Creure, transmetre, expressar la fe - VI

Creure és compartir

La trobada personal del creient amb Déu és l'experiència fonamental de la vida de fe. Aquesta trobada requereix certament moments de proximitat i intimitat amb Déu, però no fa del creient un ésser aïllat dels altres. La fe no es pot viure en solitari.

Una fe autèntica afecta a totes les dimensions de la persona humana. Qui experimenta Déu com Pare reconeix, alhora, tots els homes i dones com germans i fills del mateix Déu. ”Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots” (Ef 4,5-6).

La fe es rep, s'alimenta, es purifica, es prova, s'enforteix, se celebra i es comunica compartint-la. En la família, en la comunitat, a l'Església, al’escola, la meva fe és, alhora, la nostra fe. Això no significa que tots siguem iguals, ni tinguem les mateixes experiències o vivències de la fe. Però tots ens necessitem per viure la fe i ens ajudem a créixer en ella. La fe, com l'amor, és un d'aquests béns que augmenten quan es comparteixen.

Ser creient implica formar part d'una comunitat, compartir la fe amb els altres creients a l'Església i assumir el compromís de comunicar-la a d'altres, convidant-los a participar del regal més valuós que hem rebut del mateix Déu: l'amor.

Creure és comprometre's

La fe és, sobretot, vida, i no un simple coneixement, per la qual cosa només podrem comprovar la veritat de la fe tractant de viure-la. Per això, és precís comprometre's. Dir “crec en Déu” significa que em comprometo a fer de Déu una presència que ocupi el centre del meu cor en la vida de cada.

Per a un creient l'essencial no és el que pot dir de la seva fe, sinó el que viu i experimenta interiorment, encara que tingui dificultats en expressar-ho amb paraules. Creure és experimentar personalment una realitat que em supera i que a més m'omple plenament perquè em supera i em transforma. El compromís lliure ajuda a aclarir des de l'experiència viscuda la veritat de la pròpia fe.

Des de la fe percebo que mentre no em comprometi amb el Déu en qui crec, no comprendré cap altra cosa sobre la meva pròpia vida. La prova definitiva de la fe no és de caràcter racional, sinó existencial. La millor manera de provar que crec en Déu, que l'acullo com centre de la meva vida, és deixar-me guiar per Ell.

 Creure és estimar, servir

Qui coneix de veritat a Déu ha conegut l'amor ”perquè Déu és Amor” (1 Jn 4,8). Qui arriba a conèixer l'amor de Déu respon amb amor, però no solament a Déu, sinó també als germans. De manera que la veritat de Déu es prova per l'amor als germans, no de paraula ni de boca, sinó amb obres i segons la veritat.

Un creient no pot viure la seva relació amb Déu de forma individual, intimista o solitària. Fer de Déu el centre de la nostra vida ens exigeix viure oberts als altres. Creure és relacionar-se amb els altres en actitud de servei: solidaris en les seves necessitats, propers als seus sofriments, units en les seves alegries, disculpant les debilitats i perdonant les ofenses. Aquest amor de servei no coneix límits de proximitat, afinitat o reciprocitat, perquè ”si estimeu només els que us estimen, quin mèrit teniu?” (Lc 6,32).

Una vida transformada per la fe i l'amor de Déu es manifesta en compartir amb els altres tots els béns, en especial el més valuós, la clau de la pròpia felicitat: la mateixa fe. La comunicació dels altres béns serà signe i camí per a la transmissió de la pròpia fe.

Creure és, doncs, transmetre la fe.

Creure, transmetre, expressar la fe – V

Creure és acollir

El que busca obertament a Déu pot arribar a descobrir que, al seu torn, fins i tot anteriorment, és buscat pel mateix Déu. Ell ha posat en la nostra vida diversos signes de la seva proximitat, ha sembrat la nostra existència de senyals de la seva presència. Déu no envaeix ordinàriament amb terrabastalls en la nostra història personal, és present discretament en els esdeveniments quotidians i ens surt al pas a través de les nostres relacions amb altres persones. Déu ens crida fins i tot des del nostre propi interior, des del més íntim de la consciència.

L'experiència de la fe és experiència de la gràcia. L'acte de creure és fruit d'una experiència religiosa enterament original. Es tracta d'acollir un do gratuït, un regal ofert per Déu, un do que s'accepta amb tota llibertat.

Un do no és gratuït perquè sigui ofert només a uns quants. Un do no és menys gratuït perquè sigui ofert a tots. Però són molts els factors derivats de la història i situació personals, influïts per la família i l'ambient social, que poden ajudar o impedir acollir el do de Déu. L'oferiment de Déu es dirigeix a la nostra llibertat i se situa en la nostra història personal. El do gratuït de la fe no és selectiu per part de Déu, és ofert a tots, si bé no tots, des de la seva llibertat personal i les condicions socials, decideixen creure.

El coneixement de Déu, la trobada personal amb Ell, és, sobretot, fruit de l'Esperit Sant. L'Esperit de Déu fa present en el nostre esperit per il·luminar-nos, no coarta ni suprimeix la nostra llibertat. La influència de l'Esperit és una il·luminació que posa en marxa en nosaltres motivacions o desperta mecanismes psicològics pels quals percebem d'una manera nova el que ja teníem davant dels nostres ulls sense adonar-nos.

La trobada de la fe necessita de la pregària; hem de demanar el do de la fe. Com millor s'arriba a conèixer Déu és situant-nos confiadament davant d'Ell i dialogant amb Ell. En el contacte amb la Paraula de Déu podem descobrir el sentit de la nostra vida i motivar la nostra voluntat per viure segons Déu. Fins i tot als primers passos de la recerca és possible pregar. Qui està obert a la trobada amb Déu i desitja arribar a creure, pot fer seva la pregària de Charles de Foucauld, en la seva etapa de recerca: “Déu meu, si existeixes, fes que et conegui.”

Creure, transmetre, expressar la fe – IV

Creure és confiar (fins i tot arriscar)

La fe religiosa és la confiança total de l'home en un Déu amb qui s'ha trobat personalment. La verdadera qüestió de la fe no consisteix només a creure que Déu existeix, sinó a descobrir que la nostra vida està íntimament unida a la vida de Déu. És arribar a descobrir una forma diferent i nova de viure, des de la trobada i la relació amb Ell. Déu és qui dóna solidesa i consistència a l'home.

En la fe, com en altres formes de relació interpersonal, hi ha una confiança en l'altre que va més allà del purament racional, que és intuïtiva i constitueix una convicció raonable. Creure en Déu és, sobretot, confiar en Ell. Confiar significa creure en la seva fidelitat. Per això, la fe fa referència a la fidelitat d'un Déu que sempre compleix les seves promeses i mereix la nostra confiança. “Jo sé de qui m'he fiat” (2 Tm 1,12).

Creure significa confiar lliurement i no inclinar-se sense més ni més davant d'uns arguments contundents. La confiança que atorguem en creure no és cega, sinó il·luminada pel suport d'unes raons per creure. Per això, la comunicació de la fe que proposem als altres té la forma d'un testimoni que convida als altres a una actitud de confiança.

La confiança de la fe és finalment confiança en Déu; però al camí d'accés de la fe, la confiança troba suport en el testimoni dels qui ens transmeten la Paraula: Jesucrist, els apòstols, els creients i la comunitat cristiana, l'Església. Al costat de les debilitats i limitacions de molts creients i de la pròpia Església, existeix un colossal núvol de testimonis de la fe que han portat la seva fidelitat a la fe fins a les últimes conseqüències i són una invitació viva a confiar en Aquell en qui ells han posat tota la seva confiança.

Assumir la responsabilitat de comunicar a d'altres la pròpia fe ens exigeix una coherència de vida amb el que diem creure. Això no significa que només els “perfectes” estan cridats a assumir aquesta tasca, sinó només que el que s'esforça a progressar de manera conseqüent en la seva pròpia fe resulta un testimoni convincent.

Creure, transmetre, expressar la fe – III

Creure és trobar, o millor «trobar-se»

Creure és trobar-se personalment amb Déu. Una trobada només és possible com a autèntica relació entre persones. Déu no és una cosa abstracta, confusa o indeterminada, del que només es pot tenir una idea més o menys precisa. Déu és un Ésser personal, per molt gran que sigui, amb qui podem relacionar-nos en una veritable trobada. Aquest és el Déu que ens ha revelat Jesucrist, el centre de la fe de l'Església i el fonament de la nostra vida creient.

La trobada amb Déu, com tota veritable trobada entre persones, no consisteix en un contacte ocasional o superficial, no és una relació distant o freda. Es tracta d'una presència propera i profunda que m'afecta en el més íntim i de forma permanent, que requereix tota la meva atenció. En aquesta trobada podem arribar a situar-nos ambdós en una relació tan propera i especial que puc dir-li: “Déu meu". Això no significa afany de possessió o domini, perquè descobreixo que Déu em transcendeix com a persona i em respecta com a persona. En el Déu que trobo en el més profund de la meva vida i la plena de sentit, alhora que transcendir-la, descobreixo el Déu «que transcendir-lo tot, el penetra tot i l'envaeix tot» (Ef 4,6).

No és una veritable trobada de fe aquella relació interessada en la qual només es busca Déu per posar-lo simplement al servei de les nostres necessitats o interessos. Això seria utilitzar-lo més que arribar a trobar-se personalment amb Ell. En l'autèntica trobada de fe descobreixo el respecte de Déu a la meva llibertat i em comprometo a no instrumentalitzar-lo, a deixar-lo ser Déu, a deixar-lo ser el meu Pare.

Experiment que en descobrir-ho i acollir-lo a Ell, estic descobrint el sentit de la meva pròpia vida. Per això desperta en mi un gran interès, veig que afecta l'essencial de la meva vida i em disposo a obrir-li la meva existència. No es tracta d'una relació d'intercanvi, comerç o compensació, és un compartir més íntim i estable, es tracta d'una verdadera relació de comunió.

Les experiències especialment intenses de trobada amb Déu, no tenen per què ser inicialment experiències de pregària. Puc viure-les en les meves relacions de servei als altres, en experiències de reconciliació o de perdó, en gestos d'acollida o de solidaritat que ofereixo o rebo, en la trobada joiosa amb d'altres. Qualsevol experiència d'aquest tipus ens convida a portar-la al silenci del nostre cor, o a la comunicació amb altres creients, per fer-la pregària, per aprofundir i descobrir en ella la crida a noves experiències, a noves trobades.

Creure, transmetre, expressar la fe - II

Creure és buscar

Creure és obrir-se al misteri profund i íntim que habita en cada un de nosaltres. És buscar el sentit radical i últim de la nostra existència, tractar d'assolir el que val per si mateix i dóna valor a tot el que som i tenim. És preguntar-se per la realitat definitiva o absoluta davant la qual totes les coses són relatives. No és evadir-se de la realitat que vivim, sinó aprofundir en ella. Les qüestions últimes, i entre elles el problema de Déu, s'insereixen en el més quotidià de la nostra vida, encara que només sigui en forma de frustració o de buit. L'experiència humana, la de tots i cada un de nosaltres, és el punt de partida del creure, de la recerca de la fe, perquè Déu “no es troba lluny de cada un de nosaltres, ja que en ell vivim, ens movem i existim” (Ac 17,27-28).

Dir “crea” és obrir la meva existència al misteri que habita dins de mi, dir sí el misteri de la vida.

“Creure en Déu” significa mantenir la inquietud per la veritat última sense acontentar-se amb l'aparença materialista de les coses, buscar la salvació total sense quedar-se satisfet amb una vida fragmentada, estimar la vida fins al final unint-la amb el Transcendent.

