El Concili Vaticà II, 50 anys després – V

Reflexions, idees, pensaments de la xerrada de Mn. Joan Planellas: La Constitució Dogmàtica Lumen Gentium sobre l'Esgésia. 

"Ecclesia ad intra ad extra"  Què és i què fa l'Església?Aquests són els dos grans eixos del Concili que podem veure, llegir, olorar, en el rerefons de tots els seus documents. Pau VI situa Crist en el centre de l'Església (canvi respecte el passat). Crist és la llum del món i hem de ser-li fidel. L'inici de la LG està centrat en el Crist. La LG és dogmàtic, cal acollir-li i fer-lo nostre perquè és doctrina de l'Església. Un aspecte important, no només pel document i pel Concili, és el fet de què es parla abans del Poble de Déu  que de la jerarquia. Passa una mica el que deia Sant Agustí, primer sóc cristià més que bisbe. Tots som cridats a la santedat i tots la podem viure en la nostra situació concreta. Un exemple de persona que ha viscut amb plenitud la vida cristiana és Maria, la mare de Jesús, que en parla al fina ldel document. Set punts, set eixos nuclears del document:

1. Fonament trinitatari de l'Església. El nostre cordó umbilical és Déu. L'Església és esperit, és revelació, és imatge de la trinitat. (molt desenvolupat en el capítol primer)
2. Relació de Jesús amb l'Església. L'origen està en Jesús, hi ha d'haver-hi una continuïtat entre la predica de Jesús i l'Església: el regne de Déu, i la seva missió és parlar de Jesús.
3. L'Església és sagrament de salvació (entenent sagrament en el seu sentit més ampli). La finalitat de l'Església no està en ella mateixa, la seva finalitat és el mateix Crist.
4. L'Església és el poble de Déu (desenvolupat en el segon capítol). La vida cristiana per sobre de tota jerarquia. El pas profètic més decisiu en eclesiologia ha estat haver reconegut el cristià per sobre de tota jerarquia.
5. Diàleg ecumènic i interreligiós. Abans del Concili la idea era "si s'han separat, que tornin". Però amb el concili hi ha un canvi molt profund. Un punt d'inflexió important.  Es parlarà dels membres de l'Església com els incorporats plenament (els catòlics) i els incoporats (els batejats) que també en són membres. Es començarà a cerca els punts que no uneixen, que impedeixen la comunió no plena.
6. Sacramentalitat del col·legi espiscopal. Hi ha diferència de potestat entre l'ordre i la jurisdicció.  La missió comuna és la santificació, l'ensenyança, la comunitat. Bisbe: plenitud, prevere c: col·labora, però amb el mateix ministeri. Amb el col·legi, els bisbes no només s'han de preocupar de la seva diòcesi, sinó de tota l'Església.
7. Teologia del Laicat. Ellaic és el cristià incorporat al Crist pel baptisme i constituït juntament amb els seus germans com a poble de Déu, i participa de la Comunitat i ha de ser apòstol, en tots els moments de la seva vida i en el seu propi context.

La LG, com s'ha rebut?

• L'Església és Poble de Déu (gran avenç, gran canvi, i gran valor teològic i deontològic)
• Tots som igual, l'important que és tots som cristians, germans en el Crist.
• Facilita el diàleg ecumènic
• LG no identifica Església i Crist. L'Església no substitueix el Crist.
• El ramat, tot i que pugui ser petit, és llum d'esperança per tot el món.

El Concili Vaticà II, 50 anys després – IV

Reflexions, idees, pensaments de la xerrada de  Mn. Armand Puig: La Constitució Dogmàtica Dei Verbum sobre la Revelació.

De la Dei Verbum sorgiran durant aquests 50 anys dos documents:

• 1993: La interpretació de la Bíblia en l'Església (discurs de Joan Pau II sobre la interpretació de la Bíblia, durant l'audiència, el cardenal Ratzinger (avui Benet XVI) li presenta el document de la comissió bíblica sobre la interpretació de la Bíblia)


• 2010: Verbum domini de Benet XVI on fa una relectura de la DV i la matitza com a Papa que és, sobretot cristològicament, donant importància a la patrística i l'edat mitjana, recalcant el següent: la paraula de Déu en la vida de l'Església

Trento va trigar més de 100 anys en dur-se a terme (el cas dels seminaris per exemple) el CV-II després de 50 anys ja ha fet molt de camí i la DV també (però no s'ha quedat un xic aturada l'Església els darrers anys?)

