dilluns, 2 de desembre del 2019

La dimensió relacional de la persona: sóc Relació, la relació em fa ser qui sóc.

(apunts d'una xerrada de Dr. Joan Andreu Rocha Scarpeta Degà de la facultat Pere Tarrés (URLL))
Introducció
Partim de l’antropologia religiosa.
L’espiritualitat es centre en les persones per viure més autènticament la seva identitat que es defineix a partir de la relació amb els altres.
L’experiència espiritual no està desvinculada de l'alteritat. S’ha de viure en comunitat.
El moment espiritual per excel·lència no és el moment de la interioritat sinó quan som capaços d’aportar quelcom a la comunitat.
La nostra relació amb els altres es deu a la nostra relació amb el transcendent.
La nostra experiència interior té un sentit molt més àmplia i implica una relació amb els altres (alteritat) i amb Déu.
No és la recerca de la interioritat (que és un moment, una qüestió puntual). La nostra interioritat la construïm amb el dolor, la feblesa… i amb la vivència amb l’altre i amb Déu.

1. La dimensió relacional de la persona i l’experiència espiritual. Una perspectiva fenomenològica.
Com es viu l’alteritat en d’altres grans experiències religioses? La recerca de les espiritualitats han acabat en institucions, que segueixen evolucionant (exemple de Buda (hinduisme) que ha generat el budisme)

1.1 Naturocentrisme
Tradicions xamàniques. Parteixen de la naturalesaEs transforma l’entorn on es viu en una espiritualitat.
El xaman és el mediador entre la comunitat i el món dels esperits (la comunitat li dona aquest “poder”)
El Xaman és un intermediari.
La relació està regida per la naturalesa i l’equilibri d’aquesta.
L’espiritualitat és viu amb la relació amb la natura dia a dia.
(religions tribals, xamans i Egipte)



1.2 Cosmocentrisme
Relació amb l’harmònic, fusió.
(Hinduisme, budisme i taoisme)
Que tenen en comú? No tot gira al voltant de la natura, sinó del cosmos. 
Tot està regit per una llei universal; una llei que ho organitza tot.
L’espiritualitat és la recerca de l’harmonia, o la fusió amb el ser suprem.
L’equilibri està en la tensió entre elements diferenciats. L’home amb el xaman intenta mantenir un equilibri perquè no es trenqui la tensió i passin coses.
L’harmonia, malgrat tot el que passi en la realitat, tendim cap a ella.

1.3 Antroocentrisme
(judaisme i cristianisme)Hi ha un déu creador que no forma part de la creació.
L’home no està subjecte a la natura, sinó està cridat a transformar el món a partir de la seva relació amb Déu i amb l’altre.
La relació com a trobada / comunió.








2. La relacionalitat i el cristianisme
El cristianisme és l’única religió que afirma l’encarnació. Paraula feta home, sense deixar de ser Déu.
Importància de la Paraula (lectura de la Bíblia).
La Paraula et transforma.
L’experiència espiritual es viu diferent segons la tradició:
  • Ortodoxa: relació coma theosis (comunió/fill). Escatològica
  • Catolicisme: relació amb el sagrament (símbol). Moral, comunitat.
  • Protestantisme: relació com a interioritat (paraula). Testimoni.

2.2 Fonaments de la relació i l’espiritualitat cristiana.
Persona: La individualitat del subjecte davant del creador, déu es comunica al ser humà en tant que és un individu únic i lliure, el qual respon mitjançant la fe i la presència de la Seva imatge en el proïsme.
Paraula: com a llenguatge relacional i transformacional, la relació amb Déu es dóna sobretot amb la Paraula que no només transforma personalment sinó que és el camí per relacionar-nos amb Déu i amb l’altre.
Filiació/imatge: Déu encarnat dona dimensió simbòlica i sacramental a totes les realitats de la creació i ens transforma segons la imatge que Déu vol de nosaltres.
Trinitat/comunió. És una relació dinàmica que es relació amb la creació cercant una comunió, comunió que busca l’home amb la resta de la humanitat.
No tots hem de ser iguals, el que ens uneix és reconèixer en la diferència el nostre Déu.
Els nostres defectes també ajuden a posar-nos en comunió amb els altres i amb Déu.

dilluns, 25 de novembre del 2019

Qui sóc jo?

(apunts d'una xerrada d'Hilario Ibañez)
Potser és l’única pregunta.
Al voltant del jo construïm el tot.
Però si encara ho volem complicar més, perquè no ens preguntem què sóc jo?
Hi ha moltes respostes i diferents. Això vol dir que potser ningú ho sap. Ens acostem al misteri.
Parlem de subjecte i no pas d’objecte. Ens quedem sense resposta. Ens quedem en el silenci.
Potser haurem d’acudir a la bíblia, als místics i a la pròpia experiència.
Al gran misteri l’anomenem Déu.
Com es defineix Déu? 
Moisés: jo sóc el que sóc. 
L’ésser és al mateix moment l’estar. Déu és el que és estant., sent, projectant-se en infinitats de formes, concentra tot, sustenta tot i fa viure tot. És un Déu que desborda, actua. 
Qui és l’home? imatge i semblança de Déu. Imatge però no ets déu tot i que ets en ell i semblança perquè som gènesis. Això ens situa en el mateix centre del centre.
Som una realitat que viu vivint-se. Som una realitat dinàmica, no pas estàtica.
Connectem amb Déu amb tot el nostre ésser (cos, cor, ànima i esperit)
La imatge més feta de Déu és Jesús echo homo. La nostra referència.
Jesus és una vida viscuda des de Déu. És el reflexe més nítid de Déu. És plena imatge de Déu. Trobem la plenitud en ell.
Som imatge de Déu quan el nostre rostre reflecteix a Jesús.
Jesús es diferencia del Pare, però s’uneix a Ell.
A la creu és quan apareix més la imatge de Déu.
Perquè aparegui Déu, jo m’haig de retirar, haig de retirar tot allò que tapa la llum.
No hauríem de confondre el Déu pensat amb el Déu viscut.
El món religiós és el misteri de la realitat. Pot substitur la vida-creença per conceptes. Recitar el credo amb molta fe i no viure’l.
Relació del jo amb un Déu fora de mi és una relació infantil, com la d’un fill i la mare.
Tenim conflictes amb entre religions perquè ens divideixen. Conceptualitzem a Déu fora i de formes diferents.
En quin Déu crec?
L’espiritualitat és un desvelar (treure el vel).
El camí espiritual és treure vels, sobretot els mentals.
Cal afinar, hi ha un trencament. Hem de viure el Nadal (Déu fet home) que ns fa Déu.
El sagrat
Tot és sagrat. perquè per tot hi ha Déu.
Una falsa espiritualitat ens durà a una falsa identitat.
La construcció del jo ens ha de dur a la relació tot i que ens pot portar cap el conflicte.
Cerquem des de fora el jo que està molt velat.
Hi ha una constant confrontació amb el que ve de fora (el que ens diuen).
Intentem ajustar el món a la nostra manera (reduccionisme)
Idealitzem un futur, pensant en la plenitud, la gratificació en el futur. Però té el seu risc. Ara no sóc bo, però ja ho seré. Jo no sóc bo, però ja hi ha Déu que és bo.
Compte amb les falses identitats (pseudoespiritualitats).
Déu no ens ha de donar res, ja ens ho ha donat tot. No ens falta res!
(Nada te turbe, nada te espante, solo Díos basta.)
No cal que siguis més autèntic, ja ho ets. No has de ser més compassiu, ets compassiu.
On està la profunditat humana? I l’espiritual?
Anem als místics, o a Sant Pau mateix: jo no sóc qui viu, sinò Crist que viu en mi.
Jo no sóc el protagonista, Déu és el protagonista.
Cal fer accesis per ser imatge de Déu.
El contacte amb Déu passa també per mirar la creació.
Quan contactes amb el misteri et porta a ser amorós. Estimar, ser estimat, sentir-se estimat.
El treball espiritual és un treball humà.
Sant Agustí busca Déu fora, i Déu no hi és, perquè Déu és dins teu. Tu ets Déu. “És que buscava fora de mi en comptes de fer-ho dins meu…”
El camí espiritual és ser humans.
Això no és, això tampoc no és, …, i que és el que queda després de l’últim no és?
Creences
Fet no demostra que ens fa caminar.
Religió
Tot allò objectiu que articula una espiritualitat en tant que construcció simbòlica.
Espiritualitat
Vivència subjectiva, interna, intel·ligible, sentida com a real, la vida de l’Esperit en mi.
FE
Confiança bàsica en una realitat amorosa que ens crida cap a la que jo vull tenir. És vida, no és el que jo dic que crec. És allo que vivim com a cert.
Jo sé de qui m’he fiat.
Tot està bé, una altra cosa és que surti com tu creus que ha de sortir. Déu afirma: “Tot està bé”.
Creure és estar content de qui sóc. Cal oblidar-nos de nosaltres i cal un jo ben construït.
En l’espiritualitat hem de superar el jo, però amb compte que el jo no sigui psicopatològic, ja que l’espiritualitat estarà construïda sobre una mala base.

divendres, 23 d’agost del 2019

#Esperançaillibertat




Vinc de llegir aquest llibre. I un cop llegit no m'he pogut estar del que faré a continuació. Us el recomano. És igual el vostra taranna polític, ideològic, creient... És igual el que penseu del procés, dels polítics presos, dels presos polítics. És igual si sou republicans, monàrquics, àcrates... és un bon llibre. I el títol no és cap fal·làcia, parla de l'esperança, parla de llibertat, i parla de molts altres valors que ens ajuden a viure en un estat democràtic. Llegiu-lo. Val la pena.

divendres, 21 de juny del 2019

Fi de curs

    21 de juny, curs acabat.
  • Ha estat un curs molt llarg, o molt curt ... És el que té el temps, que pel rellotge sempre va igual però per a nosaltres de vegades va molt lent i de vegades passa volant.
    Però no han sigut només les pàgines d'un calendari que hem anat arrancant.
    Ha estat molt més. Ha estat un munt de vivències, experiències, camins fets i desfets, escales pujades i baixades... Amb els seus moments dolços i els seus moments amargs.
    I ja estem a Sant Joan, i ja sabem que per Sant Joan, les bates de la cartera a la foguera. Sant Joan ens recorda que hem acabat un curs, un nou camí, una nova experiència de vida.
    Queden lluny els paisatges del Pallars, la rua de carnestoltes, les convivències, les escultures de castanyes, el Kabouter Plankjes (Kapla), les cançons cantades tots junts...
    Però dia a dia, pas a pas … heu crescut, heu après, heu viscut el fracàs però també la victòria, però nosaltres els mestres i també els pares hem cregut en vosaltres. Us hem fet costat, us hem vist lluitar, us hem vist créixer.
    Aixequeu les vostres mans i crideu fort, que si voleu junts podeu canviar-ho tot quan uniu les forces.
    Sou el foc que porteu dins, o com diria Joana de Lestonnac, no deixeu apagar la flama que porteu dins, perquè tot el que feu és la vostra història.
    Una nova etapa, un nou munt de projectes, d'examens, jornades esportives, labs, i també segur que atabalareu una mica ... però no oblideu d'on veniu i tingueu clar on voleu anar.
    Alumnes, alumnes, alumnes, una part nostra se'n va amb vosaltres, una part petita, però gens efímera, no us hem volgut domesticar com diria el Petit Príncep, us hem volgut allargar la mà i acompanyar-vos un petit temps de la vostra vida tot ensenyant-vos un dels nostres petits tresors, l'amor. Recordeu de diu Sant Pere: "Estimar no fa mal a ningú, estimar hauria de ser l'única llei."
    Fins aviat!


    Imprimir



dimecres, 10 d’abril del 2019

Cristus vivit

Exhortació apostòlica del Papa Francesc per parlar dels joves. Aquest és el meu resum, el que a mi m’ha cridat més l’atenció. 

Ja en la introducció fa una crida als joves: Ell viu i et vol viu, però entre línies és una crida a tots els cristians, els joves i els no tan joves. Ens demana que recordem que Ell sempre hi és i especialment per a tornar-nos la força i l’esperança en els mals i els bons moments. 

