Em dónes força

Sergio Dalma i Escolania de MontserratMarató TV3 2011

Quan estic trist i els ànims tinc per terra,

quan no he previst que el cor em tracti així,

jo vull sentir la força que tu em dónes

i que estem junts fins que arribi la nit. 

Em dónes força per superar els obstacles,

em dónes força per creuar l’oceà.

Sóc tan fort quan dintre meu et sento.

Em dónes força per sempre et vull amb mi. 

Em dónes força per superar els obstacles,

em dónes força per creuar l’oceà.

Vull sentir la força que tu em dónes

i que estem junts tota l’eternitat

El senyor és la meva força

La força que ens dóna Déu és la força de l’amor. L’amor hi és sempre present. No fa soroll, sempre hi és tot silenciós fent camí amb nosaltres. Però tot hi que és silenciós hem d’aprendre a escoltar-lo. Perquè escoltant-lo entendrem que el treball, el servei, la puntualitat, l’hospitalitat no tenen sentit si no hi ha darrere l’amor. L’amor el trobem en la família, entre els germans, i nosaltres, tots els cristians com a fills del mateix pare, celebrem aquest amor en comunitat, fent de la nostra vida una festa d’amor. Però per poder viure junts l’amor ens cal confiar en l’altre i en Déu, ens cal un esforç i un sacrifici, no sempre hi estem disposats, ens cal perdonar-nos, ens cal ser tolerants i ens cal ser fidels per poder establir diàleg amb tots els germans. I una manera d’establir aquest diàleg d’amor és mitjançant la pregària, que ens demana un compromís, ens demana que visquem sempre l’amor, i això és una gran responsabilitat i ens ha de fer respecte. Déu que ho va fer tot, fins i tot morir per nosaltres, també ens va crear a nosaltres i ens va donar el seu amor per a què actuéssim amb justícia, fóssim coherents amb la nostra fe, i que caminéssim amb fe, esperança i pau vers la veritat, veritat que en paraules seves ens farà lliures. Hem de fer el camí de l’amor. Camí que tots triem lliurement. Camí que ens porta cap a la Pasqua, cap a Déu, cap a l’Amor.

El Senyor és la meva força.

El Senyor, el meu cant.

Ell ha estat la salvació.

En ell confio i no tinc por,

En ell confio i no tinc por

Text complementari

La força de qui es sap estimat. (1a Jn 4,7-13)

Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. L'amor de Déu s'ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic perquè visquem gràcies a ell. L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats.
Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud. Coneixem que estem en ell i que ell està en nosaltres perquè ens ha donat el seu Esperit.

(publicat a pregaria.cat)

La Immaculada

Orígen del dogma de la Immaculada

Després de molts preparatius i d'una consulta a tots els bisbes catòlics del món, el 8 de desembre de 1854 Pio IX va proclamar solemnement com a veritat revelada la Concepció Immaculada de Maria amb la Bul.la Ineffabilis Deus. Les paraules essencials són:

"Per a honor de la santa i indivídua Trinitat, per a glòria i esplendor de la Verge Mare de Déu, per a exaltació de la fe catòlica i augment de la religió cristiana, amb l'autoritat de Nostre Senyor Jesucrist, la dels sants apòstols Pere i Pau i la nostra, declaram, pronunciam i definim que la doctrina que sosté que la benaventurada Verge Maria va ser preservada immune de tota taca de pecat original en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en consideració als mèrits de Jesucrist Salvador del gènere humà, ha estat revelada per Déu; i per tant, ha de ser creguda fermament i constantment per tots els fidels".

Les idees principals del dogma de la Immaculada.

En la concepció de Maria, el dogma es refereix a una concepció passiva, ensenyant que des del primer instant en què es constituïda com persona, ho és sense taca alguna de pecat.

És dogma de fe que el pecat original es transmet a tots els homes per generació natural, de manera que tots som concebuts en pecat. Ara bé, com que Maria va ser immune de la culpa, al ser concebuda sense pecat, no va tenir aquesta culpa i, per això, tampoc tenia les conseqüències d’aquesta falta. Això suposa tres cosses:

1. L’absència de tota taca de pecat. Ella va ser immune a les penes del pecat original en virtut de que mai va tenir aquest pecat.
2. Plena de gràcia santificant. Al no tenir pecat, l’ànima de Maria estava plena de la gràcia santificant, des del primer instant del seu ser, i tenia les virtuts infuses i els dons que acompanyes aquest estat de santedat,
3. L’absència de la inclinació cap el mal. El pecat que consisteix en l’aversió a Déu i en l’amor desordenat a les criatures provoca la inclinació al mal. En Maria això no es va donar ja que mai va tenir pecat algun.

I tot plegat per singular privilegi i gràcia de Déu.

El fet de estar preservada de la culpa original, és el nucli del dogma que indica la forma en què Déu va tenir a bé a aplicar a Maria la redempció. Sabem que el pecat afecta a tot el gènera humà, i també que la redempció amb la mort de Jesús, era universal, per tant en el cas de Maria també tenia necessitat de ser rescatada del pecat. Però en ella això es va fer no mitjançant un redempció alliberadora, sinó mitjançant una redempció perseverant, és a dir, la primera s’aplica a tots els homes que amb el bateig són netejats del pecat, la segona l’apliquem a Maria, perquè al ser descendent d’Adam també tenia la marca hereditària, i de fet l’hagués tingut, si no fos que Déu l’havia preservat de la culpa original.

Però aquesta impecabilitat de Maria, cal veure-la com una impecabilitat moral (no física, com en Crist, que prové de la seva mateixa constitució ontològica). Aquesta impecabilitat moral de Maria cal entendre-la en el sentit que Maria ha rebut, en virtut de la seva missió, gràcies tan poderoses que estava assegurada com a moralment certa la seva constant perseverança en la consecució del bé.

Indignat per moltes coses i amb ganes de millorar el món, haig d'anar avotar?

Una manera de participar, de treballar per mirar de millorar el món, és, encara que no ens agradi gaire, mitjançant el vot.

Però no ho puc fer de qualsevol manera. De fet els cristians no podem anar a votar de qualsevol manera. Hem de tenir en conte molts aspectes.

Per començar hem de recordar que l’Església catòlica no té cap partit. Com institució, acull tots els batejats, i no recolza cap partit polític, accepta que una mateixa fe pot inspirar opcions polítiques diferents. Per tant, els cristians podem afiliar-nos a un partit o un altre, i votar lliurement per un candidat, sempre i quan no contradigui les nostres conviccions morals i religioses i millor respongui al bé comú del poble. Això no implica però, que l’Església proposi principis morals que puguin regir l’ordre social.

Cal que els cristians siguem coherents amb la nostra fe, tant en públic con en privat, i mirar de no trair-nos a nostres mateixos, votant per un candidat contrari a les nostres conviccions religioses i exigències morals. Per tant, caldria tenir en conte de no votar per un candidat que no estigui totalment d’acord en el respecte de la vida humana, des de la seva concepció fins al seu final; que no respecti la dignitat de la persona i no treballi realment contra la droga, la venta indiscriminada d’alcohol, els masclisme, la discriminació, ... ; que no respecti el dret primari de tot home de practicar les seves creences religioses, siguin les que siguin, així com el dret d’educar als seus fills en aquestes creences; ...

Sabem que democràcia no és només el fet d’anar a votar. És molt més. Però si renunciem a aquesta opció, estem anant en contra de la nostra ètica. La nostra fe ens compromet a col·laborar pel bé social, pel bé nostre país, i una manera de col·laborar és emetent un vot lliure, secret, personal, informat i responsable. Abstenir-nos per desinterès, potser no estaria d’acord amb la nostra manera de fer i actuar. Però per ser un vot responsable, hauríem de conèixer els principis morals i la doctrina dels partits i dels candidats, cosa que a cops és molt difícil, i no deixar-nos manipular ni enganyar. I a l’hora de triar el vot, cal també pensar en el bé comú, més que en interessos personals. Anar a votar, hauria de ser un fet molt pensat i meditat. No pot ser una reflexió d’uns quants minuts.

I si no en trobem cap? Doncs potser haurem de fer allò de votar, segons el nostre judici, al menys dolent de tots, però tenint sempre present el bé comú, o fins i tot abstenir-nos, però amb una abstenció pensada i meditada, i no: “com que cap m’agrada, no voto.”