Els documents conciliars amb el pas del temps han anat creixent.

La DV és molt bíblica i teològica.

La revelació és l'automanifestació i acció de Déu.

La DV és ja per si mateixa ecumènica (rep influència dels pastors protestants alemanys).

La revelació és la paraula de Déu en la història humana. Déu es revela a ell mateix a l'home en la història. Qui vulgui arribar a Déu ho farà cercant el tu a tu. Déu es revela perquè necessita estimar, vol estimar. És un Déu que vol viure entre els homes, que vol plantar la tenda al nostre costat.

Com neix el text de la revelació? En l'Islam el text no es pot tocar, és tancat, és monolític, ve directament de Déu. La nostra revelació l'ha escrit algú, un home, amb les seves circumstàncies, situacions, entorn, context... Som prou amics de Déu per què no s'enfadi quan fem la segona edició de la llei de Déu (Moisés). D'aquesta manera la Bíblia expressa una manera de viure la relació amb Déu.

 La paraula, la revelació parla no només amb la paraula mateixa, sinó també amb la mateixa vida dels profetes.

L'escriptura és una sinergia entre Déu i els homes.

La Bíblia és una acte de confiança de Déu en l'home.

Quan es comença a escriure? Es comença a escriure ja amb la tradició oral, però quan passa a ser escrita es torna tancada, i és aleshores quan toca ser selectiu i interpretar i transmetre. L'important és que l'Esperit és present en tots els moments, en l'oral, en l'escriptura, en la lectura, interpretació i transmissió.  Per això constantment cal interpretar la paraula ja que tot i que l'Esperit hi és , no sempre "sona" igual.

L'escriptura és el cor de la tradició. El cor de l'escriptura és l'evangeli.

La DV també ens parla de la vinguda del verb (escatologia)

Els jueus no són cristians perquè la vinguda de Jesús no està escrita en el guió, no parla de l'encarnació ni de la crucifixió. Cal situar-se i llegir l'Antic Testament cristològicament per entendre tot el guió.

Ens cal viure més la centralitat de la paraula. No hem de mirar la Bíblia amb desconfiança.

La Paraula és el fonament de tot.

La DV ha fet molt de bé a l'Església del segle XX.

No hi ha revelació sense recepció.

No hi ha paraules sense escolta.

L'Evangeli existeix només si hi ha qui l'acull.

El Concili Vaticà II, 50 anys després – III

Reflexions, idees, pensaments de la xerrada de  Mn. Sebastià Taltabull: La Constitució Pastoral Gaudium et Spes sobre l’Església en el món contemporani.

Amb el Concili Vaticà II es va demostrar que Déu existeix, que l’Esperit hi és.

La GS és l’últim document, conclusiu i pragmàtic. Convida al diàleg entre l’Església i el poble. Promou que l’Església ha de fer una abraçada universal.

GS: El goig i l’esperança és per a tots els homes i dones.

No hi ha res verament humà que no ressoni en el nostre cor.

L’Església, amb l’ajuda de l’Esperit, ha de continuar l’obra de Jesús. Ha de posar-se a intentar resoldre els problemes de món escruten els signes dels temps. Està obligada a sortir enfront dels problemes de l’home.

Per una vegada l’Església va per endavant i no se li escapa el tren. Calia que entrés en diàleg amb el món i les seves diferents situacions, i cercar que dir i que fer.

Ranner dirà: “de poc ens servirà en Concili si no ens porta més fe, més esperança i més caritat”.

La GS ens porta un immersió del laïcat, una litúrgia i una espiritualitat renovades. La fe s’ha d’encarnar.

Dues encícliques de Joan XXIII: Pacem in terris i Mater et magistra  inspiraran profundament la GS.

Pacem in terris, conferència inaugural del concili, és molt realista, valenta i oberta. Respira com respira el món. L’Església i la política són autònomes, però totes dues serveixen als mateixos homes.

La GS es posa al servei dels homes i sobretot dels pobres. És una mirada d’amor. Una invitació a viure. Està molt impregnada de l’Evangeli. Convida a fer una nova mirada al món. Implica una nova antropologia. Cal recuperar el cor de l’home. És un document que beu del tots els altres.

Pau VI destaca tres actituds: diàleg, servei a les persones (el bon pastor) i recerca de sentit.

Amb la GS passem d’una Església que parla d’ella a una que parla al món de Déu.

GS aporta:

1. L’Església reconeix i accepta el món tal com és, i accepta l’home històric.
2. El món és autònom de l’Església.
3. L’Església i el món cerquen la realització de l’home.
4. L’Església es fa present en el món per servir-lo desinteressadament.
5. Magisteri més pastoral.

Altres aspectes a tenir en conte:

• La persona humana i el seu món en constant interrelació.
• Ateisme.
• Comunitat humana i interdependència entre uns i altres.
• Activitat humana en el món (en treball)
• Missió evangèlica
• Dignitat, matrimoni i família.
• Promoció del progrés cultural
• Vida econòmica i social al servei de la dignitat humana
• Vida política en el món (justícia i benvolença)
• Promoció de la pau.

La GS és una crida a la responsabilitat de cada fidel i una crida al diàleg amb tothom.

"Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres."  Jn 13,35

"No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. " Mt 7,21

El Concili Vaticà II, 50 anys després – II

Reflexions, idees, pensaments de la xerrada de Mn. Antoni Matabosch: Els documents sobre la llibertat religiosa, ecumenisme i diàleg interreligiós.

Aquest documents són els més « acaloradament » discutits del Concili. Representen un trencament amb el passat, un salt endavant.

Abans de res destacar que és important que els homes, i per tant els cristians i l’Església, tinguin una identitat. Cal tenir-la i a més a més que sigui dialogal. Que promogui un diàleg lliure, amb persones interessades a mantenir un diàleg, amb diferents identitats i sobretot amb ganes d’acostar-se.

El diàleg i la identitat formen un veritable binomi. Es necessiten una a l’altra

Declaració sobre la llibertat religiosa 

Declaració simple i breu, comparada amb les altres. Va ser aprovada juntament amb la Gaudium et spes.

Abans del Concili els cristians tenien l’obligació d’acceptar la llibertat. Aleshores, on estava la llibertat religiosa

La doctrina oficial abans del Concili es fonament en l’indeferentisme (Syllabus XVII i XVIII) i la creença de què només la veritat té drets i pot ser persona. L’error no té dret i si es permet porta a l’indeferentisme. És un no a la llibertat religiosa personal.

Pot haver-hi llibertat religiosa en un estat? Sí, però en seria una gran excepció. (Syllabus 77-79). Els estats són confessionals.

A Espanya, la jerarquia eclesiàstica, es posa molt en contra davant de la declaració.

La declaració parteix d’una definició negativa. Ningú ha de ser forçat ni impedit a creure. Es fonamenta en la natura de la persona. La llibertat religiosa és un dret primaria i fonamental. I aquesta llibertat clama també per una llibertat de culte, de manifestar-se i per tant viure és un dret col·lectiu. És paper de l’Estat protegir la llibertat. La Veritat no passa per sobre de la llibertat. Van de la mà.

A Espanya es promulga una llei al 1967. Però la veritable llibertat religiosa arribarà amb la llei del 1980, i amb els acords amb d’altres religions del 1992.

Propostes de millora en llibertat religiosa avui:

• Més interlocució


• Espais públics amb equitat


• Construcció d’un espau ètic i cívic amb més participació de les diferents confesions


• Més llocs de culte (però reals)


• Equiparació social dels diferents ministres de culte


• Assumir les noves religions que arriben al país


• Parlar-ne de veritat sobre els símbols religiosos i vestimenta


• Veritatble assistència religiós en educació, sanitat, presons,


•  ...

Decret sobre Ecumenisme

L’ecumenisme és molt jove. El seu inici el podem datar al 1910 amb els missioners protestants a Edimburg on rellegeixen Jn 17. Posteriorment, al1948 aAmsterdam amb el Consell Mundial de les Esglésies. Aquest ecumenisme naixent cerca la unitat de les Esglésies, en igualtat de condicions i fent una reforma a partir de les arrels cristianes. Per un altre costat l’Església de Roma està esparant el “retorn” dels que han marxat.

Amb el Concili hi haurà un canvi radical. Es passa a acceptar el moviment ecumènic. Amb la Lumen Gentium hi ha un canvi eclesiològic (cf LG 8): no només hi ha Església de Crist en el catolicisme sinó també en els altres. Cal fer eclesiologia de comunió. Amb el Concili s’obre realment la porta a l’ecumenisme, i n’ha de ser un mitja important la renovació constant de la persona i de l’Església. Cal anar a les fonts.

