PATÉTICO?

Rajoy a Sánchez: "Patético"

Realment el Sr. Rajoy volia dir-li al sr. Sánchez que la seva intervenció era capaç de moure i agitar l'ànim infonent efectes vehements, i amb particularitat dolor, tristesa o malenconia? (segons la rae) Realment creu que el Sr. Sánchez desperta, desvetlla emocions vives, especialment penoses. 

Què fàcil es veure la palla a l'ull dels altres .... i no adonar-se que mentre ell parla, els seus més propers estan amb el candy crush ...

Patètics tots dos...

Ah, i per cert, capo, no és només al cap d'una màfia de narcotraficants, sinó també, i segons la rae, Persona amb poder i prestigi o molt entesa en una determinada matèria, és a dir, que ja no se li poden dir ni floretes al president ...

Més raons per tocar el dos, que el tres ja es fora.

No vull formar part d'un país que té un parlament així.

De camí cap a Montserrat

Després d’acompanyar als caminants des del col·legi fins a Montserrat, jo en destacaria tres paraules: camí, esforç i l’altre. Tres paraules que han ressonat dins meu i m’han fet pensar.

El camí. Fer camí implica un esforç, implica renunciar a coses, si més no, implica renunciar a quedar-nos on som, a deixar la comoditat de la llar per anar vers quelcom promès: el cel nou i la terra nova. Però és un camí que no fem sols. Que el fem en comunitat. I dins d’una comunitat n’hi ha que sense que siguin vistos, l’ajuden a avançar, i ho fa amb alegria, il·lusió, esperança... En el món en què vivim, on fàcilment viatgem

d’un lloc a l’altre, sovint anem per la vida com quan anem en cotxe de vacances o de cap de setmana, seguint una carretera llarga, llarga, i només pensem en quan arribarem, què farem, com ens ho trobarem, que hi haurà.... i voldríem poder anar més ràpid i no ens fixem que mentre anem fent camí podríem anar gaudint d’aquell arbre, d’aquell ocell, d’aquell bosc, d’aquell camp... Així anem una mica els que donem suport als caminants quan anem d’un lloc a l’altre. La nostra preocupació és arribar al lloc, muntar la paradeta i que tot estigui a punt, no prenent compte de vegades de la bellesa del camí, però quan arriben els caminants copsem una altre bellesa, la bellesa de la vivència que suposa caminar junts cap a Montserrat.

L’esforç. No fa pas gaire temps que el valor de l’esforç era present a quasi totes les cases. Si es volia alguna cosa, estava implícit el fet que allò no era gratuït i costava un esforç, o bé una renúncia. Es podia decidir entre dues opcions i renunciar a una d’elles per aconseguir-ne l’altra. I és que el món real funciona així. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions com les actuals. És aquest valor el que farà que se superin situacions adverses (no trobar el punt d’avituallament malgrat el GPS, que es posi a ploure i tinguis la paradeta muntada...) i el que farà que siguem millors en el futur. No ens preocupa caure en situacions difícils,

però sí com sortir-ne. És un tema de valors. Reforçar aquest valor farà una societat més forta i més preparada, ja que les crisis no se solucionen soles. 

L’altre. Aquell que viu al meu costat. Ens adonem que l’altre és un valor quan establim amb ell una bona relació, quan hi establim vincles. És aleshores que el trobo a faltar, que penso en ell, quan m’adono que m’escolta, em parla, dóna més sentit a la nostra vida, ... i sovint el valoro més quan no el tinc al meu costat. L’absència de l’altre em fa adonar del valor i la importància que té l’altre. Dir que els altres són un valor vol dir que són importants per a mi i per a la meva vida, i que aquesta seria diferent sense ells. Els altres formen part del nostre camí. Encara que ells anessin a peu, nosaltres formaven part del seu camí, ja que tots teníem el mateix objectiu: Montserrat.

Gràcies a tots per l’esforç fet en el camí cap a Montserrat.

(Text publicat a l'Infonnac del mes de juny)

És MOLT I MOLT IMPORTANT......

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de maig ens fem veure bé a Europa.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que es pugui registrar a Catalunya una participació MASSIVA.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que l'índex de participació a Catalunya deixi en ridícul la participació espanyola.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que aquesta participació es tradueixi en una majoria aclaparadora de vots a partits sobiranistes.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el termòmetre europeu REBENTI en prendre la temperatura sobiranista de Catalunya.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que la opinió pública, la opinió publicada, i la opinió política europees se sorprenguin d'una vegada per totes, dels colors electoral, social, democràtic i NACIONAL de Catalunya.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de Maig NO HI HAGI ABSTENCIÓ ELECTORAL a Catalunya, i és MOLT I MOLT IMPORTANT que el vot sigui inequívoc.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de Maig Europa i el món es convencin per fi que a Catalunya hi ha alguna cosa DE VERITAT.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de Maig voteu, i que VOTEU SOBIRANISME.

Passeu aquest missatge a tots els vostres contactes, que corri i que faci efecte.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

Un granet de sorra

L'altre dia va ploure, i els homes del temps ens van fer saber que el fang que havia plogut no eren res més que 50.000 tones de sorra que venien de l'Àfrica. Aquest fet em va dur a proposar als meus alumnes el una classe de llengua que fessin un escrit tot imaginant-se que eren un granet de sorra del desert i que havien vingut a parar a Barcelona amb la pluja. vaig quedar molt sorprés de tot el que van arribar a escriure i expressar. Això em va fer també pensar a mi i les meves neurones es van posar a fer tot una sèrie de paral·lelismes amb els seus escrits. 

Una de les idees que em va venir al cap és en els immigrants que creuen l'estret com poden i amb més pena que glòria aconsegueixen arribar fins aquí o fins allà, el lloc potser ara és el de menys, igual que un granet de sorra que està tan tranquil prenent el sol al mig del desert i de cop i volta una ventada se l'endú i enceta un tortuós viatge pel cel amb el ris de què en qualsevol moment s'aturi el vent i caigui en mig del mar i desaparegui per sempre.

Però el granet de sorra arriba amb els núvols i l'aigua. I què li passa? Doncs exactament el mateix que a molts immigrants. No és benvingut, molesta, embruta, fa nosa, emprenya perquè hauré de portar el cotxe a rentar, o tornar a rentar la roba que havia estés, això si no acaba sent escombrat i apa, a les escombraries.

Suposo que veieu el paral·lelisme, oi?

I ens omplim la boca dient que un granet de sorra fa una muntanya...

Són les coses que tenen les paraules, que de vegades són positives i de vegades no ho són.

Potser és per això que aquella frase de "més fets i menys paraules" té sentit.

La sorra hauria de ser sempre bonica, encara que de tant en quan ens embruti molt.

La LOMCE...

M’he acabat de llegir la nova llei d’educació.

Abans de res, deixar clar que atenent que encara no podem decidir per nosaltres mateixos quina educació volem pel nostre país, no ens queda un altre remei que complir les lleis d’educació del país al que no pas per grat en formem part. Però cal recordar que la Generalitat té transferides totes les competències en educació, per tant, se suposa que la llei hauria de ser un gran marc referencial i la Generalitat és qui hauria de, a partir d’aquests mínims, desenvolupar la llei a Catalunya. És a dir, la Generalitat ha de decidir (que en certa manera som nosaltres ja que qui governa ho fa perquè així ho ha volgut la majoria dels que hem exercit el nostre dret democràtic de  decidir qui volem que ens governi) els continguts, els currículums, els horaris, com  organitzar l'ensenyament, quantes hores dediquem a altres llengües que no sigui el català i sobretot, quina educació volem.

Una lectura de la llei fa que t’estiris els cabells més d’un cop.

Per començar fa una definició de l’educació que déu ni do. Entén l’educació com un factor depenent dels processos econòmics i que cal enfocar-la cap els resultats. Per tant, la crisis actual no ha canviat res, hem d’educar segons els principis econòmics que han provocat la crisi (quin avançament!!!). Podem arribar fins i tot a entendre que tracta als alumnes com unes mercaderies que cal fer cada cop millors perquè així a la llarga seran bones per l’economia del país.

Seguint amb l’anàlisi, resulta que hi hauran proves externes cada tres anys (si fa o no fa). Tots sabem que passa amb l’avaluació externa (si no es fa ben feta). Sí l’avaluació no és positiva els centres seran “penalitzats” (criteri d’economia: si compleixes objectius premi, sinó compleixes, retallada). Que acabarà passant...? Que prepararem els alumnes per a superar uns exàmens i oblidarem altres coses potser més importants. Preparar alumnes per a superar una prova no és aprendre.

Marca com a ensenyament bàsic l’Educació Primària, l’ESO i la Formació Professional bàsica. Segons la constitució els ensenyaments bàsics han de ser gratuïts. La resta no cal. Així, amb una llei, s’estalvien tota l’Educació Infantil, el Batxillerat, els graus mitjans i superiors, els règims especials....

Ara em centraré en l’Educació Primària, que és la que conec i de la que puc parlar amb coneixement de causa. Primer de tot destacar que desapareix el “Coneixement del medi” i apareix les ciències de la Natura i les Ciències socials, que corren el risc de ser assignatures on “la memòria” sigui el que més es treballarà, i que, com molts sospitem, serviran per explicar una història, una geografia i una natura concreta, i segurament deixant molt poc marge per explicar moltes altres coses. I la presència de l’assignatura de català només un 10 %, això si no ve un jutge i t’ho canvia.

Hi ha també un retrocés en tot el que fa referències a les intel·ligències múltiples i les capacitats amb les assignatures troncals i de coneixement, que són les importants, les que dediquem més temps, les que avaluarem, les que diran si un alumne val o no. Sembla com si la llei no donés importància a la música, la plàstica, l’educació física... Això si, la religió, per si de cas, ens recorda que l’hem de fer (tots sabeu que sóc cristià i que crec que s’ha d’ensenyar religió a l’escola, però sobretot perquè cal educar també la intel·ligència espiritual i aquesta assignatura pot ser un bon espai per a fer-ho, però no l’únic, per tant és normal que les escoles cristianes facin l’assignatura de religió, però d’aquí a obligar per llei que totes les escoles han d’oferir-la... crec que s’han passat tres pobles)

A l’acabar la Primària, pam! Amb dotze anyets a fer una revàlida, que tot i no ser eliminatòria, si que constarà en l’expedient. I aquesta prova serà per a tots els alumnes iguals, per tant fem un pas enrere. Deixem de tractar els alumnes en concret, segons les seves característiques personals, ja que tots han de passar pel mateix sedàs. El pitjor a 4t d’ESO, que serà el 30% de la nota del títol de graduat!

Des de l’arribada de la democràcia a Espanya ja hem tingut un munt de lleis, i moltes no han acabat de funcionar sobretot perquè no s’ha invertit en elles. Comparem-nos amb Finlàndia (“Morirem mirant Finlàndia que deia el Doctor Torralba).

Però no cal anar tant lluny, a principis del segle passat a Catalunya hi havia molt grans i bons pedagogs. Per què no els rellegim i escoltem una mica més?

La llei diu moltes més coses, com ara més poder als directors, ser director serà fer “carrera”, i serà un empresari que ha de fer funcionar “la fàbrica”. Parla també del consell escolar (pots comptar que en quedarà d’ell).

Res tu, que un no pot fer-se un vestit a mida i després pretendre que tothom se’l posi.

Jo ho tinc clar, fa temps em vaig manifestar demanant als polítics el dret a poder decidir amb qui volem estar. El president Mas ens va escoltar, i amb el recolzament de tots els que érem a la manifestació, a la Via Catalana i a tants i tants actes ha decidit tirar endavant. Ara cal fer el mateix, demostrar el nostre enuig vers aquesta llei, fer-li saber a la consellera i que sigui valenta, crec que tindrà el suport de molts i molts docents. 

Cap d'any

Algú ja deu estar pensant que m'he begut l'enteniment. A finals de novembre posar de títol "cap d'any"? 

Doncs sí. Avui l'Església celebrem (no, no és un error, és primera persona perquè jo em sento membre de l'Església) la festa de Crist-Rei i el final d'any des d'un punt de vista de la litúrgia. Això vol dir que diumenge que ve comença un nou any i, com no, un nou advent.

Això vol dir que els cristins som monàrquics i tenim un rei? No! (almenys així ho crec) Si mirem l'evangeli Jesús, després de ser condemnat a mort pels sacerdots, és presentat davant de Pilat, perquè confirmi la sentència de mort, ja que ells no la podien complir sense el consentiment del procurador de Roma. Els sacerdots l'havien condemnat a mort perquè Jesús es presentava com a Fill de Déu, el Messies i el destructor del temple de Jerusalem. Davant de Pilat, l'acusen de què va contra Roma, que es vol fer rei i que aixeca les multituds (per assegurar-se el tret). L’acusació davant del Sanedrí és religiosa, és vol fer el Messies, Déu. Davant de Pilat és política: és vol fer rei, va contra el César. Jesús és interrogat per Pilat, si Ell és veritablement Rei. La resposta de Jesús és clara: Jo sóc Rei, per això he vingut al món, per ser Rei, però el meu regnat no és d'aquest món. Jesús, davant el Sanedrí, afirma que és Déu, i, davant de Pilat, que és rei. No amaga la veritat, per això és condemnat a mort.

Diem que és Rei, però quin missatge ens dóna aquest Rei? El missatge de Jesús com a Rei és el missatge de les benaurances (Mt 5,3-10). I el seu regne és un regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d'amor i de pau. I sí ell és el nostre Rei hem d'establir el seu regne aquí, entre els homes. I com ho podem fer? Doncs igual que Ell, vivint i fent nostres les seves paraules, els seus missatges (les benaurances). Tinguem present que sempre que resem el Parenostre li demanem que vingui el seu regne. Però no vindrà sol, nosaltres també l'hem de fer venir.

I diumenge que ve l'advent. Ara fa nou mesos aproximadament, el Papa Francesc en la seva primera homilia (que va ser tota una "revolució" ja què no va fer com els anteriors Papes -Joan Pau I, Joan Pau II i Benet XVI- que la secretària d'Estat els havia preparat un esbós d'homilia que ells van "omplir", sinó que havent escoltat la paraula de Déu, es va dedicar a comentar les lectures que havien llegit en aquella celebració), ja ens avançava com havíem de construir el Regne, i com hauríem de viure aquest any l'advent i el Nadal. 

Ens cal fer tres coses: Caminar, Construir (ell diu edificar) i Comunicar. Hem de posar-nos en marxa, ja està bé de quedar-nos al sofà de casa, ja està bé de mirar la tele i anar dient que malament està el món i no fer res. Hem de posar-nos a caminar! I en el nostre camí hem de construir el món nou, i ho hem de fer amb alegria, amb il·lusió, amb esperança, vivint les benaurances, caminant tots junts i recordant que aquells que més ho necessiten són els més estimats de Jesús. I sobretot comunicant, comunicant allò que creiem i perquè ho fem, sinó correm el risc de ser una ong més (sense desmerèixer-les, però crec que són coses ben diferents, i ho dic amb coneixement de causa, no és el mateix el que faig col·laborant amb la FISC que col·laborant amb l'Església).

Per tant aquest advent fora bo que reflexionem al voltant d'aquest tres valors: caminar, construir i comunicar.

Tenim quatre setmanes per fer camí cap al Nadal, tot construint plegats el pessebre amb el qual comunicar que "ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor, el nostre Rei"

Fem números....

De vegades les matemàtiques serveixen per alguna cosa, tot i que molt alumnes pensin que no serveixen per a res... Bé, perquè ho dic això.

Població d'Espanya: 46.704.314 habitants segons l'INE (vegeu la nota de premsa aquí)

Població de Catalunya: 7.465.619 habitants.

Població a la Via Catalana:1.600.000 persones (segons versió oficial del Conseller d'interior)

Que volen dir aquest números?

Volen dir per exemple que el 15'98 % de la població de l'actual estat espanyol és resident a Catalunya.

Que el 3'4 % de la població de l'actual estat espanyol estava a la Via Catalana.

També vol dir que el 21'4 % de la població catalana ahir era a la Via (tot i que particularment penso que erem més, però ens cenyirem a les dades oficials). Això vol dir que 1 de cada 5 catalans estem per la independència. Per entendre-ho d'una altra manera, tots els habitants de Barcelona fent la via.

En canvi, al matí d'ahir a la plaça del rei, sent molt generós que hi havia, diguem 2.000 persones?

Això vol dir ... Va. siguem bpns i no diguem el tant per cent respecte la població espanyola, diguem-ho respecte Catalunya, un 0'02 %. Perquè s'entengui millor, 1 de cada 5.000 catalans estaven a la Plaça del Rei. Per entendre-ho d'una altra manera, 1 de cada 1000 habitants de la ciutat de Barcelona.

Algú de Ciutadans podria dir, nosaltes erem més! Vam tirar 3.500 globus...

Siguem realistes. 

El poble ha parlat. El poble ha actuat. L'any passat vam ser molts al carrer. Aquest any hem repetit i hem estat més (segons fonts oficials) i no hi havien figurants de cartró com diuen a l'"Alerta Digital" (seran cap... mira que no reconèixer que eren uns gegants i que a dins hi ha una persona que els mou...) i no hem comptat les vaques. És que no veuen que els catalans també tenim bon humor!?!?!!

Apa senyors polítics, ja saben que han de fer, creure i fer el que li demana un 0'02% dels catalans o el que els hi demana un 21'4 % dels catalans?

A les darreres eleccions van votar: 3.566.140 persones. Quasi el doble dels que eren a la via. Senyors posin-se les piles i anem per feina. Que el govern de Madrid no ho vol veure, cap problema, dissolució del Parlament, eleccions i que els partits que estan per la independència s'ajuntin, facin una proposta a caps i peus de com començar a caminar sols durant uns anys (hisenda pròpia, sanitat pròpia, educació pròpia, aconseguir recursos per començar a caminar....) i que el poble torni a dir la seva, aquesta vegada votant.

Festa Major de Gràcia 2013

He estat fora uns dies i no he pogut ser a Gràcia fins avui.

Després d'esmorzar el primer que he fet ha estat agafar al càmara de fotos i a rondar carrers.

N'hi ha menys que l'any passat. Es nota també la crisi en les decoracions, però n'hi ha que estan força bé. Es nota que n'hi ha que encara mantenen la il·lusió en les festes.

Ara bé, també és nota que alguns dels que venen pel barri no tenen ni il·lusió ni respecte pels que som d'aquí. Ja hi pot haver la bona voluntat dels equips de neteja que amb les seves mànegues intenten netejar Gràcia i preparar-la per una nova jornada de festa major, però encara que ruixin els carrers amb aigua, la fortor i la pudor a pixat és repugnant. Recordo l'any passat que vaig increpar un noi que pixava al carrer, i em va dir que Gràcia també era casa seva i que a casa seva feia el què volia. No val la pena afegir res més.

Espero i desitjo que aquestes persones que ens embruten el barri no siguin d'aquí, que siguin de qualsevol altre lloc del món, perquè si a la llarga acabem decidint caminar sols, amb aquests ho tindrem un xic complicat, perquè si no saben respectar un carrer i una festa, com respectaran una terra com Catalunya, una dansa com la sardana, una llengua com el català. Crec que desconeixen la gran paraula: llibertat, que comença on acaba la meva.

