Crisi econòmica ...

Aquesta crisi econòmica que alguns estem patint (la classe mitjana) més que d'altres (la classe rica i benestant) no és en realitat una crisi d'ambició -entenent l'ambició com el desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi- que l'únic que ha acabat provocant que cada cop ens tornem éssers més individualistes que acaben oblidant que vivim en comunitat?

Els països rics, els grans bancs, els "homes poderosos" -poderosos perquè tenen un poder, l'econòmic i poden imposar la seva autoritat, l'econòmica, fent i desfent com volen i enfonsant o aixecant un país- de la terra ens han fet creure a la resta que podíem viure molt millor i per sobre de les nostres necessitats i de les nostres possibilitats. I vinga, tots a acumular somnis de benestar, de grandesa, que no hi ha límit, que podem gastar tranquil·lament, encara que mentre una gran part de la població mundial mor de gana, en conflictes bèl·lics, malalties... però per això hi ha les ong's, oi? Però de cop i volta, no sabem ben bé com, tota la nostra seguretat, totes les nostres possibilitats, els nostres somnis, mica a mica s'han anat esfondrant.

Aquesta crisi em recorda la paràbola del ric insensat que ens explica Lluc al seu evangeli (Lc 12,16-19) Durant molt anys hem estat i afegiria que sense voler, molt individualistes i insolidaris, només en pensat en nosaltres i en el nostre bé immediat. Sincerament crec que no superarem de veritat aquesta crisi econòmica si no lluitem realment per què hi hagi un canvi profund en el nostre estil de vida, segurament podem viure una mica més austerament. Fa anys es parlava del 0,7 per cent. Potser caldria que fos un xic més, potser caldria que compartíssim no només el que ens sobra (si es que ens en sobra) si no que compartíssim el nostre benestar. I quan compartim el nostre benestar, redescobrirem que vivim en comunitat i que junts podem fer moltes coses, i és junts que ens en sortirem d'aquesta crisi.

Hem de deixar d'estar pendents dels nostres interessos personals i començar a estar una mica més pendents de la bondat, la tendresa, l'amor, l'esperança, la caritat ...

Sí, pensar-ho és fàcil, dir-ho tampoc costa gaire. Però si ens hi posem tots, vols dir que no ens en sortirem?

Reflexions a l'inici de les vacances escolars

Ja fa dies del tema dels bancs, ja fa dies que el Barça va perdre la lliga (feia temps que no passava), ja fa cinc dies que els nens i nenes estan de vacances,  i ara, que?
El Barça va perdre la lliga, però sorprenentment no ha passat com al 2007 que tots encara esperem una explicació. L'única que va rebre era que fixàvem i veníem. No hem guanyat però estem contents, bé no gaire perquè l'entrenador diu que s'ha buifat i s'ha de tornar a omplir i necessita un any de repòs (m'agradaria saber que passaria si al nostre país tots aquells que es buiden en la seva feina cada quatre anys demanessin un any sabàtic...)
Els nens i les nenes estan de vacances, ja tenen les seves notes i informes (no fa pas gaire que les acabo de donar), i ja van pensant com encarar el nou curs, o potser no, o potser ho pensaran durant l'estiu, ves a saber.
Però malgrat el Barça, la Bankia, el Rajoy, en Mas, l'eurocopa, els jocs olímpics que estan apunt de venir, la retallada de sous, malgrat tot, tot, tot, la vida segueix i segueix endavant per l'esforç diari de moltes persones anònimes que sovint ningú d'ells s'enrecorda. El carrer està net perquè algú el neteja, podem desplaçar-nos ràpidament per la ciutat perquè algú condueix un mitjà de transport, passem pels semàfors perquè algú es preocupa de canviar les bombetes quans es fonen (bé val a dir que hi ha uns quants ciclistes que això no els importa gaire perquè per a ells el semàfor és un pal groc decoratiu que les seves llums no serveixen per re), tots sabem llegir i escriure i sumar i restar i un munt de coses més perquè durant un temps de la nostra vida vam anar a un lloc que es diu escola, i uns mestres ens van ensenyar això i molt més. I potser ja començaria a ser hora que algú es preocupés una mica més per ells, que amb la crisi ja no sé quan ens han rebaixat el sou, però us asseguro que molt.
Polítics, a veure si feu alguna cosa pels mestres, i no només cursets d'anglés i estades a anglaterra.

I per acabar, avui podem dir que he tancat el curs 2011-2012. Han estat deu mesos amb 24 alumnes (ve de fet 25 però només durant uns mesos) amb els que hem treballat des del primer fins el darrer dia, amb els que hem compartit alegries, penes, joc, aprenentatges, ...

