Celebració

Ens cal celebrar les coses. D’entrada cal que cada dia celebrem la joia d’existir, d’estar vius, i segur que podem trobar altres motius per a celebrar. I aquesta celebració no l’hem de fer sols, l’hem de fer amb els altres, amb la comunitat. Una celebració no té sentit quan un la fa sol. Jesús mateix, el seu últim sopar no es va quedar sol, plorant pel que li anava a passar, va voler celebrar amb els seus amics un últim sopar. Va voler fer festa en comunitat. El mateix fet de caminar, ja ha de ser per si una celebració.

Inici de la festa de La presentació de Maria als col·legis Lestonnac

Santa Joana va fundar la primera escola el 1607, però les classes no van començar fins dos anys més tard. Joana estava contenta per l'èxit obtingut a la ciutat. Tan alegre estava que necessitava donar gràcies a Déu.
El 21 de novembre, Presentació de Maria al Temple, va reunir totes les alumnes en una gran sala. Una noia que es preparava per ser monja va parlar de la Verge a les noies. Tot seguit van sortir al carrer en processó. Una alumna amb la imatge de Maria anava la primera i la seguien totes les altres amb una flor per oferir a Maria. Després van entrar a l'església i van celebrar l'eucaristia. Moltes persones van anar encuriosides per veure què passava i comentaven sorpreses la idea de Joana.
Per a les alumnes va ser un dia de festa gran a l'escola. I des d'aleshores sempre es celebra la festa de la "Presentació de Maria".

A l'edat de dotze anys, Jesús va al temple

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: -Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia. Ell els respongué: -Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare? Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. (Lc 2, 41-52)

L'últim sopar

I els digué: -Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu. Llavors prengué una copa, digué l'acció de gràcies i afegí: -Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d'ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu. Després prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient: -Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. I, havent sopat, féu igualment amb la copa, tot dient: -Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres. (Lc 22,15-20)

Pregària

Quan l’esperit de l’oració s’apodera d’un cristià, la vida esdevé vida de pregària, perquè tot el que fa ho fa pregant. A part de les possibles pregàries que un pugui fer, es tracta de viure en la presència de Déu. Es tracta d’anar presentant al llarg del dia els pensament, els desigs, les obres, ..., a Déu. Així la vida va donant fruits, Ell mateix ens ho va dir: “Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res” (Jo15,5). La pregària ha de ser l’alè de l’ànima dels cristians. Igual que no deixem mai de respirar, hauríem d’anar tractant amb Déu tot el dia, tot tenint-hi un diàleg constant i confiat. El que prega està amb Déu i no depèn dels altres ni de les coses, sinó només de Déu. I, amb Ell i des d’Ell s’apropa als germans i a les coses. Ho posa tot sota la seva benedicció i la seva presència, i qui actua així obté la pau i el goig. Una vida de pregària vol dir compartir-ho tot amb Crist. I la pregària té molta relació amb la vida. I una relació la trobem amb perdonar als germans allò que no fan bé. Jesús estableix una relació especial entre la pregària i el perdó dels pecats. El mateix Parenostre diu “perdoneu-nos les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. I és amb aquesta actitud de pregària com hem de fer camí.

Pregar amb els ulls tancats i oberts

Molts cops preguem amb els ulls tancats. És una forma d'endinsar-se vers al fons d'un mateix a la recerca del silenci, del record i de la Presència. Caldrà possiblement anar fent callar tantes veus que portem a dintre, per poder estar en disposició de la Veu, si vol parlar. El ritme de la respiració és un bon exercici per anar silenciant les veus i obrir-se a la Veu. Pregar amb els ulls tancats té cert risc: capficar-se, rumiar petits problemes... i també adormir-se.
Alguns cops, però, la pregària d'ulls tancats, com a do de Déu, pot esdevenir lluminosa en la foscor, amorosa en la fe i sorprenent per inesperada i fugaç.
Molts cops preguem amb els ulls oberts. Contemplem la natura, contemplem persones, situacions, mirades, penes i felicitats.
La mirada cap enfora ens comunica, ens retroba, ens dona a entendre, ens parla. I arriba a la Presència del que hi és arreu. Caldrà possiblement oblidar-nos de nosaltres, desplaçar-nos vers l'altre, vers els altres i lo altre. Fer-nos realment presents generalment callant, vivint, sentint, plorant o gaudint. Pregar amb els ulls oberts té cert risc: despistar-se, quedar-se a la superfície... oblidar-se de que estem pregant.
Alguns cops, però, la pregària d'ulls oberts, com a do de Déu. pot esdevenir transformadora, vocacional, prefaci d'acció i inici d'un procés irreversible.
Ulls tancats, ulls oberts. Dues actituds absolutament necessàries per a la nostra pregària. Els tanquem per obrir-los després. Al poc temps necessitem tancar-los de nou.
Tot és VIDA.

