dimarts, 28 d’agost del 2012

L'amor existeix

No sé si Déu existeix o no, però sí que sé que l'amor existeix.

Només cal observar amb deteniment en que he vist aquesta tarda. Els ulls plens de joia, admiració, sorpresa i amor de tres cosinets coneixent el seu nou cosí; l'afecte amorós amb què un pare agafava el seu fillet i l'acostava a la mare mentre li tocava la planta del peu per què estigués més despert a l'hora del pit, la mirada tendra i amorosa que la mare, tot i no haver dormit pel part, adreçava al seu fill i al seu home, el somriure ple de felicitat i estima del germà de la mare i dels germans del pare; la cara de goig de l'àvia ...


I tot plegat per què? Doncs ben simple, dues persones que s'estimàvem, dues persones que s'estimen, i han volgut portar el seu amor fins el punt de crear una nova vida, que l'ajudaran a créixer, a fer-se gran, i sobretot a aprendre a estimar, que a partir d'ara canviarà totalment les seves vides, però que en una cosa seran millors, hi haurà encara molt més amor.


Un home savi, Pau de Tars, va dir que estimar era l'única llei, que només estimant que ja ho teníem tot fet. Jo sóc dels que crec que Déu és amor, i avui he vist amor, he vist a Déu.

dimarts, 14 d’agost del 2012

A la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc

Sí, demà celebrem la mare de Déu d'agost. Com si hi hagués una mare de Déu cada mes, quan de fet només n'hi ha una de mare de Déu, però demà 15 d'agost l'Església celebra l'Assumpció de Maria, i com a les nostres terres ens estimem molt la mare de Déu, i a l'estiu també ens estimem molt fer festa, doncs som-hi, tots els catalans a celebrar la mare de Déu d'agost.
Aclarim però una mica que celebra realment demà l'Església. [1]De fet celebra la glorificació corporal de Maria. La definició dogmàtica va tenir lloc el dia 1 de novembre de 1950, després d'haver demanat per escrit l'opinió de l'episcopat universal i de diverses universitats:
"Proclamem, declarem i definim ser dogma divinament revelat que la Immaculada Mare de Déu, sempre verge María, complert el curs de la seva vida terrena, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial"[2]
Evidentment per prendre aquesta decisió hi van haver-hi uns arguments teològics que principalment són:
  • L'unió de la mare i del Fill testificada en els Evangelis, principalment en els relats d'infantesa. Jesús no podia permetre que la seva mare sofrís la corrupció i dissolució del sepulcre. Maria havia de ser personalment present, és a dir, glorificada al seu cos i en la seva ànima amb el seu Fill.
  • La maternitat divina de Maria, que exigia l'exempció de la corrupció del sepulcre. Si Maria va conservar íntegra i incorrupta la seva virginitat en el part i després del part, amb major raó havia de conservar incorrupte el seu cos després de la mort.
  • La plenitud de gràcia exigeix la plenitud de la glòria. El mateix que la Immaculada representa la completa victòria de Maria sobre el pecat, així també la seva gloriosa assumpció significa la seva plena victòria sobre la mort.
