Amoris Laetitia

L'alegria de l'amor (Amoris Laetitia)  és la darrera exhortació apostòlica del Papa Francesc. En podríem dir moltes coses i no pretenc fer-ne un resum, jo només vull destacar aquelles frases que més m'han cridat l'atenció:

• El temps és superior a l'espai (3)
• A cada país és poden buscar solucions inculturades (3)
• El bé de la família és decisiu per al futur del món i de l'Església. (31)
• Creure que l'amor, com el les xarxes socials, es pot connectar o desconnectar a gust del consumidor fins i tot bloquejar ràpidament. (39)
• Tot és descartable, cadascú usa i llença, gasta i trenca, aprofita i esprem mentre serveixi. Després, adéu-siau! (39)
• La decisió de casar-se i de crear una família ha de ser fruit d'un discerniment vocacional. (72)
• L'Església mira amb amor els qui participen en la seva vida de manera imperfecta: demana per a ells la gràcia de la conversió; els infon valor per a fer el bé, per a fer-se càrrec amb amor l'un de l'altre i per estar al servei de la comunitat en què viuen i treballen. (78)
• "Els pastor, per amor a la veritat, estan obligats a discernir bé les situacions (Familiaris consortio, 84) (79)
• L'escola no substitueix als pares sinó que els complementa. Aquest és un principi bàsic: "Qualsevol altre col·laborador en el procés educatiu ha d'actuar en nom dels pares, amb el seu consentiment i, en certa manera, àdhuc per encàrrec seu". (84)
• L'amor té sempre un sentit de profunda compassió que mena a acceptar l'altre com a part d'aquest món, també quan actua d'una manera diferent del que jo desitjaria. (92)
• L'amor no és sols un sentiment, sinó que s'ha d'entendre en el sentit que té el verb "estimar" en hebreu: és "fer el bé". Com deia Sant Ignasi de Loiola, "l'amor s'ha de posar més en les obres que en les paraules". Així ... ens permet d'experimentar la felicitat de donar, la noblesa i la grandesa de donar-se sobreabundantment, sense mesura, sense reclamar pagaments, pel sol gust de donar i de servir. (94)
• L'amor ens fa sortir de nosaltres mateixos, l'enveja ens porta a centrar-nos en el propi jo. El veritable amor valora els èxits de l'altre, no els sent com una amenaça, i s'allibera del sabor amarg de l'enveja... Procura descobrir (l'amor) el seu propi camí per a ser feliç, deixant que els altres trobin el seu. (95)
• L'amor conviu amb la imperfecció, la disculpa, i sap guardar silenci davant els límits de l'ésser estimat. (113)
• Tres paraules: permís (o si us plau), gràcies i perdó. Tres paraules clau. Quan en una família un no és entremetedor i demana permís (o diu "si us plau"), quan en una família un no és egoista i aprèn a dir "gràcies, i quan en una família un s'adona que ha fet alguna cosa mal feta i sap demanar "perdó", en aquesta família hi ha pau i hi ha alegria. (133)
• És més sa acceptar amb realisme els límits, els desafiament o la imperfecció, i escoltar la crida a créixer junts, a madurar l'amor i a conrear la solidesa de la unió, passi el que passi. )136)
• Donar-se temps, temps de qualitat, que consisteix a escoltar amb paciència i atenció, fins que l'altre hagi expressat tot el que necessitava. Això requereix l'ascesi de no començar a parlar abans del moment adequat. En lloc de començar a donar opinions o consells, cal assegurar-se d'haver escoltat tot el que l'altre necessitava dir. Això implica fer un silenci interior per escoltar sense sorolls en el cor o en la ment: despullar-se de tota pressa, deixar de banda les pròpies necessitats i urgències , fer espai. (137)
• Quan es pot estimar algú, o quan ens sentim estimats per ell, aconseguim entendre més bé el que vol expressar i fer-nos entendre. (140)
• És important que aquest infant sigui esperat. Ell no és un complement o una solució per a una inquietud personal. És un ésser humà, amb un valor immens, i no pot ser usat per al propi benefici. (170)
• Cada un té les seves creus secretes. Per què no explicar a Déu el que pertorba el cor, o demanar-li la força per a guarir les pròpies ferides, i implorar les llums que es necessiten per a poder mantenir el propi compromís? (227)
• En una crisi no assumida, el que més es perjudica és la comunicació. D'aquesta manera, a poc a poc, algú que era "la persona que estimo" passa a ser "el qui m'acompanya sempre en la vida", acabar només "el pare o la mare dels meus fills" i, al final "un estrany". (233)
• Ha esdevingut freqüent que, quan un sent que no rep el que desitja, o que no es compleix el que somiava, això sembla ser suficient per a posar fi a un matrimoni. Aixó no hi haurà matrimoni que duri. (237)
• Tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant d'evitar "tot signe de discriminació injusta", i particularment qualsevol forma d'agressió i violència. (250)
• L'amor té una intuïció que li permet d'escoltar sense sons i veure en l'invisible. Això no és pas imaginar l'ésser estimat tal com era, sinó poder acceptar-lo transformat, tal com és ara. (255)
• Però l'obsessió no és educativa, i mp es poc tenir un control de totes les situacions per les quals podria arribar a passar un fill... El que interessa sobretot és generar en el fill, amb molt amor, processos de maduració de la seva llibertat, de capacitació, de creixement integral, de conreu de l'autèntica autonomia... Intentem comprendre "on" són els fills realment en el seu camí? On és realment la seva ànima? I, sobretot, colem saber-ho? (261)
• Avui sol ser ineficaç demanar alguna cosa que exigeixi esforç i renúncies, sense mostrar clarament el bé que amb això es pot assolir. (265)
• El visi del "vull i tinc" ... no afavoreix la llibertat, sinó que l'emmalalteix. (275)
• La informació ha d'arribar en el moment apropiat i d'una manera adequada a l'etapa que viuen. No s'hi val a saturar-los de dades sense el desenvolupament d'un sentit crític davant una invasió de propostes. (281)
• La transmissió de la fe suposa que els pares visquin l'experiència real de confiar en Déu, de buscar-lo, de necessitar-lo. (287)
• Cal afrontar totes aquestes situacions de manera constructiva, mirant de transformar-les en oportunitats de camí cap a la plenitud del matrimoni i de la família a la llum de l'Evangeli. Es tracta d'acollir-les amb paciència i delicadesa. (294)
• Estimar un ésser és esperar d'ell quelcom indefinible i imprevisible; i és, al mateix temps, proporcionar-li d'alguna manera el mitjà de respondre a aquesta espera. (322)

Laudato si

Vinc de llegir la darrera encíclica del Papa Francesc “Laudato Si”

SI l’anterior, “Evangelii Gaudium” ja em va agradar, aquesta encara més.

No pretenc fer-ne ni un resum, ni ajudar a entendre-la. Senzillament, la vaig llegir amb un llapis a la mà i vaig anar anotant totes aquelles frases que em semblaven rellevants. Creia que en sortirien ben poques. Al final han estat moltes. I tan sols pretenc compartir-les.

L’encíclica està dividida en sis capítol, i cada capítol té diferents apartats. Els he anat posant, així com el número d’on està treta la frase.

