dilluns, 20 de maig del 2013

El meu viatge a Albània

Dimecres, quatre de la tarda. Ens trobem tots puntualment, i cap a l'aeroport. Estem contents, crec som conscients de què tenim per endavant quatre dies diferents, especials. Marxem a Albània. Recordo quan era petit i vaig estudiar la geografia d'Europa, sempre m'havia cridat l'atenció aquell petit país que tenia per capital una ciutat anomenada Tirana. No en sabia gran cosa més, a part de que la bandera era vermella amb una àguila amb dos caps negra, i que em suposava que en aquell país deuria ser molt abundant el color blanc (alba en llatí és blanc). Ara ja més gran, en sé més coses, però no gaires més, sé que van patir una dictadura comunista, que es va acabar quan el dictador va traspassar. Que estan en una democràcia (sí més no hi ha eleccions i la gent va a votar). Que van intentar entrar a l'Unió Europea però els van dir que no (mala senyal, l'economia no deu ser gaire forta). I que, pel fer d'haver estat tancada al món durant molts anys té molts paratges naturals verges i molt bonics. Ja veurem que ens hi trobarem... Ep, ja hem arribat a l'aeroport, realment la terminal 1 és espectacular. I quin munt de gent i de vols que hi ha al nostre aeroport. Agafem el primer avió cap a Roma. Durant el vol aprofito per llegir un llibre d'una noia que ha estat al Camerun i mitjançant els mails que ha escrit durant tot un any va narrant la seva experiència com a voluntària en un hospital. És un llibre interessant, us el recomano (Cartes des del Camerun, Anna Escur, Editorial Baula).
Ja hem arribat. Ja puc dir que he estat a Itàlia i a Roma. Tenim una hora per recórrer quasi de punta a punta l'aeroport de Roma i fer un entrepà. L'aeroport potser és més gran que el nostre, però se'l veu més vell. Hem tingut el temps just. Agafem un nou avió i cap a Tirana. El viatge de Barcelona a Roma paisagísticament és avorrit, volem sobre el mar. El de Roma a Tirana és més bonic. Al ser de nit veiem una Itàlia totalment il·luminada, viva. De cop s'apaga els llums, sobrevolem el mar, i al tornar a volar sobre la terra, si que es veuen llums, però déu ni do de la diferència. No es veu la vida d'Itàlia. És la primera impressió real d'Albània. Si hi ha menys llum, per alguna raó serà, potser perquè tenen menys energia, potser perquè els carrers no estan tan il·luminats, ...  Durant el viatge una senyora ens ha posat la por al cos. Compte amb el canvi de moneda, amb la bossa, amb els taxis, en sortir de nit... Glups! Ja veurem si és així... Aterrem. És un aeroport petit, només té 7 o 8 portes d'embarcament i una sola porta d'entrada des de les pistes. Hem de passar "el control de fronteres". Tot i que es veu un aeroport nou, la diligència i velocitat dels funcionaris ens recorden que estem en un país diferent. També recorden una mica els "funcionaris" que teniem al nostre país abans de la transició. Al cap d'una bona estona, tots hem passat el control, ens han segellat el passaport, i tenim les maletes. La Josefina i el Simon ens han vingut a rebre i ens acompanyen a l'hotel on dormiren aquests dies. Triguem una mitja hora en arribar però en aquest recorregut ja veiem moltes coses sobretot pel que fa a la conducció. No cal cinturó de seguretat (no és obligatori), la línia continua és per fer fer bonic, el clàxon sona un cop cada minut, com per fer saber als altres que ets aquí, els passos de vianants només són unes ratlles pintades al terra... Un veritable caos. També veiem que hi ha moltes benzineres (ens expliquen que n'hi ha moltes perquè serveixen per blanquejar diners...). Arribem a l'hotel. És mitjanit. Cadascú a la seva habitació i a dormir. Demà hem de matinar. Les habitacions són força netes, tot és molt correcte, però és com si estiguéssim uns quants anys enrere, tot es veu antic. Abans de dormir penso en tot el dia, feia unes hores estava a l'escola celebrant la festa de santa Joana, i ara sóc en un lloc desconegut, amb una llengua desconeguda... a veure si demà podem conèixer una mica aquest país i la seva gent i la seva realitat, i tot pensant m'acabo dormint. Bona nit!
Dijoous, ja és de dia. No sé si he somiat o ha estat real, però he sentit campanes a les cinc i a les vuit del mati. Després me n'assabento que no, eren reals. A les cinc tocaven per cridar a la pregària a la mesquita, i a les vuit, des de la parròquia del Sagrat Cor tocaven el Kumbaya Déu meu. Esmorzem i ens venen a recollir. Anem a fer turisme. Visitarem l'antiga capital d'Albània, on hi ha un museu que ens explicarà una mica la història del país i una mena del que aquí diem ecomuseu. El viatge de dia ens permet veure moltes més coses. El tràfic a la ciutat, i fora de la ciutat també, és bastant caòtic. L'asfaltat de les carreteres no és que sigui molt bo, sovint hi ha sots. Podem veure els edificis, molts d'ells semblen inacabats, totes les construccions es veuen velles, de l'època de la dictadura, però no se'ls hi ha fet cap reforma. Potser a la ciutat li cal una campanya com la de Barcelona, renta't la cara. Però no és un problema de la capital. Pels poblets que passem la situació es repeteix. Passem per un riu, mirem, i recorda en riu Llobregat en els seus pitjors moments, com quan era amarronat. Però davant de tanta misèria (segurament no és la paraula més adequada) veiem que molts pisos tenen aire acondicionat o antena parabòlica. Sobte. Sabeu quin és el cotxe que més veiem: mercedes. Sí, mercedes, i sorprèn, ja que el sou mig són uns 300 € al mes i un cotxe d'aquests deu costar pel cap baix, i tirant curt uns 9.000 €. Albània és una terra de contrasts.
Arribem a la fortalesa de Krujë i visitem el museu. S'explica l'alliberació del país de la invasió turca gràcies a l'heroi nacional Skënderbeu. Un museu d'exaltació nacional semblant al que hi ha amb Don Pelayo i els asturs. Si més no, veiem que és un país que vol estar unit, que el seu nom real Shqipëria vol dir terra d'àguiles, i que hi ha moltes pintures, escultures, literatura i música al voltant del seu heroi per tot Europa. Les vistes des de la fortalesa són espectaculars. Sortint del museu visitem l'ecomuseu, una antiga casa rural dels rics del poble del segle XVIII, de religió musulmana. Deixem-ho en interessant. Anem a dinar, crec que no ens arrisquem, tots dinem pizza, tret d'uns agosarats que demanen un plat de xai rostit. Tot força bo. Inclús el vi albanès. El preu sobte. Menys de 8 € per cap.
Després de dinar visitem el carrer de les botigues de souvenirs, hem recorda altres ciutats que he visitat que tenen carrers semblants, per citar-ne una Lourdes, Cangas de Onís, i moltes altres que coneixereu. En totes les botigues et conviden a entrar. Totes tenen el mateix. Entro en una, demano si tenen pins, em diuen que un moment, i veig com se'n va a la botiga del costat i torna amb un pin. Me'l quedo. Només sortir la noia de la botiga em convida a entrar a la seva botiga. Que espera, que compri el mateix pin una altra vegada? Deuen vendre molt poc, tot i que veiem passar molta gent. M'aturo una estona a observar. Sí, passa molta gent, però molt poca compra. De què deuen viure? Hora de tornar. Pugem a l'autocar i tornem a Tirana, on anem a celebrar la nostra fe a l'església del Sagrat Cor que té unes pintures molt maques. Sembla ser que el pintor és de religió musulmana, i va fer servir la seva dona com a model de Maria, i a ell mateix com a model de Josep. Són realment molt maques. De la celebració no entenem gran cosa, és en albanès, però això no ens impedeix de viure i celebrar la nostra fe. El llenguatge de Déu no en sap d'idiomes, el llenguatge de l'amor parla als cors, i els cors saben escoltar-lo. Acabem la jornada sopant amb la comunitat. Un sopar senzill, però molt bo, perquè res és més bo que el pa compartit. És un sopar alegre. Abans d'anar a dormir, fem un darrer got tots plegats comentant les anècdotes del dia. Albània és una terra de contrasts. A per cert, la por de l'avió, no n'hi havia per tant. No sabem que passa amb els taxis, però no ens han intentat prendre res, i de nit no hem passat pas por. L'única por la passes quan has de creuar un carrer transitat. Demà serà un nou dia.
Aquest matí de divendres, a les vuit les campanes han tocat un ave maria. Després d'esmorzar hem anat a l'escola d'infantil. La veritat, dins de les aules quasi cap diferència amb les nostres. Nens i nenes alegres que gaudeixen amb l'escola. Pugem a la furgoneta i cap l'escola. Ja arribem. Si aquesta escola la fessin ara a Barcelona, no crec que tingues alumnes. Només es pot arribar en cotxe. Just al davant hi ha una deixalleria. Les vistes cap a un altre costat són una autopista ... Però l'edifici és preciós. De nova construcció, aules grans, espaioses i molt il·luminades. Les pissarres una mica petites. Una aula d'idiomes que més d'una escola voldria tenir (de fet ens expliquen que acaben l'escola havent estudiat fins a quatre idiomes: albanès, italià, anglès i castellà). Una gran sala multifuncional. Però no tenen capella. L'escola és laica. Es demana a les famílies que malgrat sigui laica respectin el tarannà pedagògic humanista cristià de la Companyia. S'ofereix catequesis en horari extraescolar  (van a classes de 8 a 1 si fa o no fa, les tardes lliures!). I camp de futbol, bàsquet, volei, esplanada per fer jocs, terreny per fer hort escolar ... vaja una meravella. En tota l'escola només he vist una imatge de la Mare de Déu, de la nena maria, feta a Montserat, però no ho diu qui és. Després de la visita comencem amb una missa. Només hi assisteixen els alumnes de 6è fins a 9è. És optativa. No obliguen a assistir-hi, però a mi em dóna la sensació que hi són tots. Hi ha uns 10 alumnes que fan d'escolanets, i una quinzena que canten les cançons. La celebració és en albanès, però el mossèn, jesuïta francès que porta uns 20 anys a Albània, és molt expressiu, i acabem entenent alguna cosa del sermó, que per cert és força llarg. Després de la celebració es donen els premis Santa Joana als alumnes del darrer curs que per la seva excel·lència ja sigui en els estudis o en el seu fer com a persona hagin destacat al llarg de la seva escolarització. És un moment molt emotiu. Les quatre noies que reben el premi se'ls nota la il·lusió que els fa rebre el premi. 
I arriba el moment d'inaugurar l'escultura de Santa Joana. L'escultura ha fet tot un viatge des de Barcelona, fins i tot va arribar abans d'hora, com si volgués anar a l'escola de Tirana per ser-hi present ja. És un moment molt maco. Hi ha parlaments de la directora d'allà, del director d'aquí, de la Provincial, dels alumnes, es beneeix l'estàtua i als presents, intercanvi de clauers, pins, regals, una cançó, una dansa ...  Un moment històric. De fet és un primer pas del que possiblement haurà de ser un llarg camí que podem fer plegats l'escola d'Albània amb la de Barcelona. Amb l'escultura de Santa Joana hi hem posat la primera pedra. Fins hi tot vam cantar l'himne de Santa Joana, ells en Albanès nosaltres en català.
Després ja us ho podeu imaginar, un aperitiu, intentar parlar amb un, amb un altre, l'idioma és una mica un problema, però entre el castellà, l'italià i una mica d'anglès, un s'acaba entenent. Un darrer regal, una petita imatge de Santa Joana per tenir-la a la sala de professors. És molt ben rebuda i acollida.
I tot seguit, cap a la comunitat per fer un festiu i alegre dinar. Ja amb la panxa plena ens queda tota la tarda. Primer de tot, la Marisa (monja de la Companyia d'origen albanès) amb el suport de power points i la Laura ens expliquen una mica més com és Albània i quina ha estat la missió i el paper que han dut a terme les monges des de què són aquí. Tot i que és molt interessant, més d'un de nosaltres, jo inclòs, no ens hem pogut estar de pesar figues una estona.
Acabem la tarda visitant la mesquita i la catedral ortodoxa i veient la ciutat. Sopem en un restaurant de carns a la brasa, només tenen això carns i amanides. Sopem per uns cinc euros. Anem a fer un gelat i a dormir. Demà al matí cal tornar cap a casa. Ha estat un dia molt llarg i molt intens. Moltes emocions, alguna que altra llàgrima d'emoció ha caigut. Conèixer la feina que ha fet la Companyia de Maria aquí et fa pensar molt. Han fet i fan una gran obra. I nosaltres ens queixem de la crisi (que ho hem de fer, no confonguem les coses), però potser hem de relativitzar una mica les coses i donar gràcies del que tenim, que n'hi ha que no tenen tant. Ara que hi penso, quasi bé no he vist nens pel carrer a la tarda. El que si he vist són moltes paradetes pel carrer. Ens diuen que són els mateixos pagesos, cullen i venen. També hi ha moltes paradetes de venedors de tabac, que per cert és la meitat de barat que aquí. Guàrdia Urbana, policia, quasi bé no n'hem vist. Ambulàncies, quasi bé no hem sentit cap sirena. Tirana que és la capital d'un país de tres milions d'habitants té una població d'un milió d'habitants i sols té quatre esglésies cristianes. Algú pot pensar que això és normal en un país musulmà o ortodox, però la qüestió és que aquest país fins fa 20 anys era laic. El dictador fins i tot va derruir la catedral per en el seu lloc fer-se un mausoleu. No sé si és un poble molt religiós, però els temples de les tres confessions són oberts o tothora. M'acabo adormint sense saber qui ha guanyat la copa del rei.
Dissabte, el darrer dia a Albània. Les campanes avui han tocar el Regina coeli. Abans de l'hora dels adéus tenim temps de visitar la catedral de Sant Pau, de nova construcció. Hora dels adéus. Viatge a l'aeroport. Visita a les botigues de l'aeroport. Agafem de nou l'avió.


De nou a Roma, dinem, alguns compren pasta, avió de nou, arribem a Barcelona. Foto final. Cap a casa que ara toca descansar.  Descansar i pair.

I toca compartir. Això és el que hem fet a Tirana. Hem conegut una realitat. Segurament una petita realitat d'un gran país. Però és la que hem viscut. Sembla mentida que en tan poca distància uns estiguin tan bé i d'altres estiguin com estan. Si no tens pressa, mira't aquest vídeo. Són les imatges que he captat. Treu tu mateix les teves conclusions. Jo, n'he tret unes quantes, una d'elles, és un país de contrasts.




dilluns, 13 de maig del 2013

Montserrat a peu ...

Aquest cap de setmana la Caminampa del col·legi Lestonnac ha organitzat de nou una pujada a Montserrat. La segona, no són moltes, però tot apunta que acabarà sent una tradició de l'escola. S'havia de fer fa quinze dies, però el temps no va convidar i l'organització amb bon criteri va canviar les dates. Això ha provocat que molts que volien no la poguessin fer i de què alguns que aleshores no podien aquest cap de setmana han pogut.
La novetat d'enguany ha estat que alguns l'han fet en bicicleta. 
Tots, els que han començat a Barcelona, o a Terrassa o a Monistrol i els ciclistes, els organitzadors,  els col·laboradors, tots crec que estem contents que com ha anat i de segur que tot el viscut ha estat fenomenal i amb ganes de repetir, perquè segur que qualsevol us dirà que fer tota aquesta excursió per posar una peça d'un puzle val la pena. Segur que sí, perquè com ja he dit d'altres vegades, en aquesta vida ja és prou important arribar, però el que de veritat val la pena és el camí, perquè és en el camí on riem i plorem, on parlem i escoltem el silenci, on ... vivim i estimem.
El meu petit homenatge a la 2a pujada a Montserrat aquest vídeo: Montserrat a peu en 15 minuts.


Fins l'any que ve!

dilluns, 29 d’abril del 2013

TRICENTENARI!




QUÈ COMMEMOREM?



LID DUP PER LA INDEPENDÈNCIA




FLASH MOB PER LA INDEPENDÈNCIA









dimecres, 24 d’abril del 2013

5 CÈNTIMS EL KM

5 CÈNTIMS EL KM

"Em dic Pau Nicolau i Batalla, tinc 28 anys, sóc ginecòleg de l'Hospital del Mar de Barcelona i aficionat a córrer maratons. 5 cèntims el km, l'únic que pretén és conjuntar aquests dos reptes personals. El d'oferir i publicitar al màxim un dret bàsic com és l'atenció socio-sanitària universal a la població materno-infantil d'un petit indret de la zona dels Grans Llacs africans. I el d'aconseguir-ho a través de l'esport, amb la major col·laboració possible de l'entorn on vivim, en un país on malgrat tot, fins avui, disposem d'un dels millors sistemes de salut públic del món, i que darrerament l'estem posant massa en joc."

El projecte que ens proposa el Pau és participar com a micromecenes en la recaptació de fons a través de donatius solidaris pel projecte de la ONG de la FISC. En Pau hi va treballar al Congo (en dono fe) i va veure de prop el bon treball realitzat a favor de les dones embarassades sobre el terreny. Es tractaria doncs finalment, en el cas que acceptis el seu repte, de donar lliurement 5 cèntims per cada un dels quilòmetres que aconsegueixi recórrer d'aquí 6 mesos en una triatló, el HALF IRONMAN de BERGA el proper 15 de setembre de 2013. Es tracta d'una prova de resistència combinada, on es neden gairebé 2 km, es recorren 90 km en bicicleta i s'acaba corrent una mitja marató, on ja s'ha inscrit. . En el cas d'acomplir l'objectiu de finalitzar els 113 km que consta la carrera, com es proposa, el donatiu que faries seria de 5 euros i 65 cèntims, quantitat prou assumible.

T'animes a col·laborar-hi? Jo ja ho he fet. Petits grans de sorra fan una bona muntanya!
Visita el seu blog per saber-ne més (clica)

Un nou continent?

Nou? Continent? Nou continent? Potser cal que clarifiquem primer els termes de la pregunta. 
De ben segur que tothom té clar que vol dir nou. Però tots entenem el mateix per continent. Si ho cerquem en el diccionari veurem que li dóna dos significats, un primer que ens parla d'una cosa que en conté una altra i un segon que ens parla de una vasta extensió de terra envolta pel mar a la qual s'integren les illes pròximes, considerada una part del món.
Busquem una definició més acurada d'aquesta segona accepció de la paraula continent, i aprofundim-hi una mica més i aleshores podem dir que un continent és una vasta extensió de terra emergida amb fronteres usualment delimitades per accidents del relleu. En geografia se'l pot considerar un tipus de MUG (macro unitat geogràfica, que està establerta per criteris físico-històrics. Per això trobem continents com Europa i Àsia que formen una única extensió de terra (Euràsia) però habitualment es consideren de manera separada. El fet que la definició de continent sigui poc clara ha portat a l'existència de diferents models, amb diferent nombre de continents que varia de quatre a set. Tanmateix aquest models han anat canviant al llarg de la història amb la descoberta de nous territoris. A la seva accepció més estesa, la zona continental inclou també les illes situades a poca distància de les costes continentals. Des d'un punt de vista científic, els continents inclouen les illes que són a les plaques continentals, com per exemple l'illa de Madagascar respecte a Àfrica.
Mirem de definir la paraula continent des de l'epistemologia. La paraula catalana "continent" és una traducció del llatí terra continens, que significava "terra connectada o porció de terra contínua". La paraula continent es va començar a utilitzar al segle XVI com a traducció dels texts grecs i llatins sobre les tres parts del món, encara que en aquestes llengües la paraula no tenia exactament el mateix significat en tot el sentit de la paraula contemporània. Els texts renaixentistes començaren a utilitzar la paraula en diversos idiomes per referir-se a qualsevol porció de terra contínua, sense importar-ne la grandària. Així, alguns documents en anglès es referien a Irlanda o a Sumatra com a continents. Durant el segle XVI, Peter Heylin va escrirure en el seu llibre "Cosmographie", que un continent és una gran quantitat de terra que no està separada per cap mar de la resta del món, com el continent sencer d'Europa, Àsia i Àfrica. El 1722, Efraim Chambers, en "Cyclopædia" va escriure que el món està dividit en dos grans continents: el Vell Món i el Nou Món. I en l'atlas de 1752 de Emanuel Bowen, l'autor va definir els continents com a llargs espais de terra seca que comprenen molts països units sense cap separació d'aigua. Així, Europa, Àsia i Àfrica són un gran continent i Amèrica un d'altre. No obstant això, la idea europea antiga sobre Europa, Àsia i Àfrica com a "parts" del món va transcendir aquestes definicions i, fins a l'actualitat, encara són considerats continents separats, en la majoria de les llengües del món.