La pregària

I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. Vosaltres, pregueu així: Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal. (Mt 6, 5-13)

Compromís

Vivim en un món on es fa difícil viure el compromís. Compromís vol dir que hom vol assolir unes fites concretes en la seva vida, i per aconseguir-les necessitarà fer unes coses concretes i comprometre’s en aquestes. Ara bé, en aquest món on sembla que el futur serà igual que el present, qui es preocupa per millorar? Qui es compromet a intentar fer un món millor? És ben cert que els temps que ens han tocat viure no conviden al compromís, però si ens aturem un moment en el nostre camí, pugem dalt d’un turonet i ens posem a veure els que fan camí amb nosaltres sí que podrem adquirir petits compromisos envers ells, i plegats comprometre’ns en caminar cap aquell cel nou i aquella terra nova que ens parlava Jesús.

El Rei tardaner

– Sempre falta el mateix –rondinava la Rentadora tot esclarint la roba, mentre els ànecs nedaven sobre el riu de paper de plata. El Caganer, sempre tan pragmàtic, ja ho havia dit a la Filadora, que algun any no arribaria a temps i els faria quedar malament. Els Pastors de l'Anunciata ni se n'havien adonat que faltava un Rei, feina tenien a mantenir el caliu i a escalfar les sopes. Sant Josep sortia de tant en tant del portal amb l'excusa de cercar un parell de branquillons per al foc. Des d'allí podia veure millor com els altres dos, a l'altra punta, dalt del camell esperaven amb impaciència l'arribada del seu company. Els Àngels ja feia estona que afinaven el Glòria. Faltava ben poc per a la mitja nit i ni els mateixos animalons, allà quiets, ensumant la molsa humida, gosaven pensar què passaria si no hi era a temps. Mitja nit. L'estel resplendent envia el seu raig, per l'escletxa, al bell mig del portal. Un cop més Jesús és nat. I dalt la muntanya de suro, els Reis, tots tres, amb la mirada fixa en l'Estel; el tardaner, però, amb un somriure sota el nas. Un sospir tranquil·litzador omple el pessebre i Maria, tot aclucant els ulls, fa un petit gest amb el cap. Només ella sap que el tardaner fa de Rei tot l'any, fins l'últim minut, portant aquelles coses que potser ningú no ha demanat.

(Ramon Mª Serchs Santamaria)

I l'aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja de la brutícia del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist.(1 Pe 3,21)

Diàleg

En un diàleg hi ha un que parla i un altre que escolta. Per escoltar no vol dir només sentir el que ens diuen, és molt més. És donar valor al altre, és dir-li que el que ens està dient ens interessa, i per això hi hem de posar tots els nostres sentits. I el que és escoltat també esperarà quelcom de nosaltres, també voldrà escoltar-nos. I així hi haurà un veritable diàleg. Perquè sense escolta no hi ha diàleg. I no hem de pensar en escolta i diàleg de paraules, sinó també de fets.

Dialogar també demana paciència. No sempre tots parlem igual de ràpid i bé, i no tots escoltem igual, cal donar temps a l’altre .

Déu és el que, sense que ens en donem compte, més escolta i el que més ens demana que escoltem. Està sempre disposat a dialogar. I tot plegat perquè ens estima. De fet Pau ja diu als Romans que estimar és l’única llei (cf. Rm 13,10), però el que estima, si una cosa fa, és escoltar. I és el que ens demana que fem.

Al llarg de la història sagrada Déu ens ha parlat, amb un diàleg salvador, prenent la iniciativa, sent la seva paraula més gran el seu Fill. I ens parla perquè ens escolta, i ho ha fet abans que nosaltres el parlem i l’escoltem .

Hem dialogat, i dialoguem amb Ell. Quina gran sort que tenim. Joan ja ens ho diu: “Al principi existia el qui és la Paraula.” (Jn 1,1). I si hi ha una paraula és perquè hi ha algú que l’escolta, sinó per què parlar?

Déu sempre ens ha parlat, fins i tot ens va enviar al seu fill per què l’escoltéssim (i després de més de 2000 anys encara hi ha molts moments que sembla que no el vam escoltar gaire) i ell ens va donar lliçons d’escolta (el clam de tants i tants desfavorits en la seva època que Ell va escoltar: cecs, coixos, infants, ...)  i avui encara continua parlant-nos a traves de l’Església, a través de les Escriptures, a través del clam dels desfavorits d’avui (Haití, El Congo, ...) i els oprimits (els innocents d’Afganistan, les víctimes del terrorisme, ...), ... però encara hem d’aprendre a escoltar-lo. No podem fer camí sense dialogar.

