Adéu 2012, hola 2013

Ja està. Un altre cop. Cap d'any.  Una volta més al sol. Unes dates en les que tothom fa balanç, mira enrere, pensa en allò que volia fer, allò que s'havia proposat, aquella il·lusió... suspesa si tot plegat ha estat assolit o no, i noves il·lusions, noves idees, noves promeses...

Malgrat tot, crec que ha estat un bon any. Sí, ja sé que hem de ser més globals, pensar més en els altres, i que més d'un i més d'una em diran que no ha estat un bon any, però jo crec que sí.

Per què?

El 2012 ha estat un any parell, els parells són uns números simpàtics, sí tens tota la raó, el dos serveix per dividir les coses per la meitat, com ha passat amb el sou de molts treballadors, com ha passat amb els llocs de treball, com ha passat amb els estalvis "protegits", com ha passat amb un munt de coses, que s'han vist molts reduïdes, molt dividides, quasi a la meitat. Però l'amor és cosa de dos, la solidaritat és cosa de dos, la fe és cosa de dos. I aquest any hem tingut moltes mostres d'amor (això ja és una cosa de cadascú però si hi pensem fermament trobarem molts moments de l'any  que hem estimat i hem estat i som estimats), de solidaritat (per posar un exemple ben mediàtic, TV3 a fet dues maratons, o la gran recapte d'aliments), de fe (1.500.000 persones vam demostrar tenir fe en una idea: Catalunya un nou estat d'Europa, per no parlar dels que tenim fe en un món millor, que som molts més).

Ha estat un any olímpic, la lliga se l'ha endut el Madrid, però aquí seguim recollint títols i rècords i demostrant que les persones són importants, però la manera de fer i de treballar també ho són i molt (com a mostra el Tito). Esperem que el 2013 ens donin més d'una alegria (ara que també no estaria malament aplicar-los una reducció de sou als jugadors i donar-ho a la Generalitat, que amb el que guanyen  es podrien pagar moltes nòmines i moltes euroreceptes de jubilats i pensionistes)

En Mas president de nou, no ha tingut una feina fàcil, ser elegit capità del vaixell quan aquest està fet malbé i cal reparar-lo mentre se seguix navegant no és feina gens fàcil i menys si des del port no t'ajuden. Ha hagut de prendre decisions que no han agradat gaire, però és aleshores quan nosaltres com a ciutadans hem de saber fer-ne lectura i quan tornem a les urnes demostrar el que pensem, i aquest final d'any ha quedat clar. Els desitjo sort als polítics en aquest 2013, no ho tenen fàcil.

Veus, marejant la perdiu he caigut en el tòpic de fer un resum de l'any... de fet els mestres acostumem a fer-ho a l'estiu, quan acaba el curs escolar. Ens costa fer resum i propostes de millorar pel proper any, ens és més fàcil al juliol, quan tanquem el curs, perquè ara si mirem enrere tenim els alumnes d'aquest curs que fa un trimestre que ha començat, però encara tenim el record d'aquells alumnes que vam deixar al juny (per cert, tots ells fenomenals, espero que tant per a ells com per les seves famílies el 2013 sigui un any immillorable).

Sóc de mena optimista, però també dels que pensa que les coses sempre poden anar millor. Ha esta un bon any, particularment crec que sí. Poso balança i penso ... m'han reduït el sou molt, han augmentat la ràtio, tot puja de preu... tinc salut, tinc una família que m'estima, dedico part del meu temps als altres... sembla mentida que Déu permeti les guerres, veient la situació actual que hi diu i que fa l'Església?... Déu està en el cor d'aquells que pateixen, dels que passen gana, dels que tenen set, dels que van despullats i demanen abric, només cal que jo el vulgui veure.

I a més a més, he tirat endavant tres blocs nou, un amb fotografies de Santa Joana de Lestonnac (fundadora de la Companyia de Maria, escola on treballo), un amb imatges de Mares de Déu (amb més de 1700 visites des del setembre) i un tercer amb un recull de pregàries (amb més de 2600 visites des del setembre). I n'estic content de què facin servei i de que agradin.

I ara, el 2013. És un any senar. Serà per això un any dolent? No, els números senars no són dolents. De fet, tret de l'u, tots són la suma d'un parell amb un senar. Ara bé, 2013 és el producte de tres nombres primers: el 3, l'11 i el 61. Vol dir res això? No sé, potser el 3/11 a les 6 i 1 min passa alguna cosa, o l'11 del 3. Res cabòries i curiositats dels números. El 2013 serà un bon any si nosaltres volem que sigui un bon any.

Feliç 2013

La FE (reflexions en veu alta al voltant de la Fe) – II

Els que creiem avui, com ho vivim? De què serveix que algú digui que té Fe si no ho demostra amb el seu fer de cada dia? La Fe si no es demostra cada dia, i no només amb paraules, és una Fe morta (Jm 2,14-18). La Fe sola acabarà morint, la Fe sense contingut, és només paraula. Cal actuar també. Cal tenir Fe, entenent com a Fe el creure en Ell, en Jesús, en Déu que és amor. (1Jn 5)

Les virtuts teologals (fe, esperança, caritat-amor) es necessiten mútuament. Una sense les altres són coixes. Però si n'hi ha una de més gran, aquesta és l'amor (1Co13,13)

Cada cop que ens reunim en una eucaristia ho fem per celebrar la nostra Fe. Però cal que fem un pas endavant. En les nostres celebracions no només és de celebrar la Fe, sinó també hem de celebrar  l'amor, l'amor que Déu ens té i l'amor que tenim tots entre nosaltres, que és el que ens durà a construir tots junts aquella terra nova de la que Ell ens parlava. Així les celebracions ens ajudaran a créixer en la Fe i també en l'Amor.

Cal mirar el món amb els ulls de la Fe. Sí ho fem, veurem un món diferent, i hi reconeixerem més fàcilment a Déu i a tots aquells i aquelles que necessiten del nostre ajut.

Qui no estima, no coneix, no creu, no veu Déu, perquè Déu és Amor.

No hem de viure pels resultats. Tinguem Fe. La llavor ja donarà fruit. Ja creixerà. Si tenim Fe, hem de ser homes brillants, plens de llum. Se'ns ha de veure de lluny la flama del nostre cor, però anem amb conte, no ha de ser una flama vanitosa, que només espera ser vista, sinó una flama que només cerca encendre noves flames, fer llum a aquell que vulgui acollir-la. (Mt 5,16)

Avui els creients, els homes de Fe, que testimoniem? Testimoniem allò que hem rebut. No pots transmetre si no reps. No cal anar molt lluny per trobar testimonis de Fe: Maria, la mare de Jesús és un model i un referent de Fe (rellegim sinó el magnificat (Lc 1, 46-56); Santa Joana de Lestonnac dona de profunda Fe, Sant Ignasi de Loiola un bon guia i acompanyant de la Fe, els nostres contemporanis que ens han precedit i que també han estat testimonis de Fe (avis i àvies per dir-ne alguns)... I quin exemple ens donen? Maria ens convida a tenir Fe com ella i dir sí, un sí confiat i segur, un sí lliure, que ens convida a tenir fe i a celebrar aquesta Fe amb Ell. La vida de Joana és plena de Fe: el baptisme, el sí davant de Déu a estimar al seu home per sempre, les eucaristies celebrades amb els seus fill a Landiràs, el diàleg profund i autèntic amb Déu a la Mothe, un diàleg ple de Fe en Ell i en el projecte que en el cor de Joana s'anava construint. Sant Ignasi ens diu: "Pren Senyor lo invisible, us ho torno, doneu-me només el vostre amor". O com deia Santa Teresa d'Àvila: "Nada te turbe,  nada te espante, todo se pasa, Dios no se muda; la paciencia todo lo alcanza; quien a Dios tiene nada le falta: Sólo Dios basta."

Beneïts aquells que posseeixen la força de la Fe i beneïts aquells que ens l'han fet conèixer.

Compartir-ho tot és font de riquesa que diu el cant. Compartir la Fe ens la farà créixer.

