La Immaculada

Orígen del dogma de la Immaculada

Després de molts preparatius i d'una consulta a tots els bisbes catòlics del món, el 8 de desembre de 1854 Pio IX va proclamar solemnement com a veritat revelada la Concepció Immaculada de Maria amb la Bul.la Ineffabilis Deus. Les paraules essencials són:

"Per a honor de la santa i indivídua Trinitat, per a glòria i esplendor de la Verge Mare de Déu, per a exaltació de la fe catòlica i augment de la religió cristiana, amb l'autoritat de Nostre Senyor Jesucrist, la dels sants apòstols Pere i Pau i la nostra, declaram, pronunciam i definim que la doctrina que sosté que la benaventurada Verge Maria va ser preservada immune de tota taca de pecat original en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en consideració als mèrits de Jesucrist Salvador del gènere humà, ha estat revelada per Déu; i per tant, ha de ser creguda fermament i constantment per tots els fidels".

Les idees principals del dogma de la Immaculada.

En la concepció de Maria, el dogma es refereix a una concepció passiva, ensenyant que des del primer instant en què es constituïda com persona, ho és sense taca alguna de pecat.

És dogma de fe que el pecat original es transmet a tots els homes per generació natural, de manera que tots som concebuts en pecat. Ara bé, com que Maria va ser immune de la culpa, al ser concebuda sense pecat, no va tenir aquesta culpa i, per això, tampoc tenia les conseqüències d’aquesta falta. Això suposa tres cosses:

1. L’absència de tota taca de pecat. Ella va ser immune a les penes del pecat original en virtut de que mai va tenir aquest pecat.
2. Plena de gràcia santificant. Al no tenir pecat, l’ànima de Maria estava plena de la gràcia santificant, des del primer instant del seu ser, i tenia les virtuts infuses i els dons que acompanyes aquest estat de santedat,
3. L’absència de la inclinació cap el mal. El pecat que consisteix en l’aversió a Déu i en l’amor desordenat a les criatures provoca la inclinació al mal. En Maria això no es va donar ja que mai va tenir pecat algun.

I tot plegat per singular privilegi i gràcia de Déu.

El fet de estar preservada de la culpa original, és el nucli del dogma que indica la forma en què Déu va tenir a bé a aplicar a Maria la redempció. Sabem que el pecat afecta a tot el gènera humà, i també que la redempció amb la mort de Jesús, era universal, per tant en el cas de Maria també tenia necessitat de ser rescatada del pecat. Però en ella això es va fer no mitjançant un redempció alliberadora, sinó mitjançant una redempció perseverant, és a dir, la primera s’aplica a tots els homes que amb el bateig són netejats del pecat, la segona l’apliquem a Maria, perquè al ser descendent d’Adam també tenia la marca hereditària, i de fet l’hagués tingut, si no fos que Déu l’havia preservat de la culpa original.

Però aquesta impecabilitat de Maria, cal veure-la com una impecabilitat moral (no física, com en Crist, que prové de la seva mateixa constitució ontològica). Aquesta impecabilitat moral de Maria cal entendre-la en el sentit que Maria ha rebut, en virtut de la seva missió, gràcies tan poderoses que estava assegurada com a moralment certa la seva constant perseverança en la consecució del bé.