El disc dur de la pregària

El disc dur de la pregària té quatre elements, íntimament relacionats, i que es viuen de formes diverses, personals, segons moments, i totes guiades per un Déu que per sobre de tot ens estima.

Els quatre elements són: parlar, escoltar, dialogar i silenci.

PARLAR: Molts cops la parla neix des de l’abisme de la soledat, de la frustració, del mal que ens consumeix, de la injustícia o el perquè sense resposta. Altres cops a la pregària parlem més serenament, àdhuc amb agraïment, amor, esperança, acció de gràcies. La parla pot ser espontània, pot repetir un salm, un mot, un desig... Normalment és una parla interior, també algunes vegades pren la forma sonora, i pot anar acompanyada d’emocions soledats o fins de música i dansa.

ESCOLTAR: La veu interior, molt clara i indiscutible de tant en tant, també difuminada, barrejada en altres sorolls i veus. Escoltem les paraules quan llegim atentament les Santes Escriptures. Un mot, com “mestre”, una expressió com “la pau sigui amb vosaltres”, un relat com  el de “la dona que donava una petita moneda”... Escoltem també a Déu quan estem escoltant a persones, a fets que passen, a determinades lectures. Què bell és escoltar de debò, abocar-se plenament cap enfora i deixar que entri la veu, la fragància, l'aire fresc.

DIALOGAR: Es combina el parlar i l’escoltar en una mateixa relació , jo – tu, tu – jo. No resulta necessari emprar tots els mots, al contrari, a la pregària els mots són sempre més simbòlics que en una conversa normal. Poden esdevenir com llums ràpides, espurnes plenes de contingut. Es va passant de les paraules a la mútua donació. Aviat resten curtes, insuficients, es van diluint en amor. També passa que el diàleg es para, queda en una aparença de no res, entra en la soledat d’un desert, i deixa de donar-se.

SILENCI: Quan la pregària arriba al silenci hi ha una certa buidor de tot, que pren distància que no pas oblit. Tot el que normalment ens afecta hi és present i callat. No és que ens allunyem de les situacions i els problemes, sinó que per un temps resten com parats i enlluernats per una realitat que omple l’espai i el temps acallant i simplificant. No és el silenci del res, sinó el silenci del tot. Culmina la relació en la comunió  S’obre el pou i la petita remor de l’aigua definitiva. Sobre tot és do. I quan retorna la realitat dels sentits i la ment el silenci resta a la memòria com el testimoni del Déu Amor.

Jesús Renau sj

Ell els digué: -Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació. (Lc 11,2-4)

Llibertat

La llibertat és un gran valor. Possiblement, sense ella no tindrien sentit molts dels altres valors. Fem nostres altres valors, altres creences, altres maneres de fer lliurement. Però tot i que llibertat vol dir optar per una cosa o una altra, té els seus límits. La llibertat no ha de ser una excusa per a fer o dir qualsevol cosa. La nostra llibertat no pot entrar en conflicte amb la dels altres. La llibertat implica responsabilitat, responsabilitat envers tu i els altres. Hem optat lliurement a seguir un camí, el camí de Jesús, un camí ple de fe, amor i esperança. Un camí que cal recórrer responsablement amb els altres.

Jo vull ser lliure.

Jo vull ser lliure.

I estimo la llibertat;

Lliure a la recerca de noves idees.

Lliure, com a protagonista de nous projectes;

com algú que ja no és un nen i vol ser adult.

Lliure, com algú que té les seves raons i vol dir-les;

com algú que no necessita indicadors de camí.

Lliure, com algú que ja se sent responsable;

com algú que ha estrenat llibertat.

Senyor, no és el teu Evangeli un cant al cor lliure?

Jesús i Abraham

Jesús digué als jueus que havien cregut en ell: -Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures. Ells li replicaren: -Nosaltres som descendents d'Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures? Jesús els respongué: -Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò. (Jn 8,31-36)

Temps

Què és el temps? La mesura que hi ha entre el nostre naixement i la nostra mort? Què vol dir viure el present? Què vol dir pensar en el futur? Existeix el temps? Quin valor li donem al temps que dediquem a una cosa o una altra? Perquè de vegades el temps passa volant i de vegades sembla que quasi ni existeixi? El temps és un bé? No tinc temps ... diem molts cops, però quan el tenim, com el guardem? On el guardem? I amb el temps que tenim, que en fem d’ell? L’usem exclusivament per a nosaltres, o el compartim amb els altres? El que si que podem veure, és que durant el nostre camí ens cal temps, però hem de ser capaços de saber distribuir-lo.

