Amor

L’amor hi és sempre present. No fa soroll, sempre hi és tot silenciós fent camí amb nosaltres. Però tot hi que és silenciós hem d’aprendre a escoltar-lo. Perquè escoltant-lo entendrem que el treball, el servei, la puntualitat, l’hospitalitat no tenen sentit si no hi ha darrere l’amor. L’amor el trobem en la família, entre els germans, i nosaltres, tots els cristians com a fills del mateix pare, celebrem aquest amor en comunitat, fent de la nostra vida una festa d’amor. Però per poder viure junts l’amor ens cal confiar en l’altre i en Déu, ens cal un esforç i un sacrifici, no sempre hi estem disposats, ens cal perdonar-nos, ens cal ser tolerants i ens cal ser fidels per poder establir diàleg amb tots els germans. I una manera d’establir aquest diàleg d’amor és mitjançant la pregària, que ens demana un compromís, ens demana que visquem sempre l’amor, i això és una gran responsabilitat i ens ha de fer respecte. Déu que ho va fer tot, fins i tot morir per nosaltres, també ens va crear a nosaltres i ens va donar el seu amor per a què actuéssim amb justícia, fóssim coherents amb la nostra fe, i que caminéssim amb fe, esperança i pau vers la veritat, veritat que en paraules seves ens farà lliures. Hem de fer el camí de l’amor. Camí que tots triem lliurement. Camí que ens porta cap a la Pasqua, cap a Déu, cap a l’Amor.

L'oració és amor

El Joan es va trobar amb un home que resava, però deia unes coses tan estranyes que la pregària semblava absurda. No sols absurda. Al Joan li semblava un insult a Déu. L’home deia: “Deixa’m apropar-me a tu, Déu, i et prometo que et netejaré el cos quan estigui brut. Si tens polls, els mataré. Sóc un bon sabater i et faré unes sabates perfectes. Ningú es preocupa de tu, Senyor... Jo me n’ocuparé. Quan estiguis malalt jo et vetllaré i et prepararé els medicaments. Sóc també un bon cuiner”.

El Joan, nerviós, va cridar: “Prou. Prou de bajanades! ¿Què dius? ¿Déu te polls? ¿I que la seva roba està bruta i tu la rentaràs? ¿I tu seràs el seu cuiner? ¿De qui has après aquesta pregària?”

“No l’he après de ningú. Sóc molt pobre i sense cap educació i reconec que no sé com resar. Jo ho he inventat... i això és el que sé. Tinc molts problemes amb els polls. Crec que també han de molestar a Déu. I molt sovint el menjar que aconsegueixo no és molt bo i em fa mal l’estómac. Déu també ha de sofrir alguna vegada. Aquesta és la meva pobra experiència, que s’ha convertit en la meva pregària. Però si en coneixes una que sigui correcta, et demano que me l’ensenyis”, va dir l’home.

Llavors el Joan li va ensenyar una oració correcta. L’home li va agrair amb llàgrimes aquell favor. Va marxar i el Joan es va quedar sol i molt feliç, pensant que havia realitzat una bona acció. Va mirar al cel per a veure què pensava Déu de tot això.

I Déu estava enfadat. Li va dir: “T’he enviat per a que m’apropis la gent cap a mi, però ara m’has apartat un dels qui més m’estimava. Ara, aquesta oració “correcta” que li has ensenyat no serà de cap manera una oració, perquè l’oració no té a veure en normes. L’oració és amor, un amor espontani, que no necessita ser imposat des de fora”. Ni precisa grans fórmules, composades amb paraules altisonants. És una senzilla conversa sobre la vida. Cadascú la fa a la seva manera. L’important és mantenir un diàleg confiat amb el Pare Déu. Quan es regala un objecte preciós, el més important no és l’estoig, sinó la joia. L’important en l’oració és el que diem. No té tant valor com ho diem. El Pare del cel ja ens entén.

24 Juliol 2005,  X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida

Anunci de la traïció de Judes

Jesús digué: -Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: "Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir." Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres. (Jn 13, 31-35)

Estimar és la plenitud de la Llei

No quedeu a deure res a ningú, si no és l'amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima, no fa cap mal als altres. Estimar és la plenitud de la Llei. (Rm 13,8-10)

Vida

El regal més gran que ens ha estat donat és la nostra vida. Som vius! I la nostra vida és plena d’alegries, d’esperança, també té els seus moments complicats i difícils, però som vius! Sovint ens quedem meravellats davant la grandesa i la bellesa de la natura, que també són creació de Déu, però fem el mateix cada matí quan ens llevem? Quina bellesa més gran podem trobar que no sigui la nostra vida. És el més preuat que tenim, i cal que el visquem en comunitat, és un regal massa preuat per no compartir-lo. És el nostre camí, un camí que val la pena fer.

Gastar la vida

El Senyor Jesús ha dit:

“Qui vulgui reservar la seva vida, la perdrà;

i, qui la gasti per mi, la retrobarà en la vida eterna”.

Però, a nosaltres ens fa por gastar la vida,

entregar-la sense reserves.

Un terrible instint de conservació ens reclou en l’egoisme,

i ens atenalla, quan volem jugar-nos la vida.

A tot arreu, ens fem assegurances, per tal d’estalviar-nos els riscos...

I, sobretot, som covards...

Senyor Jesús, ens fa por gastar la vida.

Però, Tu, la vida ens la dones perquè la gastem;

i no ens la podem reservar en un egoisme estèril.

Gastar la vida és treballar pels altres, encara que no paguin;

fer un favor a aquell que no ens el retorna.

Gastar la vida és llançar-se al fracàs, si cal, sense falses prudències.

És cremar les naus en bé del proïsme.

Som torxes que únicament tenim sentit quan ens cremem;

únicament aleshores serem llum.

Allibera’ns de la prudència covarda,

que ens fa estalviar el sacrifici i que cerca la seguretat.

Gastar la vida no es fa amb gestos ampul·losos ni amb falsa teatralitat.

La vida es dóna senzillament,

sense publicitat, com l’aigua que vessa, com la mare que dóna el pit al nen,

com la suor humil del sembrador.

Entrena’ns, Senyor, a llançar-nos a l’impossible,

perquè, darrere l’impossible, hi ha la teva gràcia i la teva presència.

No podem caure en el buit.

El futur és un enigma. El nostre camí s’endinsa en la boira.

Tanmateix, volem donar-nos, perquè tu estàs esperant, en la nit,

amb mil ulls plens de llàgrimes.

Lluís Espinal

Jesús, el camí que porta al Pare

Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta. Tomàs li pregunta: -Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: -Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist. Li diu Felip: -Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més. Jesús li respon: -Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré. (Jn 14,1-14)

Mort

 Es fas molt difícil parlar de la mort. Precisament perquè quan la mort hi és nosaltres no hi som. I tot el que coneixem de la mort és que un ésser estimat ja no hi és. Un home o una dona que era viu entre nosaltres ara ja no hi és. Però segur que no hi és? Jesús també va morir, i potser ara és més present que mai entre nosaltres. Segur que si mirem en el nostre cor trobarem tots aquells que ja no hi són. N’hi ha que pensen que el nostre camí té un final i és la mort. La mort és present en el nostre camí, però no és la fita. La fita del nostre camí és Ell. Ell va vèncer la mort.

Pregària d'un soldat mort

Escolta'm, Déu meu, jo no havia parlat mai amb Tu!

Avui voldria saludar-te. Com va, això?

No sé si ho saps, em deien que no existies,

i jo, pobre de mi, vaig creure que era veritat.

Mai no havia mirat la teva gran obra,

però ahir, des d'aquell cràter que va fer un obús,

vaig veure el teu cel ple d'estrelles

i vaig comprendre que m'havien enganyat.

Ja és ben curiós:

en aquest terrible infern

he trobat la llum per mirar la teva Faç.

Després d'això, no tinc moltes coses per dir-te,

sinó només que estic content d'haver-te conegut.

Després de mitjanit hi haurà l'ofensiva,

però no tinc por. Sé que tu vetlles.

El senyal! ...Bé, Déu meu, me’n haig d'anar...

T'he agafat afecte...

Et voldria dir encara que, com ja saps, la lluita serà dura,

i potser aquesta nit trucaré a la teva porta.

Encara que mai no havíem estat amics,

¿em deixaràs entrar si vinc a veure't?