Hem de ser conscients de què la Fe és un do rebut, que cal saber acollir, cuidar, mimar, renovar, regar...

Però la fe d'un home sol no va enlloc. La Fe necessita de la comunitat per a què no s'apagui. Cal testimoniar-la en la vida tractant de ser bona nova pels altres. Cal que la Fe sigui confessada i manifestada. La fe és compromís. La fe és celebració i celebració d'ella. Aquella font que ens donarà aigua per la qual mai més no tindrem set és l'eucaristia. És la font de la nostra Fe. Tots els sagraments alimenten la nostra Fe, i l'eucaristia especialment. La vida de Fe sense pregària no pot existir, així com la pregària sense Fe.

L'alegria i l'esperança que podem transmetre naix de la nostra Fe.

De vegades les paràboles ajuden més que mil reflexions. Fa poc que he rebut aquesta "història". Aquest diàleg on es parla, en el fons de la Fe.

Conversa entre dos nadons abans de néixer.

En el ventre d'una dona embarassada hi havia dos nadons. Un pregunta a l'altre:

- Tu creus en la vida després del part?

- És clar que sí. Alguna cosa hi ha d'haver després del part. Potser estem aquí perquè necessitem preparar-nos pel que serem més tard.

- Bajanades! No hi ha vida després del part. Com seria aquesta vida?

- No ho sé però, segurament... hi haurà més llum que aquí. Potser caminem amb els nostres propis peus i ens alimentem per la boca.

- Això és absurd! Caminar és impossible. I menjar per la boca? Això és ridícul! El cordó umbilical és per on ens alimentem. Jo et dic una cosa: la vida després del part està exclosa. El cordó umbilical és massa curt.

- Doncs jo crec que ha d'haver alguna cosa. I potser sigui només una mica diferent al que estem acostumats a tenir aquí.

- Però ningú ha tornat mai del més enllà, després del part. El part és el final de la vida. I al capdavall, la vida no és més que una angoixant existència en la foscor que no porta a res.

- Bé, jo no sé exactament com serà després del part, però segur que veurem a la mare i ella ens cuidarà.

- La mare? Creus en mare? I on creus tu que és ella?

- On? En tot el nostre voltant! En ella i gràcies a ell és com vivim. Sense ella tot aquest món no existiria.

- Doncs jo no m'ho crec! Mai he vist a la mare, per tant, és lògic que no existeixi.

- Bé, però de vegades, quan estem en silenci, tu pots sentir cantant o sentir com acaricia el nostre món. Saps?...  Jo penso que hi ha una vida real que ens espera i que ara només estem preparant per a ella...

Tinguem fe: Talita, cum (Mc 5,41). Aixequem-nos i caminem.

La FE (reflexions en veu alta al voltant de la Fe) - I

El nucli de la nostre Fe és el Ressuscitat.

Quan diem "jo crec" és una expressió que cal que omplim de contingut. Hem viscut, hem caminat, hem treballat, però si un cosa potser és important és que "he mantingut la fe" (2Ttm 4,7).

Hauríem de ser com la samaritana per què Déu ens doni l'aigua de la vida. Mentrestant hem de conservar la Fe, aquesta Fe rebuda, aquesta Fe acollida, aquesta Fe treballada, aquesta Fe viscuda, aquesta Fe celebrada, aquesta Fe resada, i sobretot aquesta Fe en comunitat . La Fe cal viure-la en comunitat. Jesús ens convida constantment a descansar amb Ell.

La nostra vida sovint és com si ens trobéssim dins d'una cova, on la manca de llum no ens deixa veure-hi clar, i la Fe ens ajuda a demanar-li que ens doni llum, i que gràcies a aquesta llum i vegem més clar i siguem capaços d'alliberar-nos de la foscor.

Santa Joana, la nit del Císter, després de fer pregària, va tenir clar que havia de fer amb la seva vida. Però també va decidir que necessitava temps per a bastir, construir fermament, empastar fortament aquesta idea. A la Mothe va poder calmar els sorolls, va poder esvair les ombres de dins la cova, i des del silenci, la pregària i la Fe en què Déu ens ajuda sempre que el necessitem, la seva idea inicial va anar prenent cos i forma.

El sols fet de creure, fa augmentar la meva fe i les ganes de celebrar-la. Fe és creure en Ell, es estimar al teu amic i restar-li fidel. I hem de lloar-lo amb esperit de veritat i a tot arreu. No importa el lloc ni el moment. La Fe és a tot arreu.

No hem de creure pel que ens diuen, que ens poden dir moltes coses, sinó perquè l'hem sentit, i no només amb l'oïda, sinó amb el cor, amb tot el cos.

"Ningú com tu no em fa feliç" que diu el psalm 15. I rellegint-lo un se n'adona que la Fe ens hauria de fer molt feliços.

"Tota la vida m'acompanyen la teva bondat i el teu amor" (Ps 23) realment ens ho creiem? Tenim fe en això? Tenim fe que el seu amor sempre és al nostre costat, encara diria més, és dins nostre?

Sentim parlar molt de pastoral, de què si a la parròquia, al bisbat, a les escoles... calen unes línies d'acció, un objectius, uns plans anuals, projectes triennals... però no hauria de ser la Pastoral sobretot FE. No és on més hauria d'incidir més la Pastoral? I incidint en la Fe, no vindria després tot l'altre? No ens portarà la Fe la resta?

Quantes vegades els mateixos apòstols que el van veure i el van sentir, a cops no el creien, no hi tenien fe? Però també quants homes i dones que no el van conèixer en viu l'han cregut, n'han tingut fe i han estat i són exemple d'escolta de Déu!

La Fe és es quelcom que ens ha d'inspirar a respirar l'amor profund de Déu i que ens farà transpirar esperança, pau, joia, caritat, Fe i Amor.

Diem que Déu està en totes les coses. Aleshores, no hi és també la Fe?

Però, què creiem avui? És possible ser creien avui en una tan evident crisis generalitzada de fe que hi ha? Hi ha una crisis de Déu? Pot estar Déu en crisis? Sembla però que hi ha molt més indiferentisme que ateisme. Que haig de fer amb la fe rebuda? La Fe és una actitud de confiança total i radical en Déu, en l'amor total, és creure en el Déu Pare, el Déu Fill i el Déu Esperit. I aquesta creença, aquesta Fe ens implica tot el dia amb les seves 24 hores, amb tots els seus 1.440 minuts, i tots els altres jorns de la nostra vida. I si la vivim en comunitat entrarem en la dimensió eclesial, i  aleshores valorarem el molt que rebem de l'Església, que també és un do rebut, una tasca que hem rebut, que consisteix en millorar-la i si convé reformar-la. Hem de donar gràcies per l'Església, però també hem de ser crítics per millorar-la. Quan celebrem la fe amb l'eucaristia en el ritus de la Pau el celebrant ens diu: "no miris els nostres pecats sinó la fe de la teva església".

La Fe l'hem d'agrair, l'hem de renovar, i sobretot l'hem de viure.

Quan resem el credo (un dels pilars de la nostre Fe) diem que creiem en un Déu creador, en un Pare creador; que crea perquè ens estima i que ens fa lliures per creure en Ell. Ell creu en nosaltres, per això ens crea. També diem que creiem en l'invisible i el visible. Creiem en Jesús, el Jesús històric i el Jesús Déu, el Jesús de la Fe.

FE

(Reflexions en veu alta al voltant de la Fe)

El nucli de la nostre Fe és el Ressuscitat.

Quan diem "jo crec" és una expressió que cal que omplim de contingut. Hem viscut, hem caminat, hem treballat, però si un cosa potser és important és que "he mantingut la fe" (2Ttm 4,7).

Hauríem de ser com la samaritana per què Déu ens doni l'aigua de la vida. Mentrestant hem de conservar la Fe, aquesta Fe rebuda, aquesta Fe acollida, aquesta Fe treballada, aquesta Fe viscuda, aquesta Fe celebrada, aquesta Fe resada, i sobretot aquesta Fe en comunitat . La Fe cal viure-la en comunitat. Jesús ens convida constantment a descansar amb Ell.