  • Si Maria, com nova Eva, va participar de la passió de Jesús, havia de participar també plenament del triomf del nou Adam.
Però quin sentit té avui aquest dogma? Algunes de les possibles respostes podrien ser:
  • Sentit de la vida. Un dels problemes que més preocupen l'home d'avui és el sentit de la vida. Té sentit la vida? Té la història una meta? Té la vida humana un sentit transcendent? El dogma de l' Assumpció corporal de Maria és una resposta a aquests interrogants. L'existència humana, que culmina amb la glorificació de tot el jo, il·lumina els punts foscos de la nostra vida terrena. El dogma de l' Assumpció descorre el misteri de la mort i ens obre un futur ple de llum i de felicitat.
  • Signe de consol i esperança. Poden servir de punt de partida les paraules del Vaticà II: "Mentrestant, la mare de Jesús, de la mateixa manera que, glorificada ja als cels en cos i ànima és imatge i principi de l'Església que haurà de tenir consumació en la vida futura, així a la terra precedeix amb la seva llum al poble de Déu peregrinant com a signe d'esperança certa i de consol fins que arribi al dia del Senyor" (LG 68).
Segurament molts no hi deuen pensar demà en tot aquest dogma de la Mare de Déu, i menys en aquesta època en què malgrat la calor i el sol d'estiu, a les set no és fosc, perquè veiem les coses molt fosques.
És aleshores quan crec que hem de pensar en Maria, i no en el dogma de l'Assumpció, sinó en el paper de Maria a l’evangeli, que és un signe d’humanitat: nova, alliberada per Jesucrist, rescatada, plena. Maria és Home, companya de camí, receptora de Bona Nova, part de la Bona Nova de Jesús, algú que ha caminat pel camí de Jesús, camina amb nosaltres i al nostre davant. L’hauríem d’imitar.
És signe de resposta davant de Déu, del que algun dia la humanitat arribarà a ser. No podem oblidar que la humanitat de Jesús passa per Maria.
Hi ha alguns trets marians que podem ajudar-nos a descobrir com viure per i amb Maria la Bona Nova:
  1. (Anunciació, Déu vos salva Maria): L’alegria. És el primer que li diu l’àngel. Representa la humanitat que escolta a Déu, de fet defineix Déu: Jo soc l’alegria per a tu. (Jn 16: ... la nostra tristor serà alegria, ... la nostra alegria ningú no ens la prendrà)
  2. (... plena sou de gràcia): La Gratuïtat de l’amor de Déu, inundada d’amor gratuït per dins i per fora.
  3. (... el Senyor és amb vos ... ): La certesa del Déu proper, del Déu amb nosaltres, Déu està en la teva vida, juga fort per tu.
  4. (... no tinguis por ... ): Supressió de la por, no hem de tenir por de Déu ni d’actuar. La frase no tinguis por surt 365 cops a la Bíblia, un cop per a cada dia de l’any.
  5. Disponibilitat de Maria enfront la missió encomanada. Ho accepta a cegues, ha preguntat, diu que si però sense acabar d’entendre, i dóna el si en nom de tota la humanitat (però no l’hem actualitzat i caldria que ho féssim i cada dia)
Fem amb Maria que la foscor del dia quedi amagada per la llum dels nostres cors, cors plens d'esperança en un món millor ple de pau, amor i justícia.
Bona diada de la Mare de Déu i bones festes majors!!!