LAUDATO SI

• La nostra casa de tots és també com una germana que clama pel mal que li provoquem².
• Oblidem que nosaltres mateixos som terra²

Units per una mateixa preocupació

• El sacrifici és una manera d’estimar, de passar de mica en mica del que jo vull al que necessita el món de Déu. És alliberament de la por, de l’avidesa, de la dependència. ⁹

La meva crida

• Els joves ens reclamen un canvi. Ells es pregunten com és possible que es pretengui construir un futur millor sense pensar en la crisi i en els sofriments dels exclosos. ¹³
• Necessitem una conversa que ens uneixi a tots. ¹⁴
• L’intima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta, la convicció que en el món tot està connectat, la crítica al nou paradigma i a les formes de poder que deriven de la tecnologia, la invitació a buscar altres maneres d’entendre l’economia i el progrés, el valor propi de cada criatura, el sentit humà de l’ecologia, la necessitat de debats sincers i honestos, la greu responsabilitat de la política internacional i local, la cultura del rebuig i la proposta d’un nou estil de vida. ¹⁶

Cap 1r: EL QUE ESTÀ PASSANT A CASA NOSTRA

Contaminació i canvi climàtic

• La tecnologia, que lligada a les finances, pretén ser l’única solució dels problemes, de fet sol ser incapaç de veure el misteri de les múltiples relacions que existeixen entre les coses, i per això a vegades resol un problema creant-ne d’altres. ²⁰
• El clima és un bé comú de tothom i per a tothom. ²³

La qüestió de l’aigua

• La pobresa de l’aigua social que en els moments crítics no s’administ4ra sempre amb una adequada governança i amb imparcialitat. ²⁸
• El problema d l’aigua és en part una qüestió educativa i cultural perquè no hi ha consciència de la gravetat d’aquestes conductes en un context de gran desigualtat. ³⁰
• El control de l’aigua per part de grans empreses mundials és una de les principal fonts de conflictes d’aquest segle. ³¹

Pèrdua de la biodiversitat

• Sembla que pretenguéssim substituir una bellesa irreemplaçable i irrecuperable per una altra creada per nosaltres. ³⁴
• Moltes ciutats són grans estructures ineficients que gasten energia i aigua en excés. ⁴⁴

Deterioració de la qualitat de la vida humana i degradació social

• Sol trobar-se una ciutat bella i plena d’espais verds ben cuidats en algunes àrees “segures”, però no tant en zones menys visibles, on viuen els descartables de la societat. ⁴⁵
• La veritable saviesa, producte de la reflexió, del diàleg i del trobament generós entre les persones, no s’aconsegueix amb una mera acumulació de dades que acaben saturant i obnubilant, en una espècie de contaminació mental. ⁴⁷
• Els mitjans ens impedeixen de prendre contacte directe amb l’angoixa, amb el tremolor, amb l’alegria de l’altre i amb la complexitat de la seva experiència personal. ⁴⁷

Injustícia planetària

• Un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social que escolta tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres. ⁴⁹
• Sabem que es malbarata un terç dels aliments que es produeixen, i l’aliment que es malbarat és com si es robés de la taula dels pobres. ⁵⁰
• Diversitat d’opinions
• L’esperança ens invita a reconèixer que sempre hi ha una sortida. ⁶¹

Cap 2n: L’EVANGELI DE LA CREACIÓ

La llum que ofereix la fe

• Si volem construir una ecologia que ens permeti guarir tot el que hem destruït, cap branca de les ciències i cap forma de saviesa no pot ser apartada, tampoc la religiosa. ⁶³

La saviesa dels relats bíblics

• L’existència humana es basa en tres relacions estretament connectades: lar elació amb Déu, amb el proïsme i amb la terra. ⁶⁶
• Tot està relacionat, l’autentica cura de la nostra pròpia vida i les nostres relacions amb la natura són inseparables de la fraternitat, la justícia i la fidelitat als altres. ⁷⁰
• N’hi ha prou amb un home bo perquè hi hagi esperança. ⁷¹

El missatge de cada criatura en l’harmonia de totes les coses creades

• Cada criatura té una funció i cap no és supèrflua. ⁸⁴

Una comunió universal

• Uns sentin més humans que altres com si haguéssim nascut amb més drets. ⁹⁰
• No pot ser real un sentiment d’íntima unió amb els altres éssers de la natura si al mateix temps  en el cor no hi ha tendresa, compassió i preocupació pels éssers humans. ⁹¹
• La incoherència de lluitar pels animals en perill d’extinció o restar completament indiferent al tràfic de persones o es desentén de la pobresa. ⁹¹

Cap 3r: L’ARREL HUMANA DE LA CRISI ECOLÒGICA

La tecnologia: creativitat i poder

• Capacitats que hem adquirit ens donen un tremend poder (...) Donen als qui tenen el coneixement, i sobretot el poder econòmic per utilitzar-lo, un domini impressionant sobre el conjunt de la humanitat i el món sencer. ¹⁰⁴
• El coneixement tecnològic no ha esta acompanyat d’un desenvolupament de l’ésser humà en responsabilitat, valors, consciència. ¹⁰⁵

Globalització del paradigma tecnocràtic

• El creixement infinit o il·limitat (...) suposa la mentida de la disponibilitat infinita dels béns del planeta (...) És el pressupòsit fals que existeix una quantitat il·limitada d’energia i de recursos utilitzables, que la seva regeneració immediata és possible i que els efectes negatius de les manipulacions de la natura poden ser fàcilment absorbits. ¹⁰⁶
• El paradigma tecnològic s’ha tornat tan dominant, que és molt difícil prescindir dels recursos, i més difícil encara és fer-los servir sense ser dominats per la seva lògica. ¹⁰⁸
• És fa difícil (avui) aturar-nos per a recuperar la profunditat de la vida. ¹¹³
• És indispensable (...) recollir els avenços positius i sostenibles, i alhora recuperar els valors i els grans dins arrasats per un desenfrenament megalòman. ¹¹⁴

Crisis i conseqüències de l’antropocentrisme modern

• No és pot prescindir de la humanitat . ¹¹⁸
• L’obertura a un “tu” capaç de conèixer, estimar i dialogar continua essent la gran noblesa de la persona humana. ¹¹⁹

El relativisme pràctic

• Quan l’ésser humà es col·loca a si mateix en el centre, acaba donant prioritat absoluta a les seves conveniències circumstancials, i tota la resta es torna relativa. ¹²²

Necessitat de preservar el treball

• Qualsevol forma de treball té al darrer una idea sobre la relació que l’ésser humà pot o deu establir amb les altres coses. ¹²⁵
• El treball és una necessitat, part del sentit de la vida en aquesta terra, camí de maduració, de desenvolupament humà i de realització personal. En aquest sentit, ajudar els pobres amb diner ha de ser sempre una solució provisional per a resoldre urgències. El gran objectiu hauria de ser sempre permetre’ls una vida digna a través del treball. ¹²⁸

