Creure és buscar
Creure és obrir-se al misteri profund i íntim que habita en cada un de nosaltres. És buscar el sentit radical i últim de la nostra existència, tractar d'assolir el que val per si mateix i dóna valor a tot el que som i tenim. És preguntar-se per la realitat definitiva o absoluta davant la qual totes les coses són relatives. No és evadir-se de la realitat que vivim, sinó aprofundir en ella. Les qüestions últimes, i entre elles el problema de Déu, s'insereixen en el més quotidià de la nostra vida, encara que només sigui en forma de frustració o de buit. L'experiència humana, la de tots i cada un de nosaltres, és el punt de partida del creure, de la recerca de la fe, perquè Déu “no es troba lluny de cada un de nosaltres, ja que en ell vivim, ens movem i existim” (Ac 17,27-28).
Dir “crea” és obrir la meva existència al misteri que habita dins de mi, dir sí el misteri de la vida.
“Creure en Déu” significa mantenir la inquietud per la veritat última sense acontentar-se amb l'aparença materialista de les coses, buscar la salvació total sense quedar-se satisfet amb una vida fragmentada, estimar la vida fins al final unint-la amb el Transcendent.
La fe fa de la vida una recerca permanent. La fe impedeix que ens instal·lem tranquils o satisfets en la nostra situació renunciant a l'esforç de buscar. Aquesta recerca exigeix descobrir el centre de mi mateix: Déu. Aquest descobriment em transforma completament, perquè no consisteix a trobar Déu lluny, fora de mi, ni en fer-li un buit en la meva vida, sinó a descobrir tota la meva vida com referida a Ell, centrada en Ell, i unida Ell. Des d'aquesta experiència comprenem que les inquietuds i les preguntes en la recerca de Déu no poden ser tant especulatives i racionals com existencials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada