(Després d'haver llegit aquesta primera exhortació del Papa Francesc, vull compartir el que més m'ha arribat amb aquest text fet a partir de frases llegides i pensament tinguts)
Tot i que els títols de les exhortacions dels
Papes són en llatí, en aquesta ocasió s’entén molt bé i en podem fer la nostra
pròpia traducció: “gaudim de l’evangeli”
De fet comença amb unes paraules semblants:
“L’alegria de l’evangeli omple el cor i la vida sencera dels que es troben amb
Jesús” I és aquesta alegria la que es renova i es comunica. Això si la nostra
vida interior no es tanca en els nostres propis interessos i acabem no
escoltant la crida de Déu. Els creients correm també aquest risc. És per això
que el Papa ens convida a deixar-nos trobar per Ell, i d’intentar-ho cada dia
sense descansar. No hem de ser cristians que sembli que vivim en una constant
Quaresma sense Pasqua. No podem anar a evangelitzar amb cara de pomes agres, amb
cara d’anar a un funeral.
Un comença a ser cristià quan li succeeix
quelcom amb una Persona que li dóna un nou horitzó a la vida i una orientació
decisiva (Benet XVI). I aquest succés, aquesta trobada, o retrobada, és amb
l’amor de Déu.
Els cristians hem de sortir a evangelitzar, i
no com una obligació, sinó com el qui comparteix l’alegria de viure, perquè
això és evangelitzar.
La Paraula (de Déu) té un potencial que no
podem arribar-nos a imaginar. I no només l’hem de proclamar, sinó que també ens
hem d’involucrar, hem de saber acompanyar, hem de saber fer festa.
La pastoral de l’Església sense una veritable
vida nova i un autèntic esperit evangèlic no hi haurà una veritable conversió,
i tot i que ho pugui semblar que sí, en poc temps tornarà ha estar corrompuda.
Cal que
les parròquies estiguin en contacte amb les famílies, amb el poble, i no que
estiguin distants i separades de la realitat de tota la comunitat creant grups
elitistes que es miren a si mateixos i pensen que bé que ho fan. L’Església és
oberta a tothom però sobretot ho és pels pobres, i no només els pobres
“econòmicament”, sinó també els pobres d’ànima, d’esperit... I les altres
institucions eclesials també cal que tinguin contacte i que no el perdin amb
aquesta realitat tan rica de la parròquia i que s’integrin en la seva pastoral.
Igualment, el bisbe, cal que a cops estigui pel davant indicant el camí i també
cal que, quan convingui, estigui al darrere per ajudar als que van a la cua de
tot.
I la pastoral, la transmissió de l’evangeli,
s’ha de fer sense obsessionar-me en la transmissió d’un munt de doctrines. El
que compte sobre tot és la fe que es fa activa per la caritat (Ga 5,6). Hem
d’anar en compte també de no parlar més de la llei que de la gràcia, més de l’Església
que de Jesús, més del Papa que de la paraula de Déu.
Jesús i els apòstols no ens van donar gaires
preceptes. Potser ha estat l’Església que al llarg de la seva història n’ha
anat afegint molts convertint-la quasi bé en una esclavitud quan la
misericòrdia de Déu va voler que fos lliure. I amb això cal recordar als
sacerdots que la confessió no ha de ser una tortura sinó el moment en què la
misericòrdia de Déu ens estimula a fer el bé.
L’Església ha de ser de portes obertes. No pot
ser que es neguin els sagraments per una raó qualsevol. L’eucaristia, la
plenitud de la vida sagramental, no és un premi pels “perfectes” sinó un generós
remei i aliment pels dèbils. L’Església no pot ser una duana on cal declarar,
sinó la casa del pare que t’acull amb els braços ben oberts. No s’ha de
considerar a l’home com un bé de consum que podem utilitzar com ens interessa i
després desprendre’ns d’ell. No ens adonem que darrerament la cultura del
benestar ens ha com anestesiat i només perdem la tranquil·litat quan el mercat
ens ofereix quelcom que encara no tenim. Sembla com si anéssim cap a una
globalització de la indiferència. Potser cal d’una vegada per totes lluita
contra el fetitxisme del diner i de la dictadura de l’economia que no acaba de
tenir una cara ni un objectiu veritablement humà. Hem de dir no a un diner que
en comptes d’ajudar, de servir, governa.
En l’evangelització cal també reformar les
estructures i els climes poc acollidors d’algunes de les nostres parròquies per
ajudar a aquella part dels cristians, que tot i batejats no se senten formar
part de l’Església. També caldria canviar l’actitud “burocràtica” d’alguns lloc
per tal de donar una veritable resposta a tots els problemes, simples o
complexes de la vida del nostre poble.
Cal també una educació que ensenyi a pensar críticament
davant de la societat de la informació en què vivim, on la saturació
indiscriminada de dades, acaba enduent-nos cap a una superficialitat en el que
mica a mica anem perdent els valors comunitaris. També cal un canvi en les
ciutats, les noves construccions aïllen i protegeixen més que connectar i
integrar.
Els pastoralistes han d’anar en compte de
caure en un activisme desenfrenat on viurem moltes coses però sense la motivació
adequada i sense una veritable espiritualitat. Hem d’anar en compte de no
acabar fent una psicologia de la tomba que mica a mica ens converteixi en mòmies
de museu. I sobretot, que ens robin l’esperança i no caiguem en el pecat de “l’hauríemqueisme”.
No ens deixem robar l’Evangeli. Proclamem-lo, però sobretot visquem-lo. Cal també
que preguem per aquell amb el que estem enfadats, és ja un bonic gest d’amor.
No ens hem de deixar robar l’amor fratern. I per tirar endavant l’Església ens
cal tothom: homes, dones i joves. I tots hem de tractar de portar l’Evangeli,
tant als propers com als llunyans. Ser deixebles de Jesús, ser membres de l’Església
és tenir la disposició permanent de portar als altres l’amor de Jesús en
qualsevol lloc i moment.
Un espai privilegiat per a compartir la
Paraula i el seu significat són les homilies. Però cal que aquestes no siguin
un espectacle entretingut, l’important és la Paraula i la celebració de la fe,
i no el capellà. Cal que sigui una prèdica inculturitzada, síntesi del la
Paraula, perquè allà estarà el nostre cor. I cal preparar-la bé, amb amor i amb
sapiència. Si un text està escrit per a consolar no podem usar-lo per a
corregir errors. La Paraula ens ha d’il·luminar i renovar. Una bona homilia ha
de tenir una idea, un sentiment i una imatge i amb llenguatge positiu, per tal
de que la Paraula ens vagi ressonant després de la celebració. I en les
catequesis cal ser valents i trobar les nous signes i els nous símbols.
Una autèntica fe sempre implica un profund
desig de canviar el món, de transmetre valors i de deixar una mica millor el món
rere el nostre pas per ell. I si acceptem el primer manament, hem de reaccionar
i hem de desitjar, buscar i cuidar el bé dels altres. Les nostres possessions
privades s’haurien de viure amb el pensament i la decisió de tornar als pobres
el que els correspon. Hem de tornar a ser una Església pels pobres, perquè és
en ells que tornarem a escoltar a Déu, ja que ens parla a traves d’ells.
I tot plegat no ho hem de fer sols, cap un diàleg
amb la ciència, un diàleg ecumènic perquè hi ha molt més que ens uneix que no
pas ens separa i en podem aprendre molt els uns dels altres, i un diàleg interreligiós
autèntic, que serà el veritable fonament de la pau al món.