Innovació biològica a partir de la recerca

• Si no es pot prohibir a un artista el desplegament de la seva capacitat creadora, tampoc es pot inhabilitar els qui tenen especials dons per al desenvolupament científic i tecnològic. ¹³¹
• Alguns moviments ecologistes que defensen la integritat de l’ambient (...) a vegades no apliquen aquests mateixos principis a la vida humana. ¹³⁶
• La tècnica separada de l’ètica difícilment serà capaç d’autolimitar el seu poder. ¹³⁶

Cap 4t: UNA ECOLOGIA INTEGRAL

Ecologia ambiental, econòmica i social

• Els coneixements fragmentaris i aïllats poden convertir-se en una forma d’ignorància si es resisteixen a integrar-se en una visió més àmplia de la realitat. ¹³⁸
• No hi ha dues crisis separades, sinó una sola i complexa crisi sòcio-ambiental. Les trajectòries per a la solució requereixen una aproximació integral per a combatre la pobresa, per a retornar la dignitat als exclosos i simultàniament per a protegir la natura. ¹³⁹

Ecologia cultural

• Pretendre resoldre totes les dificultats a través de normatives uniformes (...) porta a desatendre la complexitat de les problemàtiques locals que requereixen la intervenció activa dels habitants. ¹⁴⁴

Ecologia de la vida quotidiana

• L’amor pot més. ¹⁴⁹

El principi del bé comú

• El bé comú pressuposa el respecte a la persona humana com a tal, amb drets bàsics i inalienables ordenats al seu desenvolupament integral. ¹⁵⁷

La justícia intergeneracional

• La terra que rebem pertany també als qui vindran. ¹⁵⁹
• Quin tipus de món volem deixar als qui ens succeiran, als infants que estan creixent? (...) Si aquesta pregunta es planteja amb valentia, ens porta inexorablement a altres qüestions molt directes: Per què passem per aquest món?, per a què treballem i lluitem?, per a què ens necessita aquesta terra? ¹⁶⁰

Cap 5è: ALGUNES LÍNIES D’ORIENTACIÓ I ACCIÓ

El diàleg cap a noves polítiques nacionals i locals

• La grandesa política es mostra quan (...) s’actua per grans principis i pensant en el bé comú a llarg termini. ¹⁷⁸

És tant el que sí que es pot fer! ¹⁸⁰

Les religions en el diàleg amb les ciències

• La major part dels habitants del planeta es declaren creient, això hauria de provocar a les religions d’entrar en un diàleg entre elles orientat a la protecció de la natura a la defensa dels pobres, a la construcció d’una xarxa de respecte i fraternitat. (...) La gravetat de la crisi ecològica ens exigeix a tots pensar en el bé comú i avançar en un diàleg que requereix paciència, ascesi i generositat, recordant sempre que “la realitat és superior a la idea!. ¹⁴³

Cap 6è: EDUCACIÓ I ESPIRITUALITAT ECOLÒGICA

• Fa falta la consciència d’un origen comú, d’una pertinença mútua i d’un futur compartit per tots. ²⁰²

Apostar per un altre estil de vida

• Mentre més buit està el cor de la persona, més necessita objectes per a comprar, posseir i consumir. ²⁰⁴
• Quan som capaços de superar l’individualisme (...) es pot desenvolupar un estil de vida alternatiu i esdevé possible un canvi important de la societat. ²⁰⁸

Educació per l’aliança entre la humanitat i l’ambient

• L’educació ambiental (...) tendeix a incloure una crítica dels “mites” de la modernitat basats en la raó instrumental (individualisme, progrés indefinit, competència, consumisme, mercat sense regles) i també a recuperar els distints nivells de l’equilibri ecològic: l’intern amb un mateix, el solidari amb els altres, el natural amb tots els éssers vius, l’espiritual amb Déu. ²¹⁰
• En la família (...) és (...) on la vida (...) pot ser acollida i protegida de manera adequada contra els múltiples atacs a què està exposada i pot desenvolupar-se segons els exigències d’un autèntic creixement humà. (...) La família constitueix la seu de la cultura de la vida. ²¹³

Goig i pau

• Pau (...) és molt més que l’absència de la guerra. La pau interior de les persones té molt a veure amb la cura de l’ecologia i amb el bé comú, perquè autènticament viscuda, es reflecteix en un estil de vida equilibrat unit a una capacitat que porta a la profunditat de la vida. ²²⁵
• Estem parlant d’una actitud del cor, que ho viu tot amb serena atenció, que sap estar plenament present davant algú sense estar pensant en el que ve després, que es lliura a cada moment com a do diví que ha de ser plenament viscut. ²²⁶

Amor civil i polític

• Fa falta tornar a sentir que ens necessitem els uns als altres, que tenim una responsabilitat pels altres i pel món, que val la pena ser bons i honestos. ²²⁹

Cap d'any

Algú ja deu estar pensant que m'he begut l'enteniment. A finals de novembre posar de títol "cap d'any"? 

Doncs sí. Avui l'Església celebrem (no, no és un error, és primera persona perquè jo em sento membre de l'Església) la festa de Crist-Rei i el final d'any des d'un punt de vista de la litúrgia. Això vol dir que diumenge que ve comença un nou any i, com no, un nou advent.

Això vol dir que els cristins som monàrquics i tenim un rei? No! (almenys així ho crec) Si mirem l'evangeli Jesús, després de ser condemnat a mort pels sacerdots, és presentat davant de Pilat, perquè confirmi la sentència de mort, ja que ells no la podien complir sense el consentiment del procurador de Roma. Els sacerdots l'havien condemnat a mort perquè Jesús es presentava com a Fill de Déu, el Messies i el destructor del temple de Jerusalem. Davant de Pilat, l'acusen de què va contra Roma, que es vol fer rei i que aixeca les multituds (per assegurar-se el tret). L’acusació davant del Sanedrí és religiosa, és vol fer el Messies, Déu. Davant de Pilat és política: és vol fer rei, va contra el César. Jesús és interrogat per Pilat, si Ell és veritablement Rei. La resposta de Jesús és clara: Jo sóc Rei, per això he vingut al món, per ser Rei, però el meu regnat no és d'aquest món. Jesús, davant el Sanedrí, afirma que és Déu, i, davant de Pilat, que és rei. No amaga la veritat, per això és condemnat a mort.

Diem que és Rei, però quin missatge ens dóna aquest Rei? El missatge de Jesús com a Rei és el missatge de les benaurances (Mt 5,3-10). I el seu regne és un regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d'amor i de pau. I sí ell és el nostre Rei hem d'establir el seu regne aquí, entre els homes. I com ho podem fer? Doncs igual que Ell, vivint i fent nostres les seves paraules, els seus missatges (les benaurances). Tinguem present que sempre que resem el Parenostre li demanem que vingui el seu regne. Però no vindrà sol, nosaltres també l'hem de fer venir.

I diumenge que ve l'advent. Ara fa nou mesos aproximadament, el Papa Francesc en la seva primera homilia (que va ser tota una "revolució" ja què no va fer com els anteriors Papes -Joan Pau I, Joan Pau II i Benet XVI- que la secretària d'Estat els havia preparat un esbós d'homilia que ells van "omplir", sinó que havent escoltat la paraula de Déu, es va dedicar a comentar les lectures que havien llegit en aquella celebració), ja ens avançava com havíem de construir el Regne, i com hauríem de viure aquest any l'advent i el Nadal. 

Ens cal fer tres coses: Caminar, Construir (ell diu edificar) i Comunicar. Hem de posar-nos en marxa, ja està bé de quedar-nos al sofà de casa, ja està bé de mirar la tele i anar dient que malament està el món i no fer res. Hem de posar-nos a caminar! I en el nostre camí hem de construir el món nou, i ho hem de fer amb alegria, amb il·lusió, amb esperança, vivint les benaurances, caminant tots junts i recordant que aquells que més ho necessiten són els més estimats de Jesús. I sobretot comunicant, comunicant allò que creiem i perquè ho fem, sinó correm el risc de ser una ong més (sense desmerèixer-les, però crec que són coses ben diferents, i ho dic amb coneixement de causa, no és el mateix el que faig col·laborant amb la FISC que col·laborant amb l'Església).

Per tant aquest advent fora bo que reflexionem al voltant d'aquest tres valors: caminar, construir i comunicar.

Tenim quatre setmanes per fer camí cap al Nadal, tot construint plegats el pessebre amb el qual comunicar que "ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor, el nostre Rei"

Els relats de la passió

La vida, el caminar, els fets viscuts dia a dia generen el que en podríem dir experiències. Aquestes experiències generen expressions dels fets viscuts, expressions verbals, pictòriques, musicals... Quan les experiències i les expressions són plenament assimilades i reflexionades acaben interrelacionant-se. Des d'aquest punt de vista estan escrits els relats. Fets viscuts, experienciats, reflexionats, meditats, expressats i finalment assimilats i tot plegat interrelacionat i plasmat en un escrit amb la intenció de transmetre l'experiència viscuda més que els fets succeïts.

Tota convicció, tot escrit, té una dosi de subjectivitat, depèn de com s'ha viscut l'experiència. De fet expressem les coses com les vivim. És la nostra manera de parlar. La Bíblia vol ser una expressió d'una experiència de fe tinguda en la història un poble. I els Evangelis no són res més que unes catequesis de Jesús.

La mort per crucifixió era un mort molt dura, terrible. De fet només estava destinada als traïdors, als sediciosos i als esclaus. Normalment és lligava al reu, no era normal clavar-lo, tot i que a cops es feia. El condemnat acabava morint asfixiat al cap de bastantes hores. Clavar i assotar a Jesús va ser una crueltat de més a més. Els jueus amb l'assot era condescendents, com a màxim 40, els romans no tenien límit. Jesús va morir torturat i a la creu. És molt possible que també morís despullats, la majoria de crucificats així morien, era una manera d'humiliar encara més al reu). I a més el reu havia de pagar el botxí, ja fos amb diners o amb pertinences (sovint es quedaven amb la roba). Els legionaris de vegades tenien compassió i donaven algun narcòtic al crucificat per fer-li la mort menys dolorosa. Amb Jesús també li intenten donar, però ell ho rebutja.

La mort de Jesús a la creu és un fet escandalós. "Maleït el qui penja d'un patíbul" (Dt 21,23) La seva mort ens trastorna. El just també pateix! Però això no vol dir que Déu l'hagi rebutjat o se n'hagi oblidat.

L'Antic Testament ens il·lumina abastament la mort de Jesús: els salms 22, 31, 68 (el just innocent que pateix), el llibre d'Isaïes (Is 52,13-53, la mort vicària i redemptora del Servent) o el llibre de la saviesa (Sv 2, l'assassinat del fidel a Déu). Jesús mort per la voluntat salvífica de Déu. Al ulls de Déu té ple sentit la seva mort. Aquesta revela l'Amor de Déu. Jesús afronta el patiment entregant-se lliurement com un acte d'amor i perdó cap als seus botxins. És la revelació extrema de l'amor de Déu.
Els quatre relats de la Passió no són ben bé iguals. Els sinòptics no ens presenten Jesús patint. Són molt respectuosos. No els interessa tant explicar que i com va passar sinó més aviat perquè va passar i que implica pels cristians la Passió de Jesús. Joan desenvolupa molt més el tema en quan a la relació amb Roma.
Tots els evangelis tenen una mateixa estructura, hi ha un relat, proper als fets, dividit en quatre escenes: l'arrest de Jesús a Getsemaní, el procés jueu davant del Sanedrí, el procés romà davant de Pilat i l'execució i sepultura. Joan i Lluc ens presenten una crucifixió molt serena per part de Jesús. Fixem-nos també que no hi ha llàgrimes a la sepultura (les llàgrimes són per plorar als morts, i Jesús ha mort però no mor!). Els quatre relats tot i que pugui semblar que diuen el mateix poden arribar a ser molt diferents.
L'Evangeli de Marc és el bàsic, està en tots.
Elements propis de l'evangeli de Mateu. És l'únic que suïcida a Judes (a l'Antic Testament també trobem a  Ahitofel, 2Sa 17). També trobem com a propi el camp de sang (27,3-10), l'esposa de Pilat que testifica la innocència de Jesús (27,19), el lavatori de mans (27,24-25), els signes apocalíptics en la mort de Jesús: el terratrèmol, la foscor... (27,51-53) i la custòdia del sepulcre per demostrar que no van robar el cos (27,62-66).
Elements propis de Lluc. En la seva passió hi trobem l'àngel a Getsemaní (22,42-45), el procés  jueu (22,54-71), l'interrogatori d'Herodes (23,6-12), les dones de Jerusalem (23,27-32) i els crucificats amb Jesús, amb els que té una major familiaritat, fins i tot més que amb els deixebles (23,39-43).
Elements propis de Joan. La revelació de Jesús a Getsemaní (18,5-7), la compareixença de Jesús davant de Pilat amb el judici de Jesús (18,28 - 19,16), Maria i el deixeble estimat al peu de la creu (19,25-28) i la llançada al pit de Jesús (19,31-37)
El fet de treure o afegir coses als relats ho fan per ajudar als lectors a comprendre allò que volen transmetre.
La teologia dels relats de la Passió: Jesús és el Just, el Servent, el Profeta, el Rei, que mor injustament a mans dels pecadors per tots nosaltres. La seva mort traspua confiança en Déu i perdó envers els botxins. De Jesús, mort en creu, brolla la pau i la salvació.

(Article confeccionat a partir de la conferència:Els relats de la Passió, de Jordi Latorre, salesià)

Re-crear camins: la iniciació cristiana avui

"Tan de bo, avui sentissis la seva veu! No enduriu els vostres cors, no enduriu. Tan de bo!"

"Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, clamen de goig en la sega" (Salm 126,5)

Els cristians no tenim, i no hem de tenir el monopoli de la recreació de camins. Tenim però una perspectiva històrica que ens dóna realisme i ens hauria de donar humilitat. Ens està venint a sobre un tsunami que ja fa temps que es veu a venir: la cultura de l'apoteosi del jo. Ja el Concili Vaticà II ho va intuir, ho va veure clarament i ja va fer un primer intent d'aturar la secularització. Avui cal compartir el primer anunci de Jesucrist quan s'escaigui en el dia a dia. Ja ho deia Benet XVI a Deus et caritas est n.1 que un comença a ser cristià "per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona". Hem de fer un anunci joiós, acompanyat d'una invitació cordial, però acompanyant també d'una vivència i una coherència entre fets i paraules.

