Amor

L’amor hi és sempre present. No fa soroll, sempre hi és tot silenciós fent camí amb nosaltres. Però tot hi que és silenciós hem d’aprendre a escoltar-lo. Perquè escoltant-lo entendrem que el treball, el servei, la puntualitat, l’hospitalitat no tenen sentit si no hi ha darrere l’amor. L’amor el trobem en la família, entre els germans, i nosaltres, tots els cristians com a fills del mateix pare, celebrem aquest amor en comunitat, fent de la nostra vida una festa d’amor. Però per poder viure junts l’amor ens cal confiar en l’altre i en Déu, ens cal un esforç i un sacrifici, no sempre hi estem disposats, ens cal perdonar-nos, ens cal ser tolerants i ens cal ser fidels per poder establir diàleg amb tots els germans. I una manera d’establir aquest diàleg d’amor és mitjançant la pregària, que ens demana un compromís, ens demana que visquem sempre l’amor, i això és una gran responsabilitat i ens ha de fer respecte. Déu que ho va fer tot, fins i tot morir per nosaltres, també ens va crear a nosaltres i ens va donar el seu amor per a què actuéssim amb justícia, fóssim coherents amb la nostra fe, i que caminéssim amb fe, esperança i pau vers la veritat, veritat que en paraules seves ens farà lliures. Hem de fer el camí de l’amor. Camí que tots triem lliurement. Camí que ens porta cap a la Pasqua, cap a Déu, cap a l’Amor.

L'oració és amor

El Joan es va trobar amb un home que resava, però deia unes coses tan estranyes que la pregària semblava absurda. No sols absurda. Al Joan li semblava un insult a Déu. L’home deia: “Deixa’m apropar-me a tu, Déu, i et prometo que et netejaré el cos quan estigui brut. Si tens polls, els mataré. Sóc un bon sabater i et faré unes sabates perfectes. Ningú es preocupa de tu, Senyor... Jo me n’ocuparé. Quan estiguis malalt jo et vetllaré i et prepararé els medicaments. Sóc també un bon cuiner”.

El Joan, nerviós, va cridar: “Prou. Prou de bajanades! ¿Què dius? ¿Déu te polls? ¿I que la seva roba està bruta i tu la rentaràs? ¿I tu seràs el seu cuiner? ¿De qui has après aquesta pregària?”

“No l’he après de ningú. Sóc molt pobre i sense cap educació i reconec que no sé com resar. Jo ho he inventat... i això és el que sé. Tinc molts problemes amb els polls. Crec que també han de molestar a Déu. I molt sovint el menjar que aconsegueixo no és molt bo i em fa mal l’estómac. Déu també ha de sofrir alguna vegada. Aquesta és la meva pobra experiència, que s’ha convertit en la meva pregària. Però si en coneixes una que sigui correcta, et demano que me l’ensenyis”, va dir l’home.

Llavors el Joan li va ensenyar una oració correcta. L’home li va agrair amb llàgrimes aquell favor. Va marxar i el Joan es va quedar sol i molt feliç, pensant que havia realitzat una bona acció. Va mirar al cel per a veure què pensava Déu de tot això.

I Déu estava enfadat. Li va dir: “T’he enviat per a que m’apropis la gent cap a mi, però ara m’has apartat un dels qui més m’estimava. Ara, aquesta oració “correcta” que li has ensenyat no serà de cap manera una oració, perquè l’oració no té a veure en normes. L’oració és amor, un amor espontani, que no necessita ser imposat des de fora”. Ni precisa grans fórmules, composades amb paraules altisonants. És una senzilla conversa sobre la vida. Cadascú la fa a la seva manera. L’important és mantenir un diàleg confiat amb el Pare Déu. Quan es regala un objecte preciós, el més important no és l’estoig, sinó la joia. L’important en l’oració és el que diem. No té tant valor com ho diem. El Pare del cel ja ens entén.

24 Juliol 2005,  X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida

Anunci de la traïció de Judes

Jesús digué: -Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: "Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir." Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres. (Jn 13, 31-35)

Estimar és la plenitud de la Llei

No quedeu a deure res a ningú, si no és l'amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima, no fa cap mal als altres. Estimar és la plenitud de la Llei. (Rm 13,8-10)