Adéu 2013 !!!!

Avui s'acaba l'any. 
Ha estat un bon any? No sé, han passat moltes coses. Jo de les que m'han passat a mi en destacaria les següents:

• Una companya va ser mare per primer cop d'una nena preciosa
• Vaig assistir a una sèrie de xerrades de la Fundació Joan Maragall molt enriquidores sobre els evangelis
• Benet XVI deixa el càrrec de Papa, el succeeix Francesc, que ja publica la seva primera encíclica (Envangelii Gaudium)
• L'Arcadi Oliveras i la Teresa Forcades engeguen el procés constituent
• Tinc l'oportunitat de viatjar a Albània
• Celebro els 25 anys de mestre de la Companyia de Maria
• La meva mare fa 70 anys i fem festa grossa
• Participo de la Via Catalana
• Persones estimades han traspassat
• El Barça guanya la lliga
• Un matrimoni conegut es queden sense feina, però gràcies a Déu tots dos tornen a treballar
• Una coneguda m'anuncia que després de 15 mesos d'estar a l'atur tornarà a treballar
• Un nebot fa 18 anys, pot anar a la universitat i es treu el carnet de conduir
• Els polítics d'aquí diuen que hi haurà consulta el 9 de novembre
• Els polítics d'allà diuen que nanai.
• L'estiu no és dels més calorosos.
• Segueixo boig i enamorat de la meva feina (malgrat les retallades)
• Tinc un companys i unes companyes fenomenals (sobretot dues "chatis")
• Segueixo tenint bona salut

Els anys no són ni bons ni dolents, senzillament són. Només depèn de com els visquem. Si els vivim amb il·lusió, esperança i alegria que un món millor és possible, existeix un any dolent? No pot ser que els 365 dies d'un any siguin tots dolents! Que ens en passen moltes i de molts colors. Siguem optimistes i quedem-nos amb allò que val la pena guardar al nostre interior, la resta, a l'arxiu rodó (la paperera)
Bon Any 2014 a tothom! (Rajoy inclòs, que jo malgrat tot, sóc respectuós i intento no ser un polític mentider que diu que no tocarà les pensions ... )

Les festes de Nadal!

Ja està, ja ha passat el dia de Nadal. Sembla que tot s’hagi acabat. Ja hem menjat la sopa de galets, hem cagat el tió, hem mirat embadalits el pessebre... Però, on està l’origen del Nadal i de les seves tradicions? Qui coneix i estima la seva història i les seves tradicions estima la seva terra.

En les festes del Nadal convergeixen antics ritus relacionats amb la vida al camp, cerimònies que ens volen il·lustrar sobre la llibertat i la igualtat social, celebracions de final i principi d’estacions... tot un bagatge precristià que no és pot oblidar i que cal acollir-lo tal com ho van fer els "gentils" en el Jerusalem messiànic i que la litúrgia cristiana avui en dia encara celebra i segueix.

No sempre l’Església ha sabut trobar les maneres de celebrar i per això el poble suplia, com podia, la manca d'elements fonamentats, creant els seus propis signes.

Comencem per mirar d’entendre perquè ho celebrem el 25 de desembre. Realment Jesús va néixer aquest dia? No ho sabem, però potser això és el menys important, el que és important és que cada any celebrem el seu naixement, encara que no sigui el dia concret en sí. El solstici d'hivern comença el 21 de desembre. Aquesta és l'època de l'any en què la nit és més llarga i el dia és més curt (“Per Nadal, pas de pardal; | per Sant Esteve, un de llebre; | per Any Nou, un de bou; | per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; | i pels Reis, ase és qui no ho coneix.”). Durant l’hivern, el dia anirà allargant-se fins a igualar-se amb la nit el 21 de març. Acabada la tardor, durant la qual tot s'ha anat apagant i morint les fulles dels arbres, el dia, les ganes de sortir de casa, es presenta l’estació més freda, l'estació de l'any que reflecteix més fidelment l'esperança. És durant aquesta època de l’any que disminueix considerablement l'activitat al camp. Els pagesos, quan el temps ho permet, es dediquen a preparar les terres i les deixen llaurades i adobades tot esperant les sembres de la primavera. També és l'època propícia per a podar i fer empelts, procurant evitar que les glaçades els facin malbé. Els ramats consumeixen el farratge emmagatzemat. Cal vetllar per la bona salut del bestiar, especialment de les femelles que han de parir a la primavera. Els ramaders procuren que les truges pareixin a l'hivern; així, a la primavera ja podran menjar-se els productes nous de la terra. Per tant, quina millor manera que començar l’hivern si no és amb el naixement de Jesús, el naixement d’un infant que és llum pel món (en una estació de nits llargues) i que en fer-se gran ens durà l’esperança a tota la humanitat (la Pasqua, que l’Església ho celebra amb l’arribada de la primavera).

Coincidint amb el pas de la tardor a l'hivern celebrem l'Advent, que correspon a les quatre setmanes anteriors al Nadal. És el temps que es dedica a preparar el gran esdeveniment del naixement de Jesús. Abans, l'Advent era un període d'abstinència i dejuni, semblant a la Quaresma; avui dia, en canvi, ho vivim com un camí de preparació, i per això cada setmana es proposa una reflexió relacionada amb el naixement de Jesús. Com aquest any: caminar, construir, comunicar. Dos objectes ajuden a recordar l'evolució de l'Advent: la corona d'Advent, on simbolitzem el pas del temps encenent cada diumenge una de les quatre espelmes que ornamenten aquesta corona de branques d'avet (tradició germànica precristiana vinculada als ritus pagans de la llum que es celebraven al desembre) i el calendari d'Advent, consisteix a destapar cada dia d'Advent una de les finestretes del calendari, que amaga una frase, una reflexió i una xocolatina, sent una forma de fer viure als més petits de la casa el temps d'espera que condueix al dia de Nadal).

Com dèiem, la celebració del naixement de Jesús coincideix amb el començament del solstici d'hivern. Antigament en la Roma imperial feien una setmana de festa en honor de Saturn, déu de l'abundància i de la felicitat. El dia del solstici d'hivern se celebrava el Natalis (Solis) Invicti (“el naixement de l'invicte”), una festa consagrada al Sol, astre que els romans havien divinitzat i que relacionaven amb la figura de l'emperador. Realment, no hi ha cap raó històrica que permeti vincular la celebració del naixement de Jesús amb el dia 25 de desembre. Ningú no sap exactament quin dia va néixer Jesús, ja que aleshores no hi havia registres civils com ara. Els primers cristians no celebraven el naixement de Jesús, només en commemoraven la passió, la mort i la resurrecció.

L'any 325, en el Concili de Nicea, es va determinar la data del naixement de Jesús i es va acordar destacar-ne la condició de Fill de Déu. Com que les celebracions en honor del Sol havien aconseguit tant d'arrelament, els cristians van decidir atribuir un nou sentit simbòlic a aquestes festes. Jesús és qui porta a tothom un missatge ple d'esperança, ple de confiança en la humanitat; és un missatge que il·lumina els homes i les dones. L'any 330, el papa Juli I va fixar la data de la commemoració oficial del naixement de Jesús el 25 de desembre, dins la setmana de festes del solstici d'hivern.

