Bon Nadal!!!

Avui és Nadal i estic content, que diu la cançó. 

Avui és aquell dia que tots diem "lluuuíííssss" quan ens fan la foto per què perduri per sempre (o fins que borrem la foto del mòbil) el rècord d'aquest dia. Dia d'il·lusió, de família, d'amor, d'esperança, de solidaritat, de riure totes les gràcies, de regals, de tantes i tantes coses...

Però això no hauria de ser així cada dia? És que el Nadal és l'únic dia de l'any que som capaços de ser totes les coses bones del món? I la resta de l'any? Podem ser menys solidaris, menys alegres, podem perdre l'esperança, ens podem discutir amb la família, no cal que diguem lluís al fer la foto ...

Cada dia hauria de ser Nadal i no només en el nostre cor que diu una altra cançó, sinò en el cor de tots.

Aniré a votar el dia 9!

Els catalans hem viscut més de mil vides, hem tastat els millors vins i també els pitjors vinagres, hem trepitjat terres llunyanes, i ens han trepitjat mil vegades, però mai, mai, no hem perdut el camí i el somni de viure lliures en la nostra terra.

La nostra vida no sempre ens ha sigut fàcil, hi ha hagut molts temps del dubte, i molts cops hem caigut en esvorancs, barrancs, i fins i tot en llocs on no esperaven caure, però sabem que viure és aprendre a aixecar-se.

Hem caminat sobre brases, hem conegut mil drames, ens han ensenyat les urpes contínuament, però sempre hem respost amb seny, amb força, amb ganes d’aixecar-nos.

No ens ha mancat mai el coratge per enfrontar les postres pors. Perquè no seran mai més obstacle

l'amenaça i la coacció; perquè fermament anem tancant les portes a la por. Hem renunciat sempre. renunciem i renunciarem a acomodar-nos a un futur de submissió; masses submissions ja hem viscut, hem de tancar les portes a la por. Hem de retrobar el nostre somni invencible i clamar-lo als quatre vents amb tota la nostra veu i el nostre cor.

Ja sé que segurament Catalunya no és la millor terra, però és la meva i per això me l’estimo, i junt amb tots els catalans, l'un al costat de l'altre, serem més forts i més valents i aconseguirem escapar d'aquest present de submissió, ja comença a ser hora que deixem de pagar justos per pecadors.

Ja comença a ser hora que els catalans arribem a la porta del cel, on neixen les estrelles i els somnis valents forjats per mil tempestes es fan realitat.

No deixis de caminar Catalunya, encara que et fallin les forces, no deixis de caminar. Ves avançant encara que sigui lentament, perquè dins teu parla el poble i clama llibertat, no t'aturis mai encara que et fallin les forces. Sent el cor de molts catalans bategant, sent el clam de tantes veus que demanen que cal seguir caminant, que som viatgers de l'esperança, que no volen deixar de caminar cap a la llibertat,

Per que t’estimo, perquè milers de catalans que ens han precedit en els més de mil anys d’història de la nostra petita i estimada terra, el dia nou, aniré a votar.

(A partir de cançons del Catarres, Txarango i Brams)

12 d'octubre ... res a celebrar

El 12 d'octubre és la "Fiesta Nacional de Espanña". És el nom oficial que rep la diada nacional espanyola regulada per la llei 18/1987 del 7 d'octubre.

El seu únic article diu:

"Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre"

i en l'exposició de motius s'indica:

"La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos."

Els orígens d'aquesta festa les podem trobar en la fiesta de la "raza" (proposada en 1913 por Faustino Rodríguez-San Pedro)

Avui en dia però. des de l'anomenada era democràtica (molt democràtica però que no ens deixen fer una consulta democràtica) amb la Constitución Española de 1978, el Real Decreto 3217/1981, publicat en el primer Boletín Oficial del Estado de l'any 1982, refrendà el "doce de octubre como «Fiesta Nacional de España y Día de la Hispanidad»."