En el primer capítol ens recorda que diuen les Escriptures sobre els joves, com ara Josep, el més petit de la família (Gn 37,2-3) però amb el qui Déu parlava en somnis (Gn 37-47); Samuel que gràcies al consell d’un adult obre el cor a Déu (!S 3,9-10); Saul també era jove quan Déu el crida (1 S 9,2); el rei David cridat a regnar sent un jove (perquè Déu mira el cor (! S 16,6-13); Jeremies que es veu massa jove però Déu li recorda que estarà sempre al seu costat (Jr 1.6-8). Al Nou Testament trobem la paràbola del fill “més jove” que marxa de casa (Lc 15,11-32) però que decideix tornar, es propi del cor del jove disposar-se al canvi, ser capaç d’aixecar-se i deixar-se ensenyar per la vioda, però com no acompanyar al jove en un nou intent?; Jesús eternament jove vol regalar-nos un cor jove: “eliminem el llevat vell per a ser massa jove” (1Co 5,7), “despullem-nos de l’home vell i revestim-nos de l’home jove” (Col3,9-10); la veritable joventut és tenir un cor capaç d’estimar i “per sobre de tot, revestiu-vos d’amor, que és el vincle de la perfecció” (Col 3,14); Jesús ens deia que l’home savi és capaç de treure del calaix tant allò nou com allò vell (Mt 13,52); un jove savi s’obre al futur però sempre és capaç de rescatar alguna cosa de l’experiència dels altres; també ens recorda que l’home pot acabar renunciant a la seva joventut (Mt 19,20-22). I sobretot recordem que diu Jesús al fill mort de la vídua: “Jove, aixeca’t!” (Lc 7,14). 

Ja en el segon capítol ens parla de Jesús sempre jove, i comença amb una frase de sant Irineu ben clarificadora: “Jesús és jove entre els joves per a ser exemple dels joves i consagrar-los al Senyor.” No hem d’oblidar que Jesús va ser un jove. I les escriptures ens parlen d’aquesta joventut. Quan tornen de la peregrinació de Jerusalem, Josep i Maria estan tranquils de no veure’ls, confien en ell, confien que es mou lliurement i aprèn a caminar amb els altre. Fa comunitat tot fent camí. Avui necessitem de projectes que enforteixin els joves, els acompanyin i els llancin a la trobada amb els altres, al servei generós i a la missió. I per això necessitem una església que es deixi renovar. L’Església és jove quan és ella mateixa, quan rep la força sempre nova de la paraula de Déu, de l’Eucaristia, de la presència de Crist i de la forà de l’Esperit de cada dia, i sobretot quan es capaç de tornar una vegada i una altra a la seva font. A l’Església li cal no estar tant pendent de si mateixa i ser més el reflex de Jesús. Una Església que deixi d’escoltar, que no permeti la qüestionin, perd la seva joventut i es transforma en un museu. I comptem amb una gran “influencer”, la “influencer” de Déu, Maria. Una dona en la que les ganes de servir eren més fortes que els dubtes i les dificultats. 

El capítol tercer ens presenta com són, des del punt de vista de l’Església els joves, que no són el futur del món, són el present, present que enriqueixen amb les seves aportacions. Però no existeix una joventut, existeixen joves amb les seves vides concretes. I davant d’aquestes vides el que no podem fer és amagar la realitat que no es pot amagar, no hem d’anestesiar els joves. Potser és que la vida ens ha dut, els que vivim si fa o no fa sense gaires necessitats a no saber plorar. Ens cal tornar a plorar, la misericòrdia i la compassió també s’expressen plorant. Hem de lluitar contra les fakes news, i posar fi a tot tipus d’abusos. Hem de viure creient que en tota situació fosca o dolorosa tenim el regal de la resurrecció. I no oblidem que si Jesús va fer servir totes les tècniques comunicatives que tenia al seu abast per escampar la Bona Nova, nosaltres també podem comunicar els valors i la bellesa de l’Evangeli en qualsevol mitjà. Hem d’intentar que tots, nosaltres adults, i joves, visquem la vida com a originals, i mirar de no convertir-nos en fotocòpies. Recordem que amb Ell no falta l’esperança. 

En el quart capítol Francesc ens parla de quin és el gran anunci per a tots el joves. L’anunci és senzill: Déu és amor. En qualsevol circumstància, ets infinitament estimat. En la seva Paraula trobem expressions d’amor. Ens parla com el pare afectuós (Os 11,4), com la mare que és incapaç d’abandonar o oblidar els seus fills (Is 49,15), fins i tot com un enamorat (Is 49,16). D’altres vegades destaca la fermesa del seu amor (Is 54,10), o ens mostra com Ell sap veure la nostra bellesa (Is 43,4), o ens porta a descobrir que el seu amor és alegria (So 3,17). L’amor del Senyor és un amor de tots els dies, discret, respectuós, amor de llibertat i per a la llibertat, amor que cura i que aixeca, que sap més d’aixecades que de caigudes, de reconciliació que de prohibició, de donar noves oportunitats que de condemnar, de futur que de passat. És un amor tan real, tant verdader, tant concret, que ens ofereix una relació plena de diàleg sincer i fecund. I per amor, Jesús ens salva. Ens permet aixecar el cap i tornar a començar amb una tendresa que no ens desil·lusiona i ens retorna l’alegria. I ho hem de tenir clar, ell ens va estimar primer (1Jn 4,19). Cal recordar a tothom que som lliures, i que ens hem d’enamorar d’aquesta llibertat, que és la que ens ofereix Jesús. Un Jesús que és viu, i amb la seva vida, amb la seva presència invisible ho omple tot i sempre hi és, esperant-te. Si com a jove, com a ésser humà, arribes a valorar amb el cor la bellesa d’aquest anunci d’amor, et deixes estimar per Ell, si comences a fer-ne amistat, a dialogar amb Ell, aquesta serà la gran experiència que sostindrà la teva vida cristiana. 

En el cinquè capítol ens parla dels camins de la joventut. Camins en els que si t‘equivoques, sempre podràs aixecar el cap i tornar a començar, perquè ningú té dret a robar-nos l’esperança. Hem de viure, hem d’entregar-nos a la vida, hem d’obrir les portes de la gàbia i sortir a volar. No cal que ens jubilem abans d’hora. Cal que visquem el moment present omplint-lo d’amor. Hem d’aprofitar tots els moments del dia a dia per fer accions ordinàries d’una manera extraordinària. I no oblidem que l’amistat no és una relació passatgera, sinó estable, ferma, fidel, que madura amb el pas del temps. És una relació d’amor que ens fa sentir-nos units, d’amor generós. Amb l’amic parlem, compartim les coses més secretes. Amb Jesús també conversem. La pregària és un desafiament i una aventura. El cristianisme és una Persona que em va estimar tant que reclama el meu amor i les meves paraules. El cristianisme és Crist. Si et preocupa perdre la connexió a Internet, també t’ha de preocupar perdre la connexió amb Ell, no tallis amb ell, parla-li, escolta’l, explica-li coses, i quan no ho tinguis clar, pregunta-li: “Què faries tu en el meu lloc?”. L’adult ha d’anar madurant però sense perdre mai els valors de la joventut. I deixa’t estimar per Déu, que t’estima com ets, et valora i respecta. I i no vulguis copiar la forma de ser i de viure dels sants, has de descobrir qui ets i desenvolupar la teva pròpia manera de ser sant, més enllà del que diguin o pensin els altres. Arribar a ser sant és arribar a ser plenament tu mateix, a ser aquell que Déu va somniar i crear, no siguis una fotocòpia. Davant de les maleses de l’altre, reconciliat i continua estimant-lo perquè reconeixes la seva debilitat i hi veus la imatge de Déu en ell. I recorda, si vols caminar ràpid, ves sol; si vols arribar lluny, camina amb els altres. Que no ens robin la fraternitat. I el que ens farà créixer en la vida són la misericòrdia, la creativitat i l’esperança. Ser apòstol no és portar una llàntia a la mà per fer llum, és ser la llum. L’Evangeli és l’exemple. El missatge convertit en vida vivent. 

Joves amb arrels és el títol del sisè capítol, perquè és de les arrels d’on ve la força que els farà créixer, florir i donar fruit. Les arrels són el punt de partida que ens permetrà desenvolupar-nos i respondre a nous desafiaments. L’Església hauria de ser com un vaixell on els vells ajuden a mantenir la direcció interpretant la posició dels estels i els joves remant amb força imaginant el que els espera més enllà. 

