No t’adormis, hem de seguir construint!

La Companyia de Maria és present a Albània des de fa ja quasi dues dècades. La nostra escola ja va participar anys enrere en campanyes per ajudar a la creació d’una nova escola a la seva capital, Tirana. Enguany hem estat convidats a celebrar amb ells Santa Joana. Uns quants mestres de l’escola hem tingut l’ocasió d’assistir-hi. A part dels actes que vam viure: celebració de l’eucaristia (la veritat és que no van entendre gran cosa ja que la van celebrar en albanès, però això no ens va impedir de viure i celebrar la nostra fe; el llenguatge de Déu no en sap d'idiomes, el llenguatge de l'amor parla als cors, i els cors saben escoltar-lo), inauguració d’una estàtua de Santa Joana, pica-pica,... La trobada pretenia també crear lligams per poder establir una assistit valorem molt positivament l’experiència viscuda.

Durant aquests dies hem pogut veure i viure moltes i moltes coses. Explicar-les totes necessitaria segurament més d’una i de dues pàgines. Però una cosa si que val la pena comentar. En aquesta trobada vam poder fer palès la importància de fer les coses junts. El lema de l’escola d’aquest curs ressonava constantment en els nostres caps: “Junts construïm”. Només calia mirar per entendre que si no fem les coses junts no ens en podem sortir. Si l’escola de Tirana tira endavant és perquè tots junts volen que tiri endavant, tant la companyia de Maria, com els professors, com els propis alumnes. I us asseguro que no ho tenen tant fàcil com nosaltres. Junts és com ens sentíem també nosaltres, com si fóssim un de sol que fa la visita, cadascú vivint personalment la seva experiència, però junts, compartint-la a cada moment, a cada passa. Vam estar junts des de la sortida fins a l’arribada. I junts vam construir moltes coses durant la trobada.

Junts també aquí a l’escola, sense donar-nos conte hem anat construint. Junts hem anat fent un munt d’activitats amb un sol objectiu: recaptar diners per Popol Ja. No hem fet la guerra cadascú pel seu costat, sinó que moguts per la solidaritat, l’amor, la fe i l’esperança hem anat fent múltiples activitats, molt diferents i variades però que totes juntes han construït i molt. És com si cadascú de nosaltres tingués unes quantes cartes d’una baralla. Per si soles, no fan res, però quan ajuntem les cartes que cadascú té, aconseguim una baralla que ens permetrà construir un castell de cartes ben alt. Sols no podríem ni aixecar un pis del castell.

 I quines han estat aquestes cartes? Fem repàs: loteria de Nadal de l’AMPA (975€), botiga del comerç just (850€), esmorzar solidari ESO (665,65€), recollida sobre (2.621€), llibretes solidàries (1.377€), confirmació (413,18€), bingo solidari (510,27), comiat Batxillerat (144€), comunions (2.546€), l’AMPAradeta del llibre solidari i les roses solidàries (1584,98)  i encara ens queden el 3x3, les festes d’Educació Infantil i Cicle Inicial ... Espero no deixar-me cap. Ara per ara portem recollits 11.752,08 €. Entre tots hem acabat aconseguint donar tot el suport que necessiten a Popol Ja!

Junts hem construït! Junts construïm! Junts hem de seguit construint!

I sobretot: No t’adormis, hem de seguir construint!

(Text  publica a l'Infonnac, informatiu de l'AMPA de l'escola Lestonnac, juny 2013)

Ha valgut la pena caminar junts?

Quant un acaba un viatge, una tasca, una feina,  una excursió, sovint s'acaba preguntant: "ha valgut la pena això que he fet?, m'ha servit d'alguna cosa? ho tornaria a fer? ... És a dir, quan algun fet de la nostra vida arriba al seu fi normalment hom fa una aturada en la seva vida per tal de mirar enrere i valorar el camí fet i sospesar si ha valgut la pena fer aquest camí. Almenys això és una de les coses que intentem ensenyar als nostres alumnes sempre que acabem una activitat diguem-ne important (convivències, colònies, dia de la Pau, un trimestre, un curs, la Primària ...) I no ho fem perquè sí, sinó perquè creiem que és una bona manera de créixer com a persona. Aquell que s'atura per tal de mirar el que ha fet i ha viscut no només recorda tot el realitzat, sinó que també ho valora i n'aprèn i ho fa més seu encara. Sant Ignasi ja ho deia que en la vida de tant en quan un s'ha d'aturar, mirar enrere, valorar, sospesar, canviar si convé, i seguir caminat (resumint-lo molt!).

Ahir amb l'acte de cloenda que vam celebrar tots junts vam fer una mica això. Hem arribat a la fi d'una etapa. Ens hem aturat i hem mirat enrere. I hem mirat d'una manera festiva, alegre, deixant carta blanca a la imaginació, el bon humor i la fantasia. Vam poder gaudir d'uns quants records, que no han estat triats pels mestres, sinó pels nostres alumnes directament. No hi van sortir tots, hi ha més bons records escrits a les llibretes que van regalar als seus pares quan entraven a l'acte, però aquests ja són més personals, són bons records individuals.

Com deia, amb l'acte hem recordat, ara queda que cadascú valori i des d'aquesta valoració aprengui i actuï.

Personalment crec que ha valgut la pena aquest camí que hem fet junts. Jo he tingut la sort de caminar amb vosaltres directament dos cursos. D'alguns he estat tutor, d'altres profe d'APM. Durant aquests dos anys crec que sempre hem intentat defugir dels mals pensaments i hem intentat que cada dia fos un arc de Sant Martí (tot i que sempre no ho hem aconseguit i que hi ha hagut dies que no ha lluït el sol i ha caigut un bon xàfec, però sense pluja no hi ha arc de Sant Martí....) Durant aquest temps us hem ensenyat que per a ser bones persones i anar creixent cal estimar la gent amb un cor transparent, tractant els altres com ens agradaria ser tractats, tenint com a principal arma el diàleg, perquè parlant la gent s'entén (ara ja us ho puc dir que no sempre passa això, i sobretot conforme et fas més gran, vas descobrint que pels grans això no sempre funciona). Són dos anys amb molt i molt bon records. 

L'any passat a l'acabar el curs deia: "Tot ha tingut el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha hagut un temps de fer noves amistats, i un temps de perdre’n, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de perdre el temps i un temps d’aprofitar-lo,un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar i un temps de trobar, un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha hagut sobretot un temps d’estimar." Ho repeteixo.

També ahir acabava l'acte amb unes frases que a molts de vosaltres us sonaven perquè me les heu sentit moltes vegades: "Mantingueu l'amistat entre vosaltres, i com ho heu de fer? estimant, perquè estimar és l'única llei, i quant hem d'estimar? Molt i molt, perquè la mesura de l'amor és estimar sense mesura." No és una frase per quedar bé. És un resum de com Jesús ens va ensenyar que havíem de viure. És un resum de tot el que us hem intentat ensenyar a part de les matemàtiques, les llengües... Sí heu entès encara que sigui una desena part d'aquest missatge, jo ja hem daré per satisfet i content de la feina feta.

Ha valgut la pena caminar junts? Jo crec que sí, però és cadascú de vosaltres que ha de respondre la seva pròpia pregunta.

Gràcies, bon estiu a totes i a tots i moltes gràcies pels anys que hem viscut plegats

El quotidià

Si parem conte, i observem el funcionament de moltes escoles i instituts, el plantejament i la pràctica de l'educació en els centres ha prestat molta més atenció a les activitats de l'aula (que sí els hi poso un vídeo, que si una fitxa, un treball cooperatiu...) que no pas a les coses de cada dia. Aquest plantejament, des del meu modest punt de vista crec que és erroni, ja que en l'escola hi ha molts altres moments on un es troba amb situacions no volgudes i poc o gens institucionalitzades, que sovint es presenten fora dels marcs habituals. El fet de què en un moment determinat no hi hagi una activitat determinada d'aula, fa aparèixer aquestes situacions com a plenes de potencial i molt aprofitables des del punt de vista educatiu. Em refereixo a les pujades i baixades de les escales, els canvis de classe, les hores de patí, les anades i tornades de les sortides culturals, les excursions, colònies, convivències, menjador, la sortida i l'entrada a l'escola ...

Cal doncs contemplar des de l'educació en valors que promulguem des de les escoles també des de la perspectiva global de la dinàmica de la seva vida quotidiana, i això implica considerar alguns aspectes:

• el marc en que es desplega la vida del grup i de l'escola,
• els lligams que s'estableixen entre un grup que realitza una vida, una activitat d'aula i el medi concret en què materialitza la convivència, 
• i la forma com es planteja i es resol l'atenció a les necessitats i els problemes bàsics.

Aquest espai de temps, el quotidià, sovint queda oblidat per part dels professors, ja que no resulta fàcil d'avaluar, i, normalment ningú no ens demana resultats, sinó que simplement que els alumnes es portin bé i facin quedar bé a l'escola. Però cal tenir en compte aquest temps a l'hora de programar una educació en valors. Resulta molt més senzill pensar com treballar diferents aspectes en aquest temps que no pas pensar activitats d'aula per treballar els valors, i els guanys són més alts. No trobarem segurament les respostes que els nostres alumnes saben que volem sentir, sinó allò que realment estant interioritzant i fent seu.

Però, què entenem per quotidià?

Sota aquest enunciat s'amaga quelcom més que el ritme invariable de cada dia. S'hi trobem moltes possibilitats d'estructuració de la personalitat dels nostres alumnes.

H. Lefebre defineix com a vida quotidiana el temps que queda quan al qui l'ha viscut se li resten les activitats especialitzades. És a dir, el temps trivial, corrent, però ple de vida, els moments que, sense estar prèviament dissenyats, esdevenen educatius.

Quan parlem de quotidià en l'escola volem:

• plantejar-nos la utilització d'aquest temps amb finalitats educatives,
• situar la funció que la vida quotidiana té en l'estructuració de la personalitat dels nens,
• mostrar que el domini de la pròpia vida quotidiana és un pas important en el camí cap a l'autonomia personal.

Amb tot això no inventem res de nou, ni descobrim cap nova metodologia, ja que al llarg de la història de l'educació diferents escoles han utilitzat el quotidià com a mecanisme imprescindible per a la seva experiència, com ara Neill, que en certa manera també feia una educació en valors, fonamentat-se en la llibertat, Freinet, Montessori, Makarenko, per citar-ne alguns.

Sovint, però, a l'escola la vida quotidiana ha quedat entesa com un receptari de normes que s'han de complir, transformant d'aquesta manera la vida diària amb absència de marcs.

Fonaments d'una intervenció en el quotidià

Si entenem que el fet quotidià no pot resoldre's únicament mitjançant l'establiment de normatives, apareix com a necessària una perspectiva adulta que permeti d'elaborar prop dels nens en termes de "viure amb", en termes d'intervenció en un procés en el qual s'efectua una regulació constant.

Necessitats dels nens

Els nens tenen unes necessitats que han de ser la base per plantejar-nos uns objectius als quals nosaltres donarem la nostra resposta. El conjunt de necessitats que tenen tots els nens configura una demanda concreta al món adult, i dependrà de la capacitat i de la forma de la resposta que el circuit esdevingui positiu, que permeti una experiència vàlida. Hi ha moltes maneres d'expressar o enumerar les necessitats, nosaltres hem pres la següent:

• necessitats de supervivència, de seguretat,
• necessitats de relació social, d'estar amb els altres,
• necessitats d'expressar, d'ésser actius,
• necessitats de pautes, d'un ordre regular.

Aquestes necessitats, considerades en les formes concretes com apareixen en cada situació, estableixen unes primeres pautes d'intervenció en el fet quotidià: la vida diària no s'ha de considerar com un context per al qual es donen unes pautes o es vetlla per una "imatge" de l'acció educativa, sinó com un conjunt de llocs i relacions en els quals es pot respondre a les necessitats dels nens i ajudar-los a trobar les seves pròpies respostes a aquestes necessitats.

Dimensions del quotidià

Les activitats escolars són viscudes en molts casos dins d'una col·lectivitat. Moltes vegades -colònies, convivències, viatges fi de curs, ...- es viuen en règim d'internat. És a dir, a ple temps. Per això, i tenint en compte que la vida quotidiana del grup ha de respondre a unes necessitats, tant de l'individu com del grup en general, la intervenció adulta, els mecanismes reguladors, els marcs de referència necessaris s'han de fomentar en la pretensió que cada noi, en la mesura de les seves possibilitats, trobi el lloc, el domini, i els coneixements que li permetin "benestar", fer uns aprenentatges, guanyar una independència personal. Amb poques paraules, s'ha de sentir segur i ha de trobar el camí cap a la relació intensa amb els altres. Aquests aspectes han d'impregnar la vida col·lectiva. I aquesta ha de permetre a tots els components l'adquisició del sentiment de pertinença a una col·lectivitat concreta.

El grau de relació entre la dimensió individual i la col·lectiva per mitjà de la vida quotidiana, és el factor que permet un guany qualitatiu de projecte educatiu. En aquest paper hi jugarien un paper important els professors, per la seva capacitat d'intervenir amb previsió, amb sensibilitat i flexibilitat, evitant els despotismes tant els de tracte excessivament individual, com els plantejaments col·lectius que "ofeguem". I sobretot en això hi ha un factor importantíssim com és l'equilibri entre les atencions personals i les atencions col·lectives (la tutoria individual i grupal).

El camp d'acció de la vida quotidiana en l'escola es situa en dues coordenades bàsiques: el pla temporal, configurat en el temps que el grup està en relació, les possibilitats de domini que ofereix, el coneixement mutu, els límits i la forma de regulació, en la línia que la vida quotidiana possibilita de "viure" el temps amb intensitat; i el pla especial com a medi més pròxim, espais i llocs on es viu la realitat de cada dia, la seva destinació, el coneixement i l'acció personal sobre ell, etc.