Després de la novetat del Concili, sembla que tot és possible: trobades ecumèniques, diàlegs teologals, però del 1975 al 1990 hi ha una crisi sobretot en les bases, tot i que es fan acords ecumènics teològics importants.

Avui hi ha dificultats amb els integrismes (que no deixen anar a les arrels), amb la crisis confessionals, amb l’ortodòxia (cada cop més difícil), …

Avui per avui podem afirmar que existeix un diàleg ecumènic, però que cal no confondre amb relacions interreligioses.

Declaració sobre les relacions de l’Església amb les Religions no cristianes

Abans del Concili és ben clar. “Extra Ecclesiam nulla salus”

Amb el Concili hi ha un llarg i controvertit procés. Però hi haurà un canvi notable i es veu clar que hi ha una unitat antropològica entre els homes i les religions. Totes cerquen respondre a les grans qüestions de la humanitat.

Després del Concili s’han fet passes importants, aquí a Catalunya bastant, però encara estem a les beceroles. Encara queda molt camí per fer.

El Concili Vaticà II, 50 anys després - I

Reflexions, idees, pensaments de la xerrada de Mn. Josep Ma Rovira i Belloso: Significació del Concili Vatica II.

Aquesta xerrada serveix d'introducció a una sèrie de xerrades sobre un dels esdeveniments més importants del segle XX de l'Església.

El Concili havia de servir per posar l'Església al dia i en diàleg amb el món i amb d'altres realitats a part de la seva. Va ser una gran primavera eclesial que per desgràcia es va atardorar massa ràpid.

Les xerrades voldran ser una lectura dels diferents documents sorgits del Concili des del seu context en en nostre context actual.

Tot i que avui ho pugui semblar, el Concili no va voler ser una condemna no volia ser un profeta de calamitats, sinó que l'únic que cercava era tornar l'Evangeli, la Bona Nova, al poble, al poble de Déu, a tota la humanitat. És per això que el Concili va parlar de l'Església, de Déu, de la família ...

El Concili va ser precedit per cinc grans moviments:

• Moviment litúrgic, que cercava una renovació litúrgica i social, renovació de la que mots Papas n'ha parlat en diferent encícliques.


• Moviment teològic, Küng, els tomistes i els hesuïtes francesos entre d'altres, que volien deixar enrere l'escolàstica. Joan XXIII va intentar promocionar el diàleg entre la jeraquia i el poble, amb els temes més candents , Va intentar fer un retorn a les fonts.


• Moviment bíblic


• Moviment ecumènic


• Moviment social

El Concili va ser uns moment d'entusiasme, de gran alegria i avui ens trobem en uns moment de gran discerniment.

Aleshores el Concili es va veure com una moda, la moda de la guitarra per exemple, i no no l'hem d'entendre ni viure'l així, no hem de fer el que ens dicten les modes, hem de fer el que cal fer.

Principals conclusions, encícliques:

El Concili va posar tota l'Església encarada a la Paraula de Déu, i que a més a més l'ha de guardar (cf. Dei Verbum)

Fer la celebració de cara al poble, en la seva llengua, amb guitarres, no ha de ser una moda, no és una moda. L'Església ha de glorificar a Déu. Els sagraments són l'acció de Crist aquí, ara, avui. (cf. Sacrosanctum Concilium)

L'Església és poble de Déu, és família, és Cos de Crist (cf. Lumen Gentium)

Potser l'encíclica més popular va ser la Gaudium et spes

Però no van ser els únics escrits. També hi van haver-hi 3 declaracions i 9 decrets, tots ells prou importants i d'interessant estudi i lectura.

Va ser el Concili una ruptura amb el passat, amb com l'Església estava. No, no va voler ser una ruptura, no era el seu esperit, el seu esperit era de reforma, de renovació, però una reforma una renovació en la continuïtat. Volia cridar ben fort, i que tots diguéssim ben fort, que som aquí! Volia fer-nos veure que la fe no és res més que obrir el ulls a Déu i dir: T'ESTIMO.

Avui en dia ens trobem amb alguns fets paradoxals, com per exemple que hi ha una gran generació de cristians que no han perdut la fe, no l'han abandonat, però si han abandonat la missa. Hem de recordar que Déu es comunica constantment amb nosaltres, i una manera que té de fer-ho és mitjançant els Evangelis i els sagraments. I amb la pregària nosaltres ens posem constantment en diàleg amb ell. (cf  Lectio Divina)

Que resta encara per fer del Concili? De fet, tot i que en fa 50 anys, encara estem en la rebuda. Queden prou temes que potser demanarien un Concili Vaticà III o un Jerusalem II. I és possible que calgui, perquè un concili és tot el Poble de Déu (jerarquia i Papa inclosos)

Tots hi som!

