dilluns, 31 d’octubre del 2011

Testimonis i enviats per anunciar l’Evangeli (1)

L’amor no s’esgota mai.
Avui en dia n’hi ha que es fan un fart d’estudiar i de voler quantes més coses saber millor de Déu. I no és qüestió de saber moltes coses de Déu, és qüestió d’aprofundir en Ell. Només ens farem especialistes en Déu, només ens farem Doctors en Déu, al final. És aleshores quan realment el coneixerem. Però per conèixer-lo va bé de tant en quan fer una aturada. Una aturada per dedicar-te a escoltar-lo amb deteniment. Ell sempre ens parla, però no sempre l’escoltem prou bé. És bo aturar-se, però no per fer una pausa en la nostra vida, sinó per fer un pas més en la història de la nostra fe.

Qui pot anunciar avui l’Evangeli? Aquells que són testimonis de l’experiència de Déu. Aquells que senten, escolten, parlen, VIUEN Déu. Per ser un bon testimoni també cal ser deixeble, i el deixeble és el que sap escoltar.

Per ser testimonis ens cal creure, ens cal esperar, ens cal estimar. Fe, esperança i amor, els fonament de la vida teologal. Però cal també tornar a la font. I la font és la Paraula. Noméshi ha una cosa necessària, escoltar la paraula de Déu.. La paraula la podem escoltar de moltes maneres, i hem d’anar amb compte. L’excés de feina, encara que sigui una feina de servei, la rapidesa del dia a dia, la velocitat amb la que es mouen les busques del rellotge, el munt de persones que ens preocupen, el voler estimar, ajudar, servir ...pot fer que acabem no escoltant-lo (ser com Marta cf. Lc 10,28-42). De tant en quan és bo aturar-se i escoltarla Paraula amb deteniment per tal de què segueixi ressonant en el nostre camí de cada dia i no s’acabi diluint en el soroll de la vida, ans al contrari, puguem sentir entre el soroll comla Paraula va repetint-se una i una altra vegada. Així, escoltant-la, sentirem que Déu parla en boca de tots i ens demana que fem una cosa ben senzilla: “estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.” (Jn 13,34).

Nicodem (Jn 3,1-21) és un exemple d’algu que reconeix a Jesús, que l’escolta, que el va a trobar i troba Déu en Jesús però ... no l’acaba d’entendre. Ell sap moltes coses de Déu, però necessita tenir més experiència de Déu, necessita més viure Déu que no pas conèixer-lo. I Jesús li parla del que viu, li parla de la vida i Nicodem només hi veu el coneixement, no sent la vida. Per poder ser testimonis cal fe en les seves paraules, i llum per a què ens vegin, i si amb la llum es veuen les nostres maleses, no hem de tenir por. Som humans, no som perfectes, i estem en camí, intentant millorar i créixer, i igual que es veuen les coses dolentes més es veuran les bones. Tinguem present que Déu no vol el mal. Som nosaltres que des de la nostra llibertat fem el mal. Per ser testimonis cal usar bé la nostra llibertat i tenir set de Déu (Sl 41) una set que encara que beguem no se’ns acaba de passar, una set d’un Déu viu, un Déu que ens fa lliures, un Déu que ens estima, i que amb aquest gran amor que ens té ens diu que en siguem testimonis i ens envia. Un Déu que ha vingut per a tots, ens estima a tots per igual, a tots, als set mil milions de persones que som, i nosaltres som la seva eina per estimar als que no el senten. Som la seva wi-fi (la seva wi-fe).

dissabte, 22 d’octubre del 2011

La vida monacal, té sentit?

Avui em deien que fa temps que no escrivia res. És veritat. Però escriure demana temps, i demana també tenir alguna cosa a compartir. En dos mesos he tingut molts pensament a compartir, però llastimosament, no he tingut temps.

Avui he viscut una bonica experiència. M’ha fet pensar i reflexionar. Vull compartir amb vosaltres aquesta reflexió.

La vida monacal, té sentit?

La vida monacal és com un viatge en tren. Però és un tren al que hi volem accedir voluntàriament. No és com el tren de la vida. On hi som encara que no vam demanar entrar-hi, ni ens van preguntar ni ens preguntaran quan hem de baixar. És un tren que passa, el sents arribar i tu, lliurement, perquè l’has sentit arribar des del fons del teu cor, has decidit agafar. I mentre ets en aquest tren tens la gran oportunitat d’estimar als altres encara molt més, tens la possibilitat de somriure a cada instant i donar gràcies a Déu per cada segon, per cada detall de la vida i ser feliç, molt feliç amb tot allò que Déu ha creat i tenir la sort de poder compartir cada dia la pregària amb tota l’Església. Aquest tren dóna sentit a la vida ara i aquí des del primer moment en que hi puges. Però cada moment és important per a donar-li sentit. Pujar-hi és una clara aposta per l'autenticitat. Com ha fet avui la María Jesús de San José. Un veritable testimoni de fe. Una persona que ha decidit viure d'acord amb el que creu, pensa i sent. Estimant des d’avui i per sempre a Jesús.

És un bonic exemple d’una persona que viu autènticament, ja que ha fet de la seva vida un projecte personal juntament amb la seva nova comunitat i amb Ell.

Algú pensarà que ha entrat en una vida rutinària que l’ajuda a cobrir les necessitats primàries, (cosa que hem de fer tots), però no, la María Jesús des d’avui intenta fer de la seva vida una obra d'art, que cada dia que passi serà més agradable a Déu i als qui l'acompanyen. I no admet que la seva vida tingui un guió escrit. Mica a mica l'anirà escrivint i omplint d'amor. I per a fer de la nostra vida una obra d’art Jesús ens pot ajudar.

Potser molts no ho entendran, però la vida monacal, pujar al tren de la vida en comunitat, té sentit, i molt. Només cal saber escoltar a Déu en el cor i seguir-lo.