Tots teníem ganes de què arribessin les vacances d’estiu, el curs ha estat llarg i hem treballat molt i hem fet moltes coses plegats. Hi ha hagut temps per a tot.

Tot ha tingut el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha hagut un temps de fer noves amistats, i un temps de perdre’n, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de perdre el temps i un temps d’aprofitar-lo,un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar i un temps de trobar, un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha hagut sobretot un temps d’estimar. Perquè com us he dit un munt de vegades “estimar és la plenitud de la llei”.

Espero de tot cor que “mantingueu l’amistat entre vosaltres" .

Gràcies, bon estiu a totes i a tots i moltes gràcies per l’any que hem viscut plegats.

Viure valors tot caminant cap a Montserrat!

Tot va començar amb una xerrada diguem-ne d’aquelles de cafè comentant l’anada a Montserrat. “L’any que ve pugem a peu” que diu l’il·lusionat, “Vols dir?”, diu el que se la veu a venir; “Però això serà tota una feinada!”; pensa el realista. I mica a mica, aquella conversa banal, entre riures, comentaris i silencis. va prenent forma, va prenent cos.

Uns quants il·lusionats es reuneixen, es donen conte de què sols no podran, que necessiten ajuda. I demanen ajuda. I la troben. Ja no són uns quants, són una colla, una colla que tots formen part d’una mateixa comunitat. I s’engresquen i ho tiren endavant. Ningú té clar si serà un èxit o no, però tothom hi posa ganes i il·lusió. Tothom dóna el millor de sí. Així, a empentes i rodolons, arriba el gran dia. Tot surt brodat, tot surt rodó. És com veure una d’aquelles pel·lícules tan bucòliques en què tot el que passa és maco, emotiu, sincer alegre... bé, més que veure, “Viure” una gran experiència que a tots ens ha acabat enriquint. I ens ha enriquit perquè em viscut un munt de coses, un munt de valors.

De tot el viscut jo destacaria quatre valors. El primer el de l’esforç. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions difícils. És aquest valor el que farà que hàgim superat situacions adverses durant la caminada i el que farà que siguem millors en el futur. Caminant no ens havia de preocupar caure en situacions difícils, però sí com sortir-ne. Hem viscut i reforçat el valor de l’esforç, que si el seguim treballant ens ajudarà a fer una societat més forta i més preparada (les crisis no se solucionen soles).

En segon lloc també hem viscut el valor del desinterès, diem que algú actua interessadament quan les seves accions sempre van encaminades cap a un benefici personal, i és aquest sentit que hem estat desinteressats. Actuar desinteressadament és donar sense esperar res a canvi, es convidar sense esperar ser convidat, és somriure sense esperar que et somriguin, és estimar sense esperar una reciprocitat. Una persona desinteressada és lliure perquè les seves accions no tenen cap dependència. Les fa en el seu caminar i punt.

Un tercer valor viscut ha estat el valor de la confiança, que vindria a ser allò que algú espera de tu, o tu d’ell, o tu de tu mateix. Dit d’una altra manera, és tenir fe en aquesta persona, en tot el que farà i dirà, i és tenir fe en tu. Sense confiança no pot haver-hi una veritable amistat. No hi pot haver-hi una relació que faci créixer i que acompanyi. No hi té cabuda l’amor. Però hem d’anar amb compte amb els excessos i els abusos de confiança. Una relació basada en la confiança demana una doble responsabilitat. Demana creure en l’altre, i això no sempre és fàcil, però és important i vital per a poder fer camí junts.

I sobretot hem viscut el valor de l’amistat. Amistat, quina bonica paraula. Però quan arriba el moment de definir-la sorgeixen un munt de dificultats. Potser podríem pensar que cal què tingui una amistat per poder-la definir. Una amistat necessita generositat, disponibilitat i entrega, cal que els amics parlin, i riguin i plorin junts, necessita també fidelitat, cordialitat, respecte, i sobretot confiança en l’altre, fe en l’altre, esperança en l’altre i sobretot estimar-lo. El camí de l’amistat verdadera no és un camí fàcil de fer, però és un camí que val la pena fer-lo amb un amic. Talment com hem fet amb el camí cap aMontserrat. I segurament hem viscut molts més valors en aquest camí que hem fet junts.