Ja fa força temps que estem dins d’una terrible crisi, i no és només una crisi econòmica. Darrere d’aquesta gran crisi financera hi ha hagut una gran empenta governamental de diners cap a aquests grans monstres econòmics –que han provocat la crisi– perquè no s’enfonsin encara més i ens acabin d’enfornar a tots. Ben mirat, però en realitat sí que ens han enfonsat encara més, ja que s’han anat creant unes dinàmiques econòmiques que provoquen una tendència de fer desaparèixer, o si més no a fer minvar l’estat del benestar, i, provocant d’aquesta manera un malestar general en la societat, on, a part de veure perillar tot allò que s’havia aconseguit, cada cop més, van creixent i prenent més força els valors individuals per sobre dels valors socials.

Però aquesta no és l’única crisi que hi ha. Tota crisi econòmica acaba provocant altres tipus de crisi, com la crisi de valors en la que també ens trobem immersos ara per ara  (entenent en aquest cas per crisi com un canvi brusc –caldria analitzar si favorable o advers– dels valors que imperaven). Crisi de valors on emergeixen amb força l’individualisme (jo sóc el primer, el més important, no necessito els altres per ser feliç, per obtenir plaer...), l’hedonisme (la recerca immediata i ràpida de plaer, de satisfaccions, encara que siguin de curta durada i, a poder ser, ja i ràpidament, amb la consegüent pèrdua de valors, com ara el sacrifici, la constància, l’esforç...), la immediatesa (les coses han de ser ara mateix, amb la pèrdua de valors com el temps, la generositat, la paciència, etc.). Resulta prou evident que hi ha hagut un canvi en la prioritat dels valors i un canvi en la pròpia escala de valors (aquesta seria una de les moltes conclusions que es poden treure de l’enquesta Europea de valors que es fa cada deu anys[1])

Els alumnes, els nois i noies, volent o sense voler, en les noves situacions que la vida els hi va posant al davant, acaben fent passar per davant els valors personals i individuals per sobre dels comunitaris. Pot acabar passant que arribin a viure en dues escales de valors. Saben perfectament què dir i com comportar-se en llocs on prevalen els valors comunitaris, i quines altres coses dir i quines altres actituds tenir en d’altres ambients.

Semblantment succeeix amb els adults: el ritme actual de vida, juntament amb la crisi, provoca que, entre les hores de feina, les hores que vull dedicar-me a mi mateix i una llarga llista de més coses, quedi poca estona per dedicar als fills, i en aquesta poca estona, els valors que se’ls han d’ensenyar, i que nosaltres considerem importants per a ells, de vegades i de manera no intencionada, passen a ser secundaris, ja que en prioritzen els valors individuals als comunitaris.

Així, valors com ara la comunitat, la solidaritat, l’empatia, la caritat, queden relegats en un segon pla. És per això que, no només aquesta setmana de març que dediquem al projecte de Kyondo,  sinó durant tots els dies de l’any cal que fem tots un esforç per estar atents a no deixar de banda aquests valors. Cosa que ja fem, però potser ens caldria insistir-hi més, que no fos només una activitat, sinó quelcom més. Durant el curs ja hem fet un munt d’activitats solidàries, algunes d’elles per recollir diners per Kyondo, com ara la loteria de Nadal de l’Ampa, la paradeta de comerç just, i d’altres com la campanya de Nadal de recollida d’aliments, celebracions de Nadal, celebracions del perdó, la jornada de la pau, la cantada de nadales al geriàtric... Totes aquestes activitats perden el sentit si no van acompanyades d’una reflexió, un comentari, un record, una expressió de sentiments, una pregària...

Ara aquesta setmana farem un munt d’activitats que podeu llegir en el full solidari XIV, i en el que queda de curs encara ens seguirem fent. Activitats que ens ajudaran a poder viure aquests valors comunitaris que sembla que van perdent força però que són tan i tan importants. De ben segur que entre tots farem que siguin quelcom més que unes activitats. Tots hi som per a construir un món nou més just.

(Text publicat a l'Infonnac, revista de l'AMPA del Col·legi Lestonnac de Barcelona)

---

[1] “Valors tous en temps durs”, Editorial Barciono, Barcelona 2011