Ah! però malgrat tot, no deixeu de fruir i de venir a la festa. Si poden veure coses com ara ...

Irresponsable i fantasmada....

Darrerament el líder d'una formació política que s'anomena catalana m'ha tractat d'irresponsable i de que estic a punt de fer una fantasmada.

Evidentment m'he quedat corprès.

El primer que he fet ha estat cercar al diccionari aquests dos mots per si hi ha alguna accepció que desconec.

Irresponsable: No responsable, a qui hom no pot exigir responsabilitat. Que obra a la lleugera, sense tenir en compte que és responsable dels seus actes. 

Bé, m'ha tractat d'irresponsable per participar en la cadena per la independència. Quan vaig decidir fer-ho ho vaig fer responsablament, no va ser una decisió a la lleugera. Era plenament conscient i responsable del pas que volia fer. Per tant, senyor polític, no en sóc pas d'irresponsable. Potser sí que ho ha estat vostè una mica dient irresponsable a tots els que participen a la cadena sense pensar en les conseqüència de les seves paraules.

Fantasmada: No apareix al DIEC. Fantasma sí. Té dues accepcions: Persona que simula una aparició, un espectre, per espantar els altres; i la segona: imatge mental d’un objecte, especialment il·lusòria o enganyosa. No entenc perquè ha usat aquesta paraula. Saps que, potser cal buscar-la en castellà? Doncs en castellà si que existeix: segons la RAE: Dicho o hecho propio de un fantasma (persona presuntuosa -persona llena de presunción y orgullo-). No entenc com demanar una cosa que tu creus que és el millor per a tu, i fer-ho d'una manera alegre i pacífica, una cosa que no és una imatge mental meva, ni és il·lusòria ni enganyosa, és a dir de fantasmada res. No serà vostè el fantasma que ens vol espantar a tots?

També va ser irresponsable i una fantasmada la manifestació de la transició on demanàvem llibertat, amnistia i l'estatut d'autonomia? Vam ser un milió d'irresponsables i fantasmes a la manifestació on demanàvem no el dreta a decidir com demagògicament alguns diuen, sinó la independència?

Ja començo a estar-ne tip de què alguns polítics alegrement ens tractin com ens tracten. Us hem de recordar que us paguem el sou, encara que no us hàgim votat? (per cert, li han rebaixat el sou i li han retallat les pagues extres? suposo que sí, però clar no és el mateix que et retallin el sou quan cobres mil euros que quan en cobres al voltant de tres mil, i en el seu cas encara més per ser cap de grup, portaveu....

Bé, aquí queda dit. No hem considero ni un irresponsable i no crec que els meus actes siguin una "fantasmada" (per cert, en català en diem fanfarronada, a veure si parlem millor el català que heu de donar exemple...)

Una reflexió d'estiu...

Ja som a finals de juliol. Ja ha passat Sant Jaume, malgrat que per les circumstàncies que tots coneixem enguany no s'ha celebrat gaire, ahir era Santa Marta, i avui ja som a 30 de juliol. 

I algú dirà: "Visca, demà comença les vacances!" I algú altre dirà, "M..... demà se m'acaben les vacances..."

Però hi ha una gran quantitat de persones (tota la població infantil de Catalunya fins als 16 anys com a mínim) que senzillament deuen pensar: "Som al bell mig de les vacances".

Tot plegat passa una mica com la pluja, mai plou al gust de tothom.

Però la reflexió que em ronda pel cap no fa referència a les vacances. Fa referència a aquesta costum que tenim de partir el temps.  De dir que portem la meitat de les vacances, que m'ha costat mitja vida pagar la casa... Els poetes diuen que el temps no passa si hi ha amor, pels científics el temps és allò que va marcant un aparell anomenat rellotge, pels que s'ho passen bé el temps passa volant, pels que s'avorreixen el temps sembla que s'hagi aturat, quan som a l'estació de metro i el rellotge marca un minut per què arribi, uf que llarg que és el minut!... I malgrat tot, que el temps pot ser (de fet moltes vegades ho és) quelcom molt subjectiu, continuem partint-lo. No em costa gens imaginar-me mig pastís, ara mitja hora? mig dia? mitja vida?

Bé, no sé si és la calor, o que no he fet "mig"diada. Són reflexions d'estiu....

El Senyor és l’esperança

El Senyor és l’esperança de la vida i de la mort,
i l’amor és la paraula que il·lumina el nostre cor. 

Procés constituent a la Salle Bonanova

 

Aquest matí he assistit a l'inici del procés constituent. Tal com ha dit la Teresa, ha estat un acte fet una mica precipitadament, tot i això sembla que ha tingut una bona resposta: érem com un miler de persones.

Havíem estat convocats a les 10 del matí per tal de fer l'acollida. L'acollida consistia passar per una taula i dir qui ets i et marcaven amb una creueta. I fins a un quart de dotze (hagués estat un quart d'hora abans si no hagués fallat la tècnica) no s'ha començat. Ha iniciat el procés la Teresa explicant el que veníem a fer i puntualitzant quatre punts que ella troba que són bàsics. Després l'Arcadi a dit un parell de coses més i ha acabat donant la seva opinió personal d'un tema en concret. Personalment crec que s'ha equivocat, ha fet un abús del "micròfon". Aleshores un parell de tècnics professionals (que participen totalment voluntàriament) ens han explicat la dinàmica a seguir. Una dinàmica molt a prop del treball cooperatiu. M'ha agradat  la idea. Però aleshores han vingut les normes a seguir. Els punts de reunió són punts de diàleg, on dius el que penses, escoltes el que pensen els altres, i si hi ha un moment que no t'interessa t'aixeques i te'n vas a una altra banda. No cal treure conclusions. Només dir i escoltar. I que voleu que us digui, potser sí que direm moltes coses, però per fer això, ho podríem fer via un xat, un blog... Ja està bé trobar-se i veure que som mil (1 de cada 40 persones que recolza el procés) això dóna força i empenta, però dialogar sense que arribar a  algun lloc, encara que sigui que no ens posem d'acord, sigui un objectiu... prefereixo les xerrades de cafè de després de dinar, que no deixen de ser el mateix, un diu el que vol, escolta als altres i quan no li interessa, adéu molt bones. 