Utilització de la vida quotidiana

La utilització de la vida quotidiana no sols consisteix a prestar als nois unes atencions externes que serveixin per a aconseguir o mantenir l'ordre. Cal tenir en compte que la utilització de la vida quotidiana és un treball coordinat de tots els membres del claustre. És un treball global que requereix la presència de l'adult, encara que en molts aspectes els nens el facin sols. I en el qual és molt important on es col·loca el professor en aquest pla de la institucionalització del temps i de l'espai, les relacions i les normes. Amb això vull dir que cal la implicació dels professors amb tot el cos, i sense fer "comèdia". És un treball global, no pot plantejar-se fragmentadament sinó que ha de respondre a una estratègia de conjunt orientada als objectius globals de l'activitat educativa.

Crisi de valors?

En una societat on tot és en crisi -crisi econòmica, crisi cultural i ideològica crisi de la família, de la religió, i fins de la ciència- és fa difícil i alhora necessari precisar el sentit d'una expressió com crisi de valors.

En primer lloc, el més peculiar és el fet mateix que se'n parli, de crisi de valors. I més, quan sembla que sobretot preocupa no pas aquells qui n'estan més mancats, sinó aquells qui n'estan menys. És a dir, que d'avançada, ens cal observar qui en parla de crisi de valors i a qui es refereixen.

I així, tot i que el més habitual és sentir-ne a parlar als adults, bo i referint-se als joves, car, i tal i com apunta Ortega i Gasset en la seva teoria de les generacions, la generació adulta, o de gestació, pretén inculcar la seva cultura, els seus valors a la generació juvenil, i els valors formen part d'aquesta cultura. La generació de gestació, al veure que la generació juvenil refusa la seva cultura (conflicte generacional) ja parla de crisi de valors. Podem, però, matisar i dir que només en poden parlar els individus que en tenen consciència d'aquesta crisi, i que ens podríem referir, en parlar-ne, a tothom qui visqui en l'autocomplaença d'una consciència tranquil×la només pel fet de tenir-la muda.

Amb tot, cal observar que hi ha diverses maneres de parlar de crisi de valors.

N'hi ha una prou antiga i fins i tot tradicional, que consisteix en la crítica que es fa a uns individus o a una societat a causa de la incoherència que mostren entre allò que diuen voler i allò que efectivament demostren desitjar.

Hi ha una segona manera de parlar de crisi de valors i és la que es deriva d'una situació de confrontació o conflicte social en la que hi ha grups que defensen posicions diverses i alternatives. Sovint, en els joves dels anys 60 s'hi ha volgut veure l'aparició d'uns valors nous i revolucionaris, contraposats als tradicionals i conservadors del moment. Aquest conflicte, no és res més que el conflicte generacional, que origina una consciència de crisi de valors, en oposició a d'altres vistos com a alternatius. En aquest cas, doncs, ja no ens limitem a designar aquella distància que hi ha entre el dir i el fer, sinó que es parla de dirs i fers diversos contradictoris.

Tanmateix, ha anat apareixent darrerament una tercera forma de parlar d'aquesta crisi, una mica alarmant, que vindria a suposar que hi ha individus i grups d'individus que no tenen valors, o si es vol, que semblen no necessitar valors per orientar la seva vida. Hi havia als anys 90 una expressió que es va fer extraordinàriament popular i que expressa aquest fet: "el passar de", que ha definit tota una categoria d'individus, els "passotes", i fins una mena d'estil de vida, el passotisme. Aquell “passotisme” ha acabat derivant en l’individualisme que impera avui en dia.

Val a dir, que a vegades es tracte simplement de maneres de dir, de llenguatges diversos, que fa difícil saber si es parla de valors, i si són els mateixos valors o no expressats diversament. Però el cert és que això només és part del problema. Podríem avenir-nos, exagerant, a admetre, per exemple, que "guai" significa "sagrat" i que "tope guai" vulgui dir sacrosant. Ara bé, el problema, com dèiem, no s'esgota en el llenguatge, sinó en allò que és designat amb un llenguatge determinat. Per exemple, una celebració eucarística pot ser o és guai? I una cançó de Sau pot ser sacrosanta? ja veiem doncs, que no és a base de diccionaris d'equivalències que en treurem l'aigua clara.

Així doncs, allò que en aquests moments preocupa més seria aquesta possibilitat que existissin uns grups d'individus sense valors pels quals no valdria ni la reclamació d'una necessària coherència entre pensament i conducta - primer cas-, ni tampoc no hi hauria possibilitat de proposar-los valors alternatius, segons la concepció de crisi de valors que abans fèiem.

     Si ens adonem que qualsevol conducta està orientada cap a una finalitat, i que té un o altre sentit explícit o implícit per al mateix individu pensarem que aquesta suposada absència de valors és un engany. En aquest sentit, és possible que hi hagi un sistema de valors poc o gens implícit, i fins emmascarats, que trobin els seus canals de transmissió i estableixin formes de control i pressió de manera subtil i silenciosa. Però a més a més, és  un parany en el sentit que aquests valors dominants deuen l'èxit de la seva eficàcia per a imposar-se a la seva aparent inexistència. N'és un exemple paradigmàtica la publicitat: com més subtil sigui el missatge, com menys explícit es mostri, més actuarà a nivell del nostre subconscient, de manera que hi oposarem menys resistència, senzillament perquè n'ignorarem la pressió real.

