Les festes de Nadal!

Ja està, ja ha passat el dia de Nadal. Sembla que tot s’hagi acabat. Ja hem menjat la sopa de galets, hem cagat el tió, hem mirat embadalits el pessebre... Però, on està l’origen del Nadal i de les seves tradicions? Qui coneix i estima la seva història i les seves tradicions estima la seva terra.

En les festes del Nadal convergeixen antics ritus relacionats amb la vida al camp, cerimònies que ens volen il·lustrar sobre la llibertat i la igualtat social, celebracions de final i principi d’estacions... tot un bagatge precristià que no és pot oblidar i que cal acollir-lo tal com ho van fer els "gentils" en el Jerusalem messiànic i que la litúrgia cristiana avui en dia encara celebra i segueix.

No sempre l’Església ha sabut trobar les maneres de celebrar i per això el poble suplia, com podia, la manca d'elements fonamentats, creant els seus propis signes.

Comencem per mirar d’entendre perquè ho celebrem el 25 de desembre. Realment Jesús va néixer aquest dia? No ho sabem, però potser això és el menys important, el que és important és que cada any celebrem el seu naixement, encara que no sigui el dia concret en sí. El solstici d'hivern comença el 21 de desembre. Aquesta és l'època de l'any en què la nit és més llarga i el dia és més curt (“Per Nadal, pas de pardal; | per Sant Esteve, un de llebre; | per Any Nou, un de bou; | per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; | i pels Reis, ase és qui no ho coneix.”). Durant l’hivern, el dia anirà allargant-se fins a igualar-se amb la nit el 21 de març. Acabada la tardor, durant la qual tot s'ha anat apagant i morint les fulles dels arbres, el dia, les ganes de sortir de casa, es presenta l’estació més freda, l'estació de l'any que reflecteix més fidelment l'esperança. És durant aquesta època de l’any que disminueix considerablement l'activitat al camp. Els pagesos, quan el temps ho permet, es dediquen a preparar les terres i les deixen llaurades i adobades tot esperant les sembres de la primavera. També és l'època propícia per a podar i fer empelts, procurant evitar que les glaçades els facin malbé. Els ramats consumeixen el farratge emmagatzemat. Cal vetllar per la bona salut del bestiar, especialment de les femelles que han de parir a la primavera. Els ramaders procuren que les truges pareixin a l'hivern; així, a la primavera ja podran menjar-se els productes nous de la terra. Per tant, quina millor manera que començar l’hivern si no és amb el naixement de Jesús, el naixement d’un infant que és llum pel món (en una estació de nits llargues) i que en fer-se gran ens durà l’esperança a tota la humanitat (la Pasqua, que l’Església ho celebra amb l’arribada de la primavera).

Coincidint amb el pas de la tardor a l'hivern celebrem l'Advent, que correspon a les quatre setmanes anteriors al Nadal. És el temps que es dedica a preparar el gran esdeveniment del naixement de Jesús. Abans, l'Advent era un període d'abstinència i dejuni, semblant a la Quaresma; avui dia, en canvi, ho vivim com un camí de preparació, i per això cada setmana es proposa una reflexió relacionada amb el naixement de Jesús. Com aquest any: caminar, construir, comunicar. Dos objectes ajuden a recordar l'evolució de l'Advent: la corona d'Advent, on simbolitzem el pas del temps encenent cada diumenge una de les quatre espelmes que ornamenten aquesta corona de branques d'avet (tradició germànica precristiana vinculada als ritus pagans de la llum que es celebraven al desembre) i el calendari d'Advent, consisteix a destapar cada dia d'Advent una de les finestretes del calendari, que amaga una frase, una reflexió i una xocolatina, sent una forma de fer viure als més petits de la casa el temps d'espera que condueix al dia de Nadal).