Totes aquestes vivències, aquests valors viscuts, aquest camí fet, és el mateix que si fa o no fa segueixen els cooperants del FISC quan tiren endavant un projecte, la diferència és que ells, per acabar vivint la pel·lícula els cal l’ajuda d’altres i malgrat ens pesi, els calen diners. Enguany hem recollit diners per aconseguir un ecògraf per l’hospital de Kyondo. Ara per ara, amb la loteria, la botiga de Comerç Just, l’esmorzar solidari, les polseres, els sobres, el concert solidari, les celebracions de la Confirmació i de les Comunions, portem recollits 9.443’25 €. Encara falta el tram final, la pujada des de Monistrol fins aMontserrat. L’ecògraf és a punt de ser aconseguit gràcies a l’esforç, desinterès i amistat i confiança de tota la comunitat educativa. Hem de seguir pujant a Montserrat.

(article publicat a l'Infonnac, revista de l'AMPA del col·legi Lestonnac, de juny de 2012)

15 de maig, Santa Joana de Lestonnac

Demà, 15 de maig és Santa Joana de Lestonnac, fundadora de la Companyia de Maria.

Heus aquí un víde homenatge:

Santa Joana

El Concili Vaticà II, 50 anys després – VIII (i últim)

 Reflexions, idees, pensaments de la taula rodona sobre el Concili Vaticà II i avui, amb en Mn Josep Escós, en Joan Rigol, en Lluís Foix i na Gna Teresa Forcades.

Que ens demana el CV-II avui?

JE: La Bíblia ha adquirit molt força. La litúrgia esta molt més centrada en el Crist i en tots, que formem un sol poble. Hi ha diferents maneres d'exercir com a sacerdot, des del rector dictador preconciliar al que dona joc i està atent a tot i a tothom. Va ser bo posar primer el poble. La jerarquia ja vindrà. Hi ha hagut una apertura a tot tipus de gent. Avui hi ha molta gent que fa estudis teològics. Hi ha una relació normal amb d'altres esglésies. Cal fer una reflexió sobre l'Ètica i el seu fonament; l'Ètica en la penitència; l'Ètica i els "nous capitalismes"; l'Ètica i els drets nacionals, llengües i pobles; la jerarquia i el poble. Avui hi ha moviment responsables que han sabut organitzar-se i caminar sense la jerarquia (tot i ser-hi present, conciliari).

LF:  La GS ens porta una obertura al món. Un diàleg amb el món. Una comunió espiritual amb la resta d'homes per fer patents els valors del cristianisme. Pressuposa la llibertat de tots. El CV-II la promociona. En l'Església hi cabem tots. La llibertat és en tot. Un creient pot, i hauria de ser, amic de tothom. S'ha avançat molt en el diàleg entre religions (potser intrareligió no tant). Cal viure la fe al marge de la jerarquia. Tots hem de ser conscients de la nostra identitat.

TF: Hem passat del diàleg a la por, i de la por a la llibertat i a la corresponsabilitat. L'esperit del concili és el diàleg, entès com l'apropar-te a l'altre per aprendre una cosa nova de l'altre (i que sigui fonamental). Tenim coses a dir, i hem de dir-les. Avui tenim por d'aquells que des de dins critiquen la nostra actuació. Avui no hi ha un diàleg veritable (diàleg intern). La jerarquia no dialoga i el poble té por i calla (o se'n va). No tot és dir no a l'abort i no als matrimonis gais. L'Església és quelcom més.

JR:  La GS fa una antropologia cristiana potent d'entrada al món per construir un món més humà. En la societat actual, molt mercantilitzada, s'ha perdut el sentit del temps de missió. La sobreactuació jeràrquica acaba emportant-se l'acció de la base. En un món tan mediàtic, es perd el missatge. La SC ens pot qüestionar com és que cada cop hi ha menys gent a les celebracions i menys joves. Avui la societat fa actes molt emotius i les celebracions són molt simbòliques i no atreuen tant com l'emoció. LA DV, l'ambient d'avui ens porta cap a la fe? La vivència, avui, és molt personal. Cal acompanyament i testimoniatge per ajudar a escoltar i llegir la Bíblia. La LG, l'Església avui és més una jerarquia que un poble. La nostra Església, la catalana, no hauria de tenir por de ser Església. La LG ens empara, el Concili ens ho permet, però ... per què tenim por dels bisbes?

Altres idees ...

El cristianisme no és només una qüestió d'omplir misses-

Els documents no s'han fet prou operatius.

1Co 3, 16-17: "No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres."

El Concili Vaticà II, 50 anys després – VII

Reflexions, idees, pensaments de la xerrada de  Mn. Salvador Pié: La recepció del Concili entre la reforma i la restauració.

Trobem diferents maneres d'interpretar la recepció del Concili. N'hi ha que defensen dues fases, una primera d'euforia, fins el 1968 i una segona de desil·lusió, a finals de la dècada dels 80 del segle passat. Ratzinger proposava tres etapes, una primera fins els 80 d'il·lusió, una segona de discussió als voltants de 1985 i una tercera d'estabilització interna i cerca d'una major estabilitat catòlica. Rovira i Belloso proposa una primera etapa d'il·lusió, una segona d'assolir la comunió i articular el concili. Una altra vessant proposa una etapa de discontinuïtat i una segona de continuïtat.  Com veiem hi ha diferents maneres de veure la recepció del Concili, tot depèn de com es vegi, s'estudiï, s'interpreti.