En tot procés d'iniciació però, sempre hi ha una o altra crisi, per exemple tenim el cas d'Abraham. Déu acostuma a usar diferents mediacions, però sempre confia en aquell que crida. Quina és la principal mediació? Nosaltres mateixos. Ens cal també ser valents i inculturitzar els valors evangèlics en la cultura d'avui, sense por. Abans la cultura n'anava plena, ara ha desaparegut. Els extrems no sempre són bons. Cal saber trobar el terme mig.

Podríem dir que calen més accions i menys paraules, que ja n'està bé de tant parlar i de tant plorar i més acció, més actuar. Però potser el que cal és actuar i al mateix moment parlar. Actuar, sí, per amb paraules. Paraula i Vida han d'anar junts de la mà i fer camí. Ens hi pot ajudar introduir el silenci en el nostre camí, viure el silenci, retrobar la interioritat. Potser no és això el que hem de fer. Tenim dret a equivocar-nos, i do que sí! Però no hem de tenir por. Hem de ser valents i moure fitxa. Hem de començar a fer pastoral valenta amb els nois i joves. Podem fer tallers de mil i una coses, però mentre els fem, qui ens impedeix d'anar parlant de Déu. No tinguem por, no endurim els cors, proclamem la Seva veu, potser la sentiran.

(A partir de la taula rodona: "La iniciació a la fe cristiana avui i a partir de la cultura en la que vivim", amb Claustre Solé, Xavier Morlans i Emili Marles, dins de la Jornada de Teologia Pastoral)

Els miracles de Jesús segons l'Evangeli de Joan

L'Evangeli de Joan és una obra principalment teològica i no fa ben tractar en la història.
Els punts de referència d'aquesta obra són per un costat la tradició basada en Jerusalem i per un altre costat centrada en els deixebles també de Jerusalem.
L'obra té dos nivells (segons Martyn) un nivell històric, de fets, de la vida de Jesús i un segon nivell on són presents els fets de la comunitat. Un i altre nivell però se superposen.
Des del punt de vista de la recerca de la historicitat de Jesús no és un dels llibres més importants, atès que és una obra principalment teològica.
Anem a veure el sentit que dóna l'evangeli als miracles , que són i que comporten.
En aquest evangeli no trobarem gaires miracles, només 7 (és el que menys explica) més un vuitè un cop ressuscitat:

• Transformació de l'aigua en vi a les bodes. (Jn 2,1-11)
• Curació del fill de l'oficial (Jn 4,46-54)
• Curació malalt de Betesda (Jn 5,1-15)
• Multiplicació pans i peixos (Jn 6,1-14)
• Camina sobre les aigües (Jn 6,16-22)
• Curació d'un cec (Jn 9,2-7)
• Resurrecció de Llàtzer (Jn 11,32-45)
• Pesca miraculosa (Jn 21,1-8)

Joan fila molt prim. Tria molt bé el material de la tradició i n'explica aquells que li interessa. Segur que en tenia molts més.
La tipologia és diferent dels sinòptics. No són fets poderosos, de fet usa l'expressió grega que significa en català signes. Jesús fa signes no pas miracles com es tradueix normalment.
En el miracle de les Bodes, comença bé, "El tercer dia..." i Jesús diu que "no ha arribat la meva hora" (té una hora prevista Jesús? Li cal?). Però Maria no li fa cas i Jesús obeeix. La sorpresa no ve per la transformació d'aigua en vi, sinó per la qualitat del vi! I tot per a què els seus deixebles creessin en Ell.
En la curació del fill de l'oficial passa el mateix, després de la curació van creure en Ell.
A Betesda el malalt no sabia qui era Jesús, i ell acaba dient que és el fill de Déu.
En els pans i els peixos la preocupació està en d'on treure el pa, Ell ja sap que vol fer.
Quan camina sobre les aigües no està qualificat ben bé com un signe o miracle. Ens trobem amb una clara teofania.
La curació del cec la fa perquè es manifesti les obres de Déu.
I en la resurrecció de Llàtzer només podem que repetir el que Jesús va dir: "Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà ... Ho creus això?" (Jn 11, 25)
Excepte el primer tots els miracles són molt semblants als sinòptics. Els signes s'allarguen en Joan amb grans diàlegs. Sempre hi ha la iniciativa de Jesús, és Ell qui ha vingut a donar-nos la vida. Déu en l'ha enviat perquè tots visquem. En tot l'evangeli Jesús és plenitud sòlida.
En totes les actuacions hi apareix el Pare.
El sentit dels miracles en Joan són la manifestació de la glòria de Déu, són signes de la seva divinitat, són mostra de què ell és l'origen de tot. Només amb la seva mort ens farà entendre la vinguda de Déu.
L'obra de Joan va més enllà del text. Així com els sinòptics trobem la fe i la confiança en Déu, amb Joan veiem a Déu i creiem que és Déu.
En l'evangeli de Joan no trobarem la historicitat dels miracles. Per això ja tenim els sinòptics. En Joan l'important no és el temps ni l'espai ni el signe en concret. Joan no ens ofereix dades històricament concretes. Els signes ens els hem de prendre en la condició humana de Jesús, així la seva revelació és autèntica i pot dir: "jo sóc  el camí, la veritat i la vida" (Jn 14-,6). Aquest és el missatge dels signes. La glòria de Jesús (Déu) es fa ens els signes.
El Jesús del segle XXI és el mateix que fa 2000 anys i el que serà d'aquí 2000 anys més.
Els signes ens revelen la condició humana de Jesús.

(Article confeccionat a partir de la conferència:Els miracles de Jesús segons l'Evangeli de Joan, d'Oriol Tuñi, jesuïta)

L'espiritualitat dels sentits

L'altre dia, en les Jornades de Pastoral de la Fundació de les Escoles Cristianes, vam poder sentir, i uso el verb sentir amb tota la intenció, una conferència del David Guindulain -jesuïta- sobre l'espiritualitat dels sentits. El principi de la xerrada va ser una introducció que va acabar amb un exercici pràctic. I això és el que jo vull intentar transmetre.

La felicitat és inversament proporcional a l'acceleració (Pedro García Aguada, "toto")

Els sentits són un primer accés cap a l'Espiritualitat i aquesta s'expressa pels sentits. El nostre cos és el millor accés a l'experiència espiritual i el nostre cos és la millor expressió de l'experiència espiritual. El cos tothom el cuida, "...tothom l'alimenta i el vesteix" (Ef 5,29). No tenim cos, som cos. Hem de "dominar el nostre propi cos amb santedat i respecte" (1Te 4,4). El cos "és el temple de l'Esperit Sant rebut de Déu i que habita en nosaltres." (1 Co 6,19). Cadascú de nosaltres fa sagrat el seu propi cos. El cos és per l'encontre, per la comunicació, per posar-se a la pell de l'altre (1Co 7,4). Som cos de Crist. (1a Co 10,17 o 2Co 5,1). Els cristians creiem que més enllà de la mort sobreviu allò que amb el cor s'ha arribat a estimar, tot allò que amb l'expressió corporal s'ha assemblat a Déu, que és amor.