Mira, estic plorant.

Veus, Déu meu?

Estic pensant que ja no sóc dolent.

Bé, Déu meu, me n'haig d'anar.

Bona sort!

És estrany, però ja no em fa por la mort.

Un soldat anònim mort durant la Segona Guerra Mundial.

Mort de Jesús

Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força: - Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? En sentir-ho, alguns dels presents deien: -Mireu com crida Elies. Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués, dient: -Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu. Però Jesús llançà un gran crit i va expirar. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: -És veritat: aquest home era Fill de Déu. També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres que havien pujat amb ell a Jerusalem. (Mc 15,33-41)

Celebració

Ens cal celebrar les coses. D’entrada cal que cada dia celebrem la joia d’existir, d’estar vius, i segur que podem trobar altres motius per a celebrar. I aquesta celebració no l’hem de fer sols, l’hem de fer amb els altres, amb la comunitat. Una celebració no té sentit quan un la fa sol. Jesús mateix, el seu últim sopar no es va quedar sol, plorant pel que li anava a passar, va voler celebrar amb els seus amics un últim sopar. Va voler fer festa en comunitat. El mateix fet de caminar, ja ha de ser per si una celebració.

Inici de la festa de La presentació de Maria als col·legis Lestonnac

Santa Joana va fundar la primera escola el 1607, però les classes no van començar fins dos anys més tard. Joana estava contenta per l'èxit obtingut a la ciutat. Tan alegre estava que necessitava donar gràcies a Déu.
El 21 de novembre, Presentació de Maria al Temple, va reunir totes les alumnes en una gran sala. Una noia que es preparava per ser monja va parlar de la Verge a les noies. Tot seguit van sortir al carrer en processó. Una alumna amb la imatge de Maria anava la primera i la seguien totes les altres amb una flor per oferir a Maria. Després van entrar a l'església i van celebrar l'eucaristia. Moltes persones van anar encuriosides per veure què passava i comentaven sorpreses la idea de Joana.
Per a les alumnes va ser un dia de festa gran a l'escola. I des d'aleshores sempre es celebra la festa de la "Presentació de Maria".

A l'edat de dotze anys, Jesús va al temple

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: -Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia. Ell els respongué: -Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare? Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. (Lc 2, 41-52)

L'últim sopar

I els digué: -Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu. Llavors prengué una copa, digué l'acció de gràcies i afegí: -Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d'ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu. Després prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient: -Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. I, havent sopat, féu igualment amb la copa, tot dient: -Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres. (Lc 22,15-20)

Pregària

Quan l’esperit de l’oració s’apodera d’un cristià, la vida esdevé vida de pregària, perquè tot el que fa ho fa pregant. A part de les possibles pregàries que un pugui fer, es tracta de viure en la presència de Déu. Es tracta d’anar presentant al llarg del dia els pensament, els desigs, les obres, ..., a Déu. Així la vida va donant fruits, Ell mateix ens ho va dir: “Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res” (Jo15,5). La pregària ha de ser l’alè de l’ànima dels cristians. Igual que no deixem mai de respirar, hauríem d’anar tractant amb Déu tot el dia, tot tenint-hi un diàleg constant i confiat. El que prega està amb Déu i no depèn dels altres ni de les coses, sinó només de Déu. I, amb Ell i des d’Ell s’apropa als germans i a les coses. Ho posa tot sota la seva benedicció i la seva presència, i qui actua així obté la pau i el goig. Una vida de pregària vol dir compartir-ho tot amb Crist. I la pregària té molta relació amb la vida. I una relació la trobem amb perdonar als germans allò que no fan bé. Jesús estableix una relació especial entre la pregària i el perdó dels pecats. El mateix Parenostre diu “perdoneu-nos les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. I és amb aquesta actitud de pregària com hem de fer camí.