Atès que definició de continent és convencional i no pas el resultat d'un criteri específic, existeixen diferents models per classificar-los. A la Península Ibèrica, Llatinoamèrica i alguns atles del Canadà, s'utilitza el model de cinc continents (o sis, incloent-hi l'Antàrtida): Àsia, Àfrica, Amèrica, Europa i Oceania.
A la major part de l'Europa Occidental, i al món angloparlant, s'utilitza el model de sis continents (o set, incloent-hi l'Antàrtida), dividint el continent americà en dos continents, que en el model ibèric són considerats com a subcontinents que són Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Per tant els continents d'aquest model són els següents: Àsia, Àfrica, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Europa i Oceania.
A l'Europa Oriental (especialment a Rússia) i al Japó s'utilitza un model de sis continents, en què Europa i Àsia formen un sol continent (Euràsia), i Amèrica es divideix en dos continents. Si es tingués en compte l'absència de separació per oceans (supercontinent), els continents serien: Euràsia, Àfrica (separada artificialment de l'anterior), Amèrica del Sud (separada artificialment de l'Amèrica del Nord), Oceania i l'Antàrtida.
L'origen dels continents cal cercar-lo fa desenes de milions d'anys, que hi havia un sol continent en el nostre planeta, anomenat Pangea (del grec,tota la Terra). La teoria de les plaques tectòniques explica com les diferents plaques que conformaven a la Pangea es van anar separant en dos continents Gondwana i Laurasia, i aquests es divideixen fins a arribar a la conformació actual que tenen els continents.
I quin és aquest nou continent que diu el títol? Doncs en el que et trobes en aquest moment. Certament que Internet no és un tros de terra envoltat d'aigua, però si una cosa té internet és que té tota la terra connectada, talment com el continent original pangea. No forma part del vell món ni del nou món. Forma part senzillament del món. És igual on et trobis i on siguis, aquest continent virtual hi pots accedir-hi quan vulguis i com vulguis. Només necessites els mitjans tecnològics per entrar-hi. Sí ets una mica viu, no et demanen ni passaport, i no has de pagar res (si ets legal, alguna cosa pagues per la connexió a internet i per l'electricitat...) Un cop ets al continent, passes a ser un dels molts ciutadans anònims que hi habiten, igual que com tu ets un ciutadà anònim que habita per Europa, o Àsia o on siguis en aquest moment. Però l'anonimat el marques tu. Ets tu que decideixes que vols compartir i que no (gran avantatge, això no passa a la vida real, on hi ha coses que no pots evitar de compartir). És un nou continent on tot encara en el fons està per descobrir. Aquest nou continent potser ens podria ensenyar noves maneres de fer economia (una economia més global), noves maneres de fer política (més interconnexió entre ciutadans, politics....) Un continent que ens pot ensenyar noves maneres d'ensenyar, un nou continent ... que alerta! no tot és la panacea. També és com una caixa de pandora. Hem d'anar en conte. Que dolents, mentiders, facinerosos, i un llarg etc l'infern n'és ple que diria la meva àvia, que internet n'és ple que dic jo.
Per tant, tenim un nou continent a les nostres mans que ens pot ajudar a millorar el món? Jo crec que sí, tenim a les nostres mans una tecnologia que ens permet fer desaparèixer el concepte actual de continent (fent desaparèixer els conceptes de passada de Nord i Sud, de 1r i 3r món) i parlar d'un únic continent (Pangea) on tots, en principi som iguals, amb els mateixos drets i deures i que si en fem un bon ús tots (tots vull dir tots, inclús programadors, informàtics, hackers,  polítics...) podem dir que tenim una gran eina per fer el món una mica millor. 
Però amb l'eina no n'hi ha prou, també cal la nostra voluntat i que el nostre cor resplendeixi pau, amor i solidaritat i estigui més pendent de l'altre que d'un mateix, sinó, per molta eina que tinguem, no farem res de res. 