La consciència ens ha permès obrir-nos a l'experiència espiritual. Ens cal aprendre a respirar. Ens cal tenir consciència del cos i de la respiració.

Anem a intentar-ho. No és fàcil fer-ho llegint un article, així que et recomano que busquis algú que et vulgui ajudar. L'únic que ha de fer és anar llegint lenta i pausadament, i tu només has de deixar-te conduir i fer el que sents. Una mica de música de fons pot ajudar.

Som-hi doncs:

Posat dret, 

els peus paral·lels, 

els genolls lleugerament endavant i relaxats, 

la columna recta, 

els braços penjant tranquil·lament, 

el cap recte, amunt, com si me l'estirés una corda,

les mans a l'alçada del melic, una sobre de l'altra,

canviem-les de posició, la de sota a sobre i al revés,

noto la incomoditat,

poso les mans com al principi,

respirem i sentim inflar l'estómac amb les mans,

me n'adono que estic inspirant i expirant,

vaig notant una sensació de plenitud i de buidor,

les mans en pengen,

les uneixo i les col·loco a l'alçada del pit,

sense separar-les les llanço endavant amb força tres segons,

les torno a posar damunt del pit,

ara les llanço cap amunt amb força tres segons,

sóc conscient de la meva respiració,

deixo caure les braços,

relaxo l'estèrnum, amb la punta dels dits vaig picant-hi a sobre, suaument,

poso les mans damunt del melic,

ens fem un massatge al voltant del melic,

i ja està.

Has tingut la consciència de què respiraves? Respirant bé podràs gestionar bé la teva vida espiritual. Però no n'hi ha prou.

Cal també aprendre a escoltar (escoltar i cercar la paraula que pugui expressar com estàs), aprendre a mirar (una mirada pot canviar una vida, veure i ser vist és el que volen diferents mirades; les coses són fetes per que et mirin a tu, no tu a elles). A més hem d'aprendre a tocar. Tothom, no només els nadons, necessita ser tocat, acariciat. El tacte pot ser un gran transmissor d'amor. Veient les mans d'una persona es poden descobrir moltes coses d'ella. Amb les mans podem fer moltes coses, com ara anar resseguint dit a dit i a cada dit fer-nos una pregunta, com per exemple: què m'apassiona?, al segon què voldria agrair?, el dit cor què voldria canviar, corregir?, al penúltim quin somni faria possible demà mateix? i al darrer amb m'agradaria fer aquest somni? Seria com fer un petit examen de consciència.

Però també hem d'aprendre a olorar i gustar.

Amb els cinc sentits podem arribar a "gustar" la Paraula de Déu.

Bon dia, Jesús. Un taller sobre la pregària

El divendres 22 de febrer vaig assistir a un taller del Juan Fernández (clica per web). El taller duia per nom, "Et diem: Bon dia, Jesús". 
Entre el que es va dir, resaltar:
Bon dia, per què? Perquè les paraules i els gestos són poderosos quan conserven el seu origen autèntic. Expressions com ara adéu (que Déu estigui amb tu) o bon dia (et desitjo que tinguis molt bon dia) potser han perdut realment el significat que tenen i s'han anat transformant en una senzilla rutina de salutació.
El Bon dia a l'escola té les seves llums i les seves ombres:
Llums:

• Silenci, profunditat, contra la superficialitat i el soroll
• Moltes possibilitats expressives
• Desenvolupar capacitats tant dels alumnes com dels professors

Ombres

• Manca de motivació
• Manca d'idees
• Manca d'adaptació a les edats dels alumnes
• Dificultats organitzatives (qui el fa, qui el prepara, qui el du a la pràctica?
• Els professors.

Podem fer molts tipus diferents de Bon dia:

• Bon dia dels pensaments (frases cèlebres de personatges famosos) (clica per web)
• Bon dia amb cançons: escoltar-la, cantar-la, treballar la lletra, fer un vídeo clip, fer una cançó, un cançoner, un cd, pregaria.cat, ... Per què no podem canviar el timbre de les nou del matí per una cançó de Bon dia?
• Bon dia amb l'art: contemplació d'obres d'art, colorejat exprés, ...
• Bon dia dels testimonis, persones en qui reconeixem l'esperit o no, ja siguin o no santes.
• Bon dia pregat, el Parenostre
• Bon dia de la creació
• Bon dia de la diada (dies especials)
• Bon dia dedicat, a una persona concreta
• Bon dia del conte
• Bon dia de la campanya
• Bon dia amb espelmes (fer la llum)

Recordem que tota iniciativa és bona, uns aficionats van construir l'arca i uns professionals el Titànic.

Fins aquí el que ens va transmetre o si més no el que jo vaig recollir del seu taller. Però sóc de l'opinió que aquest taller necessita uns afegitons.
Per començar explicar una mica més que vol dir fer el Bon dia, que vol dir pregar.

La pregària és l’enlairament de l’ànima a Déu. Una definició de sempre, que expressa bé la relació entre la persona humana i el seu Senyor.

També la pregària ha estat definida com la presa de consciència  del que és home i viu per la gràcia. Parlaríem del fill de Déu unit al seu Pare i Senyor.

Però la pregària és alguna cosa més senzilla. Parlar amb Déu, parlar amb el Pare, parlar amb Jesús, no és tan complicat. L’única cosa que demana és constància. Fer-ho cada dia. És bo de poder parlar cada dia amb aquell que ens estima tant. Pregar és tenir un tracte personal amb Déu, un tracte d’amistat que diria Santa Teresa de Jesús, amb el qual poder establir un diàleg personal, íntim i profund. Pregar és adonar-nos del que Déu ha fet i fa per nosaltres. Pregar és escoltar Déu, perquè Ell també ens parla.

I cada dia hem de pregar a l'escola? Cada dia hem de fer el Bon dia?

Podríem debatre molt al voltant d’aquesta pregunta, podríem dir cadascú de nosaltres el que pensem, però hem d’adonar-nos de què la pregunta és per què pregar cada dia a la nostra escola, ens caldrà rellegir el nostre projecte educatiu intentant cercar la resposta a la pregunta.

Un cop trobada la resposta, no cal sempre fer la pregària al matí. Podem pregar en qualsevol moment del dia.

Fixem-nos en la vida monàstica i mirem d'inculturitzar-la a l'escola.

Els vots d'obediència, castedat i pobresa fan que la vida monàstica resulti avui dia una opció molt poc atractiva fins i tot per a les persones més religioses. Tot i ser un exemple de vida dedicada a la pregària ens pot crear un cert rebuig per endavant. No obstant això, sí que hi ha alguna cosa en la vida apartada, tranquil·la i ordenada dels monjos que alguns, no necessàriament religiosos, podem trobar a faltar en la nostra vida quotidiana. Una de les coses que potser crida l’atenció del seu estil de vida és, i potser el més conegut, el concepte de “ora et labora” dels monjos benedictins. Tot i que cridi l’atenció, no cal oblidar que la nostra concepció actual del temps deriva del propi esquema temporal monàstic i abans, romà.

Al segle VI, Sant Benet, fundador de l'orde benedictina, va redactar la Regla per la qual s’haurien de regir els seus monjos en el futur. La Regla de Sant Benet va ser fonamental en el desenvolupament dels altres ordes monàstics. De fet va servir d'inspiració per a la gairebé totalitat dels que es van fundar després. La gran escissió cistercenca, la que va promoure alguns segles després Sant Robert de Molesmes des del monestir de Cîteaux, va tenir també el seu origen en la pròpia Regla perquè la seva causa principal va ser l'allunyament benedictí de l’essència de la Regla i la consegüent relaxació de costums que emanava de l'abadia de Cluny. Es tractava, en definitiva, de tornar al compliment estricte de la Regla.

Però el que més ens interessa és l’assumpte de l’horari, un dels preceptes de la Regla que basant-se en el llibre dels Salms (“Et lloo set vegades cada dia”Sl 119,164) obliga els monjos a resar en set moments puntuals del dia establerts amb prou precisió. Les pregàries estan relacionades amb el moment del dia, que a la vegada es vincula amb les diferents etapes de la vida.

I és aquí on la Regla de Sant Benet ens pot il·luminar. Ben cert és que no tenim per què pregar set cops al dia i a les hores que la Regla proposa, però ens pot donar pistes de la importància i la simbologia que pot tenir fer-la a les nou del matí, a les onze, al migdia o la tarda.

Vegem els set moments:

• Laudes (al voltant de les set del matí)

Està relacionada amb la sortida del sol, amb el despertar, el naixement i la resurrecció. És un moment d'alegria pel nou dia que comença.

• Tèrcia (al voltant de les nou del matí)

És l'hora tercera del dia (per als romans el dia començava en Cosina, a les 6 del matí). Tèrcia, Sexta i Nona, les anomenades hores menors, representen el pas per la vida dels homes. Tèrcia té molt a veure amb el començament de la jornada laboral. Per això és l'única oració que no es resa a l'església sinó en el propi lloc de treball. També representa el començament de la vida adulta.

Serien les pregàries que fem al matí, només entrar. Haurien de ser pregàries d’inici de la jornada escolar, pregàries d’acció de gràcies pel nou dia que comença, per la nova activitat que anem a dur a terme ....

• Sexta (a les dotze del matí)

És el moment en què el sol es troba al punt més alt, és la meitat del dia, també la meitat de la vida, el moment d’aturar-se una estona i reflexionar abans d'afrontar el que queda del dia.

Seria la nostra pregària al voltant de l’hora del pati. Pregària de reflexió, de com ha anat el dia fins ara, com afrontem la resta de la jornada, les primeres dificultats (conflictes al pati) ...

• Nona (a les tres de la tarda)

Just havent dinat i del descans posterior. S'inicia el treball de la tarda. El sol comença el seu descens. Som conscients del pas del temps, de la brevetat de la vida. La famosa crisi dels quaranta i dels cinquanta, la difícil adaptació a la idea que ja no serem joves mai més.

Podríem fer també la pregària en començar les classes a la tarda. Una pregària més reflexiva. Ha passat mitja jornada bona, queda poc, hem aprofitat el temps. Podria ser una pregària més interior, de reflexió personal del que hem viscut durant tota la jornada escolar (ja només queden un parell d’hores, venim del pati ...).

• Vespres (6 i mitjana de la tarda)

És el crepuscle, la fi de la llum, la inquietud per la foscor que arriba i el dubte que pugui tornar a sortir el Sol. La jornada activa s'acaba i arriba el moment de fer balanç del dia. També pot ser la fi de la vida laboral, la jubilació.

Pregària abans d’anar a casa. Pregària de valoració del dia amb possibles compromisos de cara al futur, de cara el dia següent, al cap de setmana...

• Completes (abans d’anar al llit; en el cas dels monjos entre les 8 i les deu de la nit depenent de l’orde)

És l’hora de dormir, i per suposat un correlat de la mort (ja ho deia Hamlet: “morir, dormir, no més”). És el moment per als monjos de posar-se en mans de Déu amb l’esperança de la resurrecció. No hi ha llum ni sons d’animals. Tot queda en silenci.

• Maitines (dos quarts de cinc de la matinada)

Quan el resta de la humanitat dorm, arriba el moment de pregar per ella, i també perquè la llum torni de nou. La resurrecció dels cristians.

Se’ns ha acudit mai de colònies, fer pregària al vespre, donant gràcies per tot el que hem viscut i gràcies a qui ho hem viscut?

(Les pregàries, generalment salms, que s’ha de resar en cada un d’aquests moments es recullen en el llibre de les Hores.)

I per acabar els afegitons, jo hem faria la pregunta de: com pregar? Seguint el model de Santa Teresa de Jesús, de Sant Ignasi, anar variant... Evidentment això ja és una decisió de cada un. Però són qüestions que un hi ha de pensar, tenir-les clares, ja què ens evitarà caure en rutines i no fer les coses, la pregària, el Bon dia perquè sí, perquè és el que toca.

No ho sents? Hi ha algú que està trucant!

Sí? Realment hi ha algú que està trucant? Se n'adonen els joves? I els infants? I no hi ha molta gent que ha deixat de sentir que truquen? Com és que no se n'adonen?

Al llarg de la història sagrada Déu ha trucat a la nostra porta i ens ha parlat, i ho ha fet perquè ens ha escoltat com nosaltres trucàvem a la seva porta, i a cops fins i tot ho ha fet abans que nosaltres, i nosaltres l’hem contestat i així hem dialogat, i dialoguem amb Ell. Quina gran sort que tenim. Joan ja ens ho diu: “Al principi existia el qui és la Paraula” (Jn1,1) Déu sempre ens ha parlat, sempre constantment pica a la nostra porta, fins i tot ens va enviar al seu fill per què escoltéssim el seu truc i ell ens va donar lliçons d'escolta de trucades (el clam de tants i tants desfavorits en la seva època que Ell va escoltar: cecs, coixos, infants, ...)  i avui encara continua parlant-nos a traves de l’Església, a través de les Escriptures, a través del clam dels desfavorits d'avui (Haití, El Congo, ...) i els oprimits (els innocents d'Afganistan, les víctimes del terrorisme, ...), ... però encara hem d'aprendre a escoltar-lo.

A Mt 11,16-17 com fent un presagi del què passa avui llegim: "Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: "Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!". Simone Weil ja fa quasi un segle deia: "Els joves vegeten en el món sense espai en el món dels adults". 

No serà que els nostres joves no ho són pas de sords? No serà que el problema rau en què hi ha tant de soroll que els arriba el so?