Pau VI ho tenia molt clar i va cercar constantment que no succeís el mateix que va passar en el Concili Vaticà I. Buscava incansablement un esperit de consens, que no s'arribés al trencament.

El Concili va ser una transició, entès com una nova forma de fer Església.

Trobem dues maneres de llegir el Concili, l'escola de Bolonya que parla del Concili com un esdeveniment, amb tot el que comporta, o l'escola de Turinga, que parla d'un text fundacional. En tots dos casos, els documents perden força.

A l'homilia de Benet XVI en motiu dels 40 anys de clausura del Concili planteja l'hermenèutica de la reforma i la renovació en la continuïtat de l'únic subjecte església que el Senyor ens va donar.

En Benet XVI hi ha renovació i reforma. S'inspira molt sobre Plató (de fet es defineix com a platonista). També hi ha contraris al Papa, els tradicionalistes i Lefebristes.

Cal una recerca de la identitat de la teologia del Concili. El Concili no és una cosa més, és quelcom que vol, que cerca reformar. Cerca escoltar el món. Vol subratllar que va ser un concili pastoralista. Per Joan Pau II és una profecia.

Cal recuperar el caràcter magisterial que propugnava.

La fe és acolliment d'un testimoni. Ens cal ser més acollidors. El Concili no són texts per argumentar, són texts per testimoniar. Caldrà doncs, recuperar una lectura creient del Concili.

El Concili vol prioritzar l'escolta atenta de la revelació.

El Concili és un text de compromisos.

Pel Concili l'Església és comunió jeràrquica.

Catalunya ha rebut el Concili (tot i que un cop rebut potser no s'ha avançat gaire) un mostra és el concili provincial Tarraconense.

El Concili és pot llegir, s'ha de llegir. Està pensat per ser de "fàcil" accés.

El Concili és una crida constant a la reforma i a la reflexió.

El Concili Vaticà II, 50 anys després – VI

Reflexions, idees, pensaments de la xerrada de  Mn. Ignasi Fossas: La Constitució Sacrosanctum Concilium sobre la litúrgia.

Va ser la primera en aprovar-se (4/12/1963)

El Pare Franquesa (Montserrat) ho va viure molt de prop i va anar confeccionant un dietari, que no està publicat però que il·lumina molt de com van anar les coses.

L'ambient que hi havia al Concili era un ambient de treball intens, amb moltes expectatives i moltes diferències entre els bisbes. Era també els inicis d'experimentació d'un mètode de treball.

El document és un dels més elaborats. Respecta molt l'esquema inicial presentat. Els temes més recurrents són per un costat els de tipus doctrinal i per un altre costat els canvis en els ritus.

El document queda dividit en set parts:

1. Principis de la reforma litúrgica
2. L'Eucaristia
3. Altres sagraments
4. Ofici diví
5. Any litúrgic
6. Música sagrada
7. Art sagrat i objectes de culte.

Va haver-hi discussió per fixar el diumenge de Pasqua, però no s'assolí.

Els principis fonamentals són orientatius i operatius (llengua, paraula de Déu, catequesis, cants, reforma).

Destacar que en el primer capítol parla de la naturalesa i importància de la litúrgia. Crist sempre està present a l'Església (SC 7) Cal que cadascú faci el que li toca fer, al poble el que toca al poble, el prevere el que li toca en ell. Tot des de la senzillesa i el servei.

Destacar també que el segon capítol versa sobre la institució de l'Eucaristia. És un sagrament de pietat. Tots els sagraments giren al seu entorn. És el més important (sol en un capítol) Proposa reforma de la celebració: més riquesa en l'escriptura, homilia obligada, pregària dels fidels, llengua vernacle, combregar en les dues formes, concelebració.

El document destaca la centralitat del misteri pasqual de la vida cristina. Per tant tota la litúrgia gira al seu voltant.

Antropològicament és perillós i difícil fer canvis en els ritus.

La SC és un document actual que cal llegir en el temps.

Cal també situar la litúrgia en la teologia. Cal rellegir la SC cercant l'equilibri entre tradició i progrés. És un document que continua sent vàlid, però cal rellegir-lo.

Ens cal modèstia, no farem avui nosaltres amb la nostre servitud un veritable cristianisme. Farem camí, i la litúrgia ha de ser i és font per a la vida cristiana.