Els creients que vivim amb goig la nostra fe tenim consciència que altres, en la família, a l’escola i a l'Església, i per diversos mitjans ens han ajudat a buscar-la i a créixer en ella.
Però en el més profund de la nostra experiència creient hem arribat a descobrir que la fe és per a nosaltres un do, una gràcia de Déu, un regal. Sabem que des de la nostra llibertat, en ocasions amb esforç i dificultat, i amb l'ajuda dels altres, hem arribat a reconèixer i acollir el do de la fe. Però estem convençuts, sobretot, d'haver arribat a conèixer qui, a través d'altres creients i des del més íntim del nostre ésser, ens estava anomenant a una trobada personal amb ell: el mateix Déu.
Per això, reconeixem que transmetre o comunicar o expressar la fe consisteix fonamentalment a oferir a d'altres la nostra ajuda, la nostra experiència com a creients i com a membres de l'Església, perquè ells, per si mateixos i des de la seva pròpia llibertat, accedeixin a la fe moguts per la gràcia de Déu. Transmetre la fe és, doncs, preparar o ajudar a d’altres a creure, a trobar-se amb Déu.
El nostre servei d'ajudar els altres a trobar-se amb Déu, per la fe, no té com a efecte directe i immediat i ni tan sols necessari una resposta creient en l'altre. En la tasca de comunicar la fe no ens trobem sols i abandonats a les nostres pròpies forces. Hem de ser conscients de què, abans i per damunt de tot, actua la gràcia de Déu, que ofereix a tots el do de la fe. Però ni el mateix Déu amb aquest do no priva ningú de la llibertat personal de creure o no creure, ni ens treu a nosaltres la responsabilitat de comunicar activament la fe que hem rebut.
Però, què és creure en Déu?
Durant uns quants dies, intentaré fer veure alguns aspectes que ens poden preparar a descobrir com podem transmetre a d'altres la fe, com podem preparar-los o ajudar-los a creure.
Comencem amb:
Creure no és saber, però... també
La fe no consisteix en un saber intel·lectual, ni tan sols en un saber sobre Déu. El contingut fonamental de la fe no és un conjunt d'idees o coneixements sobre el misteri de Déu o sobre el sentit de la nostra pròpia existència. Per això, no n'hi ha prou amb transmetre a un altre el nostre coneixement per comunicar-li la fe. Precisament perquè la fe no consisteix en un saber, pot ser accessible a tots, tant als humils com als més savis. En la fe dels més senzills, la dimensió intel·lectual és limitada, però no per això la seva fe és més feble o menys autèntica.
Comunicar idees o coneixements no és suficient per transmetre a un altre la fe, encara que tampoc no és possible fer-ho sense la seva ajuda. És necessari tenir algunes idees fonamentals i clares que serveixin de vehicle a la nostra comunicació, però sobretot és necessari que estiguem convençuts d'elles en el més profund de la nostra ànima. La vida ens ensenya, de vegades sorprenentment i no només en qüestions religioses, que el que és evident per a l'ànima humana no requereix verificació científica. Creure alguna cosa és saber que és veritat, no en les nostres ments, sinó en el més íntim del nostre ésser, en el centre de les nostres ànimes. Per això diem que la fe supera la raó; no és contrària als fets, però va més enllà d'ells, transcendir-los i els situa en una nova perspectiva.
Comunicar idees o coneixements no és suficient per transmetre a un altre la fe, encara que tampoc no és possible fer-ho sense la seva ajuda. És necessari tenir algunes idees fonamentals i clares que serveixin de vehicle a la nostra comunicació, però sobretot és necessari que estiguem convençuts d'elles en el més profund de la nostra ànima. La vida ens ensenya, de vegades sorprenentment i no només en qüestions religioses, que el que és evident per a l'ànima humana no requereix verificació científica. Creure alguna cosa és saber que és veritat, no en les nostres ments, sinó en el més íntim del nostre ésser, en el centre de les nostres ànimes. Per això diem que la fe supera la raó; no és contrària als fets, però va més enllà d'ells, transcendir-los i els situa en una nova perspectiva.
No arribem a creure com a resultat d'un esforç intel·lectual. Ni per mitjà de l'estudi, ni només pel raonament o el debat no s'arriba a assolir la fe, encara que poden disposar a ella. Creure i saber són dues experiències diferents, però no necessàriament oposades, que es combinen en una relació molt original. Tot creure requereix un mínim saber i es recolza en ell.
Com a creients estem cridats “a donar raó de la nostra esperança a tot el que ens la demani” (1 Pe 3,15), i només podrem fer-ho si a preguntes raonables, oferim respostes raonables i no simples opcions «voluntaristes».
Creure no és tampoc no deixar-se portar de la fantasia o obrir les portes a la irracionalitat. El mateix acte de fe es recolza en les raons que tenim per creure, però sense reduir-se a una simple conformitat mental. Perquè l'acte de fe supera a les raons que es tenen per creure, i als indicis o senyals que ens mouen a creure. Amb tot, la fe ha de ser raonable per ser autènticament humana; la fe ha de tenir unes raons per acollir i afermar el que transcendeix els límits de la mateixa raó. “Una fe sobre la qual no es reflexiona, deixa de ser fe” (San Agustí).
Creure no és tampoc no deixar-se portar de la fantasia o obrir les portes a la irracionalitat. El mateix acte de fe es recolza en les raons que tenim per creure, però sense reduir-se a una simple conformitat mental. Perquè l'acte de fe supera a les raons que es tenen per creure, i als indicis o senyals que ens mouen a creure. Amb tot, la fe ha de ser raonable per ser autènticament humana; la fe ha de tenir unes raons per acollir i afermar el que transcendeix els límits de la mateixa raó. “Una fe sobre la qual no es reflexiona, deixa de ser fe” (San Agustí).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada