No ho sents? Hi ha algú que està trucant!

Sí? Realment hi ha algú que està trucant? Se n'adonen els joves? I els infants? I no hi ha molta gent que ha deixat de sentir que truquen? Com és que no se n'adonen?

Al llarg de la història sagrada Déu ha trucat a la nostra porta i ens ha parlat, i ho ha fet perquè ens ha escoltat com nosaltres trucàvem a la seva porta, i a cops fins i tot ho ha fet abans que nosaltres, i nosaltres l’hem contestat i així hem dialogat, i dialoguem amb Ell. Quina gran sort que tenim. Joan ja ens ho diu: “Al principi existia el qui és la Paraula” (Jn1,1) Déu sempre ens ha parlat, sempre constantment pica a la nostra porta, fins i tot ens va enviar al seu fill per què escoltéssim el seu truc i ell ens va donar lliçons d'escolta de trucades (el clam de tants i tants desfavorits en la seva època que Ell va escoltar: cecs, coixos, infants, ...)  i avui encara continua parlant-nos a traves de l’Església, a través de les Escriptures, a través del clam dels desfavorits d'avui (Haití, El Congo, ...) i els oprimits (els innocents d'Afganistan, les víctimes del terrorisme, ...), ... però encara hem d'aprendre a escoltar-lo.

A Mt 11,16-17 com fent un presagi del què passa avui llegim: "Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: "Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!". Simone Weil ja fa quasi un segle deia: "Els joves vegeten en el món sense espai en el món dels adults". 

No serà que els nostres joves no ho són pas de sords? No serà que el problema rau en què hi ha tant de soroll que els arriba el so?

Avui, i especialment en el nostre país, hi ha una visió molt esbiaixada del fet religiós. Vivim en un país on (sembla que sigui una tradició) sovint els primers que reben són l'Església. Però aquesta visió esbiaixada no neix de la seva experiència, és una visió que li ve donada, En el fons hi ha molta desconeixença del fet religiós, del que fa avui l'Església. Si no coneixem com sona el timbre de la porta, si no coneixem com sona la nostra picaporta, no serem conscients de que algú està trucant, no podrem reconèixer el truc. Abans que hi hagués electricitat, en els convents els germans sabien reconèixer que volia dir el repic de campanes: si anar a pregària, a dinar, si cridaven un germà o un altre... Coneixien el truc. semblantment succeïa amb el repic de campanes de l'església: el repic de morts, el d'un casament, l'alarma de foc... i la gent, els germans del convent, tots reaccionaven d'una manera o una altra segons el toc que sentien. Avui, el nostre jovent no reconeix com truca Déu, i per això no contesta. I això no vol dir que no vulgui contestar. Amb els apòstols també va passar, van estar una llarga estona caminant i parlant amb Ell i no el van reconèixer! (mireu Lc 24,13-35).

Però, qui truca? Moltes vegades som nosaltres mateixos els que truquem, amb tota la bona intenció del món, amb ganes de fer d'amplificadors de Déu, i pot ser és per això que no en fan cas. Perquè a qui estan escoltant és a nosaltres i no a Déu.

Quan un és jove les coses van passant i força ràpid, i ells són els protagonistes. Volen tenir un diàleg amb la seva pròpia vida i se n'adonen de què hi ha moments que no saben el que passa. Es fan moltes preguntes, i sovint no tenim respostes per totes. Els joves tenen la necessitat de ser escoltats, i també tenen la necessitat d'escoltar. I Déu truca.

No tenim els mateixos interessos uns i altres. Fixem-nos en els signes dels temps. Vivim en un món plural, amb diversitat cultural, diversitat religiosa (però molta més diversitat que quan nosaltres érem joves). Cada cop hi ha més demanda d'interioritat, com a resposta a la gran superficialitat que impera en el nostre món. Avui els joves potser no són religiosos, però si que són solidaris. Serà això l'era digital?

Per acabar:

"Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi." (Ap 3,20)

"Jo dormia, però el meu cor vetllava.

Una veu! El meu estimat que truca:

«Obre'm, germana meva, estimada meva,

coloma meva, el meu tot;

el meu cap és ple de rosada,

els meus rulls, de la serena de la nit.»

M'havia tret la túnica:

com posar-me-la de nou?

M'havia rentat els peus:

com me'ls tornaria a embrutar?

L'estimat passa la mà pel forat de la porta,

i les meves entranyes es commouen per ell.

M'alço per obrir al meu estimat:

les meves mans destil·laven mirra,

regalimaven mirra els meus dits

sobre l'agafador del forrellat.

Obro al meu estimat,

però el meu estimat ja no hi era:

mentre ell em parlava, jo m'havia esvanit.

El cercava, però no l'he trobat,

el cridava, però no m'ha respost." (Ct 5,2-6)

(Article confeccionat a partir de la conferència:No ho sents? Hi ha algú que està trucant! de Josep Otón de les 6s Jornades de Pastoral educativa 2013 de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya)