La tradició de Jesús segons els sinòptics: les paraules

Com ens han arribat fins avui els evangelis?

Quan Jesús va crear el seu grup, quan va buscar els apòstols, no va agafar els primers que va trobar, volia crear un grup carismàtic, un grup que proclamés la paraula de Déu. I aquests no podien ser els primers ni els darrers. En el seu recorregut itinerant, però amb centre a Cafarnaüm, Jesús té molts seguidors. Uns quants seguidors, molt fidels, seran els enviats a proclamar el Regne de Déu. Uns altres seguidors són, diguem-ne els simpatitzants, els que el segueixen i l'acullen i l'escolten i intenten seguir els seus ensenyaments.

De fet Jesús és mestre i profeta. És mestre, rabí, entès en el seu sentit més genèric i no pas en l'actual sentit de rabí, com un veritable mestre i com a tal respectat. Els profetes anteriors a Jesús feien quelcom de semblant el que Ell va fer, parlar de la tradició, transmetre paraules de Déu,... Però les paraules de Jesús són intencionades, i la tradició que transmet és una veritable tradició cultivada.

La cultura jueva de l'època de Jesús és una cultura molt memorística (segurament gràcies a això a perviscut fins als nostres dies Israel), molt fonamentada en la tradició. Això implica que ja aleshores tenien unes tècniques memorístiques molt sofisticades que res envejarien a les que apliquem avui en dia. Hi ha passatges de la Bíblia, hi ha personatges a la Bíblia que semblen fets expressament per a ser recordats i memoritzats.
El llenguatge que usa Jesús per predicar als seus seguidors deuria ser un llenguatge que enganxava, un llenguatge alhora que poètic fàcilment recordable. Jesús interpreta la realitat il·luminat per Déu, i ho fa d'una forma poètica. 
Si els evangelis fossin escrits en arameu trobaríem moltes frases de Jesús que estan dites de tal manera amb la intenció de ser memoritzades i recordades. Trobaríem molts aspectes fet expressament per ajudar a memoritzar.
On està l'originalitat en Jesús respecte d'altres? Per començar és ell el que es tria els seus seguidors (normalment en aquella època és al revés, és l'alumne el que tria el mestre). Alguns li demanen de poder seguir-lo, de poder anar amb ell, però no, no tots els que li ho demanen estan disposats a fer el que ell els demana, ni tampoc sembla probable que ell volgués desconeguts com a seguidors. Però els que el seguien, el seguien de veritat, tenien una "fe prepasqual" en Ell, hi confiaven, hi creien. Els que acullin la seva paraula seran deixebles (cf Mc 4) Les paràboles no només servien per fer-se entendre, també servien per a causar disputa, per causar diàleg, per a forçar la pregunta, el dubte, per fer selecció. La manera com ens parla de com s'havia d'anar a predicar ens parla d'una historicitat certa. I què feien? Doncs senzillament no repetien allò que havien escoltat, sinó allò que havien interpretat, car veien que l'important no era tant repetir exactament les seves paraules com si repetir el missatge de fons, el que ens volia dir, que allò és el veritablement important.
En el moment de les escriptures dels evangelis els testimonis oculars hi són, potser un pel envellits, o potser testimonis de segona generació, o els que des d'un bon principi s'ajuntaran als apòstols. No era aleshores com avui en dia, la cultura del directe, que passa una cosa i en el mateix moment que està passant l'estàs vivint i no hi ha quasi temps per interpretar (com passa avui amb el Papa que deixa el pontificat). En aquell temps era la cultura del diferit, era una cultura del reflexionat. I com interpreten els fets de Jesús? Doncs a partir de les escriptures jueves. Ells són grans coneixedors de l'Antic Testament, i comencen a llegir-lo des dels fets de Jesús, i es donen conte que tot ja estava escrit (per exemple el Salm 22 o el llibre d'Isaïes) Això donarà peu a una reinterpretació de les escriptures, a una reinterpretació de l'Antic Testament des de Jesús. 
Les primeres comunitats ja donen molta importància a la paraula, no només a la recollida en l'Antic Testament, sinó a la tradició oral.
Un altre exemple seria el final de l'evangeli de Mateu, on posa en boca paraules que Jesús segur que no va dir, però ho fa dir pels seus llavis perquè el que ho llegeixi hi cregui, per a transmetre realment el missatge de fons. No volia transmetre les paraules exactes (raó històrica) sinó el veritable missatge religiós (fe) que ells havien fet seu. No és que vulgui dir mentides, no és pas la seva intenció, sinó el que vol és transmetre la seva experiència i l'experiència de les primeres comunitats. 
El famós sermó de la muntanya (Mt 5 i 6) segurament no va ser tal i com el llegim, que és una gran catequesi. Són totes les paraules de Jesús interpretades, organitzades i posades en un sermó.
Als jueus els hi agradava, de fet encara els hi agrada, molt discutir, i aquestes discussions es reflecteixen en els evangelis.
Al principi del cristianisme tota la transmissió eren paraules a nivell oral. Mica a mica, les van anar agrupant i anaven fent col·leccions de paraules que també els hi anaven donant un ordre. Començaven a escriure (literatura popular pròxima al llenguatge oral).
En els texts podem trobar paraules del Senyor, fets narratius i apotegmes (paraules del Senyor en un text narratiu). Seria una classificació, però trobaríem subdivisions en les paraules: dites sapiencials, dites profètiques, fets viscuts. També hi hauria les paràboles amb diferents classificacions. Però es fa molt difícil classificar tot plegat perquè sempre es troben texts mitges tintes.
Sempre se'ns ha dit, i de fet ho podem constatar llegint els evangelis, que Jesús parlava molt en paràboles, però la seva intenció primera no era ser didàctic, sinó provocador. Volia crear judici i reacció a aquells que l'escoltaven
Totes les paraules transmeses, els reculls de paraules, la tradició fan que els evangelistes comencin a fer la seva redacció: tenia paraules, miracles, relats de passió que potser coneixien de molt bona mà, ho va ajuntar, i dins del seu context i tenint en conte la seva comunitat va escriure l'evangeli. Però no fa un crònica, no és cronista, ho escriu perquè vol que creguem. Lluc al principi de l'evangeli també ens parla de la investigació que ja seguit per a escriure'l. Fa síntesi del de Mateu i amb el que ell té, ho adapta a la seva comunitat (Lluc insisteix molt en la pobresa mentre que Mateu en el diàleg, segurament  pel conflicte de la seva comunitat amb els jueus).
Van fer una obra que és expressió de la seva fe, que volen portar-te el cor cap a Jesús. Ho fan amb un estil narratiu per convèncer i agradar al públic; la narració ens fa entrar en la història i viure-la.
Es consideren tots texts inspirats per l'Esperit.
Els evangelis són les paraules de Jesús, què respons tu?

(Article confeccionat a partir de la conferència:La tradició de Jesús segons els sinòptics: les paraules, de Xavier Matosses, salesià)

Els Evangelis de la infància

Potser es bo començar recordant que només l'evangeli de Mateu i el de Lluc ens parlen de la infància de Jesús.

Si aquests passatges els llegim com a peces, parts de l'evangeli no són una excepció.

A cops se'ls ha llegit com agadá (texts edificants, no legalistes, que en generals són escrits que incorporen el folklore, anècdotes històriques, exhortacions morals, consells pràctics...), on s'han barrejat amb horitzons històrics amb la intenció d'explicar quelcom.

Però, per què no ho són?

Perquè no estan destinats a actualitzar un personatge, i perquè més aviat és una biografia helenística centrada en el naixement del personatge. Si hi cerquem alguna virtut en el naixement en trobem alguna?

Però, què és veritat i que no és veritat d'aquests textos?

Neix d'una dona. L'acció de Déu a través de la història humana.

N'hi ha que defensen que podrien ser una continuació de l'Antic Testament, ja que Jesús no parla, només parla Déu i els àngels. Hi ha acció de Déu, somnis, senyals còsmics, persones inspirades per l'Esperit. Quan Jesús parla, Déu no ho fa. De fet és el subjecte passiu, l'acció la fan altres. Déu parla constantment.

Tots dos evangelis tenen la intenció d'explicar l'orígen de Jesús i qui és.

Mateu 1 ens diu que és Jesús el Messies (1,1), Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres» (1,23) Ja sabem qui és: és el Salvador d'Israel i de nosaltres.

A Lluc 2,11 ens diu a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.

En tots dos evangelis no hi ha prodigis, només hi ha revelacions. Gaudí ho va interpretar molt bé, si ens fixem tots els àngels de la façana del naixement de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona no tenen ales, perquè la importància no està en què els àngels volin, sinó en el que diuen, en les seves paraules.

I els mags? potser no els hem d'anomenar així, ja que de màgia, ben poc en feien. Eren més aviat "magoi" (membres d'una antiga casta persa d'homes savis) Mateu 2,2 (Hem vist sortir la seva estrella) respon més a una revelació més que a un prodigi.

Pel que fa a la data cens, és evident que no coincideixen en el calendari, que està desfasat. Alguna cosa ha passat amb les dates? De tots és conegut l'error (el sistema que s'utilitza actualment per contar els anys va ser inventat pel monjo Dionís l'Exigu (Dionisio Exiguus) al segle VI, a petició del Papa. Llavors, Dionís va decidir utilitzar el naixement de Crist com a punt de refencia en comptes del sistema que s'utilitzava. Va calcular erròniament que Jesús va néixer el 25 de desembre de l'any 753 AUC ("ab urbs condita", des de la fundació de Roma), prenent llavors l'any que tot just començava, 754 AUC, com l'any 1 DC- Aquest sistema no va ser acceptat en aquella època, encara que segles després va ser adoptat per diverses poblacions fins esdevenir el sistema predeterminat per defecte. La data del 25 de desembre va ser adoptada com la data del Nadal, encara que no se sap com Dionis la va calcular. Molt temps després, es va descobrir que el sistema de Dionís era inexacte, ja que havia calculat erròniament la data del naixement de Jesús. Dionís va establir l'any inicial de l'era DC entre 4 i 6 anys després del que hauria d'haver estat. El sistema no va poder ser alterat ja que la majoria del món ho havia adoptat, i fer un canvi tan radical era una bogeria.)
Però que passa amb els cens, que ens ajuden a posar la data? És un cens decretat per Herodes sota la inspiració del cens d'August (a l'any 8 aC promulgat per a tots els ciutadans romans de l'Imperi).
I per què Herodes fa un cens? Perquè vol que els seus súbdits demostrin la seva fidelitat a ell i a August. És un cens a l'estil hebreu. Pels jueus censar-se no era un sinònim de declaració de béns, només una declaració de persones, ja que per a ells la terra és de Déu, no cal censar-la (els romans no creuen això i el seu cens implica patrimoni). Per censar-se és podia fer en dos llocs, en el lloc de residència o d'on eren originaris (com que Josep era de la casa de David, per això marxen a Betlem (possiblement perquè allà hi haurà menys mala maror que a Natzaret, amb Maria embarassada i el matrimoni no consumat segurament les coses no eren flors i violes i romaní...Sí, encara no s'havien casat casat, estaven units en compromís matrimonial, igual que fa nou mesos, és per això que no és acollit a l'hostal, li fan el buit, i només els queda la solució dels gitanos: la menjadora).
No és gens inversemblant que Lluc plantegi el naixement a 5 km de Jerusalem, així com la rebuda que tenen al temple (era costum jueu presentar el nado 40 dies després del naixement.
L'Herodes que ens presenta Mateu també és molt real. Era un manipulador, tot i que la seva actuació amb els savis és força inversemblant. Mateu és molt irònic, Herodes no era així de beneit. L'estrella però es força creïble, se'n té coneixement de diferents fenòmens en aquest moment històric (astròlegs xinesos van detectar una supernova, també hi ha força conjuncions astrals, la constel·lació del peix -símbol dels jueus-, júpiter i saturn, molts indicis de què quelcom important estava a punt de passar. I els savis preguntaven per una cosa que tothom sabia que havia de passar, els naixement d'un nou David, on? a Betlem.
El veritable Herodes se'ns presenta a Mateu 2,16: "Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis." Aquest és el veritable, tinguem present que ja havia matat dos fills seus per por a perdre la corona. Els va fer matar a tots? segurament només els de l'estirp de David.
Com a conclusió d'aquests passatges, que podríem seguir analitzant i comentant és que només sabrem qui és Jesús si se'ns és revelat, i aquests passatges són reveladors.