[1] A partir d'una apunts de Mariologia del professor Rafael Mas

[2] Munificentissimus Deus 44



dilluns, 23 de juliol del 2012

Crisi econòmica ...

Aquesta crisi econòmica que alguns estem patint (la classe mitjana) més que d'altres (la classe rica i benestant) no és en realitat una crisi d'ambició -entenent l'ambició com el desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi- que l'únic que ha acabat provocant que cada cop ens tornem éssers més individualistes que acaben oblidant que vivim en comunitat?

Els països rics, els grans bancs, els "homes poderosos" -poderosos perquè tenen un poder, l'econòmic i poden imposar la seva autoritat, l'econòmica, fent i desfent com volen i enfonsant o aixecant un país- de la terra ens han fet creure a la resta que podíem viure molt millor i per sobre de les nostres necessitats i de les nostres possibilitats. I vinga, tots a acumular somnis de benestar, de grandesa, que no hi ha límit, que podem gastar tranquil·lament, encara que mentre una gran part de la població mundial mor de gana, en conflictes bèl·lics, malalties... però per això hi ha les ong's, oi? Però de cop i volta, no sabem ben bé com, tota la nostra seguretat, totes les nostres possibilitats, els nostres somnis, mica a mica s'han anat esfondrant.

Aquesta crisi em recorda la paràbola del ric insensat que ens explica Lluc al seu evangeli (Lc 12,16-19) Durant molt anys hem estat i afegiria que sense voler, molt individualistes i insolidaris, només en pensat en nosaltres i en el nostre bé immediat. Sincerament crec que no superarem de veritat aquesta crisi econòmica si no lluitem realment per què hi hagi un canvi profund en el nostre estil de vida, segurament podem viure una mica més austerament. Fa anys es parlava del 0,7 per cent. Potser caldria que fos un xic més, potser caldria que compartíssim no només el que ens sobra (si es que ens en sobra) si no que compartíssim el nostre benestar. I quan compartim el nostre benestar, redescobrirem que vivim en comunitat i que junts podem fer moltes coses, i és junts que ens en sortirem d'aquesta crisi.

Hem de deixar d'estar pendents dels nostres interessos personals i començar a estar una mica més pendents de la bondat, la tendresa, l'amor, l'esperança, la caritat ...

Sí, pensar-ho és fàcil, dir-ho tampoc costa gaire. Però si ens hi posem tots, vols dir que no ens en sortirem?

dimecres, 27 de juny del 2012

Reflexions a l'inici de les vacances escolars

Ja fa dies del tema dels bancs, ja fa dies que el Barça va perdre la lliga (feia temps que no passava), ja fa cinc dies que els nens i nenes estan de vacances,  i ara, que?
El Barça va perdre la lliga, però sorprenentment no ha passat com al 2007 que tots encara esperem una explicació. L'única que va rebre era que fixàvem i veníem. No hem guanyat però estem contents, bé no gaire perquè l'entrenador diu que s'ha buifat i s'ha de tornar a omplir i necessita un any de repòs (m'agradaria saber que passaria si al nostre país tots aquells que es buiden en la seva feina cada quatre anys demanessin un any sabàtic...)
Els nens i les nenes estan de vacances, ja tenen les seves notes i informes (no fa pas gaire que les acabo de donar), i ja van pensant com encarar el nou curs, o potser no, o potser ho pensaran durant l'estiu, ves a saber.
Però malgrat el Barça, la Bankia, el Rajoy, en Mas, l'eurocopa, els jocs olímpics que estan apunt de venir, la retallada de sous, malgrat tot, tot, tot, la vida segueix i segueix endavant per l'esforç diari de moltes persones anònimes que sovint ningú d'ells s'enrecorda. El carrer està net perquè algú el neteja, podem desplaçar-nos ràpidament per la ciutat perquè algú condueix un mitjà de transport, passem pels semàfors perquè algú es preocupa de canviar les bombetes quans es fonen (bé val a dir que hi ha uns quants ciclistes que això no els importa gaire perquè per a ells el semàfor és un pal groc decoratiu que les seves llums no serveixen per re), tots sabem llegir i escriure i sumar i restar i un munt de coses més perquè durant un temps de la nostra vida vam anar a un lloc que es diu escola, i uns mestres ens van ensenyar això i molt més. I potser ja començaria a ser hora que algú es preocupés una mica més per ells, que amb la crisi ja no sé quan ens han rebaixat el sou, però us asseguro que molt.
Polítics, a veure si feu alguna cosa pels mestres, i no només cursets d'anglés i estades a anglaterra.
I per acabar, avui podem dir que he tancat el curs 2011-2012. Han estat deu mesos amb 24 alumnes (ve de fet 25 però només durant uns mesos) amb els que hem treballat des del primer fins el darrer dia, amb els que hem compartit alegries, penes, joc, aprenentatges, ...
Tots teníem ganes de què arribessin les vacances d’estiu, el curs ha estat llarg i hem treballat molt i hem fet moltes coses plegats. Hi ha hagut temps per a tot.
Tot ha tingut el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha hagut un temps de fer noves amistats, i un temps de perdre’n, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de perdre el temps i un temps d’aprofitar-lo,un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar i un temps de trobar, un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha hagut sobretot un temps d’estimar. Perquè com us he dit un munt de vegades “estimar és la plenitud de la llei”.
Espero de tot cor que “mantingueu l’amistat entre vosaltres" .
Gràcies, bon estiu a totes i a tots i moltes gràcies per l’any que hem viscut plegats.

dimecres, 20 de juny del 2012

Viure valors tot caminant cap a Montserrat!

