veient la situació actual que hi diu i que fa l'Església?... Déu està en el cor d'aquells que pateixen, dels que passen gana, dels que tenen set, dels que van despullats i demanen abric, només cal que jo el vulgui veure.

I a més a més, he tirat endavant tres blocs nou, un amb fotografies de Santa Joana de Lestonnac (fundadora de la Companyia de Maria, escola on treballo), un amb imatges de Mares de Déu (amb més de 1700 visites des del setembre) i un tercer amb un recull de pregàries (amb més de 2600 visites des del setembre). I n'estic content de què facin servei i de que agradin.

I ara, el 2013. És un any senar. Serà per això un any dolent? No, els números senars no són dolents. De fet, tret de l'u, tots són la suma d'un parell amb un senar. Ara bé, 2013 és el producte de tres nombres primers: el 3, l'11 i el 61. Vol dir res això? No sé, potser el 3/11 a les 6 i 1 min passa alguna cosa, o l'11 del 3. Res cabòries i curiositats dels números. El 2013 serà un bon any si nosaltres volem que sigui un bon any.

Feliç 2013

La FE (reflexions en veu alta al voltant de la Fe) – II

Els que creiem avui, com ho vivim? De què serveix que algú digui que té Fe si no ho demostra amb el seu fer de cada dia? La Fe si no es demostra cada dia, i no només amb paraules, és una Fe morta (Jm 2,14-18). La Fe sola acabarà morint, la Fe sense contingut, és només paraula. Cal actuar també. Cal tenir Fe, entenent com a Fe el creure en Ell, en Jesús, en Déu que és amor. (1Jn 5)

Les virtuts teologals (fe, esperança, caritat-amor) es necessiten mútuament. Una sense les altres són coixes. Però si n'hi ha una de més gran, aquesta és l'amor (1Co13,13)

Cada cop que ens reunim en una eucaristia ho fem per celebrar la nostra Fe. Però cal que fem un pas endavant. En les nostres celebracions no només és de celebrar la Fe, sinó també hem de celebrar  l'amor, l'amor que Déu ens té i l'amor que tenim tots entre nosaltres, que és el que ens durà a construir tots junts aquella terra nova de la que Ell ens parlava. Així les celebracions ens ajudaran a créixer en la Fe i també en l'Amor.

Cal mirar el món amb els ulls de la Fe. Sí ho fem, veurem un món diferent, i hi reconeixerem més fàcilment a Déu i a tots aquells i aquelles que necessiten del nostre ajut.

Qui no estima, no coneix, no creu, no veu Déu, perquè Déu és Amor.

No hem de viure pels resultats. Tinguem Fe. La llavor ja donarà fruit. Ja creixerà. Si tenim Fe, hem de ser homes brillants, plens de llum. Se'ns ha de veure de lluny la flama del nostre cor, però anem amb conte, no ha de ser una flama vanitosa, que només espera ser vista, sinó una flama que només cerca encendre noves flames, fer llum a aquell que vulgui acollir-la. (Mt 5,16)

Avui els creients, els homes de Fe, que testimoniem? Testimoniem allò que hem rebut. No pots transmetre si no reps. No cal anar molt lluny per trobar testimonis de Fe: Maria, la mare de Jesús és un model i un referent de Fe (rellegim sinó el magnificat (Lc 1, 46-56); Santa Joana de Lestonnac dona de profunda Fe, Sant Ignasi de Loiola un bon guia i acompanyant de la Fe, els nostres contemporanis que ens han precedit i que també han estat testimonis de Fe (avis i àvies per dir-ne alguns)... I quin exemple ens donen? Maria ens convida a tenir Fe com ella i dir sí, un sí confiat i segur, un sí lliure, que ens convida a tenir fe i a celebrar aquesta Fe amb Ell. La vida de Joana és plena de Fe: el baptisme, el sí davant de Déu a estimar al seu home per sempre, les eucaristies celebrades amb els seus fill a Landiràs, el diàleg profund i autèntic amb Déu a la Mothe, un diàleg ple de Fe en Ell i en el projecte que en el cor de Joana s'anava construint. Sant Ignasi ens diu: "Pren Senyor lo invisible, us ho torno, doneu-me només el vostre amor". O com deia Santa Teresa d'Àvila: "Nada te turbe,  nada te espante, todo se pasa, Dios no se muda; la paciencia todo lo alcanza; quien a Dios tiene nada le falta: Sólo Dios basta."

Beneïts aquells que posseeixen la força de la Fe i beneïts aquells que ens l'han fet conèixer.

Compartir-ho tot és font de riquesa que diu el cant. Compartir la Fe ens la farà créixer.

Hem de ser conscients de què la Fe és un do rebut, que cal saber acollir, cuidar, mimar, renovar, regar...

Però la fe d'un home sol no va enlloc. La Fe necessita de la comunitat per a què no s'apagui. Cal testimoniar-la en la vida tractant de ser bona nova pels altres. Cal que la Fe sigui confessada i manifestada. La fe és compromís. La fe és celebració i celebració d'ella. Aquella font que ens donarà aigua per la qual mai més no tindrem set és l'eucaristia. És la font de la nostra Fe. Tots els sagraments alimenten la nostra Fe, i l'eucaristia especialment. La vida de Fe sense pregària no pot existir, així com la pregària sense Fe.