Pregar amb els ulls tancats i oberts

Molts cops preguem amb els ulls tancats. És una forma d'endinsar-se vers al fons d'un mateix a la recerca del silenci, del record i de la Presència. Caldrà possiblement anar fent callar tantes veus que portem a dintre, per poder estar en disposició de la Veu, si vol parlar. El ritme de la respiració és un bon exercici per anar silenciant les veus i obrir-se a la Veu. Pregar amb els ulls tancats té cert risc: capficar-se, rumiar petits problemes... i també adormir-se.
Alguns cops, però, la pregària d'ulls tancats, com a do de Déu, pot esdevenir lluminosa en la foscor, amorosa en la fe i sorprenent per inesperada i fugaç.
Molts cops preguem amb els ulls oberts. Contemplem la natura, contemplem persones, situacions, mirades, penes i felicitats.
La mirada cap enfora ens comunica, ens retroba, ens dona a entendre, ens parla. I arriba a la Presència del que hi és arreu. Caldrà possiblement oblidar-nos de nosaltres, desplaçar-nos vers l'altre, vers els altres i lo altre. Fer-nos realment presents generalment callant, vivint, sentint, plorant o gaudint. Pregar amb els ulls oberts té cert risc: despistar-se, quedar-se a la superfície... oblidar-se de que estem pregant.
Alguns cops, però, la pregària d'ulls oberts, com a do de Déu. pot esdevenir transformadora, vocacional, prefaci d'acció i inici d'un procés irreversible.
Ulls tancats, ulls oberts. Dues actituds absolutament necessàries per a la nostra pregària. Els tanquem per obrir-los després. Al poc temps necessitem tancar-los de nou.
Tot és VIDA.

La pregària

I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. Vosaltres, pregueu així: Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal. (Mt 6, 5-13)

Compromís

Vivim en un món on es fa difícil viure el compromís. Compromís vol dir que hom vol assolir unes fites concretes en la seva vida, i per aconseguir-les necessitarà fer unes coses concretes i comprometre’s en aquestes. Ara bé, en aquest món on sembla que el futur serà igual que el present, qui es preocupa per millorar? Qui es compromet a intentar fer un món millor? És ben cert que els temps que ens han tocat viure no conviden al compromís, però si ens aturem un moment en el nostre camí, pugem dalt d’un turonet i ens posem a veure els que fan camí amb nosaltres sí que podrem adquirir petits compromisos envers ells, i plegats comprometre’ns en caminar cap aquell cel nou i aquella terra nova que ens parlava Jesús.

El Rei tardaner

– Sempre falta el mateix –rondinava la Rentadora tot esclarint la roba, mentre els ànecs nedaven sobre el riu de paper de plata. El Caganer, sempre tan pragmàtic, ja ho havia dit a la Filadora, que algun any no arribaria a temps i els faria quedar malament. Els Pastors de l'Anunciata ni se n'havien adonat que faltava un Rei, feina tenien a mantenir el caliu i a escalfar les sopes. Sant Josep sortia de tant en tant del portal amb l'excusa de cercar un parell de branquillons per al foc. Des d'allí podia veure millor com els altres dos, a l'altra punta, dalt del camell esperaven amb impaciència l'arribada del seu company. Els Àngels ja feia estona que afinaven el Glòria. Faltava ben poc per a la mitja nit i ni els mateixos animalons, allà quiets, ensumant la molsa humida, gosaven pensar què passaria si no hi era a temps. Mitja nit. L'estel resplendent envia el seu raig, per l'escletxa, al bell mig del portal. Un cop més Jesús és nat. I dalt la muntanya de suro, els Reis, tots tres, amb la mirada fixa en l'Estel; el tardaner, però, amb un somriure sota el nas. Un sospir tranquil·litzador omple el pessebre i Maria, tot aclucant els ulls, fa un petit gest amb el cap. Només ella sap que el tardaner fa de Rei tot l'any, fins l'últim minut, portant aquelles coses que potser ningú no ha demanat.

(Ramon Mª Serchs Santamaria)

I l'aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja de la brutícia del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist.(1 Pe 3,21)

Diàleg

En un diàleg hi ha un que parla i un altre que escolta. Per escoltar no vol dir només sentir el que ens diuen, és molt més. És donar valor al altre, és dir-li que el que ens està dient ens interessa, i per això hi hem de posar tots els nostres sentits. I el que és escoltat també esperarà quelcom de nosaltres, també voldrà escoltar-nos. I així hi haurà un veritable diàleg. Perquè sense escolta no hi ha diàleg. I no hem de pensar en escolta i diàleg de paraules, sinó també de fets.