Així arribem al setè capítol. El capítol de la pastoral dels joves. Una pastoral que ha de tenir dues grans línies d’acció: la recerca i el creixement. En la recerca cal confiar en la capacitat dels mateixos joves que sabran trobar els camins atractius per convocar. Un recerca que ha de privilegiar l’idioma de la proximitat, el llenguatge de l’amor desinteressat, relacional i existencial. El creixement ha d’incloure certa formació doctrinal i mortal, centrat en dos gran eixos: l’aprofundiment del kerygma, l’experiència fundant de la trobada amb Déu mitjançant Jesús mort i ressuscitat; i el creixement en l’amor fratern, en la vida comunitària i en el servei. I per això cal un ambient adequat. Cal crear “llar”, família. Les institucions educatives tenen una gran tasca, respondre als clams paralitzants del consumisme cultural amb opcions dinàmiques i fortes, amb la investigació, el coneixement i el compartir. Hi ha diferents àmbits per desenvolupar la pastoral. Recordem a Sant Agustí: “Canta, però camina, alleuja amb el cant el teu treball, no estimis la mandra: canta i camina [...] Tu, si avances, camines; però avança en el bé, en la recta fe, en les bones obres: canta i camina”. I amb les xarxes socials, cal convocar als joves per a què les omplin de Déu, de fraternitat i de compromís. Però s’han de sentir acompanyats. I aquest acompanyant ha de tenir unes característiques: “Les qualitats d'aquest acompanyant inclouen: que sigui un autèntic cristià compromès amb l'Església i amb el món; que busqui constantment la santedat; que comprengui sense jutjar; que sàpiga escoltar activament les necessitats dels joves i pugui respondre'ls amb gentilesa; que sigui molt bondadós, i conscient de si mateix; que reconegui els seus límits i que conegui l'alegria i el sofriment que tot camí espiritual comporta. Una característica especialment important en un acompanyant, és el reconeixement de la seva pròpia humanitat. Que són éssers humans que cometen errors: persones imperfectes, que es reconeixen pecadors perdonats. Algunes vegades, els acompanyants són posats sobre un pedestal, i per això quan cauen provoquen un impacte devastador en la capacitat dels joves per involucrar-se en l'Església. Els acompanyants no haurien de portar els joves a ser seguidors passius, sinó més aviat a caminar al seu costat, deixant-los ser els protagonistes del seu propi camí. Han respectar la llibertat que el jove té en el seu procés de discerniment i oferir-los eines perquè ho facin bé. Un acompanyant ha de confiar sincerament en la capacitat que té cada jove de poder participar en la vida de l'Església. Per això, un acompanyant ha de simplement plantar la llavor de la fe en els joves, sense voler veure immediatament els fruits del treball de l'Esperit Sant. Aquest paper no hauria de ser exclusiu dels sacerdots i de la vida consagrada, sinó que els laics haurien de poder igualment exercir-lo. Finalment, tots aquests acompanyants haurien de beneficiar-se d'una bona formació permanent”. 

En el vuitè capítol Francesc parla de la vocació en els joves. Una vocació que neix en Jesús que ens regala una història d’amor, però no ens l’hem de prendre com un “tutorial” amb el que aprenem les darreres novetats, sinó com una invitació. I per a complir la pròpia vocació es tracta de descobrir-se a un mateix a la llum de Déu i fer florir el propi ser. 

El darrer capítol, el novè, ens parla del discerniment. Un discerniment que demana  dues sensibilitats, una primera és l'escolta, i una escolta a la persona i també pensant quan temps dedico a escoltar a l’altre; la segona sensibilitat és discernidora; i la tercera s’inclina a escoltar els impulsos que l’altre experimenta cap endavant. 

Acaba Francesc amb una petició al joves, que avancin, i que quan arribin on nosaltres encara no hem arribat, que tinguin paciència per esperar-nos.

dilluns, 25 de febrer del 2019

La Pastoral de les 99 ovelles (identitat cristiana de l’escola avui)

En pastoral no hi ha un model únic. Hi ha models diversos. Hi ha diferents carismes i diferents maneres de treballar. Caldria preguntar-nos però, si no hem passat de tenir una ovella perduda a tenir-ne 99.

Quina realitat tenim?
  • Una escola cristiana plena de creients on hi ha celebració i anunci (pastoral de l’ovella perduda)
  • Una escola cristiana amb educadors creients però en un entorn no cristià on hi ha testimoni i anunci (pastoral de les 99 ovelles perdudes)
  • Una escola amb alguns educadors creients on hi ha acció de servei de l’església (pastoral sense ovelles i sense pastors)
Hauríem de deixar de parlar de Pastoral i usar un vocabulari més actual. Hauríem de parlar de la identitat cristiana a l’escola avui.

Feta aquesta introducció comença la ponència en sí dividida en cinc grans apartats,  que anirà desenvolupant més o menys, depenent del temps.
  1. Estructura religiosa de la persona
  2. Evangelitzar a l’escola
  3. Educar amb inspiració cristiana
  4. Llegir l’entorn
  5. Laudato si’ com a oportunitat
1. Estructura religiosa de la persona. L’escola religiosa i el fet religiós.
L’home és un animal religiós (Ll. Duch). Ens trobem en un món on  constantment es barreja el profà i el sagrat. (per exemple el Barçisme). Segons Pannikar qualsevol realitat té 3 realitats: la humana, la còsmica i la divina. El fet religiós ha d’estar present a tota l’escola. La religió és raonable, no és irracional (Popper). La ciència no nega la religió. L’escola no es pot limitar a allò científic (ja que sinó no faríem poesia). No tot allò que no es pot demostrar és mentida. finit
Conceptes claus del fet religiós (els homes tenen una innata vocació d’infinit, Ll. Duch)
  • Fe: creença, confiança i esperança
  • Allò religiós: raó il·luminada per la fe, que ens porta a les preguntes últimes que obren el transcendent i a respostes institucionals (ritus)
  • Espiritualitat
  • Interioritat: vivència interior en clau cristiana, on el centre és Jesús. Aquest seguiment de Jesús ens porta una religió poc religiosa.
  • Fe: Jesús és el camí, la veritat i la vida. El manament de l’amor. Misteriosament sempre present
  • Allò religiós: una religiositat amb dubtes però oberta al transcendent, amb una religió catòlica
  • Espiritualitat rica, que identifica al cristià.
Així tenim tres opcions que no són excloents, que és el que podem fer des de l’escola cristiana: evangelitzar (anunci), viure i celebrar a l’escola com a comunitat, i educar amb inspiració cristiana. L’idoni seria la convergència de totes tres. Les celebracions han de tenir un sentit, ha de tenir sentit el perquè celebrem. Si hi ha dinàmica evangelitzadora hi haurà necessitat de celebrar.

2. Evangelitzar a l’escola “ai de mi si no anunciés l'evangeli!” Evangelitzar és una  necessitat del qui ha estat evangelitzat. Però que és?
Evangelitzar és la missió del cristià i de l’església (1a Co 9,16; Jo 20,21; Mt 28,19-20; Ac 
4,20)
  • És testimoniar a Jesús, que és la veritat, el camí i la vida. Ja ens ho diu Pau VI a Evangelii Nuntiandi
  • És descobrir que la nostra plenitud està en el camí de Jesús. És identificar-nos amb Ell, ser un amb Ell fins a trobar-lo dins nostre. És entrar en la dinàmica de l’amor (el rentat de peus, Mt 25, ens ho verifica). És tenir present el manament nou. Seguir a Jesús és estimar a l’altre, i no és només una ètica. Ell ja va fer-ho primer. I no oblidem que per a Déu no hi ha res impossible i Ell sempre hi és i ell sempre ens ajuda, només li hem de demanar (pregària)
  • Evangelitzem amb la trobada, amb un esdeveniment, amb una persona (Benet XVI Deus caritas est). La trobada és un do gratuït.
  • Un evangelitzador ha de preparar el camí, ha de transparentar a Jesús, i ha de proposar l’evangeli (llegir-lo sine glosa)
Com podem evangelitzar des de l’escola?
Només pot evangelitzar qui ha estat evangelitzat. Des de l’escola, per evangelitzar cal compartir l’experiència de fe, la cultura catòlica i el model educatiu.

3. Educar amb inspiració cristiana des de la “cultura” catòlica i potser no des de la fe.
Cal entendre les dimensions reals de la persona.
No ignorar preguntes i anhels
  • La pregunta pel sentit (dimensió religiosa)
    • Què puc saber?
    • Què he de fer?
    • Què puc esperar?
    • Què és l'home?
    • Perquè hi ha el món? Què és real?
    • Perquè hi ha bé i hi ha mal?
    • Perquè he nascut? Perquè he de morir?
    • L’anhel d’unitat i pau interior (dimensió espiritual)
Cal donar respostes humanitzadores obertes a Déu i als altres.
Cal formar solidàriament en la cultura cristiana.
  • El fet religiós i la religió cristiana (que diuen les religions de si mateixes i de nosaltres)
  • La bíblia com a obra literària i font de saviesa
  • Expressions culturals i socials cristianes
  • Viure les tradicions cristianes
  • Proposta social cristiana (doctrina social de l’Església)
  • Ètica i virtuts
4. Llegir l’entorn
Parlar poc de l’Església (ja que ara té mala reputació com a institució)
Quan ens demanen ser feliços, sabem el que volem?
Hem de renovar el llenguatge “pastoralista”.

5. Laudato si.
Una oportunitat.

(ponència de Carles Armengol)