25 anys a l'escola!

Sí, en un dia com avui, de fa 25 anys vaig començar la meva vida laboral en el Col·legi Lestonnac. Potser dir vida laboral queda fred. Aquests 25 anys han estat quelcom més que una relació laboral. Amb l'escola he viscut i compartit un munt de successos de la meva vida:els casaments de tots els meus germans, els naixements de tots els meus nebots, el traspàs dels avis, de l'oncle Joan, de tiets avis,..., malalties, crisis (i de totes menes, sentimentals, econòmiques...), comunions, confirmacions, bateigs, celebracions especials (els 40 anys, els 65 anys de l'àvia,....). Vaja, tota una vida personal i també compartida amb els altres. Companys que s'han casat, companys que han tingut fills, companys que també han perdut familiars... 

I cada any, una generació nova de nois i noies amb ganes d'aprendre, d'escoltar, de jugar...

I mentre el món ha seguit avançant. Què ha passat durant 25 anys? Podríem cercar en molts anuaris i fer-ne un ampli resum. Jo avui només anoto alguns records:

• 1988: El 14 de desembre, la meva primera vaga general contra la reforma laboral dels socialistes, que per cert, ara puc dir-ho tranquil·lament, no la vaig fer.
• 1989: Protestes a la la Plaça de Tian'anmen. Reprimides d'una manera que déu n'hi do.
• 1990: Josep Guardiola debuta amb el Barça contra al Cadis. Qui el veu ara!
• 1991: Neix el Club Súper 3. Qui no és soci...?
• 1992: La primera copa d'Europa, a Wembley, amb un gol de Koeman contra la Sampdoria de Gènova. Més d'un culé va dir que ja podia morir en pau, però el que va morir va ser en Peyo, dibuixant de còmics entre d'altres els Barrufets. D'aquí un pensament per ell.
• 1993:  El preu del litre de gasolina súper arriba a les 100 pessetes. (uns 60 cèntims d'avui!!!)
• 1994: Un incendi destrueix el Gran Teatre del Liceu (i no és el primer cop...). Mor  Pere Calders, escriptor català, autor de tants i tants contes.
• 1995: Terra Lliure proclama la seva dissolució formal i final, després de 16 anys de lluita armada. La pau segueix sent la millor arma per construir un món millor.
• 1996: El grup femení de música anglesa Spice Girls publica el seu primer single i comença el fenònem "Spice Girls" al món. I que se n'ha fet d'elles?
• 1997:  Port Aventura inaugura la muntanya russa Stampida. Es publica el primer llibre de la saga de Harry Potter: Harry Potter i la pedra filosofal.
• 1998: Els Castellers de Vilafranca carreguen el primer castell de 10 de la història i una setmana més tard els Minyons de Terrassa descarreguen el primer castell de 10 de la història.
• 1999: Entra en vigor l'euro (€) i amb el temps els maldecaps...
• 2000: Ernest Lluch, polític i economista català, assassinat per ETA. S'acabarà algun dia?
• 2001: S'inicia l'edició de la Viquipèdia en català. Atemptats de l'11 de setembre de 2001 dos avions conduïts per segrestadors suïcides de l'organització Al-Qaida s'estavellen un contra cadascuna de les Torres Bessones de Nova York i en causen la destrucció total; hi moren gairebé 3.000 persones; un tercer avió s'estavella contra el Pentàgon i un altre cau a l'oest de Pennsilvània, abans d'arribar a l'objectiu
• 2002: Illot de Perejil: l'ocupa un escamot de l'exèrcit espanyol. Sense comentaris.
• 2003: Rodríguez Zapatero promet donar suport a la reforma del Estatut de Catalunya que aprovi el Parlament de Catalunya. Pasqual Maragall pren possessió com a 127è president de la Generalitat de Catalunya. Tots sabem com acaben les promeses...
• 2004: La selecció catalana d'hoquei patins guanya el Campionat del Món "B" masculí. Podem!
• 2005: S'esfondra un tros de la construcció del Metro que desencadenarà la crisi del Carmel. Mor Ireneu Segarra i Malla, director de l'Escolania de Montserrat durant 44 anys. 
• 2006: El cofundador del Twitter (aleshores Twttr) envia el primer tweet o piulada amb el missatge just setting up my twttr. (simplement configurant el meu twttr.)
• 2007: Gran apagada de Barcelona. Més de 350.000 llars es queden sense llum a Barcelona durant uns 4 dies. Mor Lluís Maria Xirinacs i Damians, lluitador incansable de la llibertat.
• 2008: La Viquipèdia en català assoleix la xifra simbòlica dels 100.000 articles, i creixent! 
• 2009: Microsoft tradueix al català el servei de correu electrònic Windows Live Hotmail (ja era hora!!!) A l'Estadi Santiago Bernabéu (Madrid), el Futbol Club Barcelona, dirigit per Pep Guardiola, guanya per 2-6 al Real Madrid, entrenat per Juan de Ramos, amb gols de Thierry Henry (2), Leo Messi (2), Carles Puyol i Gerard Piqué. Històric!
• 2010:  Surt el primer número del diari Ara. Benvingut!
• 2011: Manel treuen el seu segon disc, 10 milles per veure una bona armadura. Comença el Moviment del 15-M o el moviment dels Indignats.
• 2012:  Vaga general a Espanya contra la reforma laboral del govern de Mariano Rajoy (curiós, mani qui mani, mani general!).  La Manifestació "Catalunya, nou estat d'Europa", per exigir la independència de Catalunya, amb una assistència de 1.500.000 persones.
• 2013: El papa Benet XVI renuncia al pontificat, fet que fa quasi sis segles que no es produïa. El cardenal Jorge Mario Bergoglio, és escollit com 266è Papa de l'Església Catòlica, que escull el nom de Papa Francesc, el primer no europeu des de l'any 741. Es fa la Via Catalana per la Independència. Som molts.

Però crec que el més important d'aquests 25 anys de compartir la vida amb el col·legi Lestonnac han estat totes les persones que han fet camí amb mi: alumnes, mestres i professors, pares i mares, personal d'administració i serveis, personal de neteja, personal de la cuina, monitors de grups Lestonnac, catequistes, monitors de totes les activitats extraescolars, vetlladors, psicòlegs, Companyia de Maria, i segur que me'n deixo un munt més. 

A tots ells gràcies. Gràcies pel que m'han donat, pel que hem compartit, pel que hem viscut.

I res, a seguir, que la vida segueix i encara tenim feina per fer.

Algú pot preguntar, i no estàs cansat, no estàs cremat? Quan vaig començar a treballar em vaig dir a mi mateix, que si algun dia perdia la il·lusió d'anar a treballar a l'escola, aleshores volia dir que havia arribat el moment de canviar de feina. Per ara, segueixo passant nervis el primer dia de curs. Segueixo llevant-me cada dia amb la il·lusió i el dubte de què ens durà el nou dia.

Que no ens falti mai il·lusió pels nous dies que venen esperança per un món millor, alegria per entomar tant les coses bones i dolentes, i sobretot, que no ens manqui mai la capacitat i les ganes d'estimar, perquè si hi ha alguna llei, aquesta és estimar, i estimar molt, perquè com deia Sant Agustí la mesura de l'amor és estimar sense mesura.
(fotos)

Lectures d'aquest estiu

No sóc dels que només llegeix a l'estiu, però aquest estiu ha estat bastant fructífer.

El primer llibre que he llegit ha estat:

Viure és una constant entre les afirmacions i negacions, perquè constantment estem obligats a escollir entre un objecte o un altre, entre una opció de lleure o una altra, entre un llibre o un altre, ... "Viure és destriar, i destriar no és exactament el mateix que triar". En el nostre caminar en la vida triem cada dos per tres. I les opcions que se'ns presenten no són sempre clares. Fer una bona elecció és un signe d'intel·ligència. En Francesc Torralba ens facilita amb aquesta obra algunes claus per saber escollir entre el bé i el mal en el nostre camí de la vida. És un bon llibre, un xic dens, però força recomanable.

El segon llibre també és del Francesc Torralba:

És un assaig rigorós on l'autor exposa el llegat intel·lectual de Benet XVI, de gran profunditat i fondària filosòfica —i no sempre correctament interpretat—, i aborda els grans desafiaments que se li plantegen a l'Església avui, a més d'analitzar la figura del nou papa, el tarannà del qual comença a albirar-se. A més a més també prova de constestar a diverses preguntes: Té futur l'Església en el nostre temps? Quin és la seva missió en un món en ruïnes? És creïble com a institució? Té capacitat per detectar les palpitacions de la nostra societat i per respondre-les d'una manera eficient? I, sobretot, és possible salvar el divorci entre Església i modernitat? Dóna la seva visió del moment actual des dels ulls de l'església. Interessant

El següent llibre, si se li pot dir llibre, va ser l'encíclica Lumen Fidei del Papa Francesc. És la seva primera encíclica, de fet va ser començada per Benet XVI i acabada per ell. Val la pena llegir-la i descobrir-hi l'empremta del nou Papa.

El quart llibre ha estat

El pare Lluís Duch fa tota una reflexió per fer-nos veure que la societat dels nostres dies, les transmissions familiars, religioses, polítiques i culturals es troben en una situació d´una gran precarietat. L´ésser humà es constitueix com a humà gràcies a les informacions transmeses que, des del moment mateix del naixement fins a la mort, li proporcionen les estructures necessàries per a desenvolupar-se com a persona. Sense aquestes estructures, l´ésser humà està abocat a la deshumanització. A partir de les estructures d´acollida fonamentals (la codescendència o família, la coresidència o ciutat i la cotranscendència o religió) i de la descripció dels factors que incideixen en les transmissions culturals, Lluís Duch aprofundeix en l´estat de les transmissions de la fe i de la imatge de Déu en un temps de crisi com l´actual i entreveu quin pot ser-ne el futur. Dens però mol bo.

El cinquè, i potser el que he trobat més interessant: 

Tot i que va estar retirat, aquesta obre del Pagola ja va per la seva 9a edició. Fa una presentació històrica a Jesús. Un llibre que, com ell diu, és pot llegir de dues maneres, una amb profunditat, llegint totes les acotacions i fent-ne reflexió, o sense llegir les acotacions. Llegeix com el llegeixis és un llibre que no et deixa igual. Molt recomanable. Fàcil de llegir i molt entenedor.

I per acabar 

La segona part de la seva trilogia del segle XX. Aquesta part està situada entre el 1933 i el 1949. Narra la vida de vàries famílies (americana, galesa, alemanya i russa) entrelligades entre elles i els fets històrics succeïts. Àgil, dinàmic, sense fer-se pesat amb les descripcions, la mida justa per poder-t'ho imaginar i riure, plorar, sentir ràbia, pena, compassió... Fabulós.

 

Festa Major de Gràcia 2013

He estat fora uns dies i no he pogut ser a Gràcia fins avui.

Després d'esmorzar el primer que he fet ha estat agafar al càmara de fotos i a rondar carrers.

N'hi ha menys que l'any passat. Es nota també la crisi en les decoracions, però n'hi ha que estan força bé. Es nota que n'hi ha que encara mantenen la il·lusió en les festes.

Ara bé, també és nota que alguns dels que venen pel barri no tenen ni il·lusió ni respecte pels que som d'aquí. Ja hi pot haver la bona voluntat dels equips de neteja que amb les seves mànegues intenten netejar Gràcia i preparar-la per una nova jornada de festa major, però encara que ruixin els carrers amb aigua, la fortor i la pudor a pixat és repugnant. Recordo l'any passat que vaig increpar un noi que pixava al carrer, i em va dir que Gràcia també era casa seva i que a casa seva feia el què volia. No val la pena afegir res més.

Espero i desitjo que aquestes persones que ens embruten el barri no siguin d'aquí, que siguin de qualsevol altre lloc del món, perquè si a la llarga acabem decidint caminar sols, amb aquests ho tindrem un xic complicat, perquè si no saben respectar un carrer i una festa, com respectaran una terra com Catalunya, una dansa com la sardana, una llengua com el català. Crec que desconeixen la gran paraula: llibertat, que comença on acaba la meva.

Ah! però malgrat tot, no deixeu de fruir i de venir a la festa. Si poden veure coses com ara ...

No t’adormis, hem de seguir construint!

La Companyia de Maria és present a Albània des de fa ja quasi dues dècades. La nostra escola ja va participar anys enrere en campanyes per ajudar a la creació d’una nova escola a la seva capital, Tirana. Enguany hem estat convidats a celebrar amb ells Santa Joana. Uns quants mestres de l’escola hem tingut l’ocasió d’assistir-hi. A part dels actes que vam viure: celebració de l’eucaristia (la veritat és que no van entendre gran cosa ja que la van celebrar en albanès, però això no ens va impedir de viure i celebrar la nostra fe; el llenguatge de Déu no en sap d'idiomes, el llenguatge de l'amor parla als cors, i els cors saben escoltar-lo), inauguració d’una estàtua de Santa Joana, pica-pica,... La trobada pretenia també crear lligams per poder establir una assistit valorem molt positivament l’experiència viscuda.

Durant aquests dies hem pogut veure i viure moltes i moltes coses. Explicar-les totes necessitaria segurament més d’una i de dues pàgines. Però una cosa si que val la pena comentar. En aquesta trobada vam poder fer palès la importància de fer les coses junts. El lema de l’escola d’aquest curs ressonava constantment en els nostres caps: “Junts construïm”. Només calia mirar per entendre que si no fem les coses junts no ens en podem sortir. Si l’escola de Tirana tira endavant és perquè tots junts volen que tiri endavant, tant la companyia de Maria, com els professors, com els propis alumnes. I us asseguro que no ho tenen tant fàcil com nosaltres. Junts és com ens sentíem també nosaltres, com si fóssim un de sol que fa la visita, cadascú vivint personalment la seva experiència, però junts, compartint-la a cada moment, a cada passa. Vam estar junts des de la sortida fins a l’arribada. I junts vam construir moltes coses durant la trobada.

Junts també aquí a l’escola, sense donar-nos conte hem anat construint. Junts hem anat fent un munt d’activitats amb un sol objectiu: recaptar diners per Popol Ja. No hem fet la guerra cadascú pel seu costat, sinó que moguts per la solidaritat, l’amor, la fe i l’esperança hem anat fent múltiples activitats, molt diferents i variades però que totes juntes han construït i molt. És com si cadascú de nosaltres tingués unes quantes cartes d’una baralla. Per si soles, no fan res, però quan ajuntem les cartes que cadascú té, aconseguim una baralla que ens permetrà construir un castell de cartes ben alt. Sols no podríem ni aixecar un pis del castell.

 I quines han estat aquestes cartes? Fem repàs: loteria de Nadal de l’AMPA (975€), botiga del comerç just (850€), esmorzar solidari ESO (665,65€), recollida sobre (2.621€), llibretes solidàries (1.377€), confirmació (413,18€), bingo solidari (510,27), comiat Batxillerat (144€), comunions (2.546€), l’AMPAradeta del llibre solidari i les roses solidàries (1584,98)  i encara ens queden el 3x3, les festes d’Educació Infantil i Cicle Inicial ... Espero no deixar-me cap. Ara per ara portem recollits 11.752,08 €. Entre tots hem acabat aconseguint donar tot el suport que necessiten a Popol Ja!

Junts hem construït! Junts construïm! Junts hem de seguit construint!

I sobretot: No t’adormis, hem de seguir construint!

(Text  publica a l'Infonnac, informatiu de l'AMPA de l'escola Lestonnac, juny 2013)

El quotidià

Si parem conte, i observem el funcionament de moltes escoles i instituts, el plantejament i la pràctica de l'educació en els centres ha prestat molta més atenció a les activitats de l'aula (que sí els hi poso un vídeo, que si una fitxa, un treball cooperatiu...) que no pas a les coses de cada dia. Aquest plantejament, des del meu modest punt de vista crec que és erroni, ja que en l'escola hi ha molts altres moments on un es troba amb situacions no volgudes i poc o gens institucionalitzades, que sovint es presenten fora dels marcs habituals. El fet de què en un moment determinat no hi hagi una activitat determinada d'aula, fa aparèixer aquestes situacions com a plenes de potencial i molt aprofitables des del punt de vista educatiu. Em refereixo a les pujades i baixades de les escales, els canvis de classe, les hores de patí, les anades i tornades de les sortides culturals, les excursions, colònies, convivències, menjador, la sortida i l'entrada a l'escola ...

Cal doncs contemplar des de l'educació en valors que promulguem des de les escoles també des de la perspectiva global de la dinàmica de la seva vida quotidiana, i això implica considerar alguns aspectes:

• el marc en que es desplega la vida del grup i de l'escola,
• els lligams que s'estableixen entre un grup que realitza una vida, una activitat d'aula i el medi concret en què materialitza la convivència, 
• i la forma com es planteja i es resol l'atenció a les necessitats i els problemes bàsics.

Aquest espai de temps, el quotidià, sovint queda oblidat per part dels professors, ja que no resulta fàcil d'avaluar, i, normalment ningú no ens demana resultats, sinó que simplement que els alumnes es portin bé i facin quedar bé a l'escola. Però cal tenir en compte aquest temps a l'hora de programar una educació en valors. Resulta molt més senzill pensar com treballar diferents aspectes en aquest temps que no pas pensar activitats d'aula per treballar els valors, i els guanys són més alts. No trobarem segurament les respostes que els nostres alumnes saben que volem sentir, sinó allò que realment estant interioritzant i fent seu.

Però, què entenem per quotidià?

Sota aquest enunciat s'amaga quelcom més que el ritme invariable de cada dia. S'hi trobem moltes possibilitats d'estructuració de la personalitat dels nostres alumnes.

H. Lefebre defineix com a vida quotidiana el temps que queda quan al qui l'ha viscut se li resten les activitats especialitzades. És a dir, el temps trivial, corrent, però ple de vida, els moments que, sense estar prèviament dissenyats, esdevenen educatius.

Quan parlem de quotidià en l'escola volem:

• plantejar-nos la utilització d'aquest temps amb finalitats educatives,
• situar la funció que la vida quotidiana té en l'estructuració de la personalitat dels nens,
• mostrar que el domini de la pròpia vida quotidiana és un pas important en el camí cap a l'autonomia personal.

Amb tot això no inventem res de nou, ni descobrim cap nova metodologia, ja que al llarg de la història de l'educació diferents escoles han utilitzat el quotidià com a mecanisme imprescindible per a la seva experiència, com ara Neill, que en certa manera també feia una educació en valors, fonamentat-se en la llibertat, Freinet, Montessori, Makarenko, per citar-ne alguns.

Sovint, però, a l'escola la vida quotidiana ha quedat entesa com un receptari de normes que s'han de complir, transformant d'aquesta manera la vida diària amb absència de marcs.

Fonaments d'una intervenció en el quotidià

Si entenem que el fet quotidià no pot resoldre's únicament mitjançant l'establiment de normatives, apareix com a necessària una perspectiva adulta que permeti d'elaborar prop dels nens en termes de "viure amb", en termes d'intervenció en un procés en el qual s'efectua una regulació constant.

Necessitats dels nens

Els nens tenen unes necessitats que han de ser la base per plantejar-nos uns objectius als quals nosaltres donarem la nostra resposta. El conjunt de necessitats que tenen tots els nens configura una demanda concreta al món adult, i dependrà de la capacitat i de la forma de la resposta que el circuit esdevingui positiu, que permeti una experiència vàlida. Hi ha moltes maneres d'expressar o enumerar les necessitats, nosaltres hem pres la següent:

• necessitats de supervivència, de seguretat,
• necessitats de relació social, d'estar amb els altres,
• necessitats d'expressar, d'ésser actius,
• necessitats de pautes, d'un ordre regular.

Aquestes necessitats, considerades en les formes concretes com apareixen en cada situació, estableixen unes primeres pautes d'intervenció en el fet quotidià: la vida diària no s'ha de considerar com un context per al qual es donen unes pautes o es vetlla per una "imatge" de l'acció educativa, sinó com un conjunt de llocs i relacions en els quals es pot respondre a les necessitats dels nens i ajudar-los a trobar les seves pròpies respostes a aquestes necessitats.

Dimensions del quotidià

Les activitats escolars són viscudes en molts casos dins d'una col·lectivitat. Moltes vegades -colònies, convivències, viatges fi de curs, ...- es viuen en règim d'internat. És a dir, a ple temps. Per això, i tenint en compte que la vida quotidiana del grup ha de respondre a unes necessitats, tant de l'individu com del grup en general, la intervenció adulta, els mecanismes reguladors, els marcs de referència necessaris s'han de fomentar en la pretensió que cada noi, en la mesura de les seves possibilitats, trobi el lloc, el domini, i els coneixements que li permetin "benestar", fer uns aprenentatges, guanyar una independència personal. Amb poques paraules, s'ha de sentir segur i ha de trobar el camí cap a la relació intensa amb els altres. Aquests aspectes han d'impregnar la vida col·lectiva. I aquesta ha de permetre a tots els components l'adquisició del sentiment de pertinença a una col·lectivitat concreta.

El grau de relació entre la dimensió individual i la col·lectiva per mitjà de la vida quotidiana, és el factor que permet un guany qualitatiu de projecte educatiu. En aquest paper hi jugarien un paper important els professors, per la seva capacitat d'intervenir amb previsió, amb sensibilitat i flexibilitat, evitant els despotismes tant els de tracte excessivament individual, com els plantejaments col·lectius que "ofeguem". I sobretot en això hi ha un factor importantíssim com és l'equilibri entre les atencions personals i les atencions col·lectives (la tutoria individual i grupal).

El camp d'acció de la vida quotidiana en l'escola es situa en dues coordenades bàsiques: el pla temporal, configurat en el temps que el grup està en relació, les possibilitats de domini que ofereix, el coneixement mutu, els límits i la forma de regulació, en la línia que la vida quotidiana possibilita de "viure" el temps amb intensitat; i el pla especial com a medi més pròxim, espais i llocs on es viu la realitat de cada dia, la seva destinació, el coneixement i l'acció personal sobre ell, etc.

Utilització de la vida quotidiana

La utilització de la vida quotidiana no sols consisteix a prestar als nois unes atencions externes que serveixin per a aconseguir o mantenir l'ordre. Cal tenir en compte que la utilització de la vida quotidiana és un treball coordinat de tots els membres del claustre. És un treball global que requereix la presència de l'adult, encara que en molts aspectes els nens el facin sols. I en el qual és molt important on es col·loca el professor en aquest pla de la institucionalització del temps i de l'espai, les relacions i les normes. Amb això vull dir que cal la implicació dels professors amb tot el cos, i sense fer "comèdia". És un treball global, no pot plantejar-se fragmentadament sinó que ha de respondre a una estratègia de conjunt orientada als objectius globals de l'activitat educativa.

Crisi de valors?

En una societat on tot és en crisi -crisi econòmica, crisi cultural i ideològica crisi de la família, de la religió, i fins de la ciència- és fa difícil i alhora necessari precisar el sentit d'una expressió com crisi de valors.

En primer lloc, el més peculiar és el fet mateix que se'n parli, de crisi de valors. I més, quan sembla que sobretot preocupa no pas aquells qui n'estan més mancats, sinó aquells qui n'estan menys. És a dir, que d'avançada, ens cal observar qui en parla de crisi de valors i a qui es refereixen.

I així, tot i que el més habitual és sentir-ne a parlar als adults, bo i referint-se als joves, car, i tal i com apunta Ortega i Gasset en la seva teoria de les generacions, la generació adulta, o de gestació, pretén inculcar la seva cultura, els seus valors a la generació juvenil, i els valors formen part d'aquesta cultura. La generació de gestació, al veure que la generació juvenil refusa la seva cultura (conflicte generacional) ja parla de crisi de valors. Podem, però, matisar i dir que només en poden parlar els individus que en tenen consciència d'aquesta crisi, i que ens podríem referir, en parlar-ne, a tothom qui visqui en l'autocomplaença d'una consciència tranquil×la només pel fet de tenir-la muda.

Amb tot, cal observar que hi ha diverses maneres de parlar de crisi de valors.

N'hi ha una prou antiga i fins i tot tradicional, que consisteix en la crítica que es fa a uns individus o a una societat a causa de la incoherència que mostren entre allò que diuen voler i allò que efectivament demostren desitjar.

Hi ha una segona manera de parlar de crisi de valors i és la que es deriva d'una situació de confrontació o conflicte social en la que hi ha grups que defensen posicions diverses i alternatives. Sovint, en els joves dels anys 60 s'hi ha volgut veure l'aparició d'uns valors nous i revolucionaris, contraposats als tradicionals i conservadors del moment. Aquest conflicte, no és res més que el conflicte generacional, que origina una consciència de crisi de valors, en oposició a d'altres vistos com a alternatius. En aquest cas, doncs, ja no ens limitem a designar aquella distància que hi ha entre el dir i el fer, sinó que es parla de dirs i fers diversos contradictoris.

Tanmateix, ha anat apareixent darrerament una tercera forma de parlar d'aquesta crisi, una mica alarmant, que vindria a suposar que hi ha individus i grups d'individus que no tenen valors, o si es vol, que semblen no necessitar valors per orientar la seva vida. Hi havia als anys 90 una expressió que es va fer extraordinàriament popular i que expressa aquest fet: "el passar de", que ha definit tota una categoria d'individus, els "passotes", i fins una mena d'estil de vida, el passotisme. Aquell “passotisme” ha acabat derivant en l’individualisme que impera avui en dia.

Val a dir, que a vegades es tracte simplement de maneres de dir, de llenguatges diversos, que fa difícil saber si es parla de valors, i si són els mateixos valors o no expressats diversament. Però el cert és que això només és part del problema. Podríem avenir-nos, exagerant, a admetre, per exemple, que "guai" significa "sagrat" i que "tope guai" vulgui dir sacrosant. Ara bé, el problema, com dèiem, no s'esgota en el llenguatge, sinó en allò que és designat amb un llenguatge determinat. Per exemple, una celebració eucarística pot ser o és guai? I una cançó de Sau pot ser sacrosanta? ja veiem doncs, que no és a base de diccionaris d'equivalències que en treurem l'aigua clara.

Així doncs, allò que en aquests moments preocupa més seria aquesta possibilitat que existissin uns grups d'individus sense valors pels quals no valdria ni la reclamació d'una necessària coherència entre pensament i conducta - primer cas-, ni tampoc no hi hauria possibilitat de proposar-los valors alternatius, segons la concepció de crisi de valors que abans fèiem.

