14 d'abril, dia de la república

1931. Francesc Macià proclama la República Catalana.

Unes hores abans que a Madrid, arran de les eleccions municipals del dia 12, es proclamés la Segona República Espanyola, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. Aquesta proclamació va preocupar el govern provisional espanyol i, el dia 17, Macià va pactar un acord amb els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer per rebatejar la República Catalana amb el nom de Generalitat de Catalunya, amb Macià com a president del seu govern provisional.

Però no era la primera vegada que això passava. Podem arribar a trobar fins a 5 precedents anteriors:

• segle XVII per Pau Claris l'any 1641. Pau Claris proclamà la República Catalana el 17 de gener de 1641. Tanmateix, una setmana més tard (el 23 de gener), davant l'alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el Principat de Catalunya sota sobirania francesa. Lluís XIII de França fou comte de Barcelona fins a la seva mort el 1643 i, després, ho fouLluís XIV (el Rei Sol) fins el 1652.
• segle XIX per Napoleó Bonaparte 
• l'any 1810 i també l'any 1873 liderat per Baldomer Lostau. El febrer del 1873 es va proclamar Primera República Espanyola de caràcter unitari i no federal, sent-ne el primer president Estanislau Figueras i el mes de març tingué lloc la Proclamació de l'Estat Català del que Baldomer Lostau i Prats seria el president provisional designat per les quatre diputacions catalanes per a formar un govern provisional. Pocs mesos després, el juny del 1873, va haver de dimitir a causa de la crisi econòmica i de la divisió interna en el seu propi partit provocada per la Proclamació de l'Estat Català dins la Federació Espanyola; aquesta crisi interna només va poder ser sufocada després de prometre la dissolució de l'exèrcit a Catalunya; dimitit Estanislau Figueras, va ser substituït per Pi i Margall, i va haver de fugir a França, d'on va tornar a final d'any per a intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.
• segle XX per Francesc Macià l'any 1931. Pel pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930, els partits polítics republicans d'Espanya es posaren d'acord en un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'autonomia política de Catalunya dins l'anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d'abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General. L'arxiu sonor que ens ha arribat avui dia («proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica»), no és la proclamació original, sinó que ho és la citada anteriorment. El govern provisional de la República catalana era format per:
  President: Francesc Macià
  Conseller de Política: Ventura Gassol
  Conseller d'Instrucció: Rafael Campalans (USC)
  Conseller de defensa: Joan Casanovas i Maristany (Estat Català)
  Conseller d'Hisenda: Casimir Giralt (Partit Republicà Radical)
  Conseller d'Economia i Treball: Manuel Serra i Moret (USC)
  Conseller de Comunicacions: Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana)
  Conseller d'Obres Públiques: Salvador Vidal i Rosell (UGT)
• Lluís Companys, qui el 1934 proclamà l'Estat Català. El 6 d'octubre de 1934, el President de la Generalitat, Lluís Companys (ERC), tornà a proclamar l'Estat Català dins la República Espanyola. L'esdeveniment s'emmarcava dins un programa insurreccional de bona part de les esquerres espanyoles en contra del govern republicà presidit per Lerroux, el qual pretenia incorporar nous ministres de la CEDA, força política que es considerava propera al feixisme i que, per tant, es temia que atemptaria en contra dels drets socials i de l'autonomia catalana. Companys va establir un govern provisional català, format per:
  President: Lluís Companys
  Governació: Josep Dencàs i Puigdollers (Estat Català)
  Justícia i Dret: Joan Lluhí i Vallescà
  Sanitat i obres públiques: Pere Mestres (ERC)
  Finances: Joan Comorera (USC)
  Treball: Martí Barrera i Maresta (ERC)
  Cultura: Ventura Gassol (ERC)
  Cap del Parlament: Joan Casanovas i Maristany
  Cap dels mossos d'esquadra: Enric Pérez i Farràs
  Comissari d'Ordre Públic: Frederic Escofet
  L'intent va ser ràpidament avortat per l'executiu espanyol, el qual va encomanar al general català Batet la repressió de l'alçament, cosa que aconseguí professionalment sense gairebé vessament de sang. Companys fou detingut i empresonat; el govern autònom, suspès, i tots els seus membres, empresonats. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, el nou règim franquista abolí les institucions de la Generalitat, i el govern de la Generalitat es va exiliar. El president, Lluís Companys, va ser detingut amb la col·laboració de la Gestapo i va ser extradit a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940).

L'any passat moltes persones, tantes que fa fins i tot cosa escriure'n el número, vam sortir al carrer per demanar quelcom que ja s'ha intentat altres vegades, la independència. ser un estat propi. Els polítics sembla que van escoltar. Van prometre un referèndum. Però jo no el veig per enlloc. Avui, 14 d'abril, dia de la república per molts, que també podria ser el 6 d'octubre, es una bona data, crec jo humilment, per recordar tots aquells que han donat la seva vida per les llibertats de Catalunya. L'11 de setembre celebrem amb una derrota la nostra diada. Celebrem avui, en el 72 aniversari de la proclamació de la república catalana, la il·lusió i l'esperança que les utopies de vegades es fan realitat i s'acaben aconseguint. Posem-nos-hi!

Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana (14 d'abril de 1931)

En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català 

(6 d'octubre 1934)

(Informació extreta de ca.wiquipedia.org)

Arcadi, Teresa, Ong's, canvi social ...???

L'altre dia al programa singulars van sortir dues persones no voldria usar l'expressió especials, perquè crec que no els agradaria, però quelcom d'especial sí que tenen. Són dues persones que crec que amb el seu tarannà, el seu estil de vida, la seva coherència entre el que diuen i fan, em porten a dir que són dues persones que poden arribar a ser un bon referent. Estic parlant de la Teresa Forcades i de l'Arcadi Oliveres.

L'Arcadi, i amb tots els respectes i sense ànim de faltar-li el respecte, ja fa uns quants anys que predica i que reclama canvis socials i polítics, els que l'hem sentit parlar alguna vegada no podem més que donar-li la raó. La Teresa potser és més recent però en podríem dir el mateix. Amb això ja constatem una cosa, dues persones de generacions diferents que tenen el mateix objectiu: impulsar la formació d'un moviment social que ha de portar a la creació d'una candidatura popular i unitària a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. 

Han elaborat un manifest on s'exposen una sèrie de propostes de canvi social, polític i econòmic que serveixin per obrir un ampli debat en assemblees locals de tots els pobles de Catalunya. Aquest procés des de baix ha de culminar amb la creació d'una candidatura unitària que convocaria l'assemblea constituent que hauria de portar a la independència de Catalunya. Llegim el manifest:

MANIFEST PER A LA CONVOCATÒRIA D’UN PROCÉS CONSTITUENT A CATALUNYA

Els sota-signants fem una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest que té per objectiu la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja.

Les mobilitzacions dels darrers dos anys han mostrat un potencial de lluita social creixent i un ampli rebuig a les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població. 

L’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat.

És urgent que creem entre totes un model polític i social nou i cal fer-ho sense repetir fórmules del passat, conscients que el procés no serà fàcil ni curt. Requerirà l’autoorganització i la mobilització social continuada. Només amb una ciutadania activa, participativa i al carrer serà possible garantir un procés de canvi social profund.

Per a aconseguir-ho, cal impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu capaç de reconèixer en la seva competència i diversitat els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic, i capaç de fer-los lloc en una plataforma unitària que cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model.

Es tracta d’iniciar un procés des de baix, creant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir una nova eina plural i diversa i articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per definir quin nou model d’estat i d’ordenació sòcio-econòmica volem.

El nostre objectiu no és crear un nou partit polític. Cap de les dues persones que presentem aquest manifest no pensem concórrer a les eleccions, sinó que volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana, de manera que no sigui possible en el futur que els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria.

Un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència. Definir-les és una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

Ens trobem en una cruïlla històrica on és necessari fer un pas endavant i aplegar forces. Fem una crida a la ciutadania de Catalunya a signar aquest Manifest i a ajudar a construir entre totes i tots aquesta iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu que es nega a separar la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat.