Així doncs, l'aparent absència de valors, sovint amaga la imperiosa presència hegemònica del sistema de valors dominants. No és absència, sinó hegemonia quasi absoluta. I així, és lògic que aquells que parlen de crisi de valors no siguin, ara ni mai, els qui tenen el poder. I en parlen, en canvi, tant els qui han perdut el control dels valors dominants -o l'estiguin perdent-, com aquells qui es senten crítics amb aquests valors hegemònics i desitgen uns altres tipus de fonaments per a una nova societat.

En qualsevol cas, la presa de consciència sobre l'existència d'uns valors dominants, és el pas previ per a desvetllar la consciència crítica que ens porta cap a la defensa explícita, en veu alta, d'aquells valors que considerem més adequats. I en aquest sentit, només pot parlar de valors qui pot referir-s'hi o bé nostàlgicament amb els ulls posats en el passat, o bé amb la mirada cap el futur, esperançadament.

I si mirem avui el present, veurem que hi ha una certa tendència a recuperar valors comunitaris (encara li haurem de donar gràcies a la crisi) i oblidar un xic l’individualisme (la gent es fa molt costat ara que ens hem “d’estrènyer el cinturó”)

Aquest article el vaig escriure al 1992, 20 anys després, revisat, segueix tenint vigència. No és una mica trist?

La terra ens ho ensenya...

Avui he tingut la sort de poder creuar en autocar el nostre país, des de Barcelona fins al Pallars Sobirà. Ha estat un bon viatge, ha plogut alguna estona, i alguna estona hem tingut sol. És un viatge que ja he fet vàries vegades i que me'l conec prou bé. Però la nostra terra no hi ha dia que no et sorprengui. Gràcies a aquestes pluges, per alguns empipadores i pesades, el nostre país té, ara per ara molta aigua, i la terra ens ho retorna amb uns paisatges verds, amb uns camps de conrreu que es veun com creixen els cereals cap a amunt ben verds, suposo que serà un bon any de collites. Els embassaments i pantans que hem passat plens a vessar, fins i tot algun buidant-se en previsió de noves aigües. 

Res que Catalunya fa goig. Després d'uns anys amb poca aigua, amb incendis, la terra gràcies a l'aigua torna a reviure i torna a enriquir-nos. Un veient tanta verdor no pot fer res més que omplir-se d'optimisme i donar gràcies a Déu.

Que intel·ligent que és la mare terra. Quina lliçó que ens dóna. Nosaltres estem passant una crisi severa, igual que ella, sequera, però l'aigua la tornat verda, maca, esplendorosa.

No hauríem de fer nosaltres mateixos el mateix per superar la crisi? No hauríem de cercar aquesta aigua que fes que tots al nostre voltant tornés a florir?

I on és aquesta aigua? És una aigua que tots tenim a dins però hem de voler que brolli dels nostres cors per regar i saciar la set d'aquells que ho necessiten.

Ens hi posem?

El meu viatge a Albània

Dimecres, quatre de la tarda. Ens trobem tots puntualment, i cap a l'aeroport. Estem contents, crec som conscients de què tenim per endavant quatre dies diferents, especials. Marxem a Albània. Recordo quan era petit i vaig estudiar la geografia d'Europa, sempre m'havia cridat l'atenció aquell petit país que tenia per capital una ciutat anomenada Tirana. No en sabia gran cosa més, a part de que la bandera era vermella amb una àguila amb dos caps negra, i que em suposava que en aquell país deuria ser molt abundant el color blanc (alba en llatí és blanc). Ara ja més gran, en sé més coses, però no gaires més, sé que van patir una dictadura comunista, que es va acabar quan el dictador va traspassar. Que estan en una democràcia (sí més no hi ha eleccions i la gent va a votar). Que van intentar entrar a l'Unió Europea però els van dir que no (mala senyal, l'economia no deu ser gaire forta). I que, pel fer d'haver estat tancada al món durant molts anys té molts paratges naturals verges i molt bonics. Ja veurem que ens hi trobarem... Ep, ja hem arribat a l'aeroport, realment la terminal 1 és espectacular. I quin munt de gent i de vols que hi ha al nostre aeroport. Agafem el primer avió cap a Roma. Durant el vol aprofito per llegir un llibre d'una noia que ha estat al Camerun i mitjançant els mails que ha escrit durant tot un any va narrant la seva experiència com a voluntària en un hospital. És un llibre interessant, us el recomano (Cartes des del Camerun, Anna Escur, Editorial Baula).
Ja hem arribat. Ja puc dir que he estat a Itàlia i a Roma. Tenim una hora per recórrer quasi de punta a punta l'aeroport de Roma i fer un entrepà. L'aeroport potser és més gran que el nostre, però se'l veu més vell. Hem tingut el temps just. Agafem un nou avió i cap a Tirana. El viatge de Barcelona a Roma paisagísticament és avorrit, volem sobre el mar. El de Roma a Tirana és més bonic. Al ser de nit veiem una Itàlia totalment il·luminada, viva. De cop s'apaga els llums, sobrevolem el mar, i al tornar a volar sobre la terra, si que es veuen llums, però déu ni do de la diferència. No es veu la vida d'Itàlia. És la primera impressió real d'Albània. Si hi ha menys llum, per alguna raó serà, potser perquè tenen menys energia, potser perquè els carrers no estan tan il·luminats, ...  Durant el viatge una senyora ens ha posat la por al cos. Compte amb el canvi de moneda, amb la bossa, amb els taxis, en sortir de nit... Glups! Ja veurem si és així... Aterrem. És un aeroport petit, només té 7 o 8 portes d'embarcament i una sola porta d'entrada des de les pistes. Hem de passar "el control de fronteres". Tot i que es veu un aeroport nou, la diligència i velocitat dels funcionaris ens recorden que estem en un país diferent. També recorden una mica els "funcionaris" que teniem al nostre país abans de la transició. Al cap d'una bona estona, tots hem passat el control, ens han segellat el passaport, i tenim les maletes. La Josefina i el Simon ens han vingut a rebre i ens acompanyen a l'hotel on dormiren aquests dies. Triguem una mitja hora en arribar però en aquest recorregut ja veiem moltes coses sobretot pel que fa a la conducció. No cal cinturó de seguretat (no és obligatori), la línia continua és per fer fer bonic, el clàxon sona un cop cada minut, com per fer saber als altres que ets aquí, els passos de vianants només són unes ratlles pintades al terra... Un veritable caos. També veiem que hi ha moltes benzineres (ens expliquen que n'hi ha moltes perquè serveixen per blanquejar diners...). Arribem a l'hotel. És mitjanit. Cadascú a la seva habitació i a dormir. Demà hem de matinar. Les habitacions són força netes, tot és molt correcte, però és com si estiguéssim uns quants anys enrere, tot es veu antic. Abans de dormir penso en tot el dia, feia unes hores estava a l'escola celebrant la festa de santa Joana, i ara sóc en un lloc desconegut, amb una llengua desconeguda... a veure si demà podem conèixer una mica aquest país i la seva gent i la seva realitat, i tot pensant m'acabo dormint. Bona nit!
Dijoous, ja és de dia. No sé si he somiat o ha estat real, però he sentit campanes a les cinc i a les vuit del mati. Després me n'assabento que no, eren reals. A les cinc tocaven per cridar a la pregària a la mesquita, i a les vuit, des de la parròquia del Sagrat Cor tocaven el Kumbaya Déu meu. Esmorzem i ens venen a recollir. Anem a fer turisme. Visitarem l'antiga capital d'Albània, on hi ha un museu que ens explicarà una mica la història del país i una mena del que aquí diem ecomuseu. El viatge de dia ens permet veure moltes més coses. El tràfic a la ciutat, i fora de la ciutat també, és bastant caòtic. L'asfaltat de les carreteres no és que sigui molt bo, sovint hi ha sots. Podem veure els edificis, molts d'ells semblen inacabats, totes les construccions es veuen velles, de l'època de la dictadura, però no se'ls hi ha fet cap reforma. Potser a la ciutat li cal una campanya com la de Barcelona, renta't la cara. Però no és un problema de la capital. Pels poblets que passem la situació es repeteix. Passem per un riu, mirem, i recorda en riu Llobregat en els seus pitjors moments, com quan era amarronat. Però davant de tanta misèria (segurament no és la paraula més adequada) veiem que molts pisos tenen aire acondicionat o antena parabòlica. Sobte. Sabeu quin és el cotxe que més veiem: mercedes. Sí, mercedes, i sorprèn, ja que el sou mig són uns 300 € al mes i un cotxe d'aquests deu costar pel cap baix, i tirant curt uns 9.000 €. Albània és una terra de contrasts.
Arribem a la fortalesa de Krujë i visitem el museu. S'explica l'alliberació del país de la invasió turca gràcies a l'heroi nacional Skënderbeu. Un museu d'exaltació nacional semblant al que hi ha amb Don Pelayo i els asturs. Si més no, veiem que és un país que vol estar unit, que el seu nom real Shqipëria vol dir terra d'àguiles, i que hi ha moltes pintures, escultures, literatura i música al voltant del seu heroi per tot Europa. Les vistes des de la fortalesa són espectaculars. Sortint del museu visitem l'ecomuseu, una antiga casa rural dels rics del poble del segle XVIII, de religió musulmana. Deixem-ho en interessant. Anem a dinar, crec que no ens arrisquem, tots dinem pizza, tret d'uns agosarats que demanen un plat de xai rostit. Tot força bo. Inclús el vi albanès. El preu sobte. Menys de 8 € per cap.
Després de dinar visitem el carrer de les botigues de souvenirs, hem recorda altres ciutats que he visitat que tenen carrers semblants, per citar-ne una Lourdes, Cangas de Onís, i moltes altres que coneixereu. En totes les botigues et conviden a entrar. Totes tenen el mateix. Entro en una, demano si tenen pins, em diuen que un moment, i veig com se'n va a la botiga del costat i torna amb un pin. Me'l quedo. Només sortir la noia de la botiga em convida a entrar a la seva botiga. Que espera, que compri el mateix pin una altra vegada? Deuen vendre molt poc, tot i que veiem passar molta gent. M'aturo una estona a observar. Sí, passa molta gent, però molt poca compra. De què deuen viure? Hora de tornar. Pugem a l'autocar i tornem a Tirana, on anem a celebrar la nostra fe a l'església del Sagrat Cor que té unes pintures molt maques. Sembla ser que el pintor és de religió musulmana, i va fer servir la seva dona com a model de Maria, i a ell mateix com a model de Josep. Són realment molt maques. De la celebració no entenem gran cosa, és en albanès, però això no ens impedeix de viure i celebrar la nostra fe. El llenguatge de Déu no en sap d'idiomes, el llenguatge de l'amor parla als cors, i els cors saben escoltar-lo. Acabem la jornada sopant amb la comunitat. Un sopar senzill, però molt bo, perquè res és més bo que el pa compartit. És un sopar alegre. Abans d'anar a dormir, fem un darrer got tots plegats comentant les anècdotes del dia. Albània és una terra de contrasts. A per cert, la por de l'avió, no n'hi havia per tant. No sabem que passa amb els taxis, però no ens han intentat prendre res, i de nit no hem passat pas por. L'única por la passes quan has de creuar un carrer transitat. Demà serà un nou dia.
Aquest matí de divendres, a les vuit les campanes han tocat un ave maria. Després d'esmorzar hem anat a l'escola d'infantil. La veritat, dins de les aules quasi cap diferència amb les nostres. Nens i nenes alegres que gaudeixen amb l'escola. Pugem a la furgoneta i cap l'escola. Ja arribem. Si aquesta escola la fessin ara a Barcelona, no crec que tingues alumnes. Només es pot arribar en cotxe. Just al davant hi ha una deixalleria. Les vistes cap a un altre costat són una autopista ... Però l'edifici és preciós. De nova construcció, aules grans, espaioses i molt il·luminades. Les pissarres una mica petites. Una aula d'idiomes que més d'una escola voldria tenir (de fet ens expliquen que acaben l'escola havent estudiat fins a quatre idiomes: albanès, italià, anglès i castellà). Una gran sala multifuncional. Però no tenen capella. L'escola és laica. Es demana a les famílies que malgrat sigui laica respectin el tarannà pedagògic humanista cristià de la Companyia. S'ofereix catequesis en horari extraescolar  (van a classes de 8 a 1 si fa o no fa, les tardes lliures!). I camp de futbol, bàsquet, volei, esplanada per fer jocs, terreny per fer hort escolar ... vaja una meravella. En tota l'escola només he vist una imatge de la Mare de Déu, de la nena maria, feta a Montserat, però no ho diu qui és. Després de la visita comencem amb una missa. Només hi assisteixen els alumnes de 6è fins a 9è. És optativa. No obliguen a assistir-hi, però a mi em dóna la sensació que hi són tots. Hi ha uns 10 alumnes que fan d'escolanets, i una quinzena que canten les cançons. La celebració és en albanès, però el mossèn, jesuïta francès que porta uns 20 anys a Albània, és molt expressiu, i acabem entenent alguna cosa del sermó, que per cert és força llarg. Després de la celebració es donen els premis Santa Joana als alumnes del darrer curs que per la seva excel·lència ja sigui en els estudis o en el seu fer com a persona hagin destacat al llarg de la seva escolarització. És un moment molt emotiu. Les quatre noies que reben el premi se'ls nota la il·lusió que els fa rebre el premi. 
I arriba el moment d'inaugurar l'escultura de Santa Joana. L'escultura ha fet tot un viatge des de Barcelona, fins i tot va arribar abans d'hora, com si volgués anar a l'escola de Tirana per ser-hi present ja. És un moment molt maco. Hi ha parlaments de la directora d'allà, del director d'aquí, de la Provincial, dels alumnes, es beneeix l'estàtua i als presents, intercanvi de clauers, pins, regals, una cançó, una dansa ...  Un moment històric. De fet és un primer pas del que possiblement haurà de ser un llarg camí que podem fer plegats l'escola d'Albània amb la de Barcelona. Amb l'escultura de Santa Joana hi hem posat la primera pedra. Fins hi tot vam cantar l'himne de Santa Joana, ells en Albanès nosaltres en català.
Després ja us ho podeu imaginar, un aperitiu, intentar parlar amb un, amb un altre, l'idioma és una mica un problema, però entre el castellà, l'italià i una mica d'anglès, un s'acaba entenent. Un darrer regal, una petita imatge de Santa Joana per tenir-la a la sala de professors. És molt ben rebuda i acollida.
I tot seguit, cap a la comunitat per fer un festiu i alegre dinar. Ja amb la panxa plena ens queda tota la tarda. Primer de tot, la Marisa (monja de la Companyia d'origen albanès) amb el suport de power points i la Laura ens expliquen una mica més com és Albània i quina ha estat la missió i el paper que han dut a terme les monges des de què són aquí. Tot i que és molt interessant, més d'un de nosaltres, jo inclòs, no ens hem pogut estar de pesar figues una estona.
Acabem la tarda visitant la mesquita i la catedral ortodoxa i veient la ciutat. Sopem en un restaurant de carns a la brasa, només tenen això carns i amanides. Sopem per uns cinc euros. Anem a fer un gelat i a dormir. Demà al matí cal tornar cap a casa. Ha estat un dia molt llarg i molt intens. Moltes emocions, alguna que altra llàgrima d'emoció ha caigut. Conèixer la feina que ha fet la Companyia de Maria aquí et fa pensar molt. Han fet i fan una gran obra. I nosaltres ens queixem de la crisi (que ho hem de fer, no confonguem les coses), però potser hem de relativitzar una mica les coses i donar gràcies del que tenim, que n'hi ha que no tenen tant. Ara que hi penso, quasi bé no he vist nens pel carrer a la tarda. El que si he vist són moltes paradetes pel carrer. Ens diuen que són els mateixos pagesos, cullen i venen. També hi ha moltes paradetes de venedors de tabac, que per cert és la meitat de barat que aquí. Guàrdia Urbana, policia, quasi bé no n'hem vist. Ambulàncies, quasi bé no hem sentit cap sirena. Tirana que és la capital d'un país de tres milions d'habitants té una població d'un milió d'habitants i sols té quatre esglésies cristianes. Algú pot pensar que això és normal en un país musulmà o ortodox, però la qüestió és que aquest país fins fa 20 anys era laic. El dictador fins i tot va derruir la catedral per en el seu lloc fer-se un mausoleu. No sé si és un poble molt religiós, però els temples de les tres confessions són oberts o tothora. M'acabo adormint sense saber qui ha guanyat la copa del rei.
Dissabte, el darrer dia a Albània. Les campanes avui han tocar el Regina coeli. Abans de l'hora dels adéus tenim temps de visitar la catedral de Sant Pau, de nova construcció. Hora dels adéus. Viatge a l'aeroport. Visita a les botigues de l'aeroport. Agafem de nou l'avió.