Però el que m'ha colpit més ha estat una escena que he vist tres cops, en els jardins de la Salle (no ho havia dit, l'acte és feia a la Salle Bonanova), hi ha unes senyals ben boniques recordant que estem en un recinte escolar i que segons la llei és absolutament prohibit fumar, i no només hi havia el text, sinó que hi havia el senyal de prohibit fumar ben gran. Doncs bé, he vist aquest senyal en tres llocs diferents, i que hi havia sota el senyal? Felicitats, ho has encertat, persones fumant. Aleshores m'he preguntat: estem intentant crear un nou model de societat amb persones que directament no respecten normes que de primeres no semblen "dolentes"? Aquestes persones després em parlaran de respectar els immigrants, si comencen per no respectar una norma? 

Una altra cosa que no he vist ha estat il·lusió. Els voluntaris potser si que la transmetien, però entre la gent no hi veia il·lusió. No hi veia alegria.

Així que he decidit marxar. Sé que el proper dimecres al barri hi ha una assemblea. Hi assistiré, cal donar un vot de confiança al procés i a les persones.

Què hi ha l'horitzó?

Fa més d'un any deia que no sabia si Déu existia o no, perquè la meva racionalitat no em demostra la seva existència, però la Fe em diu que sí, I em diu que sí perquè ja fa temps que constato que l'amor existeix.

Només cal observar amb deteniment al nostre contorn més immediat. Els ulls plens d'amor a l'explicar una situació dolorosa, trista, que no té remei, però dins del ulls d'aquesta persona hi veia amor. 

I per què hi veia amor? Doncs ben simple, és evident que un fill o una filla si han rebut amor tota la seva vida dels seus pares, ara també ells s'estimen als pares i malgrat que ens fem grans i tots sabem que és llei de vida, la llei de l'amor no ens impedeix que malgrat tot, malgrat que els moments siguin difícils, que seguim estimant, perquè l'amor és i serà per sempre.

Un home savi, Pau de Tars, va dir que estimar era l'única llei, que només estimant que ja ho teníem tot fet. Jo sóc dels que crec que Déu és amor, i avui he tornar a veure amor, i he tornat a veure a Déu.

Sovint es compara la vida com si anéssim en un tren, en el que puguem i en una estació ens toca baixar. I quan veiem que arriba l'estació d'una persona estimada ens venen totes les penes i dolors. Però jo prefereixo comparar la vida amb el mar. La vida és immensa com el mar. I en aquesta vida tots hi som. Cadascú navega amb el seu vaixell seguint un rumb. Sovint el rumb que seguim també el segueixen altres vaixells, i ens engresquem a navegar plegats. Ens ajudem quan hi ha mala mar, gaudim de les estones de calma, compartim les nits estelades, o fins i tot ens sorprenem quan veiem un home caminant damunt de l'aigua... De vegades però, el nostre vaixell, o el vaixell d'aquella persona estimada i navega molt a prop nostre (perquè és ell qui ens ha ensenyat a navegar, i que malgrat que ja som grans per navegar sols, segueix amatent als nostres progressos i li agrada d'estar prop nostre per si mai el tornem a necessitar, o senzillament per gaudir veient-nos) sense saber perquè, se'n va ràpid cap a l'horitzó, de fet de vegades no és tanta la sorpresa i sabem que el vaixell cada dia que passi estarà més lluny, i cada cop el veurem més i més petit, fins que al final desapareixerà i el deixarem de veure. És aleshores quan serem conscients de què mai més tornarem a veure aquell vaixell, mai més tornarem a veure aquell que estimem. Però, tots sabem que quan una cosa es perd en l'horitzó, no és que hagi deixat d'existir, senzillament és que ja no el veiem, però que ser-hi, hi és (i si no que li diguin això a un mariner quan deixa port). Quelcom de semblant és el que succeeix amb les nostres vides i la mort. La mort ens separarà dels que estimem, però sabem, Ell ens ho va dir, que el seu cos no hi serà mai més entre nosaltres, però el seu amor perdurà per sempre. Quan els que estimem se'n van, només és que han arribat a l'horitzó, continuen vivint al nostre costat, el seu amor segueix i seguirà ocupant el nostres cors.

Ha valgut la pena caminar junts?

Quant un acaba un viatge, una tasca, una feina,  una excursió, sovint s'acaba preguntant: "ha valgut la pena això que he fet?, m'ha servit d'alguna cosa? ho tornaria a fer? ... És a dir, quan algun fet de la nostra vida arriba al seu fi normalment hom fa una aturada en la seva vida per tal de mirar enrere i valorar el camí fet i sospesar si ha valgut la pena fer aquest camí. Almenys això és una de les coses que intentem ensenyar als nostres alumnes sempre que acabem una activitat diguem-ne important (convivències, colònies, dia de la Pau, un trimestre, un curs, la Primària ...) I no ho fem perquè sí, sinó perquè creiem que és una bona manera de créixer com a persona. Aquell que s'atura per tal de mirar el que ha fet i ha viscut no només recorda tot el realitzat, sinó que també ho valora i n'aprèn i ho fa més seu encara. Sant Ignasi ja ho deia que en la vida de tant en quan un s'ha d'aturar, mirar enrere, valorar, sospesar, canviar si convé, i seguir caminat (resumint-lo molt!).

Ahir amb l'acte de cloenda que vam celebrar tots junts vam fer una mica això. Hem arribat a la fi d'una etapa. Ens hem aturat i hem mirat enrere. I hem mirat d'una manera festiva, alegre, deixant carta blanca a la imaginació, el bon humor i la fantasia. Vam poder gaudir d'uns quants records, que no han estat triats pels mestres, sinó pels nostres alumnes directament. No hi van sortir tots, hi ha més bons records escrits a les llibretes que van regalar als seus pares quan entraven a l'acte, però aquests ja són més personals, són bons records individuals.

Com deia, amb l'acte hem recordat, ara queda que cadascú valori i des d'aquesta valoració aprengui i actuï.

Personalment crec que ha valgut la pena aquest camí que hem fet junts. Jo he tingut la sort de caminar amb vosaltres directament dos cursos. D'alguns he estat tutor, d'altres profe d'APM. Durant aquests dos anys crec que sempre hem intentat defugir dels mals pensaments i hem intentat que cada dia fos un arc de Sant Martí (tot i que sempre no ho hem aconseguit i que hi ha hagut dies que no ha lluït el sol i ha caigut un bon xàfec, però sense pluja no hi ha arc de Sant Martí....) Durant aquest temps us hem ensenyat que per a ser bones persones i anar creixent cal estimar la gent amb un cor transparent, tractant els altres com ens agradaria ser tractats, tenint com a principal arma el diàleg, perquè parlant la gent s'entén (ara ja us ho puc dir que no sempre passa això, i sobretot conforme et fas més gran, vas descobrint que pels grans això no sempre funciona). Són dos anys amb molt i molt bon records. 