El dia triat és el famós dia en què una nau comandada per Colom va ensopegar amb les Amèriques. I dic va ensopegar, perquè cal tenir en compte que el concepte de descobriment d'Amèrica només té sentit des d'una perspectiva eurocèntrica, ja que el continent americà estava habitat des de feia mil·lennis (una trentena, aproximadament). A més hi ha evidència històrica que navegants víkings ja havien arribat a Amèrica a l'edat mitjana. De totes maneres, sí que se cert que el viatge de Colom establí un vincle definitiu entre Europa i Amèrica, que comportà la colonització (així en diuen ells, però crec que pels que hi vivien en dirien d'una altra manera) del Nou món per part de les potències europees en els segles següents.

Eduardo Galeano, poeta de l'Uruguay, un dels grans de la literatura de sudamèrica (que usa el castellà perquè els hi van treure la llengua i els hi van deixar la llengua) ens diu:

"En 1492, los nativos descubrieron que eran indios,

descubrieron que vivían en América,

descubrieron que estaban desnudos,

descubrieron que existía el pecado,

descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo,

y que ese dios había inventado la culpa y el vestido

y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la tierra y a la lluvia que la moja".

Res tu, que jo avui amb tot això no m'hi sento identificat. Que avui a més de ser la Mare de Déu del Pilar (felicitats a totes les Pilars) també és Sant Salvi (felicitats a tots els Salvis) i felicitats a uns bons amics que fa anys es van casar. I si algú vol celebrar la festa Nacional d'Espanya, que la celebri, però que no m'hi convidi, no vindré. No m'hi sento partícep.

Sí realment som lliures i estem en un país democràtic, que cadascú celebri el que li vingui de gust i que es castigui per igual als que cremen una bandera sigui dels colors que sigui, i que es deixi parlar i opinar, sigui com sigui l'opinió. 

Amb el genocidi de la cultura maia, azteca ... ja n'hi va haver prou una vegada (no us sembla)

Lectures d'estiu

Ja s'acaba la primera setmana de setembre. S'acosta l'11 de setembre. S'acosten una sèrie de fets, podríem fins i tot dir històrics, que depèn de com vagin d'aquí uns quants anys sortiran als llibres de text de les escoles.

Prop, però lluny a l'hora, queden les vacances. Aquells moments de descans, de gaudir de paisatges, de silencis, de bones companyies, de bon menjar (encara que no hi ha res més bo que un àpat ben acompanyat) i de tantes i tantes coses que ens han reomplert per dins (i a alguns també per fora!).

Durant aquests dies he tingut l'oportunitat de llegir uns quants llibres. D'ells n'he aprés coses, m'han fet pensar, gaudir, riure. Algunes frases fins i tot les he trobat genials.

Les comparteixo:

• El qui coneix la veritat, la coneix, i el qui la coneix, coneix l'eternitat. És l'amor qui la coneix.
• Estimar les persones, les situacions, Déu. Fer del llenguatge de l'amor el llenguatge de la vida.

(de les CONFESSIONS de Sant Agustí)

• L'amor s'ha de posar més en els fets obres que en les paraules.
• L'amor consisteix en comunicació de les dues parts: és a saber, en donar i comunicar a l'amant; de manera que si el un té ciència, donar al que no la té, si honors, si riqueses,, i així l'altre a l'altre.

(dels EXERCICIS ESPIRITUALS de Sant Ignasi)

Crec que no mereixen cap mena de comentari més. Parlen per si soles.

Ara, no són les úniques lectures d'aquest estiu, permeteu-me que us recomani també el VICTUS d'Albert Sánchez Pinyol (que malgrat que l'Institut Cervantes d'Holanda hagi prohibit la seva presentació a Utrech crec que és una molt bona novel·la històrica) i LLIURES O MORTS de Jaume Clotet i David Montserrat, també novel·la històrica molt bona. Totes dues narren la guerra de successió.Són estils diferents, però bones lectures.

Un cinquè llibre també molt interessant, LA HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA A CATALUNYA d'Antoni Pladevall. Destacar la seva claredat, concisió i presentació en apartats no massa llargs. Crec que és una obra útil i seriosa. 

I un darrer llibre: CONTEMPLAR ELS FETS DE CADA DIA, d'Enric Puig. Un recull d'articles publicats al full dominical, dels que pots aprendre de tots alguna que altra cosa.

                                 

I per acabar un darrer consell, una frase també de Sant Agustí: "Estima el teu germà i no et preocupis de res més."

Consulta, referèndum???

Darrerament hi ha molta discussió al voltant del 9 de novembre. Uns diuen que es farà la consulta des de la legalitat, i altres parlen de què no hi haurà referèndum sobre la independència.

Potser un dels primers esculls que cal salvar és aquest. La paraula a usar. Des de la Generalitat sempre s’ha parlat de consulta.

Què és una consulta? Segons el DIEC:

Consulta: Acció de consultar; l’efecte. Per tant Consultar: Demanar el parer, l’opinió, (d’algú) sobre un partit a prendre. Sotmetre (alguna cosa) a algú per saber el seu parer sobre ella, per heure’n informació.

I això és el que pretén el nostre govern, demanar-nos el parer, l’opinió sobre un tema concret, per un cop saber que opina el poble de Catalunya sobre aquest tema, prendre una posició o una altra.

En cap moment s’ha parlat de fer un referèndum sobre la independència, un referèndum, segons el DIEC:

Referèndum: Votació de tots els ciutadans per a pronunciar-se sobre una qüestió o per a donar suport a una persona o a una mesura política.

Fixem-nos en la diferència del matís, en una ens demanem l’opinió i en l’altra que ens pronunciem. Pot semblar que és el mateix, però jo crec que no. Ara, tothom és lliure de pensar el que vulgui, sempre i quan es tracti a tots per igual i amb respecte. No és qüestió ni de creure’s superior als altres ni que els que pensen diferent són inferiors. Però és evident (i a la manifestació del 2012 i a la Via del 2013 em remeto) que ara som molts que volem ser consultats, i som molts que som respectuosos i no ens creiem superiors a ningú, i el govern no ens ha enredat ni menjat el cap amb les balances fiscals ni amb mil històries més que alguns s’inventen. El govern no fa res més que escoltar la majoria de la població i intentar fer el que li demanem.

Que se’ns consulti, i un cop consultats i tinguem resultats, actuar en conseqüència, sigui quina sigui el resultat.

Ah, i si n’hi ha que diuen que hi ha una majoria silenciosa que no vol ni la consulta, cap problema, que organitzin una E (d’Espanya) amb 2 milions de catalans, o que en les properes eleccions votin a un partit “soberanista y nacional”.

Ara, tot plegat, pot ser que estigui equivocat i que sigui jo que no he entés res de res ...

Reflexió de fi de curs

Ha sigut un curs llarg. Molt llarg. Han passat moltes coses. Vam començar amb una via catalana. Deien que erem quatre gats, que hi havia figurants de cartró, però no és veritat. Erem molt. Hi erem molts. Va ser el principi del curs. Arribar al final, a la revetlla de Sant Joan no ha sigut fàcil. El camí que hem fet junt ha sigut difícil, ple d’obstacles i entrebancs; però, alhora, ple de satisfaccions i sorpreses. Recordo tants moments viscuts... el primer dia, les primeres classes, les primeres tutories, les convivències i les reflexions al voltant del nos i els altres, la caminada a Sant Cugat per la Presentació, la cantada de Nadales per l'escola, el DENIP, el carnaval, la Quaresma, Sant Jordi i els jocs florals, Pasqua, les colònies, les proves de la Generalitat, l'acte de cloenda... i entre mig, deures i més deures, estudiar, exàmens, reflexions, enfadades, rialles, crits, moments de silenci, baralles entre amics i amigues, reconciliacions, traspàs de persones estimades... Si mirem enrere i pensem tot el que hem viscut direm que segurament en alguns moments ho podríem haver fet millor, o diferent…; però ara ja som aquí, a la revetlla, i tot el viscut no podem canviar-ho.

Records, imatges, paraules…, això ningú no ens ho esborrarà, ningú no ens ho podrà prendre; al contrari, dependrà de nosaltres que pervisqui al nostre cor.

