Crisi de valors?

En una societat on tot és en crisi -crisi econòmica, crisi cultural i ideològica crisi de la família, de la religió, i fins de la ciència- és fa difícil i alhora necessari precisar el sentit d'una expressió com crisi de valors.

En primer lloc, el més peculiar és el fet mateix que se'n parli, de crisi de valors. I més, quan sembla que sobretot preocupa no pas aquells qui n'estan més mancats, sinó aquells qui n'estan menys. És a dir, que d'avançada, ens cal observar qui en parla de crisi de valors i a qui es refereixen.

I així, tot i que el més habitual és sentir-ne a parlar als adults, bo i referint-se als joves, car, i tal i com apunta Ortega i Gasset en la seva teoria de les generacions, la generació adulta, o de gestació, pretén inculcar la seva cultura, els seus valors a la generació juvenil, i els valors formen part d'aquesta cultura. La generació de gestació, al veure que la generació juvenil refusa la seva cultura (conflicte generacional) ja parla de crisi de valors. Podem, però, matisar i dir que només en poden parlar els individus que en tenen consciència d'aquesta crisi, i que ens podríem referir, en parlar-ne, a tothom qui visqui en l'autocomplaença d'una consciència tranquil×la només pel fet de tenir-la muda.

Amb tot, cal observar que hi ha diverses maneres de parlar de crisi de valors.

N'hi ha una prou antiga i fins i tot tradicional, que consisteix en la crítica que es fa a uns individus o a una societat a causa de la incoherència que mostren entre allò que diuen voler i allò que efectivament demostren desitjar.

Hi ha una segona manera de parlar de crisi de valors i és la que es deriva d'una situació de confrontació o conflicte social en la que hi ha grups que defensen posicions diverses i alternatives. Sovint, en els joves dels anys 60 s'hi ha volgut veure l'aparició d'uns valors nous i revolucionaris, contraposats als tradicionals i conservadors del moment. Aquest conflicte, no és res més que el conflicte generacional, que origina una consciència de crisi de valors, en oposició a d'altres vistos com a alternatius. En aquest cas, doncs, ja no ens limitem a designar aquella distància que hi ha entre el dir i el fer, sinó que es parla de dirs i fers diversos contradictoris.

Tanmateix, ha anat apareixent darrerament una tercera forma de parlar d'aquesta crisi, una mica alarmant, que vindria a suposar que hi ha individus i grups d'individus que no tenen valors, o si es vol, que semblen no necessitar valors per orientar la seva vida. Hi havia als anys 90 una expressió que es va fer extraordinàriament popular i que expressa aquest fet: "el passar de", que ha definit tota una categoria d'individus, els "passotes", i fins una mena d'estil de vida, el passotisme. Aquell “passotisme” ha acabat derivant en l’individualisme que impera avui en dia.

Val a dir, que a vegades es tracte simplement de maneres de dir, de llenguatges diversos, que fa difícil saber si es parla de valors, i si són els mateixos valors o no expressats diversament. Però el cert és que això només és part del problema. Podríem avenir-nos, exagerant, a admetre, per exemple, que "guai" significa "sagrat" i que "tope guai" vulgui dir sacrosant. Ara bé, el problema, com dèiem, no s'esgota en el llenguatge, sinó en allò que és designat amb un llenguatge determinat. Per exemple, una celebració eucarística pot ser o és guai? I una cançó de Sau pot ser sacrosanta? ja veiem doncs, que no és a base de diccionaris d'equivalències que en treurem l'aigua clara.

Així doncs, allò que en aquests moments preocupa més seria aquesta possibilitat que existissin uns grups d'individus sense valors pels quals no valdria ni la reclamació d'una necessària coherència entre pensament i conducta - primer cas-, ni tampoc no hi hauria possibilitat de proposar-los valors alternatius, segons la concepció de crisi de valors que abans fèiem.

     Si ens adonem que qualsevol conducta està orientada cap a una finalitat, i que té un o altre sentit explícit o implícit per al mateix individu pensarem que aquesta suposada absència de valors és un engany. En aquest sentit, és possible que hi hagi un sistema de valors poc o gens implícit, i fins emmascarats, que trobin els seus canals de transmissió i estableixin formes de control i pressió de manera subtil i silenciosa. Però a més a més, és  un parany en el sentit que aquests valors dominants deuen l'èxit de la seva eficàcia per a imposar-se a la seva aparent inexistència. N'és un exemple paradigmàtica la publicitat: com més subtil sigui el missatge, com menys explícit es mostri, més actuarà a nivell del nostre subconscient, de manera que hi oposarem menys resistència, senzillament perquè n'ignorarem la pressió real.

Així doncs, l'aparent absència de valors, sovint amaga la imperiosa presència hegemònica del sistema de valors dominants. No és absència, sinó hegemonia quasi absoluta. I així, és lògic que aquells que parlen de crisi de valors no siguin, ara ni mai, els qui tenen el poder. I en parlen, en canvi, tant els qui han perdut el control dels valors dominants -o l'estiguin perdent-, com aquells qui es senten crítics amb aquests valors hegemònics i desitgen uns altres tipus de fonaments per a una nova societat.

En qualsevol cas, la presa de consciència sobre l'existència d'uns valors dominants, és el pas previ per a desvetllar la consciència crítica que ens porta cap a la defensa explícita, en veu alta, d'aquells valors que considerem més adequats. I en aquest sentit, només pot parlar de valors qui pot referir-s'hi o bé nostàlgicament amb els ulls posats en el passat, o bé amb la mirada cap el futur, esperançadament.

I si mirem avui el present, veurem que hi ha una certa tendència a recuperar valors comunitaris (encara li haurem de donar gràcies a la crisi) i oblidar un xic l’individualisme (la gent es fa molt costat ara que ens hem “d’estrènyer el cinturó”)

Aquest article el vaig escriure al 1992, 20 anys després, revisat, segueix tenint vigència. No és una mica trist?