L'any passat a l'acabar el curs deia: "Tot ha tingut el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha hagut un temps de fer noves amistats, i un temps de perdre’n, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de perdre el temps i un temps d’aprofitar-lo,un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar i un temps de trobar, un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha hagut sobretot un temps d’estimar." Ho repeteixo.

També ahir acabava l'acte amb unes frases que a molts de vosaltres us sonaven perquè me les heu sentit moltes vegades: "Mantingueu l'amistat entre vosaltres, i com ho heu de fer? estimant, perquè estimar és l'única llei, i quant hem d'estimar? Molt i molt, perquè la mesura de l'amor és estimar sense mesura." No és una frase per quedar bé. És un resum de com Jesús ens va ensenyar que havíem de viure. És un resum de tot el que us hem intentat ensenyar a part de les matemàtiques, les llengües... Sí heu entès encara que sigui una desena part d'aquest missatge, jo ja hem daré per satisfet i content de la feina feta.

Ha valgut la pena caminar junts? Jo crec que sí, però és cadascú de vosaltres que ha de respondre la seva pròpia pregunta.

Gràcies, bon estiu a totes i a tots i moltes gràcies pels anys que hem viscut plegats

La terra ens ho ensenya...

Avui he tingut la sort de poder creuar en autocar el nostre país, des de Barcelona fins al Pallars Sobirà. Ha estat un bon viatge, ha plogut alguna estona, i alguna estona hem tingut sol. És un viatge que ja he fet vàries vegades i que me'l conec prou bé. Però la nostra terra no hi ha dia que no et sorprengui. Gràcies a aquestes pluges, per alguns empipadores i pesades, el nostre país té, ara per ara molta aigua, i la terra ens ho retorna amb uns paisatges verds, amb uns camps de conrreu que es veun com creixen els cereals cap a amunt ben verds, suposo que serà un bon any de collites. Els embassaments i pantans que hem passat plens a vessar, fins i tot algun buidant-se en previsió de noves aigües. 

Res que Catalunya fa goig. Després d'uns anys amb poca aigua, amb incendis, la terra gràcies a l'aigua torna a reviure i torna a enriquir-nos. Un veient tanta verdor no pot fer res més que omplir-se d'optimisme i donar gràcies a Déu.

Que intel·ligent que és la mare terra. Quina lliçó que ens dóna. Nosaltres estem passant una crisi severa, igual que ella, sequera, però l'aigua la tornat verda, maca, esplendorosa.

No hauríem de fer nosaltres mateixos el mateix per superar la crisi? No hauríem de cercar aquesta aigua que fes que tots al nostre voltant tornés a florir?

I on és aquesta aigua? És una aigua que tots tenim a dins però hem de voler que brolli dels nostres cors per regar i saciar la set d'aquells que ho necessiten.

Ens hi posem?

TRICENTENARI!

QUÈ COMMEMOREM?

LID DUP PER LA INDEPENDÈNCIA

FLASH MOB PER LA INDEPENDÈNCIA

Un nou continent?

Nou? Continent? Nou continent? Potser cal que clarifiquem primer els termes de la pregunta. 

De ben segur que tothom té clar que vol dir nou. Però tots entenem el mateix per continent. Si ho cerquem en el diccionari veurem que li dóna dos significats, un primer que ens parla d'una cosa que en conté una altra i un segon que ens parla de una vasta extensió de terra envolta pel mar a la qual s'integren les illes pròximes, considerada una part del món.

Busquem una definició més acurada d'aquesta segona accepció de la paraula continent, i aprofundim-hi una mica més i aleshores podem dir que un continent és una vasta extensió de terra emergida amb fronteres usualment delimitades per accidents del relleu. En geografia se'l pot considerar un tipus de MUG (macro unitat geogràfica, que està establerta per criteris físico-històrics. Per això trobem continents com Europa i Àsia que formen una única extensió de terra (Euràsia) però habitualment es consideren de manera separada. El fet que la definició de continent sigui poc clara ha portat a l'existència de diferents models, amb diferent nombre de continents que varia de quatre a set. Tanmateix aquest models han anat canviant al llarg de la història amb la descoberta de nous territoris. A la seva accepció més estesa, la zona continental inclou també les illes situades a poca distància de les costes continentals. Des d'un punt de vista científic, els continents inclouen les illes que són a les plaques continentals, com per exemple l'illa de Madagascar respecte a Àfrica.

Mirem de definir la paraula continent des de l'epistemologia. La paraula catalana "continent" és una traducció del llatí terra continens, que significava "terra connectada o porció de terra contínua". La paraula continent es va començar a utilitzar al segle XVI com a traducció dels texts grecs i llatins sobre les tres parts del món, encara que en aquestes llengües la paraula no tenia exactament el mateix significat en tot el sentit de la paraula contemporània. Els texts renaixentistes començaren a utilitzar la paraula en diversos idiomes per referir-se a qualsevol porció de terra contínua, sense importar-ne la grandària. Així, alguns documents en anglès es referien a Irlanda o a Sumatra com a continents. Durant el segle XVI, Peter Heylin va escrirure en el seu llibre "Cosmographie", que un continent és una gran quantitat de terra que no està separada per cap mar de la resta del món, com el continent sencer d'Europa, Àsia i Àfrica. El 1722, Efraim Chambers, en "Cyclopædia" va escriure que el món està dividit en dos grans continents: el Vell Món i el Nou Món. I en l'atlas de 1752 de Emanuel Bowen, l'autor va definir els continents com a llargs espais de terra seca que comprenen molts països units sense cap separació d'aigua. Així, Europa, Àsia i Àfrica són un gran continent i Amèrica un d'altre. No obstant això, la idea europea antiga sobre Europa, Àsia i Àfrica com a "parts" del món va transcendir aquestes definicions i, fins a l'actualitat, encara són considerats continents separats, en la majoria de les llengües del món.

Atès que definició de continent és convencional i no pas el resultat d'un criteri específic, existeixen diferents models per classificar-los. A la Península Ibèrica, Llatinoamèrica i alguns atles del Canadà, s'utilitza el model de cinc continents (o sis, incloent-hi l'Antàrtida): Àsia, Àfrica, Amèrica, Europa i Oceania.

A la major part de l'Europa Occidental, i al món angloparlant, s'utilitza el model de sis continents (o set, incloent-hi l'Antàrtida), dividint el continent americà en dos continents, que en el model ibèric són considerats com a subcontinents que són Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Per tant els continents d'aquest model són els següents: Àsia, Àfrica, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Europa i Oceania.