Segurament pel cansament de final de curs un acostuma a tenir la sensació de què tot podia haver sigut millor (i segur, perquè tot sempre pot ser millor). Ara que hem acabat és el moment de fer valoracions, de pensar si hem en la nostra feina d'educadors hem mirat de tenir unes relacions més càlides, més humanes, i perquè no dir-ho, més cristianes amb els nostres alumnes que reflectissin allò que tantes vegades els hi he dit: "Estimar és l'única llei", relacions que donessin al grup aquell aire d'humanitat que es percep en les accions i que acaba resplendint en les seves mirades perquè estan a gust en la classe, en el col·legi, que el volen com seu i que potser amb el pas dels anys, enyorin una mica.

Fa uns anys, una alumna em va regalar una ampolla de wisquy amb una nota que deia, si te la veus ràpid ho passaràs bé però t'oblidaràs ràpid, si te la veus a poc a poc, la gaudiràs més i ens aniràs recordant a cada moment.

Encara guardo l'ampolla, però el que és més important, guardo molts bons records. D'aquest any també en guardaré molts bons records. Els aniré bevent poc a poc.

De camí cap a Montserrat

Després d’acompanyar als caminants des del col·legi fins a Montserrat, jo en destacaria tres paraules: camí, esforç i l’altre. Tres paraules que han ressonat dins meu i m’han fet pensar.

El camí. Fer camí implica un esforç, implica renunciar a coses, si més no, implica renunciar a quedar-nos on som, a deixar la comoditat de la llar per anar vers quelcom promès: el cel nou i la terra nova. Però és un camí que no fem sols. Que el fem en comunitat. I dins d’una comunitat n’hi ha que sense que siguin vistos, l’ajuden a avançar, i ho fa amb alegria, il·lusió, esperança... En el món en què vivim, on fàcilment viatgem

d’un lloc a l’altre, sovint anem per la vida com quan anem en cotxe de vacances o de cap de setmana, seguint una carretera llarga, llarga, i només pensem en quan arribarem, què farem, com ens ho trobarem, que hi haurà.... i voldríem poder anar més ràpid i no ens fixem que mentre anem fent camí podríem anar gaudint d’aquell arbre, d’aquell ocell, d’aquell bosc, d’aquell camp... Així anem una mica els que donem suport als caminants quan anem d’un lloc a l’altre. La nostra preocupació és arribar al lloc, muntar la paradeta i que tot estigui a punt, no prenent compte de vegades de la bellesa del camí, però quan arriben els caminants copsem una altre bellesa, la bellesa de la vivència que suposa caminar junts cap a Montserrat.

L’esforç. No fa pas gaire temps que el valor de l’esforç era present a quasi totes les cases. Si es volia alguna cosa, estava implícit el fet que allò no era gratuït i costava un esforç, o bé una renúncia. Es podia decidir entre dues opcions i renunciar a una d’elles per aconseguir-ne l’altra. I és que el món real funciona així. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions com les actuals. És aquest valor el que farà que se superin situacions adverses (no trobar el punt d’avituallament malgrat el GPS, que es posi a ploure i tinguis la paradeta muntada...) i el que farà que siguem millors en el futur. No ens preocupa caure en situacions difícils,

però sí com sortir-ne. És un tema de valors. Reforçar aquest valor farà una societat més forta i més preparada, ja que les crisis no se solucionen soles. 

L’altre. Aquell que viu al meu costat. Ens adonem que l’altre és un valor quan establim amb ell una bona relació, quan hi establim vincles. És aleshores que el trobo a faltar, que penso en ell, quan m’adono que m’escolta, em parla, dóna més sentit a la nostra vida, ... i sovint el valoro més quan no el tinc al meu costat. L’absència de l’altre em fa adonar del valor i la importància que té l’altre. Dir que els altres són un valor vol dir que són importants per a mi i per a la meva vida, i que aquesta seria diferent sense ells. Els altres formen part del nostre camí. Encara que ells anessin a peu, nosaltres formaven part del seu camí, ja que tots teníem el mateix objectiu: Montserrat.

Gràcies a tots per l’esforç fet en el camí cap a Montserrat.

(Text publicat a l'Infonnac del mes de juny)