Podem estar d'acord o no, però el que no podem negar és que respon a una manera de pensar concreta i amb unes propostes concretes.  De fet si un es posa a pensar una mica, les seves propostes no van pas tan desencaminades. Aquestes propostes en gran part són les que moltes Ong's intenten dur a terme en diferents llocs del planeta que estan molt pitjor que nosaltres (i sovint se'n surten bé i aconsegueixen millorar la qualitat de vida de moltes persones).  Potser hauriem d'anar a cercar a les Ong's els seus encarregats d'economia, de salut, d'educació ... i demanar-los com s'ho fan per millorar la qualitat de la sanitat, de l'educació, de la violència de gènere, la política, .... en els països "del sud" si estan molt pitjor que nosaltres i a sobre tenen molts menys diners que nosaltres.

Potser l'Arcadi i la Teresa fan volar coloms, potser sí o potser no, però almenys és la primera proposta que sento en un medi de comunicació que no parlen de retallades, de pujar impostos, de donar diners als bancs per que no hi hagi més crisis ...

Només em queda donar gràcies per ser tan afortunat. Tinc ordinador, connexió a internet, temps per pensar com millorar el món, escriure-ho en un blog... mentre hi ha tanta, tanta, tanta gent que ara deu estar pensant com aconseguir alguna cosa per menjar, o una mica d'aigua o un lloc on poder passar la nit...

No sé, pensem-hi, però no gaire, comença a ser hora d'actuar.

(Si et vols adherir al manifest: clica)

Bona Pasqua!

Ja som a Dissabte Sant, el Dissabte de Glòria. Sense donar-nos quasi bé ni conte, ja ha passat una setmana de  vacances. Avui és un d'aquells dies que tot i ser laboral, al passejar per la ciutat (no pas pels llocs turístics i cèntrics) un nota que hi ha menys soroll del normal. Suposo que deu ser perquè hi ha molta gent a fora.

No fa pas gaire celebràvem el carnestoltes, i més d'un demanava l'arribada de la Setmana Santa per poder fer uns dies de vacances. Doncs ja s'acaben. Demà diumenge de Pasqua, dilluns la mona i sant tornem-hi (aquells que tenim la sort de tenir feina) a la rutina (depèn de com ho visqui cadascú) laboral diària.

I avui pot ser un bon dia per reflexionar. De fet l'Església m'hi ajuda. Avui és un dia que dedica especialment al silenci. No hi ha cap celebració litúrgica, bé si, la litúrgia de les hores. És el dia que el maquinista para les màquines i tots els passatgers de tots els vagons del tren de l'Església baixen un moment del tren. Jesús és mort. És un fet real, demostrat, comprovat, no és un simulacre, no és un invent ni una ficció. Ell va existir i va morir a la creu. (Una altra cosa és que creguis que ell va ser fill de Déu o no, que creguis que va ressuscitar o no). Sí, després de la traïció, el dolor, les llàgrimes, la tristesa, la indignació, la negació... Ell és mort. I quan algú mort resta el temps del dol i el temps pel silenci. Però també resta el temps per l'Esperança. 

Cada cap d'any molts mirem enrere com ha anat l'any i prenem compromisos cara el nou any que es presenta. Però potser en aquella època de l'any hi ha massa soroll com per escoltar. Avui, un dia de silenci, pot ser un bon moment per escoltar, escoltar que ens diu el nostre cos, el nostre cor, el nostre entorn, el nostre Déu.

Fem silenci davant del Crist mort, intentem entendre que vol dir el sepulcre buit, preparem-nos per comprendre la seva resurrecció,  fem silenci per intentar entendre allò que de fet, als ulls del món, no té sentit. 

Fem silenci i intentem escoltar que ens diu la nostra vida viscuda des del Nadal, no cal anar més lluny. Intentem escoltar si durant la Quaresma quan Déu ens ha parlat nosaltres l'hem escoltat i hem actuat en conseqüència.

Fem silenci i esperem, amb paciència, sense que ens atabalin els sorolls, tots aquells sorolls que no ens deixen  escoltar, notar, sentir la desmesura de l'amor de Déu. Perquè la mesura de l'amor de Déu és que ens estima sense mesura. Serem capaços de fer-ho nosaltres a partir d'avui seguint el seu exemple?

Bona Pasqua!

Els relats sobre la resurrecció

Resurrecció? Què s'entén per resurrecció en els evangelis?
El capítol 15 de la primera carta als Corintis és central per entendre la resurrecció (1Co 15):

Recordem que Pau està escrivint a Corint, a l'antiga Grècia, un territori on era molt difícil predicar la resurrecció. La cultura hel·lena i romana els costa molt acceptar-la. De sempre l'home enterra el morts. A partir del segle VII aC apareixen les primeres religions que creuen que l'ànima no mort, que només mor el cos (budisme, hinduisme, Plató...) Es té molt clar la immortalitat de l'ànima. El cos mor i l'ànima torna. Però això no és resurrecció, és immortalitat.

Podríem pensar que va ser una invenció dels apòstol, però els apòstol s'haguessin inventat i predicat uns fets dels que tothom se'n reia, se'n burlava? Quan Pau predicava no l'entenien i se'n reien, però ell continuava predicant la resurrecció de Jesús. Hagués continuat si no hagués estat cert, a pesar de les mofes?

El judaisme creia que els homes perduraven en el poble. Déu ens donarà llarga vida si complim els seus manaments, viurem molts anys i amb plenitud. Però que passa si ets "bo", compleixes els manaments i caus en desgràcies? i si pel fet de ser just et maten? No potser que la justícia de Déu s'aturi. Els jueus són un poble experiencial. L'Amor de Déu no té fronteres i vol fer justícia sempre, fins i tot després de la mort. Des del punt de vista de l'antropologia jueva no existeix el cos i l'ànima, l'home és un tot, i això implica una idea personal de la resurrecció. El cos és persona i tots ressuscitarem a la fi dels temps. 

Però.. guaita, n'hi ha un que ja ha ressuscitat!?! Els deixebles també els costarà de veure'l i d'entendre-ho (recordem que malgrat tot són jueus, la seva educació ha estat jueva, i encara que hagin estat tres anys amb Jesús no han deixat de ser jueus)

Però els fets són històrics o no? Podem dir que són històrics perquè s'ha escrit sobre ells i perquè aquest fet va tenir moltes conseqüències. Hi ha estudiosos que defensen que tot plegat va ser una vivència interna que experimenten tots els deixebles, d'altres defenses una experiència de gràcia i perdó (donaria per tants relats?) i uns altres defensen que no hi ha cap altre fer que si assembli, per tant ... Però per un grup de gent la resurrecció va ser prou important com per que comencessin a predicar la mort i la resurrecció de Jesús i la seva bona nova. És el naixement de l'Església.

Tota mort provoca una crisi. També en els deixebles la mort de Jesús va ser una crisi, van fugir, espantats, tenien por, havien perdut el nord, però al cap d'uns dies es gira la truita i surten a predicar! No és increïble! La resurrecció dóna sentit a la creu. Tot plegat potser no és constatable, però sí que podem constatar que afecta a la història de Jesús, a la història dels deixebles i a la història de tota humanitat.
I la tomba buida? Pau no ens en parla de la tomba buida, parla només d'aparicions. El text de la tomba buida està ple de signes per demostrar que el cos no el van robar i que hi va haver una resurrecció corporal. La tomba en si és un element secundari del text, el que importa de veritat és l'àngel que anuncia, és l'àngel que ho diu, no pas el narrador (això implica directament a la nostra fe). Es troben la tomba el tercer dia, són dones (qui es creia a les dones en aquells temps) les que ho anuncien ... tot plegat molt teològic i fins i tot si s'ho van inventar no podien haver-ho fet pitjor. Segur que la tomba era buida. Als Evangelis no els preocupa el fet de la tomba buida, se'l creuen, l'important està en el missatge. Són uns passatges megateològics.
Històricament se sap que els crucificats eren enterrats a la fossa comuna, però Filó d'Alexandria ens parla de què hi havia excepcions. Potser Jesús en va ser una d'aquestes.
Si ens fixem la lectura ens va portant a la tomba, de ben tancada a OH! està oberta!!! I a sobre, com ja hem dit, es compliquen la vida amb les dones, segurament perquè van ser elles i perquè estava buida,. Ara bé, per què estava buida?
Per sort, no només tenim la tomba buida, també tenim les aparicions, sinó malament estaríem.
Les aparicions són divergents, no n'hi ha cap que s'assembli entre els evangelis. Que ens volien transmetre els evangelistes? Segurament estaven més preocupats per la missió dels deixebles que no pas per l'aparició. Volen remarcar que l'invisible s'ha fet visible en aquest món, i el remarcable és que és perquè Ell ho vol. No és el que ells sentes, es centra en el que veuen (objectivitat). Podríem parlar de relats místics, d'interacció amb Déu. Experimenten Déu amb una fe raonable. Les aparicions són una realitat, una veritat sobre la història viscuda i interioritzada (no hi ha referències a l'Antic Testament, en cap moment el citen). El veien com era però no totalment perquè no el reconeixien.
La tomba buida sola és com una tragèdia. Les aparicions soles són tans sols unes visions. Tots dos fets junts tenen molt de sentit. I la nostra fe ens pot ajudar a acabar-ho d'entendre-ho.
Són relats molt teològics que avui en dia encara ens poden parlar i dir moltes coses. Es fa difícil demostrar la seva historicitat, però també es fa difícil negar la seva no existència. Han influït massa en la història perquè no siguin certs.

Sant Josep!

Segons la tradició cristiana, i així ens ho expliquen els Evangelis, Josep va ser el marit de Maria i el pare de Jesús. En l'Evangeli segons Mateu, Josep era fill de Jacob, fill de Matan. La seva casa descendia del rei David. Es considera que Josep estava al càrrec de la família del seu germà Alfeu o Clopas. Segons algunes interpretacions de la història bíblica, Josep s'havia casat amb la seva cunyada Maria de Clopas quan el seu germà Clopas va morir sense descendència. Altres fonts no li assignen aquesta paternitat, però si que el situen al càrrec del sis fills del seu germà a la mort d'aquest. De fet, la convivència de Josep amb Maria va ser posterior a l'Anunciació. I si llegim amb deteniment l'evangeli, en cap moment es parla de com es van casar. Però Josep va estar amb Maria malgrat saber que estava embarassada (val la pena dir que els tenia "ben posats" i que va ser molt valent i que va confiar molt en Déu) va continuar amb ella i va acceptar a Jesús com a fill seu.

La tradició afirma que era fuster de professió. A partir del segle XVII, quan se'n difongué el culte, va ésser era una festa molt popular a Catalunya. Es va convertir en el dia que es feia i menjava la crema de Sant Josep o crema cremada, a base de llet, ja que era el moment que la llet dels animals comença a ésser abundant, ja que les vaques i ovelles han criat. Igualment, el mató de Sant Josep es guarnia amb flors de paper, blanques o de colors diversos.

De fet els evangelis no ens expliquen gran cosa, segurament per què Ell no és important. Els evangelistes que parlen del naixement de Jesús (Mateu i Lluc) no tenen com a primer objectiu explicar-nos la descendència de Jesús, ni explicar-nos qui va ser el pare, pretenen explicar com Déu es fa home, com Déu entra a formar part de la nostra història, i per això necessiten la figura de Josep perquè forma part de la història, però no els interessa aprofundir-hi. El deixen bé, bona persona, creient, pacient, confiada, serena, amb ganes de fer bé les coses, però no ens diuen res de com pensa, com és, ni tans sols parla ni una vegada. Ara bé, Lluc ens diu que era fill de Josep (d'aquesta manera Jesús entra a formar part de la descendència de David i d'Adam, que era fill de Déu cf. Lc 3, 23-38)

L'acrònim de Josep, Pep en castellà Pepe, diuen que va de "Pates Putatis" (pare putatiu) que és el que en el fons era Josep. 

Pels cristians el dia del teu sant és una festa important. No només celebres com et dius, sinó que celebres que portes el nom d'una persona que en la seva vida a excel·lit per alguna raó, o senzillament que ha viscut tal i com Jesús ens va demanar: estimant els altres i donant la seva vida pels altres. Evidentment en aquesta celebració hi ha un component religiós, una fe, una creença. És comprensible que els que no tinguin aquesta fe no celebrin el dia del seu Sant, ja que al no creure, no poden creure que aquesta primera que porta el teu nom és santa (però si poden creure que va ser una bona persona) per tant no hi ha res a celebrar. "Jo em dic Josep com molts altres Joseps i tant se me'n dóna que hi hagi un dia que l'Església celebra Sant Josep" (És el  raonament que hauria de fer una persona no creient, crec jo)

Però jo sóc creient. I demà serà dia de festa grossa, encara que hagi de treballar. Miraré durant el dia de pensar en aquell home pacient, bondadós, pare silent, enamorat de la seva dona Maria, ple de fe, amor i confiança en Déu, que tant poc sabem d'Ell però que segur que tant Josep com Maria van estimar i van donar gràcies a Déu de tenir-lo al seu costat.

A per cert, per sant Josep hi ha unes quantes dites catalanes, moltes fan referència a la proximitat del bon temps, la primavera:

De Sant Josep en enllà, posa't trumfos a sembrar.
Per Sant Josep, el cucut canta tot dret; si no canta per Sant Josep, canta per Sant Benet.
Per Sant Josep, el marduix treu el béc.
Per Sant Josep, la múrgula treu lo bec.
Per Sant Josep, borró al cep.
Per Sant Josep, el pàmpol al cep.
Per Sant Josep, plora el cep.
Per Sant Josep, verdeja el cep.
Ara la que més m'agrada és:

Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases
I la dita:
Per Sant Josep, crema!

Els relats de la passió

La vida, el caminar, els fets viscuts dia a dia generen el que en podríem dir experiències. Aquestes experiències generen expressions dels fets viscuts, expressions verbals, pictòriques, musicals... Quan les experiències i les expressions són plenament assimilades i reflexionades acaben interrelacionant-se. Des d'aquest punt de vista estan escrits els relats. Fets viscuts, experienciats, reflexionats, meditats, expressats i finalment assimilats i tot plegat interrelacionat i plasmat en un escrit amb la intenció de transmetre l'experiència viscuda més que els fets succeïts.

Tota convicció, tot escrit, té una dosi de subjectivitat, depèn de com s'ha viscut l'experiència. De fet expressem les coses com les vivim. És la nostra manera de parlar. La Bíblia vol ser una expressió d'una experiència de fe tinguda en la història un poble. I els Evangelis no són res més que unes catequesis de Jesús.

La mort per crucifixió era un mort molt dura, terrible. De fet només estava destinada als traïdors, als sediciosos i als esclaus. Normalment és lligava al reu, no era normal clavar-lo, tot i que a cops es feia. El condemnat acabava morint asfixiat al cap de bastantes hores. Clavar i assotar a Jesús va ser una crueltat de més a més. Els jueus amb l'assot era condescendents, com a màxim 40, els romans no tenien límit. Jesús va morir torturat i a la creu. És molt possible que també morís despullats, la majoria de crucificats així morien, era una manera d'humiliar encara més al reu). I a més el reu havia de pagar el botxí, ja fos amb diners o amb pertinences (sovint es quedaven amb la roba). Els legionaris de vegades tenien compassió i donaven algun narcòtic al crucificat per fer-li la mort menys dolorosa. Amb Jesús també li intenten donar, però ell ho rebutja.

La mort de Jesús a la creu és un fet escandalós. "Maleït el qui penja d'un patíbul" (Dt 21,23) La seva mort ens trastorna. El just també pateix! Però això no vol dir que Déu l'hagi rebutjat o se n'hagi oblidat.