(Article confeccionat a partir de la conferència: Els evangelis de la infància de l'Armand Puig, prevere i degà de la facultat de teologia)

Santa Joana de Lestonnac

Avui fa 373 anys que va morir Santa Joana, coneguem-la una mica:

Santa Joana de Lestonnac, va néixer el 27 de desembre 1556 en Bordeus (França) i va morir el 2 de febrer de 1640, és quelcom més que una monja francesa del segle XVII. Va ser mare d'una família nombrosa que va enviudar aviat i després d'una profunda experiència, es va dedicar a l'educació de les nenes i les dones va fundar una congregació religiosa d'espiritualitat ignasiana, la Companyia de Maria Nostra Senyora.
Va ser beatificada el 1900 pel Papa Lleó XIII i canonitzada 15 maig 1949 pel Papa Pius XII
Primers anys

(Imatge de Santa Joana 

de l'Església de Santa Eulàlia, Bordeus)

Joana de Lestonnac, neboda del filòsof Michel de Montaigne, nascuda un 27 de desembre de 15556 a Bordeus, va créixer en una època en què a França assoten  les guerres de religió entre els partidaris de la Reforma protestant i els defensors de la tradició catòlica. Mentre la seva mare Juana de Montaigne (filla de Pere i Antonieta Louppes Eyquem i germana del filòsof Montaigne) és un devota calvinista, el seu pare Richard Lestonnac continua compromès amb la seva fe catòlica. Finalment fou educada en la fe catòlica. Des de la seva infància experimenta una profunda experiència espiritual i una inclinació per la vida religiosa: "tingues cura, filla meva, de no deixar apagar aquesta flama que he encès en el teu cor i que et mena a seguir-me amb un desig tan ardent".
Es va casar el 1572 el baró Gaston de-Montferrand Landiràs (fill de John i Jacquette Montferrand du Rayet) qui va tenir set fills. Només quatre dels set fills sobreviuen. Aviat va esdevenir una vídua, només contava amb 41 anys..
Després d'haver criat als fills, Joana de Lestonnac somnia de dur a terme un desig ja de jove: lliurar-se totalment a Déu en la vida religiosa. Va escollir una de les comunitats més austeres: la cistercenca monges Feuillantines Tolosa. Al cap de poc temps de ser-hi el seu estat de salut no ho va poder resistir. Després d'uns mesos ella ha de renunciar a aquest tipus de vida. Aquest fracàs i lamentable la va sumir en la foscor espiritual.
 En un somni, anomenat en les seves obres la nit del Císter, quan era encara al monestir, entreveu una gran quantitat de noies joves desorientades per manca d'ajuda. Després de deixar la vida monàstica, es retira al castell de La Mothe per decidir el seu futur.
 

Imatge de la Mare de Déu de la 1a escola

El 1605 la pesta fa estralls a Bordeus. Joana es dedica incansablement a l'atenció dels malalts i al seu voltant comencen a ajuntar-se un grup de noies joves amb semblant inquietud. La relació aleshores amb els jesuïtes esdevé fonamental, donat que ells també viuen la preocupació pels joves. Aconsellada pels jesuïtes F. Raymond i Jean de Bordes, i prenent com a model la Companyia de Jesús, projectà de fundar un institut religiós dedicat a l'educació de les noies.
Va fundar en 1607, als 51 anys, una nova congregació religiosa: la Companyia de Maria Nostra Senyora, la tasca principal és l'educació de les nenes. L'ordre serà aprovat i autoritzat per l'arquebisbe de Bordeus François d'Escoubleau de Sourdis el 25 de març de 1606, i a Roma l'aprovarà el papa Pau V el 7 d'abril de 1607. S'obre a Bordeus la primera escola per a nenes el projecte educatiu inspirat per les influències rebudes: les idees de Montaigne, la Reforma Protestant i l'espiritualitat ignasiana.

Entre 1625 i 1628, l'arquitecte Enrique Roche dirigeix al carrer de l'Hâ (ara rue du Commandant Arnould), l'obra de la capella del convent de les Germanes de Notre-Dame d'estil barroc, Abandonat durant la Revolució, la capella va ser assignat el 1805 a la religió reformada i es converteix en el temple de Hâ.
A la mort de Joana de Lestonnac el 1640 la congregació compta amb 30 cases sols a França.

Tomba de Santa Joana 

Joana de Lestonnac va ser beatificada el 1900 pel Papa Lleó XIII i canonitzada el 15 maig 1949 pel Papa Pius XII.

Memòria i fe en la formació dels evangelis

Quan un rep un escrit que pretén explicar una vivència, rep el testimoni d'algú, d'algú que recorda amb la seva memòria història però que també vol transmetre el que va viure perquè creu que és bo i que val la pena transmetre-ho per a que altres també ho puguin "viure". El evangelis possiblement van ser escrits així, van escriure el que recordaven a la llum de la fe.

Els primers cristians van ser els veritables apòstols, els que de veritat van emprendre l'aventura de proclamar la Bona Nova. Alguns l'havien sentit directament de Jesús, d'altres són de segona o tercera generació, són encara molt propers, no tenen necessitat d'escriptures, anuncien i viuen l'Evangeli, fins que en un moment donat, es veu al necessitat de plasmar-ho per escrit. Això els portarà a traduir a Jesús (de l'arameu al grec i al llatí) però mantenint la fidelitat a les seves paraules però perdent literalitat.

Els Evangelis respecte a l'Antic Testament tenen una novetat pel que fa al gènere literari. Estan centrats en una persona en concret més que centrar-se en esdeveniments històrics. Jesús és el centre de la història. Però qui és Jesús? Ens ho diu l'Evangeli de Joan Ell és la paraula (Jn 1,1) i l'Evangeli de Marc Ell és l'evangeli (Mc 1,1). És per això que podem dir que té característiques de biografia. 

Les biografies grecoromanes tenen característiques semblants. Usen la literatura hel·lenista popular adreçant-se a un públic ampli. També els influeix el seu origen, el fet de ser jueus fa que tinguin dins seu l'Antic Testament. Els evangelis beuen dels grecs i dels jueus.

Els evangelis podríem dir que són la història de la vida de Jesús (si més no una part de la seva vida) rellegida des de la fe. Són ambigus, oberts a diferents interpretacions.

El que van fer els evangelistes és contemplar al Jesús històric en la llum de la fe i la força de l'esperança. La qüestió no és si ho va fer o no ho va fer, sinó com interpretar el que va fer.

(algunes idees de la conferència Memòria i fe en la formació dels evangelis de l'Agustí Borrell, carmelita)

El valor de tenir valors

"Tenir el valor de tenir valors és practicar l'autenticitat; plantar cara al burleta, al cínic i a l'hipòcrita. És tensar la corda, no acontentar-se amb allò que fa tothom; amb allò que diu tothom. És apostar per l'ara, sense oblidar el passat i sense esperar un futur millor.

