No t’adormis, hem de seguir construint!

La Companyia de Maria és present a Albània des de fa ja quasi dues dècades. La nostra escola ja va participar anys enrere en campanyes per ajudar a la creació d’una nova escola a la seva capital, Tirana. Enguany hem estat convidats a celebrar amb ells Santa Joana. Uns quants mestres de l’escola hem tingut l’ocasió d’assistir-hi. A part dels actes que vam viure: celebració de l’eucaristia (la veritat és que no van entendre gran cosa ja que la van celebrar en albanès, però això no ens va impedir de viure i celebrar la nostra fe; el llenguatge de Déu no en sap d'idiomes, el llenguatge de l'amor parla als cors, i els cors saben escoltar-lo), inauguració d’una estàtua de Santa Joana, pica-pica,... La trobada pretenia també crear lligams per poder establir una assistit valorem molt positivament l’experiència viscuda.

Durant aquests dies hem pogut veure i viure moltes i moltes coses. Explicar-les totes necessitaria segurament més d’una i de dues pàgines. Però una cosa si que val la pena comentar. En aquesta trobada vam poder fer palès la importància de fer les coses junts. El lema de l’escola d’aquest curs ressonava constantment en els nostres caps: “Junts construïm”. Només calia mirar per entendre que si no fem les coses junts no ens en podem sortir. Si l’escola de Tirana tira endavant és perquè tots junts volen que tiri endavant, tant la companyia de Maria, com els professors, com els propis alumnes. I us asseguro que no ho tenen tant fàcil com nosaltres. Junts és com ens sentíem també nosaltres, com si fóssim un de sol que fa la visita, cadascú vivint personalment la seva experiència, però junts, compartint-la a cada moment, a cada passa. Vam estar junts des de la sortida fins a l’arribada. I junts vam construir moltes coses durant la trobada.

Junts també aquí a l’escola, sense donar-nos conte hem anat construint. Junts hem anat fent un munt d’activitats amb un sol objectiu: recaptar diners per Popol Ja. No hem fet la guerra cadascú pel seu costat, sinó que moguts per la solidaritat, l’amor, la fe i l’esperança hem anat fent múltiples activitats, molt diferents i variades però que totes juntes han construït i molt. És com si cadascú de nosaltres tingués unes quantes cartes d’una baralla. Per si soles, no fan res, però quan ajuntem les cartes que cadascú té, aconseguim una baralla que ens permetrà construir un castell de cartes ben alt. Sols no podríem ni aixecar un pis del castell.

 I quines han estat aquestes cartes? Fem repàs: loteria de Nadal de l’AMPA (975€), botiga del comerç just (850€), esmorzar solidari ESO (665,65€), recollida sobre (2.621€), llibretes solidàries (1.377€), confirmació (413,18€), bingo solidari (510,27), comiat Batxillerat (144€), comunions (2.546€), l’AMPAradeta del llibre solidari i les roses solidàries (1584,98)  i encara ens queden el 3x3, les festes d’Educació Infantil i Cicle Inicial ... Espero no deixar-me cap. Ara per ara portem recollits 11.752,08 €. Entre tots hem acabat aconseguint donar tot el suport que necessiten a Popol Ja!

Junts hem construït! Junts construïm! Junts hem de seguit construint!

I sobretot: No t’adormis, hem de seguir construint!

(Text  publica a l'Infonnac, informatiu de l'AMPA de l'escola Lestonnac, juny 2013)

Ha valgut la pena caminar junts?

Quant un acaba un viatge, una tasca, una feina,  una excursió, sovint s'acaba preguntant: "ha valgut la pena això que he fet?, m'ha servit d'alguna cosa? ho tornaria a fer? ... És a dir, quan algun fet de la nostra vida arriba al seu fi normalment hom fa una aturada en la seva vida per tal de mirar enrere i valorar el camí fet i sospesar si ha valgut la pena fer aquest camí. Almenys això és una de les coses que intentem ensenyar als nostres alumnes sempre que acabem una activitat diguem-ne important (convivències, colònies, dia de la Pau, un trimestre, un curs, la Primària ...) I no ho fem perquè sí, sinó perquè creiem que és una bona manera de créixer com a persona. Aquell que s'atura per tal de mirar el que ha fet i ha viscut no només recorda tot el realitzat, sinó que també ho valora i n'aprèn i ho fa més seu encara. Sant Ignasi ja ho deia que en la vida de tant en quan un s'ha d'aturar, mirar enrere, valorar, sospesar, canviar si convé, i seguir caminat (resumint-lo molt!).