L'alegria i l'esperança que podem transmetre naix de la nostra Fe.

De vegades les paràboles ajuden més que mil reflexions. Fa poc que he rebut aquesta "història". Aquest diàleg on es parla, en el fons de la Fe.

Conversa entre dos nadons abans de néixer.

En el ventre d'una dona embarassada hi havia dos nadons. Un pregunta a l'altre:

- Tu creus en la vida després del part?

- És clar que sí. Alguna cosa hi ha d'haver després del part. Potser estem aquí perquè necessitem preparar-nos pel que serem més tard.

- Bajanades! No hi ha vida després del part. Com seria aquesta vida?

- No ho sé però, segurament... hi haurà més llum que aquí. Potser caminem amb els nostres propis peus i ens alimentem per la boca.

- Això és absurd! Caminar és impossible. I menjar per la boca? Això és ridícul! El cordó umbilical és per on ens alimentem. Jo et dic una cosa: la vida després del part està exclosa. El cordó umbilical és massa curt.

- Doncs jo crec que ha d'haver alguna cosa. I potser sigui només una mica diferent al que estem acostumats a tenir aquí.

- Però ningú ha tornat mai del més enllà, després del part. El part és el final de la vida. I al capdavall, la vida no és més que una angoixant existència en la foscor que no porta a res.

- Bé, jo no sé exactament com serà després del part, però segur que veurem a la mare i ella ens cuidarà.

- La mare? Creus en mare? I on creus tu que és ella?

- On? En tot el nostre voltant! En ella i gràcies a ell és com vivim. Sense ella tot aquest món no existiria.

- Doncs jo no m'ho crec! Mai he vist a la mare, per tant, és lògic que no existeixi.

- Bé, però de vegades, quan estem en silenci, tu pots sentir cantant o sentir com acaricia el nostre món. Saps?...  Jo penso que hi ha una vida real que ens espera i que ara només estem preparant per a ella...

Tinguem fe: Talita, cum (Mc 5,41). Aixequem-nos i caminem.

La FE (reflexions en veu alta al voltant de la Fe) - I

El nucli de la nostre Fe és el Ressuscitat.

Quan diem "jo crec" és una expressió que cal que omplim de contingut. Hem viscut, hem caminat, hem treballat, però si un cosa potser és important és que "he mantingut la fe" (2Ttm 4,7).

Hauríem de ser com la samaritana per què Déu ens doni l'aigua de la vida. Mentrestant hem de conservar la Fe, aquesta Fe rebuda, aquesta Fe acollida, aquesta Fe treballada, aquesta Fe viscuda, aquesta Fe celebrada, aquesta Fe resada, i sobretot aquesta Fe en comunitat . La Fe cal viure-la en comunitat. Jesús ens convida constantment a descansar amb Ell.

La nostra vida sovint és com si ens trobéssim dins d'una cova, on la manca de llum no ens deixa veure-hi clar, i la Fe ens ajuda a demanar-li que ens doni llum, i que gràcies a aquesta llum i vegem més clar i siguem capaços d'alliberar-nos de la foscor.

Santa Joana, la nit del Císter, després de fer pregària, va tenir clar que havia de fer amb la seva vida. Però també va decidir que necessitava temps per a bastir, construir fermament, empastar fortament aquesta idea. A la Mothe va poder calmar els sorolls, va poder esvair les ombres de dins la cova, i des del silenci, la pregària i la Fe en què Déu ens ajuda sempre que el necessitem, la seva idea inicial va anar prenent cos i forma.

El sols fet de creure, fa augmentar la meva fe i les ganes de celebrar-la. Fe és creure en Ell, es estimar al teu amic i restar-li fidel. I hem de lloar-lo amb esperit de veritat i a tot arreu. No importa el lloc ni el moment. La Fe és a tot arreu.

No hem de creure pel que ens diuen, que ens poden dir moltes coses, sinó perquè l'hem sentit, i no només amb l'oïda, sinó amb el cor, amb tot el cos.

"Ningú com tu no em fa feliç" que diu el psalm 15. I rellegint-lo un se n'adona que la Fe ens hauria de fer molt feliços.

"Tota la vida m'acompanyen la teva bondat i el teu amor" (Ps 23) realment ens ho creiem? Tenim fe en això? Tenim fe que el seu amor sempre és al nostre costat, encara diria més, és dins nostre?

Sentim parlar molt de pastoral, de què si a la parròquia, al bisbat, a les escoles... calen unes línies d'acció, un objectius, uns plans anuals, projectes triennals... però no hauria de ser la Pastoral sobretot FE. No és on més hauria d'incidir més la Pastoral? I incidint en la Fe, no vindria després tot l'altre? No ens portarà la Fe la resta?

Quantes vegades els mateixos apòstols que el van veure i el van sentir, a cops no el creien, no hi tenien fe? Però també quants homes i dones que no el van conèixer en viu l'han cregut, n'han tingut fe i han estat i són exemple d'escolta de Déu!