És esforçar-se quan l'altre se'n riu des del sofà, ser generós encara que l'altre s'aprofiti de tu, perdonar-lo encara que costi molt, ser humil dins del regne dels superbs, mantenir-se fidel, viure amb poc, no sentir la necessitat d'exhibir les qualitats, fer sentir bé a l'altre; elogiar els seus valors.

És pregar quan tots es riuen de la pregària, donar la mà quan l'altre, lluitar per millorar el món encara que ningú no ho vegi.

En tot això consisteix el valor de tenir valors"

Amb aquestes paraules acaba el llibre El valor de tenir valors d'en Francesc Torralba. Durant tot el llibre va desgranant i va donant raons del perquè és important tenir valors, però potser més important encara, fer saber que els tenim.

Després d'una àmplia introducció on exposa de nou els que són els valors (si sou lectors del Francesc reconeixereu entre línies tota la seva filosofia sobre els valors) entre de ple a explicitar diferents moments en el dia a dia de la nostra vida on cal ser valent, on cal tenir valor per demostrar els nostres valors. I de cal tenir valor? Cal tenir valor de callar, de parlar, de perdonar, de plorar, d'acollir, de pensar, de preguntar, de començar, de perseverar, de donar, de comprometre's i d'acomiadar-se. Cada una d'aquestes situacions les tracta des de diferents enfocaments i moments. Inicia cada moment amb una breu "història" que li dóna peu a fer-nos comprendre la importància de tenir el valor de tenir el valor. Val la pena llegir-ho sense presses, tranquil·lament, per tal de copsar millor el que ens diu i perquè no, pensar en la nostra vida si actuem o no actuem com dicten els nostres valors.

Conclou el llibre amb una reflexió sobre la importància del valor de viure l'ara, que el passat no faci que no gaudim del present, ni que el pensar en el futur faci que el present no el notem. El passat ens pot ajudar, però ja no hi és, per això tenim el valor de la memòria, i també tenim valors de futur, però "l'objectiu és l'ara, que aquest ara que estic vivint sigui ple i tingui sentit"

Sí sou assidus lectors del Francesc us ressonaran al llegir aquest llibre d'altres seus: "Cent valors per viure", "El sentit de la vida", "Un altre món és possible", "La llibertat que necessites"... per citar-ne alguns. D'aquest llibre en destacaria com el planteja i com les conclusions finals les ha anat recollint en tot l'escrit.

Us el recomano com a llibre de tauleta de nit per llegir cada nit, una mica, sense pressa, i que vagi fent-nos pensar en els nostres valors.

Últim llibre del Papa Benet XVI

Abans d'iniciar-se  tot el període de Nadal i de Reis, va sortir el darrer llibre del Papa sobre Jesús. Aquest llibre va aixecar força polèmica i diferents veus deien que el Papa en aquest llibre apuntava que certes creences tradicionals de l'Església no eren tan veritat (que si el bou i la mula, que si els reis no eren reis sinó savis, ...) i li llençaven fortes crítiques.

Quan m'ho van preguntar que n'opinava, vaig demanar que em deixessin llegir el llibre per tal de després poder-ne donar una opinió amb fonaments de causa.

El llibre sobre la infància de Jesús és molt diferent dels altres dos llibres que ha editat Claret d'en Benet XVI. En els dos primers el llenguatge és molt més elevat, la comprensió de vegades és fa àrdua i difícil i el nivell déu ni do, en canvi en aquest el vocabulari és més planer, és un llibre més a l'abast de tothom (que crec que és com haurien de ser els llibres que escriuen els grans teòlegs per a què puguin arribar a tothom els seus estudis i conclusions).

