divendres, 28 de gener del 2011

Déu i l'home ...

Per a parlar de la relació entre Déu i l’home potser primer hauríem de dir, definir, descriure, qui és Déu. Qui és l’home és senzill de definir, som nosaltres, i no ens costaria res explicar qui som, on som, que fem ... resulta bastant fàcil definir-nos.

Però a Déu ... Al llarg de la història hi ha hagut molt intents de definir a Déu, però sempre hi ha hagut un problema: trobar-hi les paraules adequades. En realitat Déu és tan gran que no el podem classificar en una quadrícula humana. Quan el descrivim d’una manera, de seguida ens adonem que ens deixem un aspecte que també és primordial. I és que Déu, tot i que és molt proper a nosaltres, és totalment diferent, per això les nostres paraules, el nostre llenguatge ens pot trair a l’hora de definir-lo, i a l’hora de parlar de la nostra relació amb Ell.

Amb tot, nosaltres els cristians tenim un avantatge a l’hora d’acostar-nos-hi. Del Déu invisible ens n’ha parlat Jesús, el Fill de Déu fet home. I tota la Bíblia ens explica qui és i com és Déu mateix. En la plenitud del temps, l’evangelista Joan ens dóna una definició molt apropiada, ens diu: “Déu és amor”. I entendre això és més senzill que qualsevol altre definició teològica, perquè sabem que l’amor és el que mou la vida dels homes i de les dones, tots estimem i desitgem ser estimats, i és en aquesta estimació on trobem a Déu, on ens hi relacionem amb Ell. I no pensant que així aconseguirem arribar al Regne de Déu, perquè de fet, el Regne de Déu ja és entre nosaltres. El Regne de Déu el trobem i el veiem quan veiem un pobre d’esperit, un home que plora i es consolat, un humil que posseeix la terra, un home saciat de fam i set de ser just, un compassiu compadit, un net de cor, homes treballant per la pau, homes perseguits només pel fet de ser justos. També el podem veure i viure’l en qualsevol acte d’amor, però d’amor sincer i gratuït, fet amb senzillesa, que només cerca el bé de l’altre: donant les gràcies, donant un somriure al trist, un cop a l’esquena a l’afligit, ... De fet el missatge de Jesús queda molt ben resumit per Pau: “Estimar és la plenitud de la llei” (Rm 13, 10) Tot el que hem de fer és estimar, i quan estimem el Regne de Déu és amb nosaltres, ja que és aleshores quan és fa la voluntat de Déu aquí en la terra com es fa en el cel i estàs relacionant-te íntimament amb Déu. És quan aleshores ve aquí el seu Regne, malgrat que sempre hi és, només ens cal a nosaltres obrir el ulls, veure’l i viure’l.

Per a un difunt la manera de deixar d’existir deixa de ser la que és pròpia dels vius. Trobar-se dins de coordenades espai i temporals i trobar-se fora d’elles són dues maneres de viure, relacionades però lligades d’una manera molt difícil de comprendre ja que sols tenim la meitat de l’experiència. Avui la societat ens presenta la mort com un moment “molt dolorós”, ja que perdem tot el que tenim aquí. Però els cristians creiem, des de la mort de Jesús, que al morir ressuscitarem i participarem de la Glòria de Déu, per tant no podem concebre la mort com una qüestió dolorosa, sinó, com un pas més vers al Regne.

La resurrecció és la reivindicació que fa Déu de Jesús i del seu missatge, i és la base per a una nova vida de fe. El Déu de la vida triomfa sobre la mort. A més, en la resurrecció la verdadera història de la vida i de la mort i de Jesús posa en moviment més història, a mesura que el poble cerca viure la nova vida. Déu és un déu de la vida i no un déu de la mort.

Hem considero una persona optimista, compromesa i malgrat totes les penes del món i els mals moments que totes les famílies passen, feliç. I això hi té molt a veure la fe i l’esperança en aquella terra nova que Jesús ens parlava. Tinc l’esperança de què un dia la veurem, i moltes de les coses que faig, van encaminades a intentar aconseguir-ho, i el motor que em mou a fer-les és Jesús.

Hi ha una frase del Subcomandante Marcos que diu “La llibertat és com el matí. Hi ha qui espera adormit que arribi, però hi ha qui es desvetlla i camina tota la nit per aconseguir-la.” Els cristians i els homes d’esperança hauríem de ser dels que es desvetllen durant la nit i caminen per aconseguir la llibertat, la solidaritat, ... , per aconseguir el Regne. I ho haurien de fer perquè tenim esperança. Si no en tinguèssim, seríem dels que es queden dormint, sense despertador i que segurament ens llevaríem al migdia i ja ni el veuríem el matí. I aquest llevar-se i posar-se a caminar en la nit, en la foscor, ho fan, ho fem, amb una gran llanterna que fa tanta llum que sembla que sigui de dia, aquesta llum és la llum de Déu.

divendres, 21 de gener del 2011

Ens preocupa ...

La humanitat avui s’enfronta a moltes dificultats i problemes. Som testimonis d’una veritable dimissió de l’home, pel qual la vida és valorada per la seva utilitat o la seva productivitat, i en conseqüència, pot ser fàcilment descartada. Així, la violència troba una certa permissivitat en el món. L’ésser humà pot arribar a sentir-se amb el dret de matar. Un exemple seria matar  a qui menys pot defensar-se: als nens no nascuts. Els nens i nenes que moren avui en dia abans de néixer són impossibles de calcular. Però si que calculem els que moren de fam i malaltia (deien els diaris no fa poc que “només” 27.000 al dia, i que eren molts menys que l’any passat). Els grans organismes i corporacions internacionals, els interessos econòmics i polítics, tergiversen la informació, creen desconcert, confonen termes i inventen racionalitzacions jurídiques per a que aquestes morts dels nonats segueixi avançant conforme els seus interessos. Els morts de gana potser no els interessen tant. Es curiós que ens els temps en què més es parla dels drets humans, s’hagi arribat a racionalitzar tant el tema de l’avortament. Igualment podríem considerar els malalts, els discapacitats, els vells, o tots aquells que no poden valdre’s per si mateixos. La manca d’ètica, que té com a principi i fonament la veritable natura humana, ha arribat a portar a què l’eutanàsia sigui considerada legal i fins i tot oportuna, amb el sorgiment de corrents o ideologies eutanàsiques que impulsen aquest acabar amb la vida d’un home amb eufemismes com “suïcidi assistit”, “mort per misericòrdia” o “dret a morir”.

El poc valor que sembla que té la vida humana porta com a conseqüència també l’incessant augment de la violència. Exemples en tenim a cabassos, guerres, fins i tot moltes justificades política i econòmicament, discriminacions racials, misèria moral, explotació de l’immigrant i del no immigrant també, esclavitud, injustícies de tota mena, marginació, atacs incessants contra el matrimoni i la família ... I per no nombrar també la violència que es dirigeix vers la nostra Església, o vers altres confessions. Quants milions de persones han mort ens els últims anys pel fet de pertànyer a una confessió religiosa? I malgrat tot, els politics sembla que segueixen dient que treballaran per la pau, però aquesta no sembla pas que arribi.

I podríem seguir analitzant el nostre món, i veuríem com en aquest context, el poder, el tenir i el plaer passen a regir la nostra vida i el fer en el món actual. La pobresa, i en molts casos la misèria extrema, i l’injust repartiment de la riquesa castiga el nostre món. Les ganes desordenades del tenir a més de produir pobresa moral, espiritual, psicològica i unes ganes desmesurades de lucre en quins ho pateixen, ocasionen situacions d’injustícia que colpeixen vivament en el cor dels cristians. I el plaer, el posseir el plaer, ens porta a un predomini del gust que legitima tota una ètica i porta a una primacia de l’eròtica, a la tergiversació de la sexualitat, a l’hedonisme, al gust i el culte del cos, l’excés del confort, la instrumentalització i la greu violència contra la dona ...

I aquests i d’altres problemes hi hem d’afegir el consumisme i el secularisme, les ideologies extremes, l’agnosticisme funcional, les ganes de poder, ...

I a pesar de tot plegat, ens preocupa més el que diu el Mourinho? ens preocupa més que el Barça hagi perdut un partit???? Hi ha coses més importants ... però sembla que les estem oblidant ...

dimecres, 5 de gener del 2011

Carta al savis d'Orient

Benvolguts savis d'Orient,
com cada any arriba l'hora de demanar-vos presentes i regals. Posats a demanar demanaria moltes coses, però posats a demanar una cosa, només demanaria PAU.

Que d’important és la pau per a construir el futur. Pau vol dir que no hi ha odi, ni enveja, ni rancúnia, ni gelosia, ...., vol dir que hi ha respecte, tolerància, justícia, comunitat ... És tan important la pau.

Que la Pau sigui amb vosaltres! Així comencen les nostres celebracions, i acaben dient: Aneu-vos en Pau! I entre mig: la Pau us deixo, la Pau us dono, doneu-vos la Pau. Els àngels al veure als pastors els hi van dir: “a la terra pau als homes que ell estima” (Lc 2,14) És tan important la pau.

Hi ha tantes coses que ens uneixen però que no som capaços de veure. La Pau la construirem no a partir de les nostres diferències, sinó reconeixent allò que ens diferencia, trobar allò que ens uneix. I per poder-ho trobar i descobrir ens cal fer camí junts, però un camí volgut per tots i amb l’esperit i la il·lusió de la Pau. És tan important la pau.

No demanao gran cosa, oi!

Bon 2011! Fins l'any que ve

dissabte, 1 de gener del 2011

1-1-11

Pot semblar un enigma matemàtic, pot semblar un sèrie numèrica, però no, no és res més que la data d'avui. De fet aquest numeració es dóna ben poc al llarg de la nostra vida, una altra serà el 2 del 2 del 22, l'altre el 3 del 3 del 33, el 4 del 4 del 44 ... Recordeu la última, el 9 del 9 del 99.

Però aquesta, la d'avui és especial, comencem l'any amb uns. La unitat. Si busqueu en un diccionari la definició de dos la definició és un més un, i de tres? sí, dos més un. L'únic número que definim és l'un. Però per a la seva definició s'utilitza els altres: el que indica el nombre del qual tots els altres nombres són agregats.

L'u és important, l'unitat és important, jo sóc important, però no sóc res sense els altres. Fem que aquest any sigui un any on tots aportem la nostra unicitat per a fer un gran any de comunitat. Aportem tots el nostre millor un per a fer millions!!!!

Bon any 11