Avui, i especialment en el nostre país, hi ha una visió molt esbiaixada del fet religiós. Vivim en un país on (sembla que sigui una tradició) sovint els primers que reben són l'Església. Però aquesta visió esbiaixada no neix de la seva experiència, és una visió que li ve donada, En el fons hi ha molta desconeixença del fet religiós, del que fa avui l'Església. Si no coneixem com sona el timbre de la porta, si no coneixem com sona la nostra picaporta, no serem conscients de que algú està trucant, no podrem reconèixer el truc. Abans que hi hagués electricitat, en els convents els germans sabien reconèixer que volia dir el repic de campanes: si anar a pregària, a dinar, si cridaven un germà o un altre... Coneixien el truc. semblantment succeïa amb el repic de campanes de l'església: el repic de morts, el d'un casament, l'alarma de foc... i la gent, els germans del convent, tots reaccionaven d'una manera o una altra segons el toc que sentien. Avui, el nostre jovent no reconeix com truca Déu, i per això no contesta. I això no vol dir que no vulgui contestar. Amb els apòstols també va passar, van estar una llarga estona caminant i parlant amb Ell i no el van reconèixer! (mireu Lc 24,13-35).

Però, qui truca? Moltes vegades som nosaltres mateixos els que truquem, amb tota la bona intenció del món, amb ganes de fer d'amplificadors de Déu, i pot ser és per això que no en fan cas. Perquè a qui estan escoltant és a nosaltres i no a Déu.

Quan un és jove les coses van passant i força ràpid, i ells són els protagonistes. Volen tenir un diàleg amb la seva pròpia vida i se n'adonen de què hi ha moments que no saben el que passa. Es fan moltes preguntes, i sovint no tenim respostes per totes. Els joves tenen la necessitat de ser escoltats, i també tenen la necessitat d'escoltar. I Déu truca.

No tenim els mateixos interessos uns i altres. Fixem-nos en els signes dels temps. Vivim en un món plural, amb diversitat cultural, diversitat religiosa (però molta més diversitat que quan nosaltres érem joves). Cada cop hi ha més demanda d'interioritat, com a resposta a la gran superficialitat que impera en el nostre món. Avui els joves potser no són religiosos, però si que són solidaris. Serà això l'era digital?

Per acabar:

"Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi." (Ap 3,20)

"Jo dormia, però el meu cor vetllava.

Una veu! El meu estimat que truca:

«Obre'm, germana meva, estimada meva,

coloma meva, el meu tot;

el meu cap és ple de rosada,

els meus rulls, de la serena de la nit.»

M'havia tret la túnica:

com posar-me-la de nou?

M'havia rentat els peus:

com me'ls tornaria a embrutar?

L'estimat passa la mà pel forat de la porta,

i les meves entranyes es commouen per ell.

M'alço per obrir al meu estimat:

les meves mans destil·laven mirra,

regalimaven mirra els meus dits

sobre l'agafador del forrellat.

Obro al meu estimat,

però el meu estimat ja no hi era:

mentre ell em parlava, jo m'havia esvanit.

El cercava, però no l'he trobat,

el cridava, però no m'ha respost." (Ct 5,2-6)

(Article confeccionat a partir de la conferència:No ho sents? Hi ha algú que està trucant! de Josep Otón de les 6s Jornades de Pastoral educativa 2013 de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya)

Les paraules de Jesús segons l'Evangeli de Joan

En l'Evangeli de Joan, trobem una paradoxa amb les paraules de Jesús. Per una banda no podem assegurar que totes les paraules que estan en boca de Jesús siguin literals, produïdes per Ell, i per un altre costat els estudis ens mostren que tot el que ens diu l'Evangeli que Jesús ha fet i tot el que ens diu que ha dit són fets i paraules de Jesús.

Si llegim el pròleg (Jn 1,1-18) podem veure una part que fa referència al transcendent (Déu) i una part immanent (la història) però que totes dues interaccionen. El pròleg ens diu també com hem de llegir la resta de l'evangeli.

Irineu cap al 180 ja diu que va ser Joan qui el va publica, i en diu el deixeble estimat. 

De sempre que se l'ha anomenat l'evangeli espiritual, ja que es s'ha considerat que els històrics ja estaven fets (els sinòptics).

Segons Papies de Hiràpolis (esmentat per Irineu) ve a dir-nos que l'Evangeli de Joan creava certa tensió.

Tots els documents trobats al llarg de la història apunten cap a la peculiaritat de l'evangeli.

Qui el va escriure? Si seguim tota l'obra en el context sembla que és el deixeble estimat l'autor, però els estudis apunten que ha estat escrit per dues persones diferents. Potser el deixeble estimat que ens parla l'Evangeli sigui un paradigma, un contrast al costat de Pere. Els exegetes però tenen clar que l'autor és un veritable deixeble, però no un testimoni directe. Sembla que va ser fet en diverses etapes.

1. Formació del material tradicional, independent dels sinòptics, amb transmissió oral, a partir de les explicacions d'un testimoni presencial: Joan.
2. La comunitat Joànica medita, selecciona i dóna forma al material tradicional i a l'adapta a la seva comunitat. És el que s'anomena estil joànic.
3. Una primera redacció per part d'un deixeble del testimoni, segurament un predicador i teòleg, que fa una selecció. La tradició adquireix noves variants en funció de l'estat de la comunitat i les seves dificultats.
4. Es fa una revisió del primer escrit ampliant-lo amb material reflexionat de nou i predicat.
5. Es confecciona l'escrit final per una altra persona. El redactor definitiu incorpora material  en diferents moments de l'evangeli, així com el pròleg i el capítol 21.

Llegint l'evangeli trobarem que hi ha forces interrupcions, tallades en sec, que fan pensar en els diferents moments de la seva confecció.

Quin objectiu té? Bàsicament només té un sol objectiu: suscitar la fe del lector.

L'obra té dos temps, un primer amb la vida de Jesús, el Jesús històric, el Jesús de l'etapa prepasqual, i un segon temps amb la resurrecció i vida, l'etapa pasqual. Tota l'obra esta seguida per l'esperit que va omplint les paraules de Jesús donant així a veure una més gran comprensió.
L'Evangeli comença em en el seu pròleg dient-nos que al principi era la paraula, afirmació que anirà repetint-se al llarg de tot l'evangeli, especialment en el "jo sóc" (que en alguns moments aquesta expressió arribarà a ser el nom de Déu) de la samaritana, la llum del món, a la porta de les ovelles, el jo sóc del pastor, el camí i la vida. Jesús parla com el Déu de l'Antic Testament i s'identifica. És la relació fill-pare. "Jo i el pare som un" que ens diu el capítol 10, i ho diu Jesús l'home, el temporal, l'humil, el contradictori, el que morirà, el jueu, el galileu, el fill de Josep el fuster, el que plora, el que té set... el Jesús HOME. Tota la teologia és fa d'aquest home. Hi ha però coincidències i diferències entre el fill i l'home. L'escrit en el seu llenguatge original usa unes preposicions difícils a cop de traduir. Ens fan veure el Pare, no només veure'l, ens el fa conèixer i sobretot ens el fa estimar.
Tot el text ens remarca que el que creu, creu per do. La voluntat de Déu no és aliena. Però, tenim tots aquest do? Hem de creure que sí, quin Déu creador seria si no donés aquest do a totes les seves criatures. Però aleshores, com és que no tots sentim el do? Com és que no tots hi creiem, no escoltem a Déu?
Com a conclusió, el veritable autor de l'obra és l'Esperit!
(Article confeccionat a partir de la conferència:Les paraules de Jesús segons l'Evangeli de Joan, de Concepció Huerta)