La nostra vida sovint és com si ens trobéssim dins d'una cova, on la manca de llum no ens deixa veure-hi clar, i la Fe ens ajuda a demanar-li que ens doni llum, i que gràcies a aquesta llum i vegem més clar i siguem capaços d'alliberar-nos de la foscor.

Santa Joana, la nit del Císter, després de fer pregària, va tenir clar que havia de fer amb la seva vida. Però també va decidir que necessitava temps per a bastir, construir fermament, empastar fortament aquesta idea. A la Mothe va poder calmar els sorolls, va poder esvair les ombres de dins la cova, i des del silenci, la pregària i la Fe en què Déu ens ajuda sempre que el necessitem, la seva idea inicial va anar prenent cos i forma.

El sols fet de creure, fa augmentar la meva fe i les ganes de celebrar-la. Fe és creure en Ell, es estimar al teu amic i restar-li fidel. I hem de lloar-lo amb esperit de veritat i a tot arreu. No importa el lloc ni el moment. La Fe és a tot arreu.

No hem de creure pel que ens diuen, que ens poden dir moltes coses, sinó perquè l'hem sentit, i no només amb l'oïda, sinó amb el cor, amb tot el cos.

"Ningú com tu no em fa feliç" que diu el psalm 15. I rellegint-lo un se n'adona que la Fe ens hauria de fer molt feliços.

"Tota la vida m'acompanyen la teva bondat i el teu amor" (Ps 23) realment ens ho creiem? Tenim fe en això? Tenim fe que el seu amor sempre és al nostre costat, encara diria més, és dins nostre?

Sentim parlar molt de pastoral, de què si a la parròquia, al bisbat, a les escoles... calen unes línies d'acció, un objectius, uns plans anuals, projectes triennals... però no hauria de ser la Pastoral sobretot FE. No és on més hauria d'incidir més la Pastoral? I incidint en la Fe, no vindria després tot l'altre? No ens portarà la Fe la resta?

Quantes vegades els mateixos apòstols que el van veure i el van sentir, a cops no el creien, no hi tenien fe? Però també quants homes i dones que no el van conèixer en viu l'han cregut, n'han tingut fe i han estat i són exemple d'escolta de Déu!

La Fe és es quelcom que ens ha d'inspirar a respirar l'amor profund de Déu i que ens farà transpirar esperança, pau, joia, caritat, Fe i Amor.

Diem que Déu està en totes les coses. Aleshores, no hi és també la Fe?

Junts construïm

Jo unit a nosaltres fa un tots. I és aquest tots que formem la comunitat educativa. Una comunitat que per a construir necessita d’una comunicació franca i sincera. Una comunitat en la que la crítica mai resulta dolorosa perquè neix de l’amor i sempre és constructiva. Una comunitat que no se’n fia del que diuen, sinó que cerca sempre les fonts per seguir creixent en un clima de pau i sinceritat. Una comunitat que vol recuperar el valor del silenci, de la paraula mesurada, del gest benèvol, una comunitat que creu que tothom té un cor bo. Una comunitat que té la mateixa mesura d’estimació per a tothom, com deia Sant Agustí: la mesura de l’amor és estimar sense mesura. Una comunitat amb sentit de l’humor, que es capaç de sortir d’ella mateixa, veure’s i somriure amb tendresa, traient llenya així de moltes situacions i conflictes. Una comunitat que no vol jugar a ser una comunitat, sinó que realment vol viure en comunitat. Una comunitat que vol anar creixent i anar enfortint els llaços entre tots els “jos” per anar fent cada cop un “nosaltres”, un tots junts, que va creixent en l’amistat, en la justícia, en l’esperança, en la fe, en l’amor i en la solidaritat.

Durant aquest curs tornarem a construir junts moltes activitats solidàries, amb l’objectiu de col·laborar amb un projecte de la FISC. Aquest curs col·laborarem amb la granja escola Popol Ja que forma part de la parròquia jesuïta de la Nativitat de la Mare de Déu a Santa Maria de Chiquimula, Totonicapán (Guatemala). El projecte és per mantenir l'oferta de formació Professional Tècnica (soldadura i fusteria) i Agropecuària (agronomia i granja) dirigida a les i els joves indígenes d’aquesta zona i per becar a 30 joves indígenes perquè accedeixin a l'internat i concloguin els seus estudis secundaris.

Segur que Junts, la nostra comunitat podrà ajuda aquesta altra comunitat.

(Text  publica a l'Infonnac, informatiu de l'AMPA de l'escola Lestonnac, novembre 2012)

Commemoració 50 anys del Concili Vaticà II

Idees i pensaments en la presentació del llibre resum de les xerrades de la Fundació Joan Maragall i la ponència de Juan de Dios Martín Velasco: "Fidelitat al Concili Vatica II en el segle XXI"

Pere Lluís Font presenta el llibre:

El Concili no té retorn.

Cal recuperar la confiança en el Concili. Va ser un concili molt peculiar, únic, que volia prendre-li el pols a l'Església. Volia ser un concili pastoral, el que va permetre llibertat per discutir, però no es va entrar prou en la doctrina.

Juan de Dios Martín Velasco

Avui tenim una nova i gran oportunitat: reviure el Concili.

L'Església avui es troba en una situació paradòxica. Els que fa 50 anys eren majoria ara són minoria, i els que eren minoria ara són majoria. És per això que avui s'arracona el Concili.

El Concili cercava una gran unió i entusiasme i ha provocat desunió.

La crisi actual de l'Església no és nova. Ja hi era fa 50 anys. I durant aquest temps ha anat de bracet de la crisi cultural (maig del 68).

Cal de nou fer una revisió, una relectura del Concili a partir dels signes del temps.

Amb la crisi religiosa i de la institució eclesial i també la crisi social tot junt ha provocat una gran pèrdua de credibilitat.

La societat avui prefereix caminar cap a fenòmens religiosos poc o gens institucionalitzats.

Volíem passar de una societat perfecta al misteri de Déu, però no va cristal·litzar i ens vam quedar en la societat perfecta.

Hi ha raons d'esperança: ara tenim consciència del que passa; podem preguntar-nos que passa a la llum dels documents del Concili i dels signes del temps; la pobresa en el món; l'estatut de la dona en l'Església, els cristianisme en un mon globalitzat i amb un veritable diàleg intereligiós.

Aleshores es va parlar molt de l'Església i poc de Déu, avui cal tornar a parlar de Déu.

Consells finals:

• Viure l'Evangeli de veritat (portarà a canvis d'estructures)
• Criticar des de dins i amb amor i per amor a l'Església.

Sebastià Taltavull

El Concili va ser un sotrac de l'Esperit.

Si seguim el Concili seguirem a Déu.

És un signe i una evidència de Déu. Hem de fer un acte de fe.

Quan un es deixa inspirar ajuda a respirar. Hem d'obrir portes i finestres per renovar l'aire, fa tant de temps que hi estem tancats que no olorem el tuf que fa. Quan es respira bé es transpira un ambient bo i agradable.

Inspirar per respirar, respirar per transpirar.

"Ai de mi si no anunciés l'evangeli" (Sant Pau)

Any de la fe

Amb la Carta apostòlica Porta fidei d’11 d’octubre de 2011, Benet XVI va convocar un Any de la fe, que començarà l’11 d’octubre de 2012, 50è aniversari de l’obertura del concili Vaticà II, i acabarà el 24 de novembre de 2013, solemnitat del nostre Senyor Jesucrist Rei de l’Univers.

El passat 15 de juliol Benet XVI, en la breu visita pastoral a la ciutat italiana de Frascati, propera a la seva residència estival de Castel Gandolfo va fer la següent invitació:

“Us proposo —va dir en l’homilia de la missa que va presidir— que viviu intensament l’Any de la Fe, que començarà el mes d’octubre, als 50 anys de l’obertura del Concili Vaticà II. Els documents del Concili contenen una riquesa enorme per a la formació de les noves generacions cristianes. Amb l’ajut dels sacerdots i dels catequistes, torneu a llegir-los i a aprofundir-los [...]. Descobriu de nou la bellesa de ser Església, de viure el gran nosaltres que Jesús ha format entorn d’ell per a evangelitzar el món: el nosaltres de l’Església, que mai no ha estat tancat, mai no ha estat replegat en si mateix, sinó sempre obert i desitjós d’anunciar l’Evangeli a tots.”

Amb la promulgació d’aquest Any el Sant Pare vol posar en el centre de l’atenció eclesial en l’encontre amb Jesucrist i la bellesa de la fe en ell. Per altra part, l’Església és molt conscient dels problemes que ha d’afrontar avui la fe i considera més actual que mai la pregunta que Jesús mateix va fer: «El Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» (Lc 18,8). Per això, «si la fe no adquireix nova vitalitat, amb una convicció profunda i una força real gràcies a l’encontre amb Jesucrist, totes les altres reformes seran ineficaces» (Discurs a la Cúria romana en ocasió de les felicitacions nadalenques, 22 de desembre de 2011).

El començament de l’Any de la fe coincideix amb el record agraït de dos grans esdeveniments que han marcat el rostre de l’Església dels nostres dies: els cinquanta anys passats des de l’obertura del concili Vaticà II per voluntat del beat Joan XXIII (11 d’octubre de 1962) i els vint anys des de la promulgació del Catecisme de l’Església Catòlica, llegat a l’Església pel beat Joan Pau II (11 d’octubre de 1992).

L’Any de la fe serà una ocasió privilegiada per a promoure el coneixement i la difusió dels continguts del concili Vaticà II i del Catecisme de l’Església catòlica.

Es per això que es fan una sèrie d’indicacions pastorals, que resumim:

En l’àmbit d’Església universal

• La XIII Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, convocada pel papa Benet XVI per al mes d’octubre de 2012 i dedicada al tema de La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana.
• En l’Any de la fe cal encoratjar els pelegrinatges dels fidels a la seu de Pere, per a professar la fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant, unint-se a aquell que avui està cridat a confirmar en la fe els seus germans (cf. Lc 22,32).
• Durant aquest any serà útil invitar els fidels a adreçar-se, amb particular devoció a Maria, imatge de l’Església, que «reuneix en ella i reflecteix d’alguna manera les veritats supremes de la fe».[1]
• La propera Jornada Mundial de la Joventut de Rio de Janeiro, el juliol de 2013, oferirà als joves una ocasió privilegiada per a experimentar el goig que prové de la fe en el Senyor Jesús i de la comunió amb el Sant Pare, en la gran família de l’Església.
• Simposis, congressos i reunions de gran escala, fins i tot a nivell internacional, que afavoreixin la comunicació de testimonis autèntics de la fe i el coneixement dels continguts de la doctrina de l’Església catòlica.
• Aprofundir en el coneixement dels principals documents del concili Vaticà II i en l’estudi del Catecisme de l’Església catòlica.
• Acollir amb més atenció les homilies, catequesis, discursos i altres intervencions del Sant Pare.
• Iniciatives ecumèniques dirigides a invocar de Déu i afavorir «la restauració de la unitat entre tots els cristians», que «és un dels fins principals que s’ha proposat el sacrosant concili Vaticà II».[2]

En l’àmbit de les Conferències episcopals

• Les Conferències episcopals podran dedicar una jornada d’estudi al tema de la fe, del seu testimoniatge personal i de la seva transmissió a les noves generacions, d’acord amb la missió específica dels bisbes com a mestres i «pregoners de la fe».[3]
• Afavorir la reedició dels documents del concili Vaticà II, del Catecisme de l’Església catòlica i del seu Compendi.
• Aprofitant els nous llenguatges de la comunicació, s’han d’esforçar per a promoure transmissions televisives o radiofòniques, pel·lícules i publicacions, fins i tot a nivell popular, accessibles a un públic ampli, sobre el tema de la fe, els seus principis i continguts, així com la importància eclesial del concili Vaticà II.
• Serà convenient que les Conferències episcopals s’esforcin per fer conèixer els sants del seu territori, emprant fins i tot els mitjans moderns de comunicació social.
• Invitar els docents dels centres d’estudis teològics, seminaris i universitats catòliques a verificar la rellevància que, en el seu ensenyament, tenen els continguts del Catecisme de l’Església catòlica i les implicacions que es deriven per a les seves respectives disciplines.
• Revisar els catecismes locals i els subsidis catequètics en ús a les Esglésies particulars, per a assegurar-ne la plena conformitat amb el Catecisme de l’Església catòlica.[4]

En l’àmbit diocesà

• Cebració d’obertura de l’Any de la fe.
• Jornada sobre el Catecisme de l’Església catòlica.
• Dedicar una Carta pastoral al tema de la fe, recordant la importància del concili Vaticà II i el Catecisme de l’Església catòlica.
• Organitzar esdeveniments catequètics per a joves i per als qui cerquen trobar el sentit de la vida, a fi de descobrir la bellesa de la fe de l’Església, aprofitant l’oportunitat de reunir-se amb els seus testimonis més reconeguts.
• La formació permanent del clergat podrà concentrar-se, particularment en aquest Any de la fe, en els documents del concili Vaticà II i el Catecisme de l’Església catòlica.
• La participació del món acadèmic i de la cultura en un diàleg renovat i creatiu entre fe i raó.
• L’Any de la fe serà una ocasió per a prestar més atenció a les escoles catòliques, llocs privilegiats per a oferir als alumnes un testimoni viu del Senyor, i conrear la fe amb una referència oportuna a l’ús de bons instruments catequètics, com per exemple el Compendi del Catecisme de l’Església catòlica o el Youcat.

En l’àmbit de les parròquies, comunitats, associacions, moviments

• Llegir i meditar la Carta apostòlica Porta fidei del sant pare Benet XVI.
• Intensificar la celebració de la fe en la litúrgia, i de manera particular en l’eucaristia.
• Els catequistes podran apel·lar encara més a la riquesa doctrinal del Catecisme de l’Església catòlica
• Un compromís renovat en la difusió i distribució del Catecisme de l’Església catòlica i d’altres subsidis aptes per a les famílies des de les parròquies.
• Promoure missions populars i altres iniciatives a les parròquies i als llocs de treball, per ajudar els fidels a redescobrir el do de la fe baptismal i la responsabilitat del seu testimoni, conscients que la vocació cristiana, «per la seva naturalesa mateix, és també vocació a l’apostolat».[5]
• Les associacions i els moviments eclesials estan invitats a fer-se promotors d’iniciatives específiques que, mitjançant la contribució del carisma propi i en col·laboració amb els pastors locals, s’incorporin al gran esdeveniment de l’Any de la fe.
• Tots els fidels, cridats a revifar el do de la fe, intentaran comunicar l’experiència pròpia de fe i caritat,[6] dialogant amb els seus germans i germanes, fins i tot d’altres confessions cristianes, sense deixar de costat els creients d’altres religions i els qui no creuen o són indiferents.

La fe «és companya de vida que ens permet distingir amb ulls sempre nous les meravelles que Déu fa per nosaltres. Intentant percebre els signes dels temps en la història actual, ens compromet a cadascú a convertir-nos en un signe viu de la presència de Crist ressuscitat en el món».[7] La fe és un acte personal i comunitari: és un do de Déu, per viure’l en la gran comunió de l’Església i comunicar-lo al món. Cada iniciativa de l’Any de la fe cerca afavorir el joiós redescobriment i el renovat testimoniatge de la fe.

(Aquest text ha estat confeccionat a partir de “Nota amb indicacions pastorals per a l’any de la fe” de la Congregació per a la doctrina de la Fe i del full dominical de  l'Arquebisbat de Barcelona del 7/10/12 )

Porta fidei en català clica'm

Indicacions pastorals per l'any de la fe en català clica'm

---

[1] Concili ecumènic Vaticà II, Constitució dogmàtica Lumen gentium, n. 65.

[2] Concili ecumènic Vaticà II, Decret Unitatis redintegratio, n. 1.

[3] Concili ecumènic Vaticà II, Constitució dogmàtica Lumen gentium, n. 25.

[4] Cf. Joan Pau II, Constitució apostòlica Fidei depositum, n. 4.

[5] Concili ecumènic Vaticà II, Decret Apostolicam actuositatem, n. 2.

[6] Cf. Benet XVI, Carta apostòlica Porta fidei, n. 14.

[7] Benet XVI, Carta apostòlica Porta fidei, n. 15.

Paraules d'un home savi, paraules d'un president

L'altre dia l'Om va passar un cap de setmana amb en Jordi  i la Marta. Segurament hi van haver un munt de bones converses. A nosaltres només ens en deixat fer-ne un tast d'una horeta. D'aquest tast, jo hem quedo amb aquestes frases:

(JP) -Per mandra, per mandra. I això és dolent. No és una resposta seriosa la que et dono. És una obligació seriosa caminar.

...

(JP) -De vell no és passa, i la gran aspiració saps quina és, arribar a vell.

...

(JP) -No hi ha res ara que depengui de mi.

...

També em quedo amb aquests dos diàlegs:

(JP) - El dia que es mori en Jordi Pujol no passarà res. Per mi passarà alguna cosa. Però no per Catalunya. Si jo desapareixo no passarà res.

(Om) -President, amb 82 anys, ha descobert que hi venim a fer aquí?

(JP) - No ho sabrem, però és que saps que passa, potser seria molt presumptuós pensar que això som capaços de contestar-ho, però lo que és segur és que hem vingut a fer una cosa: a fer les coses bé, si podem i si en sabem. Ara em posaria una mica carrincló. Segurament em posaré una mica carrincló , per tant, no, no, en fi.

(Om) -Posi-s’hi una mica

(JP) - No ... no, (riu) però “bueno”, sí escolta, hem vingut aquí, a fer allò que s’ha de fer, que pugui ser bo, per allò que tu estimes i o que no estimes tant però que té dret a ser estimat. Ei, ara et diré una cosa: Tot això jo ho aplico molt malament, no, clar, és dir, jo, jo no estic content amb mi mateix, és dir, no sé si em donarien un aprovat com a home de fe, no, no sé, però segueixo dient que estic content de tenir-ho no, però de tota manera, eh, m’agradaria recuperar una mica la flamarada antiga que jo tenia, i això suposo que només ho puc recuperar a través, tornant als textos primers. Jo m’hauria de tornar a llegir, a fons i bé, el Nou Testament, les epístoles de Sant Pau i també la Bíblia.

(Om) -Per fer les coses bé no cal ser creient

(JP) -  No cal, no cal.

(Om) -Hi ha molta gent que no és creient ...

(JP) - Home, déu nos guard que calgués ser creient per fer les coses bé perquè moltíssima gent  que no és creient i que fa les coses bé. Però de tota manera cal creure amb algun valor que ens transcendeix.

(Om) -Però per a vostè quins són els valors més importants?

(JP) - Home, valors importants, és ser capaç de preocupar-se pels altres. Diguem-ho així. Aquest és un valor important. Vol dir que és generós, vol dir que no és envejós. L’enveja, l’enveja és un pecat molt gros. Jo diria que jo no sóc especialment envejós. Crec que tinc algun altre defecte més greu que aquest.

(Om) -Em va agradar molt un dia amb la Marina Rosell que em va dir, diu, jo vaig canviar, la meva vida va canviar quan vaig saber transformar l’enveja en admiració.

(JP) - Perfecte

(Om) -Diu, a mi em passava amb la Maria del Mar Bonet

(JP) - Perfecte, perfecte, perfecte

(Om) -I quan vaig saber entendre que aquella persona que envejava el que havia de fer era admirar-la

(JP) - Perfecte, perfecte. És teòloga. La Marina Rosell és una teòloga. Veus, ara resulta que la Marina Rosell és teòloga.

(Om) -Ja, ja, ja

(JP) - I que una pila de gent que se les donen de ser teòlegs no ho són. En canvi la Marina Rosell diu: “Ja ho he entès això de l’enveja”, i ha entès quin és l’antídot.

...

(Om) -Vostè té 17 néts. A quina Catalunya viuran?

(JP) - Ah, no ho sé, però això no és feina meva de mirar al futur, això de buscar una d’aquestes de la bola. La feina meva és que els meus néts segueixen rebent el missatge de què són catalans i que han de voler ser catalans, ah i que han de ser d’una manera que ser català valgui la pena. S’ha de ser català, s’ha de fer un esforç, s’ha de veure com es saltar aquest mur, aleshores tota aquesta opció .si això si allò ... tot el que tu vulguis i bé, s’ha d’intentar, no? Perquè a més a més mentre ho intentin i ho intentin bé com a mínim faran alguna cosa. Ells personalment es realitzaran. Tothom està en condicions de trobar en la vida alguna cosa que vagi més enllà que el simple anar fent o que la simple satisfacció física. Per exemple, aviam una cosa, aquest paisatge, aquesta història, si m’ho permets la bona relació que hem tingut tu i jo, ..., en tot això hi ha la llavor d’un valor que ens transcendeix.

Són paraules que no mereixen ni ser comentades. 

Catalunya, un estat d'Europa

"Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible." (Miquel Martí i Pol)

Jo vaig néixer on es diu "que co....s passa??", on es mengen mongetes amb botifarra, allioli, pa amb tomàquet, on es beu Cava, Vichy Catalán, Aigua del Montseny, on diem "no fo..s!?!", on hi ha grans monuments i passegem gegants al so de la música, on fem torres humanes que van directes al cel, on La Patum és més que una festa, on va néixer la Sardana, on de fer cops de bastons en fem una dansa, on a més hi ha una llengua pròpia i a on la gent és de p... mare!! Vaig néixer a CATALUNYA, sóc català fins la medul·la i els catalans sempre presumim de ser d'on som, perquè sabem molt bé que la nostra terra no és la millor del món, però també sabem que no és la pitjor, i el que sabem de veritat de veritat, és que és la nostra terra, i per això l'estimem i la defensem.

I no només defensem la terra, sinó també la nostra llengua i la nostra cultura. Al llarg de la història, encara que molts ho vulguin amagar, han intentat acabar amb la nostra llengua i la nostra manera de fer. Però no se n'han sortit. I arribat el moment de dir prou. S'ha acabat. Ens heu pres el pel durant segles. S'ha acabat. Si vull que em prenguin el pel aniré al barber. Deixeu-nos viure en pau. Segregeu-vos de Catalunya.

Veure Catalunya a una final europea de handbol, al mundial de bàsquet, ... no hauria de dependre de la Federación, perquè Catalunya seria independent i tindria les seves pròpies federacions.

Per que Catalunya sigui un estat d'Europa, avui a la mani!

Lliures!

Durant aquest mes d'agost molts hem tingut força temps per descansar, molts (els afortunats que tenim feina) hem pogut gaudir d'uns dies de descans i repòs amb la família, trencant la rutina del treball avorrit (per alguns, sempre trobarem persones que ens agrada la feina que fem) de cada dia i hem dedicat temps a fer allò que durant l'any ens costa de fer, com trencar el son després de dinar, sortir a mitja tarda a donar una volta tranquil·lament, llegir aquell llibre que ens van regalar amb tanta il·lusió pel Nadal i que s'ha anat omplint de pols durant tot l'any, escoltar aquella música que tant t'agrada, però que t'ha costat una bona estona escoltar-la perquè quasi ja ni recordaves on havies deixat el cd l'últim cop que els vas escoltar. D'altres, els que no tenen la sort de no tenir feina segurament el mes d'agost no deu haver estat un bon mes, entre la calor, la gent que veus que se'n va de vacances i tu no, i que no és que sigui un mes fàcil de trobar feina ...

Però tots hem tingut temps per pensar. Resulta que avui, de cop i volta tot s'ha apujat. Diuen que el pa no, que és bàsic, però s'ha apujat la benzina, i a la llarga s'apujarà el pa, i si no, temps al temps. Fa mesos ens ban abaixar el sou (no sóc funcionari, però també me'l van baixar), per tant, evidentment hem perdut benestar i poder adquisitiu. A sobre un senyor amb una barba que sembla una barba d'aquelles de persona deixada diu que no ens queixem tant, i els seus amiguets van dient que els Catalans demanen per poder pagar i ells no tenen deutes (clar que tampoc diuen quan donen ells al govern i quan reben ...) i una llarga llista que podria anar creixent i creixent (l'última és que les úniques concessionàries d'autopistes que tenen beneficis són les catalanes!) i jo durant el mes d'agost i he pensat molt en tot això i en moltes d'altres coses que des del 1714 aquest poble veí ens està fent. I només hi veig un camí: la llibertat. Si tanta nosa els hi fem, que ens deixin ser lliures.

Mireu-vos aquest vídeo. Ens convida a anar a la manifestació de l'11 de setembre d'aquest any.

I have a dream, que va dir Martin Luther King, i que hem permeto copiar algunes de les frases del seu famós discurs fent-les meves i contextualitzant-les:

"Tinc el somni que un dia aquesta nació, Catalunya, s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals,” amb els mateixos drets i deures.

Tinc el somni que els catalans un dia viurem en una nació en què no serem jutjats pel color de la seva pell, ni per la llengua que parlem,  sinó per la naturalesa del seu caràcter.

Deixem que la llibertat repiqui ben fort com les campanes de les parròquies dels nostres 947 municipis,  que repiqui des de cada vila i cada veïnat, des de cada poble i cada ciutat, i  podrem accelerar el dia en què tots els fills de Déu,
negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, paios i gitanos, xaves, i tots plegats puguin donar-se les mans i cantar les paraules de l’espiritual negre: “Lliures per fi! Lliures per fi! Gràcies a Déu Totpoderós, som
lliures per fi!”

L'amor existeix

No sé si Déu existeix o no, però sí que sé que l'amor existeix.

Només cal observar amb deteniment en que he vist aquesta tarda. Els ulls plens de joia, admiració, sorpresa i amor de tres cosinets coneixent el seu nou cosí; l'afecte amorós amb què un pare agafava el seu fillet i l'acostava a la mare mentre li tocava la planta del peu per què estigués més despert a l'hora del pit, la mirada tendra i amorosa que la mare, tot i no haver dormit pel part, adreçava al seu fill i al seu home, el somriure ple de felicitat i estima del germà de la mare i dels germans del pare; la cara de goig de l'àvia ...

I tot plegat per què? Doncs ben simple, dues persones que s'estimàvem, dues persones que s'estimen, i han volgut portar el seu amor fins el punt de crear una nova vida, que l'ajudaran a créixer, a fer-se gran, i sobretot a aprendre a estimar, que a partir d'ara canviarà totalment les seves vides, però que en una cosa seran millors, hi haurà encara molt més amor.

Un home savi, Pau de Tars, va dir que estimar era l'única llei, que només estimant que ja ho teníem tot fet. Jo sóc dels que crec que Déu és amor, i avui he vist amor, he vist a Déu.

A la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc

Sí, demà celebrem la mare de Déu d'agost. Com si hi hagués una mare de Déu cada mes, quan de fet només n'hi ha una de mare de Déu, però demà 15 d'agost l'Església celebra l'Assumpció de Maria, i com a les nostres terres ens estimem molt la mare de Déu, i a l'estiu també ens estimem molt fer festa, doncs som-hi, tots els catalans a celebrar la mare de Déu d'agost.

Aclarim però una mica que celebra realment demà l'Església. [1]De fet celebra la glorificació corporal de Maria. La definició dogmàtica va tenir lloc el dia 1 de novembre de 1950, després d'haver demanat per escrit l'opinió de l'episcopat universal i de diverses universitats:
"Proclamem, declarem i definim ser dogma divinament revelat que la Immaculada Mare de Déu, sempre verge María, complert el curs de la seva vida terrena, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial"[2]
Evidentment per prendre aquesta decisió hi van haver-hi uns arguments teològics que principalment són:

• L'unió de la mare i del Fill testificada en els Evangelis, principalment en els relats d'infantesa. Jesús no podia permetre que la seva mare sofrís la corrupció i dissolució del sepulcre. Maria havia de ser personalment present, és a dir, glorificada al seu cos i en la seva ànima amb el seu Fill.
• La maternitat divina de Maria, que exigia l'exempció de la corrupció del sepulcre. Si Maria va conservar íntegra i incorrupta la seva virginitat en el part i després del part, amb major raó havia de conservar incorrupte el seu cos després de la mort.
• La plenitud de gràcia exigeix la plenitud de la glòria. El mateix que la Immaculada representa la completa victòria de Maria sobre el pecat, així també la seva gloriosa assumpció significa la seva plena victòria sobre la mort.
• Si Maria, com nova Eva, va participar de la passió de Jesús, havia de participar també plenament del triomf del nou Adam.

Però quin sentit té avui aquest dogma? Algunes de les possibles respostes podrien ser:

• Sentit de la vida. Un dels problemes que més preocupen l'home d'avui és el sentit de la vida. Té sentit la vida? Té la història una meta? Té la vida humana un sentit transcendent? El dogma de l' Assumpció corporal de Maria és una resposta a aquests interrogants. L'existència humana, que culmina amb la glorificació de tot el jo, il·lumina els punts foscos de la nostra vida terrena. El dogma de l' Assumpció descorre el misteri de la mort i ens obre un futur ple de llum i de felicitat.
• Signe de consol i esperança. Poden servir de punt de partida les paraules del Vaticà II: "Mentrestant, la mare de Jesús, de la mateixa manera que, glorificada ja als cels en cos i ànima és imatge i principi de l'Església que haurà de tenir consumació en la vida futura, així a la terra precedeix amb la seva llum al poble de Déu peregrinant com a signe d'esperança certa i de consol fins que arribi al dia del Senyor" (LG 68).

Segurament molts no hi deuen pensar demà en tot aquest dogma de la Mare de Déu, i menys en aquesta època en què malgrat la calor i el sol d'estiu, a les set no és fosc, perquè veiem les coses molt fosques.

És aleshores quan crec que hem de pensar en Maria, i no en el dogma de l'Assumpció, sinó en el paper de Maria a l’evangeli, que és un signe d’humanitat: nova, alliberada per Jesucrist, rescatada, plena. Maria és Home, companya de camí, receptora de Bona Nova, part de la Bona Nova de Jesús, algú que ha caminat pel camí de Jesús, camina amb nosaltres i al nostre davant. L’hauríem d’imitar.
És signe de resposta davant de Déu, del que algun dia la humanitat arribarà a ser. No podem oblidar que la humanitat de Jesús passa per Maria.
Hi ha alguns trets marians que podem ajudar-nos a descobrir com viure per i amb Maria la Bona Nova:

1. (Anunciació, Déu vos salva Maria): L’alegria. És el primer que li diu l’àngel. Representa la humanitat que escolta a Déu, de fet defineix Déu: Jo soc l’alegria per a tu. (Jn 16: ... la nostra tristor serà alegria, ... la nostra alegria ningú no ens la prendrà)
2. (... plena sou de gràcia): La Gratuïtat de l’amor de Déu, inundada d’amor gratuït per dins i per fora.
3. (... el Senyor és amb vos ... ): La certesa del Déu proper, del Déu amb nosaltres, Déu està en la teva vida, juga fort per tu.
4. (... no tinguis por ... ): Supressió de la por, no hem de tenir por de Déu ni d’actuar. La frase no tinguis por surt 365 cops a la Bíblia, un cop per a cada dia de l’any.
5. Disponibilitat de Maria enfront la missió encomanada. Ho accepta a cegues, ha preguntat, diu que si però sense acabar d’entendre, i dóna el si en nom de tota la humanitat (però no l’hem actualitzat i caldria que ho féssim i cada dia)

Fem amb Maria que la foscor del dia quedi amagada per la llum dels nostres cors, cors plens d'esperança en un món millor ple de pau, amor i justícia.

Bona diada de la Mare de Déu i bones festes majors!!!

---

[1] A partir d'una apunts de Mariologia del professor Rafael Mas

[2] Munificentissimus Deus 44

Crisi econòmica ...

Aquesta crisi econòmica que alguns estem patint (la classe mitjana) més que d'altres (la classe rica i benestant) no és en realitat una crisi d'ambició -entenent l'ambició com el desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi- que l'únic que ha acabat provocant que cada cop ens tornem éssers més individualistes que acaben oblidant que vivim en comunitat?

Els països rics, els grans bancs, els "homes poderosos" -poderosos perquè tenen un poder, l'econòmic i poden imposar la seva autoritat, l'econòmica, fent i desfent com volen i enfonsant o aixecant un país- de la terra ens han fet creure a la resta que podíem viure molt millor i per sobre de les nostres necessitats i de les nostres possibilitats. I vinga, tots a acumular somnis de benestar, de grandesa, que no hi ha límit, que podem gastar tranquil·lament, encara que mentre una gran part de la població mundial mor de gana, en conflictes bèl·lics, malalties... però per això hi ha les ong's, oi? Però de cop i volta, no sabem ben bé com, tota la nostra seguretat, totes les nostres possibilitats, els nostres somnis, mica a mica s'han anat esfondrant.

Aquesta crisi em recorda la paràbola del ric insensat que ens explica Lluc al seu evangeli (Lc 12,16-19) Durant molt anys hem estat i afegiria que sense voler, molt individualistes i insolidaris, només en pensat en nosaltres i en el nostre bé immediat. Sincerament crec que no superarem de veritat aquesta crisi econòmica si no lluitem realment per què hi hagi un canvi profund en el nostre estil de vida, segurament podem viure una mica més austerament. Fa anys es parlava del 0,7 per cent. Potser caldria que fos un xic més, potser caldria que compartíssim no només el que ens sobra (si es que ens en sobra) si no que compartíssim el nostre benestar. I quan compartim el nostre benestar, redescobrirem que vivim en comunitat i que junts podem fer moltes coses, i és junts que ens en sortirem d'aquesta crisi.

Hem de deixar d'estar pendents dels nostres interessos personals i començar a estar una mica més pendents de la bondat, la tendresa, l'amor, l'esperança, la caritat ...

Sí, pensar-ho és fàcil, dir-ho tampoc costa gaire. Però si ens hi posem tots, vols dir que no ens en sortirem?

Reflexions a l'inici de les vacances escolars

Ja fa dies del tema dels bancs, ja fa dies que el Barça va perdre la lliga (feia temps que no passava), ja fa cinc dies que els nens i nenes estan de vacances,  i ara, que?
El Barça va perdre la lliga, però sorprenentment no ha passat com al 2007 que tots encara esperem una explicació. L'única que va rebre era que fixàvem i veníem. No hem guanyat però estem contents, bé no gaire perquè l'entrenador diu que s'ha buifat i s'ha de tornar a omplir i necessita un any de repòs (m'agradaria saber que passaria si al nostre país tots aquells que es buiden en la seva feina cada quatre anys demanessin un any sabàtic...)
Els nens i les nenes estan de vacances, ja tenen les seves notes i informes (no fa pas gaire que les acabo de donar), i ja van pensant com encarar el nou curs, o potser no, o potser ho pensaran durant l'estiu, ves a saber.
Però malgrat el Barça, la Bankia, el Rajoy, en Mas, l'eurocopa, els jocs olímpics que estan apunt de venir, la retallada de sous, malgrat tot, tot, tot, la vida segueix i segueix endavant per l'esforç diari de moltes persones anònimes que sovint ningú d'ells s'enrecorda. El carrer està net perquè algú el neteja, podem desplaçar-nos ràpidament per la ciutat perquè algú condueix un mitjà de transport, passem pels semàfors perquè algú es preocupa de canviar les bombetes quans es fonen (bé val a dir que hi ha uns quants ciclistes que això no els importa gaire perquè per a ells el semàfor és un pal groc decoratiu que les seves llums no serveixen per re), tots sabem llegir i escriure i sumar i restar i un munt de coses més perquè durant un temps de la nostra vida vam anar a un lloc que es diu escola, i uns mestres ens van ensenyar això i molt més. I potser ja començaria a ser hora que algú es preocupés una mica més per ells, que amb la crisi ja no sé quan ens han rebaixat el sou, però us asseguro que molt.
Polítics, a veure si feu alguna cosa pels mestres, i no només cursets d'anglés i estades a anglaterra.

I per acabar, avui podem dir que he tancat el curs 2011-2012. Han estat deu mesos amb 24 alumnes (ve de fet 25 però només durant uns mesos) amb els que hem treballat des del primer fins el darrer dia, amb els que hem compartit alegries, penes, joc, aprenentatges, ...

Tots teníem ganes de què arribessin les vacances d’estiu, el curs ha estat llarg i hem treballat molt i hem fet moltes coses plegats. Hi ha hagut temps per a tot.

Tot ha tingut el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha hagut un temps de fer noves amistats, i un temps de perdre’n, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de perdre el temps i un temps d’aprofitar-lo,un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar i un temps de trobar, un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha hagut sobretot un temps d’estimar. Perquè com us he dit un munt de vegades “estimar és la plenitud de la llei”.

Espero de tot cor que “mantingueu l’amistat entre vosaltres" .

Gràcies, bon estiu a totes i a tots i moltes gràcies per l’any que hem viscut plegats.

Viure valors tot caminant cap a Montserrat!

Tot va començar amb una xerrada diguem-ne d’aquelles de cafè comentant l’anada a Montserrat. “L’any que ve pugem a peu” que diu l’il·lusionat, “Vols dir?”, diu el que se la veu a venir; “Però això serà tota una feinada!”; pensa el realista. I mica a mica, aquella conversa banal, entre riures, comentaris i silencis. va prenent forma, va prenent cos.

Uns quants il·lusionats es reuneixen, es donen conte de què sols no podran, que necessiten ajuda. I demanen ajuda. I la troben. Ja no són uns quants, són una colla, una colla que tots formen part d’una mateixa comunitat. I s’engresquen i ho tiren endavant. Ningú té clar si serà un èxit o no, però tothom hi posa ganes i il·lusió. Tothom dóna el millor de sí. Així, a empentes i rodolons, arriba el gran dia. Tot surt brodat, tot surt rodó. És com veure una d’aquelles pel·lícules tan bucòliques en què tot el que passa és maco, emotiu, sincer alegre... bé, més que veure, “Viure” una gran experiència que a tots ens ha acabat enriquint. I ens ha enriquit perquè em viscut un munt de coses, un munt de valors.

De tot el viscut jo destacaria quatre valors. El primer el de l’esforç. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions difícils. És aquest valor el que farà que hàgim superat situacions adverses durant la caminada i el que farà que siguem millors en el futur. Caminant no ens havia de preocupar caure en situacions difícils, però sí com sortir-ne. Hem viscut i reforçat el valor de l’esforç, que si el seguim treballant ens ajudarà a fer una societat més forta i més preparada (les crisis no se solucionen soles).

En segon lloc també hem viscut el valor del desinterès, diem que algú actua interessadament quan les seves accions sempre van encaminades cap a un benefici personal, i és aquest sentit que hem estat desinteressats. Actuar desinteressadament és donar sense esperar res a canvi, es convidar sense esperar ser convidat, és somriure sense esperar que et somriguin, és estimar sense esperar una reciprocitat. Una persona desinteressada és lliure perquè les seves accions no tenen cap dependència. Les fa en el seu caminar i punt.

Un tercer valor viscut ha estat el valor de la confiança, que vindria a ser allò que algú espera de tu, o tu d’ell, o tu de tu mateix. Dit d’una altra manera, és tenir fe en aquesta persona, en tot el que farà i dirà, i és tenir fe en tu. Sense confiança no pot haver-hi una veritable amistat. No hi pot haver-hi una relació que faci créixer i que acompanyi. No hi té cabuda l’amor. Però hem d’anar amb compte amb els excessos i els abusos de confiança. Una relació basada en la confiança demana una doble responsabilitat. Demana creure en l’altre, i això no sempre és fàcil, però és important i vital per a poder fer camí junts.

I sobretot hem viscut el valor de l’amistat. Amistat, quina bonica paraula. Però quan arriba el moment de definir-la sorgeixen un munt de dificultats. Potser podríem pensar que cal què tingui una amistat per poder-la definir. Una amistat necessita generositat, disponibilitat i entrega, cal que els amics parlin, i riguin i plorin junts, necessita també fidelitat, cordialitat, respecte, i sobretot confiança en l’altre, fe en l’altre, esperança en l’altre i sobretot estimar-lo. El camí de l’amistat verdadera no és un camí fàcil de fer, però és un camí que val la pena fer-lo amb un amic. Talment com hem fet amb el camí cap aMontserrat. I segurament hem viscut molts més valors en aquest camí que hem fet junts.

Totes aquestes vivències, aquests valors viscuts, aquest camí fet, és el mateix que si fa o no fa segueixen els cooperants del FISC quan tiren endavant un projecte, la diferència és que ells, per acabar vivint la pel·lícula els cal l’ajuda d’altres i malgrat ens pesi, els calen diners. Enguany hem recollit diners per aconseguir un ecògraf per l’hospital de Kyondo. Ara per ara, amb la loteria, la botiga de Comerç Just, l’esmorzar solidari, les polseres, els sobres, el concert solidari, les celebracions de la Confirmació i de les Comunions, portem recollits 9.443’25 €. Encara falta el tram final, la pujada des de Monistrol fins aMontserrat. L’ecògraf és a punt de ser aconseguit gràcies a l’esforç, desinterès i amistat i confiança de tota la comunitat educativa. Hem de seguir pujant a Montserrat.

(article publicat a l'Infonnac, revista de l'AMPA del col·legi Lestonnac, de juny de 2012)

15 de maig, Santa Joana de Lestonnac

Demà, 15 de maig és Santa Joana de Lestonnac, fundadora de la Companyia de Maria.

Heus aquí un víde homenatge:

Santa Joana

El Concili Vaticà II, 50 anys després – VIII (i últim)

 Reflexions, idees, pensaments de la taula rodona sobre el Concili Vaticà II i avui, amb en Mn Josep Escós, en Joan Rigol, en Lluís Foix i na Gna Teresa Forcades.

Que ens demana el CV-II avui?

JE: La Bíblia ha adquirit molt força. La litúrgia esta molt més centrada en el Crist i en tots, que formem un sol poble. Hi ha diferents maneres d'exercir com a sacerdot, des del rector dictador preconciliar al que dona joc i està atent a tot i a tothom. Va ser bo posar primer el poble. La jerarquia ja vindrà. Hi ha hagut una apertura a tot tipus de gent. Avui hi ha molta gent que fa estudis teològics. Hi ha una relació normal amb d'altres esglésies. Cal fer una reflexió sobre l'Ètica i el seu fonament; l'Ètica en la penitència; l'Ètica i els "nous capitalismes"; l'Ètica i els drets nacionals, llengües i pobles; la jerarquia i el poble. Avui hi ha moviment responsables que han sabut organitzar-se i caminar sense la jerarquia (tot i ser-hi present, conciliari).

LF:  La GS ens porta una obertura al món. Un diàleg amb el món. Una comunió espiritual amb la resta d'homes per fer patents els valors del cristianisme. Pressuposa la llibertat de tots. El CV-II la promociona. En l'Església hi cabem tots. La llibertat és en tot. Un creient pot, i hauria de ser, amic de tothom. S'ha avançat molt en el diàleg entre religions (potser intrareligió no tant). Cal viure la fe al marge de la jerarquia. Tots hem de ser conscients de la nostra identitat.

TF: Hem passat del diàleg a la por, i de la por a la llibertat i a la corresponsabilitat. L'esperit del concili és el diàleg, entès com l'apropar-te a l'altre per aprendre una cosa nova de l'altre (i que sigui fonamental). Tenim coses a dir, i hem de dir-les. Avui tenim por d'aquells que des de dins critiquen la nostra actuació. Avui no hi ha un diàleg veritable (diàleg intern). La jerarquia no dialoga i el poble té por i calla (o se'n va). No tot és dir no a l'abort i no als matrimonis gais. L'Església és quelcom més.

JR:  La GS fa una antropologia cristiana potent d'entrada al món per construir un món més humà. En la societat actual, molt mercantilitzada, s'ha perdut el sentit del temps de missió. La sobreactuació jeràrquica acaba emportant-se l'acció de la base. En un món tan mediàtic, es perd el missatge. La SC ens pot qüestionar com és que cada cop hi ha menys gent a les celebracions i menys joves. Avui la societat fa actes molt emotius i les celebracions són molt simbòliques i no atreuen tant com l'emoció. LA DV, l'ambient d'avui ens porta cap a la fe? La vivència, avui, és molt personal. Cal acompanyament i testimoniatge per ajudar a escoltar i llegir la Bíblia. La LG, l'Església avui és més una jerarquia que un poble. La nostra Església, la catalana, no hauria de tenir por de ser Església. La LG ens empara, el Concili ens ho permet, però ... per què tenim por dels bisbes?

Altres idees ...

El cristianisme no és només una qüestió d'omplir misses-

Els documents no s'han fet prou operatius.

1Co 3, 16-17: "No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres."

El Concili Vaticà II, 50 anys després – VII

Reflexions, idees, pensaments de la xerrada de  Mn. Salvador Pié: La recepció del Concili entre la reforma i la restauració.

Trobem diferents maneres d'interpretar la recepció del Concili. N'hi ha que defensen dues fases, una primera d'euforia, fins el 1968 i una segona de desil·lusió, a finals de la dècada dels 80 del segle passat. Ratzinger proposava tres etapes, una primera fins els 80 d'il·lusió, una segona de discussió als voltants de 1985 i una tercera d'estabilització interna i cerca d'una major estabilitat catòlica. Rovira i Belloso proposa una primera etapa d'il·lusió, una segona d'assolir la comunió i articular el concili. Una altra vessant proposa una etapa de discontinuïtat i una segona de continuïtat.  Com veiem hi ha diferents maneres de veure la recepció del Concili, tot depèn de com es vegi, s'estudiï, s'interpreti.

Pau VI ho tenia molt clar i va cercar constantment que no succeís el mateix que va passar en el Concili Vaticà I. Buscava incansablement un esperit de consens, que no s'arribés al trencament.

El Concili va ser una transició, entès com una nova forma de fer Església.

Trobem dues maneres de llegir el Concili, l'escola de Bolonya que parla del Concili com un esdeveniment, amb tot el que comporta, o l'escola de Turinga, que parla d'un text fundacional. En tots dos casos, els documents perden força.

A l'homilia de Benet XVI en motiu dels 40 anys de clausura del Concili planteja l'hermenèutica de la reforma i la renovació en la continuïtat de l'únic subjecte església que el Senyor ens va donar.

En Benet XVI hi ha renovació i reforma. S'inspira molt sobre Plató (de fet es defineix com a platonista). També hi ha contraris al Papa, els tradicionalistes i Lefebristes.

Cal una recerca de la identitat de la teologia del Concili. El Concili no és una cosa més, és quelcom que vol, que cerca reformar. Cerca escoltar el món. Vol subratllar que va ser un concili pastoralista. Per Joan Pau II és una profecia.

Cal recuperar el caràcter magisterial que propugnava.

La fe és acolliment d'un testimoni. Ens cal ser més acollidors. El Concili no són texts per argumentar, són texts per testimoniar. Caldrà doncs, recuperar una lectura creient del Concili.

El Concili vol prioritzar l'escolta atenta de la revelació.

El Concili és un text de compromisos.

Pel Concili l'Església és comunió jeràrquica.

Catalunya ha rebut el Concili (tot i que un cop rebut potser no s'ha avançat gaire) un mostra és el concili provincial Tarraconense.

El Concili és pot llegir, s'ha de llegir. Està pensat per ser de "fàcil" accés.

El Concili és una crida constant a la reforma i a la reflexió.