Però no tot s’acaba el dia 25. L'endemà de Nadal, l'Església celebra la festa de Sant Esteve, el primer màrtir del cristianisme. És costum de menjar canalons a la nostra terra. Aquest costum prové segurament de quan no existien les neveres. Després de l’abundant àpat de Nadal, que fem amb les restes? Doncs menjar-les al dia següent amb uns bons canalons! El dia de Sant Esteve també antigament era costum i tradició que els més joves aquell dia fessin festa, gatzara i més d’una i que d’altra broma (Sant Esteve és el patró de la joventut) però amb el temps aquest costum ha passat al dia 28, dia en que celebrem els Sants Innocents, dia en que en realitat els cristians recordem la cruel degollació deis infants menors de dos anys que el rei Herodes el Gran va ordenar per eliminar el Nen Jesús, que creia que li prendria el tron (Herodes no estava molt bé del cap, tenia molta por de què li robessin la corona i en va fer de moltes i de gruixudes) . Una de les formes de celebració de la diada consistia a atribuir tot el poder durant aquest dia als infants, que n'escollien un per a ocupar el càrrec de bisbetó (aquest costum era seguit a les catedrals i als monestirs, entre els escolans; al monestir de Montserrat, la tradició encara es manté). I passat el 28 tenim la nit de Cap d’any, en què els catalans celebrem l’inici d’un nou any (fixem-nos que diem el Cap de l’any, l’inici de l’any) per contra dels castellans que celebren el final de l’any (ells en diuen la noche vieja). Serà aquest inici d’un nou any i d’una nova vida per la nostra terra? Bé, no ens anem del que estàvem parlant. Passat el cap d’any tenim la gran nit, la nit del dia de Reis  Aquesta festa també s'anomena Epifania, que significa “manifestació de Déu”. Els cristians ortodoxos celebren aquest dia el naixement de Jesús, mentre que els católics commemorem el fet que els Mags van reconèixer Jesús com a Déu. La tradició diu que els Reis (de fet en cap Evangeli es diu que fossin reis, ha estat la tradició que els ja pujat de categoria coronant-los a reis) estaven tan contents d'haver trobat Jesús que de retorn als seus passos van decidir repartir totes les coses que portaven entre la gent que trobaven pel camí. D’aquí la tradició de les cavalcades de reis i dels regals.

Bé, no ens estenguem més, que ens espera l’apat de Sant Esteve.

A seguir gaudint de les festes de Nadal. I per acabar unes paraules del Papa Francesc:

“Nadal acostuma a ser una festa sorollosa: ens aniria bé romandre uns instants en silenci, i així poder escoltar la veu de l’Amor”. Fem-ho, uns instants de silenci per deixar-nos omplir del ressó de l’amor d’aquells que ens envolten ... Amagat dins aquestes persones, fets, esdeveniments, àpats, tions, i moltes altres coses més hi ha l’Amor de Déu. Acollim-lo! Visquem-lo i contagiem-lo al nostre entorn, a tot arreu, amb tothom!

Bon Nadal!!!!

Fem via cap a la Pau!

BON NADAL!!!

4a setmana: El pessebre (la Sagrada Família)

Si caminem, construïm, i comuniquem la nostra fe amb il·lusió, ganes, alegria, ens transformem en:

• aquells tres mags d’Orient que feien camí amb l’esperança de conèixer aJesús,
• els pastors il·lusionats, innocents, alegres i cofois d’anar a conèixer el fill deDéu, que agafem el millor del poc que tenen per donar-li
• àngels que volen transmetre al món que el món nou i la terra nova és possible sí tots hi posem de la nostra part
• Maria, amb el seu sí senzill però profund i compromès,
• Josep, amb una fidelitat immensa vers Déu i una confiança infinita vers Maria
• En el bou i la mula, que sense fer soroll escalfen a Jesús, potser no tenen gran cosa, però transmeten escalfor, serem capaços de transmetre nosaltres l’escalfor del pessebre a tothom?

Esteu ben bojos

Vosaltres, mestres i professors.

Aquests bojos i aquestes boges que ensenyeu.

Ja fa 25 anys que us segueixo la pista.

Us he vist moltes vegades, i he de dir que sou ben estranys.

Alguns sortiu d'hora al matí i esteu a la sala de profes o la tutoria una hora abans de què posin els carrers.

D’altres marxeu quan ja són les sis tocades de la tarda perquè teniu entrevistes amb els pares que treballen (com si vosaltres no treballéssiu) i no poden acudir a una altra hora.

També n’hi ha uns quants i unes quantes que al cap del dia porteu a les vostres espatlles més de 1OO Km d'anada i tornada cap a casa. Si calculeu, al llarg de l’any haureu anat a París unes 20 vegades?

Esteu tots ben bojos.

A l'estiu us donen vacances, i alguns pensen que són ben llargues, però ... no aconseguiu desconnectar del tot. Penseu en les classes que heu deixat enrere mentre aneu ja rumiant i començant a  preparar les diferents tasques per al curs següent, ni que sigui mentalment.

I durant l’hivern ... parleu molt, fins i tot de vegades heu de cridar i per això alguns sempre porteu caramels de mel i llimona a les butxaques, altres aneu amb una ampolla d'aigua al vostre costat que aneu omplint al llarg del dia d’un gran bidó mentre aprofiteu per fer un cafetó. És curiós que sempre al voltant de la màquina del cafè sempre hi ha alguna o altra conversa.

N’hi ha que durant setmanes teniu sempre la veu agafada, però malgrat tot, seguiu educant, si convé forceu la vostra veu, però seguiu transmetent valors i coneixements, i a més a més ho feu amb afecte, il·lusió, esperança, fe, amor i alegria.

Jo ja fa anys que us veig i em sembla que no esteu bé del cap.

Sortiu d'excursió, de colònies i de viatges per tot Catalunya, i alguns (s’ha de ser ben valent, o potser ben boig) s’atreveixen a creuar fronteres cap a Castella, cap el País Valencià o fins i tot cap a Europa.

També aneu de convivències i no pas a jugar, sinó a treballar, a intentar que aquells que us acompanyen s’endinsin dins seu i amb l’ajut de mil i una dinàmiques, reflexions i pregàries creixin ni que sigui una mica.

I en aquestes sortides us encarregueu de gestionar autoritzacions, recollir justificants de la caixa, preparar el material de les activitats i les dinàmiques, la música per les relaxacions... i no oblidem la responsabilitat extra.

Què serà a la llarga de vosaltres? A la nit somieu amb el col·legi, en somnis se us apareixen planetes poblats per alumnes cada un amb els seus quès, ecosistemes amb mil i un conflictes per solucionar i personatges històrics que no paren de demanar-te que facis powers points i prezzis, un munt de coses per la història.

M’han dit, he escoltat i n’he vist més d’un –ja és el súmmum de la bogeria- que arriba a l’escola ben carregat amb quadernets i exàmens, que ha corregit la tarda anterior a casa.

Sou dones i homes, casats, solters, ... de diferents edats, gustos i tendències politiques, però a tots i a totes us apassiona la vostra feina, veure créixer els vostres alumnes, ajudar-los, i aconseguir d'ells persones competents.

Us he vist moltes vegades. I segueixo pensant que no esteu bé del cap.

Alguns diuen de vosaltres que viviu molt bé, però potser haurien de saber que us han retallat el sou i seguiu treballant fins i tot més que abans... fins i tot alguns potser ni mireu la vostra nòmina perquè la vostra passió per l'ensenyament us fa cecs a pensar en el cobrament.

Gaudiu amb el que feu, encara que hi hagi pares o mares que no us valorin, us critiquin i fins i tot us treguin autoritat , (no en conec cap però diuen que en d’altres llocs fins i tot a algun l’han agredit), però vosaltres seguiu endavant.

No esteu bé del cap, a les tardes, com que sembla que no teniu res que fer va i quedeu per fer cursos de formació (que si cooperatiu, que si mediació, que si atlàntida...), sembla que no us importa perdre temps del vostre lleure per reciclar-vos.

Diuen que sou autocrítics i que feu balanç de les vostres experiències educatives i que us passeu el dia fent valoracions (que si la sortida, que si la celebració, que si això que si allò), que us frustreu quan no surten les coses com esperàveu i que us alegreu quan els vostres alumnes avancen.

No, no esteu bé del cap, jo us he vist.

I com que sols no arribeu a tot, hi ha unes persones que us ajuden que fan veritables miracles: deixen més neta que una patena aquella classe que havia quedat feta un nyap, us tenen mils de fotocòpies a punt, els informes impresos i ben grapadets, donen de menjar a més de 500 nens i nenes en una hora... veritables miracles.

Alguns alumnes diuen que sou molt importants, que sempre teniu paraules d'alè, de confiança, d’amor; però vosaltres dieu només que sou MESTRES i que us sentiu MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.

Sabeu, jo també em sento molt orgullós de ser un mestre com vosaltres, i encara més de formar part d’aquest meravellós equip humà.

Encara que pugui semblar que estem bojos.

Gràcies Companyia de Maria, i gràcies a tots per fer camí junts i gràcies també a Déu.

3a setmana: Comunicar (els àngels)

Ja podem caminar, ja podem construir tot el que vulguem, però si no confessem, sinó comuniquem la nostra Fe en Jesucrist, ja sigui amb paraules o fets, la cosa acabarà no funcionant. Ens acabarem potser transformant en una macro Ong?

No sabem quin futur ens espera, però sabem que Déu ens té preparada una nova terra on hi habita la justícia. Però aquest regne ja és present a la terra, i quan vinguiel Senyor es consumarà la perfecció de la terra promesa. Així, tot el que fem, tota la nostra activitat amb l’escolta a Déu pren sentit i valor.

A l’escoltar els àngels els pastors, Maria, l’escolta de Déu de Josep, de Moisès,d’Abraham i de tants és una clara invitació no només a escoltar a Déu, sinó a ser nosaltres mateixos la boca de Déu, les mans de Déu, la paraula de Déu.

'Maria coneix per les paraules de l'àngel Gabriel que concebrà i donarà allum un nen anomenat Jesús a través de l'acció de l'Esperit Sant.' (Lc 1,31)

'Els pastors van a Betlem a veure a Jesús després de ser-ne informats pels àngels.' (Lc 2,1-7)

2a setmana d'advent: Construir (els pastors)

Diuen que els cristians som les pedres vives de l’Església. Jesús li diu a l’apòstol que tu ets la pedra sobre la que edificaré la Església. I nosaltres, com a pedres vives, hem de construir el regne de Déu, amb el nostre treball, constància, dedicació, compromís... Una mica com la feina dels pastors.

El treball dignifica a l’home, que deia un altre. Vulguem o no, hem de treballar, des de què entrem a l’escola fins que arriba l’hora de la jubilació ens toca treballar, fins i tot un cop jubilats hem de seguir treballant. I el treball implica temps, esforç, constància ... Però no hem d’entendre només el treball com aquella tasca que ens reporta un benefici (ja sigui econòmic o moral). Cal que anem més enllà d’aquesta simple relació materialista. Cal que veiem també altres tipus de treball que fem, que cal fer-los ben fets perquè així la recompensa és més gran (i la recompensa a cops només és un somriure, un gràcies, un cop a l’esquena) si els fem ben fets, i no ens ha de moure aquest esperit egoista de tenir més, sinó de fer la feina ben feta perquè és així com s’han de fer les coses. Fer camí ens costa un treball, un esforç, un temps, una constància ... i val la pena fer-ho i fer-ho ben fet.

'Els pastors van a Betlem a veure a Jesús després de ser-ne informats pels àngels i la notícia s'estén a l'estranger.'(Lc 2, 8-20)

Evangelii gaudium

(Després d'haver llegit aquesta primera exhortació del Papa Francesc, vull compartir el que més m'ha arribat amb aquest text fet a partir de frases llegides i pensament tinguts)

Tot i que els títols de les exhortacions dels Papes són en llatí, en aquesta ocasió s’entén molt bé i en podem fer la nostra pròpia traducció: “gaudim de l’evangeli”

De fet comença amb unes paraules semblants: “L’alegria de l’evangeli omple el cor i la vida sencera dels que es troben amb Jesús” I és aquesta alegria la que es renova i es comunica. Això si la nostra vida interior no es tanca en els nostres propis interessos i acabem no escoltant la crida de Déu. Els creients correm també aquest risc. És per això que el Papa ens convida a deixar-nos trobar per Ell, i d’intentar-ho cada dia sense descansar. No hem de ser cristians que sembli que vivim en una constant Quaresma sense Pasqua. No podem anar a evangelitzar amb cara de pomes agres, amb cara d’anar a un funeral.

Un comença a ser cristià quan li succeeix quelcom amb una Persona que li dóna un nou horitzó a la vida i una orientació decisiva (Benet XVI). I aquest succés, aquesta trobada, o retrobada, és amb l’amor de Déu.

Els cristians hem de sortir a evangelitzar, i no com una obligació, sinó com el qui comparteix l’alegria de viure, perquè això és evangelitzar.

La Paraula (de Déu) té un potencial que no podem arribar-nos a imaginar. I no només l’hem de proclamar, sinó que també ens hem d’involucrar, hem de saber acompanyar, hem de saber fer festa.

La pastoral de l’Església sense una veritable vida nova i un autèntic esperit evangèlic no hi haurà una veritable conversió, i tot i que ho pugui semblar que sí, en poc temps tornarà ha estar corrompuda.

 Cal que les parròquies estiguin en contacte amb les famílies, amb el poble, i no que estiguin distants i separades de la realitat de tota la comunitat creant grups elitistes que es miren a si mateixos i pensen que bé que ho fan. L’Església és oberta a tothom però sobretot ho és pels pobres, i no només els pobres “econòmicament”, sinó també els pobres d’ànima, d’esperit... I les altres institucions eclesials també cal que tinguin contacte i que no el perdin amb aquesta realitat tan rica de la parròquia i que s’integrin en la seva pastoral. Igualment, el bisbe, cal que a cops estigui pel davant indicant el camí i també cal que, quan convingui, estigui al darrere per ajudar als que van a la cua de tot.

I la pastoral, la transmissió de l’evangeli, s’ha de fer sense obsessionar-me en la transmissió d’un munt de doctrines. El que compte sobre tot és la fe que es fa activa per la caritat (Ga 5,6). Hem d’anar en compte també de no parlar més de la llei que de la gràcia, més de l’Església que de Jesús, més del Papa que de la paraula de Déu.

Jesús i els apòstols no ens van donar gaires preceptes. Potser ha estat l’Església que al llarg de la seva història n’ha anat afegint molts convertint-la quasi bé en una esclavitud quan la misericòrdia de Déu va voler que fos lliure. I amb això cal recordar als sacerdots que la confessió no ha de ser una tortura sinó el moment en què la misericòrdia de Déu ens estimula a fer el bé.

L’Església ha de ser de portes obertes. No pot ser que es neguin els sagraments per una raó qualsevol. L’eucaristia, la plenitud de la vida sagramental, no és un premi pels “perfectes” sinó un generós remei i aliment pels dèbils. L’Església no pot ser una duana on cal declarar, sinó la casa del pare que t’acull amb els braços ben oberts. No s’ha de considerar a l’home com un bé de consum que podem utilitzar com ens interessa i després desprendre’ns d’ell. No ens adonem que darrerament la cultura del benestar ens ha com anestesiat i només perdem la tranquil·litat quan el mercat ens ofereix quelcom que encara no tenim. Sembla com si anéssim cap a una globalització de la indiferència. Potser cal d’una vegada per totes lluita contra el fetitxisme del diner i de la dictadura de l’economia que no acaba de tenir una cara ni un objectiu veritablement humà. Hem de dir no a un diner que en comptes d’ajudar, de servir, governa.

En l’evangelització cal també reformar les estructures i els climes poc acollidors d’algunes de les nostres parròquies per ajudar a aquella part dels cristians, que tot i batejats no se senten formar part de l’Església. També caldria canviar l’actitud “burocràtica” d’alguns lloc per tal de donar una veritable resposta a tots els problemes, simples o complexes de la vida del nostre poble.

Cal també una educació que ensenyi a pensar críticament davant de la societat de la informació en què vivim, on la saturació indiscriminada de dades, acaba enduent-nos cap a una superficialitat en el que mica a mica anem perdent els valors comunitaris. També cal un canvi en les ciutats, les noves construccions aïllen i protegeixen més que connectar i integrar.

Els pastoralistes han d’anar en compte de caure en un activisme desenfrenat on viurem moltes coses però sense la motivació adequada i sense una veritable espiritualitat. Hem d’anar en compte de no acabar fent una psicologia de la tomba que mica a mica ens converteixi en mòmies de museu. I sobretot, que ens robin l’esperança i no caiguem en el pecat de “l’hauríemqueisme”. No ens deixem robar l’Evangeli. Proclamem-lo, però sobretot visquem-lo. Cal també que preguem per aquell amb el que estem enfadats, és ja un bonic gest d’amor. No ens hem de deixar robar l’amor fratern. I per tirar endavant l’Església ens cal tothom: homes, dones i joves. I tots hem de tractar de portar l’Evangeli, tant als propers com als llunyans. Ser deixebles de Jesús, ser membres de l’Església és tenir la disposició permanent de portar als altres l’amor de Jesús en qualsevol lloc i moment.

Un espai privilegiat per a compartir la Paraula i el seu significat són les homilies. Però cal que aquestes no siguin un espectacle entretingut, l’important és la Paraula i la celebració de la fe, i no el capellà. Cal que sigui una prèdica inculturitzada, síntesi del la Paraula, perquè allà estarà el nostre cor. I cal preparar-la bé, amb amor i amb sapiència. Si un text està escrit per a consolar no podem usar-lo per a corregir errors. La Paraula ens ha d’il·luminar i renovar. Una bona homilia ha de tenir una idea, un sentiment i una imatge i amb llenguatge positiu, per tal de que la Paraula ens vagi ressonant després de la celebració. I en les catequesis cal ser valents i trobar les nous signes i els nous símbols.

Una autèntica fe sempre implica un profund desig de canviar el món, de transmetre valors i de deixar una mica millor el món rere el nostre pas per ell. I si acceptem el primer manament, hem de reaccionar i hem de desitjar, buscar i cuidar el bé dels altres. Les nostres possessions privades s’haurien de viure amb el pensament i la decisió de tornar als pobres el que els correspon. Hem de tornar a ser una Església pels pobres, perquè és en ells que tornarem a escoltar a Déu, ja que ens parla a traves d’ells.

I tot plegat no ho hem de fer sols, cap un diàleg amb la ciència, un diàleg ecumènic perquè hi ha molt més que ens uneix que no pas ens separa i en podem aprendre molt els uns dels altres, i un diàleg interreligiós autèntic, que serà el veritable fonament de la pau al món.

1a Setmana d'advent: Caminar (els tres savis vinguts d’Orient)

La nostra vida és un camí. 

Quan ens aturem i no continuem és que la cosa no funciona (perquè recordem que de tant en tant cal aturar-se i endinsar-se un dins seu per valorar el camí fet i agafar forces per continuar caminant)

Qui camina en el pessebre? Per què camina? Quin sentit té el camí per a nosaltres?

Un camí és un inici, un continuar, un gaudir del paisatge ...

En el món en què vivim, on fàcilment viatgem d’un lloc a l’altre, sovint anem per la vida com quan anem en cotxe de vacances o de cap de setmana, seguint una carretera llarga, llarga, i només pensem en quan arribarem, que farem, com ens ho trobarem, que hi haurà ....i voldríem poder anar més ràpid, i no ens fixem que mentre anem fent camí podríem anar gaudint d’aquell arbre, d’aquell ocell, d’aquell bosc, d’aquell camp ... Sí, és un camí que coneixem molt bé, el fem sovint, per això no mirem el paisatge, precisament perquè el coneixem hauríem de fixar-nos-hi més per conèixer-lo encara més i millor. En tot camí és important arribar, però no és la fita definitiva, recordem aquell vers “caminante no hay camino, se hace camino al andar”. El camí també és important.

També Abraham camina, i Moisès, Noé, els apòstols també són enviats a caminar...

En els nostres pessebres els que han fet un llarg camí són els tres savis, els tres mags (els tres mal anomenats reis).

Ens ho explica també l'Evangeli de Mateu (Mt 2, 1-12) "Els Mags arriben d'Orient amb regals al Jove Jesús, anomenat Rei dels Jueus."

Cap d'any

Algú ja deu estar pensant que m'he begut l'enteniment. A finals de novembre posar de títol "cap d'any"? 

Doncs sí. Avui l'Església celebrem (no, no és un error, és primera persona perquè jo em sento membre de l'Església) la festa de Crist-Rei i el final d'any des d'un punt de vista de la litúrgia. Això vol dir que diumenge que ve comença un nou any i, com no, un nou advent.

Això vol dir que els cristins som monàrquics i tenim un rei? No! (almenys així ho crec) Si mirem l'evangeli Jesús, després de ser condemnat a mort pels sacerdots, és presentat davant de Pilat, perquè confirmi la sentència de mort, ja que ells no la podien complir sense el consentiment del procurador de Roma. Els sacerdots l'havien condemnat a mort perquè Jesús es presentava com a Fill de Déu, el Messies i el destructor del temple de Jerusalem. Davant de Pilat, l'acusen de què va contra Roma, que es vol fer rei i que aixeca les multituds (per assegurar-se el tret). L’acusació davant del Sanedrí és religiosa, és vol fer el Messies, Déu. Davant de Pilat és política: és vol fer rei, va contra el César. Jesús és interrogat per Pilat, si Ell és veritablement Rei. La resposta de Jesús és clara: Jo sóc Rei, per això he vingut al món, per ser Rei, però el meu regnat no és d'aquest món. Jesús, davant el Sanedrí, afirma que és Déu, i, davant de Pilat, que és rei. No amaga la veritat, per això és condemnat a mort.

Diem que és Rei, però quin missatge ens dóna aquest Rei? El missatge de Jesús com a Rei és el missatge de les benaurances (Mt 5,3-10). I el seu regne és un regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d'amor i de pau. I sí ell és el nostre Rei hem d'establir el seu regne aquí, entre els homes. I com ho podem fer? Doncs igual que Ell, vivint i fent nostres les seves paraules, els seus missatges (les benaurances). Tinguem present que sempre que resem el Parenostre li demanem que vingui el seu regne. Però no vindrà sol, nosaltres també l'hem de fer venir.

I diumenge que ve l'advent. Ara fa nou mesos aproximadament, el Papa Francesc en la seva primera homilia (que va ser tota una "revolució" ja què no va fer com els anteriors Papes -Joan Pau I, Joan Pau II i Benet XVI- que la secretària d'Estat els havia preparat un esbós d'homilia que ells van "omplir", sinó que havent escoltat la paraula de Déu, es va dedicar a comentar les lectures que havien llegit en aquella celebració), ja ens avançava com havíem de construir el Regne, i com hauríem de viure aquest any l'advent i el Nadal. 

Ens cal fer tres coses: Caminar, Construir (ell diu edificar) i Comunicar. Hem de posar-nos en marxa, ja està bé de quedar-nos al sofà de casa, ja està bé de mirar la tele i anar dient que malament està el món i no fer res. Hem de posar-nos a caminar! I en el nostre camí hem de construir el món nou, i ho hem de fer amb alegria, amb il·lusió, amb esperança, vivint les benaurances, caminant tots junts i recordant que aquells que més ho necessiten són els més estimats de Jesús. I sobretot comunicant, comunicant allò que creiem i perquè ho fem, sinó correm el risc de ser una ong més (sense desmerèixer-les, però crec que són coses ben diferents, i ho dic amb coneixement de causa, no és el mateix el que faig col·laborant amb la FISC que col·laborant amb l'Església).

Per tant aquest advent fora bo que reflexionem al voltant d'aquest tres valors: caminar, construir i comunicar.

Tenim quatre setmanes per fer camí cap al Nadal, tot construint plegats el pessebre amb el qual comunicar que "ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor, el nostre Rei"

La mare, la iaia, fa 70 anys!

Demà la iaia, la mare fa 70 anys. 

Ara està esmorzant tranquil·lament pensant que marxarem a Montserrat a acompanyar un dels seus 10 nets perquè els de l'esplai hi són d'excursió, però com que tenia futbol, puja més tard... Poc s'ho pensa que allà es trobarà amb tota la colla, tots els seus fills i nets... 

Sorpresa!!! Dinarem plegats i passarem un bon dia al costat de la mare, de l'àvia, celebrant amb ella i també amb la Mare de Déu de Montserrat els seus 70 anys de vida.

Després de dinar, amb el pastís, li farem un petit regal més, que anirà acompanyat d'aquest text:

És un dia de celebració. Anem arribant. Com acostuma a passar els que venen de més lluny són els primers, i en canvi els que viuen a la casa del costat són el que arriben més just. Quantes salutacions, quants comentaris, i quina bona cara que fas, aquest vestit et cau molt bé, t’has aprimat una mica, vaig al gimnàs, mira això, mira allò...

Algú, abans de què arribi el primer plat diu: ”Us faig saber que avui per dinar hi ha els canelons de l’àvia. Ahir s’hi va passar tota la tarda i abans d’ahir al matí va anar a comprar la carn; són autèntics.” 

Un gran aplaudiment,  i de la cuina ve la safata amb els canelons. Quan ja tothom ha començat a menjar els comentaris són molt favorables. I que bons que són els canelons de la iaia, quina diferència amb els del restaurant, doncs jo no sé si m’agraden més els macarrons o els canelons... 

Ja ho diuen que els millors plats, els fets a casa. La festa continua en un ambient fantàstic, augmenta el bon humor i, com sempre s’acaba parlant de mil coses i encara més.

A mitja tarda hem anat marxant, i cap el vespre ja és tot recollit i endreçat. No sembla pas que hàgim estat tants. La mare, la iaia, pensa: “és veritat el que han dit, com el menjar fet a casa, enlloc millor. Vas a comprar, mires, preguntes, esculls, tries, i vas fent... i és clar els hi agrada... és natural. Però el millor, és que no hi ha res tan bo com un dinar compartit. És el de menys els macarrons o els canelons, els fem bons entre tots.

La festa s’ha celebrat i ha estat un èxit, perquè tots hi hem col·laborat. Evidentment que a les botigues i restaurants hi poden haver-hi plats millors; però la dedicació, la programació, la feina, la cuina i els seus olors, el cansament, els nervis, les rialles i acudits, el gràcies i què bé, jo en vull més, puc repetir, compte que hi ha segon... són un plus que fa que el conjunt esdevingui insuperable. Ens hem cansat tots, grans i petits... al vespre sembla que no podem més, però estem tan contents.

Els canelons de la iaia ens han ajudat a viure una celebració millor. Però igual que parlem de canalons, podríem parlar de macarrons o de meló amb pernil. L’important  és que estem contents perquè tenim un gran privilegi, un privilegi que no tothom té encara: el privilegi tenir la mare i l’àvia. 

El privilegi de saber que tens una mare i una àvia que sempre  respon per tu, que sempre es juga la cara per tu, fins i tot quan totes les batalles semblen perdudes i no tenim raó. 

Perquè la mare, l’àvia, és l’única porta que sempre tindrem oberta, és l’única mirada que sempre tindrà ulls per al nostre desempar, i per la nostra alegria. 

Perquè no només en l’adversitat és dolça la presència de qui més ens estima i ens estimarà, també en els moments lluminosos, de joia, de seguretat flotant com una illa eufòrica. 

La mare, l’àvia, que sap el que ens passa sense haver de dir-ho, que s’anticipa als gestos i a les paraules, als actes i a les llàgrimes. 

La mare, l’àvia, que gronxa com una brisa els nostres anars i venirs, la calma i la set. 

Sovint la vida és feliç, diguin el que diguin els tristos, i si no es té molta mala sort no cada dia ens fa falta ajuda. El gran, imprescindible, privilegi de tenir mare, àvia, no és l’obvietat de la seva permanent mà allargada, sinó saber que sempre la tindrem si tenim por quan borden els gossos.

Àvia, mare, moltes felicitats!

25 anys a l'escola!

Sí, en un dia com avui, de fa 25 anys vaig començar la meva vida laboral en el Col·legi Lestonnac. Potser dir vida laboral queda fred. Aquests 25 anys han estat quelcom més que una relació laboral. Amb l'escola he viscut i compartit un munt de successos de la meva vida:els casaments de tots els meus germans, els naixements de tots els meus nebots, el traspàs dels avis, de l'oncle Joan, de tiets avis,..., malalties, crisis (i de totes menes, sentimentals, econòmiques...), comunions, confirmacions, bateigs, celebracions especials (els 40 anys, els 65 anys de l'àvia,....). Vaja, tota una vida personal i també compartida amb els altres. Companys que s'han casat, companys que han tingut fills, companys que també han perdut familiars... 

I cada any, una generació nova de nois i noies amb ganes d'aprendre, d'escoltar, de jugar...

I mentre el món ha seguit avançant. Què ha passat durant 25 anys? Podríem cercar en molts anuaris i fer-ne un ampli resum. Jo avui només anoto alguns records:

• 1988: El 14 de desembre, la meva primera vaga general contra la reforma laboral dels socialistes, que per cert, ara puc dir-ho tranquil·lament, no la vaig fer.
• 1989: Protestes a la la Plaça de Tian'anmen. Reprimides d'una manera que déu n'hi do.
• 1990: Josep Guardiola debuta amb el Barça contra al Cadis. Qui el veu ara!
• 1991: Neix el Club Súper 3. Qui no és soci...?
• 1992: La primera copa d'Europa, a Wembley, amb un gol de Koeman contra la Sampdoria de Gènova. Més d'un culé va dir que ja podia morir en pau, però el que va morir va ser en Peyo, dibuixant de còmics entre d'altres els Barrufets. D'aquí un pensament per ell.
• 1993:  El preu del litre de gasolina súper arriba a les 100 pessetes. (uns 60 cèntims d'avui!!!)
• 1994: Un incendi destrueix el Gran Teatre del Liceu (i no és el primer cop...). Mor  Pere Calders, escriptor català, autor de tants i tants contes.
• 1995: Terra Lliure proclama la seva dissolució formal i final, després de 16 anys de lluita armada. La pau segueix sent la millor arma per construir un món millor.
• 1996: El grup femení de música anglesa Spice Girls publica el seu primer single i comença el fenònem "Spice Girls" al món. I que se n'ha fet d'elles?
• 1997:  Port Aventura inaugura la muntanya russa Stampida. Es publica el primer llibre de la saga de Harry Potter: Harry Potter i la pedra filosofal.
• 1998: Els Castellers de Vilafranca carreguen el primer castell de 10 de la història i una setmana més tard els Minyons de Terrassa descarreguen el primer castell de 10 de la història.
• 1999: Entra en vigor l'euro (€) i amb el temps els maldecaps...
• 2000: Ernest Lluch, polític i economista català, assassinat per ETA. S'acabarà algun dia?
• 2001: S'inicia l'edició de la Viquipèdia en català. Atemptats de l'11 de setembre de 2001 dos avions conduïts per segrestadors suïcides de l'organització Al-Qaida s'estavellen un contra cadascuna de les Torres Bessones de Nova York i en causen la destrucció total; hi moren gairebé 3.000 persones; un tercer avió s'estavella contra el Pentàgon i un altre cau a l'oest de Pennsilvània, abans d'arribar a l'objectiu
• 2002: Illot de Perejil: l'ocupa un escamot de l'exèrcit espanyol. Sense comentaris.
• 2003: Rodríguez Zapatero promet donar suport a la reforma del Estatut de Catalunya que aprovi el Parlament de Catalunya. Pasqual Maragall pren possessió com a 127è president de la Generalitat de Catalunya. Tots sabem com acaben les promeses...
• 2004: La selecció catalana d'hoquei patins guanya el Campionat del Món "B" masculí. Podem!
• 2005: S'esfondra un tros de la construcció del Metro que desencadenarà la crisi del Carmel. Mor Ireneu Segarra i Malla, director de l'Escolania de Montserrat durant 44 anys. 
• 2006: El cofundador del Twitter (aleshores Twttr) envia el primer tweet o piulada amb el missatge just setting up my twttr. (simplement configurant el meu twttr.)
• 2007: Gran apagada de Barcelona. Més de 350.000 llars es queden sense llum a Barcelona durant uns 4 dies. Mor Lluís Maria Xirinacs i Damians, lluitador incansable de la llibertat.
• 2008: La Viquipèdia en català assoleix la xifra simbòlica dels 100.000 articles, i creixent! 
• 2009: Microsoft tradueix al català el servei de correu electrònic Windows Live Hotmail (ja era hora!!!) A l'Estadi Santiago Bernabéu (Madrid), el Futbol Club Barcelona, dirigit per Pep Guardiola, guanya per 2-6 al Real Madrid, entrenat per Juan de Ramos, amb gols de Thierry Henry (2), Leo Messi (2), Carles Puyol i Gerard Piqué. Històric!
• 2010:  Surt el primer número del diari Ara. Benvingut!
• 2011: Manel treuen el seu segon disc, 10 milles per veure una bona armadura. Comença el Moviment del 15-M o el moviment dels Indignats.
• 2012:  Vaga general a Espanya contra la reforma laboral del govern de Mariano Rajoy (curiós, mani qui mani, mani general!).  La Manifestació "Catalunya, nou estat d'Europa", per exigir la independència de Catalunya, amb una assistència de 1.500.000 persones.
• 2013: El papa Benet XVI renuncia al pontificat, fet que fa quasi sis segles que no es produïa. El cardenal Jorge Mario Bergoglio, és escollit com 266è Papa de l'Església Catòlica, que escull el nom de Papa Francesc, el primer no europeu des de l'any 741. Es fa la Via Catalana per la Independència. Som molts.

Però crec que el més important d'aquests 25 anys de compartir la vida amb el col·legi Lestonnac han estat totes les persones que han fet camí amb mi: alumnes, mestres i professors, pares i mares, personal d'administració i serveis, personal de neteja, personal de la cuina, monitors de grups Lestonnac, catequistes, monitors de totes les activitats extraescolars, vetlladors, psicòlegs, Companyia de Maria, i segur que me'n deixo un munt més. 

A tots ells gràcies. Gràcies pel que m'han donat, pel que hem compartit, pel que hem viscut.

I res, a seguir, que la vida segueix i encara tenim feina per fer.

Algú pot preguntar, i no estàs cansat, no estàs cremat? Quan vaig començar a treballar em vaig dir a mi mateix, que si algun dia perdia la il·lusió d'anar a treballar a l'escola, aleshores volia dir que havia arribat el moment de canviar de feina. Per ara, segueixo passant nervis el primer dia de curs. Segueixo llevant-me cada dia amb la il·lusió i el dubte de què ens durà el nou dia.

Que no ens falti mai il·lusió pels nous dies que venen esperança per un món millor, alegria per entomar tant les coses bones i dolentes, i sobretot, que no ens manqui mai la capacitat i les ganes d'estimar, perquè si hi ha alguna llei, aquesta és estimar, i estimar molt, perquè com deia Sant Agustí la mesura de l'amor és estimar sense mesura.
(fotos)

Fem números....

De vegades les matemàtiques serveixen per alguna cosa, tot i que molt alumnes pensin que no serveixen per a res... Bé, perquè ho dic això.

Població d'Espanya: 46.704.314 habitants segons l'INE (vegeu la nota de premsa aquí)

Població de Catalunya: 7.465.619 habitants.

Població a la Via Catalana:1.600.000 persones (segons versió oficial del Conseller d'interior)

Que volen dir aquest números?

Volen dir per exemple que el 15'98 % de la població de l'actual estat espanyol és resident a Catalunya.

Que el 3'4 % de la població de l'actual estat espanyol estava a la Via Catalana.

També vol dir que el 21'4 % de la població catalana ahir era a la Via (tot i que particularment penso que erem més, però ens cenyirem a les dades oficials). Això vol dir que 1 de cada 5 catalans estem per la independència. Per entendre-ho d'una altra manera, tots els habitants de Barcelona fent la via.

En canvi, al matí d'ahir a la plaça del rei, sent molt generós que hi havia, diguem 2.000 persones?

Això vol dir ... Va. siguem bpns i no diguem el tant per cent respecte la població espanyola, diguem-ho respecte Catalunya, un 0'02 %. Perquè s'entengui millor, 1 de cada 5.000 catalans estaven a la Plaça del Rei. Per entendre-ho d'una altra manera, 1 de cada 1000 habitants de la ciutat de Barcelona.

Algú de Ciutadans podria dir, nosaltes erem més! Vam tirar 3.500 globus...

Siguem realistes. 

El poble ha parlat. El poble ha actuat. L'any passat vam ser molts al carrer. Aquest any hem repetit i hem estat més (segons fonts oficials) i no hi havien figurants de cartró com diuen a l'"Alerta Digital" (seran cap... mira que no reconèixer que eren uns gegants i que a dins hi ha una persona que els mou...) i no hem comptat les vaques. És que no veuen que els catalans també tenim bon humor!?!?!!

Apa senyors polítics, ja saben que han de fer, creure i fer el que li demana un 0'02% dels catalans o el que els hi demana un 21'4 % dels catalans?

A les darreres eleccions van votar: 3.566.140 persones. Quasi el doble dels que eren a la via. Senyors posin-se les piles i anem per feina. Que el govern de Madrid no ho vol veure, cap problema, dissolució del Parlament, eleccions i que els partits que estan per la independència s'ajuntin, facin una proposta a caps i peus de com començar a caminar sols durant uns anys (hisenda pròpia, sanitat pròpia, educació pròpia, aconseguir recursos per començar a caminar....) i que el poble torni a dir la seva, aquesta vegada votant.

Lectures d'aquest estiu

No sóc dels que només llegeix a l'estiu, però aquest estiu ha estat bastant fructífer.

El primer llibre que he llegit ha estat:

Viure és una constant entre les afirmacions i negacions, perquè constantment estem obligats a escollir entre un objecte o un altre, entre una opció de lleure o una altra, entre un llibre o un altre, ... "Viure és destriar, i destriar no és exactament el mateix que triar". En el nostre caminar en la vida triem cada dos per tres. I les opcions que se'ns presenten no són sempre clares. Fer una bona elecció és un signe d'intel·ligència. En Francesc Torralba ens facilita amb aquesta obra algunes claus per saber escollir entre el bé i el mal en el nostre camí de la vida. És un bon llibre, un xic dens, però força recomanable.

El segon llibre també és del Francesc Torralba:

És un assaig rigorós on l'autor exposa el llegat intel·lectual de Benet XVI, de gran profunditat i fondària filosòfica —i no sempre correctament interpretat—, i aborda els grans desafiaments que se li plantegen a l'Església avui, a més d'analitzar la figura del nou papa, el tarannà del qual comença a albirar-se. A més a més també prova de constestar a diverses preguntes: Té futur l'Església en el nostre temps? Quin és la seva missió en un món en ruïnes? És creïble com a institució? Té capacitat per detectar les palpitacions de la nostra societat i per respondre-les d'una manera eficient? I, sobretot, és possible salvar el divorci entre Església i modernitat? Dóna la seva visió del moment actual des dels ulls de l'església. Interessant

El següent llibre, si se li pot dir llibre, va ser l'encíclica Lumen Fidei del Papa Francesc. És la seva primera encíclica, de fet va ser començada per Benet XVI i acabada per ell. Val la pena llegir-la i descobrir-hi l'empremta del nou Papa.

El quart llibre ha estat

El pare Lluís Duch fa tota una reflexió per fer-nos veure que la societat dels nostres dies, les transmissions familiars, religioses, polítiques i culturals es troben en una situació d´una gran precarietat. L´ésser humà es constitueix com a humà gràcies a les informacions transmeses que, des del moment mateix del naixement fins a la mort, li proporcionen les estructures necessàries per a desenvolupar-se com a persona. Sense aquestes estructures, l´ésser humà està abocat a la deshumanització. A partir de les estructures d´acollida fonamentals (la codescendència o família, la coresidència o ciutat i la cotranscendència o religió) i de la descripció dels factors que incideixen en les transmissions culturals, Lluís Duch aprofundeix en l´estat de les transmissions de la fe i de la imatge de Déu en un temps de crisi com l´actual i entreveu quin pot ser-ne el futur. Dens però mol bo.

El cinquè, i potser el que he trobat més interessant: 

Tot i que va estar retirat, aquesta obre del Pagola ja va per la seva 9a edició. Fa una presentació històrica a Jesús. Un llibre que, com ell diu, és pot llegir de dues maneres, una amb profunditat, llegint totes les acotacions i fent-ne reflexió, o sense llegir les acotacions. Llegeix com el llegeixis és un llibre que no et deixa igual. Molt recomanable. Fàcil de llegir i molt entenedor.

I per acabar 

La segona part de la seva trilogia del segle XX. Aquesta part està situada entre el 1933 i el 1949. Narra la vida de vàries famílies (americana, galesa, alemanya i russa) entrelligades entre elles i els fets històrics succeïts. Àgil, dinàmic, sense fer-se pesat amb les descripcions, la mida justa per poder-t'ho imaginar i riure, plorar, sentir ràbia, pena, compassió... Fabulós.

 

Festa Major de Gràcia 2013

He estat fora uns dies i no he pogut ser a Gràcia fins avui.

Després d'esmorzar el primer que he fet ha estat agafar al càmara de fotos i a rondar carrers.

N'hi ha menys que l'any passat. Es nota també la crisi en les decoracions, però n'hi ha que estan força bé. Es nota que n'hi ha que encara mantenen la il·lusió en les festes.

Ara bé, també és nota que alguns dels que venen pel barri no tenen ni il·lusió ni respecte pels que som d'aquí. Ja hi pot haver la bona voluntat dels equips de neteja que amb les seves mànegues intenten netejar Gràcia i preparar-la per una nova jornada de festa major, però encara que ruixin els carrers amb aigua, la fortor i la pudor a pixat és repugnant. Recordo l'any passat que vaig increpar un noi que pixava al carrer, i em va dir que Gràcia també era casa seva i que a casa seva feia el què volia. No val la pena afegir res més.

Espero i desitjo que aquestes persones que ens embruten el barri no siguin d'aquí, que siguin de qualsevol altre lloc del món, perquè si a la llarga acabem decidint caminar sols, amb aquests ho tindrem un xic complicat, perquè si no saben respectar un carrer i una festa, com respectaran una terra com Catalunya, una dansa com la sardana, una llengua com el català. Crec que desconeixen la gran paraula: llibertat, que comença on acaba la meva.

Ah! però malgrat tot, no deixeu de fruir i de venir a la festa. Si poden veure coses com ara ...

Irresponsable i fantasmada....

Darrerament el líder d'una formació política que s'anomena catalana m'ha tractat d'irresponsable i de que estic a punt de fer una fantasmada.

Evidentment m'he quedat corprès.

El primer que he fet ha estat cercar al diccionari aquests dos mots per si hi ha alguna accepció que desconec.

Irresponsable: No responsable, a qui hom no pot exigir responsabilitat. Que obra a la lleugera, sense tenir en compte que és responsable dels seus actes. 

Bé, m'ha tractat d'irresponsable per participar en la cadena per la independència. Quan vaig decidir fer-ho ho vaig fer responsablament, no va ser una decisió a la lleugera. Era plenament conscient i responsable del pas que volia fer. Per tant, senyor polític, no en sóc pas d'irresponsable. Potser sí que ho ha estat vostè una mica dient irresponsable a tots els que participen a la cadena sense pensar en les conseqüència de les seves paraules.

Fantasmada: No apareix al DIEC. Fantasma sí. Té dues accepcions: Persona que simula una aparició, un espectre, per espantar els altres; i la segona: imatge mental d’un objecte, especialment il·lusòria o enganyosa. No entenc perquè ha usat aquesta paraula. Saps que, potser cal buscar-la en castellà? Doncs en castellà si que existeix: segons la RAE: Dicho o hecho propio de un fantasma (persona presuntuosa -persona llena de presunción y orgullo-). No entenc com demanar una cosa que tu creus que és el millor per a tu, i fer-ho d'una manera alegre i pacífica, una cosa que no és una imatge mental meva, ni és il·lusòria ni enganyosa, és a dir de fantasmada res. No serà vostè el fantasma que ens vol espantar a tots?

També va ser irresponsable i una fantasmada la manifestació de la transició on demanàvem llibertat, amnistia i l'estatut d'autonomia? Vam ser un milió d'irresponsables i fantasmes a la manifestació on demanàvem no el dreta a decidir com demagògicament alguns diuen, sinó la independència?

Ja començo a estar-ne tip de què alguns polítics alegrement ens tractin com ens tracten. Us hem de recordar que us paguem el sou, encara que no us hàgim votat? (per cert, li han rebaixat el sou i li han retallat les pagues extres? suposo que sí, però clar no és el mateix que et retallin el sou quan cobres mil euros que quan en cobres al voltant de tres mil, i en el seu cas encara més per ser cap de grup, portaveu....

Bé, aquí queda dit. No hem considero ni un irresponsable i no crec que els meus actes siguin una "fantasmada" (per cert, en català en diem fanfarronada, a veure si parlem millor el català que heu de donar exemple...)

Una reflexió d'estiu...

Ja som a finals de juliol. Ja ha passat Sant Jaume, malgrat que per les circumstàncies que tots coneixem enguany no s'ha celebrat gaire, ahir era Santa Marta, i avui ja som a 30 de juliol. 

I algú dirà: "Visca, demà comença les vacances!" I algú altre dirà, "M..... demà se m'acaben les vacances..."

Però hi ha una gran quantitat de persones (tota la població infantil de Catalunya fins als 16 anys com a mínim) que senzillament deuen pensar: "Som al bell mig de les vacances".

Tot plegat passa una mica com la pluja, mai plou al gust de tothom.

Però la reflexió que em ronda pel cap no fa referència a les vacances. Fa referència a aquesta costum que tenim de partir el temps.  De dir que portem la meitat de les vacances, que m'ha costat mitja vida pagar la casa... Els poetes diuen que el temps no passa si hi ha amor, pels científics el temps és allò que va marcant un aparell anomenat rellotge, pels que s'ho passen bé el temps passa volant, pels que s'avorreixen el temps sembla que s'hagi aturat, quan som a l'estació de metro i el rellotge marca un minut per què arribi, uf que llarg que és el minut!... I malgrat tot, que el temps pot ser (de fet moltes vegades ho és) quelcom molt subjectiu, continuem partint-lo. No em costa gens imaginar-me mig pastís, ara mitja hora? mig dia? mitja vida?

Bé, no sé si és la calor, o que no he fet "mig"diada. Són reflexions d'estiu....

El Senyor és l’esperança

El Senyor és l’esperança de la vida i de la mort,
i l’amor és la paraula que il·lumina el nostre cor. 

Procés constituent a la Salle Bonanova

 

Aquest matí he assistit a l'inici del procés constituent. Tal com ha dit la Teresa, ha estat un acte fet una mica precipitadament, tot i això sembla que ha tingut una bona resposta: érem com un miler de persones.

Havíem estat convocats a les 10 del matí per tal de fer l'acollida. L'acollida consistia passar per una taula i dir qui ets i et marcaven amb una creueta. I fins a un quart de dotze (hagués estat un quart d'hora abans si no hagués fallat la tècnica) no s'ha començat. Ha iniciat el procés la Teresa explicant el que veníem a fer i puntualitzant quatre punts que ella troba que són bàsics. Després l'Arcadi a dit un parell de coses més i ha acabat donant la seva opinió personal d'un tema en concret. Personalment crec que s'ha equivocat, ha fet un abús del "micròfon". Aleshores un parell de tècnics professionals (que participen totalment voluntàriament) ens han explicat la dinàmica a seguir. Una dinàmica molt a prop del treball cooperatiu. M'ha agradat  la idea. Però aleshores han vingut les normes a seguir. Els punts de reunió són punts de diàleg, on dius el que penses, escoltes el que pensen els altres, i si hi ha un moment que no t'interessa t'aixeques i te'n vas a una altra banda. No cal treure conclusions. Només dir i escoltar. I que voleu que us digui, potser sí que direm moltes coses, però per fer això, ho podríem fer via un xat, un blog... Ja està bé trobar-se i veure que som mil (1 de cada 40 persones que recolza el procés) això dóna força i empenta, però dialogar sense que arribar a  algun lloc, encara que sigui que no ens posem d'acord, sigui un objectiu... prefereixo les xerrades de cafè de després de dinar, que no deixen de ser el mateix, un diu el que vol, escolta als altres i quan no li interessa, adéu molt bones. 

Però el que m'ha colpit més ha estat una escena que he vist tres cops, en els jardins de la Salle (no ho havia dit, l'acte és feia a la Salle Bonanova), hi ha unes senyals ben boniques recordant que estem en un recinte escolar i que segons la llei és absolutament prohibit fumar, i no només hi havia el text, sinó que hi havia el senyal de prohibit fumar ben gran. Doncs bé, he vist aquest senyal en tres llocs diferents, i que hi havia sota el senyal? Felicitats, ho has encertat, persones fumant. Aleshores m'he preguntat: estem intentant crear un nou model de societat amb persones que directament no respecten normes que de primeres no semblen "dolentes"? Aquestes persones després em parlaran de respectar els immigrants, si comencen per no respectar una norma? 

Una altra cosa que no he vist ha estat il·lusió. Els voluntaris potser si que la transmetien, però entre la gent no hi veia il·lusió. No hi veia alegria.

Així que he decidit marxar. Sé que el proper dimecres al barri hi ha una assemblea. Hi assistiré, cal donar un vot de confiança al procés i a les persones.

Què hi ha l'horitzó?

Fa més d'un any deia que no sabia si Déu existia o no, perquè la meva racionalitat no em demostra la seva existència, però la Fe em diu que sí, I em diu que sí perquè ja fa temps que constato que l'amor existeix.

Només cal observar amb deteniment al nostre contorn més immediat. Els ulls plens d'amor a l'explicar una situació dolorosa, trista, que no té remei, però dins del ulls d'aquesta persona hi veia amor. 

I per què hi veia amor? Doncs ben simple, és evident que un fill o una filla si han rebut amor tota la seva vida dels seus pares, ara també ells s'estimen als pares i malgrat que ens fem grans i tots sabem que és llei de vida, la llei de l'amor no ens impedeix que malgrat tot, malgrat que els moments siguin difícils, que seguim estimant, perquè l'amor és i serà per sempre.

Un home savi, Pau de Tars, va dir que estimar era l'única llei, que només estimant que ja ho teníem tot fet. Jo sóc dels que crec que Déu és amor, i avui he tornar a veure amor, i he tornat a veure a Déu.

Sovint es compara la vida com si anéssim en un tren, en el que puguem i en una estació ens toca baixar. I quan veiem que arriba l'estació d'una persona estimada ens venen totes les penes i dolors. Però jo prefereixo comparar la vida amb el mar. La vida és immensa com el mar. I en aquesta vida tots hi som. Cadascú navega amb el seu vaixell seguint un rumb. Sovint el rumb que seguim també el segueixen altres vaixells, i ens engresquem a navegar plegats. Ens ajudem quan hi ha mala mar, gaudim de les estones de calma, compartim les nits estelades, o fins i tot ens sorprenem quan veiem un home caminant damunt de l'aigua... De vegades però, el nostre vaixell, o el vaixell d'aquella persona estimada i navega molt a prop nostre (perquè és ell qui ens ha ensenyat a navegar, i que malgrat que ja som grans per navegar sols, segueix amatent als nostres progressos i li agrada d'estar prop nostre per si mai el tornem a necessitar, o senzillament per gaudir veient-nos) sense saber perquè, se'n va ràpid cap a l'horitzó, de fet de vegades no és tanta la sorpresa i sabem que el vaixell cada dia que passi estarà més lluny, i cada cop el veurem més i més petit, fins que al final desapareixerà i el deixarem de veure. És aleshores quan serem conscients de què mai més tornarem a veure aquell vaixell, mai més tornarem a veure aquell que estimem. Però, tots sabem que quan una cosa es perd en l'horitzó, no és que hagi deixat d'existir, senzillament és que ja no el veiem, però que ser-hi, hi és (i si no que li diguin això a un mariner quan deixa port). Quelcom de semblant és el que succeeix amb les nostres vides i la mort. La mort ens separarà dels que estimem, però sabem, Ell ens ho va dir, que el seu cos no hi serà mai més entre nosaltres, però el seu amor perdurà per sempre. Quan els que estimem se'n van, només és que han arribat a l'horitzó, continuen vivint al nostre costat, el seu amor segueix i seguirà ocupant el nostres cors.