La fe fa de la vida una recerca permanent. La fe impedeix que ens instal·lem tranquils o satisfets en la nostra situació renunciant a l'esforç de buscar. Aquesta recerca exigeix descobrir el centre de mi mateix: Déu. Aquest descobriment em transforma completament, perquè no consisteix a trobar Déu lluny, fora de mi, ni en fer-li un buit en la meva vida, sinó a descobrir tota la meva vida com referida a Ell, centrada en Ell, i unida Ell. Des d'aquesta experiència comprenem que les inquietuds i les preguntes en la recerca de Déu no poden ser tant especulatives i racionals com existencials.

Creure, transmetre, expressar la fe

Els creients que vivim amb goig la nostra fe tenim consciència que altres, en la família, a l’escola i a l'Església, i per diversos mitjans ens han ajudat a buscar-la i a créixer en ella.

Però en el més profund de la nostra experiència creient hem arribat a descobrir que la fe és per a nosaltres un do, una gràcia de Déu, un regal. Sabem que des de la nostra llibertat, en ocasions amb esforç i dificultat, i amb l'ajuda dels altres, hem arribat a reconèixer i acollir el do de la fe. Però estem convençuts, sobretot, d'haver arribat a conèixer qui, a través d'altres creients i des del més íntim del nostre ésser, ens estava anomenant a una trobada personal amb ell: el mateix Déu.

Per això, reconeixem que transmetre o comunicar o expressar la fe consisteix fonamentalment a oferir a d'altres la nostra ajuda, la nostra experiència com a creients i com a membres de l'Església, perquè ells, per si mateixos i des de la seva pròpia llibertat, accedeixin a la fe moguts per la gràcia de Déu. Transmetre la fe és, doncs, preparar o ajudar a d’altres a creure, a trobar-se amb Déu.

El nostre servei d'ajudar els altres a trobar-se amb Déu, per la fe, no té com a efecte directe i immediat i ni tan sols necessari una resposta creient en l'altre. En la tasca de comunicar la fe no ens trobem sols i abandonats a les nostres pròpies forces. Hem de ser conscients de què, abans i per damunt de tot, actua la gràcia de Déu, que ofereix a tots el do de la fe. Però ni el mateix Déu amb aquest do no priva ningú de la llibertat personal de creure o no creure, ni ens treu a nosaltres la responsabilitat de comunicar activament la fe que hem rebut.

Però, què és creure en Déu?

Durant uns quants dies, intentaré fer veure alguns aspectes que ens poden preparar a descobrir com podem transmetre a d'altres la fe, com podem preparar-los o ajudar-los a creure.

Comencem amb:

Creure no és saber, però... també

La fe no consisteix en un saber intel·lectual, ni tan sols en un saber sobre Déu. El contingut fonamental de la fe no és un conjunt d'idees o coneixements sobre el misteri de Déu o sobre el sentit de la nostra pròpia existència. Per això, no n'hi ha prou amb transmetre a un altre el nostre coneixement per comunicar-li la fe. Precisament perquè la fe no consisteix en un saber, pot ser accessible a tots, tant als humils com als més savis. En la fe dels més senzills, la dimensió intel·lectual és limitada, però no per això la seva fe és més feble o menys autèntica.
Comunicar idees o coneixements no és suficient per transmetre a un altre la fe, encara que tampoc no és possible fer-ho sense la seva ajuda. És necessari tenir algunes idees fonamentals i clares que serveixin de vehicle a la nostra comunicació, però sobretot és necessari que estiguem convençuts d'elles en el més profund de la nostra ànima. La vida ens ensenya, de vegades sorprenentment i no només en qüestions religioses, que el que és evident per a l'ànima humana no requereix verificació científica. Creure alguna cosa és saber que és veritat, no en les nostres ments, sinó en el més íntim del nostre ésser, en el centre de les nostres ànimes. Per això diem que la fe supera la raó; no és contrària als fets, però va més enllà d'ells, transcendir-los i els situa en una nova perspectiva.

No arribem a creure com a resultat d'un esforç intel·lectual. Ni per mitjà de l'estudi, ni només pel raonament o el debat no s'arriba a assolir la fe, encara que poden disposar a ella. Creure i saber són dues experiències diferents, però no necessàriament oposades, que es combinen en una relació molt original. Tot creure requereix un mínim saber i es recolza en ell.

Com a creients estem cridats “a donar raó de la nostra esperança a tot el que ens la demani” (1 Pe 3,15), i només podrem fer-ho si a preguntes raonables, oferim respostes raonables i no simples opcions «voluntaristes».
Creure no és tampoc no deixar-se portar de la fantasia o obrir les portes a la irracionalitat. El mateix acte de fe es recolza en les raons que tenim per creure, però sense reduir-se a una simple conformitat mental. Perquè l'acte de fe supera a les raons que es tenen per creure, i als indicis o senyals que ens mouen a creure. Amb tot, la fe ha de ser raonable per ser autènticament humana; la fe ha de tenir unes raons per acollir i afermar el que transcendeix els límits de la mateixa raó. “Una fe sobre la qual no es reflexiona, deixa de ser fe” (San Agustí).

(aquesta i les següents reflexions han estat realitzades a partir de la il·luminació de la Carta pastoral dels Bisbes de Pamplona i Tudela, Bilbao, San Sebastià i Vitòria. Quaresma-Pascua 2001)

Quin sentit té aquesta vida ?

Fa temps que vaig llegir el llibre “El sentit de la vida” del Francesc Torralba, que dóna moltes pistes per poder respondre aquesta pregunta, però sense acabar de donar-li la resposta perquè, i usant paraules seves:  “El sentit de la vida es construeix”.

Jo, per començar diria això mateix, que el sentit de la vida és construeix, no es troba. I que en la construcció podem aixecar un primer envà que potser hem de tirar a terra i tornar a començar.

Afeigiria que Jesús, el ressuscitat,  ens pot ajudar a aconseguir que la nostra vida sigui més bella i dotada de sentit.

Però cal que visquem la vida amb sentit, perquè aquest sentit serà el que el que ens donarà la força per anar cercant el sentit d’aquesta vida. Per ajudar-nos a entendre-ho deixeun-me que usi la comparació que usa en Francesc al seu llibre, comparant la vida amb quan viatgem en un tren, però no sabem cap on. Jo sóc al tren, i no vaig demanar entrar-hi, ni sé ni m’han preguntat ni em preguntaran quan haig de baixar. I mentre sigui al tren puc empipar els altres o estimar-los, fastiguejar-me o somriure i ser feliç, robar o compartir, i també puc contemplar el paisatge, establir vincles... I intentant donar sentit a la vida ara i aquí. Cada moment és important per a donar-li sentit. També , però, cal ser sincer, i hem de ser conscients de què la vida per se no és bella: a la vida hi ha bellesa, però també hi ha molta lletjor; hi ha bondat i maldat, i molts cops hi trobem la buidor. I l'antídot de la buidor no és evadir-se, ni sortir desenfrenadament a la nit, ni la beguda ni la droga, sinó l'aposta per l'autenticitat. O sigui, viure d'acord amb el jo. Una persona viu autènticament quan intenta fer de la seva vida un projecte personal. No simplement una rutina per cobrir les necessitats primàries, cosa que hem de fer tots, sinó que intenta fer de la seva vida una obra d'art. No admet que la seva vida tingui un guió escrit. I per a fer de la nostra vida una obra d’art Jesús ens pot ajudar.

Ah! I com a derrer afegitó, l’important no és el que cobraràs a final de mes, això no donarà sentit a la teva vida, sinó fer una bona feina i fer-la a gust, com em van dir una vegada quan vaig optar per ser mestre, amb ”aquesta feina que has triat no et pensis que t’ompliràs la butxaca, però et faràs ric en esperit”.