L'Antic Testament ens il·lumina abastament la mort de Jesús: els salms 22, 31, 68 (el just innocent que pateix), el llibre d'Isaïes (Is 52,13-53, la mort vicària i redemptora del Servent) o el llibre de la saviesa (Sv 2, l'assassinat del fidel a Déu). Jesús mort per la voluntat salvífica de Déu. Al ulls de Déu té ple sentit la seva mort. Aquesta revela l'Amor de Déu. Jesús afronta el patiment entregant-se lliurement com un acte d'amor i perdó cap als seus botxins. És la revelació extrema de l'amor de Déu.
Els quatre relats de la Passió no són ben bé iguals. Els sinòptics no ens presenten Jesús patint. Són molt respectuosos. No els interessa tant explicar que i com va passar sinó més aviat perquè va passar i que implica pels cristians la Passió de Jesús. Joan desenvolupa molt més el tema en quan a la relació amb Roma.
Tots els evangelis tenen una mateixa estructura, hi ha un relat, proper als fets, dividit en quatre escenes: l'arrest de Jesús a Getsemaní, el procés jueu davant del Sanedrí, el procés romà davant de Pilat i l'execució i sepultura. Joan i Lluc ens presenten una crucifixió molt serena per part de Jesús. Fixem-nos també que no hi ha llàgrimes a la sepultura (les llàgrimes són per plorar als morts, i Jesús ha mort però no mor!). Els quatre relats tot i que pugui semblar que diuen el mateix poden arribar a ser molt diferents.
L'Evangeli de Marc és el bàsic, està en tots.
Elements propis de l'evangeli de Mateu. És l'únic que suïcida a Judes (a l'Antic Testament també trobem a  Ahitofel, 2Sa 17). També trobem com a propi el camp de sang (27,3-10), l'esposa de Pilat que testifica la innocència de Jesús (27,19), el lavatori de mans (27,24-25), els signes apocalíptics en la mort de Jesús: el terratrèmol, la foscor... (27,51-53) i la custòdia del sepulcre per demostrar que no van robar el cos (27,62-66).
Elements propis de Lluc. En la seva passió hi trobem l'àngel a Getsemaní (22,42-45), el procés  jueu (22,54-71), l'interrogatori d'Herodes (23,6-12), les dones de Jerusalem (23,27-32) i els crucificats amb Jesús, amb els que té una major familiaritat, fins i tot més que amb els deixebles (23,39-43).
Elements propis de Joan. La revelació de Jesús a Getsemaní (18,5-7), la compareixença de Jesús davant de Pilat amb el judici de Jesús (18,28 - 19,16), Maria i el deixeble estimat al peu de la creu (19,25-28) i la llançada al pit de Jesús (19,31-37)
El fet de treure o afegir coses als relats ho fan per ajudar als lectors a comprendre allò que volen transmetre.
La teologia dels relats de la Passió: Jesús és el Just, el Servent, el Profeta, el Rei, que mor injustament a mans dels pecadors per tots nosaltres. La seva mort traspua confiança en Déu i perdó envers els botxins. De Jesús, mort en creu, brolla la pau i la salvació.

(Article confeccionat a partir de la conferència:Els relats de la Passió, de Jordi Latorre, salesià)

Jorge Mario Bergoglio, nou papa

Jorge Mario Bergoglio, jesuïta, argentí de 76 anys i bisbe de Buenos Aires és el nou papa de Roma. Bergoglio es dirà Francesc I, en honor al sant d'Assís i serà el papa número 256. És el primer papa no europeu dels últims 1300 anys.

El nou vicari de Crist a la terra s'ha presentat davant el món catòlic i ha saludat i ha impartit la benedicció Urbi et orbi.

"Els meus germans cardenals han anat a agafar el bisbe de Roma gairebé al final del món, us agraeixo l'acollida", han estat les seves primeres paraules. "Preguem pel nostre papa emèrit Benet XVI", ha demant al món.

"Vam començar aquest camí entre bisbe i poble. Un camí de fraternitat i confiança. Preguem per a tothom perquè hi hagi una gran fraternitat", ha assenyalat. "Us demano abans de donar-vos la benedicció que vosaltres pregueu per a mi, el vostre bisbe", ha afirmat.

El nou papa ha prés el nom de Sant Francesc. Sant Francesc d'Assís, a l'esglesiola de sant Damià, va tenir l'experiència de sentir el Senyor dir-li: "Francesc, repara la meva Església"... Heus aquí un suggeriment important i esperançador, de què efectivament el nou Papa pugui tenir un paper de 'reparador' d'una Església que arrossega molts problemes interns que cal abordar amb valentia i serenor."

Tinguem present en el dia d'avui en les nostres pregàries al nou Papa utilitzant aquelles belles paraules de Sant Francesc:

Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau!

Que on hi hagi odi, hi posi amor.

On hi hagi ofensa, hi posi perdó.
On hi hagi discòrdia, hi posi la veritat.
On hi hagi dubte, hi posi fe.
On hi hagi desesperació, hi posi la llum.
On hi hagi tristesa, hi posi la joia.
O mestre, fes que jo vulgui més aviat consolar que no pas ser consolat;
Comprendre, més que no pas ser comprès;
Estimar, més que no pas ser estimat.
Perquè és donant-nos que obtenim,
És oblidant-nos que ens trobem,
És perdonant que som perdonats,
És morint que ressuscitem a la vida eterna!