A l'Europa Oriental (especialment a Rússia) i al Japó s'utilitza un model de sis continents, en què Europa i Àsia formen un sol continent (Euràsia), i Amèrica es divideix en dos continents. Si es tingués en compte l'absència de separació per oceans (supercontinent), els continents serien: Euràsia, Àfrica (separada artificialment de l'anterior), Amèrica del Sud (separada artificialment de l'Amèrica del Nord), Oceania i l'Antàrtida.

L'origen dels continents cal cercar-lo fa desenes de milions d'anys, que hi havia un sol continent en el nostre planeta, anomenat Pangea (del grec,tota la Terra). La teoria de les plaques tectòniques explica com les diferents plaques que conformaven a la Pangea es van anar separant en dos continents Gondwana i Laurasia, i aquests es divideixen fins a arribar a la conformació actual que tenen els continents.

I quin és aquest nou continent que diu el títol? Doncs en el que et trobes en aquest moment. Certament que Internet no és un tros de terra envoltat d'aigua, però si una cosa té internet és que té tota la terra connectada, talment com el continent original pangea. No forma part del vell món ni del nou món. Forma part senzillament del món. És igual on et trobis i on siguis, aquest continent virtual hi pots accedir-hi quan vulguis i com vulguis. Només necessites els mitjans tecnològics per entrar-hi. Sí ets una mica viu, no et demanen ni passaport, i no has de pagar res (si ets legal, alguna cosa pagues per la connexió a internet i per l'electricitat...) Un cop ets al continent, passes a ser un dels molts ciutadans anònims que hi habiten, igual que com tu ets un ciutadà anònim que habita per Europa, o Àsia o on siguis en aquest moment. Però l'anonimat el marques tu. Ets tu que decideixes que vols compartir i que no (gran avantatge, això no passa a la vida real, on hi ha coses que no pots evitar de compartir). És un nou continent on tot encara en el fons està per descobrir. Aquest nou continent potser ens podria ensenyar noves maneres de fer economia (una economia més global), noves maneres de fer política (més interconnexió entre ciutadans, politics....) Un continent que ens pot ensenyar noves maneres d'ensenyar, un nou continent ... que alerta! no tot és la panacea. També és com una caixa de pandora. Hem d'anar en conte. Que dolents, mentiders, facinerosos, i un llarg etc l'infern n'és ple que diria la meva àvia, que internet n'és ple que dic jo.

Per tant, tenim un nou continent a les nostres mans que ens pot ajudar a millorar el món? Jo crec que sí, tenim a les nostres mans una tecnologia que ens permet fer desaparèixer el concepte actual de continent (fent desaparèixer els conceptes de passada de Nord i Sud, de 1r i 3r món) i parlar d'un únic continent (Pangea) on tots, en principi som iguals, amb els mateixos drets i deures i que si en fem un bon ús tots (tots vull dir tots, inclús programadors, informàtics, hackers,  polítics...) podem dir que tenim una gran eina per fer el món una mica millor. 

Però amb l'eina no n'hi ha prou, també cal la nostra voluntat i que el nostre cor resplendeixi pau, amor i solidaritat i estigui més pendent de l'altre que d'un mateix, sinó, per molta eina que tinguem, no farem res de res. 

Arcadi, Teresa, Ong's, canvi social ...???

L'altre dia al programa singulars van sortir dues persones no voldria usar l'expressió especials, perquè crec que no els agradaria, però quelcom d'especial sí que tenen. Són dues persones que crec que amb el seu tarannà, el seu estil de vida, la seva coherència entre el que diuen i fan, em porten a dir que són dues persones que poden arribar a ser un bon referent. Estic parlant de la Teresa Forcades i de l'Arcadi Oliveres.

L'Arcadi, i amb tots els respectes i sense ànim de faltar-li el respecte, ja fa uns quants anys que predica i que reclama canvis socials i polítics, els que l'hem sentit parlar alguna vegada no podem més que donar-li la raó. La Teresa potser és més recent però en podríem dir el mateix. Amb això ja constatem una cosa, dues persones de generacions diferents que tenen el mateix objectiu: impulsar la formació d'un moviment social que ha de portar a la creació d'una candidatura popular i unitària a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. 

Han elaborat un manifest on s'exposen una sèrie de propostes de canvi social, polític i econòmic que serveixin per obrir un ampli debat en assemblees locals de tots els pobles de Catalunya. Aquest procés des de baix ha de culminar amb la creació d'una candidatura unitària que convocaria l'assemblea constituent que hauria de portar a la independència de Catalunya. Llegim el manifest:

MANIFEST PER A LA CONVOCATÒRIA D’UN PROCÉS CONSTITUENT A CATALUNYA

Els sota-signants fem una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest que té per objectiu la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja.

Les mobilitzacions dels darrers dos anys han mostrat un potencial de lluita social creixent i un ampli rebuig a les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població. 

L’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat.

És urgent que creem entre totes un model polític i social nou i cal fer-ho sense repetir fórmules del passat, conscients que el procés no serà fàcil ni curt. Requerirà l’autoorganització i la mobilització social continuada. Només amb una ciutadania activa, participativa i al carrer serà possible garantir un procés de canvi social profund.

Per a aconseguir-ho, cal impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu capaç de reconèixer en la seva competència i diversitat els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic, i capaç de fer-los lloc en una plataforma unitària que cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model.

Es tracta d’iniciar un procés des de baix, creant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir una nova eina plural i diversa i articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per definir quin nou model d’estat i d’ordenació sòcio-econòmica volem.

El nostre objectiu no és crear un nou partit polític. Cap de les dues persones que presentem aquest manifest no pensem concórrer a les eleccions, sinó que volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana, de manera que no sigui possible en el futur que els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria.

Un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència. Definir-les és una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

Ens trobem en una cruïlla històrica on és necessari fer un pas endavant i aplegar forces. Fem una crida a la ciutadania de Catalunya a signar aquest Manifest i a ajudar a construir entre totes i tots aquesta iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu que es nega a separar la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat.

Podem estar d'acord o no, però el que no podem negar és que respon a una manera de pensar concreta i amb unes propostes concretes.  De fet si un es posa a pensar una mica, les seves propostes no van pas tan desencaminades. Aquestes propostes en gran part són les que moltes Ong's intenten dur a terme en diferents llocs del planeta que estan molt pitjor que nosaltres (i sovint se'n surten bé i aconsegueixen millorar la qualitat de vida de moltes persones).  Potser hauriem d'anar a cercar a les Ong's els seus encarregats d'economia, de salut, d'educació ... i demanar-los com s'ho fan per millorar la qualitat de la sanitat, de l'educació, de la violència de gènere, la política, .... en els països "del sud" si estan molt pitjor que nosaltres i a sobre tenen molts menys diners que nosaltres.

