Lectures d'estiu

Ja s'acaba la primera setmana de setembre. S'acosta l'11 de setembre. S'acosten una sèrie de fets, podríem fins i tot dir històrics, que depèn de com vagin d'aquí uns quants anys sortiran als llibres de text de les escoles.

Prop, però lluny a l'hora, queden les vacances. Aquells moments de descans, de gaudir de paisatges, de silencis, de bones companyies, de bon menjar (encara que no hi ha res més bo que un àpat ben acompanyat) i de tantes i tantes coses que ens han reomplert per dins (i a alguns també per fora!).

Durant aquests dies he tingut l'oportunitat de llegir uns quants llibres. D'ells n'he aprés coses, m'han fet pensar, gaudir, riure. Algunes frases fins i tot les he trobat genials.

Les comparteixo:

• El qui coneix la veritat, la coneix, i el qui la coneix, coneix l'eternitat. És l'amor qui la coneix.
• Estimar les persones, les situacions, Déu. Fer del llenguatge de l'amor el llenguatge de la vida.

(de les CONFESSIONS de Sant Agustí)

• L'amor s'ha de posar més en els fets obres que en les paraules.
• L'amor consisteix en comunicació de les dues parts: és a saber, en donar i comunicar a l'amant; de manera que si el un té ciència, donar al que no la té, si honors, si riqueses,, i així l'altre a l'altre.

(dels EXERCICIS ESPIRITUALS de Sant Ignasi)

Crec que no mereixen cap mena de comentari més. Parlen per si soles.

Ara, no són les úniques lectures d'aquest estiu, permeteu-me que us recomani també el VICTUS d'Albert Sánchez Pinyol (que malgrat que l'Institut Cervantes d'Holanda hagi prohibit la seva presentació a Utrech crec que és una molt bona novel·la històrica) i LLIURES O MORTS de Jaume Clotet i David Montserrat, també novel·la històrica molt bona. Totes dues narren la guerra de successió.Són estils diferents, però bones lectures.

Un cinquè llibre també molt interessant, LA HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA A CATALUNYA d'Antoni Pladevall. Destacar la seva claredat, concisió i presentació en apartats no massa llargs. Crec que és una obra útil i seriosa. 

I un darrer llibre: CONTEMPLAR ELS FETS DE CADA DIA, d'Enric Puig. Un recull d'articles publicats al full dominical, dels que pots aprendre de tots alguna que altra cosa.

                                 

I per acabar un darrer consell, una frase també de Sant Agustí: "Estima el teu germà i no et preocupis de res més."

Consulta, referèndum???

Darrerament hi ha molta discussió al voltant del 9 de novembre. Uns diuen que es farà la consulta des de la legalitat, i altres parlen de què no hi haurà referèndum sobre la independència.

Potser un dels primers esculls que cal salvar és aquest. La paraula a usar. Des de la Generalitat sempre s’ha parlat de consulta.

Què és una consulta? Segons el DIEC:

Consulta: Acció de consultar; l’efecte. Per tant Consultar: Demanar el parer, l’opinió, (d’algú) sobre un partit a prendre. Sotmetre (alguna cosa) a algú per saber el seu parer sobre ella, per heure’n informació.

I això és el que pretén el nostre govern, demanar-nos el parer, l’opinió sobre un tema concret, per un cop saber que opina el poble de Catalunya sobre aquest tema, prendre una posició o una altra.

En cap moment s’ha parlat de fer un referèndum sobre la independència, un referèndum, segons el DIEC:

Referèndum: Votació de tots els ciutadans per a pronunciar-se sobre una qüestió o per a donar suport a una persona o a una mesura política.

Fixem-nos en la diferència del matís, en una ens demanem l’opinió i en l’altra que ens pronunciem. Pot semblar que és el mateix, però jo crec que no. Ara, tothom és lliure de pensar el que vulgui, sempre i quan es tracti a tots per igual i amb respecte. No és qüestió ni de creure’s superior als altres ni que els que pensen diferent són inferiors. Però és evident (i a la manifestació del 2012 i a la Via del 2013 em remeto) que ara som molts que volem ser consultats, i som molts que som respectuosos i no ens creiem superiors a ningú, i el govern no ens ha enredat ni menjat el cap amb les balances fiscals ni amb mil històries més que alguns s’inventen. El govern no fa res més que escoltar la majoria de la població i intentar fer el que li demanem.

Que se’ns consulti, i un cop consultats i tinguem resultats, actuar en conseqüència, sigui quina sigui el resultat.

Ah, i si n’hi ha que diuen que hi ha una majoria silenciosa que no vol ni la consulta, cap problema, que organitzin una E (d’Espanya) amb 2 milions de catalans, o que en les properes eleccions votin a un partit “soberanista y nacional”.

Ara, tot plegat, pot ser que estigui equivocat i que sigui jo que no he entés res de res ...

Reflexió de fi de curs

Ha sigut un curs llarg. Molt llarg. Han passat moltes coses. Vam començar amb una via catalana. Deien que erem quatre gats, que hi havia figurants de cartró, però no és veritat. Erem molt. Hi erem molts. Va ser el principi del curs. Arribar al final, a la revetlla de Sant Joan no ha sigut fàcil. El camí que hem fet junt ha sigut difícil, ple d’obstacles i entrebancs; però, alhora, ple de satisfaccions i sorpreses. Recordo tants moments viscuts... el primer dia, les primeres classes, les primeres tutories, les convivències i les reflexions al voltant del nos i els altres, la caminada a Sant Cugat per la Presentació, la cantada de Nadales per l'escola, el DENIP, el carnaval, la Quaresma, Sant Jordi i els jocs florals, Pasqua, les colònies, les proves de la Generalitat, l'acte de cloenda... i entre mig, deures i més deures, estudiar, exàmens, reflexions, enfadades, rialles, crits, moments de silenci, baralles entre amics i amigues, reconciliacions, traspàs de persones estimades... Si mirem enrere i pensem tot el que hem viscut direm que segurament en alguns moments ho podríem haver fet millor, o diferent…; però ara ja som aquí, a la revetlla, i tot el viscut no podem canviar-ho.

Records, imatges, paraules…, això ningú no ens ho esborrarà, ningú no ens ho podrà prendre; al contrari, dependrà de nosaltres que pervisqui al nostre cor.

Segurament pel cansament de final de curs un acostuma a tenir la sensació de què tot podia haver sigut millor (i segur, perquè tot sempre pot ser millor). Ara que hem acabat és el moment de fer valoracions, de pensar si hem en la nostra feina d'educadors hem mirat de tenir unes relacions més càlides, més humanes, i perquè no dir-ho, més cristianes amb els nostres alumnes que reflectissin allò que tantes vegades els hi he dit: "Estimar és l'única llei", relacions que donessin al grup aquell aire d'humanitat que es percep en les accions i que acaba resplendint en les seves mirades perquè estan a gust en la classe, en el col·legi, que el volen com seu i que potser amb el pas dels anys, enyorin una mica.

Fa uns anys, una alumna em va regalar una ampolla de wisquy amb una nota que deia, si te la veus ràpid ho passaràs bé però t'oblidaràs ràpid, si te la veus a poc a poc, la gaudiràs més i ens aniràs recordant a cada moment.

Encara guardo l'ampolla, però el que és més important, guardo molts bons records. D'aquest any també en guardaré molts bons records. Els aniré bevent poc a poc.

De camí cap a Montserrat

Després d’acompanyar als caminants des del col·legi fins a Montserrat, jo en destacaria tres paraules: camí, esforç i l’altre. Tres paraules que han ressonat dins meu i m’han fet pensar.

El camí. Fer camí implica un esforç, implica renunciar a coses, si més no, implica renunciar a quedar-nos on som, a deixar la comoditat de la llar per anar vers quelcom promès: el cel nou i la terra nova. Però és un camí que no fem sols. Que el fem en comunitat. I dins d’una comunitat n’hi ha que sense que siguin vistos, l’ajuden a avançar, i ho fa amb alegria, il·lusió, esperança... En el món en què vivim, on fàcilment viatgem

d’un lloc a l’altre, sovint anem per la vida com quan anem en cotxe de vacances o de cap de setmana, seguint una carretera llarga, llarga, i només pensem en quan arribarem, què farem, com ens ho trobarem, que hi haurà.... i voldríem poder anar més ràpid i no ens fixem que mentre anem fent camí podríem anar gaudint d’aquell arbre, d’aquell ocell, d’aquell bosc, d’aquell camp... Així anem una mica els que donem suport als caminants quan anem d’un lloc a l’altre. La nostra preocupació és arribar al lloc, muntar la paradeta i que tot estigui a punt, no prenent compte de vegades de la bellesa del camí, però quan arriben els caminants copsem una altre bellesa, la bellesa de la vivència que suposa caminar junts cap a Montserrat.

L’esforç. No fa pas gaire temps que el valor de l’esforç era present a quasi totes les cases. Si es volia alguna cosa, estava implícit el fet que allò no era gratuït i costava un esforç, o bé una renúncia. Es podia decidir entre dues opcions i renunciar a una d’elles per aconseguir-ne l’altra. I és que el món real funciona així. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions com les actuals. És aquest valor el que farà que se superin situacions adverses (no trobar el punt d’avituallament malgrat el GPS, que es posi a ploure i tinguis la paradeta muntada...) i el que farà que siguem millors en el futur. No ens preocupa caure en situacions difícils,

però sí com sortir-ne. És un tema de valors. Reforçar aquest valor farà una societat més forta i més preparada, ja que les crisis no se solucionen soles. 

L’altre. Aquell que viu al meu costat. Ens adonem que l’altre és un valor quan establim amb ell una bona relació, quan hi establim vincles. És aleshores que el trobo a faltar, que penso en ell, quan m’adono que m’escolta, em parla, dóna més sentit a la nostra vida, ... i sovint el valoro més quan no el tinc al meu costat. L’absència de l’altre em fa adonar del valor i la importància que té l’altre. Dir que els altres són un valor vol dir que són importants per a mi i per a la meva vida, i que aquesta seria diferent sense ells. Els altres formen part del nostre camí. Encara que ells anessin a peu, nosaltres formaven part del seu camí, ja que tots teníem el mateix objectiu: Montserrat.

Gràcies a tots per l’esforç fet en el camí cap a Montserrat.

(Text publicat a l'Infonnac del mes de juny)

Benvingut al món Joan!

Benvingut al món Joan!

Aquest matí et saludava amb unes paraules del llibre dels proverbis: “Una resposta suau calma la ira, la paraula feridora encén la indignació.”

I et desitjava una llarga vida plena de dolces i boniques paraules. Deixem dons dir-te unes quantes paraules.

A partir d'ara la teva vida girarà al voltant de moltes coses, de moltes paraules i també de molts fets. Ara escoltaràs moltes paraules dolces i boniques però conforme creixis aniràs escoltant i descobrint d’altres paraules ni tant dolces ni tan boniques

Saps, de nom t’han posat Joan. Joan ve de l’hebreu Johanan o Jehohanan, que vol dir Jahvé és bo, Jahvé és misericordiós.

Avui i els propers dies tothom estarà molt pendent de tu i tu només pensaràs en dormir, menjar i sentir a la mare i el pare aprop. Però segur que diran que ets molt bo.

No ets capaç de parlar, però de segur que pots veure com s’estimen els pares i com t’estimen a tu, segur que ja notes totes les il·lusions que posen en tu, segur que notes i notaràs el treball que fan cada dia, i no només a l’escola on treballen, sinó també aquella feina silenciosa que fan a casa i que sembli que tot funcioni sol... notes i notaràs tantes coses... No t’oblidis mai d’agrair-les, encara que sigui amb un somriure.

I el temps anirà passant i aniràs creixent, i parlant, i actuant ... i trobaràs que cada cosa té el seu moment. 

Tot té el seu moment, 

sota el cel i a sobre de la terra 

sempre hi ha un temps per a cada cosa. 

Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir, 

un temps de plantar i un temps de collir. 

Un temps de ferir i un temps de guarir, 

un temps d'enrunar i un temps de construir. 