diumenge, 14 d’abril del 2013

14 d'abril, dia de la república

1931. Francesc Macià proclama la República Catalana.
Unes hores abans que a Madrid, arran de les eleccions municipals del dia 12, es proclamés la Segona República Espanyola, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. Aquesta proclamació va preocupar el govern provisional espanyol i, el dia 17, Macià va pactar un acord amb els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer per rebatejar la República Catalana amb el nom de Generalitat de Catalunya, amb Macià com a president del seu govern provisional.

Però no era la primera vegada que això passava. Podem arribar a trobar fins a 5 precedents anteriors:
  • segle XVII per Pau Claris l'any 1641. Pau Claris proclamà la República Catalana el 17 de gener de 1641. Tanmateix, una setmana més tard (el 23 de gener), davant l'alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el Principat de Catalunya sota sobirania francesa. Lluís XIII de França fou comte de Barcelona fins a la seva mort el 1643 i, després, ho fouLluís XIV (el Rei Sol) fins el 1652.
  • segle XIX per Napoleó Bonaparte 
  • l'any 1810 i també l'any 1873 liderat per Baldomer Lostau. El febrer del 1873 es va proclamar Primera República Espanyola de caràcter unitari i no federal, sent-ne el primer president Estanislau Figueras i el mes de març tingué lloc la Proclamació de l'Estat Català del que Baldomer Lostau i Prats seria el president provisional designat per les quatre diputacions catalanes per a formar un govern provisional. Pocs mesos després, el juny del 1873, va haver de dimitir a causa de la crisi econòmica i de la divisió interna en el seu propi partit provocada per la Proclamació de l'Estat Català dins la Federació Espanyola; aquesta crisi interna només va poder ser sufocada després de prometre la dissolució de l'exèrcit a Catalunya; dimitit Estanislau Figueras, va ser substituït per Pi i Margall, i va haver de fugir a França, d'on va tornar a final d'any per a intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.
  • segle XX per Francesc Macià l'any 1931. Pel pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930, els partits polítics republicans d'Espanya es posaren d'acord en un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'autonomia política de Catalunya dins l'anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d'abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General. L'arxiu sonor que ens ha arribat avui dia («proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica»), no és la proclamació original, sinó que ho és la citada anteriorment. El govern provisional de la República catalana era format per:
    President: Francesc Macià
    Conseller de Política: Ventura Gassol
    Conseller d'Instrucció: Rafael Campalans (USC)
    Conseller de defensa: Joan Casanovas i Maristany (Estat Català)
    Conseller d'Hisenda: Casimir Giralt (Partit Republicà Radical)
    Conseller d'Economia i Treball: Manuel Serra i Moret (USC)
    Conseller de Comunicacions: Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana)
    Conseller d'Obres Públiques: Salvador Vidal i Rosell (UGT)
  • Lluís Companys, qui el 1934 proclamà l'Estat Català. El 6 d'octubre de 1934, el President de la Generalitat, Lluís Companys (ERC), tornà a proclamar l'Estat Català dins la República Espanyola. L'esdeveniment s'emmarcava dins un programa insurreccional de bona part de les esquerres espanyoles en contra del govern republicà presidit per Lerroux, el qual pretenia incorporar nous ministres de la CEDA, força política que es considerava propera al feixisme i que, per tant, es temia que atemptaria en contra dels drets socials i de l'autonomia catalana. Companys va establir un govern provisional català, format per:
    President: Lluís Companys
    Governació: Josep Dencàs i Puigdollers (Estat Català)
    Justícia i Dret: Joan Lluhí i Vallescà
    Sanitat i obres públiques: Pere Mestres (ERC)
    Finances: Joan Comorera (USC)
    Treball: Martí Barrera i Maresta (ERC)
    Cultura: Ventura Gassol (ERC)
    Cap del Parlament: Joan Casanovas i Maristany
    Cap dels mossos d'esquadra: Enric Pérez i Farràs
    Comissari d'Ordre Públic: Frederic Escofet
    L'intent va ser ràpidament avortat per l'executiu espanyol, el qual va encomanar al general català Batet la repressió de l'alçament, cosa que aconseguí professionalment sense gairebé vessament de sang. Companys fou detingut i empresonat; el govern autònom, suspès, i tots els seus membres, empresonats. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, el nou règim franquista abolí les institucions de la Generalitat, i el govern de la Generalitat es va exiliar. El president, Lluís Companys, va ser detingut amb la col·laboració de la Gestapo i va ser extradit a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940).

L'any passat moltes persones, tantes que fa fins i tot cosa escriure'n el número, vam sortir al carrer per demanar quelcom que ja s'ha intentat altres vegades, la independència. ser un estat propi. Els polítics sembla que van escoltar. Van prometre un referèndum. Però jo no el veig per enlloc. Avui, 14 d'abril, dia de la república per molts, que també podria ser el 6 d'octubre, es una bona data, crec jo humilment, per recordar tots aquells que han donat la seva vida per les llibertats de Catalunya. L'11 de setembre celebrem amb una derrota la nostra diada. Celebrem avui, en el 72 aniversari de la proclamació de la república catalana, la il·lusió i l'esperança que les utopies de vegades es fan realitat i s'acaben aconseguint. Posem-nos-hi!


Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana (14 d'abril de 1931)
Fitxer:Macia 2a tongada scans 003 editora 8 44 1.jpg

En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català 
(6 d'octubre 1934)
Fitxer:President Companys.jpg
(Informació extreta de ca.wiquipedia.org)

dissabte, 13 d’abril del 2013

Arcadi, Teresa, Ong's, canvi social ...???



