dissabte, 31 de desembre del 2011

2011 ..... 2012



Adéu 2011!

Quan els apòstols venien d’enterrar Joan, decapitat, venien de passar una experiència molt dura. Molt forta. Jesús no els hi diu res, no els consola, sols els hi diu: “veniu en un lloc despoblat, sol i reposeu un xic”. (Mc 6,31) Jesús els convida a reposar, els convida a fer pregària.

Jesús en un dia com avui, després d’un any com el que hem passat també ens convida a aturar-nos, descansar, meditar, fer pregària.

Però “nosaltres no sabem com hem de pregar” (Rm 8,26). Per començar no hem de pregar només avui, hem de ser “constants en l'oració”. (Rm 12,12) I “sobretot vetlla el fons del cor, que d'allí surt la vida” (Pr 4,23). Sí, és des del cor que ens sortirà la pregària, i és en el cor on escoltarem a Déu que ens convida, malgrat tot, a seguir avançant un any més. El salm 103,8 ens diu que “Déu és compassiu i benigne, lent pel càstig i ric en l’amor”. L’amor de Déu és de sempre i dura per sempre´. El salm 104, 24 ens diu “que en són de variades les nostres obres totes les has feta amb saviesa.” Nosaltres som obra seva, feta amb amor i saviesa, i ens ha donat la llibertat, llibertat que hem de saber usar, i més encara en aquests moments que, parafrasejant al president dela Generalitat, fa mala mar i bufa vent molt fort, som lliures de deixar la barca o de decidir quedar-nos-hi i seguir remant, però no remant només per a què nosaltres ens salvem, sinó per posar el nostre gra de sorrat per a què aquell món nou que Jesús ens parla, ens proposa de viure-hi, es comenci a fer realitat.

I com podem començar a fer realitat aquest nou món? Poder, podríem fer moltes coses. Heus aquí tres idees.
  • Potser el primer que hauríem de fer és rejuvenir l’Església, i això passa per participar més activament en la vida de les nostres parròquies fent-hi també participar els nostres fills, nebots, ... que es torni a sentir soroll de nois i joves a les celebracions, als local parroquials, .. fem que els infants i els joves també diguin la seva en l’Església
  • Aprendre a escoltar de veritat que és el que ens demana el món i construir-lo tots junts. Jesús en cap moment va demanar que treballéssim sols.
  • No hem de tenir por de dir que som cristians. Tot el món està ara en les celebracions del naixement de Jesús. Qui no fa cagar el tió, rep al Para Noël, o espera amb il·lusió els tres mags d’Orient, ... i tot plegat per celebrar que vas decidir fer-te home per després morir per nosaltres. No hem de tenir por de dir-ho ben alt. Jo sóc cristià i formo part de l’Església.
En aquest any 2011 ens hem vist, ens hem sentit, ens hem llegit, ens hem tocat, fins i tot ens hem olorat, però ... ens hem escoltat? Ens hem fet escoltar? Cal seguir aprenent a escoltar, cal seguir ensenyant a escoltar , però sobretot cal tenir ganes d’escoltar i fer-ho. Quan realment escoltem, actuarem, i quan actuem, fent-ho amb responsabilitat, ganes, il·lusió, donant-nos al màxim, intentant fer-ho el millor possible i cadascú des del seu nivell, ens en sortirem.  Deixem el 2011 a un costat del pont, i creuem cap el 2012.

Bon 2012!

diumenge, 11 de desembre del 2011

Em dónes força

Sergio Dalma i Escolania de MontserratMarató TV3 2011


Quan estic trist i els ànims tinc per terra,
quan no he previst que el cor em tracti així,
jo vull sentir la força que tu em dónes
i que estem junts fins que arribi la nit. 

Em dónes força per superar els obstacles,
em dónes força per creuar l’oceà.
Sóc tan fort quan dintre meu et sento.
Em dónes força per sempre et vull amb mi. 

Em dónes força per superar els obstacles,
em dónes força per creuar l’oceà.
Vull sentir la força que tu em dónes
i que estem junts tota l’eternitat

El senyor és la meva força
La força que ens dóna Déu és la força de l’amor. L’amor hi és sempre present. No fa soroll, sempre hi és tot silenciós fent camí amb nosaltres. Però tot hi que és silenciós hem d’aprendre a escoltar-lo. Perquè escoltant-lo entendrem que el treball, el servei, la puntualitat, l’hospitalitat no tenen sentit si no hi ha darrere l’amor. L’amor el trobem en la família, entre els germans, i nosaltres, tots els cristians com a fills del mateix pare, celebrem aquest amor en comunitat, fent de la nostra vida una festa d’amor. Però per poder viure junts l’amor ens cal confiar en l’altre i en Déu, ens cal un esforç i un sacrifici, no sempre hi estem disposats, ens cal perdonar-nos, ens cal ser tolerants i ens cal ser fidels per poder establir diàleg amb tots els germans. I una manera d’establir aquest diàleg d’amor és mitjançant la pregària, que ens demana un compromís, ens demana que visquem sempre l’amor, i això és una gran responsabilitat i ens ha de fer respecte. Déu que ho va fer tot, fins i tot morir per nosaltres, també ens va crear a nosaltres i ens va donar el seu amor per a què actuéssim amb justícia, fóssim coherents amb la nostra fe, i que caminéssim amb fe, esperança i pau vers la veritat, veritat que en paraules seves ens farà lliures. Hem de fer el camí de l’amor. Camí que tots triem lliurement. Camí que ens porta cap a la Pasqua, cap a Déu, cap a l’Amor.

El Senyor és la meva força.
El Senyor, el meu cant.
Ell ha estat la salvació.
En ell confio i no tinc por,
En ell confio i no tinc por

Text complementari

La força de qui es sap estimat. (1a Jn 4,7-13)

Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. L'amor de Déu s'ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic perquè visquem gràcies a ell. L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats.
Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud. Coneixem que estem en ell i que ell està en nosaltres perquè ens ha donat el seu Esperit.

(publicat a pregaria.cat)

dimecres, 7 de desembre del 2011

La Immaculada

Orígen del dogma de la Immaculada
Després de molts preparatius i d'una consulta a tots els bisbes catòlics del món, el 8 de desembre de 1854 Pio IX va proclamar solemnement com a veritat revelada la Concepció Immaculada de Maria amb la Bul.la Ineffabilis Deus. Les paraules essencials són:
"Per a honor de la santa i indivídua Trinitat, per a glòria i esplendor de la Verge Mare de Déu, per a exaltació de la fe catòlica i augment de la religió cristiana, amb l'autoritat de Nostre Senyor Jesucrist, la dels sants apòstols Pere i Pau i la nostra, declaram, pronunciam i definim que la doctrina que sosté que la benaventurada Verge Maria va ser preservada immune de tota taca de pecat original en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en consideració als mèrits de Jesucrist Salvador del gènere humà, ha estat revelada per Déu; i per tant, ha de ser creguda fermament i constantment per tots els fidels".

Les idees principals del dogma de la Immaculada.
En la concepció de Maria, el dogma es refereix a una concepció passiva, ensenyant que des del primer instant en què es constituïda com persona, ho és sense taca alguna de pecat.
És dogma de fe que el pecat original es transmet a tots els homes per generació natural, de manera que tots som concebuts en pecat. Ara bé, com que Maria va ser immune de la culpa, al ser concebuda sense pecat, no va tenir aquesta culpa i, per això, tampoc tenia les conseqüències d’aquesta falta. Això suposa tres cosses:
  1. L’absència de tota taca de pecat. Ella va ser immune a les penes del pecat original en virtut de que mai va tenir aquest pecat.
  2. Plena de gràcia santificant. Al no tenir pecat, l’ànima de Maria estava plena de la gràcia santificant, des del primer instant del seu ser, i tenia les virtuts infuses i els dons que acompanyes aquest estat de santedat,
  3. L’absència de la inclinació cap el mal. El pecat que consisteix en l’aversió a Déu i en l’amor desordenat a les criatures provoca la inclinació al mal. En Maria això no es va donar ja que mai va tenir pecat algun.
I tot plegat per singular privilegi i gràcia de Déu.
El fet de estar preservada de la culpa original, és el nucli del dogma que indica la forma en què Déu va tenir a bé a aplicar a Maria la redempció. Sabem que el pecat afecta a tot el gènera humà, i també que la redempció amb la mort de Jesús, era universal, per tant en el cas de Maria també tenia necessitat de ser rescatada del pecat. Però en ella això es va fer no mitjançant un redempció alliberadora, sinó mitjançant una redempció perseverant, és a dir, la primera s’aplica a tots els homes que amb el bateig són netejats del pecat, la segona l’apliquem a Maria, perquè al ser descendent d’Adam també tenia la marca hereditària, i de fet l’hagués tingut, si no fos que Déu l’havia preservat de la culpa original.
Però aquesta impecabilitat de Maria, cal veure-la com una impecabilitat moral (no física, com en Crist, que prové de la seva mateixa constitució ontològica). Aquesta impecabilitat moral de Maria cal entendre-la en el sentit que Maria ha rebut, en virtut de la seva missió, gràcies tan poderoses que estava assegurada com a moralment certa la seva constant perseverança en la consecució del bé.