Si, hem d’anar a votar. És el mínim que podem fer per a què el vaixell segueixi navegant endavant. Perquè és anant a votar que aportarem una llavor més a construir un món on hi regni la pau, l'amor, la solidaritat i la  justícia.

“El fruit de la justícia neix de la llavor que han sembrat en esperit de pau els qui treballen per la pau. “ (Jm 3,18)

Testimonis i enviats per anunciar l’Evangeli (2)

"Que el Senyor confirmi cada dia

l'amor que em té.

I cada nit li adreçaré el meu cant,

faré una pregària al Déu que m'és vida." (Sl 42,9)

Cada dia ens demostres que ens estimes, però no sempre sabem escoltar el teu amor. Hauríem de donar gràcies cada dia per què malgrat tot ens estimes. Hauríem d'estar més atents.

Caldria dedicar cada dia una estona, uns minuts, a valorar com ha anat el dia i veure com ens has demostrat que ens estimes. Així, seguirem fent camí en la fe.  Recordem que la fe no té fi, és un constant camí, uns constant créixer. Però la llavor per créixer necessita d'aigua, necessita ser regada, igual que tu ens regues cada dia encara que no ho notem.

Per a ser testimonis només ens cal ser com Ell. Sant Pau ens ho explica molt bé en la carta als filipencs (Fl 2,1-11) Hem de ser com Ell.

I a més a més de ser com Ell, cal que el coneguem, cal que el trobem i que tinguem una relació personal amb Ell. Jesús ha d'ocupar un espai i un lloc en el nostre cor. No podem començar a ensenyar a  pregar, no podem començar a parlar d'Ell als altres sinó fem que estiguin el Ell. Fixem-nos en els apòstols, abans de ser testimonis. Ells el coneixien: on vivia, que pensava, que deia, però no és fins que creuen en Ell, no és fins que el reconeixen, l'estimen que no passen a ser testimonis. Nosaltres també l'hem de reconèixer. "... fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: -Mireu l'anyell de Déu!" (Jn 1,35)

"Tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries." (Ac 2,42). És així, escoltant-lo, vivint en comunitat, pregant, com anirem apropant-nos-hi i cada cop sent més testimonis.

Per a ser testimonis senzillament hem d'estimar. El bon samarità és una clar exemple d'estimació i de testimoni. (Lc 110,25-37). Amb conèixer-lo no hi ha prou. Cal estimar com Ell ens va dir i ensenyar. I no sols estimar, sinó VIURE i ESTIMAR. Així, donant la vida i el nostre amor gratuïtament serem testimonis. Vivint i estimant l'escoltem, els coneixem i el portem al cor.

Ell sempre ens envia. Tots hauríem de ser apòstols, tots hauríem de ser enviats. Enviats a proclamar, a escampar, a cridar la Bona Nova:  "Estimeu-vos". I no sols dir, també fer-ho, i fer-ho sense por.

Jesús ens ensenya que Déu és el nostre pare, és Abba, per tant tots som germans, fills del mateix pare, i actuar en conseqüència, no com el germà bo, sinó amb l'actitud del pare sent germans (Lc 15)

També ens ensenya que no cal esperar que se'ns acosti. Hem de posar-nos a caminar i anunciar-lo a tots els que ens trobem. Hem de ser aigua pels qui tenen set. Hem de viure una espiritualitat d'exode (entenent-lo com a camí cap al Pare)

Evangelitzar és dir que estimem, que ens estimem, es pensar, creure, dir que ens estima, és Estimar com ens estima Ell.

"Una veu diu:

«Fes una crida!»

I una altra respon:

«Quina crida he de fer?»

«Proclama

que els homes són tots herba

i que la seva bondat

és com la flor dels prats:

l'herba s'asseca i la flor es marceix

així que bufa l'alè del Senyor.

Ben cert: els pobles són herba!

L'herba s'asseca i la flor es marceix,

però la paraula del nostre Déu

dura per sempre.»" (Is 40, 6-8)

(reflexions fetes a Haro (La Rioja), durant la jornada d'espiritualitat que duia com a títol "Testimonis i enviats per anunciar l’Evangeli" que ha organitzat la Companyia de Maria els passats 28 i 29 d'octubre)

Testimonis i enviats per anunciar l’Evangeli (1)

L’amor no s’esgota mai.