Ahir amb l'acte de cloenda que vam celebrar tots junts vam fer una mica això. Hem arribat a la fi d'una etapa. Ens hem aturat i hem mirat enrere. I hem mirat d'una manera festiva, alegre, deixant carta blanca a la imaginació, el bon humor i la fantasia. Vam poder gaudir d'uns quants records, que no han estat triats pels mestres, sinó pels nostres alumnes directament. No hi van sortir tots, hi ha més bons records escrits a les llibretes que van regalar als seus pares quan entraven a l'acte, però aquests ja són més personals, són bons records individuals.

Com deia, amb l'acte hem recordat, ara queda que cadascú valori i des d'aquesta valoració aprengui i actuï.

Personalment crec que ha valgut la pena aquest camí que hem fet junts. Jo he tingut la sort de caminar amb vosaltres directament dos cursos. D'alguns he estat tutor, d'altres profe d'APM. Durant aquests dos anys crec que sempre hem intentat defugir dels mals pensaments i hem intentat que cada dia fos un arc de Sant Martí (tot i que sempre no ho hem aconseguit i que hi ha hagut dies que no ha lluït el sol i ha caigut un bon xàfec, però sense pluja no hi ha arc de Sant Martí....) Durant aquest temps us hem ensenyat que per a ser bones persones i anar creixent cal estimar la gent amb un cor transparent, tractant els altres com ens agradaria ser tractats, tenint com a principal arma el diàleg, perquè parlant la gent s'entén (ara ja us ho puc dir que no sempre passa això, i sobretot conforme et fas més gran, vas descobrint que pels grans això no sempre funciona). Són dos anys amb molt i molt bon records. 

L'any passat a l'acabar el curs deia: "Tot ha tingut el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha hagut un temps de fer noves amistats, i un temps de perdre’n, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de perdre el temps i un temps d’aprofitar-lo,un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar i un temps de trobar, un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha hagut sobretot un temps d’estimar." Ho repeteixo.

També ahir acabava l'acte amb unes frases que a molts de vosaltres us sonaven perquè me les heu sentit moltes vegades: "Mantingueu l'amistat entre vosaltres, i com ho heu de fer? estimant, perquè estimar és l'única llei, i quant hem d'estimar? Molt i molt, perquè la mesura de l'amor és estimar sense mesura." No és una frase per quedar bé. És un resum de com Jesús ens va ensenyar que havíem de viure. És un resum de tot el que us hem intentat ensenyar a part de les matemàtiques, les llengües... Sí heu entès encara que sigui una desena part d'aquest missatge, jo ja hem daré per satisfet i content de la feina feta.

Ha valgut la pena caminar junts? Jo crec que sí, però és cadascú de vosaltres que ha de respondre la seva pròpia pregunta.

Gràcies, bon estiu a totes i a tots i moltes gràcies pels anys que hem viscut plegats

El quotidià

Si parem conte, i observem el funcionament de moltes escoles i instituts, el plantejament i la pràctica de l'educació en els centres ha prestat molta més atenció a les activitats de l'aula (que sí els hi poso un vídeo, que si una fitxa, un treball cooperatiu...) que no pas a les coses de cada dia. Aquest plantejament, des del meu modest punt de vista crec que és erroni, ja que en l'escola hi ha molts altres moments on un es troba amb situacions no volgudes i poc o gens institucionalitzades, que sovint es presenten fora dels marcs habituals. El fet de què en un moment determinat no hi hagi una activitat determinada d'aula, fa aparèixer aquestes situacions com a plenes de potencial i molt aprofitables des del punt de vista educatiu. Em refereixo a les pujades i baixades de les escales, els canvis de classe, les hores de patí, les anades i tornades de les sortides culturals, les excursions, colònies, convivències, menjador, la sortida i l'entrada a l'escola ...

