La dimensió relacional de la persona: sóc Relació, la relació em fa ser qui sóc.

(apunts d'una xerrada de Dr. Joan Andreu Rocha Scarpeta Degà de la facultat Pere Tarrés (URLL))
Introducció
Partim de l’antropologia religiosa.
L’espiritualitat es centre en les persones per viure més autènticament la seva identitat que es defineix a partir de la relació amb els altres.
L’experiència espiritual no està desvinculada de l'alteritat. S’ha de viure en comunitat.
El moment espiritual per excel·lència no és el moment de la interioritat sinó quan som capaços d’aportar quelcom a la comunitat.
La nostra relació amb els altres es deu a la nostra relació amb el transcendent.
La nostra experiència interior té un sentit molt més àmplia i implica una relació amb els altres (alteritat) i amb Déu.
No és la recerca de la interioritat (que és un moment, una qüestió puntual). La nostra interioritat la construïm amb el dolor, la feblesa… i amb la vivència amb l’altre i amb Déu.

1. La dimensió relacional de la persona i l’experiència espiritual. Una perspectiva fenomenològica.
Com es viu l’alteritat en d’altres grans experiències religioses? La recerca de les espiritualitats han acabat en institucions, que segueixen evolucionant (exemple de Buda (hinduisme) que ha generat el budisme)

1.1 Naturocentrisme

Tradicions xamàniques. Parteixen de la naturalesaEs transforma l’entorn on es viu en una espiritualitat.
El xaman és el mediador entre la comunitat i el món dels esperits (la comunitat li dona aquest “poder”)
El Xaman és un intermediari.
La relació està regida per la naturalesa i l’equilibri d’aquesta.
L’espiritualitat és viu amb la relació amb la natura dia a dia.
(religions tribals, xamans i Egipte)

1.2 Cosmocentrisme
Relació amb l’harmònic, fusió.
(Hinduisme, budisme i taoisme)
Que tenen en comú? No tot gira al voltant de la natura, sinó del cosmos. 

Tot està regit per una llei universal; una llei que ho organitza tot.
L’espiritualitat és la recerca de l’harmonia, o la fusió amb el ser suprem.
L’equilibri està en la tensió entre elements diferenciats. L’home amb el xaman intenta mantenir un equilibri perquè no es trenqui la tensió i passin coses.
L’harmonia, malgrat tot el que passi en la realitat, tendim cap a ella.

1.3 Antroocentrisme
(judaisme i cristianisme)Hi ha un déu creador que no forma part de la creació.
L’home no està subjecte a la natura, sinó està cridat a transformar el món a partir de la seva relació amb Déu i amb l’altre.
La relació com a trobada / comunió.

2. La relacionalitat i el cristianisme
El cristianisme és l’única religió que afirma l’encarnació. Paraula feta home, sense deixar de ser Déu.
Importància de la Paraula (lectura de la Bíblia).
La Paraula et transforma.
L’experiència espiritual es viu diferent segons la tradició:

• Ortodoxa: relació coma theosis (comunió/fill). Escatològica
• Catolicisme: relació amb el sagrament (símbol). Moral, comunitat.
• Protestantisme: relació com a interioritat (paraula). Testimoni.

2.2 Fonaments de la relació i l’espiritualitat cristiana.
Persona: La individualitat del subjecte davant del creador, déu es comunica al ser humà en tant que és un individu únic i lliure, el qual respon mitjançant la fe i la presència de la Seva imatge en el proïsme.
Paraula: com a llenguatge relacional i transformacional, la relació amb Déu es dóna sobretot amb la Paraula que no només transforma personalment sinó que és el camí per relacionar-nos amb Déu i amb l’altre.
Filiació/imatge: Déu encarnat dona dimensió simbòlica i sacramental a totes les realitats de la creació i ens transforma segons la imatge que Déu vol de nosaltres.
Trinitat/comunió. És una relació dinàmica que es relació amb la creació cercant una comunió, comunió que busca l’home amb la resta de la humanitat.
No tots hem de ser iguals, el que ens uneix és reconèixer en la diferència el nostre Déu.
Els nostres defectes també ajuden a posar-nos en comunió amb els altres i amb Déu.