Ja està, ja ha passat el dia de Nadal. Sembla
que tot s’hagi acabat. Ja hem menjat la sopa de galets, hem cagat el tió, hem
mirat embadalits el pessebre... Però, on està l’origen del Nadal i de les seves
tradicions? Qui coneix i estima la seva història i les seves tradicions estima
la seva terra.
En les festes del Nadal convergeixen antics
ritus relacionats amb la vida al camp, cerimònies que ens volen il·lustrar
sobre la llibertat i la igualtat social, celebracions de final i principi
d’estacions... tot un bagatge precristià que no és pot oblidar i que cal
acollir-lo tal com ho van fer els "gentils" en el Jerusalem messiànic
i que la litúrgia cristiana avui en dia encara celebra i segueix.
No sempre l’Església ha sabut trobar les
maneres de celebrar i per això el poble suplia, com podia, la manca d'elements
fonamentats, creant els seus propis signes.
Comencem per mirar d’entendre perquè ho
celebrem el 25 de desembre. Realment Jesús va néixer aquest dia? No ho sabem,
però potser això és el menys important, el que és important és que cada any
celebrem el seu naixement, encara que no sigui el dia concret en sí. El
solstici d'hivern comença el 21 de desembre. Aquesta és l'època de l'any en què
la nit és més llarga i el dia és més curt (“Per
Nadal, pas de pardal; | per Sant Esteve, un de llebre; | per Any Nou, un de
bou; | per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; | i pels Reis, ase és
qui no ho coneix.”). Durant l’hivern, el dia anirà
allargant-se fins a igualar-se amb la nit el 21 de març. Acabada la tardor,
durant la qual tot s'ha anat apagant i morint les fulles dels arbres, el dia,
les ganes de sortir de casa, es presenta l’estació més freda, l'estació de l'any
que reflecteix més fidelment l'esperança. És durant aquesta època de l’any que disminueix
considerablement l'activitat al camp. Els pagesos, quan el temps ho permet, es
dediquen a preparar les terres i les deixen llaurades i adobades tot esperant
les sembres de la primavera. També és l'època propícia per a podar i fer
empelts, procurant evitar que les glaçades els facin malbé. Els ramats
consumeixen el farratge emmagatzemat. Cal vetllar per la bona salut del
bestiar, especialment de les femelles que han de parir a la primavera. Els
ramaders procuren que les truges pareixin a l'hivern; així, a la primavera ja
podran menjar-se els productes nous de la terra. Per tant, quina millor manera
que començar l’hivern si no és amb el naixement de Jesús, el naixement d’un
infant que és llum pel món (en una estació de nits llargues) i que en fer-se
gran ens durà l’esperança a tota la humanitat (la Pasqua, que l’Església ho
celebra amb l’arribada de la primavera).
Coincidint amb el pas de la tardor a l'hivern
celebrem l'Advent, que correspon a les quatre setmanes anteriors al Nadal. És
el temps que es dedica a preparar el gran esdeveniment del naixement de Jesús.
Abans, l'Advent era un període d'abstinència i dejuni, semblant a la Quaresma;
avui dia, en canvi, ho vivim com un camí de preparació, i per això cada setmana
es proposa una reflexió relacionada amb el naixement de Jesús. Com aquest any:
caminar, construir, comunicar. Dos objectes ajuden a recordar l'evolució de
l'Advent: la corona d'Advent, on simbolitzem el pas del temps encenent cada
diumenge una de les quatre espelmes que ornamenten aquesta corona de branques
d'avet (tradició germànica precristiana vinculada als ritus pagans de la llum
que es celebraven al desembre) i el calendari d'Advent, consisteix a destapar
cada dia d'Advent una de les finestretes del calendari, que amaga una frase,
una reflexió i una xocolatina, sent una forma de fer viure als més petits de la
casa el temps d'espera que condueix al dia de Nadal).
Com dèiem, la celebració del naixement de
Jesús coincideix amb el començament del solstici d'hivern. Antigament en la
Roma imperial feien una setmana de festa en honor de Saturn, déu de l'abundància
i de la felicitat. El dia del solstici d'hivern se celebrava el Natalis (Solis)
Invicti (“el naixement de l'invicte”), una festa consagrada al Sol, astre que
els romans havien divinitzat i que relacionaven amb la figura de l'emperador. Realment,
no hi ha cap raó històrica que permeti vincular la celebració del naixement de
Jesús amb el dia 25 de desembre. Ningú no sap exactament quin dia va néixer
Jesús, ja que aleshores no hi havia registres civils com ara. Els primers
cristians no celebraven el naixement de Jesús, només en commemoraven la passió,
la mort i la resurrecció.
L'any 325, en el Concili de Nicea, es va
determinar la data del naixement de Jesús i es va acordar destacar-ne la
condició de Fill de Déu. Com que les celebracions en honor del Sol havien
aconseguit tant d'arrelament, els cristians van decidir atribuir un nou sentit
simbòlic a aquestes festes. Jesús és qui porta a tothom un missatge ple
d'esperança, ple de confiança en la humanitat; és un missatge que il·lumina els
homes i les dones. L'any 330, el papa Juli I va fixar la data de la
commemoració oficial del naixement de Jesús el 25 de desembre, dins la setmana
de festes del solstici d'hivern.
Però no tot s’acaba el dia 25. L'endemà de Nadal,
l'Església celebra la festa de Sant Esteve, el primer màrtir del cristianisme. És
costum de menjar canalons a la nostra terra. Aquest costum prové segurament de
quan no existien les neveres. Després de l’abundant àpat de Nadal, que fem amb
les restes? Doncs menjar-les al dia següent amb uns bons canalons! El dia de
Sant Esteve també antigament era costum i tradició que els més joves aquell dia
fessin festa, gatzara i més d’una i que d’altra broma (Sant Esteve és el patró
de la joventut) però amb el temps aquest costum ha passat al dia 28, dia en que
celebrem els Sants Innocents, dia en que en realitat els cristians recordem la
cruel degollació deis infants menors de dos anys que el rei Herodes el Gran va
ordenar per eliminar el Nen Jesús, que creia que li prendria el tron (Herodes
no estava molt bé del cap, tenia molta por de què li robessin la corona i en va
fer de moltes i de gruixudes) . Una de les formes de celebració de la diada
consistia a atribuir tot el poder durant aquest dia als infants, que
n'escollien un per a ocupar el càrrec de bisbetó (aquest costum era seguit a
les catedrals i als monestirs, entre els escolans; al monestir de Montserrat,
la tradició encara es manté). I passat el 28 tenim la nit de Cap d’any, en què
els catalans celebrem l’inici d’un nou any (fixem-nos que diem el Cap de l’any,
l’inici de l’any) per contra dels castellans que celebren el final de l’any
(ells en diuen la noche vieja). Serà aquest inici d’un nou any i d’una nova
vida per la nostra terra? Bé, no ens anem del que estàvem parlant. Passat el
cap d’any tenim la gran nit, la nit del dia de Reis Aquesta festa també s'anomena Epifania, que
significa “manifestació de Déu”. Els cristians ortodoxos celebren aquest dia el
naixement de Jesús, mentre que els católics commemorem el fet que els Mags van
reconèixer Jesús com a Déu. La tradició diu que els Reis (de fet en cap
Evangeli es diu que fossin reis, ha estat la tradició que els ja pujat de
categoria coronant-los a reis) estaven tan contents d'haver trobat Jesús que de
retorn als seus passos van decidir repartir totes les coses que portaven entre
la gent que trobaven pel camí. D’aquí la tradició de les cavalcades de reis i
dels regals.
Bé, no ens estenguem més, que ens espera l’apat
de Sant Esteve.
A seguir gaudint de les festes de Nadal. I per
acabar unes paraules del Papa Francesc:
“Nadal acostuma a ser una festa sorollosa: ens
aniria bé romandre uns instants en silenci, i així poder escoltar la veu de l’Amor”.
Fem-ho, uns instants de silenci per deixar-nos omplir del ressó de l’amor d’aquells
que ens envolten ... Amagat dins aquestes persones, fets, esdeveniments, àpats,
tions, i moltes altres coses més hi ha l’Amor de Déu. Acollim-lo! Visquem-lo i
contagiem-lo al nostre entorn, a tot arreu, amb tothom!
Bon Nadal!!!!
