Creure és trobar, o millor «trobar-se»
Creure és trobar-se personalment amb Déu. Una trobada només és possible com a autèntica relació entre persones. Déu no és una cosa abstracta, confusa o indeterminada, del que només es pot tenir una idea més o menys precisa. Déu és un Ésser personal, per molt gran que sigui, amb qui podem relacionar-nos en una veritable trobada. Aquest és el Déu que ens ha revelat Jesucrist, el centre de la fe de l'Església i el fonament de la nostra vida creient.
La trobada amb Déu, com tota veritable trobada entre persones, no consisteix en un contacte ocasional o superficial, no és una relació distant o freda. Es tracta d'una presència propera i profunda que m'afecta en el més íntim i de forma permanent, que requereix tota la meva atenció. En aquesta trobada podem arribar a situar-nos ambdós en una relació tan propera i especial que puc dir-li: “Déu meu". Això no significa afany de possessió o domini, perquè descobreixo que Déu em transcendeix com a persona i em respecta com a persona. En el Déu que trobo en el més profund de la meva vida i la plena de sentit, alhora que transcendir-la, descobreixo el Déu «que transcendir-lo tot, el penetra tot i l'envaeix tot» (Ef 4,6).
No és una veritable trobada de fe aquella relació interessada en la qual només es busca Déu per posar-lo simplement al servei de les nostres necessitats o interessos. Això seria utilitzar-lo més que arribar a trobar-se personalment amb Ell. En l'autèntica trobada de fe descobreixo el respecte de Déu a la meva llibertat i em comprometo a no instrumentalitzar-lo, a deixar-lo ser Déu, a deixar-lo ser el meu Pare.
Experiment que en descobrir-ho i acollir-lo a Ell, estic descobrint el sentit de la meva pròpia vida. Per això desperta en mi un gran interès, veig que afecta l'essencial de la meva vida i em disposo a obrir-li la meva existència. No es tracta d'una relació d'intercanvi, comerç o compensació, és un compartir més íntim i estable, es tracta d'una verdadera relació de comunió.
Les experiències especialment intenses de trobada amb Déu, no tenen per què ser inicialment experiències de pregària. Puc viure-les en les meves relacions de servei als altres, en experiències de reconciliació o de perdó, en gestos d'acollida o de solidaritat que ofereixo o rebo, en la trobada joiosa amb d'altres. Qualsevol experiència d'aquest tipus ens convida a portar-la al silenci del nostre cor, o a la comunicació amb altres creients, per fer-la pregària, per aprofundir i descobrir en ella la crida a noves experiències, a noves trobades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada