dissabte, 26 de març del 2011

Esforç



No fa pas gaire temps que el valor de l’esforç era present a quasi totes les cases. Si es volia alguna cosa, estava implícit el fet que allò no era gratuït i costava un esforç, o bé una renúncia. Es podia decidir entre dues opcions i renunciar a una d’elles per aconseguir-ne l’altra. I és que el món real funciona així. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions com les actuals. És aquest valor el que farà que se superin situacions adverses i el que farà que siguem millors en el futur. No ens preocupa caure en situacions difícils, però sí com sortir-ne. És un tema de valors. Reforçar aquest valor farà una societat més forta i més preparada, ja que les crisis no se solucionen soles.

“Les capacitats ens vénen donades i cal que les acceptem i les desenvolupem en el màxim grau, però l'esforç és el que ens permet estirar al màxim el potencial humà que tots portem a dins. Els pares pateixen quan els fills s'esforcen i no aconsegueixen el que es proposen. Senten la temptació de resoldre'ls el problema, de dissoldre les seves contrarietats, però aquest esforç que fan és precisament el que cal educar, perquè l'hauran de conrear al llarg de tota la seva vida i sense ell no podran reeixir com a ciutadans.”[1]Fer camí implica un esforç, implica renunciar a coses, si més no, implica renunciar a quedar-nos on som, a deixar la comoditat de la llar per anar vers quelcom promès: el cel nou i la terra nova.

Cançó després de la pluja

Ara el que cal és que tot recomenci:
els pollancres i els tells a la vora del riu
i les flors al jardí d'hivern,
els homes que treballen fora vila
i les cases incertes del raval,
les dones i els infants,
el soroll del carrer
i el de les fàbriques
i l'aigua sota el pont,
els que van i els que vénen
i els que no van ni vénen.
Ara el que cal és que tot recomenci:
la veu i el gest
on no hi ha veu ni gest,
els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent,
el que encara no hem dit
i el que encara no hem pensat,
el que voldríem i el que no voldríem,
el que és bell i llunyà
i el que és pròxim i obscur.
Ara el que cal és que tot recomenci;
ben certament,
el que més cal
és l'esforç de recomençar
un cop més encara.
(Miquel Martí i Pol)

La vocació cristiana

Heu de treballar amb tot l'esforç perquè la vostra fe vagi acompanyada de la virtut; la virtut, del coneixement;  el coneixement, del domini d'un mateix; el domini, de la constància; la constància, de la pietat; la pietat, de l'estimació fraterna; l'estimació fraterna, de l'amor. Perquè, si posseïu en abundància aquestes qualitats, no quedareu inactius ni sense fruit en el coneixement de nostre Senyor Jesucrist. El qui no les posseeix no hi veu, és un curt de vista, i s'oblida que ha estat purificat dels seus pecats d'altre temps. Per tant, germans, esforceu-vos més encara per refermar en vosaltres la crida i l'elecció de Déu; si ho feu així, mai no caureu, i us serà concedida generosament l'entrada al Regne etern del nostre Senyor i salvador Jesucrist. (2 Pe 1, 5-11)

La llibertat de l'apòstol

¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1Co 9,24-27)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada