Pregària

Quan l’esperit de l’oració s’apodera d’un cristià, la vida esdevé vida de pregària, perquè tot el que fa ho fa pregant. A part de les possibles pregàries que un pugui fer, es tracta de viure en la presència de Déu. Es tracta d’anar presentant al llarg del dia els pensament, els desigs, les obres, ..., a Déu. Així la vida va donant fruits, Ell mateix ens ho va dir: “Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res” (Jo15,5). La pregària ha de ser l’alè de l’ànima dels cristians. Igual que no deixem mai de respirar, hauríem d’anar tractant amb Déu tot el dia, tot tenint-hi un diàleg constant i confiat. El que prega està amb Déu i no depèn dels altres ni de les coses, sinó només de Déu. I, amb Ell i des d’Ell s’apropa als germans i a les coses. Ho posa tot sota la seva benedicció i la seva presència, i qui actua així obté la pau i el goig. Una vida de pregària vol dir compartir-ho tot amb Crist. I la pregària té molta relació amb la vida. I una relació la trobem amb perdonar als germans allò que no fan bé. Jesús estableix una relació especial entre la pregària i el perdó dels pecats. El mateix Parenostre diu “perdoneu-nos les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. I és amb aquesta actitud de pregària com hem de fer camí.

Pregar amb els ulls tancats i oberts

Molts cops preguem amb els ulls tancats. És una forma d'endinsar-se vers al fons d'un mateix a la recerca del silenci, del record i de la Presència. Caldrà possiblement anar fent callar tantes veus que portem a dintre, per poder estar en disposició de la Veu, si vol parlar. El ritme de la respiració és un bon exercici per anar silenciant les veus i obrir-se a la Veu. Pregar amb els ulls tancats té cert risc: capficar-se, rumiar petits problemes... i també adormir-se.
Alguns cops, però, la pregària d'ulls tancats, com a do de Déu, pot esdevenir lluminosa en la foscor, amorosa en la fe i sorprenent per inesperada i fugaç.
Molts cops preguem amb els ulls oberts. Contemplem la natura, contemplem persones, situacions, mirades, penes i felicitats.
La mirada cap enfora ens comunica, ens retroba, ens dona a entendre, ens parla. I arriba a la Presència del que hi és arreu. Caldrà possiblement oblidar-nos de nosaltres, desplaçar-nos vers l'altre, vers els altres i lo altre. Fer-nos realment presents generalment callant, vivint, sentint, plorant o gaudint. Pregar amb els ulls oberts té cert risc: despistar-se, quedar-se a la superfície... oblidar-se de que estem pregant.
Alguns cops, però, la pregària d'ulls oberts, com a do de Déu. pot esdevenir transformadora, vocacional, prefaci d'acció i inici d'un procés irreversible.
Ulls tancats, ulls oberts. Dues actituds absolutament necessàries per a la nostra pregària. Els tanquem per obrir-los després. Al poc temps necessitem tancar-los de nou.
Tot és VIDA.

La pregària

I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. Vosaltres, pregueu així: Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal. (Mt 6, 5-13)