De nou a Roma, dinem, alguns compren pasta, avió de nou, arribem a Barcelona. Foto final. Cap a casa que ara toca descansar.  Descansar i pair.

I toca compartir. Això és el que hem fet a Tirana. Hem conegut una realitat. Segurament una petita realitat d'un gran país. Però és la que hem viscut. Sembla mentida que en tan poca distància uns estiguin tan bé i d'altres estiguin com estan. Si no tens pressa, mira't aquest vídeo. Són les imatges que he captat. Treu tu mateix les teves conclusions. Jo, n'he tret unes quantes, una d'elles, és un país de contrasts.

Montserrat a peu ...

Aquest cap de setmana la Caminampa del col·legi Lestonnac ha organitzat de nou una pujada a Montserrat. La segona, no són moltes, però tot apunta que acabarà sent una tradició de l'escola. S'havia de fer fa quinze dies, però el temps no va convidar i l'organització amb bon criteri va canviar les dates. Això ha provocat que molts que volien no la poguessin fer i de què alguns que aleshores no podien aquest cap de setmana han pogut.

La novetat d'enguany ha estat que alguns l'han fet en bicicleta. 

Tots, els que han començat a Barcelona, o a Terrassa o a Monistrol i els ciclistes, els organitzadors,  els col·laboradors, tots crec que estem contents que com ha anat i de segur que tot el viscut ha estat fenomenal i amb ganes de repetir, perquè segur que qualsevol us dirà que fer tota aquesta excursió per posar una peça d'un puzle val la pena. Segur que sí, perquè com ja he dit d'altres vegades, en aquesta vida ja és prou important arribar, però el que de veritat val la pena és el camí, perquè és en el camí on riem i plorem, on parlem i escoltem el silenci, on ... vivim i estimem.

El meu petit homenatge a la 2a pujada a Montserrat aquest vídeo: Montserrat a peu en 15 minuts.

Fins l'any que ve!