L'altre dia al programa singulars van sortir dues persones no voldria usar l'expressió especials, perquè crec que no els agradaria, però quelcom d'especial sí que tenen. Són dues persones que crec que amb el seu tarannà, el seu estil de vida, la seva coherència entre el que diuen i fan, em porten a dir que són dues persones que poden arribar a ser un bon referent. Estic parlant de la Teresa Forcades i de l'Arcadi Oliveres.
L'Arcadi, i amb tots els respectes i sense ànim de faltar-li el respecte, ja fa uns quants anys que predica i que reclama canvis socials i polítics, els que l'hem sentit parlar alguna vegada no podem més que donar-li la raó. La Teresa potser és més recent però en podríem dir el mateix. Amb això ja constatem una cosa, dues persones de generacions diferents que tenen el mateix objectiu: impulsar la formació d'un moviment social que ha de portar a la creació d'una candidatura popular i unitària a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. 
Han elaborat un manifest on s'exposen una sèrie de propostes de canvi social, polític i econòmic que serveixin per obrir un ampli debat en assemblees locals de tots els pobles de Catalunya. Aquest procés des de baix ha de culminar amb la creació d'una candidatura unitària que convocaria l'assemblea constituent que hauria de portar a la independència de Catalunya. Llegim el manifest:

MANIFEST PER A LA CONVOCATÒRIA D’UN PROCÉS CONSTITUENT A CATALUNYA
Els sota-signants fem una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest que té per objectiu la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja.
Les mobilitzacions dels darrers dos anys han mostrat un potencial de lluita social creixent i un ampli rebuig a les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població. 
L’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat.
És urgent que creem entre totes un model polític i social nou i cal fer-ho sense repetir fórmules del passat, conscients que el procés no serà fàcil ni curt. Requerirà l’autoorganització i la mobilització social continuada. Només amb una ciutadania activa, participativa i al carrer serà possible garantir un procés de canvi social profund.
Per a aconseguir-ho, cal impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu capaç de reconèixer en la seva competència i diversitat els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic, i capaç de fer-los lloc en una plataforma unitària que cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model.
Es tracta d’iniciar un procés des de baix, creant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir una nova eina plural i diversa i articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per definir quin nou model d’estat i d’ordenació sòcio-econòmica volem.
El nostre objectiu no és crear un nou partit polític. Cap de les dues persones que presentem aquest manifest no pensem concórrer a les eleccions, sinó que volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana, de manera que no sigui possible en el futur que els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria.
Un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència. Definir-les és una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:
  1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
  2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
  3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
  4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
  5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
  6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
  7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
  8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
  9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
  10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.
Ens trobem en una cruïlla històrica on és necessari fer un pas endavant i aplegar forces. Fem una crida a la ciutadania de Catalunya a signar aquest Manifest i a ajudar a construir entre totes i tots aquesta iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu que es nega a separar la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat.

Podem estar d'acord o no, però el que no podem negar és que respon a una manera de pensar concreta i amb unes propostes concretes.  De fet si un es posa a pensar una mica, les seves propostes no van pas tan desencaminades. Aquestes propostes en gran part són les que moltes Ong's intenten dur a terme en diferents llocs del planeta que estan molt pitjor que nosaltres (i sovint se'n surten bé i aconsegueixen millorar la qualitat de vida de moltes persones).  Potser hauriem d'anar a cercar a les Ong's els seus encarregats d'economia, de salut, d'educació ... i demanar-los com s'ho fan per millorar la qualitat de la sanitat, de l'educació, de la violència de gènere, la política, .... en els països "del sud" si estan molt pitjor que nosaltres i a sobre tenen molts menys diners que nosaltres.

Potser l'Arcadi i la Teresa fan volar coloms, potser sí o potser no, però almenys és la primera proposta que sento en un medi de comunicació que no parlen de retallades, de pujar impostos, de donar diners als bancs per que no hi hagi més crisis ...

Només em queda donar gràcies per ser tan afortunat. Tinc ordinador, connexió a internet, temps per pensar com millorar el món, escriure-ho en un blog... mentre hi ha tanta, tanta, tanta gent que ara deu estar pensant com aconseguir alguna cosa per menjar, o una mica d'aigua o un lloc on poder passar la nit...

No sé, pensem-hi, però no gaire, comença a ser hora d'actuar.

(Si et vols adherir al manifest: clica)