Pren-te temps

Pren-te temps per fer alegres als altres,

és la joia de l'home.

Pren-te temps per comprendre,

és la font de la fraternitat.

Pren-te temps per escoltar,

aprendràs dels altres.

Pren-te temps per descansar,

és una ajuda pel cos i l'ànima.

Pren-te temps per fer excursions,

és la joia del conèixer.

Pren-te temps per expressar-te,

és una veu per als altres.

Pren-te temps per ajudar als demés,

és la font de la convivència.

Pren-te temps per l'art,

és donar vida a les coses.

Pren-te temps per parlar,

és la manera d'entendre's.

Pren-te temps per somiar,

és la ruta de la fantasia.

Pren-te temps per caminar,

estimaràs la natura.

Pren-te temps per cantar,

és la font de l'alegria.

Pren-te temps per créixer,

arribaràs a ser persona.

Pren-te temps per construir,

serà un profit pels altres.

Pren-te temps per donar gràcies a Déu,

s'ho mereix.

Cada cosa té el seu moment

Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps

per a cada cosa.

Hi ha un temps d'infantar

i un temps de morir,

un temps de plantar

i un temps de collir.

Un temps de matar

i un temps de guarir,

un temps d'enrunar

i un temps de construir.

Un temps de plorar

i un temps de riure,

un temps de plànyer-se

i un temps de dansar.

Un temps de tirar pedres

i un temps d'aplegar-ne,

un temps d'abraçar

i un temps d'estar-se'n.

Un temps de cercar

i un temps de perdre,

un temps de guardar

i un temps de llençar.

Un temps d'esquinçar

i un temps de cosir,

un temps de callar

i un temps de parlar.

Hi ha un temps d'estimar

i un temps d'odiar,

hi ha un temps de guerra

i un temps de pau. (Coh 3,1-8)

Descans

Avui en dia disposem de molt més temps de descans que temps enrere. És l’anomenat temps lliure, o dit d’una altre manera, el temps que no dediquem a treballar, o estudiar, ni el temps d’aquelles tasques quotidianes com treure la pols, anar a comprar, fer el dinar ... Com invertim aquest temps de descans és prou important com per parar a reflexionar-hi. El dediquem exclusivament a fer el que ens agrada a nosaltres sense preocupar-nos dels que tinc al costat, i potser pertorbant el seu descans? O dedico una part per a mi, i una part als altres? És evident que cal una estona personal de descans, però el descans també es pot fer col·lectivament tot fent activitats que trenquin amb la rutina diària i que ens poden ajudar a créixer i fer camí junts.

Saber descansar és una part molt important de la saviesa. Hi ha tres formes generals de descans: desconnexió, acceleració i comunicació. Totes ens ajuden segons situacions i circumstàncies.

Quan Jesús ens va dir: “veniu a Mi tots els que esteu cansats i afeixugats...” ens invitava al descans comunicatiu. Però no el comunicatiu normalitzat... sinó el descans comunicatiu a fons.

Anem a suposar que tu estàs cansat o cansada. Anem a suposar que no es tracta únicament de manca de son. Anem a suposar que hi ha quelcom dur a la teva vida, una trencadissa fenomenal,  l’angoixa del pronòstic incert, l’abandonament d’una persona que estimes....etc. O infinites situacions semblants, pròpies de tot ésser humà que viu en el nostre mon.

Saps que desconnectant congeles una estona el tema, ni que en el fons hi ha sota les brases, el foc encès. Ja n’has provat tantes de desconnexions!!. També has après una cosa important, accelerar el ritme, evadeix, et provoca vibracions a tota velocitat... i  al final... què passa al final? Quina buidor!!

El descans que desitja el teu cor és de comunicació. Possiblement més enllà de mots i discursos. No, “hola, què tal? Va bé tot? Jo també...” Saps que una mirada entenedora val més que tres hores de ja, ja, ..je,  je...etc.

Per fi, encara que de nit, vas entrant en el silenci interior. Molt sorollós, per cert, al començament. Però mentre t’hi vas ficant com qui baixa pel camí d’una cova al costat d’un rierol sota terra, tot va callant. Cada cop sents més el pas de l’aigua de vida. Aquella del qual parlava Jesús a la samaritana.

I el descans de fons arriba. A la fosca. En la fe. En soledat aparent. Tot hi és, però callat. Saps que vius. Oh, misteri de Pasqua, Ell és amb tu, i et mira.

Insisteixo,.... de nit. Saps que et mira i calla. No li fan falta paraules, li basta la presència. I, per fi, descanses en la comunicació essencial de la comunicació rebuda. Una pregària regalada per amor.

Jesús Renau sj.

Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora. (Gn 2,1-3)