Avui en dia n’hi ha que es fan un fart d’estudiar i de voler quantes més coses saber millor de Déu. I no és qüestió de saber moltes coses de Déu, és qüestió d’aprofundir en Ell. Només ens farem especialistes en Déu, només ens farem Doctors en Déu, al final. És aleshores quan realment el coneixerem. Però per conèixer-lo va bé de tant en quan fer una aturada. Una aturada per dedicar-te a escoltar-lo amb deteniment. Ell sempre ens parla, però no sempre l’escoltem prou bé. És bo aturar-se, però no per fer una pausa en la nostra vida, sinó per fer un pas més en la història de la nostra fe.

Qui pot anunciar avui l’Evangeli? Aquells que són testimonis de l’experiència de Déu. Aquells que senten, escolten, parlen, VIUEN Déu. Per ser un bon testimoni també cal ser deixeble, i el deixeble és el que sap escoltar.

Per ser testimonis ens cal creure, ens cal esperar, ens cal estimar. Fe, esperança i amor, els fonament de la vida teologal. Però cal també tornar a la font. I la font és la Paraula. Noméshi ha una cosa necessària, escoltar la paraula de Déu.. La paraula la podem escoltar de moltes maneres, i hem d’anar amb compte. L’excés de feina, encara que sigui una feina de servei, la rapidesa del dia a dia, la velocitat amb la que es mouen les busques del rellotge, el munt de persones que ens preocupen, el voler estimar, ajudar, servir ...pot fer que acabem no escoltant-lo (ser com Marta cf. Lc 10,28-42). De tant en quan és bo aturar-se i escoltarla Paraula amb deteniment per tal de què segueixi ressonant en el nostre camí de cada dia i no s’acabi diluint en el soroll de la vida, ans al contrari, puguem sentir entre el soroll comla Paraula va repetint-se una i una altra vegada. Així, escoltant-la, sentirem que Déu parla en boca de tots i ens demana que fem una cosa ben senzilla: “estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.” (Jn 13,34).

Nicodem (Jn 3,1-21) és un exemple d’algu que reconeix a Jesús, que l’escolta, que el va a trobar i troba Déu en Jesús però ... no l’acaba d’entendre. Ell sap moltes coses de Déu, però necessita tenir més experiència de Déu, necessita més viure Déu que no pas conèixer-lo. I Jesús li parla del que viu, li parla de la vida i Nicodem només hi veu el coneixement, no sent la vida. Per poder ser testimonis cal fe en les seves paraules, i llum per a què ens vegin, i si amb la llum es veuen les nostres maleses, no hem de tenir por. Som humans, no som perfectes, i estem en camí, intentant millorar i créixer, i igual que es veuen les coses dolentes més es veuran les bones. Tinguem present que Déu no vol el mal. Som nosaltres que des de la nostra llibertat fem el mal. Per ser testimonis cal usar bé la nostra llibertat i tenir set de Déu (Sl 41) una set que encara que beguem no se’ns acaba de passar, una set d’un Déu viu, un Déu que ens fa lliures, un Déu que ens estima, i que amb aquest gran amor que ens té ens diu que en siguem testimonis i ens envia. Un Déu que ha vingut per a tots, ens estima a tots per igual, a tots, als set mil milions de persones que som, i nosaltres som la seva eina per estimar als que no el senten. Som la seva wi-fi (la seva wi-fe).

La vida monacal, té sentit?

Avui em deien que fa temps que no escrivia res. És veritat. Però escriure demana temps, i demana també tenir alguna cosa a compartir. En dos mesos he tingut molts pensament a compartir, però llastimosament, no he tingut temps.

Avui he viscut una bonica experiència. M’ha fet pensar i reflexionar. Vull compartir amb vosaltres aquesta reflexió.

La vida monacal, té sentit?

La vida monacal és com un viatge en tren. Però és un tren al que hi volem accedir voluntàriament. No és com el tren de la vida. On hi som encara que no vam demanar entrar-hi, ni ens van preguntar ni ens preguntaran quan hem de baixar. És un tren que passa, el sents arribar i tu, lliurement, perquè l’has sentit arribar des del fons del teu cor, has decidit agafar. I mentre ets en aquest tren tens la gran oportunitat d’estimar als altres encara molt més, tens la possibilitat de somriure a cada instant i donar gràcies a Déu per cada segon, per cada detall de la vida i ser feliç, molt feliç amb tot allò que Déu ha creat i tenir la sort de poder compartir cada dia la pregària amb tota l’Església. Aquest tren dóna sentit a la vida ara i aquí des del primer moment en que hi puges. Però cada moment és important per a donar-li sentit. Pujar-hi és una clara aposta per l'autenticitat. Com ha fet avui la María Jesús de San José. Un veritable testimoni de fe. Una persona que ha decidit viure d'acord amb el que creu, pensa i sent. Estimant des d’avui i per sempre a Jesús.

És un bonic exemple d’una persona que viu autènticament, ja que ha fet de la seva vida un projecte personal juntament amb la seva nova comunitat i amb Ell.

Algú pensarà que ha entrat en una vida rutinària que l’ajuda a cobrir les necessitats primàries, (cosa que hem de fer tots), però no, la María Jesús des d’avui intenta fer de la seva vida una obra d'art, que cada dia que passi serà més agradable a Déu i als qui l'acompanyen. I no admet que la seva vida tingui un guió escrit. Mica a mica l'anirà escrivint i omplint d'amor. I per a fer de la nostra vida una obra d’art Jesús ens pot ajudar.

Potser molts no ho entendran, però la vida monacal, pujar al tren de la vida en comunitat, té sentit, i molt. Només cal saber escoltar a Déu en el cor i seguir-lo.

Fi de vacances!

Ja som al final de les vacances. Ja s'han acabat els dies de llevar-se un xic més tard, de tardes cercant la brisa per poder llegir, de passejades per la muntanya, bany a la platja ... I temps per carregar "les piles".  Heus aquí una primera reflexió per encarar aquest nou curs:

Fem-nos propers!

Ja han passat molts dies en els que hem festejat (amb el sentit de fer festa, de celebrar) de moltes maneres. Aquest  festeig hauria de ser, com el seu nom indica, festa, i com tota festa hauria de tenir un final feliç.

Durant el festeig de les vacances hem fet un camí juntament amb d’altres que ens haurà portat a que, mica a mica, anés creixent l’amor, l’estimació, la confiança, el diàleg, ... i la comunicació en tots els sentits.

Ara bé, per a que la festa acabi amb alegria i goig, cal que el festeig hagi anat superant els obstacles que s’han trobat pel camí, i si, pel que sigui, els obstacles no s’han superat, posar final al festeig, a les vacances, potser és el millor que ens pot passar (cosa que espero que a ningú li hagiu passat i que tothom desitgi seguir tenint vacances).

Segurament durant les vacances haurem gaudit de moltes coses. I segurament ens hem fet propers a d’altres persones. I e fer-se proper vol dir estimar i actualment potser és més fàcil estimar el llunyà que no el que viu al nostre costat perquè estimar al del costat ens demana un compromís. I el valor del compromís avui no és un valor molt “de moda”. Recordem la paràbola del bon samarità, els que no atengueren el malferit de la paràbola tenien mil excuses i sinó se les fabricaven. En canvi el qui realment estimava al pròxim el va atendre sense miraments, sense pensar amb el que passaria, jugant-se la per ell.

Actualment són moltes les excuses que tenim per a rebutjar el que ens es pròxim, el que ens recorda el missatge de Jesús de què tots som germans: des del pobre abandonat fins a l’immigrant que arriba a les nostres terres i jutgem que ens pren el lloc de treball i volem que torni a casa seva. Ser proper vol dir sobretot estimar, i si ens diem cristians ens cal entendre de veritat i amb claredat el missatge de Jesús:  “El que feu a un dels més petits m’ho feu a mi."

El ser proper vol dir jugar-se-la, ser generós, comprometre’s per l’altre, conèixer-lo i no oblidar-lo i pensar que algú altre ja l’ajudarà. Això costa i l’excusa la podem tenir quan vulguem: ens agafem a les lleis, al treball, a les obligacions, la família, el “jo també necessito ajuda”, …

Ser proper i pròxim és una de les tasques més difícils de l’home d’ara i de tots els temps. És difícil quedar malament, perdre,entendre, comprendre, jugar-se-la. Podríem dir que ser proper vol dir estimar però de veritat seguint el missatge de Jesús de: ”Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”