Potser l'Arcadi i la Teresa fan volar coloms, potser sí o potser no, però almenys és la primera proposta que sento en un medi de comunicació que no parlen de retallades, de pujar impostos, de donar diners als bancs per que no hi hagi més crisis ...

Només em queda donar gràcies per ser tan afortunat. Tinc ordinador, connexió a internet, temps per pensar com millorar el món, escriure-ho en un blog... mentre hi ha tanta, tanta, tanta gent que ara deu estar pensant com aconseguir alguna cosa per menjar, o una mica d'aigua o un lloc on poder passar la nit...

No sé, pensem-hi, però no gaire, comença a ser hora d'actuar.

(Si et vols adherir al manifest: clica)

Bona Pasqua!

Ja som a Dissabte Sant, el Dissabte de Glòria. Sense donar-nos quasi bé ni conte, ja ha passat una setmana de  vacances. Avui és un d'aquells dies que tot i ser laboral, al passejar per la ciutat (no pas pels llocs turístics i cèntrics) un nota que hi ha menys soroll del normal. Suposo que deu ser perquè hi ha molta gent a fora.

No fa pas gaire celebràvem el carnestoltes, i més d'un demanava l'arribada de la Setmana Santa per poder fer uns dies de vacances. Doncs ja s'acaben. Demà diumenge de Pasqua, dilluns la mona i sant tornem-hi (aquells que tenim la sort de tenir feina) a la rutina (depèn de com ho visqui cadascú) laboral diària.

I avui pot ser un bon dia per reflexionar. De fet l'Església m'hi ajuda. Avui és un dia que dedica especialment al silenci. No hi ha cap celebració litúrgica, bé si, la litúrgia de les hores. És el dia que el maquinista para les màquines i tots els passatgers de tots els vagons del tren de l'Església baixen un moment del tren. Jesús és mort. És un fet real, demostrat, comprovat, no és un simulacre, no és un invent ni una ficció. Ell va existir i va morir a la creu. (Una altra cosa és que creguis que ell va ser fill de Déu o no, que creguis que va ressuscitar o no). Sí, després de la traïció, el dolor, les llàgrimes, la tristesa, la indignació, la negació... Ell és mort. I quan algú mort resta el temps del dol i el temps pel silenci. Però també resta el temps per l'Esperança. 

Cada cap d'any molts mirem enrere com ha anat l'any i prenem compromisos cara el nou any que es presenta. Però potser en aquella època de l'any hi ha massa soroll com per escoltar. Avui, un dia de silenci, pot ser un bon moment per escoltar, escoltar que ens diu el nostre cos, el nostre cor, el nostre entorn, el nostre Déu.

Fem silenci davant del Crist mort, intentem entendre que vol dir el sepulcre buit, preparem-nos per comprendre la seva resurrecció,  fem silenci per intentar entendre allò que de fet, als ulls del món, no té sentit. 

Fem silenci i intentem escoltar que ens diu la nostra vida viscuda des del Nadal, no cal anar més lluny. Intentem escoltar si durant la Quaresma quan Déu ens ha parlat nosaltres l'hem escoltat i hem actuat en conseqüència.

Fem silenci i esperem, amb paciència, sense que ens atabalin els sorolls, tots aquells sorolls que no ens deixen  escoltar, notar, sentir la desmesura de l'amor de Déu. Perquè la mesura de l'amor de Déu és que ens estima sense mesura. Serem capaços de fer-ho nosaltres a partir d'avui seguint el seu exemple?

Bona Pasqua!

Unes paraules a la Mariona

Benvinguda al món Mariona!

Saps que, des de fa poc formes part directament d'un gran món ple d'homes i dones, molts dels quals mai ni arribaràs a conèixer; però formaran part de la teva història perquè tots i totes formen una gran comunitat (almenys així jo ho crec) de germans fills del mateix pare.

A partir d'ara la teva vida girarà al voltant de moltes coses, i una d'elles serà el temps. El temps et podrà semblar un núvol falaguer, però veuràs que quan t'ho voldràs serà més profitós que mai. 

I sap una altra cosa, tens molta sort. Tens la sort de tenir dues grans coses. No tothom té encara aquest privilegi. 

Tens el privilegi de la mare i el pare al teu costat. 

El fet de saber que tens una mare i un pare que sempre respondran per tu, que sempre es jugaran la cara per tu, fins i tot quan totes les batalles semblin perdudes i no tinguis raó. 

Perquè la mare, el pare, seran l’única porta que sempre tindràs oberta, seran l’única mirada que sempre tindran ulls per al teu desempar, i per la teva alegria. Perquè no només en l’adversitat és dolça la presència de qui més ens estima i ens estimarà, també en els moments lluminosos, de joia, de seguretat flotant com una illa eufòrica. La mare, el pare, que sabran el que et passa sense haver de dir-ho, que s’anticiparan als gestos i a les paraules, als actes i a les llàgrimes. La mare, el pare, que gronxaran com una brisa els teus anars i venirs, la calma i la set. Sovint la vida és feliç, diguin el que diguin els tristos, i si no es té molta mala sort no cada dia ens fa falta ajuda. El gran, imprescindible, privilegi de tenir mare, pare, no és l’obvietat de la seva permanent mà allargada, sinó saber que sempre els tindrem si tenim por quan borden els gossos.

I saps el millor de tot, que ells també tenen pare i mare, els teus avis i àvies. I potser amb el temps tu un dia també seràs mare.

I deixem acabar amb uns darrers consells sobre el temps:

Diuen que cada cosa té el seu moment. 

Tot té el seu moment, 

sota el cel i a sobre de la terra 

sempre hi ha un temps per a cada cosa. 

Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir, 

un temps de plantar i un temps de collir. 

Un temps de ferir i un temps de guarir, 

un temps d'enrunar i un temps de construir. 

Un temps de plorar i un temps de riure, 

un temps de plànyer-se i un temps de dansar. 

Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar-ne, 

un temps d'abraçar i un temps d’acotar-se’n. 

Un temps de cercar i un temps de perdre, 

un temps de guardar i un temps de llençar

Un temps d'esquinçar i un temps de cosir, 

un temps de callar i un temps de parlar. 

Hi ha temps per a moltes coses,

però per a estimar no hi ha cap temps concret.

Qualsevol moment és bo per estimar,

ja que un cop comences ja no pots parar.

Mariona, espero que estimis i sigues estimada per sempre.