Dialogar també demana paciència. No sempre tots parlem igual de ràpid i bé, i no tots escoltem igual, cal donar temps a l’altre .

Déu és el que, sense que ens en donem compte, més escolta i el que més ens demana que escoltem. Està sempre disposat a dialogar. I tot plegat perquè ens estima. De fet Pau ja diu als Romans que estimar és l’única llei (cf. Rm 13,10), però el que estima, si una cosa fa, és escoltar. I és el que ens demana que fem.

Al llarg de la història sagrada Déu ens ha parlat, amb un diàleg salvador, prenent la iniciativa, sent la seva paraula més gran el seu Fill. I ens parla perquè ens escolta, i ho ha fet abans que nosaltres el parlem i l’escoltem .

Hem dialogat, i dialoguem amb Ell. Quina gran sort que tenim. Joan ja ens ho diu: “Al principi existia el qui és la Paraula.” (Jn 1,1). I si hi ha una paraula és perquè hi ha algú que l’escolta, sinó per què parlar?

Déu sempre ens ha parlat, fins i tot ens va enviar al seu fill per què l’escoltéssim (i després de més de 2000 anys encara hi ha molts moments que sembla que no el vam escoltar gaire) i ell ens va donar lliçons d’escolta (el clam de tants i tants desfavorits en la seva època que Ell va escoltar: cecs, coixos, infants, ...)  i avui encara continua parlant-nos a traves de l’Església, a través de les Escriptures, a través del clam dels desfavorits d’avui (Haití, El Congo, ...) i els oprimits (els innocents d’Afganistan, les víctimes del terrorisme, ...), ... però encara hem d’aprendre a escoltar-lo. No podem fer camí sense dialogar.

El disc dur de la pregària

El disc dur de la pregària té quatre elements, íntimament relacionats, i que es viuen de formes diverses, personals, segons moments, i totes guiades per un Déu que per sobre de tot ens estima.

Els quatre elements són: parlar, escoltar, dialogar i silenci.

PARLAR: Molts cops la parla neix des de l’abisme de la soledat, de la frustració, del mal que ens consumeix, de la injustícia o el perquè sense resposta. Altres cops a la pregària parlem més serenament, àdhuc amb agraïment, amor, esperança, acció de gràcies. La parla pot ser espontània, pot repetir un salm, un mot, un desig... Normalment és una parla interior, també algunes vegades pren la forma sonora, i pot anar acompanyada d’emocions soledats o fins de música i dansa.

ESCOLTAR: La veu interior, molt clara i indiscutible de tant en tant, també difuminada, barrejada en altres sorolls i veus. Escoltem les paraules quan llegim atentament les Santes Escriptures. Un mot, com “mestre”, una expressió com “la pau sigui amb vosaltres”, un relat com  el de “la dona que donava una petita moneda”... Escoltem també a Déu quan estem escoltant a persones, a fets que passen, a determinades lectures. Què bell és escoltar de debò, abocar-se plenament cap enfora i deixar que entri la veu, la fragància, l'aire fresc.

DIALOGAR: Es combina el parlar i l’escoltar en una mateixa relació , jo – tu, tu – jo. No resulta necessari emprar tots els mots, al contrari, a la pregària els mots són sempre més simbòlics que en una conversa normal. Poden esdevenir com llums ràpides, espurnes plenes de contingut. Es va passant de les paraules a la mútua donació. Aviat resten curtes, insuficients, es van diluint en amor. També passa que el diàleg es para, queda en una aparença de no res, entra en la soledat d’un desert, i deixa de donar-se.

SILENCI: Quan la pregària arriba al silenci hi ha una certa buidor de tot, que pren distància que no pas oblit. Tot el que normalment ens afecta hi és present i callat. No és que ens allunyem de les situacions i els problemes, sinó que per un temps resten com parats i enlluernats per una realitat que omple l’espai i el temps acallant i simplificant. No és el silenci del res, sinó el silenci del tot. Culmina la relació en la comunió  S’obre el pou i la petita remor de l’aigua definitiva. Sobre tot és do. I quan retorna la realitat dels sentits i la ment el silenci resta a la memòria com el testimoni del Déu Amor.

Jesús Renau sj

Ell els digué: -Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació. (Lc 11,2-4)