Tot va començar amb una xerrada diguem-ne d’aquelles de cafè comentant l’anada a Montserrat. “L’any que ve pugem a peu” que diu l’il·lusionat, “Vols dir?”, diu el que se la veu a venir; “Però això serà tota una feinada!”; pensa el realista. I mica a mica, aquella conversa banal, entre riures, comentaris i silencis. va prenent forma, va prenent cos.
Uns quants il·lusionats es reuneixen, es donen conte de què sols no podran, que necessiten ajuda. I demanen ajuda. I la troben. Ja no són uns quants, són una colla, una colla que tots formen part d’una mateixa comunitat. I s’engresquen i ho tiren endavant. Ningú té clar si serà un èxit o no, però tothom hi posa ganes i il·lusió. Tothom dóna el millor de sí. Així, a empentes i rodolons, arriba el gran dia. Tot surt brodat, tot surt rodó. És com veure una d’aquelles pel·lícules tan bucòliques en què tot el que passa és maco, emotiu, sincer alegre... bé, més que veure, “Viure” una gran experiència que a tots ens ha acabat enriquint. I ens ha enriquit perquè em viscut un munt de coses, un munt de valors.
De tot el viscut jo destacaria quatre valors. El primer el de l’esforç. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions difícils. És aquest valor el que farà que hàgim superat situacions adverses durant la caminada i el que farà que siguem millors en el futur. Caminant no ens havia de preocupar caure en situacions difícils, però sí com sortir-ne. Hem viscut i reforçat el valor de l’esforç, que si el seguim treballant ens ajudarà a fer una societat més forta i més preparada (les crisis no se solucionen soles).
En segon lloc també hem viscut el valor del desinterès, diem que algú actua interessadament quan les seves accions sempre van encaminades cap a un benefici personal, i és aquest sentit que hem estat desinteressats. Actuar desinteressadament és donar sense esperar res a canvi, es convidar sense esperar ser convidat, és somriure sense esperar que et somriguin, és estimar sense esperar una reciprocitat. Una persona desinteressada és lliure perquè les seves accions no tenen cap dependència. Les fa en el seu caminar i punt.
Un tercer valor viscut ha estat el valor de la confiança, que vindria a ser allò que algú espera de tu, o tu d’ell, o tu de tu mateix. Dit d’una altra manera, és tenir fe en aquesta persona, en tot el que farà i dirà, i és tenir fe en tu. Sense confiança no pot haver-hi una veritable amistat. No hi pot haver-hi una relació que faci créixer i que acompanyi. No hi té cabuda l’amor. Però hem d’anar amb compte amb els excessos i els abusos de confiança. Una relació basada en la confiança demana una doble responsabilitat. Demana creure en l’altre, i això no sempre és fàcil, però és important i vital per a poder fer camí junts.
I sobretot hem viscut el valor de l’amistat. Amistat, quina bonica paraula. Però quan arriba el moment de definir-la sorgeixen un munt de dificultats. Potser podríem pensar que cal què tingui una amistat per poder-la definir. Una amistat necessita generositat, disponibilitat i entrega, cal que els amics parlin, i riguin i plorin junts, necessita també fidelitat, cordialitat, respecte, i sobretot confiança en l’altre, fe en l’altre, esperança en l’altre i sobretot estimar-lo. El camí de l’amistat verdadera no és un camí fàcil de fer, però és un camí que val la pena fer-lo amb un amic. Talment com hem fet amb el camí cap aMontserrat. I segurament hem viscut molts més valors en aquest camí que hem fet junts.
Totes aquestes vivències, aquests valors viscuts, aquest camí fet, és el mateix que si fa o no fa segueixen els cooperants del FISC quan tiren endavant un projecte, la diferència és que ells, per acabar vivint la pel·lícula els cal l’ajuda d’altres i malgrat ens pesi, els calen diners. Enguany hem recollit diners per aconseguir un ecògraf per l’hospital de Kyondo. Ara per ara, amb la loteria, la botiga de Comerç Just, l’esmorzar solidari, les polseres, els sobres, el concert solidari, les celebracions de la Confirmació i de les Comunions, portem recollits 9.443’25 €. Encara falta el tram final, la pujada des de Monistrol fins aMontserrat. L’ecògraf és a punt de ser aconseguit gràcies a l’esforç, desinterès i amistat i confiança de tota la comunitat educativa. Hem de seguir pujant a Montserrat.
(article publicat a l'Infonnac, revista de l'AMPA del col·legi Lestonnac, de juny de 2012)
