Fraternitat

Fraternitat. Ser fratern no és res més que tractar l’altre com un germà.  Veure’l com un germà, com un ésser unit a la teva pròpia existència. Vol dir tractar-lo de tu a tu, sense fer-li cap discriminació, respectant la seva llibertat, la seva autonomia, el seu fer de cada dia, i si té dificultats en el seu camí, ajudar-lo, ser-li un punt de recolzament per a poder seguir avançant. I això ens suposa un esforç. No és gens fàcil tractar al desconegut com a un propi germà. La fraternitat és la que ens permet sentir-nos units, lligats als altres i ens ajudarà a ser més solidaris, caritatius, atents ...

Ets el meu germà! Perquè:
Ets com un llaç que uneix,
però no empresona...
Ets com un estel que em guia,
però no m’enlluerna...
Com una font que apaga la set,
però que no ofega...
Com una llar de foc, que escalfa,
però sense cremar...
Ets mirada propera i atenta,
però que no jutja...
Ets paraula que amonesta,
però que no condemna...
Ets com una mà que acompanya,
però sense forçar mai...
Ets com un oasi que reanima,
però que no enganya...
Tens un cor que estima molt,
però sense exigir mai res...
Ets tendresa que protegeix,
però que no lliga mai...
Perquè ets imatge del Déu que estima;
sense esperar res a canvi...
Per tot això i molts més:
Ets el meu germà!

Discurs d’Esteve
L'endemà comparegué mentre uns es barallaven i mirà de posar pau entre ells dient: -¿No veieu que sou germans? Per què us feu mal l'un a l'altre? (Ac 7,26)

La nova vida en Crist
Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d'esperit, serviu el Senyor. Que l'esperança us ompli d'alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l'oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l'hospitalitat. Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. (Rm 12,10-18)

Família

El valor de la família neix i es desenvolupa quan cadascun dels seus membres assumeix amb responsabilitat i alegria el paper que li ha tocat fer en la família. El valor de la família va més enllà de les trobades habituals i ineludibles, els moments d'alegria i la solució als problemes que quotidianament s'enfronten. El valor hi és i creix quan tota els membres procuren el benestar, el desenvolupament i la felicitat de tots els altres. La unió familiar no es plasma en una fotografia, es va teixint cada dia amb petits detalls d'afecte i atenció, només així demostrem un autèntic interès per cadascuna de les persones que viuen amb nosaltres. És en la família on podem viure plenament l’amor. I l’amor entès en tots els seus sentits tant l’amor fraternal com l’amor matern. Viure plenament la família és una manera de fer camí cap a Jesús

Quina màgia, la família.

Quina màgia, la família
grup de gent meravellós.
Grans, petits, homes i dones,
tots per tots tenim amor.
La setmana passa ràpid
amb els pares i els germans.
Els dissabtes i els diumenges
creix la colla; es fa més gran.
Oncles, ties i cosines,
avis, néts i cosinets,
amb dinars, sopars i festes,
celebrem que ens estimem.
Quan t'agafa un mal de panxa,
febre, tos i un trencament,
algú de la gran família
apareix i et fa content.
Quina màgia, la família,
tots per tots tenim amor.
Pensa en les persones de la teva família. D'un en un. Recorda moments feliços que t'apropin a cadascun d'ells. Dóna gràcies de tenir-los. Recorda't de demostrar-los que els estimes. Prega per a ells i per les seves necessitats.
Gràcies Senyor perquè ens has donat una família que ens estima, ens cuida i ens acompanya en la nostra vida amb tanta comprensió i paciència.

A l'edat de dotze anys, Jesús va al temple

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: -Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia. Ell els respongué: -Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare? Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. (Lc 2, 41-52)

Fidelitat

La paraula fidelitat ve del llatí “fides” (fe). La fidelitat a una persona, a una creença, a una cosa ve en virtut de la fe que es té en ella. És com una força que amb el pas del temps no es transforma ni canvia, és manté. Ara bé, tot i que està emparentada amb la paraula fe, no l’hem d’identificar amb la fe. Ser fidel al que hom pensa no vol dir que no es pugi canviar de pensament, no vol dir negar-se a escoltar d’altres i valorar el propi. La pitjor infidelitat no és la que puguem fer a una altra persona, estimada o no, sinó és la ens fem a nosaltres mateixos. A l’hora de fer camí, hem de ser fidels a la ruta que hem decidit emprendre, però amb el cor obert a possibles nous itineraris.

Fidelitat a la pregària

Un do particular que et donarà la fidelitat en la pregària és l’amor als altres i el sentit de l’església:com més preguis, més sentiràs misericòrdia per tots, més voldràs ajudar els qui pateixen, més fam i set de justícia tindràs per a tothom, especialment per als més pobres i febles, més acceptaràs d’assumir el pecat dels altres per completar en tu allò que manca a la passió de Crist en benefici del seu cos, l’església. Resant,sentirà que n’és, de bell, ser a la barca de Pere, solidari amb tots, dòcil al guiatge dels pastors, sostingut per la pregària de tots, disposat a servir els altres gratuïtament, sense demanar res a canvi. Resant sentiràs créixer en tu la passió per la unitat del cos de Crist i de tota la família humana. La pregària és l’escola de l’amor,perquè és en ella que et podràs reconèixer estimat infinitament i renéixer constantment a la generositat que pren la iniciativa del perdó i del do sense càlcul, més enllà de tota mesura de fatiga

Bruno Forte (arquebisbe metropolità de Chieti-Vasto)

Acusacions contra els mestres de la Llei i els fariseus

Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre (Mt 23,23)

Felicitat

Goehthe deia que la felicitat no és fer el que ens agrada, sinó que ens agradi el que fem. Leopardi deia que la felicitat rau en la ignorància de la veritat. Schopenhauer deia que el que és essencial per a la felicitat en la vida és el que un té en ell mateix. Es fa molt difícil dir que és la felicitat. Potser és més fàcil dir el que ens impedeix ser feliços. No podrem ser feliços si tenim por, si anem estressats, si no sabem controlar la nostra ira, si no tenim amics, si la nostra autoestima és molt baixa, si no sabem dir que no quan és que no, si no estimem i no ens estimen ... Així que per tenir la felicitat i poder-la valorar ens cal molta feina. Però és un valor que l’hem de tenir ben present a l’hora de fer qualsevol camí. Fer camí sense ser feliç, no és fer camí.

El darrer missatge de B.P.

Recordeu bé aquests mots seran els últims que sentireu de mi.

He tingut una vida molt feliç, i voldria que també la tinguéssiu cada u de vosaltres.

Jo crec que Déu ens posà en aquest món tan bell per a ser feliços i gaudir de la vida. La felicitat no s’obté pas fent-se ric, ni tan sols reeixint en la carrera ni satisfent tots els gustos. Un bon pas cap a la felicitat és fer-se sà i fort mentre sou nois, perquè pugueu ser útils i, per tant, gaudir de la vida quan sigueu homes.

L’estudi de la natura us demostrarà quantes belleses i meravelles ha posat Déu en el món que gaudiu. Acontenteu-vos amb el que hàgiu aconseguit i feu tot el possible per a conservar-ho. Mireu el cantó bo de les coses, i no pas el dolent.

Però el camí autèntic per arribar a la felicitat és fent feliç a l’altre gent. Procureu deixar aquest món una mica millor de com l’heu trobat, i quan us arribi l’hora de la mort, podreu morir feliços pensant que no heu malgastat el temps, sinó que heu fet tot el que heu pogut. Estigueu sempre a punt per a viure feliços i per a morir feliços, sigueu fidels sempre a la vostra Promesa escolta –àdhuc quan ja no sigueu nois- i Déu us ajudarà. El vostre amic,

Baden-Powell[1]

(la promesa escolta diu així: Pel meu honor, prometo que faré tot el possible per acomplir el meu deure envers Déu i el meu país; per ajudar a altres persones en tot moment; per obeir la Llei Escolta.)

Les Benaurances

En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient:
Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
Feliços els humils: ells posseiran la terra!
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!
Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!
Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit (Mt 5,1-12)

Solidaritat

Valor molt de moda en les acaballes del segle XX i en els inicis del segle XXI. De fet és una paraula de moda, que tothom fa servir. Ens la recorden quan algú està patint molt, ens exigeixen i obliguen a ser solidaris sense saber ben bé que comporta la pràctica i l’experiència de la solidaritat. No podem saber si una persona és solidària a priori. Podem saber que justifica intel·lectualment la solidaritat, que es manifesta, per exemple, entristida davant de situacions en les quals altres persones senten dolor. Però no sabrem si és capaç de tenir actuacions solidàries fins que no hagi arribat a l’acció. De manera que un pot saber perfectament què és la solidaritat, (entén el concepte) pot ser capaç de posar-se en la pell d’aquell altre que pateix insolidaritat, (sent tendresa per aquelles persones que pateixen) però el que és rellevant és que arribi a l’acció solidària. I l’acció solidària demana sacrifici, temps, compromís, i sobretot estimar. No podrem fer camí si no som solidaris. Faríem el camí sols.

El camí de la solidaritat

Jesús
mestre bo,
ensenya'm el camí per a viure solidàriament.
Ajuda'm a convertir el meu cor dur
en un cor sensible i proper als que sofreixen.
ensenya'm a veure el dolor, el sofriment,
i les necessitats dels altres.
Dóna'm la senzillesa que calgui per a commoure'm
davant l'altre i acudir a la seva ajuda.
Que no sigui mesquí en la meva entrega,
que aprengui a donar tot el que tinc:
les meves coses, el meu temps, el meu esforç
la meva vida sencera perquè altres visquin millor.
Ajuda'm a tenir compassió, que no és llàstima,
sinó solidaritat activa i compromís amb l'altra.
Sentir amb l'altra, pair amb ell,
Remenar-se des de dintre per anar al seu encontre.
Deixar el propis interessos, per atendre el dels altres.
Aprendre a donar, abans que demanar i rebre.
Ensenya'm a ser solidari.
A viure l'amor de veritat i a construir
la justícia i el Regne.
Ensenya'm a compartir-ho tot el que tinc.
Ajuda'm alliberar-me de tot el que em lliga
I m'impedeix ser generós amb els demés.
Ajuda'm a dedicar-hi temps a atendre als que sofreixen
I als que ho necessiten.
Ensenya'm a descobrir el teu rostre en el que passa fam,
o pateix set o fred, o està nu,
malalt o en la presó.
Ensenya'm a veure't en els despullats
que viuen al costat del camí en la nostra societat d'avui.
En els malalts, en els que tenen sida,
en els que es droguen, en los xicots del carrer,
en els ancians que estan sols, en els que no tenen feina,
en els exclosos per la nostra injusta societat.
Ensenya'm a ser solidari compartint el que tinc,
que no és meu, sinó un regal i do teu.
Jesús
Ajuda'm a viure com el samarità
de la paràbola, que va ser capaç de veure al altre
compungint-se, deixar el seu camí,
atendre al despullat, tenir cura del seu restabliment,
ajudar-lo a tenir vida plena.
Mostrar-me el camí i donar-me forces per seguir-lo.
Que la meva fe passi per obres concretes.
Que no que quedi en paraules.
Jesús,
vos que vas viure solidàriament i practicant la justícia.
Ajuda'm a seguir els teus passos i a ser deixeble teu pel camí
de la solidaritat activa i el compromís amb la vida dels demés.

Marcelo A. Murúa

Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S'assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: -Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius? Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: -Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. 10 Jesús es posà dret i li digué: -Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat? Ella va respondre: -Ningú, Senyor. Jesús digué: -Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més. (Jn 8,1-11)

Coherència

La coherència és sovint molt més del que ens pensem. En un primer pas podem veure la coherència com la relació que hi ha entre el que pensem i el que diem. Per tant, el que no pensa no pot ser ni coherent ni incoherent.  És per això que moltes vegades no som coherents, diem les coses sense pensar. En un segon pas hi ha la relació entre el que diem i el que fem. Sovint les persones no són coherents perquè no fan allò que deien que farien. Podem veure que la coherència és una relació entre el que pensem, el que diem i el que fem. Si pensem que fer camí cap a la Pasqua és bo, cal que ho diguem i que a més a més el fem. Hem de ser fidels al que pensem, diem i fem. No és fàcil, però així serem coherents.

No es tracta de ...

No es tracta de "com va morir?" sinó de "com va viure?"
No es tracta de "quant va guanyar?" sinó de "quant va donar?"
Aquestes són les unitats per mesurar el valor
de tots els éssers humans, i no el seu naixement.
No es tracta de "Va tenir diners?" sinó de "Va tenir cor?"
Va tenir sempre una paraula amable, un somriure?
Va saber sempre eixugar una llàgrima?
Va estar al costat del necessitat?
No és tracta del que deia, sinó de què pensava les seves paraules.
No es tracta del que feia, sinó de què actuava com pensava.
No importa quin va ser el seu temple, ni quin va ser el seu credo.
El que importa és si va ajudar als necessitats.
No importen els elogis que, en morir, li va fer la premsa.
El que importa és quants anònims van plorar la seva mort.

Pregària

Criticar els estaments, la jerarquia, l’organització, les estructures , els altres ... exigeix un xic de valentia però malgrat tot és més fàcil que mirar a dins de nosaltres mateixos. Atreveix-te. Mira’t a tu mateix. Fem lloc al projecte de Jesús en el nostre cor. És aquest el santuari que el Pare vol ressuscitar. Ajuda’ns a ser agosarats, crítics i respectuosos, coherents i fidels al missatge que proclamem.

Negacions de Pere

Mentrestant, Pere s'estava assegut a fora, al pati. Se li va acostar una criada i li digué: -Tu també hi anaves, amb Jesús, el Galileu.  Però ell ho negà davant de tothom: -No sé de què parles. Quan Pere sortia cap al portal, una altra criada el veié i digué als qui eren allí: -Aquest anava amb Jesús, el Natzarè. Pere ho tornà a negar tot jurant: -No conec aquest home. Poc després, els qui eren allí es van acostar a Pere i li digueren: -És veritat que tu també ets d'ells: si fins i tot se't nota per l'accent amb què parles! Llavors es posà a maleir i a jurar dient: -Jo no conec aquest home!  A l'instant va cantar el gall. Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans no canti el gall, m'hauràs negat tres vegades.»  I així que va ser fora va plorar amargament. (Mt 26, 69-75)

Hospitalitat

El valor de l’hospitalitat en el món i la gran ciutat en que vivim no el podem veure gaire. Ser hospitalari vol dir acollir l’estranger, acollir el desconegut. No si val ser hospitalari amb els meus. Quan som hospitalaris amb el desconegut estem reconeixent que li falta alguna cosa. Però la importància de l’hospitalitat no rau tant en el sentit físic de donar-li sostre, pa, aigua, sinó en el sentit simbòlic. L’hospitalitat no depèn de la quantitat sinó que depèn del cor. Ser hospitalari implica escoltar, implica fraternitat, implica compassió. Que vessin fet els antics peregrins sense l’existència a l’edat mitjana dels hospitals (antigament els hospitals no eren el que són avui). Que seria del nostre camí si no trobéssim persones hospitalàries que ens acollissin ...

Envoltat d'una gran gentada aquell noi arrossegava els peus a cada graó de l'escala que comunica les dues línies del metro. Bambes molt velles, pantalons bruts, anorac gruixut i carregat de grassa, el cabells desordenats..... semblava un penjat. No ho semblava, hi anava de penjat.

Se m’ha acostat, però no tenia temps per a ell. He fet com si no el sentís. Evidentment no podia arribar tard a la classe. I ves a saber com hagués reaccionat! També... hi havia tanta gent! Quin espectacle! Quina vergonya!

No puc evitar ara, que tinc un moment de soledat, de pensar en ell. On deu ser? Sol o amb altres? Que potser estar malalt? És d'aquí o de fora ? Què volia?

Ni una resposta. Tot són preguntes. A cadascuna només hi ha un buit.

I Tu, Déu, que em vols dir amb tot això? M'agradaria que m'ho expliquessis. Ja saps que no soc capaç d'aturar-me per mostrar compassió, però això no implica que no pugui ser hospitalari. Em fa pànic rebre un moc inesperat, fer el ridícul. Per ara és superior a les meves forces. Senyor dóna’m força per superar les meves pors.

El judici final

Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: -Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm. Llavors els justos li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't? El rei els respondrà: -Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu. Després dirà als de la seva esquerra: -Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. Llavors ells li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? Ell els contestarà: -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt 25, 31-46)