Per una altra banda, Benet XVI no diu res que no s'hagi dit fins ara. Recull d'aquí i d'allà, ho reflexiona i ho exposa. Particularment crec que no aporta res de nou a persones iniciades en teologia, En cert moment sembla que vol parlar de la figura de Sant Josep, però no. És un llibre, no diria exclusivament perquè la infància de Jesús està envoltada de la seva mare Maria i del seu pare Josep, cristològic.

Resumint, si algú vol conèixer coses de la infància de Jesús, que no es compri aquest llibre, ja que en aquí només hi trobarà un estudi fet a partir dels passatges evangèlics de Mateu i Lluc (únics evangelistes que en parlen), Ara, si algú vol entendre millor aquests passatges, que vol dir això de ser el fill de Déu, el paper dels tres savis, Joan Baptista, la fugida a Egipte... aquest pot ser un bon llibre.

A per cert, pel que fa a la polèmica del bou i de la mula, cito literalment:

"Cap representació del pessebre no renunciarà al bou i a l'ase." 

(p. 62, Jesús de Natzaret, la infància de Jesús, Benet XVI, desembre 2012 Editorial Claret)

Unes paraules a la Mariona

Benvinguda al món Mariona!

Saps que, des de fa poc formes part directament d'un gran món ple d'homes i dones, molts dels quals mai ni arribaràs a conèixer; però formaran part de la teva història perquè tots i totes formen una gran comunitat (almenys així jo ho crec) de germans fills del mateix pare.

A partir d'ara la teva vida girarà al voltant de moltes coses, i una d'elles serà el temps. El temps et podrà semblar un núvol falaguer, però veuràs que quan t'ho voldràs serà més profitós que mai. 

I sap una altra cosa, tens molta sort. Tens la sort de tenir dues grans coses. No tothom té encara aquest privilegi. 

Tens el privilegi de la mare i el pare al teu costat. 

El fet de saber que tens una mare i un pare que sempre respondran per tu, que sempre es jugaran la cara per tu, fins i tot quan totes les batalles semblin perdudes i no tinguis raó. 

Perquè la mare, el pare, seran l’única porta que sempre tindràs oberta, seran l’única mirada que sempre tindran ulls per al teu desempar, i per la teva alegria. Perquè no només en l’adversitat és dolça la presència de qui més ens estima i ens estimarà, també en els moments lluminosos, de joia, de seguretat flotant com una illa eufòrica. La mare, el pare, que sabran el que et passa sense haver de dir-ho, que s’anticiparan als gestos i a les paraules, als actes i a les llàgrimes. La mare, el pare, que gronxaran com una brisa els teus anars i venirs, la calma i la set. Sovint la vida és feliç, diguin el que diguin els tristos, i si no es té molta mala sort no cada dia ens fa falta ajuda. El gran, imprescindible, privilegi de tenir mare, pare, no és l’obvietat de la seva permanent mà allargada, sinó saber que sempre els tindrem si tenim por quan borden els gossos.

I saps el millor de tot, que ells també tenen pare i mare, els teus avis i àvies. I potser amb el temps tu un dia també seràs mare.

I deixem acabar amb uns darrers consells sobre el temps:

Diuen que cada cosa té el seu moment. 

Tot té el seu moment, 

sota el cel i a sobre de la terra 

sempre hi ha un temps per a cada cosa. 

Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir, 

un temps de plantar i un temps de collir. 

Un temps de ferir i un temps de guarir, 

un temps d'enrunar i un temps de construir. 

Un temps de plorar i un temps de riure, 

un temps de plànyer-se i un temps de dansar. 

Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar-ne, 

un temps d'abraçar i un temps d’acotar-se’n. 

Un temps de cercar i un temps de perdre, 

un temps de guardar i un temps de llençar

Un temps d'esquinçar i un temps de cosir, 

un temps de callar i un temps de parlar. 

Hi ha temps per a moltes coses,

però per a estimar no hi ha cap temps concret.

Qualsevol moment és bo per estimar,

ja que un cop comences ja no pots parar.

Mariona, espero que estimis i sigues estimada per sempre.