Tot va començar amb una xerrada diguem-ne d’aquelles de cafè comentant l’anada a Montserrat. “L’any que ve pugem a peu” que diu l’il·lusionat, “Vols dir?”, diu el que se la veu a venir; “Però això serà tota una feinada!”; pensa el realista. I mica a mica, aquella conversa banal, entre riures, comentaris i silencis. va prenent forma, va prenent cos.


Uns quants il·lusionats es reuneixen, es donen conte de què sols no podran, que necessiten ajuda. I demanen ajuda. I la troben. Ja no són uns quants, són una colla, una colla que tots formen part d’una mateixa comunitat. I s’engresquen i ho tiren endavant. Ningú té clar si serà un èxit o no, però tothom hi posa ganes i il·lusió. Tothom dóna el millor de sí. Així, a empentes i rodolons, arriba el gran dia. Tot surt brodat, tot surt rodó. És com veure una d’aquelles pel·lícules tan bucòliques en què tot el que passa és maco, emotiu, sincer alegre... bé, més que veure, “Viure” una gran experiència que a tots ens ha acabat enriquint. I ens ha enriquit perquè em viscut un munt de coses, un munt de valors.


De tot el viscut jo destacaria quatre valors. El primer el de l’esforç. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions difícils. És aquest valor el que farà que hàgim superat situacions adverses durant la caminada i el que farà que siguem millors en el futur. Caminant no ens havia de preocupar caure en situacions difícils, però sí com sortir-ne. Hem viscut i reforçat el valor de l’esforç, que si el seguim treballant ens ajudarà a fer una societat més forta i més preparada (les crisis no se solucionen soles).


En segon lloc també hem viscut el valor del desinterès, diem que algú actua interessadament quan les seves accions sempre van encaminades cap a un benefici personal, i és aquest sentit que hem estat desinteressats. Actuar desinteressadament és donar sense esperar res a canvi, es convidar sense esperar ser convidat, és somriure sense esperar que et somriguin, és estimar sense esperar una reciprocitat. Una persona desinteressada és lliure perquè les seves accions no tenen cap dependència. Les fa en el seu caminar i punt.


Un tercer valor viscut ha estat el valor de la confiança, que vindria a ser allò que algú espera de tu, o tu d’ell, o tu de tu mateix. Dit d’una altra manera, és tenir fe en aquesta persona, en tot el que farà i dirà, i és tenir fe en tu. Sense confiança no pot haver-hi una veritable amistat. No hi pot haver-hi una relació que faci créixer i que acompanyi. No hi té cabuda l’amor. Però hem d’anar amb compte amb els excessos i els abusos de confiança. Una relació basada en la confiança demana una doble responsabilitat. Demana creure en l’altre, i això no sempre és fàcil, però és important i vital per a poder fer camí junts.


I sobretot hem viscut el valor de l’amistat. Amistat, quina bonica paraula. Però quan arriba el moment de definir-la sorgeixen un munt de dificultats. Potser podríem pensar que cal què tingui una amistat per poder-la definir. Una amistat necessita generositat, disponibilitat i entrega, cal que els amics parlin, i riguin i plorin junts, necessita també fidelitat, cordialitat, respecte, i sobretot confiança en l’altre, fe en l’altre, esperança en l’altre i sobretot estimar-lo. El camí de l’amistat verdadera no és un camí fàcil de fer, però és un camí que val la pena fer-lo amb un amic. Talment com hem fet amb el camí cap aMontserrat. I segurament hem viscut molts més valors en aquest camí que hem fet junts.


Totes aquestes vivències, aquests valors viscuts, aquest camí fet, és el mateix que si fa o no fa segueixen els cooperants del FISC quan tiren endavant un projecte, la diferència és que ells, per acabar vivint la pel·lícula els cal l’ajuda d’altres i malgrat ens pesi, els calen diners. Enguany hem recollit diners per aconseguir un ecògraf per l’hospital de Kyondo. Ara per ara, amb la loteria, la botiga de Comerç Just, l’esmorzar solidari, les polseres, els sobres, el concert solidari, les celebracions de la Confirmació i de les Comunions, portem recollits 9.443’25 €. Encara falta el tram final, la pujada des de Monistrol fins aMontserrat. L’ecògraf és a punt de ser aconseguit gràcies a l’esforç, desinterès i amistat i confiança de tota la comunitat educativa. Hem de seguir pujant a Montserrat.


(article publicat a l'Infonnac, revista de l'AMPA del col·legi Lestonnac, de juny de 2012)

divendres, 11 de maig del 2012

El Concili Vaticà II, 50 anys després – VIII (i últim)

 Reflexions, idees, pensaments de la taula rodona sobre el Concili Vaticà II i avui, amb en Mn Josep Escós, en Joan Rigol, en Lluís Foix i na Gna Teresa Forcades.

Que ens demana el CV-II avui?

JE: La Bíblia ha adquirit molt força. La litúrgia esta molt més centrada en el Crist i en tots, que formem un sol poble. Hi ha diferents maneres d'exercir com a sacerdot, des del rector dictador preconciliar al que dona joc i està atent a tot i a tothom. Va ser bo posar primer el poble. La jerarquia ja vindrà. Hi ha hagut una apertura a tot tipus de gent. Avui hi ha molta gent que fa estudis teològics. Hi ha una relació normal amb d'altres esglésies. Cal fer una reflexió sobre l'Ètica i el seu fonament; l'Ètica en la penitència; l'Ètica i els "nous capitalismes"; l'Ètica i els drets nacionals, llengües i pobles; la jerarquia i el poble. Avui hi ha moviment responsables que han sabut organitzar-se i caminar sense la jerarquia (tot i ser-hi present, conciliari).

LF:  La GS ens porta una obertura al món. Un diàleg amb el món. Una comunió espiritual amb la resta d'homes per fer patents els valors del cristianisme. Pressuposa la llibertat de tots. El CV-II la promociona. En l'Església hi cabem tots. La llibertat és en tot. Un creient pot, i hauria de ser, amic de tothom. S'ha avançat molt en el diàleg entre religions (potser intrareligió no tant). Cal viure la fe al marge de la jerarquia. Tots hem de ser conscients de la nostra identitat.

TF: Hem passat del diàleg a la por, i de la por a la llibertat i a la corresponsabilitat. L'esperit del concili és el diàleg, entès com l'apropar-te a l'altre per aprendre una cosa nova de l'altre (i que sigui fonamental). Tenim coses a dir, i hem de dir-les. Avui tenim por d'aquells que des de dins critiquen la nostra actuació. Avui no hi ha un diàleg veritable (diàleg intern). La jerarquia no dialoga i el poble té por i calla (o se'n va). No tot és dir no a l'abort i no als matrimonis gais. L'Església és quelcom més.

JR:  La GS fa una antropologia cristiana potent d'entrada al món per construir un món més humà. En la societat actual, molt mercantilitzada, s'ha perdut el sentit del temps de missió. La sobreactuació jeràrquica acaba emportant-se l'acció de la base. En un món tan mediàtic, es perd el missatge. La SC ens pot qüestionar com és que cada cop hi ha menys gent a les celebracions i menys joves. Avui la societat fa actes molt emotius i les celebracions són molt simbòliques i no atreuen tant com l'emoció. LA DV, l'ambient d'avui ens porta cap a la fe? La vivència, avui, és molt personal. Cal acompanyament i testimoniatge per ajudar a escoltar i llegir la Bíblia. La LG, l'Església avui és més una jerarquia que un poble. La nostra Església, la catalana, no hauria de tenir por de ser Església. La LG ens empara, el Concili ens ho permet, però ... per què tenim por dels bisbes?

Altres idees ...

El cristianisme no és només una qüestió d'omplir misses-

Els documents no s'han fet prou operatius.

1Co 3, 16-17: "No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres."