Silenci ...

Un nou dia, som-hi. Sort que ja no plou. Els dies de pluja són molt pesats. L'autobús va més ple. Si no t'has mullat et mullen amb el paraigua. Però és el que té la primavera. Avui fa sol i calor, l'endemà plou i fresqueta. Mira, ja arriba. Som-hi.

- Bon dia! -li dic al conductor amb el millor dels meus somriures, i m'ho agraeix amb una picada d'ulls. Ja fa uns quants anys que agafo sempre aquest autobús i podríem dir que tenim una certa complicitat.

Fico la targeta i aleshores prenc consciència d'una cosa. D'una cosa increïble. No se sent res. A l'autobús hi ha silenci. I no perquè estigui buit, pel cap baix hi ha una dotzena de persones. Però totes, totes estan immerses en el seu món. El seu món del mòbil! No, no estan llegint llibres, o el diari o parlant amb el del costat, o simplement fent volar coloms. Cada una d'elles està amb el mòbil fent alguna cosa.

N'hi ha un parell junts que per la rapidesa amb què mouen els dits deuen estar washapejant. I el millor del cas és que ho fan entre elles! Vull creure que ho fan amb més gent.

Al darrere n'hi ha un que deu estar mirant un vídeo divertit, porta els auriculars posats, mira el mòbil i no para de riure.

Al costat de la porta n'hi ha un que deu ser un turista, li he vist la pantalla i està mirant un plànol de la ciutat i no para de mirar per on va l'autobús.

Com que som pocs hi ha força seients lliures, no tinc per costum seure, però avui ho faig. Al darrere tinc una noia , deu estar escoltant música, no para de moure's, no gaire, però el suficient com per notar que va seguint el ritme.

Decideixo fer com tothom, treure el mòbil i aprofitar alguna de les moltes aplicacions que té i guadir d'aquest silenciós viatge a l'autobús.

Opto per escoltar música. És una cançó melancòlica que em retorna a la meva infantesa. Quan a l'autobús entràvem per darrere i hi havia el cobrador. Recordo el terra de fusta, recordo les finestres que no tancaven bé, els bitllets que col·leccionava, d'aquell paper tan fi, també recordo el preu, aleshores també ens queixàvem que era car! (vaja, hi ha coses que no canvien). Han passat els anys, i els nostres autobusos han millorat molt. Qui els ha vist i qui els veu.

Ep! no ens adormim. A la propera parada hem de baixar. La tecnologia avui m'ha brindat un viatge silenciós i molt plàcid, però el conductor també en té part de culpa, l'autobús ha fet tot el recorregut amb una suavitat que ni la millor seda. Així que decideixo anar fins al cap de l'autobús i li dic un senzill gràcies i bona jornada. Ell em contesta de nou amb una picada d'ull. Me'n vaig a la porta de sortida. Demano parada amb antel·lació. L'autobús s'atura. S'obren les portes. Baixo. Veig com s'allunya l'autobús. FIns demà. No, calla, que demà és dissabte. Fins dilluns.

Em poso a caminar pensant en el silenci que he viscut....

Relat presentat al 9è concurs de relats curts online de TMB. Llegeix-lo allà també