Estem vivint una situació de canvi: globalització, postmodernitat, societat post-industrial, post-religiosa, indignats, ... Ens trobem en la tercera revolució industrial: la microelectrònica, la informàtica i la xarxa. Tot plegat implica un canvi, és el fi d’una època i el naixement d’una nova? Implica que hi hagi crisis de valors? I també hi ha crisis de religió o de Déu? Cada cop hi ha més no creients, indiferents (entès com estadi d’allunyament de la fe). Hi ha una radicalització de la indiferència: què més dóna això o allò, que més dóna una religió o no. Ens trobem amb la tercera mort de Déu? (la primera Jesús, la segona Nietzsche). Com podem pensar en Déu després de la segona gran guerra, després de Uganda i Ruanda, després d’Irak, les Torres bessones, Madrid, ...?
Darrere de la gran crisi econòmica hi ha hagut una gran empenta governamental en diners cap a aquests grans monstres econòmics que han provocat la crisis per tal de què no s’enfonsin i ens enfonsin encara més, creant unes dinàmiques econòmiques que provoquen una tendència de fer desaparèixer o si més no de fer minvar l’estat del benestar, i per tant provocant un malestar general en la societat on, a part de veure perillar tot allò que s’havia aconseguit, cada cop més van creixent i prenent més força els valors individuals per sobre dels valors socials.
Ens trobem que també hi ha crisi de valors (entenent per crisi com un canvi brusc –caldria analitzar si favorable o advers- del valors que imperaven) on emergeixen amb força l’individualisme (jo sóc el primer, el més important, no necessito dels altres per ser feliç, per obtenir plaer ...), l’hedonisme (la recerca immediata i ràpida de plaer, de satisfaccions, encara que siguin de curta durada i a poder ser sense ja i ràpid, amb la consegüent pèrdua de valors com ara el sacrifici, la constància, l’esforç,...), la immediatesa (les coses han de ser ara i ja, amb al pèrdua de valors com ara el valor temps, la generositat, la paciència,...). Usant un símil, avui els nostres alumnes viuen sota la cultura del zàping, passen d’una cosa a una altra en la seva vida en un obrir i tancar d’ulls, fent que les vivències siguin superficials, la reflexió desaparegui, perdent la interiorització dels moments viscuts, transformant les nostres vides en un soroll constant on no hi ha mai silenci.
En la nostra escola constatem aquests canvis de valors i també veiem com està sorgint un nou concepte de família (la família ja no es entesa només com pare i mare i germans, sorgeixen nous personatges, padrastre, madrastres, germanastres, monoparental, ...) Evidentment això provoca que hi hagi un canvi en la prioritat dels valors i un canvi en la pròpia escala de valors. L’alumne volent o sense voler amb aquestes noves situacions acaba posant per davant els valors personals i individuals per sobre dels comunitaris. Els nostres alumnes arriba un moment que viuen com en dues escales de valors. Saben perfectament que dir i com comportar-se a l’escola, i quines altres coses i dir i quines altres actituds tenir amb la família. Semblantment succeeix amb els pares i mares, que amb el ritme actual de vida, juntament amb la crisi provoca que entre les hores de feina, les hores que vull dedicar-me a mi mateix, i una llarga llista de més coses quedi poca estona de dedicar als fills, i en aquesta poca estona l’educació en valors que nosaltres considerem importants per a ells passen a ser secundaris ja que en prioritzen d’altres. Això ens fa plantejar que caldria revisar com fem arribar els valors als nostres alumnes. En la societat actual, possiblement l’escola hauria d’agafar el relleu en la transmissió de valors que abans venia molt més de casa. Potser l’escola hauria d’escoltar més quines necessitats té l’alumne per tal de poder-li donar allò que demana, sense oblidar allò que també nosaltres volem transmetre.
Aquest seria un dels grans reptes de l’escola avui, escoltar, afrontar la realitat i reflexionar, però cal fer-ho ràpid, hem d’anar al mateix ritme que la societat. I dins d’aquesta escolta caldria analitzar amb profunditat perquè cada cop més costa el treball en equip, el treball cooperatiu, el fer grup. La nostra Església està fonamentada en diferents valors, i un d’ells és el valor de la comunitat. Com podem viure l’Església si els nostres alumnes no acaben de ser capaços de viure en comunitat? I no només els alumnes, nosaltres mateixos, l’equip docent, també ens costa, hem de ser autocrítics, i intentar anar tots amb una mateixa línia, caldria que fóssim conscients dels valors que com a escola de la Companyia de Maria volem viure i transmetre. Valors que si no són viscuts en comunitat no tenen cap sentit. I per fer viure la comunitat cal fer viure també als alumnes els fet de sentir-se comunitat, i no només membres d’una classe o nivell. Som membres de tota una escola que forma part de la gran família de la Companyia de Maria. Som ciutadans que la majoria vivim en un barri (Eixample) que té una vida i uns dinamismes diferents d’altres barris. Som cristians pertanyents a la gran comunitat que és l’Església.
L’anàlisi de la situació actual pot donar la sensació de què no hi ha esperança, però Ell ens diu que tot és possible (Lc 18,27). Ens pot confondre, però cal pensar que Ell ens ensenyarà el camí (Pr 3, 5-6). Ens pot fer sentir cansats, de no poder més, però ens hi veiem capaços perquè Ells ens enforteix (Fl 4,13).
Per fins i tot, quan hi ha poca esperança, els cristians hi podem veure moltes llums, i una d’elles es veu si hom comença a mirar amb més detall la societat, on es troba amb una gran quantitat de joves anònims i silenciosos que com la viuda pobra (cf. Mc 12,41-44) han donat el que han pogut (el seu temps lliure) sense esperar-ne res a canvi, sense fer soroll, però que quan convé es capaç de mobilitzar-se i fer soroll per temes socials, demostrant que tenen ben arrelats el valor de la solidaritat.
Al 1492 ja va haver-hi un canvi important. La impremta marca una època. Es treu la informació a l’Església i es posa en mans del poble. Avui està passant quelcom semblant. Vivim en un món on cal pensar universalment sense oblidar la nostra terra. En el grans moments de les xarxes socials, la informació ja no està en mans de les universitats, les biblioteques, dels savis i erudits, està a l’abast de tothom. Això provoca un canvi en la manera de llegir la informació, de tenir-la, ara s’interpreta, es rellegeix, es reescriu ... i l’escola també cal que hi entri en aquesta dinàmica. No són les eines del futur, són les eines del present, de l’ara, i no ens ha de passar com acostuma a passar, que ens quedem endarrerits.
(text confeccionat a partir de les reflexions de l'Equip de Pastoral del Col·legi Lestonnac)