Com dèiem, la celebració del naixement de Jesús coincideix amb el començament del solstici d'hivern. Antigament en la Roma imperial feien una setmana de festa en honor de Saturn, déu de l'abundància i de la felicitat. El dia del solstici d'hivern se celebrava el Natalis (Solis) Invicti (“el naixement de l'invicte”), una festa consagrada al Sol, astre que els romans havien divinitzat i que relacionaven amb la figura de l'emperador. Realment, no hi ha cap raó històrica que permeti vincular la celebració del naixement de Jesús amb el dia 25 de desembre. Ningú no sap exactament quin dia va néixer Jesús, ja que aleshores no hi havia registres civils com ara. Els primers cristians no celebraven el naixement de Jesús, només en commemoraven la passió, la mort i la resurrecció.

L'any 325, en el Concili de Nicea, es va determinar la data del naixement de Jesús i es va acordar destacar-ne la condició de Fill de Déu. Com que les celebracions en honor del Sol havien aconseguit tant d'arrelament, els cristians van decidir atribuir un nou sentit simbòlic a aquestes festes. Jesús és qui porta a tothom un missatge ple d'esperança, ple de confiança en la humanitat; és un missatge que il·lumina els homes i les dones. L'any 330, el papa Juli I va fixar la data de la commemoració oficial del naixement de Jesús el 25 de desembre, dins la setmana de festes del solstici d'hivern.

Però no tot s’acaba el dia 25. L'endemà de Nadal, l'Església celebra la festa de Sant Esteve, el primer màrtir del cristianisme. És costum de menjar canalons a la nostra terra. Aquest costum prové segurament de quan no existien les neveres. Després de l’abundant àpat de Nadal, que fem amb les restes? Doncs menjar-les al dia següent amb uns bons canalons! El dia de Sant Esteve també antigament era costum i tradició que els més joves aquell dia fessin festa, gatzara i més d’una i que d’altra broma (Sant Esteve és el patró de la joventut) però amb el temps aquest costum ha passat al dia 28, dia en que celebrem els Sants Innocents, dia en que en realitat els cristians recordem la cruel degollació deis infants menors de dos anys que el rei Herodes el Gran va ordenar per eliminar el Nen Jesús, que creia que li prendria el tron (Herodes no estava molt bé del cap, tenia molta por de què li robessin la corona i en va fer de moltes i de gruixudes) . Una de les formes de celebració de la diada consistia a atribuir tot el poder durant aquest dia als infants, que n'escollien un per a ocupar el càrrec de bisbetó (aquest costum era seguit a les catedrals i als monestirs, entre els escolans; al monestir de Montserrat, la tradició encara es manté). I passat el 28 tenim la nit de Cap d’any, en què els catalans celebrem l’inici d’un nou any (fixem-nos que diem el Cap de l’any, l’inici de l’any) per contra dels castellans que celebren el final de l’any (ells en diuen la noche vieja). Serà aquest inici d’un nou any i d’una nova vida per la nostra terra? Bé, no ens anem del que estàvem parlant. Passat el cap d’any tenim la gran nit, la nit del dia de Reis  Aquesta festa també s'anomena Epifania, que significa “manifestació de Déu”. Els cristians ortodoxos celebren aquest dia el naixement de Jesús, mentre que els católics commemorem el fet que els Mags van reconèixer Jesús com a Déu. La tradició diu que els Reis (de fet en cap Evangeli es diu que fossin reis, ha estat la tradició que els ja pujat de categoria coronant-los a reis) estaven tan contents d'haver trobat Jesús que de retorn als seus passos van decidir repartir totes les coses que portaven entre la gent que trobaven pel camí. D’aquí la tradició de les cavalcades de reis i dels regals.

Bé, no ens estenguem més, que ens espera l’apat de Sant Esteve.

A seguir gaudint de les festes de Nadal. I per acabar unes paraules del Papa Francesc:

“Nadal acostuma a ser una festa sorollosa: ens aniria bé romandre uns instants en silenci, i així poder escoltar la veu de l’Amor”. Fem-ho, uns instants de silenci per deixar-nos omplir del ressó de l’amor d’aquells que ens envolten ... Amagat dins aquestes persones, fets, esdeveniments, àpats, tions, i moltes altres coses més hi ha l’Amor de Déu. Acollim-lo! Visquem-lo i contagiem-lo al nostre entorn, a tot arreu, amb tothom!

Bon Nadal!!!!