Cal doncs contemplar des de l'educació en valors que promulguem des de les escoles també des de la perspectiva global de la dinàmica de la seva vida quotidiana, i això implica considerar alguns aspectes:

• el marc en que es desplega la vida del grup i de l'escola,
• els lligams que s'estableixen entre un grup que realitza una vida, una activitat d'aula i el medi concret en què materialitza la convivència, 
• i la forma com es planteja i es resol l'atenció a les necessitats i els problemes bàsics.

Aquest espai de temps, el quotidià, sovint queda oblidat per part dels professors, ja que no resulta fàcil d'avaluar, i, normalment ningú no ens demana resultats, sinó que simplement que els alumnes es portin bé i facin quedar bé a l'escola. Però cal tenir en compte aquest temps a l'hora de programar una educació en valors. Resulta molt més senzill pensar com treballar diferents aspectes en aquest temps que no pas pensar activitats d'aula per treballar els valors, i els guanys són més alts. No trobarem segurament les respostes que els nostres alumnes saben que volem sentir, sinó allò que realment estant interioritzant i fent seu.

Però, què entenem per quotidià?

Sota aquest enunciat s'amaga quelcom més que el ritme invariable de cada dia. S'hi trobem moltes possibilitats d'estructuració de la personalitat dels nostres alumnes.

H. Lefebre defineix com a vida quotidiana el temps que queda quan al qui l'ha viscut se li resten les activitats especialitzades. És a dir, el temps trivial, corrent, però ple de vida, els moments que, sense estar prèviament dissenyats, esdevenen educatius.

Quan parlem de quotidià en l'escola volem:

• plantejar-nos la utilització d'aquest temps amb finalitats educatives,
• situar la funció que la vida quotidiana té en l'estructuració de la personalitat dels nens,
• mostrar que el domini de la pròpia vida quotidiana és un pas important en el camí cap a l'autonomia personal.

Amb tot això no inventem res de nou, ni descobrim cap nova metodologia, ja que al llarg de la història de l'educació diferents escoles han utilitzat el quotidià com a mecanisme imprescindible per a la seva experiència, com ara Neill, que en certa manera també feia una educació en valors, fonamentat-se en la llibertat, Freinet, Montessori, Makarenko, per citar-ne alguns.

Sovint, però, a l'escola la vida quotidiana ha quedat entesa com un receptari de normes que s'han de complir, transformant d'aquesta manera la vida diària amb absència de marcs.

Fonaments d'una intervenció en el quotidià

Si entenem que el fet quotidià no pot resoldre's únicament mitjançant l'establiment de normatives, apareix com a necessària una perspectiva adulta que permeti d'elaborar prop dels nens en termes de "viure amb", en termes d'intervenció en un procés en el qual s'efectua una regulació constant.

Necessitats dels nens

Els nens tenen unes necessitats que han de ser la base per plantejar-nos uns objectius als quals nosaltres donarem la nostra resposta. El conjunt de necessitats que tenen tots els nens configura una demanda concreta al món adult, i dependrà de la capacitat i de la forma de la resposta que el circuit esdevingui positiu, que permeti una experiència vàlida. Hi ha moltes maneres d'expressar o enumerar les necessitats, nosaltres hem pres la següent:

• necessitats de supervivència, de seguretat,
• necessitats de relació social, d'estar amb els altres,
• necessitats d'expressar, d'ésser actius,
• necessitats de pautes, d'un ordre regular.

Aquestes necessitats, considerades en les formes concretes com apareixen en cada situació, estableixen unes primeres pautes d'intervenció en el fet quotidià: la vida diària no s'ha de considerar com un context per al qual es donen unes pautes o es vetlla per una "imatge" de l'acció educativa, sinó com un conjunt de llocs i relacions en els quals es pot respondre a les necessitats dels nens i ajudar-los a trobar les seves pròpies respostes a aquestes necessitats.