     Si ens adonem que qualsevol conducta està orientada cap a una finalitat, i que té un o altre sentit explícit o implícit per al mateix individu pensarem que aquesta suposada absència de valors és un engany. En aquest sentit, és possible que hi hagi un sistema de valors poc o gens implícit, i fins emmascarats, que trobin els seus canals de transmissió i estableixin formes de control i pressió de manera subtil i silenciosa. Però a més a més, és  un parany en el sentit que aquests valors dominants deuen l'èxit de la seva eficàcia per a imposar-se a la seva aparent inexistència. N'és un exemple paradigmàtica la publicitat: com més subtil sigui el missatge, com menys explícit es mostri, més actuarà a nivell del nostre subconscient, de manera que hi oposarem menys resistència, senzillament perquè n'ignorarem la pressió real.

Així doncs, l'aparent absència de valors, sovint amaga la imperiosa presència hegemònica del sistema de valors dominants. No és absència, sinó hegemonia quasi absoluta. I així, és lògic que aquells que parlen de crisi de valors no siguin, ara ni mai, els qui tenen el poder. I en parlen, en canvi, tant els qui han perdut el control dels valors dominants -o l'estiguin perdent-, com aquells qui es senten crítics amb aquests valors hegemònics i desitgen uns altres tipus de fonaments per a una nova societat.

En qualsevol cas, la presa de consciència sobre l'existència d'uns valors dominants, és el pas previ per a desvetllar la consciència crítica que ens porta cap a la defensa explícita, en veu alta, d'aquells valors que considerem més adequats. I en aquest sentit, només pot parlar de valors qui pot referir-s'hi o bé nostàlgicament amb els ulls posats en el passat, o bé amb la mirada cap el futur, esperançadament.

I si mirem avui el present, veurem que hi ha una certa tendència a recuperar valors comunitaris (encara li haurem de donar gràcies a la crisi) i oblidar un xic l’individualisme (la gent es fa molt costat ara que ens hem “d’estrènyer el cinturó”)

Aquest article el vaig escriure al 1992, 20 anys després, revisat, segueix tenint vigència. No és una mica trist?

La terra ens ho ensenya...

Avui he tingut la sort de poder creuar en autocar el nostre país, des de Barcelona fins al Pallars Sobirà. Ha estat un bon viatge, ha plogut alguna estona, i alguna estona hem tingut sol. És un viatge que ja he fet vàries vegades i que me'l conec prou bé. Però la nostra terra no hi ha dia que no et sorprengui. Gràcies a aquestes pluges, per alguns empipadores i pesades, el nostre país té, ara per ara molta aigua, i la terra ens ho retorna amb uns paisatges verds, amb uns camps de conrreu que es veun com creixen els cereals cap a amunt ben verds, suposo que serà un bon any de collites. Els embassaments i pantans que hem passat plens a vessar, fins i tot algun buidant-se en previsió de noves aigües. 

Res que Catalunya fa goig. Després d'uns anys amb poca aigua, amb incendis, la terra gràcies a l'aigua torna a reviure i torna a enriquir-nos. Un veient tanta verdor no pot fer res més que omplir-se d'optimisme i donar gràcies a Déu.

Que intel·ligent que és la mare terra. Quina lliçó que ens dóna. Nosaltres estem passant una crisi severa, igual que ella, sequera, però l'aigua la tornat verda, maca, esplendorosa.

No hauríem de fer nosaltres mateixos el mateix per superar la crisi? No hauríem de cercar aquesta aigua que fes que tots al nostre voltant tornés a florir?

I on és aquesta aigua? És una aigua que tots tenim a dins però hem de voler que brolli dels nostres cors per regar i saciar la set d'aquells que ho necessiten.

Ens hi posem?

El meu viatge a Albània

Dimecres, quatre de la tarda. Ens trobem tots puntualment, i cap a l'aeroport. Estem contents, crec som conscients de què tenim per endavant quatre dies diferents, especials. Marxem a Albània. Recordo quan era petit i vaig estudiar la geografia d'Europa, sempre m'havia cridat l'atenció aquell petit país que tenia per capital una ciutat anomenada Tirana. No en sabia gran cosa més, a part de que la bandera era vermella amb una àguila amb dos caps negra, i que em suposava que en aquell país deuria ser molt abundant el color blanc (alba en llatí és blanc). Ara ja més gran, en sé més coses, però no gaires més, sé que van patir una dictadura comunista, que es va acabar quan el dictador va traspassar. Que estan en una democràcia (sí més no hi ha eleccions i la gent va a votar). Que van intentar entrar a l'Unió Europea però els van dir que no (mala senyal, l'economia no deu ser gaire forta). I que, pel fer d'haver estat tancada al món durant molts anys té molts paratges naturals verges i molt bonics. Ja veurem que ens hi trobarem... Ep, ja hem arribat a l'aeroport, realment la terminal 1 és espectacular. I quin munt de gent i de vols que hi ha al nostre aeroport. Agafem el primer avió cap a Roma. Durant el vol aprofito per llegir un llibre d'una noia que ha estat al Camerun i mitjançant els mails que ha escrit durant tot un any va narrant la seva experiència com a voluntària en un hospital. És un llibre interessant, us el recomano (Cartes des del Camerun, Anna Escur, Editorial Baula).
Ja hem arribat. Ja puc dir que he estat a Itàlia i a Roma. Tenim una hora per recórrer quasi de punta a punta l'aeroport de Roma i fer un entrepà. L'aeroport potser és més gran que el nostre, però se'l veu més vell. Hem tingut el temps just. Agafem un nou avió i cap a Tirana. El viatge de Barcelona a Roma paisagísticament és avorrit, volem sobre el mar. El de Roma a Tirana és més bonic. Al ser de nit veiem una Itàlia totalment il·luminada, viva. De cop s'apaga els llums, sobrevolem el mar, i al tornar a volar sobre la terra, si que es veuen llums, però déu ni do de la diferència. No es veu la vida d'Itàlia. És la primera impressió real d'Albània. Si hi ha menys llum, per alguna raó serà, potser perquè tenen menys energia, potser perquè els carrers no estan tan il·luminats, ...  Durant el viatge una senyora ens ha posat la por al cos. Compte amb el canvi de moneda, amb la bossa, amb els taxis, en sortir de nit... Glups! Ja veurem si és així... Aterrem. És un aeroport petit, només té 7 o 8 portes d'embarcament i una sola porta d'entrada des de les pistes. Hem de passar "el control de fronteres". Tot i que es veu un aeroport nou, la diligència i velocitat dels funcionaris ens recorden que estem en un país diferent. També recorden una mica els "funcionaris" que teniem al nostre país abans de la transició. Al cap d'una bona estona, tots hem passat el control, ens han segellat el passaport, i tenim les maletes. La Josefina i el Simon ens han vingut a rebre i ens acompanyen a l'hotel on dormiren aquests dies. Triguem una mitja hora en arribar però en aquest recorregut ja veiem moltes coses sobretot pel que fa a la conducció. No cal cinturó de seguretat (no és obligatori), la línia continua és per fer fer bonic, el clàxon sona un cop cada minut, com per fer saber als altres que ets aquí, els passos de vianants només són unes ratlles pintades al terra... Un veritable caos. També veiem que hi ha moltes benzineres (ens expliquen que n'hi ha moltes perquè serveixen per blanquejar diners...). Arribem a l'hotel. És mitjanit. Cadascú a la seva habitació i a dormir. Demà hem de matinar. Les habitacions són força netes, tot és molt correcte, però és com si estiguéssim uns quants anys enrere, tot es veu antic. Abans de dormir penso en tot el dia, feia unes hores estava a l'escola celebrant la festa de santa Joana, i ara sóc en un lloc desconegut, amb una llengua desconeguda... a veure si demà podem conèixer una mica aquest país i la seva gent i la seva realitat, i tot pensant m'acabo dormint. Bona nit!
Dijoous, ja és de dia. No sé si he somiat o ha estat real, però he sentit campanes a les cinc i a les vuit del mati. Després me n'assabento que no, eren reals. A les cinc tocaven per cridar a la pregària a la mesquita, i a les vuit, des de la parròquia del Sagrat Cor tocaven el Kumbaya Déu meu. Esmorzem i ens venen a recollir. Anem a fer turisme. Visitarem l'antiga capital d'Albània, on hi ha un museu que ens explicarà una mica la història del país i una mena del que aquí diem ecomuseu. El viatge de dia ens permet veure moltes més coses. El tràfic a la ciutat, i fora de la ciutat també, és bastant caòtic. L'asfaltat de les carreteres no és que sigui molt bo, sovint hi ha sots. Podem veure els edificis, molts d'ells semblen inacabats, totes les construccions es veuen velles, de l'època de la dictadura, però no se'ls hi ha fet cap reforma. Potser a la ciutat li cal una campanya com la de Barcelona, renta't la cara. Però no és un problema de la capital. Pels poblets que passem la situació es repeteix. Passem per un riu, mirem, i recorda en riu Llobregat en els seus pitjors moments, com quan era amarronat. Però davant de tanta misèria (segurament no és la paraula més adequada) veiem que molts pisos tenen aire acondicionat o antena parabòlica. Sobte. Sabeu quin és el cotxe que més veiem: mercedes. Sí, mercedes, i sorprèn, ja que el sou mig són uns 300 € al mes i un cotxe d'aquests deu costar pel cap baix, i tirant curt uns 9.000 €. Albània és una terra de contrasts.
Arribem a la fortalesa de Krujë i visitem el museu. S'explica l'alliberació del país de la invasió turca gràcies a l'heroi nacional Skënderbeu. Un museu d'exaltació nacional semblant al que hi ha amb Don Pelayo i els asturs. Si més no, veiem que és un país que vol estar unit, que el seu nom real Shqipëria vol dir terra d'àguiles, i que hi ha moltes pintures, escultures, literatura i música al voltant del seu heroi per tot Europa. Les vistes des de la fortalesa són espectaculars. Sortint del museu visitem l'ecomuseu, una antiga casa rural dels rics del poble del segle XVIII, de religió musulmana. Deixem-ho en interessant. Anem a dinar, crec que no ens arrisquem, tots dinem pizza, tret d'uns agosarats que demanen un plat de xai rostit. Tot força bo. Inclús el vi albanès. El preu sobte. Menys de 8 € per cap.
Després de dinar visitem el carrer de les botigues de souvenirs, hem recorda altres ciutats que he visitat que tenen carrers semblants, per citar-ne una Lourdes, Cangas de Onís, i moltes altres que coneixereu. En totes les botigues et conviden a entrar. Totes tenen el mateix. Entro en una, demano si tenen pins, em diuen que un moment, i veig com se'n va a la botiga del costat i torna amb un pin. Me'l quedo. Només sortir la noia de la botiga em convida a entrar a la seva botiga. Que espera, que compri el mateix pin una altra vegada? Deuen vendre molt poc, tot i que veiem passar molta gent. M'aturo una estona a observar. Sí, passa molta gent, però molt poca compra. De què deuen viure? Hora de tornar. Pugem a l'autocar i tornem a Tirana, on anem a celebrar la nostra fe a l'església del Sagrat Cor que té unes pintures molt maques. Sembla ser que el pintor és de religió musulmana, i va fer servir la seva dona com a model de Maria, i a ell mateix com a model de Josep. Són realment molt maques. De la celebració no entenem gran cosa, és en albanès, però això no ens impedeix de viure i celebrar la nostra fe. El llenguatge de Déu no en sap d'idiomes, el llenguatge de l'amor parla als cors, i els cors saben escoltar-lo. Acabem la jornada sopant amb la comunitat. Un sopar senzill, però molt bo, perquè res és més bo que el pa compartit. És un sopar alegre. Abans d'anar a dormir, fem un darrer got tots plegats comentant les anècdotes del dia. Albània és una terra de contrasts. A per cert, la por de l'avió, no n'hi havia per tant. No sabem que passa amb els taxis, però no ens han intentat prendre res, i de nit no hem passat pas por. L'única por la passes quan has de creuar un carrer transitat. Demà serà un nou dia.
Aquest matí de divendres, a les vuit les campanes han tocat un ave maria. Després d'esmorzar hem anat a l'escola d'infantil. La veritat, dins de les aules quasi cap diferència amb les nostres. Nens i nenes alegres que gaudeixen amb l'escola. Pugem a la furgoneta i cap l'escola. Ja arribem. Si aquesta escola la fessin ara a Barcelona, no crec que tingues alumnes. Només es pot arribar en cotxe. Just al davant hi ha una deixalleria. Les vistes cap a un altre costat són una autopista ... Però l'edifici és preciós. De nova construcció, aules grans, espaioses i molt il·luminades. Les pissarres una mica petites. Una aula d'idiomes que més d'una escola voldria tenir (de fet ens expliquen que acaben l'escola havent estudiat fins a quatre idiomes: albanès, italià, anglès i castellà). Una gran sala multifuncional. Però no tenen capella. L'escola és laica. Es demana a les famílies que malgrat sigui laica respectin el tarannà pedagògic humanista cristià de la Companyia. S'ofereix catequesis en horari extraescolar  (van a classes de 8 a 1 si fa o no fa, les tardes lliures!). I camp de futbol, bàsquet, volei, esplanada per fer jocs, terreny per fer hort escolar ... vaja una meravella. En tota l'escola només he vist una imatge de la Mare de Déu, de la nena maria, feta a Montserat, però no ho diu qui és. Després de la visita comencem amb una missa. Només hi assisteixen els alumnes de 6è fins a 9è. És optativa. No obliguen a assistir-hi, però a mi em dóna la sensació que hi són tots. Hi ha uns 10 alumnes que fan d'escolanets, i una quinzena que canten les cançons. La celebració és en albanès, però el mossèn, jesuïta francès que porta uns 20 anys a Albània, és molt expressiu, i acabem entenent alguna cosa del sermó, que per cert és força llarg. Després de la celebració es donen els premis Santa Joana als alumnes del darrer curs que per la seva excel·lència ja sigui en els estudis o en el seu fer com a persona hagin destacat al llarg de la seva escolarització. És un moment molt emotiu. Les quatre noies que reben el premi se'ls nota la il·lusió que els fa rebre el premi. 
I arriba el moment d'inaugurar l'escultura de Santa Joana. L'escultura ha fet tot un viatge des de Barcelona, fins i tot va arribar abans d'hora, com si volgués anar a l'escola de Tirana per ser-hi present ja. És un moment molt maco. Hi ha parlaments de la directora d'allà, del director d'aquí, de la Provincial, dels alumnes, es beneeix l'estàtua i als presents, intercanvi de clauers, pins, regals, una cançó, una dansa ...  Un moment històric. De fet és un primer pas del que possiblement haurà de ser un llarg camí que podem fer plegats l'escola d'Albània amb la de Barcelona. Amb l'escultura de Santa Joana hi hem posat la primera pedra. Fins hi tot vam cantar l'himne de Santa Joana, ells en Albanès nosaltres en català.
Després ja us ho podeu imaginar, un aperitiu, intentar parlar amb un, amb un altre, l'idioma és una mica un problema, però entre el castellà, l'italià i una mica d'anglès, un s'acaba entenent. Un darrer regal, una petita imatge de Santa Joana per tenir-la a la sala de professors. És molt ben rebuda i acollida.
I tot seguit, cap a la comunitat per fer un festiu i alegre dinar. Ja amb la panxa plena ens queda tota la tarda. Primer de tot, la Marisa (monja de la Companyia d'origen albanès) amb el suport de power points i la Laura ens expliquen una mica més com és Albània i quina ha estat la missió i el paper que han dut a terme les monges des de què són aquí. Tot i que és molt interessant, més d'un de nosaltres, jo inclòs, no ens hem pogut estar de pesar figues una estona.
Acabem la tarda visitant la mesquita i la catedral ortodoxa i veient la ciutat. Sopem en un restaurant de carns a la brasa, només tenen això carns i amanides. Sopem per uns cinc euros. Anem a fer un gelat i a dormir. Demà al matí cal tornar cap a casa. Ha estat un dia molt llarg i molt intens. Moltes emocions, alguna que altra llàgrima d'emoció ha caigut. Conèixer la feina que ha fet la Companyia de Maria aquí et fa pensar molt. Han fet i fan una gran obra. I nosaltres ens queixem de la crisi (que ho hem de fer, no confonguem les coses), però potser hem de relativitzar una mica les coses i donar gràcies del que tenim, que n'hi ha que no tenen tant. Ara que hi penso, quasi bé no he vist nens pel carrer a la tarda. El que si he vist són moltes paradetes pel carrer. Ens diuen que són els mateixos pagesos, cullen i venen. També hi ha moltes paradetes de venedors de tabac, que per cert és la meitat de barat que aquí. Guàrdia Urbana, policia, quasi bé no n'hem vist. Ambulàncies, quasi bé no hem sentit cap sirena. Tirana que és la capital d'un país de tres milions d'habitants té una població d'un milió d'habitants i sols té quatre esglésies cristianes. Algú pot pensar que això és normal en un país musulmà o ortodox, però la qüestió és que aquest país fins fa 20 anys era laic. El dictador fins i tot va derruir la catedral per en el seu lloc fer-se un mausoleu. No sé si és un poble molt religiós, però els temples de les tres confessions són oberts o tothora. M'acabo adormint sense saber qui ha guanyat la copa del rei.
Dissabte, el darrer dia a Albània. Les campanes avui han tocar el Regina coeli. Abans de l'hora dels adéus tenim temps de visitar la catedral de Sant Pau, de nova construcció. Hora dels adéus. Viatge a l'aeroport. Visita a les botigues de l'aeroport. Agafem de nou l'avió.

De nou a Roma, dinem, alguns compren pasta, avió de nou, arribem a Barcelona. Foto final. Cap a casa que ara toca descansar.  Descansar i pair.

I toca compartir. Això és el que hem fet a Tirana. Hem conegut una realitat. Segurament una petita realitat d'un gran país. Però és la que hem viscut. Sembla mentida que en tan poca distància uns estiguin tan bé i d'altres estiguin com estan. Si no tens pressa, mira't aquest vídeo. Són les imatges que he captat. Treu tu mateix les teves conclusions. Jo, n'he tret unes quantes, una d'elles, és un país de contrasts.

Montserrat a peu ...

Aquest cap de setmana la Caminampa del col·legi Lestonnac ha organitzat de nou una pujada a Montserrat. La segona, no són moltes, però tot apunta que acabarà sent una tradició de l'escola. S'havia de fer fa quinze dies, però el temps no va convidar i l'organització amb bon criteri va canviar les dates. Això ha provocat que molts que volien no la poguessin fer i de què alguns que aleshores no podien aquest cap de setmana han pogut.

La novetat d'enguany ha estat que alguns l'han fet en bicicleta. 

Tots, els que han començat a Barcelona, o a Terrassa o a Monistrol i els ciclistes, els organitzadors,  els col·laboradors, tots crec que estem contents que com ha anat i de segur que tot el viscut ha estat fenomenal i amb ganes de repetir, perquè segur que qualsevol us dirà que fer tota aquesta excursió per posar una peça d'un puzle val la pena. Segur que sí, perquè com ja he dit d'altres vegades, en aquesta vida ja és prou important arribar, però el que de veritat val la pena és el camí, perquè és en el camí on riem i plorem, on parlem i escoltem el silenci, on ... vivim i estimem.

El meu petit homenatge a la 2a pujada a Montserrat aquest vídeo: Montserrat a peu en 15 minuts.

Fins l'any que ve!

5 CÈNTIMS EL KM

5 CÈNTIMS EL KM

"Em dic Pau Nicolau i Batalla, tinc 28 anys, sóc ginecòleg de l'Hospital del Mar de Barcelona i aficionat a córrer maratons. 5 cèntims el km, l'únic que pretén és conjuntar aquests dos reptes personals. El d'oferir i publicitar al màxim un dret bàsic com és l'atenció socio-sanitària universal a la població materno-infantil d'un petit indret de la zona dels Grans Llacs africans. I el d'aconseguir-ho a través de l'esport, amb la major col·laboració possible de l'entorn on vivim, en un país on malgrat tot, fins avui, disposem d'un dels millors sistemes de salut públic del món, i que darrerament l'estem posant massa en joc."

El projecte que ens proposa el Pau és participar com a micromecenes en la recaptació de fons a través de donatius solidaris pel projecte de la ONG de la FISC. En Pau hi va treballar al Congo (en dono fe) i va veure de prop el bon treball realitzat a favor de les dones embarassades sobre el terreny. Es tractaria doncs finalment, en el cas que acceptis el seu repte, de donar lliurement 5 cèntims per cada un dels quilòmetres que aconsegueixi recórrer d'aquí 6 mesos en una triatló, el HALF IRONMAN de BERGA el proper 15 de setembre de 2013. Es tracta d'una prova de resistència combinada, on es neden gairebé 2 km, es recorren 90 km en bicicleta i s'acaba corrent una mitja marató, on ja s'ha inscrit. . En el cas d'acomplir l'objectiu de finalitzar els 113 km que consta la carrera, com es proposa, el donatiu que faries seria de 5 euros i 65 cèntims, quantitat prou assumible.

T'animes a col·laborar-hi? Jo ja ho he fet. Petits grans de sorra fan una bona muntanya!

Visita el seu blog per saber-ne més (clica)

Un nou continent?

Nou? Continent? Nou continent? Potser cal que clarifiquem primer els termes de la pregunta. 

De ben segur que tothom té clar que vol dir nou. Però tots entenem el mateix per continent. Si ho cerquem en el diccionari veurem que li dóna dos significats, un primer que ens parla d'una cosa que en conté una altra i un segon que ens parla de una vasta extensió de terra envolta pel mar a la qual s'integren les illes pròximes, considerada una part del món.

Busquem una definició més acurada d'aquesta segona accepció de la paraula continent, i aprofundim-hi una mica més i aleshores podem dir que un continent és una vasta extensió de terra emergida amb fronteres usualment delimitades per accidents del relleu. En geografia se'l pot considerar un tipus de MUG (macro unitat geogràfica, que està establerta per criteris físico-històrics. Per això trobem continents com Europa i Àsia que formen una única extensió de terra (Euràsia) però habitualment es consideren de manera separada. El fet que la definició de continent sigui poc clara ha portat a l'existència de diferents models, amb diferent nombre de continents que varia de quatre a set. Tanmateix aquest models han anat canviant al llarg de la història amb la descoberta de nous territoris. A la seva accepció més estesa, la zona continental inclou també les illes situades a poca distància de les costes continentals. Des d'un punt de vista científic, els continents inclouen les illes que són a les plaques continentals, com per exemple l'illa de Madagascar respecte a Àfrica.

Mirem de definir la paraula continent des de l'epistemologia. La paraula catalana "continent" és una traducció del llatí terra continens, que significava "terra connectada o porció de terra contínua". La paraula continent es va començar a utilitzar al segle XVI com a traducció dels texts grecs i llatins sobre les tres parts del món, encara que en aquestes llengües la paraula no tenia exactament el mateix significat en tot el sentit de la paraula contemporània. Els texts renaixentistes començaren a utilitzar la paraula en diversos idiomes per referir-se a qualsevol porció de terra contínua, sense importar-ne la grandària. Així, alguns documents en anglès es referien a Irlanda o a Sumatra com a continents. Durant el segle XVI, Peter Heylin va escrirure en el seu llibre "Cosmographie", que un continent és una gran quantitat de terra que no està separada per cap mar de la resta del món, com el continent sencer d'Europa, Àsia i Àfrica. El 1722, Efraim Chambers, en "Cyclopædia" va escriure que el món està dividit en dos grans continents: el Vell Món i el Nou Món. I en l'atlas de 1752 de Emanuel Bowen, l'autor va definir els continents com a llargs espais de terra seca que comprenen molts països units sense cap separació d'aigua. Així, Europa, Àsia i Àfrica són un gran continent i Amèrica un d'altre. No obstant això, la idea europea antiga sobre Europa, Àsia i Àfrica com a "parts" del món va transcendir aquestes definicions i, fins a l'actualitat, encara són considerats continents separats, en la majoria de les llengües del món.

Atès que definició de continent és convencional i no pas el resultat d'un criteri específic, existeixen diferents models per classificar-los. A la Península Ibèrica, Llatinoamèrica i alguns atles del Canadà, s'utilitza el model de cinc continents (o sis, incloent-hi l'Antàrtida): Àsia, Àfrica, Amèrica, Europa i Oceania.

A la major part de l'Europa Occidental, i al món angloparlant, s'utilitza el model de sis continents (o set, incloent-hi l'Antàrtida), dividint el continent americà en dos continents, que en el model ibèric són considerats com a subcontinents que són Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Per tant els continents d'aquest model són els següents: Àsia, Àfrica, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Europa i Oceania.

A l'Europa Oriental (especialment a Rússia) i al Japó s'utilitza un model de sis continents, en què Europa i Àsia formen un sol continent (Euràsia), i Amèrica es divideix en dos continents. Si es tingués en compte l'absència de separació per oceans (supercontinent), els continents serien: Euràsia, Àfrica (separada artificialment de l'anterior), Amèrica del Sud (separada artificialment de l'Amèrica del Nord), Oceania i l'Antàrtida.

L'origen dels continents cal cercar-lo fa desenes de milions d'anys, que hi havia un sol continent en el nostre planeta, anomenat Pangea (del grec,tota la Terra). La teoria de les plaques tectòniques explica com les diferents plaques que conformaven a la Pangea es van anar separant en dos continents Gondwana i Laurasia, i aquests es divideixen fins a arribar a la conformació actual que tenen els continents.

I quin és aquest nou continent que diu el títol? Doncs en el que et trobes en aquest moment. Certament que Internet no és un tros de terra envoltat d'aigua, però si una cosa té internet és que té tota la terra connectada, talment com el continent original pangea. No forma part del vell món ni del nou món. Forma part senzillament del món. És igual on et trobis i on siguis, aquest continent virtual hi pots accedir-hi quan vulguis i com vulguis. Només necessites els mitjans tecnològics per entrar-hi. Sí ets una mica viu, no et demanen ni passaport, i no has de pagar res (si ets legal, alguna cosa pagues per la connexió a internet i per l'electricitat...) Un cop ets al continent, passes a ser un dels molts ciutadans anònims que hi habiten, igual que com tu ets un ciutadà anònim que habita per Europa, o Àsia o on siguis en aquest moment. Però l'anonimat el marques tu. Ets tu que decideixes que vols compartir i que no (gran avantatge, això no passa a la vida real, on hi ha coses que no pots evitar de compartir). És un nou continent on tot encara en el fons està per descobrir. Aquest nou continent potser ens podria ensenyar noves maneres de fer economia (una economia més global), noves maneres de fer política (més interconnexió entre ciutadans, politics....) Un continent que ens pot ensenyar noves maneres d'ensenyar, un nou continent ... que alerta! no tot és la panacea. També és com una caixa de pandora. Hem d'anar en conte. Que dolents, mentiders, facinerosos, i un llarg etc l'infern n'és ple que diria la meva àvia, que internet n'és ple que dic jo.

Per tant, tenim un nou continent a les nostres mans que ens pot ajudar a millorar el món? Jo crec que sí, tenim a les nostres mans una tecnologia que ens permet fer desaparèixer el concepte actual de continent (fent desaparèixer els conceptes de passada de Nord i Sud, de 1r i 3r món) i parlar d'un únic continent (Pangea) on tots, en principi som iguals, amb els mateixos drets i deures i que si en fem un bon ús tots (tots vull dir tots, inclús programadors, informàtics, hackers,  polítics...) podem dir que tenim una gran eina per fer el món una mica millor. 

Però amb l'eina no n'hi ha prou, també cal la nostra voluntat i que el nostre cor resplendeixi pau, amor i solidaritat i estigui més pendent de l'altre que d'un mateix, sinó, per molta eina que tinguem, no farem res de res. 

14 d'abril, dia de la república

1931. Francesc Macià proclama la República Catalana.

Unes hores abans que a Madrid, arran de les eleccions municipals del dia 12, es proclamés la Segona República Espanyola, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. Aquesta proclamació va preocupar el govern provisional espanyol i, el dia 17, Macià va pactar un acord amb els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer per rebatejar la República Catalana amb el nom de Generalitat de Catalunya, amb Macià com a president del seu govern provisional.

Però no era la primera vegada que això passava. Podem arribar a trobar fins a 5 precedents anteriors:

• segle XVII per Pau Claris l'any 1641. Pau Claris proclamà la República Catalana el 17 de gener de 1641. Tanmateix, una setmana més tard (el 23 de gener), davant l'alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el Principat de Catalunya sota sobirania francesa. Lluís XIII de França fou comte de Barcelona fins a la seva mort el 1643 i, després, ho fouLluís XIV (el Rei Sol) fins el 1652.
• segle XIX per Napoleó Bonaparte 
• l'any 1810 i també l'any 1873 liderat per Baldomer Lostau. El febrer del 1873 es va proclamar Primera República Espanyola de caràcter unitari i no federal, sent-ne el primer president Estanislau Figueras i el mes de març tingué lloc la Proclamació de l'Estat Català del que Baldomer Lostau i Prats seria el president provisional designat per les quatre diputacions catalanes per a formar un govern provisional. Pocs mesos després, el juny del 1873, va haver de dimitir a causa de la crisi econòmica i de la divisió interna en el seu propi partit provocada per la Proclamació de l'Estat Català dins la Federació Espanyola; aquesta crisi interna només va poder ser sufocada després de prometre la dissolució de l'exèrcit a Catalunya; dimitit Estanislau Figueras, va ser substituït per Pi i Margall, i va haver de fugir a França, d'on va tornar a final d'any per a intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.
• segle XX per Francesc Macià l'any 1931. Pel pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930, els partits polítics republicans d'Espanya es posaren d'acord en un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'autonomia política de Catalunya dins l'anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d'abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General. L'arxiu sonor que ens ha arribat avui dia («proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica»), no és la proclamació original, sinó que ho és la citada anteriorment. El govern provisional de la República catalana era format per:
  President: Francesc Macià
  Conseller de Política: Ventura Gassol
  Conseller d'Instrucció: Rafael Campalans (USC)
  Conseller de defensa: Joan Casanovas i Maristany (Estat Català)
  Conseller d'Hisenda: Casimir Giralt (Partit Republicà Radical)
  Conseller d'Economia i Treball: Manuel Serra i Moret (USC)
  Conseller de Comunicacions: Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana)
  Conseller d'Obres Públiques: Salvador Vidal i Rosell (UGT)
• Lluís Companys, qui el 1934 proclamà l'Estat Català. El 6 d'octubre de 1934, el President de la Generalitat, Lluís Companys (ERC), tornà a proclamar l'Estat Català dins la República Espanyola. L'esdeveniment s'emmarcava dins un programa insurreccional de bona part de les esquerres espanyoles en contra del govern republicà presidit per Lerroux, el qual pretenia incorporar nous ministres de la CEDA, força política que es considerava propera al feixisme i que, per tant, es temia que atemptaria en contra dels drets socials i de l'autonomia catalana. Companys va establir un govern provisional català, format per:
  President: Lluís Companys
  Governació: Josep Dencàs i Puigdollers (Estat Català)
  Justícia i Dret: Joan Lluhí i Vallescà
  Sanitat i obres públiques: Pere Mestres (ERC)
  Finances: Joan Comorera (USC)
  Treball: Martí Barrera i Maresta (ERC)
  Cultura: Ventura Gassol (ERC)
  Cap del Parlament: Joan Casanovas i Maristany
  Cap dels mossos d'esquadra: Enric Pérez i Farràs
  Comissari d'Ordre Públic: Frederic Escofet
  L'intent va ser ràpidament avortat per l'executiu espanyol, el qual va encomanar al general català Batet la repressió de l'alçament, cosa que aconseguí professionalment sense gairebé vessament de sang. Companys fou detingut i empresonat; el govern autònom, suspès, i tots els seus membres, empresonats. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, el nou règim franquista abolí les institucions de la Generalitat, i el govern de la Generalitat es va exiliar. El president, Lluís Companys, va ser detingut amb la col·laboració de la Gestapo i va ser extradit a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940).

L'any passat moltes persones, tantes que fa fins i tot cosa escriure'n el número, vam sortir al carrer per demanar quelcom que ja s'ha intentat altres vegades, la independència. ser un estat propi. Els polítics sembla que van escoltar. Van prometre un referèndum. Però jo no el veig per enlloc. Avui, 14 d'abril, dia de la república per molts, que també podria ser el 6 d'octubre, es una bona data, crec jo humilment, per recordar tots aquells que han donat la seva vida per les llibertats de Catalunya. L'11 de setembre celebrem amb una derrota la nostra diada. Celebrem avui, en el 72 aniversari de la proclamació de la república catalana, la il·lusió i l'esperança que les utopies de vegades es fan realitat i s'acaben aconseguint. Posem-nos-hi!

Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana (14 d'abril de 1931)

En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català 

(6 d'octubre 1934)

(Informació extreta de ca.wiquipedia.org)

Sant Josep!

Segons la tradició cristiana, i així ens ho expliquen els Evangelis, Josep va ser el marit de Maria i el pare de Jesús. En l'Evangeli segons Mateu, Josep era fill de Jacob, fill de Matan. La seva casa descendia del rei David. Es considera que Josep estava al càrrec de la família del seu germà Alfeu o Clopas. Segons algunes interpretacions de la història bíblica, Josep s'havia casat amb la seva cunyada Maria de Clopas quan el seu germà Clopas va morir sense descendència. Altres fonts no li assignen aquesta paternitat, però si que el situen al càrrec del sis fills del seu germà a la mort d'aquest. De fet, la convivència de Josep amb Maria va ser posterior a l'Anunciació. I si llegim amb deteniment l'evangeli, en cap moment es parla de com es van casar. Però Josep va estar amb Maria malgrat saber que estava embarassada (val la pena dir que els tenia "ben posats" i que va ser molt valent i que va confiar molt en Déu) va continuar amb ella i va acceptar a Jesús com a fill seu.

La tradició afirma que era fuster de professió. A partir del segle XVII, quan se'n difongué el culte, va ésser era una festa molt popular a Catalunya. Es va convertir en el dia que es feia i menjava la crema de Sant Josep o crema cremada, a base de llet, ja que era el moment que la llet dels animals comença a ésser abundant, ja que les vaques i ovelles han criat. Igualment, el mató de Sant Josep es guarnia amb flors de paper, blanques o de colors diversos.

De fet els evangelis no ens expliquen gran cosa, segurament per què Ell no és important. Els evangelistes que parlen del naixement de Jesús (Mateu i Lluc) no tenen com a primer objectiu explicar-nos la descendència de Jesús, ni explicar-nos qui va ser el pare, pretenen explicar com Déu es fa home, com Déu entra a formar part de la nostra història, i per això necessiten la figura de Josep perquè forma part de la història, però no els interessa aprofundir-hi. El deixen bé, bona persona, creient, pacient, confiada, serena, amb ganes de fer bé les coses, però no ens diuen res de com pensa, com és, ni tans sols parla ni una vegada. Ara bé, Lluc ens diu que era fill de Josep (d'aquesta manera Jesús entra a formar part de la descendència de David i d'Adam, que era fill de Déu cf. Lc 3, 23-38)

L'acrònim de Josep, Pep en castellà Pepe, diuen que va de "Pates Putatis" (pare putatiu) que és el que en el fons era Josep. 

Pels cristians el dia del teu sant és una festa important. No només celebres com et dius, sinó que celebres que portes el nom d'una persona que en la seva vida a excel·lit per alguna raó, o senzillament que ha viscut tal i com Jesús ens va demanar: estimant els altres i donant la seva vida pels altres. Evidentment en aquesta celebració hi ha un component religiós, una fe, una creença. És comprensible que els que no tinguin aquesta fe no celebrin el dia del seu Sant, ja que al no creure, no poden creure que aquesta primera que porta el teu nom és santa (però si poden creure que va ser una bona persona) per tant no hi ha res a celebrar. "Jo em dic Josep com molts altres Joseps i tant se me'n dóna que hi hagi un dia que l'Església celebra Sant Josep" (És el  raonament que hauria de fer una persona no creient, crec jo)

Però jo sóc creient. I demà serà dia de festa grossa, encara que hagi de treballar. Miraré durant el dia de pensar en aquell home pacient, bondadós, pare silent, enamorat de la seva dona Maria, ple de fe, amor i confiança en Déu, que tant poc sabem d'Ell però que segur que tant Josep com Maria van estimar i van donar gràcies a Déu de tenir-lo al seu costat.

A per cert, per sant Josep hi ha unes quantes dites catalanes, moltes fan referència a la proximitat del bon temps, la primavera:

De Sant Josep en enllà, posa't trumfos a sembrar.
Per Sant Josep, el cucut canta tot dret; si no canta per Sant Josep, canta per Sant Benet.
Per Sant Josep, el marduix treu el béc.
Per Sant Josep, la múrgula treu lo bec.
Per Sant Josep, borró al cep.
Per Sant Josep, el pàmpol al cep.
Per Sant Josep, plora el cep.
Per Sant Josep, verdeja el cep.
Ara la que més m'agrada és:

Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases
I la dita:
Per Sant Josep, crema!

Jorge Mario Bergoglio, nou papa

Jorge Mario Bergoglio, jesuïta, argentí de 76 anys i bisbe de Buenos Aires és el nou papa de Roma. Bergoglio es dirà Francesc I, en honor al sant d'Assís i serà el papa número 256. És el primer papa no europeu dels últims 1300 anys.

El nou vicari de Crist a la terra s'ha presentat davant el món catòlic i ha saludat i ha impartit la benedicció Urbi et orbi.

"Els meus germans cardenals han anat a agafar el bisbe de Roma gairebé al final del món, us agraeixo l'acollida", han estat les seves primeres paraules. "Preguem pel nostre papa emèrit Benet XVI", ha demant al món.

"Vam començar aquest camí entre bisbe i poble. Un camí de fraternitat i confiança. Preguem per a tothom perquè hi hagi una gran fraternitat", ha assenyalat. "Us demano abans de donar-vos la benedicció que vosaltres pregueu per a mi, el vostre bisbe", ha afirmat.

El nou papa ha prés el nom de Sant Francesc. Sant Francesc d'Assís, a l'esglesiola de sant Damià, va tenir l'experiència de sentir el Senyor dir-li: "Francesc, repara la meva Església"... Heus aquí un suggeriment important i esperançador, de què efectivament el nou Papa pugui tenir un paper de 'reparador' d'una Església que arrossega molts problemes interns que cal abordar amb valentia i serenor."

Tinguem present en el dia d'avui en les nostres pregàries al nou Papa utilitzant aquelles belles paraules de Sant Francesc:

Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau!

Que on hi hagi odi, hi posi amor.

On hi hagi ofensa, hi posi perdó.
On hi hagi discòrdia, hi posi la veritat.
On hi hagi dubte, hi posi fe.
On hi hagi desesperació, hi posi la llum.
On hi hagi tristesa, hi posi la joia.
O mestre, fes que jo vulgui més aviat consolar que no pas ser consolat;
Comprendre, més que no pas ser comprès;
Estimar, més que no pas ser estimat.
Perquè és donant-nos que obtenim,
És oblidant-nos que ens trobem,
És perdonant que som perdonats,
És morint que ressuscitem a la vida eterna!

Seguim l'Estel tots junts

Ja està. Un altre cop a tornat a passar. Un nou any que hem celebrat el Nadal. Un nou inici d’hivern que hem conviscut amb la família molts moments d’alegria, de llàgrimes d’emoció, la missa del Gall o del pollet, el caga tió, la Cavalcada de ses Majestats... Han estat uns dies meravellosos, alegres, també cansats...

Però ja hi tornem a ser, la rutina del dia a dia: que si avui tens natació no et descuidis l’equip, ja has fet els deures, quan tornis a cap a casa compra això, recorda que dimecres tenim dentista, afanya’t que farem tard...

On està aquell infant que és nat en una establia? On queda tot allò que Jesús ens ensenya des del pessebre, des del seu naixement? L’estel de Nadal no només el van seguir els mags, és un estel que ix cada dia, és un estel que potser no el veiem, no el sentim, però cada dia hi és i que caldria que el seguíssim tots els dies de l’any. I cal que el seguim tots junts. No potser que cadascú el segueixi quan pot, sinó tots junts, pas a pas, com els excursionistes, cada un va al seu ritme, al seu pas, però tots van junts vers un objectiu comú: fer un cim, arribar a un cripta, un refugi, el campament...

Durant el mes de desembre tots junts vam seguir un estel, l’estel de la solidaritat. Junts vam tirar endavant dues campanyes: les Jornades del Comerç Just i la Campanya de Nadal.

Les Jornades van anar molt bé. Vam comptar amb la col·laboració de diferents mares de l’equip de catequesi, d’alumnes de batxillerat i mestres i professors en el muntatge de la botiga i en la venda de productes. Tots valoren l’experiència com a positiva.

Pel que fa a la campanya de Nadal, veiem la valoració que en fa una de les mares que va col·laborar:

“Durant la campanya de Nadal a l’escola, varem tenir la oportunitat de col·laborar en les tasques d’organització de la recollida de productes. Érem unes quantes mares amb ganes d’ajudar i facilitar la feina a l’escola.

 Mentre endreçàvem els aliments, triàvem les joguines i anàvem fent caixes, xerràvem de les nostres coses, dels nostres fills, de les nostres preocupacions, etc..

 Segurament la majoria de nosaltres ja no recordem els noms de les mares amb qui varem coincidir, però si que recordem les ganes d’ajudar de totes, de manera totalment abnegada i sobretot amb la satisfacció de pensar que allò que fèiem tenia com a únic objectiu donar un cop de mà a molta gent i a molts infants que ho necessitaven.

 Varem comptar també amb la col·laboració d’alumnes de l’escola en el transport i organització de les caixes, cosa que els agraïm moltíssim ja que algunes pesaven molt!.

 Per últim i segurament el més important, és poder confirmar que varem tenir molta feina, perquè la resposta de les famílies de l’escola a la crida solidària va ser d’una gran generositat.

 L’escola ens va agrair la nostra tasca, però potser nosaltres també hauríem d’agrair a l’escola deixar-nos col·laborar i poder viure aquesta experiència. Gràcies.” (Marta Ripoll)

Experiència en la que tots hi hem col·laborat: els alumnes d’ESO que amb moltes ganes i il·lusió han anant passejant per la casa tot recollint els aliments i joguines, els alumnes d'Infantil i Primària portant de casa aliments i joguines amb ganes d'ajudar i ser solidaris gràcies a la bona motivació feta pels mestres i les famílies, els alumnes que han anat al súper a comprar, els alumnes grans que voluntàriament han explicat que és el Comerç Just als petits i els que han ajudat a vendre a la botiga, els professors que han ajudat a muntar i desmuntar la botiga, a organitzar la campanya, a motivar-la i explicar-la als alumnes, la gran feina feta per les mares...

Han estat uns dies d’il·lusió, cooperació, treball, solidaritat, d’intentar fer el món una mica millor.

I durant aquests dies també hem tingut present el projecte de la FISC amb el que col·laborem aquest any: "Suport als tallers de formació professional del centre d’educació integral indígena Popol Ja". La loteria de Nadal de l’AMPA, els beneficis de les jornades del Comerç Just, els esmorzars solidaris de la festa de la Presentació de l’ESO han anat destinats al projecte.

Ara ve potser el més difícil, el que més ens costa a tots: tenir present que cada dia surt l’estel de Nadal, un estel que ens guia cap a la fe, l’esperança, la caritat, la solidaritat, l’amor... Un estel que ens demana que cada dia cal que el seguim, però no sempre l’escoltem. Que sigui Nadal cada dia només depèn de nosaltres.

Junts construïm! 

(Text publicat a l'Infonnac de març de 2013, revista de l'AMPA del Col·legi Lestonnac de Barcelona)