Un temps de plorar i un temps de riure, 

un temps de plànyer-se i un temps de dansar. 

Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar-ne, 

un temps d'abraçar i un temps d’acotar-se’n. 

Un temps de cercar i un temps de perdre, 

un temps de guardar i un temps de llençar

Un temps d'esquinçar i un temps de cosir, 

un temps de callar i un temps de parlar. 

Hi ha temps per a moltes coses,

però per a estimar no hi ha cap temps concret.

Qualsevol moment és bo per estimar,

ja que un cop comences ja no pots parar.

Joan, espero que estimis i sigues estimat per sempre.

És MOLT I MOLT IMPORTANT......

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de maig ens fem veure bé a Europa.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que es pugui registrar a Catalunya una participació MASSIVA.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que l'índex de participació a Catalunya deixi en ridícul la participació espanyola.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que aquesta participació es tradueixi en una majoria aclaparadora de vots a partits sobiranistes.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el termòmetre europeu REBENTI en prendre la temperatura sobiranista de Catalunya.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que la opinió pública, la opinió publicada, i la opinió política europees se sorprenguin d'una vegada per totes, dels colors electoral, social, democràtic i NACIONAL de Catalunya.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de Maig NO HI HAGI ABSTENCIÓ ELECTORAL a Catalunya, i és MOLT I MOLT IMPORTANT que el vot sigui inequívoc.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de Maig Europa i el món es convencin per fi que a Catalunya hi ha alguna cosa DE VERITAT.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de Maig voteu, i que VOTEU SOBIRANISME.

Passeu aquest missatge a tots els vostres contactes, que corri i que faci efecte.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

... no la confonguem amb el flaix

Ja fa molts dies de la petició del Parlament de Catalunya al Congres de diputats.

Crec que des d’aquí es va anar amb un esperit constructiu. Amb ganes de dialogar, però per dialogar, cal saber baixar les defenses, obrir les portes de casa i oferir calidesa humana. I és evident que els d’allà això no ho van fer. Fins i tot el to d’algun/a diputada deixava entreveure que semblava que nosaltres fóssim molt dolents. Com si fos pecat demanar poder decidir. I  el pecat no és una taca que hem de netejar. El que hem de fer és demanar perdó i reconciliar-nos, no anar a la tintoreria del japonès a la volta de la cantonada .

Segurament els membre del nostre parlament deurien sortit força dolguts. Tot i que el dolor no és una virtut en si mateix, però pot ser virtuós la manera d'assumir-lo. I ells crec que van sortir amb el cap ben alt per una feina ben feta. Si als fanàtics anticondons volen posar al món (Catalunya) dins d'un condó no anem gens bé.

Si sempre, per construir, tendim a voltejar i trepitjar, com fundarem alguna cosa sòlida?

No sempre és fàcil escoltar. A vegades és més còmode fer-se el sord , posar-se els cascs per no escoltar a ningú. Amb facilitat canviem l'escolta pel mail, el missatget i el xateig, i així ens privem d'escoltar la realitat de rostres, mirades i abraçades .

Malgrat tot, continuo pensant que és possible construir una nova civilització centrada en l'amor i la vida. Perquè ningú sap estimar, aprenem cada dia . Estimar és molt més que sentir de tant en tant una tendresa o una emoció! És tot un desafiament a la creativitat! Només ens cal ganes –moltes-, il·lusió –incansable-, temps –i molt i saber-lo gaudir- perquè el temps és experiència , sí, però només quan es dóna l'oportunitat de fer experiència de l'experiència (una precisió: "prendre’t temps" no és el mateix que "deixar-lo passar".)

I sobretot que ens deixin decidir.

I poder saber finalment la veritat, si som quatre arreplegats que estem per la independència o realment és tot el poble que la vol.

On és la veritat hi ha la llum, però no la confonguem amb el flaix .

(Nota final, les frases en cursiva no són meves, son del Papa Francesc, tretes del llibre Recen por mi PAPA FRANCISCO en sus palabras, de Julie Shwietert Collazo y Lisa Rogak, editorial Aguilar 2013)