Dimensions del quotidià

Les activitats escolars són viscudes en molts casos dins d'una col·lectivitat. Moltes vegades -colònies, convivències, viatges fi de curs, ...- es viuen en règim d'internat. És a dir, a ple temps. Per això, i tenint en compte que la vida quotidiana del grup ha de respondre a unes necessitats, tant de l'individu com del grup en general, la intervenció adulta, els mecanismes reguladors, els marcs de referència necessaris s'han de fomentar en la pretensió que cada noi, en la mesura de les seves possibilitats, trobi el lloc, el domini, i els coneixements que li permetin "benestar", fer uns aprenentatges, guanyar una independència personal. Amb poques paraules, s'ha de sentir segur i ha de trobar el camí cap a la relació intensa amb els altres. Aquests aspectes han d'impregnar la vida col·lectiva. I aquesta ha de permetre a tots els components l'adquisició del sentiment de pertinença a una col·lectivitat concreta.

El grau de relació entre la dimensió individual i la col·lectiva per mitjà de la vida quotidiana, és el factor que permet un guany qualitatiu de projecte educatiu. En aquest paper hi jugarien un paper important els professors, per la seva capacitat d'intervenir amb previsió, amb sensibilitat i flexibilitat, evitant els despotismes tant els de tracte excessivament individual, com els plantejaments col·lectius que "ofeguem". I sobretot en això hi ha un factor importantíssim com és l'equilibri entre les atencions personals i les atencions col·lectives (la tutoria individual i grupal).

El camp d'acció de la vida quotidiana en l'escola es situa en dues coordenades bàsiques: el pla temporal, configurat en el temps que el grup està en relació, les possibilitats de domini que ofereix, el coneixement mutu, els límits i la forma de regulació, en la línia que la vida quotidiana possibilita de "viure" el temps amb intensitat; i el pla especial com a medi més pròxim, espais i llocs on es viu la realitat de cada dia, la seva destinació, el coneixement i l'acció personal sobre ell, etc.

Utilització de la vida quotidiana

La utilització de la vida quotidiana no sols consisteix a prestar als nois unes atencions externes que serveixin per a aconseguir o mantenir l'ordre. Cal tenir en compte que la utilització de la vida quotidiana és un treball coordinat de tots els membres del claustre. És un treball global que requereix la presència de l'adult, encara que en molts aspectes els nens el facin sols. I en el qual és molt important on es col·loca el professor en aquest pla de la institucionalització del temps i de l'espai, les relacions i les normes. Amb això vull dir que cal la implicació dels professors amb tot el cos, i sense fer "comèdia". És un treball global, no pot plantejar-se fragmentadament sinó que ha de respondre a una estratègia de conjunt orientada als objectius globals de l'activitat educativa.

Crisi de valors?

En una societat on tot és en crisi -crisi econòmica, crisi cultural i ideològica crisi de la família, de la religió, i fins de la ciència- és fa difícil i alhora necessari precisar el sentit d'una expressió com crisi de valors.

En primer lloc, el més peculiar és el fet mateix que se'n parli, de crisi de valors. I més, quan sembla que sobretot preocupa no pas aquells qui n'estan més mancats, sinó aquells qui n'estan menys. És a dir, que d'avançada, ens cal observar qui en parla de crisi de valors i a qui es refereixen.

I així, tot i que el més habitual és sentir-ne a parlar als adults, bo i referint-se als joves, car, i tal i com apunta Ortega i Gasset en la seva teoria de les generacions, la generació adulta, o de gestació, pretén inculcar la seva cultura, els seus valors a la generació juvenil, i els valors formen part d'aquesta cultura. La generació de gestació, al veure que la generació juvenil refusa la seva cultura (conflicte generacional) ja parla de crisi de valors. Podem, però, matisar i dir que només en poden parlar els individus que en tenen consciència d'aquesta crisi, i que ens podríem referir, en parlar-ne, a tothom qui visqui en l'autocomplaença d'una consciència tranquil×la només pel fet de tenir-la muda.

Amb tot, cal observar que hi ha diverses maneres de parlar de crisi de valors.

N'hi ha una prou antiga i fins i tot tradicional, que consisteix en la crítica que es fa a uns individus o a una societat a causa de la incoherència que mostren entre allò que diuen voler i allò que efectivament demostren desitjar.

Hi ha una segona manera de parlar de crisi de valors i és la que es deriva d'una situació de confrontació o conflicte social en la que hi ha grups que defensen posicions diverses i alternatives. Sovint, en els joves dels anys 60 s'hi ha volgut veure l'aparició d'uns valors nous i revolucionaris, contraposats als tradicionals i conservadors del moment. Aquest conflicte, no és res més que el conflicte generacional, que origina una consciència de crisi de valors, en oposició a d'altres vistos com a alternatius. En aquest cas, doncs, ja no ens limitem a designar aquella distància que hi ha entre el dir i el fer, sinó que es parla de dirs i fers diversos contradictoris.

Tanmateix, ha anat apareixent darrerament una tercera forma de parlar d'aquesta crisi, una mica alarmant, que vindria a suposar que hi ha individus i grups d'individus que no tenen valors, o si es vol, que semblen no necessitar valors per orientar la seva vida. Hi havia als anys 90 una expressió que es va fer extraordinàriament popular i que expressa aquest fet: "el passar de", que ha definit tota una categoria d'individus, els "passotes", i fins una mena d'estil de vida, el passotisme. Aquell “passotisme” ha acabat derivant en l’individualisme que impera avui en dia.

Val a dir, que a vegades es tracte simplement de maneres de dir, de llenguatges diversos, que fa difícil saber si es parla de valors, i si són els mateixos valors o no expressats diversament. Però el cert és que això només és part del problema. Podríem avenir-nos, exagerant, a admetre, per exemple, que "guai" significa "sagrat" i que "tope guai" vulgui dir sacrosant. Ara bé, el problema, com dèiem, no s'esgota en el llenguatge, sinó en allò que és designat amb un llenguatge determinat. Per exemple, una celebració eucarística pot ser o és guai? I una cançó de Sau pot ser sacrosanta? ja veiem doncs, que no és a base de diccionaris d'equivalències que en treurem l'aigua clara.

Així doncs, allò que en aquests moments preocupa més seria aquesta possibilitat que existissin uns grups d'individus sense valors pels quals no valdria ni la reclamació d'una necessària coherència entre pensament i conducta - primer cas-, ni tampoc no hi hauria possibilitat de proposar-los valors alternatius, segons la concepció de crisi de valors que abans fèiem.

     Si ens adonem que qualsevol conducta està orientada cap a una finalitat, i que té un o altre sentit explícit o implícit per al mateix individu pensarem que aquesta suposada absència de valors és un engany. En aquest sentit, és possible que hi hagi un sistema de valors poc o gens implícit, i fins emmascarats, que trobin els seus canals de transmissió i estableixin formes de control i pressió de manera subtil i silenciosa. Però a més a més, és  un parany en el sentit que aquests valors dominants deuen l'èxit de la seva eficàcia per a imposar-se a la seva aparent inexistència. N'és un exemple paradigmàtica la publicitat: com més subtil sigui el missatge, com menys explícit es mostri, més actuarà a nivell del nostre subconscient, de manera que hi oposarem menys resistència, senzillament perquè n'ignorarem la pressió real.

Així doncs, l'aparent absència de valors, sovint amaga la imperiosa presència hegemònica del sistema de valors dominants. No és absència, sinó hegemonia quasi absoluta. I així, és lògic que aquells que parlen de crisi de valors no siguin, ara ni mai, els qui tenen el poder. I en parlen, en canvi, tant els qui han perdut el control dels valors dominants -o l'estiguin perdent-, com aquells qui es senten crítics amb aquests valors hegemònics i desitgen uns altres tipus de fonaments per a una nova societat.

En qualsevol cas, la presa de consciència sobre l'existència d'uns valors dominants, és el pas previ per a desvetllar la consciència crítica que ens porta cap a la defensa explícita, en veu alta, d'aquells valors que considerem més adequats. I en aquest sentit, només pot parlar de valors qui pot referir-s'hi o bé nostàlgicament amb els ulls posats en el passat, o bé amb la mirada cap el futur, esperançadament.

I si mirem avui el present, veurem que hi ha una certa tendència a recuperar valors comunitaris (encara li haurem de donar gràcies a la crisi) i oblidar un xic l’individualisme (la gent es fa molt costat ara que ens hem “d’estrènyer el cinturó”)

Aquest article el vaig escriure al 1992, 20 anys després, revisat, segueix tenint vigència. No és una mica trist?