La Fe és es quelcom que ens ha d'inspirar a respirar l'amor profund de Déu i que ens farà transpirar esperança, pau, joia, caritat, Fe i Amor.

Diem que Déu està en totes les coses. Aleshores, no hi és també la Fe?

Però, què creiem avui? És possible ser creien avui en una tan evident crisis generalitzada de fe que hi ha? Hi ha una crisis de Déu? Pot estar Déu en crisis? Sembla però que hi ha molt més indiferentisme que ateisme. Que haig de fer amb la fe rebuda? La Fe és una actitud de confiança total i radical en Déu, en l'amor total, és creure en el Déu Pare, el Déu Fill i el Déu Esperit. I aquesta creença, aquesta Fe ens implica tot el dia amb les seves 24 hores, amb tots els seus 1.440 minuts, i tots els altres jorns de la nostra vida. I si la vivim en comunitat entrarem en la dimensió eclesial, i  aleshores valorarem el molt que rebem de l'Església, que també és un do rebut, una tasca que hem rebut, que consisteix en millorar-la i si convé reformar-la. Hem de donar gràcies per l'Església, però també hem de ser crítics per millorar-la. Quan celebrem la fe amb l'eucaristia en el ritus de la Pau el celebrant ens diu: "no miris els nostres pecats sinó la fe de la teva església".

La Fe l'hem d'agrair, l'hem de renovar, i sobretot l'hem de viure.

Quan resem el credo (un dels pilars de la nostre Fe) diem que creiem en un Déu creador, en un Pare creador; que crea perquè ens estima i que ens fa lliures per creure en Ell. Ell creu en nosaltres, per això ens crea. També diem que creiem en l'invisible i el visible. Creiem en Jesús, el Jesús històric i el Jesús Déu, el Jesús de la Fe.

FE

(Reflexions en veu alta al voltant de la Fe)

El nucli de la nostre Fe és el Ressuscitat.

Quan diem "jo crec" és una expressió que cal que omplim de contingut. Hem viscut, hem caminat, hem treballat, però si un cosa potser és important és que "he mantingut la fe" (2Ttm 4,7).

Hauríem de ser com la samaritana per què Déu ens doni l'aigua de la vida. Mentrestant hem de conservar la Fe, aquesta Fe rebuda, aquesta Fe acollida, aquesta Fe treballada, aquesta Fe viscuda, aquesta Fe celebrada, aquesta Fe resada, i sobretot aquesta Fe en comunitat . La Fe cal viure-la en comunitat. Jesús ens convida constantment a descansar amb Ell.

La nostra vida sovint és com si ens trobéssim dins d'una cova, on la manca de llum no ens deixa veure-hi clar, i la Fe ens ajuda a demanar-li que ens doni llum, i que gràcies a aquesta llum i vegem més clar i siguem capaços d'alliberar-nos de la foscor.

Santa Joana, la nit del Císter, després de fer pregària, va tenir clar que havia de fer amb la seva vida. Però també va decidir que necessitava temps per a bastir, construir fermament, empastar fortament aquesta idea. A la Mothe va poder calmar els sorolls, va poder esvair les ombres de dins la cova, i des del silenci, la pregària i la Fe en què Déu ens ajuda sempre que el necessitem, la seva idea inicial va anar prenent cos i forma.

El sols fet de creure, fa augmentar la meva fe i les ganes de celebrar-la. Fe és creure en Ell, es estimar al teu amic i restar-li fidel. I hem de lloar-lo amb esperit de veritat i a tot arreu. No importa el lloc ni el moment. La Fe és a tot arreu.

No hem de creure pel que ens diuen, que ens poden dir moltes coses, sinó perquè l'hem sentit, i no només amb l'oïda, sinó amb el cor, amb tot el cos.

"Ningú com tu no em fa feliç" que diu el psalm 15. I rellegint-lo un se n'adona que la Fe ens hauria de fer molt feliços.

"Tota la vida m'acompanyen la teva bondat i el teu amor" (Ps 23) realment ens ho creiem? Tenim fe en això? Tenim fe que el seu amor sempre és al nostre costat, encara diria més, és dins nostre?

Sentim parlar molt de pastoral, de què si a la parròquia, al bisbat, a les escoles... calen unes línies d'acció, un objectius, uns plans anuals, projectes triennals... però no hauria de ser la Pastoral sobretot FE. No és on més hauria d'incidir més la Pastoral? I incidint en la Fe, no vindria després tot l'altre? No ens portarà la Fe la resta?

Quantes vegades els mateixos apòstols que el van veure i el van sentir, a cops no el creien, no hi tenien fe? Però també quants homes i dones que no el van conèixer en viu l'han cregut, n'han tingut fe i han estat i són exemple d'escolta de Déu!

La Fe és es quelcom que ens ha d'inspirar a respirar l'amor profund de Déu i que ens farà transpirar esperança, pau, joia, caritat, Fe i Amor.

Diem que Déu està en totes les coses. Aleshores, no hi és també la Fe?