Creure és compartir
La trobada personal del creient amb Déu és l'experiència fonamental de la vida de fe. Aquesta trobada requereix certament moments de proximitat i intimitat amb Déu, però no fa del creient un ésser aïllat dels altres. La fe no es pot viure en solitari.Una fe autèntica afecta a totes les dimensions de la persona humana. Qui experimenta Déu com Pare reconeix, alhora, tots els homes i dones com germans i fills del mateix Déu. ”Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots” (Ef 4,5-6).
La fe es rep, s'alimenta, es purifica, es prova, s'enforteix, se celebra i es comunica compartint-la. En la família, en la comunitat, a l'Església, al’escola, la meva fe és, alhora, la nostra fe. Això no significa que tots siguem iguals, ni tinguem les mateixes experiències o vivències de la fe. Però tots ens necessitem per viure la fe i ens ajudem a créixer en ella. La fe, com l'amor, és un d'aquests béns que augmenten quan es comparteixen.
Ser creient implica formar part d'una comunitat, compartir la fe amb els altres creients a l'Església i assumir el compromís de comunicar-la a d'altres, convidant-los a participar del regal més valuós que hem rebut del mateix Déu: l'amor.
Creure és comprometre's
La fe és, sobretot, vida, i no un simple coneixement, per la qual cosa només podrem comprovar la veritat de la fe tractant de viure-la. Per això, és precís comprometre's. Dir “crec en Déu” significa que em comprometo a fer de Déu una presència que ocupi el centre del meu cor en la vida de cada.
Per a un creient l'essencial no és el que pot dir de la seva fe, sinó el que viu i experimenta interiorment, encara que tingui dificultats en expressar-ho amb paraules. Creure és experimentar personalment una realitat que em supera i que a més m'omple plenament perquè em supera i em transforma. El compromís lliure ajuda a aclarir des de l'experiència viscuda la veritat de la pròpia fe.
Des de la fe percebo que mentre no em comprometi amb el Déu en qui crec, no comprendré cap altra cosa sobre la meva pròpia vida. La prova definitiva de la fe no és de caràcter racional, sinó existencial. La millor manera de provar que crec en Déu, que l'acullo com centre de la meva vida, és deixar-me guiar per Ell.
Creure és estimar, servir
Qui coneix de veritat a Déu ha conegut l'amor ”perquè Déu és Amor” (1 Jn 4,8). Qui arriba a conèixer l'amor de Déu respon amb amor, però no solament a Déu, sinó també als germans. De manera que la veritat de Déu es prova per l'amor als germans, no de paraula ni de boca, sinó amb obres i segons la veritat.
Un creient no pot viure la seva relació amb Déu de forma individual, intimista o solitària. Fer de Déu el centre de la nostra vida ens exigeix viure oberts als altres. Creure és relacionar-se amb els altres en actitud de servei: solidaris en les seves necessitats, propers als seus sofriments, units en les seves alegries, disculpant les debilitats i perdonant les ofenses. Aquest amor de servei no coneix límits de proximitat, afinitat o reciprocitat, perquè ”si estimeu només els que us estimen, quin mèrit teniu?” (Lc 6,32).
Una vida transformada per la fe i l'amor de Déu es manifesta en compartir amb els altres tots els béns, en especial el més valuós, la clau de la pròpia felicitat: la mateixa fe. La comunicació dels altres béns serà signe i camí per a la transmissió de la pròpia fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada