Reflexió de fi de curs

Ha sigut un curs llarg. Molt llarg. Han passat moltes coses. Vam començar amb una via catalana. Deien que erem quatre gats, que hi havia figurants de cartró, però no és veritat. Erem molt. Hi erem molts. Va ser el principi del curs. Arribar al final, a la revetlla de Sant Joan no ha sigut fàcil. El camí que hem fet junt ha sigut difícil, ple d’obstacles i entrebancs; però, alhora, ple de satisfaccions i sorpreses. Recordo tants moments viscuts... el primer dia, les primeres classes, les primeres tutories, les convivències i les reflexions al voltant del nos i els altres, la caminada a Sant Cugat per la Presentació, la cantada de Nadales per l'escola, el DENIP, el carnaval, la Quaresma, Sant Jordi i els jocs florals, Pasqua, les colònies, les proves de la Generalitat, l'acte de cloenda... i entre mig, deures i més deures, estudiar, exàmens, reflexions, enfadades, rialles, crits, moments de silenci, baralles entre amics i amigues, reconciliacions, traspàs de persones estimades... Si mirem enrere i pensem tot el que hem viscut direm que segurament en alguns moments ho podríem haver fet millor, o diferent…; però ara ja som aquí, a la revetlla, i tot el viscut no podem canviar-ho.

Records, imatges, paraules…, això ningú no ens ho esborrarà, ningú no ens ho podrà prendre; al contrari, dependrà de nosaltres que pervisqui al nostre cor.

Segurament pel cansament de final de curs un acostuma a tenir la sensació de què tot podia haver sigut millor (i segur, perquè tot sempre pot ser millor). Ara que hem acabat és el moment de fer valoracions, de pensar si hem en la nostra feina d'educadors hem mirat de tenir unes relacions més càlides, més humanes, i perquè no dir-ho, més cristianes amb els nostres alumnes que reflectissin allò que tantes vegades els hi he dit: "Estimar és l'única llei", relacions que donessin al grup aquell aire d'humanitat que es percep en les accions i que acaba resplendint en les seves mirades perquè estan a gust en la classe, en el col·legi, que el volen com seu i que potser amb el pas dels anys, enyorin una mica.

Fa uns anys, una alumna em va regalar una ampolla de wisquy amb una nota que deia, si te la veus ràpid ho passaràs bé però t'oblidaràs ràpid, si te la veus a poc a poc, la gaudiràs més i ens aniràs recordant a cada moment.

Encara guardo l'ampolla, però el que és més important, guardo molts bons records. D'aquest any també en guardaré molts bons records. Els aniré bevent poc a poc.

De camí cap a Montserrat

Després d’acompanyar als caminants des del col·legi fins a Montserrat, jo en destacaria tres paraules: camí, esforç i l’altre. Tres paraules que han ressonat dins meu i m’han fet pensar.

El camí. Fer camí implica un esforç, implica renunciar a coses, si més no, implica renunciar a quedar-nos on som, a deixar la comoditat de la llar per anar vers quelcom promès: el cel nou i la terra nova. Però és un camí que no fem sols. Que el fem en comunitat. I dins d’una comunitat n’hi ha que sense que siguin vistos, l’ajuden a avançar, i ho fa amb alegria, il·lusió, esperança... En el món en què vivim, on fàcilment viatgem

d’un lloc a l’altre, sovint anem per la vida com quan anem en cotxe de vacances o de cap de setmana, seguint una carretera llarga, llarga, i només pensem en quan arribarem, què farem, com ens ho trobarem, que hi haurà.... i voldríem poder anar més ràpid i no ens fixem que mentre anem fent camí podríem anar gaudint d’aquell arbre, d’aquell ocell, d’aquell bosc, d’aquell camp... Així anem una mica els que donem suport als caminants quan anem d’un lloc a l’altre. La nostra preocupació és arribar al lloc, muntar la paradeta i que tot estigui a punt, no prenent compte de vegades de la bellesa del camí, però quan arriben els caminants copsem una altre bellesa, la bellesa de la vivència que suposa caminar junts cap a Montserrat.

L’esforç. No fa pas gaire temps que el valor de l’esforç era present a quasi totes les cases. Si es volia alguna cosa, estava implícit el fet que allò no era gratuït i costava un esforç, o bé una renúncia. Es podia decidir entre dues opcions i renunciar a una d’elles per aconseguir-ne l’altra. I és que el món real funciona així. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions com les actuals. És aquest valor el que farà que se superin situacions adverses (no trobar el punt d’avituallament malgrat el GPS, que es posi a ploure i tinguis la paradeta muntada...) i el que farà que siguem millors en el futur. No ens preocupa caure en situacions difícils,

però sí com sortir-ne. És un tema de valors. Reforçar aquest valor farà una societat més forta i més preparada, ja que les crisis no se solucionen soles. 

L’altre. Aquell que viu al meu costat. Ens adonem que l’altre és un valor quan establim amb ell una bona relació, quan hi establim vincles. És aleshores que el trobo a faltar, que penso en ell, quan m’adono que m’escolta, em parla, dóna més sentit a la nostra vida, ... i sovint el valoro més quan no el tinc al meu costat. L’absència de l’altre em fa adonar del valor i la importància que té l’altre. Dir que els altres són un valor vol dir que són importants per a mi i per a la meva vida, i que aquesta seria diferent sense ells. Els altres formen part del nostre camí. Encara que ells anessin a peu, nosaltres formaven part del seu camí, ja que tots teníem el mateix objectiu: Montserrat.

Gràcies a tots per l’esforç fet en el camí cap a Montserrat.

(Text publicat a l'Infonnac del mes de juny)