La mare, la iaia, fa 70 anys!

Demà la iaia, la mare fa 70 anys. 

Ara està esmorzant tranquil·lament pensant que marxarem a Montserrat a acompanyar un dels seus 10 nets perquè els de l'esplai hi són d'excursió, però com que tenia futbol, puja més tard... Poc s'ho pensa que allà es trobarà amb tota la colla, tots els seus fills i nets... 

Sorpresa!!! Dinarem plegats i passarem un bon dia al costat de la mare, de l'àvia, celebrant amb ella i també amb la Mare de Déu de Montserrat els seus 70 anys de vida.

Després de dinar, amb el pastís, li farem un petit regal més, que anirà acompanyat d'aquest text:

És un dia de celebració. Anem arribant. Com acostuma a passar els que venen de més lluny són els primers, i en canvi els que viuen a la casa del costat són el que arriben més just. Quantes salutacions, quants comentaris, i quina bona cara que fas, aquest vestit et cau molt bé, t’has aprimat una mica, vaig al gimnàs, mira això, mira allò...

Algú, abans de què arribi el primer plat diu: ”Us faig saber que avui per dinar hi ha els canelons de l’àvia. Ahir s’hi va passar tota la tarda i abans d’ahir al matí va anar a comprar la carn; són autèntics.” 

Un gran aplaudiment,  i de la cuina ve la safata amb els canelons. Quan ja tothom ha començat a menjar els comentaris són molt favorables. I que bons que són els canelons de la iaia, quina diferència amb els del restaurant, doncs jo no sé si m’agraden més els macarrons o els canelons... 

Ja ho diuen que els millors plats, els fets a casa. La festa continua en un ambient fantàstic, augmenta el bon humor i, com sempre s’acaba parlant de mil coses i encara més.

A mitja tarda hem anat marxant, i cap el vespre ja és tot recollit i endreçat. No sembla pas que hàgim estat tants. La mare, la iaia, pensa: “és veritat el que han dit, com el menjar fet a casa, enlloc millor. Vas a comprar, mires, preguntes, esculls, tries, i vas fent... i és clar els hi agrada... és natural. Però el millor, és que no hi ha res tan bo com un dinar compartit. És el de menys els macarrons o els canelons, els fem bons entre tots.

La festa s’ha celebrat i ha estat un èxit, perquè tots hi hem col·laborat. Evidentment que a les botigues i restaurants hi poden haver-hi plats millors; però la dedicació, la programació, la feina, la cuina i els seus olors, el cansament, els nervis, les rialles i acudits, el gràcies i què bé, jo en vull més, puc repetir, compte que hi ha segon... són un plus que fa que el conjunt esdevingui insuperable. Ens hem cansat tots, grans i petits... al vespre sembla que no podem més, però estem tan contents.

Els canelons de la iaia ens han ajudat a viure una celebració millor. Però igual que parlem de canalons, podríem parlar de macarrons o de meló amb pernil. L’important  és que estem contents perquè tenim un gran privilegi, un privilegi que no tothom té encara: el privilegi tenir la mare i l’àvia. 

El privilegi de saber que tens una mare i una àvia que sempre  respon per tu, que sempre es juga la cara per tu, fins i tot quan totes les batalles semblen perdudes i no tenim raó. 

Perquè la mare, l’àvia, és l’única porta que sempre tindrem oberta, és l’única mirada que sempre tindrà ulls per al nostre desempar, i per la nostra alegria. 

Perquè no només en l’adversitat és dolça la presència de qui més ens estima i ens estimarà, també en els moments lluminosos, de joia, de seguretat flotant com una illa eufòrica. 

La mare, l’àvia, que sap el que ens passa sense haver de dir-ho, que s’anticipa als gestos i a les paraules, als actes i a les llàgrimes. 

La mare, l’àvia, que gronxa com una brisa els nostres anars i venirs, la calma i la set. 

Sovint la vida és feliç, diguin el que diguin els tristos, i si no es té molta mala sort no cada dia ens fa falta ajuda. El gran, imprescindible, privilegi de tenir mare, àvia, no és l’obvietat de la seva permanent mà allargada, sinó saber que sempre la tindrem si tenim por quan borden els gossos.

Àvia, mare, moltes felicitats!