Per a parlar de la relació entre Déu i l’home potser primer hauríem de dir, definir, descriure, qui és Déu. Qui és l’home és senzill de definir, som nosaltres, i no ens costaria res explicar qui som, on som, que fem ... resulta bastant fàcil definir-nos.
Però a Déu ... Al llarg de la història hi ha hagut molt intents de definir a Déu, però sempre hi ha hagut un problema: trobar-hi les paraules adequades. En realitat Déu és tan gran que no el podem classificar en una quadrícula humana. Quan el descrivim d’una manera, de seguida ens adonem que ens deixem un aspecte que també és primordial. I és que Déu, tot i que és molt proper a nosaltres, és totalment diferent, per això les nostres paraules, el nostre llenguatge ens pot trair a l’hora de definir-lo, i a l’hora de parlar de la nostra relació amb Ell.
Amb tot, nosaltres els cristians tenim un avantatge a l’hora d’acostar-nos-hi. Del Déu invisible ens n’ha parlat Jesús, el Fill de Déu fet home. I tota la Bíblia ens explica qui és i com és Déu mateix. En la plenitud del temps, l’evangelista Joan ens dóna una definició molt apropiada, ens diu: “Déu és amor”. I entendre això és més senzill que qualsevol altre definició teològica, perquè sabem que l’amor és el que mou la vida dels homes i de les dones, tots estimem i desitgem ser estimats, i és en aquesta estimació on trobem a Déu, on ens hi relacionem amb Ell. I no pensant que així aconseguirem arribar al Regne de Déu, perquè de fet, el Regne de Déu ja és entre nosaltres. El Regne de Déu el trobem i el veiem quan veiem un pobre d’esperit, un home que plora i es consolat, un humil que posseeix la terra, un home saciat de fam i set de ser just, un compassiu compadit, un net de cor, homes treballant per la pau, homes perseguits només pel fet de ser justos. També el podem veure i viure’l en qualsevol acte d’amor, però d’amor sincer i gratuït, fet amb senzillesa, que només cerca el bé de l’altre: donant les gràcies, donant un somriure al trist, un cop a l’esquena a l’afligit, ... De fet el missatge de Jesús queda molt ben resumit per Pau: “Estimar és la plenitud de la llei” (Rm 13, 10) Tot el que hem de fer és estimar, i quan estimem el Regne de Déu és amb nosaltres, ja que és aleshores quan és fa la voluntat de Déu aquí en la terra com es fa en el cel i estàs relacionant-te íntimament amb Déu. És quan aleshores ve aquí el seu Regne, malgrat que sempre hi és, només ens cal a nosaltres obrir el ulls, veure’l i viure’l.
Per a un difunt la manera de deixar d’existir deixa de ser la que és pròpia dels vius. Trobar-se dins de coordenades espai i temporals i trobar-se fora d’elles són dues maneres de viure, relacionades però lligades d’una manera molt difícil de comprendre ja que sols tenim la meitat de l’experiència. Avui la societat ens presenta la mort com un moment “molt dolorós”, ja que perdem tot el que tenim aquí. Però els cristians creiem, des de la mort de Jesús, que al morir ressuscitarem i participarem de la Glòria de Déu, per tant no podem concebre la mort com una qüestió dolorosa, sinó, com un pas més vers al Regne.
La resurrecció és la reivindicació que fa Déu de Jesús i del seu missatge, i és la base per a una nova vida de fe. El Déu de la vida triomfa sobre la mort. A més, en la resurrecció la verdadera història de la vida i de la mort i de Jesús posa en moviment més història, a mesura que el poble cerca viure la nova vida. Déu és un déu de la vida i no un déu de la mort.
Hem considero una persona optimista, compromesa i malgrat totes les penes del món i els mals moments que totes les famílies passen, feliç. I això hi té molt a veure la fe i l’esperança en aquella terra nova que Jesús ens parlava. Tinc l’esperança de què un dia la veurem, i moltes de les coses que faig, van encaminades a intentar aconseguir-ho, i el motor que em mou a fer-les és Jesús.
Hi ha una frase del Subcomandante Marcos que diu “La llibertat és com el matí. Hi ha qui espera adormit que arribi, però hi ha qui es desvetlla i camina tota la nit per aconseguir-la.” Els cristians i els homes d’esperança hauríem de ser dels que es desvetllen durant la nit i caminen per aconseguir la llibertat, la solidaritat, ... , per aconseguir el Regne. I ho haurien de fer perquè tenim esperança. Si no en tinguèssim, seríem dels que es queden dormint, sense despertador i que segurament ens llevaríem al migdia i ja ni el veuríem el matí. I aquest llevar-se i posar-se a caminar en la nit, en la foscor, ho fan, ho fem, amb una gran llanterna que fa tanta llum que sembla que sigui de dia, aquesta llum és la llum de Déu.
